28 de gener 2012

Homenatge a l'anarquisme manresà

Manuel Ruiz Cintas

Fotografia: Manuel Ruiz Cintas (àlbum familiar, Dictionnaire international des militants anarchistes).

Fa temps el meu company i amic historiador Dani Cortijo, va aconseguir que la ciutat de Barcelona, restaurés una pintada del carrer Sant Miquel, dedicada a Miquel Pedrola, combatent antifeixista del POUM que va morir a la Guerra Civil Espanyola. Sens dubte, un exemple de compromís social amb la història que convé recordar i que m'ha fet decidir escriure aquest post.

Us vull parlar d'en Manuel Ruiz Cintas, treballador de la Pirelli i de les mines de Fígols, que va ser el primer manresà mort al front d'Aragó, en plena Guerra Civil Espanyola. Tot i que la seva memòria ha quedat esborrada de l'actualitat quotidiana, en Manuel tenia un carrer al seu nom a casa nostre, en concret el primer tram de l'actual Passeig Pere III (Bonavista - Plaça 11 de setembre) duia el seu nom durant els anys que va discórrer la Guerra Civil: Passeig Manuel Ruiz Cintas. La seva mort fou tràgica, i causà un enorme dolor.

En Manuel va néixer el 1908 a Níjar, província d'Almeria, els seus pares fugint de la misèria local es van establir a la conca minera de Fígols (Berguedà), allà va créixer en Manuel i és on entra en contacte amb l'emergent moviment llibertari del Berguedà. Home de gran cultura, quasi es podia definir com intel·lectual, en Manuel era una amant de la lectura, noms com Spencer, Darwin, Huxley, Reclus, Kropotkin, Tolstoi... eren imprescindibles en la seva biblioteca particular. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va amagar-se en els cercles de la clandestinitat, per evitar la seva captura per part de les autoritats.

Amb la caiguda de la dictadura i el triomf de la República l'any 1931, la seva vida esdevé molt activa políticament i aviat es converteix en autèntic malson pels empresaris locals, les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat a les presons. L'any 1932, mentre va estar pres a Barcelona, va ser un dels signants d'un manifest contra Àngel Pestaña i el seu Partit Sindicalista.

L'any 1934 fou despatxat de la mina de Fígols on estava treballant, la situació econòmica el va obligar a vendre llibres de la seva col·lecció per poder tirar endavant. Tot i aquest greuge, va continuar la seva militància a la CNT, en concret a Sallent i Manresa, però sobretot la zona de l'Alt Llobregat, on en fou delegat l'any 1933 i dos anys més tard el secretari fins al febrer de 1936. Pocs dies després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en Manuel és readmès a les mines de Fígols.

A l'esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s'enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d'una companyia de metralladores a Manresa, per anar a combatre al front d'Aragó. És al front d'Aragó, a la població de Barbastre, on l'agost del 1936 un grup de milicians de la CNT i d'Izquierda Republicana, el confonen amb un sabotejador. La brutal confusió acaba amb la seva vida, és afusellat a la rereguarda.

Bibliografia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes: web

21 de gener 2012

La ciutat transformada

Capítol 3: La Manresa que no fou mai

Imatge: Vista de Manresa d'Alexandre de Laborde. Gravat del segle XIX a “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne” 1808 - 1820 (Museu Comarcal de Manresa).

A finals de la dècada dels 50 del segle XIX, la tolerància en matèria d'obres urbanes augmentà considerablement, i en un diari seriós i moderat com La Antorcha Manresana hi ha un escrit que lamenta que es deixin consolidar edificis que haurien de rectificar la façana i demana que el consistori municipal exigeixi el plànol i perfil de la façana nova i vella perquè es vegi el que realment s'autoritza, al mateix temps que demana la formalització d'un nou plànol geomètric que cobreixi tot el terreny, "donde con el tiempo ha de ser la nueva Manresa, a fin de que los nuevos constructores no planteen ni eleven a su antojo edificios de ningua clase..."

El pla d'alineacions de 1847 de l'arquitecte Rovira i Trias es trobarà de seguida desfasat, sigui pel sorgiment de noves necessitats, i per tant de noves solucions (com el cas de la reforma del carrer de les Piques i l'enllaç amb la nova estació del Nord), o pel confrontament entre l'ideal planificador del pla i la realitat dels propietaris dels solars i finques afectats en la defensa dels seus interessos privats.

Fotografia: L'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias (Ruta Europea del Modernismo).

El gran arquitecte Ildefons Cerdà deia de les reformes urbanes que es renovava el més just per a sortir dels problemes del moment, deixant sempre per demà la satisfacció de les dificultats que poguessin presentar-se. Les alineacions de Rovira i Trias responen a l'interès del moment determinat, i encara per imperatiu de la legislació centralista, d'adequar el traçat dels carrers de la ciutat a unes noves necessitats. Tot i l'interès dels primers moments en l'aplicació estricta de les alineacions, el pas del temps i els interessos personals dels propietaris establiren una major flexibilitat o tolerància, de tal forma que el projecte inicial d'alineacions mai s'arribà a portar a la pràctica.

Fins a l'any 1933 no hi haurà un nou pla d'alineacions, el Pla Armengou, que comprengui la totalitat de la ciutat de Manresa, i tant aquest com les posteriors experiències en matèria de planificació urbana que hi ha hagut a la nostra ciutat, confirmen plenament la dificultat d'adequar les necessitats urbanes als interessos comuns de la ciutadania.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

En capítols anteriors:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa aquí
- La ciutat transformada. Capítol 2: La nova realitat urbana aquí

17 de gener 2012

La ciutat transformada

Capítol 2: La nova realitat urbana

Fotografia: La carretera de Cardona, en el tram inicial que enllaça amb la Muralla de Sant Domènec, en una imatge de principis de segle XX. Aquesta nova travessia es va obrir l'any 1850 (l'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965).

En un principi l'actitud dels Ajuntaments dels anys 50 del segle XIX va ser en general molt estrica per fer complir les noves alineacions marcades en el Pla Rovira i Trias. Les ordenances de l'any 1852 explicitaven que tota nova construcció o reedificació dels edificis existents s'havia de subjectar a la direcció i sentit de traça del plànol de l'any 1847, i la rectificació de les ordenances del 1856 posava molt més èmfasi en aquesta qüestió.

Els intents d'edificar d'acord amb la parcel·la urbana i independentment del pla Rovira i Trias de 1847 eren sempre rebutjats i si la construcció il·legal s'efectuava, l'ajuntament podia obligar llur propietari a enderrocar l'obra construïda. La vigilància en el compliment de les ordenances i les alineacions dóna una gran importància a la Comissió d'Obres, que, junt amb els tècnics municipals, era l'encarregada de dictaminar els permisos d'obres corresponents i d'inspeccionar-les. Així, quan se sol·licitava permís per construir un nou edifici, aquest passava en un ple a l'esmentada comissió, la qual un cop efectuada la pertinent insepcció, donava llum verda o pel contrari en rebutjava el projecte.

Com a exemple ens serveix l'acord municipal de l'agost del 1855 on hi consta:

"Visto el plano geométrico vigente de esta ciudad, vista la certificación del Maestro de Obras, D.Mariano Ponó en la que manifiesta que D.Miguel Arcos se ha excedido en dar mayor anchura al edificio que posee en el arrabal de Puigterrà, contiguo a la carretera de Tarragona a Palamós (la transversal) sin autorización alguna e infringiendo el articulo 43 de las ordenanzas municipales, lo cual ha podido observar el Ayuntamiento del reconocimiento practicado en el dia de ayer pues debía haber retirado 8 palmos en la pared, en la obra nueva... acuerda se haga saber al relatado D.Miguel Arcos reponga las obras al ser y estado que tenían en primero de junio ultimo, derribando al efecto todas aquellas que ha mandado levantar en la parte que mira al callejón fuera de la línia".

A la diligència i el zel municipal per fer observar el pla, hi contribuïa sens dubte l'actitud del governador civil, el qual intervenia quan rebia instàncies que sol·licitaven la revisió d'un acord sobre llicència d'obres i havia de demanar explicacions a l'Ajuntament, el qual es veia obligat a raonar la seva posició.

Malgrat que en el moment de l'exposició pública del pla no hi hagués esmenes de cap mena, a poc a poc apareixen problemes entre els propietaris afectats i l'Ajuntament que posaven en qüestió alguns dels aspectes dels nous traçats dels carrers de Manresa.

En algunes ocasions els problemes derivaven de la diferent interpretació del pla, segons es guiessin pels plànols parcials, o generalment, fet que obligà a una comissió de l'Ajuntament a exposar aquesta qüestió al governador civil, el qual reclama els plànols parcials que són aprovats el març de 1853 pel consistori manresà.

El problema era encara més greu quan el creixement urbà fora muralles s'incrementava i es demanaven llicències d'obres en zones on no hi havia cap carrer traçat. Molts permisos d'obra nous en llocs on no hi havia alineació de carrer havien d'acabar amb frases com la següent:

"en el concepto de que adicionándose actualmente el plano geométrico de esta ciudad en el ensanche que naturalmente debe tener la misma en varios puntos y entre ellos el en que trata de edificarse, deberán los interesados estar a las resultas de las proyectadas adiciones, sujetándose los edificios que construyan a las líneas y demás modificacions, que en el mismo plano se introducen..."

però si la casa ja estava feta ja no podia modificar-se fins que es tornés a reedificar.

Malgrat la necessitat de fer noves alineacions, aquestes mai no es faran dins el context global de la ciutat, sinó que sempre seran alineacions parcials, carrer per carrer, o fins i tot casa per casa, i moltes cases s'alinearien formant el carrer segons el caprici dels propietaris, o el carrer el formaria el mateix propietari que vendria les parcel·les per edificar-les.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

El capítol anterior:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa, aquí

11 de gener 2012

La ciutat transformada

Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa


El pla geomètric de Manresa, d'Antoni Rovira i Trias (a. 1847), segons una còpia del mestre d'obres Marià Pontó del 1861 (Arxiu històric de la ciutat de Manresa).

A Manresa poc cas es va fer del decret del ministre de Governació, José Pidal pel qual s'obligava les ciutats de "crecido vecindario" a efectuar un pla geomètric o d'alineacions, és a dir d'un nou pla urbà per reajustar els espais de les ciutats a nous criteris que se centressin en la racionalització de l'espai urbà, en una ciutat on encara restaven les muralles en peu com era el cas de la nostra ciutat. L'any 1846, el consistori manresà rep la notificació del governador civil que els informa del Reial Decret i la seva obligatorietat, i el gener de 1847 s'envia de nou el decret amb un afegit:

"no habiéndose dicho hasta aquí a pesar del largo tiempo transcurrido si se ocupa o no esa municipalidad en cumplimiento lo dispuesto por Su Majestad, lo reproduzco a V. encargándole lo verifique en un corto plazo y escite el celo de la corporación que preside para que dé fin cuanto antes al cometido que se la hecho y no se demoren las mejoras que necesariamente han de resultar de él a esa población".

Fins al segon avís del govern espanyol, l'ajuntament de Manresa no mou fitxa, dos mesos després, el març de 1847, es posa en contacte amb l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Les negociacions del consistori municipal i l'arquitecte se sostenen en criteris econòmics:

- Ajuntament de Manresa
"si quiere tomar a su cargo la formación de los planos geométrico general y particular de esta ciudad y arrabales, esperando manifestará la cantidad que pretenderá exigir por sus trabajos, caso de que los acepte"
.

- Antoni Rovira i Trias (resposta)
"que, con mucho gusto tomaré a mi cargo los trabajos que necesiten para ello y su importante unido con los jornales de los peones que se necesiten, instrumentos y gastos de viajes ascenderán a la cantidad de doce mil reales vellón".

La proposta fou acceptada en una sessió del 9 d'abril de 1847. Antoni Rovira i Trias realitzaria el pla geomètric de la ciutat de Manresa. L'1 de setembre Rovira i Trias notificava l'acabament del primer exemplar del plànol, mentre continuava treballant en un segon que havia de quedar arxivat a la secretaria de l'Ajuntament i en els plànols particulars de cada carrer. Durant tot el mes de setembre el plànol geomètric va restar exposat al públic, per ser enviat immediatament al Cap Superior Polític de la Província, qui l'informà i el trameté al Ministeri de Governació on havia de ser aprovat. En la carta que l'alcalde de Manresa Ignasi Oms acompanyà el plànol hi consta que el projecte d'alineacions va ser molt visitat sense que hi hagués cap reclamació, cosa que estalvià als consellers modificar el traçat dels carrers.

Fotografia: Imatge obtinguda del llibre "Pronostich catala historic, geografic, astronomic, instructiu y religios per lo any 1847". Representa la crema de Manresa del 30 de març de 1812. (Google Books)

El plànol passà del ministeri de la Governació a la Real Academia de San Fernando perquè en redactés un informe resolutori. Els senyors de l'Acadèmia de la Secció d'Arquitectura, que només coneixien la ciutat de Manresa per referències escrites, van dictaminar:

"que sin dejar de apreciar el singular esmero con que está egecutado (sic) el mencionado plano... hubiera querido sin embargo que se hubieran corregido muchas imperfecciones que aún quedan y que es temible permanezcan en una población importante por más de un título. Por esta razón la Sección ha indicado... las alineaciones que en su concepto podrían adoptarse y que harían de Manresa una población bella y agradable, pero sin pretender por esto que todas se lleven a cabo rigurosamente y si solo para que el Ayuntamiento de acuerdo con un Arquitecto que tan inteligente y conocedor se manifiesta en sus obras adopten de entre ellas las que juzguen que puedan realizarse sin lastimar demasiado la propiedad".

L'opinió de la Secció d'Arquitectura mostra la preocupació dels acadèmics per l'embelliment de la població manresana (carrers en línia recta i avingudes amples) i a la vegada el respecte absolut a la propietat privada. Els retocs que fa l'Acadèmia de San Fernando no són obligatoris, sinó vinculables, la decisió final és de l'Ajuntament de Manresa i els seus arquitectes.

Així doncs, amb les disposicions realitzades, el pla d'alineacions va quedar aprovat per un Reial ordre del 17 de març de 1848. La ciutat començava a transformar-se.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

Més informació sobre Rovira i Trias:

- Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser, aquí

Manresa i les transformacions:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí
- L'eixample manresà de 1933, aquí

07 de gener 2012

1.800 manresans privats de llibertat durant el franquisme

La repressió franquista en xifres

Fotografia: Fitxa de privació de llibertat de la manresana Anna M. Solà Sardans (memoria.cat)

El proper dijous 12 de gener, a les 20:00 h, el Centre Cultural El Casino acollirà la presentació del darrer projecte de l’Associació Memòria i Història de Manresa: el web Cens de manresans privats de llibertat. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975).

Aquest nou web -que estarà inclòs al portal telemàtic www.memoria.cat- recollirà les dades dels més de 1.800 manresans i manresanes que van patir privació física de llibertat sota el règim franquista per raons polítiques. Inclourà aquelles persones que van estar en camps de concentració, batallons de treballs forçats, presons o altres instruments que la dictadura va crear per castigar els perdedors de la Guerra Civil i els dissidents polítics, alguns dels quals van acabar sent executats o bé van morir en reclusió.

A més de la llista de persones privades de llibertat (a la qual es podrà accedir per mitjà d’un motor de cerca, o bé clicant directament sobre els noms), també inclourà un miler de documents procedents de diferents arxius i una anàlisi estadística de les dades recollides, que valorarà per primer cop l’impacte real de la repressió franquista a la capital del Bages.

Per elaborar aquest cens s'han consultat fins a vuit arxius, a més de diferents col·leccions documentals privades. A diferència de la majoria de municipis de l’Estat, Manresa conserva una bona part de la documentació generada per la repressió franquista tot just acabada la guerra.

Pocs municipis de Catalunya i de l’Estat espanyol disposen d’un cens d’aquestes característiques, fruit d’un projecte que té el suport del Ministerio de la Presidencia.

L’acte del dia 12 comptarà amb les intervencions de Joaquim Aloy, Joan Albert Pons, Conxita Parcerisas i Josep Alert.

Més informació:

- Diari Regió7 "El cens dels manresans presos en el franquisme puja als 1.821 noms" (05/01/12), aquí

- Memoria.cat, aquí

04 de gener 2012

La gran marca: la Fàbrica Nova

Memòria col·lectiva d'una gran fàbrica

Fotografia: El dictador espanyol Francisco Franco acompanyat per les autoritats visita les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1947 (Associació Memòria i Història de Manresa).

La "Fàbrica Nova" continua sent la principal fàbrica de la ciutat de Manresa, actualment resta dempeus les principals naus del complex industrial del qual un dia fou la instal·lació fabril més gran de la Catalunya Central. La primitiva fàbrica del Remei fou erigida per la família Bertrand i Serra el 1894 i funcionava amb energia hidràulica. Amb l’èxit de la companyia es va projectar una nova fàbrica el 1925 amb 1.400 telers i 80.000 fusos. Va ser inaugurada el 1926 pel rei Alfons XII. La Fàbrica Nova va ser el gegant del tèxtil de la ciutat per excel·lència, on en la dècada de 1950 treballaven gairebé 3.000 persones en els telers i la filatura.

El significat històric de la fàbrica és molt gran a la ciutat de Manresa. Des de la seva construcció, i amb les diferents ampliacions, ha estat l'empresa més important del centre de Catalunya, la que més gent ha ocupat i el lloc on s'han viscut els conflictes laborals (la primera vaga del franquisme, l'any 1946) més significatius dels darrers 120 anys. Tot i ser un recinte tancat a la majoria de ciutadans, ha estat l'escenari del treball de milers d'obreres i centenars d'obrers de tres, i fins i tot quatre generacions. Des del punt de vista tècnic i econòmic, ha estat el primer gran vapor de Manresa, mogut per la màquina més ambiciosa de la Catalunya del final del segle XIX, amb 600 cavalls de potència, vuit calderes i dues grans xemeneies. A partir de l'any 1925, es converteix en la fàbrica tèxtil més gran del país. Llavors va començar a funcionar amb electricitat subministrada per Energia Elèctrica de Catalunya, empresa participada pels mateixos Bertrand.

Fotografia: La Fàbrica Nova, entrada per l'Avinguda que porta el nom de la família que la va fundar: Bertrand i Serra (Vilà Vila).

Als anys 70, amb la crisi del petroli de 1973 i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions. Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca.

La Fàbrica Nova va tancar les portes definitivament el 15 de març de 1989, i els edificis van passar a ser propietat de la Seguretat Social. Deu anys després, el 1999 i en subhasta, se la va adjudicar l'empresa Sacresa y Recave.


Fotografia: La Fàbrica Nova a principis de l'any 2015 (Centre d'Estudis del Bages).

Bibliografia:

- Diari El País, "La fábrica de Bertrand i Serra de Manresa abre por última vez sus puertas antes de su demolición" (30/01/05)

- Centre d'Estudis del Bages (CEB), article de "Society for Industrial Archeology"

Més informació al bloc:

- La Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova fa cent anys (1910), aquí
- El frau de la Bertrand i Serra, aquí

Documental Repor (RTVE):

- Templos Modernos, aquí

Printfriendly