Els noms antics dels carrers

Breu repàs històric a la nomenclatura

A Manresa ens trobem amb noms de carrers, que ja apareixien a la documentació segle XIII, i que han perdurat fins als nostres dies. Potser els més coneguts, són el cas dels carrers Sobrerroca i Escodines ("Cudines"), que defineixen clarament una característica del relleu i permeten identificar un vial que s’assenta sobre la roca d’un cingle o una cudina de pedra. Un altre cas és el dels carrers Urgell o Viladordis, que apareixen ja amb aquest nom a finals del segle XIII, per tractar-se d’uns carrers que neixen als voltants d’antics camins rals. 

També es pot parlar de carrer Sant Miquel, conegut com el carrer que va de Sant Miquel a la Plaça, o el carrer Vilanova, que des del segle XIII feia referència a un nou vial nascut fora de les muralles. Altres espais coneguts són la Plana de l'Om, en referència al petit pla existent a tocar de l’església de Sant Miquel, o el Camp d’Urgell, en referència a la zona d’horta propera al carrer Urgell, que acabaria convertint-se en un carrer de la ciutat. 

Quan el carrer era conegut amb el nom d’una persona que hi residia, hi ha dues solucions, o bé el carrer s'ha mantingut fins a l’actualitat el nom d’aquesta persona: com el cas dels carrers Talamanca, Arbonés, Galceran Andreu o Fontanet, que són sempre precedits pel pronom en, en referència a persona; o bé que el nom del carrer anés canviant al llarg del temps i les generacions, en funció dels diversos personatges que hi han viscut, fins que finalment s’acabà perdent. La documentació medieval dóna nombrosos exemples d’aquest darrer tipus. Així, a principis del XIV, apareixen carrers anomenats d’en Romeu Casanova, d’Arnau Sallent, d’en Jaume de Solà, d’en Pere Saroca, d’en Pere Ricolf, d’en Jaume Ricolf, etc. Una sèrie de noms que s'han perdut en la nomenclatura actual de Manresa.

El problema fonamental per identificar correctament aquests vials és, que al cap d’uns anys de morir aquesta persona el nom es perdia i era substituït pel d’altra persona que hi vivia. Un exemple evident d’aquests canvis de nom dels carrers la presenta el carrer de Galceran Andreu. En aquest carrer hi residia la família Andreu almenys des de començaments del segle XIII. L’any 1306 el carrer era conegut com a carrer d’Ermengou Andreu, però a partir del 1387 apareix com a carrer de Galceran Andreu, i el 1490 es coneix ja com a carrer de Francesc Andreu. Evidentment, es tracta del mateix carrer on viu la família Andreu, però el nom del carrer va variant amb el temps en funció del nom de pila del cap familiar. Al segle XVI aquest costum d’aplicar el nom de persona a alguns carrers encara es manté, i per primera vegada apareixen els noms de carrer de Na Bastardes, placeta de Mossèn Creus o carrer Amigant, que segurament substitueixen noms anteriors, amb l'excepció que a partir d’aquest moment ja queden consolidats.

També el carrer del Balç podria ubicar-se en aquesta darrera categoria de carrers, el nom dels quals s’associa a algun dels seus habitants, i per tant va estar sotmès a canvis durant anys. En la documentació medieval i moderna no va ser localitzat cap carrer amb el nom de “Balç”, la qual cosa va fer sospitar que es tractava del nom que li havia estat atorgat al segle XX, concretament als anys 70 del passat segle, fent referència a la seva ubicació al mig d’una cinglera o balcera entre el carrer Sobrerroca i el carrer Santa Llúcia.

El carrer del Joc de la Pilota i el portal de Sobrerroca

Al segle XV el portal de Sobrerroca fou conegut com a portal de "Na Seniosa", segurament pel nom de la seva llogatera, i més endavant amb un altre nom: "Na Camps", pels mateixos motius. L'any 1559, una de les torres del portal de Sobrerroca es convertí en la botiga d’un sabater anomenat Joan Marcserra. El 1464 s’aixecà un pont llevadís que precedia l’entrada al portal i devia permetre el pas del fossat. Tot i això, cal pensar que ja devia existir algun tipus de pontarró que permetés el pas del vall o torrentera en direcció al barri de l’Hospital de Sant Andreu, i permetés seguir el camí de Vic.

Per la seva banda, el tram de muralla del carrer Joc de la Pilota es prolongava fins al final del carrer del Carme on s’obria un altre portal que tancava l’entrada a la ciutat pel sector del Puig Mercadal. Històricament, del Portal del Carme partia el camí cap a Cardona que seguia vers l’actual carrer de Guimerà fins a empalmar amb el camí de Juncadella. Fins al segle XV el carrer del Carme fou conegut com a carrer de Boadella, en referència segurament al fet que algun tram del carrer era cobert amb alguna boada o arcada petita. 

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel: "El carrer del Balç de Manresa a través de la documentació històrica". Revista Dovella, Any 2010, núm. 103

- VALDENEBRO, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles". Arqueologia Medieval, Any 2007, núm. 3

Manresa-Mauthausen-Gusen, el relat d'un supervivent

Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat 

“Per més que expliquem les barbaritats que vam patir als camps nazis, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror” 

JACINT CARRIÓ VILASECA

És aquesta l’autobiografia pòstuma d’un manresà que va viure en la mateixa pell l’horror dels camps d’extermini nazis entre els anys 1940 i 1945. Sortosament per a ell –i foren percentualment ben poques les que tingueren la seva sort- en va poder sortir viu i ho ha pogut explicar. En Jacint Carrió va dedicar tota la seva vida a donar fe de les vivències d’aquell amarg període, portant a terme la promesa feta pels deportats, a l’hora de ser alliberats, de denunciar permanentment a totes les generacions presents i futures l’existència d’aquells camps de cara al fet que el rebuig social faci que no es tornin a repetir mai més. L’autor explica, per altra banda, els seus records de la infantesa i l’adolescència, com també el seu periple durant la Guerra Civil (1936-39). Posteriorment, i una vegada retornat a Manresa, ens mostra la ciutat durant la postguerra del règim franquista, per acabar als darrers anys del seu llarg periple vital, on el seu compromís social el va portar a tenir un paper polític actiu. L’obra de Jacint Carrió esdevé el millor testimoni d’uns anys difícils i dramàtics que, com ell mateix no s’havia cansat de repetir, convé tenir tothora presents.

Breu biografia

Jacint Carrió i Vilaseca neix a Manresa el 16 de setembre de 1916. De pares manresans: Marià fou pagès i treballador de l'Anònima i Dolors, teixidora de Bertrand i Serra. De ben petit estudia a l'escola de l'Hospital de Sant Andreu. Als tretze entra a la Ferreteria Sol, en un moment en què els dependents comencen a organitzar-se sindicalment. Aconsegueixen unes bases de treball que els duplica el sou i fan desaparèixer el règim d'internat dels aprenents. Organitzen la primera vaga mercantil a la ciutat. El 1936 entra a la Comissió d'Organització i Treball, on coneix Rafael Corvinos, líder local de la CNT. S'hi estarà fins a l'agost de 1937, en què s'haurà d'incorporar al front. Fugida per la frontera i exili a França, on el concentren al camp de Sant Ciprià, a la Catalunya del Nord.

Agafat pels alemanys a l'inici de la II Guerra Mundial, és internat al camp de concentració de Mauthausen a Àustria fins a l'octubre del 1941, en què passa al de Gusen fins a ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Torna a França, on treballa de dependent en dues botigues de comestibles de la ciutat de Périgueux, fins que el 1949 decideix aterrar a Manresa. Torna a treballar a la Ferreteria Sol Germans, fins al 1964, en què tanquen per suspensió de pagaments. Tot seguit el fitxa la Ferreteria i Accessoris de Vilarmau i Freixa, on s'estarà fins a la jubilació, l'any 1981.

El 5 de maig del 1950 es casa amb Maria Grau Sisquella, amb qui tenen un fill, Joan, que és mestre del col·legi Puigberenguer. Morí a Manresa l'any 2000. Políticament i sindicalment, durant la República havia estat vicepresident a Manresa de l'ADCI (Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria). L'any 1935 també va ser tresorer del Foment de la Sardana. Membre de les Joventuts d'Estat Català, arran de la desfeta del 6 d'octubre passarà a militar a les Joventuts d'ERC, recentment fundades per Amat i Piniella, un altre manresà que acabaria als camps nazis també. Participa en la batalla de l'Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Des de l'any 1997 fa xerrades i conferències als instituts sobre la seva experiència als camps nazis.

L'any 1976 reingressa a ERC. És membre fundador de l'Amical de Mauthausen des de l'any 1968, tot i que no foren legalitzats a l'estat espanyol fins al 1976, un any després de la mort del dictador Franco. A començaments dels anys 90 passa a militar a Esquerra Catalana i a les eleccions municipals de 1991 és elegit regidor com a independent a les files socialistes, on forma part de la Comissió de Medi Ambient. Fou militant del PSC de Manresa, des del 1995. Del 1995 al 1999 seria el regidor dedicat a la Gent Gran.

L'any 2001 l'Ajuntament de Manresa va anomenar al Centre de Formació d'Adults de la ciutat, "Escola Jacint Carrió".

Més informació:

- Memoria.cat: www.memoria.cat/jacint
- L'home dels ulls tristos: allunyament.wordpress.com
- Gusen, el matadero de Mauthausen: deportados.es/hechos-gusen

L'Anònima, la fàbrica de la Llum

El miracle de la llum elèctrica 

Antigament, la ciutat estava a les fosques durant la nit. Al segle XVIII s’hi van posar graelles que cremaven teies que només s’encenien en els dies de festes públiques. Al final del segle es van posar als carrers llums d’oli en uns petits fanals que van quedar fixats a les parets i el sereno havia d’enfilar-se a una escala per encendre’ls. Més tard els llums d’oli van ser substituïts per llums de petroli que feien més llum. L’any 1859 el gas va arribar a la ciutat i els fanals de gas van substituir els de petroli per il·luminar els carrers. A partir d’aquells moments es van fer diferents projectes i experiments per portar la instal·lació elèctrica a Manresa i en diferents Festes Majors es van il·luminar edificis com l’ajuntament, la Seu, el Carme o el passeig de Pere III amb focus d’arc voltaic.

Finalment, l’any 1892 l’ajuntament feia pública la convocatòria de subhasta per l’enllumenat públic per mitjà de llum elèctrica mitjançant la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies i 10 arcs voltaics de vuit amperes. La concessió es va donar a Lluís Muntadas, enginyer industrial de Barcelona, però al cap de quatre mesos els industrials manresans Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer li van comprar la concessió i es van convertir en els protagonistes de la llum elèctrica a Manresa si bé la instal·lació de la maquinària va anar a càrrec de Muntadas.

A primers de 1893 en un solar del carrer Llussà on hi havia el teatre d’estiu del Buen Retiro es va començar a construir la fàbrica d’electricitat, obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. L’emplaçament reunia molt bones condicions per la nova centralitat urbana –la ciutat creixia pel cantó de la carretera de Vic- i per instal·lar generadors d’electricitat per subministrar l’enllumenat públic i privat. És un edifici industrial de planta baixa més dues plantes. Oms va construir tres cossos d’edificació totalment diferenciats, responent a les diferents funcions de cada part, ja que la que dóna al carrer Llussà havia de servir de fàbrica tèxtil que aprofites el possible sobrant d’energia que generava el complex industrial i oficines de l’empresa. Per la portalada s’accedeix a un pati interior on hi ha dues naus paral·leles a la primera que havien de servir per fabricar electricitat: la nau d’entremig per a sala de calderes i l’altra, més espaiosa, ja que fa 28x10 metres i sense columnes per a sala de màquines, quadres de distribució, maquinària auxiliar, etc.

A sota dels edificis hi ha uns soterranis que contenen la carbonera, diversos espais de magatzem, el passadís de fums i la base de la gran xemeneia. La façana destaca per l’ús total del maó i les portes i finestrals amb arcs de mig punt o arc pla segons els pisos. Al mig trobem un arc central amb la porta de planxa i barrots de ferro i uns barrots superiors disposats radialment que envolten la data de 1894 i coronat per una torre de major altura, Un altre element destacable és la xemeneia situada a l’interior del recinte. Construïda amb maó i reforçada amb cèrcols metàl·lics està coronada per una espècia de barret.

En els seus orígens l’edifici fou ocupat per la Companyia d’Enllumenat que va destinar les naus a fàbrica tèxtil i a producció d’electricitat amb carbó. Per generar electricitat es va instal·lar una gran màquina de vapor de 200 cavalls que feia moure les turbines de la sala de màquines i els generadors, de corrent continu, que subministraven l’energia a la ciutat. La central consumia carbó de les mines de Fígols, quatre-centes cinquanta tones mensuals, que arribava amb el Carrilet i era transportat fins a la central tèrmica amb carros o des de l’estació del Nord si venia d’altres indrets. Posteriorment va ser ampliada fins a 1000 kW. El corrent produït era rebut en un quadre general de distribució amb dues xarxes que facilitaven l’enllumenat: una línia fins a mitjanit i l’altre per als llums que eren encesos fins que es deia clar. Les primeres proves es van fer per les Festes de la Llum de 1894 instal·lant uns focus a la plaça Major i els voltants del Carme. Però nova ser fins a l’1 d’abril del mateix any que es va fer la inauguració oficial de l’enllumenat elèctric amb l’encesa de 10 focus d’arc voltaic al Passeig de Pere III. 

El primer establiment particular il·luminat va ser la drogueria Ferrer –un dels propietaris de la companyia- de la Plaça Major. L'any 1899 es va posar en marxa una central hidroelèctrica a Les Hortes de Viladordis que aprofitava un ramal de la Séquia i el 1906 es va construir una nova central hidroelèctrica a les Marcetes al costat del Llobregat. Per problemes de liquiditat la Companyia es va transformar el 1910 en Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) i la gent li deia, l’Anònima i aquest va ser el nom popular en què es va conèixer durant molts anys la companyia que se’n cuidava del subministrament elèctric de la ciutat i l’edifici del carrer Llussà. Tot i que hi va haver també, més endavant, altres companyies. El 1913 es va instal·lar Energia Elèctrica de Catalunya de la mà de la Cooperativa Manresana d’Energia Elèctrica que va fer l’estació receptora d'Els Dolors. Aquest fet va provocar una competència entre les dues companyies i als anys cinquanta la ciutat es va dividir en dues zones: a l’esquerra de la carretera de Vic i Santpedor per l’Anònima i la zona de la dreta per l’Energia (aleshores FECSA). 

El 1920 arribaria Catalana de Gas i Electricitat per subministrar energia a la Fàbrica Nova mitjançant l’estació receptora de La Catalana. Als anys vint la família Gomis que ja tenia negocis d’electricitat en molts pobles del Bages es van convertir en els propietaris de la Companyia Anònima. El 1945 es va constituir la nova societat Forces Hidroelèctriques del Segre SA que absorbia totes les empreses del grup Gomis. La companyia, després de la guerra civil, va fer l’embassament d’Oliana que es va inaugurar el 30 de juny de 1959 i que permetia transportar una gran potència (37.800 kW) a l’estació transformadora del Congost. Més endavant la companyia elèctrica local SEGRE, va ser absorbida per Forces Elèctriques de Catalunya FECSA, després FECSA-Enher i actualment Endesa.

L’any 2014, al cap de cent vint anys, l’empresa elèctrica ha deixat les instal·lacions del carrer Llussà i s’ha traslladat al complex elèctric de La Catalana a la vegada que l’edifici ha estat cedit a la ciutat perquè aculli equipaments municipals.

Bibliografia:

- Manresa Desconeguda 2015, text elaborat per Francesc Comas Closas.