Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llegendes. Mostrar tots els missatges

14 de juliol 2016

Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània

La ciutat sota les pedres?

Des de petits hem sentit aquell mantra que ens deia que "existeix una Manresa subterrània", malgrat que resta invisible i oculta, només s'hi podia accedir des de les cases de l'antiga ciutat medieval (Carrer Sobrerroca, Plaça Major, Santa Llúcia o Baixada dels Jueus). Mitjançant uns passadissos, corredors i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina afirmaven alguns, sense caure en la impossibilitat que el desnivell i la massa rocosa del Puig Cardener ho faria impossible. De l’existència d’una ciutat soterrada, que ja havia abordat Lluís Calderer en el recull de contes La Seu se’n va a córrer món, se n’havia parlat molt i el tema havia estat motiu de fabulacions. En tot cas, és una estrambòtica llegenda urbana, que sempre té partidaris i ja se sap, que les llegendes sempre guarden quelcom de realitat tot i que sovint són simples construccions fantasioses per dotar de més transcendència un fet puntual.

Tornant al tema que ens pertoca, fins i tot, aquesta mítica llegenda de la ciutat "amagada" gosava dir que aquestes construccions subterrànies anaven a parar fins al mateix santuari de Montserrat. La pregunta a tot aquest misteri és fàcil, per què hi ha gent que encara creu en una ciutat subterrània? Una de les respostes més confortables, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades, construccions i elements del segle X al XIV. Aquest carrer reconvertit en un museu és paral·lel als de Sobrerroca i de Santa Llúcia. El nom d’aquest carrer ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i ens porta fins a la travessera dels Drets, coneguda també com a carrer Merdisser, un sobrenom prou "aclaridor". 

Cal dir una cosa del carrer del Balç, que no disposen la majoria de carrers de Manresa, és que a banda i banda d’aquest carrer s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major i carrer Sobrerroca. Aquests cellers i baixos eren també les antigues entrades de les cases nobles, que tenien l'accés principal per la part superior, ja que el carrer Sobrerroca fins a mitjans del segle XIX (amb l'obertura de la ciutat fora les muralles) era el més important de la ciutat. El carrer del Balç és l’únic espai continu que existeix a la ciutat i que, a més, penetra per dintre la roca. Aquests cellers, graners i sitges són del període baix-medieval, del segle XIV, i que al segle XVIII serien reformats de forma important. Però en aquesta zona hi ha materials i elements de diversos segles, una barreja i garbuix d'estils molt típica de l'arqueologia urbana, on a cada període s'utilitzaven els materials de construcció predominants en el moment en què es construïen o reformaven. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part, i de fet, és la que avui en dia podem veure si visitem el carrer del Balç.

La Manresa subterrània, entenent com a tal la que connectaria la Torre Santa Caterina amb la Plaça Major i el seu entorn, és impossible com hem dit abans. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural impenetrable, tal com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major. En alguns d'aquests establiments llurs baixos entren uns metres endins, però s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla en sec.

Un exemple d'aquest tipus de construcció és la Casa Fàbregas, coneguda més popularment com a Fonda de Sant Antoni. Una de les curiositats de l'edifici és la potent estructura dels seus soterranis, excavats a la pedra, que contenen un sistema de cisternes d'aigua anteriors al segle XVI. El celler de l'antiga fonda aprofita la roca natural present a la zona, hom pot penetrar-hi i arribar a caminar per sota les pedres de la Plaça Major i fins i tot accedir a un altre espai de la ciutat poc estudiant fins al moment, la Baixada dels Jueus. La Casa Fàbregas té 3.000 m² i elements de gran valor, com l'arc a l’entresòl que és únic i que a l’època medieval és possible que hi hagués una zona de pas pública com la del carrer del Balç.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Manresa: Zenobita

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. Efadós Editorial

Fotografies:

- Superior: Alba Pinzolas Torruella (carrer del Balç)
- Inferior: Marta Pich (Celler de la Casa Fàbregas, Fonda de Sant Antoni)

Bibliografia en línia:  

- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'autor)

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Revista El Pou de la Gallina (25/09/2013)

04 de novembre 2013

El miracle de la Llum: Sense trampa ni cartró?

L'època daurada de Manresa i "lo mal any primer" de 1333

Al començament del segle XIV, Manresa era una de les ciutats més importants del Principat de Catalunya. Als seus ravals, diferenciats per gremis i grups religiosos, es respirava una atmosfera d'intensa activitat comercial i artesanal, i un esperit de respecte i tolerància. Fruit d'aquest frenesí va ser l'augment de població, que donaria lloc a l'ampliació del recinte emmurallat i a la construcció de grans obres civils i religioses, entre elles dos ponts (El Pont Nou i El Pont Vell), la basílica de la Seu, i les esglésies i convents, tot això dins de l'estil gòtic de l'època baixmedieval. No obstant això, una terrible sequera l'any 1333, conegut com "lo Mal Any Primer" en les cròniques posteriors, va condemnar la ciutat a la fam, la misèria i a l'emigració de gran part dels seus habitants, les peregrinacions a Montserrat no servien de res, i la situació es va convertir en una veritable tragèdia.

Però com diu la sàvia dita les desgràcies mai solen venir soles; sense haver-se recuperat de l'anterior, tres anys després va sobrevenir una altra sequera, d'igual o pitjor gravetat. I, davant de tanta desesperació per la falta d'aigua, es va arribar a l'any 1339 on la situació era veritablement insostenible. Fregant la histèria col·lectiva, fins i tot es va pensar a devorar els cadàvers que infestaven els cementiris, els voltors voletejaven sobre les teulades de les masies i campaven al seu aire, donant-se grans festins amb el bestiar mort. Les terres delmades ningú les conreava i l'abandonament de les masies era constant.

La ciutat va perdre la meitat dels seus habitants. Ni la comunitat jueva de Manresa es va deslliurar d'aquell malson, llur cementiri situat als afores de la ciutat (el que avui seria la Plaça 11 de setembre) conegut amb el nom "La Fossana dels Jueus", ja no tenia prou espai lliure per rebre més cadàvers dels cristians que anaven morint i s'havien d'enterrar fora de la protecció de les muralles. Va ser llavors, a la primavera de 1339, quan els consellers de la ciutat -Bertran de Castellbell, Pere Vilella, Jaume d'Arters, Bernat de Sallent, Jaume Amergós i Berenguer Canet-, al no trobar cap solució, van coincidir a pensar que era vital per a la salvació de la ciutat i part de la comarca, dur a terme un transvasament d'aigua, a través d'una "séquia", que proporcionés aigua per regar els horts i per calmar la set.

Davant de tanta desesperació, el 23 d'agost de 1339, els consellers van viatjar a la Ciutat Comtal per entregar al rei Pere III "el Cerimoniós" l'ambiciós projecte; aquest no va veure cap dificultat i no va dubtar a dictar privilegi reial a la ciutat per donar llibertat de traçat a les obres de la Séquia, sempre que s'indemnitzés pels danys a tercers, a més, el monarca va concedir protecció i ajuda econòmica als manresans, a canvi d'algunes exempcions per poder pagar l'obra.

Així, el mateix any 1339 es decideix el seu traçat i comencen els treballs d'anivellament. L'obra s'encarregà el barceloní Guillem Catà i els germans Simó i Pere de Rodener. Els primers plets vénen del bisbe de Vic i dels habitants del poble de Santpedor que es neguen a pagar els impostos per la seva construcció. A finals de l'any 1340, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, com a senyor jurisdiccional del terme i parròquia de Sallent, es va oposar a què la séquia passés pel seu municipi i que a més provoqués una baixada de cabal al pas del Llobregat per Sallent. Després d'un any de negociacions i discussions, arriba l'excomunió del bisbe als obrers i consellers de Manresa, comportant la suspensió de la realització de tots els sagraments i de tota la litúrgia en el territori de la ciutat. Malgrat tot, els obrers de la séquia continuaren treballant en la construcció del canal. El conflicte amb el bisbe va durar fins a l'any 1345 i només es va poder solucionar quan, un cop mort el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor, Miquel de Ricomà, va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.

Segons la tradició; però, el final del conflicte fou degut al miracle de la Misteriosa Llum: una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins es va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum que es repartiren entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després, es van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció Montserrat.

Un misteri documentant pels notaris

Abadia de Montserrat l'any 1657

Atribuïts aquests fets a la intervenció divina, el 21 febrer 1345 es commemora el Miracle de la Llum. Aquest fet va provocar que es posés fi a l'excomunió que pesava sobre la ciutat. Portada a terme pel bisbe de Vic, a causa del pas de la séquia de Manresa per terres del bisbat. El diumenge dia 13 de març de 1345, fra Bernat Carnicer, el Prior de l'església del Carme, va fer cridar a una sèrie de persones, les quals, sota la presència del notari Pere de Bellsolà, van recollir la declaració de vuitanta persones de Manresa que havien presenciat el prodigi de la Llum. Bellsolà van exposar:

"Que estant a l'església del Carme a prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia nou de les kalendas de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la "cadira" de Sant Pere i després de la sortida del sol, van veure a la capella de l'altar una flama o signe clar i fulminant semblant a un estel; que apareix d'aquesta capella i puja suaument i sense precipitar-se portant una trajectòria fins a la volta d'aquesta. Van sortir corrents a cridar als frares que van fer tocar la campana major de l'església, els religiosos que van veure el prodigi van cantar la Salve Regina. Aquella flama o signe lluminós va baixar pausadament a l'esmentat altar de la Santíssima Trinitat; després de sortir de la capella va pujar fins a la volta principal de l'església i sortint d'allí va pujar a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador. Després de sortir d'allà no van veure mes signe, flama o prodigi".

La segona narració descrita pels frares del Carme parla sobre la visió que té fra Saclosa directament del cel, en la qual Déu li encomana que la capella construïda anés dedicada a la Santíssima Trinitat. 

"El 21 de febrer de 1345, tots els presents veuen arribar una meravellosa llum provinent de Montserrat, la qual, passa sobre la ciutat entre dos núvols cobrint els raigs del sol i dirigint-se cap on era la Mare de Déu del Carme. Quan la llum va estar davant de l'església va començar a sonar la campana per si mateixa; aquesta va entrar per un finestral i es va situar davant de l'altar major. Va prosseguir i va sorgir d'ella una altra tan gran i amb tant resplendor com la primera i prenent rumb cap a la capella de la Santíssima Trinitat, va ressorgir una tercera llum d'igual bellesa que va anar a la capella de Sant Salvador [...] Repetint tot això per dues vegades, el poble van anar a comunicar tot el que havia passat als frares i aquests al veure-ho van cantar versos i la Salve Regina".

Els notaris de la Llum

Pere de Bellsolà, que va autoritzar el requeriment del Prior del Carme el dia 13 març 1345, en les seves transcripcions als protocols de l'Escrivania pública va recollir el testimoni de 80 persones influents de la ciutat de Manresa que van explicar-li el miracle. Un altre notari, Francesc Gamisans, deia haver copiat de puny i lletra l'acta de Pere de Bellsolà, trobada en forma de nota o esborrany en l'Escrivania pública, i en feu la transcripció en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat l'any 1366. Maurici Sala, notari de Manresa en els primers anys del segle XVI fa una transcripció a un pergamí de l'acta del llibre de Gamisans, on signa el transsumpte, però s'oblida de datar i d'aplicar les fórmules notarials de l'època.

Més informació sobre el tema:

- Spellman i el miracle de Llum: aquí
- Els pergamins de la Séquia: aquí
- La gran llegenda, "la misteriosa Llum": aquí
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

Poema de Felip Graugés i Camprodon:

- Obra poètica completa (p. 170): La miraculosa Llum de Manresaaquí

Bibliografia destacada:

- COMAS, Francesc; SERRA, Josep A. (1987). Itineraris per la ciutat (1) - Manresa, medieval. Revista Dovella. Núm.23. pp. 47-53

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1924). Historia religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impremta Sant Josep.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1931). Llum!... a la Llum de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep.

- PIÑERO, Jordi: "La Séquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat" (publicat a la seva web)

23 de setembre 2013

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins a l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s'hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma, però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mitjà. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies dels afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia a terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers: herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- FERRANDO ROIG, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i arqueologia vista per un excursionista). Sabadell: El Pot.

- FERRANDO ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bibliografia en línia:

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí

12 de juliol 2013

Els diables del Pont Vell

Una presència maligna


"Vet aquí que una vegada els dimonis es van fer els amos de Manresa 
i es van instal·lar a sota el Pont Vell"

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s'atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s'hi custodiaven, pensant que, la presència d'un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s'obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d'aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d'un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s'hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l'esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

Bibliografia:

- Joan Amades: Costumari Català. Barcelona, Ed. Salvat, 1950

05 d’agost 2010

Tirans i mandrosos

"Anomenat Minorisa o Minoresa en temps antic, i Menresa al segle X, se suposa que és l'origen preromà a causa del sufix -esa, que trobem en altres topònims. La llegenda explica que un guerrer la va destruir en combatre contra el tirà que la posseïa, i que després la tornà a edificar; aquest guerrer fou qualificat de Mà rasa pels seus procediments expeditius. També expliquen que els primers pobladors de l'indret eren molt mandrosos, i d'aquí vingué Man(d)resa."

Manuel Bofarull i Terrades: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes. Cossetània Edicions. Valls, 2002

11 de juny 2010

Tito era manresà?

En Josep Gros, "el Tito" del carrer del Cós

Feia temps que a casa meva m'havien explicat que la nostra ciutat era l'autèntic lloc de naixement del líder croat (iugoslau en aquell temps) Josip Broz Tito. La gent gran de Manresa afirmava que Tito, el partisà que havia lluitat contra els nazis i els havia expulsat de la zona dels Balcans, havia nascut al carrer del Cós, o el carrer del Puerto Rico pels amants dels clàssics de les aventures locals.

El cert és que ara no vull donar suport a l'estrambòtica hipòtesi que el dirigent comunista, conegut més popularment per Mariscal Tito (que va presidir la Federació de Iugoslàvia de 1946 fins a 1980), fos realment un ciutadà manresà de nom Josep Gros. No hi ha per on agafar-ho, ni amb les pinces més grans. Sens dubte una de les llegendes, més explicades de la ciutat, i que fou recollida en premsa local, quan el dirigent socialista va morir l'any 1980. Senzillament és una d'aquelles històries surrealistes que sempre m'han fascinat i agradat d'escoltar. És una llegenda manresana cent per cent, que els veïns i veïnes més grans del carrer del Cós i els seus voltants encara deuen recordar, i que un servidor humilment ha tornat a rescatar del calaix d'aquelles "altres històries".


Carrer del Cós (Google Maps)

Per acabar aquest post tiraré d'hemeroteca, concretament del diari Regió7, on en dedica una pàgina, en l'edició del 6 de maig de 1980, pocs dies després de la mort de Josip Bros Tito a Ljubljana.

"LLEGENDA I VIDA D'UN SUPOSAT MANRESÀ"
(Diari Regió7, 6/05/1980)

16 de juny 2008

La gran llegenda, "la misteriosa Llum"

Història de la Séquia

Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una séquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic tenia al terme de Sallent. La idea que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant cinc anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la séquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que se solucionés l’angoixant conflicte. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reprenen les obres de construcció de la séquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de què: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Aquesta tradició, segons escriu l’historiador manresà Josep Maria Gasol, “tradició sempre més poètica que no pas històrica diu que el problema es va resoldre pel miracle d’una misteriosa llum, apareguda a l’interior de l’Església del Carme, a mig matí 21 de febrer d’aquell any”. Per a aquest romàntic fet, la ciutat de Manresa celebra cada 21 de febrer les populars “Festes de la Llum”, segona festa major de la ciutat.

Historiografia del fenomen

Molts autors han escrit sobre la Llum. Tant manresans com no manresans.

La primera relació sobre la Llum fou escrita per Pere de Pulcrosolano (Bellsolà). Notari encarregat pel prior del Carme, fra Bernat Carnicer per a obrir acte notarial del fet. El document que se’n conserva és una còpia de l’acta de Bellsolà ja difunt i que Francesc Gamisans va transcriure, en forma de nota o esborrany, als primers fulls del llibre primer de la Confraria de la Santíssima Trinitat (començat el 1366). Finalment, el notari Maurici Sala, al segle XVI feu el trasllat en pergamí de l’acta del llibre de Gamisans, tot descuidant la data.

La segona relació de la Llum és l’escrita pels frares del Carme explicant la llegenda de fra Romeu Saclosa. Aquest va tenir una visió del cel que li deia que Déu volia que la capella que construïa fos de la Santíssima Trinitat. Cal situar l’origen d’aquesta relació probablement a la primera meitat del segle XVII. Aquesta segona relació sembla que va restar 300 anys adormida al convent del Carme de Manresa fins que la publicaren fra Josep-Elies Estrugós en el Fènix Català (1644) i Joan Bta. Lezama en els seus Anals (1650).

L’any 1675, Magí Canyelles copia aquesta segona relació del llibre del P. Estrugós, en el seu llibre Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Dos altres autors del segle XVII que contribueixen a la difusió de la Llum són Roig i Gelpí i el P. Joan Germes, seguint aquesta segona relació dels frares del Carme. D’aquest segle també són els populars Goigs de la Llum que serviren per a la divulgació de la Llum i s’inspiraren en aquesta relació a l’hora de redactar el text. Aquesta segona relació és la més popular i la que infon més dubtes perquè s’ha anat copiant al llarg dels segles, deixant de banda, la del segle XIV.

El segle XIX i XX

Els Goigs de la Llum dibuixats per Joan Vilanova

El P. Jaume Villanueva, historiador eclesiàstic, va venir a Manresa i a l’arxiu del Carme l’any 1806 i arran d'aquesta visita va ironitzar sobre aquesta segona relació de la Llum que trobava d’un elevat protagonisme a Viaje Literario a las iglesias de España, vol. VII carta LVI. L’any 1882, el metge Oleguer Miró escriu un opuscle que exalta la Llum i utilitza per això aquella primera relació del segle XIV i la intenta conciliar amb la relació posterior.

El Rnd. Dr. Ignasi Torredeflot escriu entre el 1917 i el 1919 una sèrie d’articles que portant el títol genèric de L’entredit i la Misteriosa Llum es publiquen als periòdics locals, analitzant i comentant tota la sèrie de documents que en parlen de la Llum.

La polèmica dels anys trenta

Abans que s’encengués la polèmica, la premsa local començà a despertar una sèrie d’opinions a favor i en contra de la Misteriosa Llum.

La polèmica neix arran un opuscle publicat l’any 1931 per l’arxiver i historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós amb el títol Llum!...a la llum de Manresa, intentant aclarir el cúmul de llegendes que giren al voltant de la Misteriosa Llum i que fa difícil comprovar-ne l’autenticitat. Sarret i Arbós escriu en aquest opuscle que “es donen com a legítims documents del segle XIV, plens de suposicions, dubtes i fantasies, mancats de les més rutinàries formalitat per a ésser autèntics”.

En contraposició a aquest autor i a l’opinió expressada per Sarret i Arbós al fulletó Llum!...a la llum de Manresa apareix un caputxí anomenat P. Oriol de Barcelona. Aquest escriu un opuscle titulat La Llum brilla en les tenebres (1932) que replica Sarret.

L’any 1933 vista la discussió que s’havia aixecat a Manresa durant els anys 1931 i 1932, respecte a la historicitat del cas de la Misteriosa Llum va nomenar-se una ponència de persones tècniques, perquè determinessin sobre els principals punts objecte de controvèrsia. El Dictamen, després de diverses consideracions sobre l’assumpte, resulta que permet agermanar la tradició amb el fet històric.

Últims autors

L’any 1945 fou premiada una història (en síntesis) de la Misteriosa Luz de Manresa (1946), per tal de difondre a les generacions manresanes posteriors el coneixement del fet de la Llum.

Aquests últims anys s’han continuat fent llibres, articles, sermons, discursos. Hem de destacar la tasca de Josep M. Gasol com a cronista de la ciutat de Manresa escrivint llibres que dediquen una part a la Misteriosa Llum, com és Història de Manresa explicada als infants i molts altres llibres que fan referència a la història de Manresa.

Acabaré amb unes lletres de Sarret i Arbós: “No negarem la “Llum”, però tanmateix demaneu que se’ns digui com i d’on va venir a Manresa i de quina manera l’hem de creure”.

Extracte: Simon i Vilarasau, Jordi (història) "LA MISTERIOSA LLUM DE MANRESA"

10 de febrer 2008

La Misteriosa Llum i els ovnis a Montserrat

Les fotografies de Jordi Gubern

A més de les connotacions religioses i llegendes que s'han generat al seu entorn, la muntanya sagrada de la Catalunya central ha estat en les darreres dècades lloc de pelegrinatge per als amants de la ufologia. Des del 1977, els dies 11 de cada mes, a les 12 de la nit, un grup d'observadors d'ovnis liderats pel contactat Josep Lluís Grífol es troben sota la roca Foradada a l'espera de veure passar llums que demostrin l'existència de vida extraterrestre.

Al nucli de Collbató, Jordi Gubern Piña, aficionat a la meteorologia i responsable de la web MeteoCollbató, el 16 de maig del 2004, assegura haver retratat un ovni "montserratenc" a ple dia. Aquell dia, Gubern estava fent fotografies a un saltador de parapent que sobrevolava el campanar del poble de Collbató. Al fons de la imatge, però, també va captar una forma el·líptica no identificada, massa gran per ser un ocell. Al cel, va declarar aleshores, tampoc no hi havia cap núvol. Un avió, un globus o realment un plat volador, aquesta es la conclusió que se'n pot extreure.

Va ser un ovni també el que ha donat peu a la llegenda de la Llum de Manresa, que assegura que un raig va baixar de Montserrat i va entrar a l'església del Carme, el segle XIV, concretament el 21 de febrer de 1345?

El llibre Guia de la Catalunya Misteriosa, Màgica i Paranormal, de Josep Maria Armengou, no descarta aquesta teoria.

Printfriendly