Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges

03 d’abril 2019

La Guerra Civil als museus

"1939: L'abans i el després", la guerra civil a Manresa

Aquest dijous 4 d'abril, a les sis de la tarda, tindrà lloc, al claustre del Museu Comarcal de Manresa, la presentació de l'exposició 1939. L'abans i el després, que es podrà veure fins al 26 de maig en el marc de la Commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Es tracta d'una mostra dispersa i transversal en la qual vint-i-quatre museus de Catalunya exhibiran peces relacionades amb l'acabament de la Guerra Civil. A Manresa s'exposarà una pica baptismal del segle XIV de l'escultor Jordi de Déu, que havia estat a l'església de Sant Miquel de la ciutat fins a la tardor de 1936. A partir d'aquesta peça s'ensenyarà l'ensulsiada que en el patrimoni artístic va suposar la guerra i la funció de salvaguardar que va fer-se des del museu durant i després del conflicte.

L'objectiu d'aquesta proposta expositiva, organitzada pel Museu Comarcal de Manresa i la Diputació de Barcelona (Oficina del Patrimoni Cultural) a través de la Xarxa de Museus Locals, és afavorir la reflexió històrica sobre els precedents, esdeveniments i conseqüències de la guerra i la funció que desenvolupen els museus, ara i abans.

Igualment, i al voltant de la mostra, es podrà gaudir d'una activitat complementària que es farà pel Dia Internacional dels Museus, diumenge 19 de maig, i serà un itinerari guiat al voltant de la història del Museu de Manresa i la salvaguarda del patrimoni històric en aquells anys: des de l'Espai Manresa 1522 (Antiga església de Sant Pere Màrtir) fins a l'exposició al Claustre del Museu. Es parlarà de les esglésies enderrocades i es visitarà el magatzem del museu on es conserven elements procedents d'aquests enderrocs. També es recorrerà el carrer del Balç, que va ser utilitzat pels veïns com a refugi antiaeri.

Context històric

Encara no havia acabat el juliol de 1936 que l'Ajuntament de Manresa va habilitar, a la cova de Sant Ignasi, un lloc per salvaguardar els béns artístics. Amb l'actuació arriscada i valenta d'un grup de voluntaris que actuaren seguint les directrius de la Generalitat, es van poder recollir diversos objectes en risc de desaparèixer; en primer lloc, per l'actuació d'avalots anticlericals; després, pels enderrocs d'esglésies que es van produir en aquell moment, i finalment, pel moviment del front de guerra.

I és que recordem que els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener del 1939 la població civil de Manresa va ser bombardejada per l'aviació franquista, ajudada per la de Hitler i de Mussolini, que va provocar la mort de, com a mínim, 35 persones. El dia 24 de gener les tropes franquistes van entrar a la capital del Bages posant punt final a la Guerra Civil a la ciutat. Tres anys llargs d'un conflicte que van causar un gran nombre de víctimes mortals, persones desaparegudes i exiliades, por i repressió, destrucció de patrimoni i carestia general, i que va donar lloc a una llarga i fosca dictadura.

Enguany fa 80 anys de la fi d'aquell període tràgic.

Una mostra en xarxa

1939. L'abans i el després és una mostra que s'articula entorn d'un fet històric de rellevància cabdal que assenyala els museus com a dipositaris de la seva memòria material i com a transmissors d'un llegat cultural comú.

Amb aquesta finalitat, els museus en xarxa presenten instal·lacions singulars que configuren un relat compartit al voltant de tres eixos temàtics: salvaguarda del patrimoni, guerra i repressió, i simbologia del canvi. El recorregut és transversal en l'espai i el temps, i es podrà veure simultàniament a diferents municipis des d'inicis d'abril de 2019 fins al gener del 2020.

També està disponible completament per internet (a través d'aquest enllaç), en el qual s'ofereix la possibilitat de planificar visites, crear itineraris personalitzats i tenir a l'abast el conjunt de les activitats programades.

Dos projectes més sobre la guerra a Manresa que també s'exposaran

Amb la mostra 1939, l'abans i el després també s'exposaran dos altres projectes fets a la ciutat i que contribueixen a la commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Un d'ells és Guernica, Un gest per la Pau, una creació artística col·lectiva de joves de 4t d'ESO de cinc centres educatius de Manresa conduïda per l'artista Txema Rico i estrenada el 30 de gener a la Plaça Sant Domènec com a acte de commemoració del Dia Internacional de la No-Violència. Es tracta d'un projecte impulsat per les regidories d'Ensenyament, Cultura i Cooperació i dinamitzat per la Casa Flors Sirera que va constar d'un treball educatiu previ al voltant de la resolució pacífica de conflictes. Tot plegat, amb un doble objectiu: fer un reconeixement a les víctimes de les guerres i aprendre de la història per tal de prevenir-les, i conèixer les causes dels conflictes actuals per tal de corresponsabilitzar-nos en la construcció de societats educadores i pacífiques.

El segon projecte que s'exposarà serà K.L. Reich: la veu de l'infern nazi, que oferirà una visió de conjunt de la novel·la autobiogràfica de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, que al llarg de quatre anys i mig va patir captiveri a Mauthausen -i altres camps de concentració nazis-, en va sobreviure i va escriure aquella experiència del terror per a donar-la a conèixer arreu.

En el marc de la mostra K.L. Reich: la veu de l'infern nazi (que va ser produïda per l'Ajuntament de Manresa i la Diputació de Barcelona, amb el suport de Memorial Democràtic, amb motiu del centenari de Joaquim Amat-Piniella) es farà projecció contínua del documental Entre el soroll i el silenci. Els bombardejos franquistes a Manresa (1938-1939), realitzat per Jorge Caballero i Laura Casaponsa sobre recerca i documentació de Joaquim Aloy i Pere Gasol, produït l'any 2005 amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació, Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

3.500 persones al refugi antiaeri de la Renaixença

Amb aquestes accions es continua el programa de la commemoració del final de la Guerra Civil a la ciutat, que es va engegar el mes de desembre de 2018 i que ha comptat amb l'homenatge a la Lleva del Biberó; obres de teatre; projecció de documentals; xerrades i taules rodones, i accions pedagògiques amb els centres educatius de la ciutat, entre d'altres.

També s'han fet diverses accions al refugi antiaeri del Grup escolar Renaixença, amb l'espectacle Refugiar-se i l'exposició I la mort va caure del cel, amb la qual el refugi va estar obert al públic durant un mes i mig. Les dues activitats van ser dutes a terme per l'Associació Memòria i Història de Manresa i per l'Ajuntament de la ciutat.

Entre aquestes dues accions, han passat pel refugi prop de 3.500 persones, fet que mostra el gran interès que genera aquest tema entre la ciutadania.

Més informació de la Guerra Civil a Manresa:

- Memoria.cat | El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): aquí

15 de gener 2019

Inauguració de l’exposició sobre els bombardeigs franquistes

Quan plovien bombes

Aquest divendres 18 de gener, a les 19 h, al refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença (carrer del Canonge Montanyà), s’inaugurarà l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”, produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa.

Durant l'acte inaugural també es descobrirà una placa oferta per la Comissió de Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Manresa i el Consell de l'Advocacia Catalana que serà un homenatge permanent a les víctimes dels bombardejos de l'aviació franquista sobre la població civil.

Els comissaris de l'exposició són Joaquim Aloy, Pep Castilla, Pep Corral, Conxita Parcerisas i Teresa Torra, membres de l'Associació Memòria i Història de Manresa. La documentació històrica ha anat a càrrec de Pere Gasol i Joaquim Aloy. El disseny i la producció són de L’Arada Creativitat Social.

El 21 de desembre del 1938 i el 19 de gener del 1939, a finals de la Guerra Civil, l’aviació franquista va bombardejar la ciutat de Manresa produint un mínim de 35 víctimes mortals. L’exposició vol recordar aquests fets tràgics, acostar l’espectador a les circumstàncies de l’època i homenatjar les persones que hi van perdre la vida.

Trobareu informació, documents, imatges i vídeos de familiars de les víctimes i de testimonis dels bombardeigs al web:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39)

16 de setembre 2018

Memòria i Història de Manresa publica un curtmetratge d'un casament a la Seu el 1947, l'endemà de la visita de Franco

Maria Àngels Feixas Planas i Miquel Prunés Canals. (Memoria.cat)
L'Associació Memòria i Història de Manresa incorpora al seu portal de webs un curt de 15 minuts d’un gran interès documental. Es tracta de les noces dels manresans Miquel Prunés i Maria Àngels Feixas, amb escenes ubicades a l’interior i l’exterior de la basílica de la Seu i del Casino. El casament va tenir lloc el dimecres 21 de maig de 1947, l’endemà de la visita del general Franco a Manresa. La basílica va ser l’escenari del casament de dos joves de la ciutat que van haver de posposar 24 hores el seu enllaç que inicialment era programat per al dia anterior, en una coincidència impossible amb el “Generalísimo”.

Qui eren els dos contraents?

Ella era Maria Àngels Feixas Planas (1925-2010) i era filla del dentista Josep Feixas Riba que durant gairebé mig segle va visitar a l’emblemàtica Ca la Buresa. Ell era Miquel Prunés Canals (1921-2005), primogènit d’Emili Prunés Sató que era fabricant de pasta alimentària per a sopa (“La Manresana”), amb la seu de l’empresa a la plaça dels Infants.

El nuvi era soci del Centre Excursionista Comarca de Bages (CECB) i, a banda de les sortides de lleure a la muntanya, era molt aficionat a la fotografia i al cinema, seccions molt actives a l’entitat. El seu vincle amb altres socis del centre que compartien aquestes aficions va fer possible la realització d’aquesta pel·lícula.

El curtmetratge

D’un quart d’hora de durada, el curtmetratge recull la sortida dels dos contraents dels seus respectius domicilis, l’arribada, la cerimònia i la sortida de la basílica i el posterior lunch al Casino, a la sala que ara ocupa la Biblioteca. Els càmeres van ser Josep Arola i Romo, Josep Maria Font Vilaseca i Xavier Cirera Riu. Cirera i Font van ser responsables, respectivament, de les seccions de Cinema i Fotografia del CECB. Josep Arola va ser autor de films, ja inclosos a Memoria.cat, de diferents moments de la Segona República com la visita a Manresa del president Macià, imatges d’esports, festes, desfilades militars o les eleccions del febrer del 1936. Glossant un acte social familiar, aquest breu film de 15 minuts del casament Prunés-Feixas, ens dóna una visió documental de la capital del Bages el 1947, només vuit anys després del final de la Guerra Civil. El curt no té so original.

Els vehicles i els vestits de festa dels convidats són algunes de les estampes del curt, que ensenya també com molts curiosos s'atansen als diferents escenaris. A la baixada de la Seu es veu clarament com els treballadors municipals encara estan retirant les tanques i les tribunes de fusta que el dia abans havien format part de l’operatiu de rebuda al general Franco que havia passat per l’indret abans d’entrar a la basílica sota pali.

Nebot de l'alcalde republicà Lluís Prunés Sató

El nuvi, Miquel Prunés, vivia a l'edifici de la serradora Datzira. El seu pare, Emili Prunés Sató, va ser membre de la Junta de Govern Provisional de la ciutat en proclamar-se la Segona República, el 14 d'abril del 1931. Posteriorment va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa per Acció Catalana. Un germà de l’Emili, Lluís Prunés Sató, va ser el segon alcalde republicà de Manresa (juliol de 1931-desembre de 1932) agafant el relleu de Joan Selves i Carner. Lluís Prunés va tenir diferents càrrecs (governador civil de Girona, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat de Tarragona), així com els de conseller d’Economia i Agricultura (maig de 1936) i de Treball (agost de 1936) del Govern de la Generalitat. Es va exiliar a França amb la seva família i, més tard, a Cuba i Mèxic, on va morir el 1964. Per tant, òbviament, Lluís Prunés no surt en aquest curt del casament del seu nebot, ja que es trobava a l’exili.

El pare de la núvia, Josep Feixas Riba, provenia de la masia de les Feixes de Coaner. La mare de Maria Àngels, Antònia Planas Bransuela, era tia del prestigiós ginecòleg Ramon Llatjós Planas, cosí de la núvia i un dels convidats que apareixen a la filmació. Destaca a la pel·lícula, pel seu uniforme pertanyent a la marina mercant, Pere Prat Pujol, fill de qui aleshores era el batlle de la ciutat, Joan Prat Pons. Els Prat i els Feixas eren veïns a Ca la Buresa. El germà de Maria Àngels era Josep Feixas Planas conegut a Manresa per la seva gran afició a la tauromàquia i que va intentar obrir-se camí com a torero, amb escàs èxit, amb el nom de Pepe Planas 'Planitas', rivalitzant amb un altre company de fatigues, el 'Manresanito'. Polifacètic, amb bona mà per al dibuix, Feixas va ser un dels extres locals en la mítica pel·lícula "Plácido" de Berlanga. Agraïm a la família Prunés-Feixas que ens hagin fet arribar el material per a la seva difusió a través de Memòria.cat.

- Podeu veure el curtmetratge del casament en aquest enllaç: 

16 de desembre 2016

Una capital de bisbat

Un bisbe propi a Manresa?

Els antics jutjats de Manresa. Fotografia: Jordi Preñanosa

El 5 de febrer de 1955 el diari Manresa es feia ressò d'un rumor, amb el títol: ¿Manresa, capital del Obispado? on es parlava de crear un nou bisbat de Manresa, concretament es volia convertir els antics jutjats de la Baixada de la Seu en la nova seu episcopal del bisbat manresà. La notícia explicava fins i tot que el bisbe de Vic passés mig any a Manresa i l'altre a la capital de l'Osona.
"Se rumorea insistentemente sobre la creación de una nueva diócesis, cuya capital radicará en esta ciudad, en la que, de tiempos remotos, se levanta un edificio destinado al palacio episcopal. Exponen los historiadores que en el año 1351, los consejeros municipales, por carecer de local propio para celebrar sus sesiones, adquirieron en propiedad un huerto y patio delante el cementerio de la Seo para levantar en dicho solar la primera Casa de la Ciudad que a últimos del siglo XVII se pensó destinarlo a palacio episcopal ante la expectativa de contar Manresa con obispo propio, o al menos con la probabilidad de que dicha jerarquía eclesiástica residiera seis meses del año respectivamente en Vich y Manresa, creando en ésta un vicario general independiente del de aquella ciudad. Por eso los consejeros determinaron trasladar el Consistorio en las casas de la Plaza Mayor y poner en condiciones de estabilidad el edificio de la bajada de la Seo y ofrecérselo al señor obispo, consignándole, además una subvención. Las aspiraciones de los manresanos no tuvieron efecto a causa de las guerras que sucedieron y por la tenaz oposición de algunos diocesanos"
Bibliografia en línia:

17 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

PRIMERA PART: El passador de Súria

Diferents entrades d'aquest bloc han parlat dels passadors que durant la Segona Guerra Mundial van ajudar a passar persones de la França ocupada pels nazis al nostre país, travessant els Pirineus. Els més populars foren en Joaquim Baldrich o en Joan Català Balaña, gent de muntanya i ben preparada, que van ajudar a passar molta gent: jueus, soldats aliats... Aquesta entrada és un xic diferent, parlarem d'un passador de casa nostre, en Joan Peremiquel, nascut a Súria, però que va passar bona part de la seva vida al popular barri de l'Avecrem, de Manresa. Part d'aquesta entrada ha estat possible gràcies a una entrevista que es va publicar a la Revista Dovella (que edita el Centre d'Estudis del Bages) l'hivern de 1999, on en Joan repassa els moments més importants de la seva vida i com va decidir fer-se passador.

Joan Peramiquel i Sivila va néixer a Súria (a 12 quilòmetres de Manresa) el 18 de novembre de 1910. A casa seva en deien cal "Torrenté". El seu pare era pagès i la seva mare treballava a casa. Eren petits propietaris i tenien el just per viure de les seves terres. Va anar a l'escola dels capellans al poble vell de Súria fins als 14 anys. Va començar a aprendre l'ofici de fuster i els vespres continuava estudiant. Era un privilegiat perquè molts nanos a la seva edat no podien anar a l'escola, ni tan sols la nocturna. Va treballar de fuster fins poc abans d'esclatar la Guerra Civil. Tres anys abans, s'havia casat amb la Teresa Sabaté i se n'havia anat a viure a casa els seus sogres a la Colònia Palà (Palà Vell, al municipi de Navàs). A la Colònia Palà com que no hi havia gaire feina de fuster, va anar a treballar a la fàbrica amb la seva dona, on va aprendre a fer funcionar els telers de les fàbriques. Amb poc temps en Joan ja duia ell sol 12 telers.

Vida política: inicis a la UGT de Palà i primers dies de la Guerra

El pare d'en Joan cobrava les cadires de missa, però era votant d'Esquerra. Segons explicava el seu fill a l'entrevista realitzada a la Revista Dovella:
"Era d'aquells que les matava callant. No podia pas dir que votava l'Esquerra". 
Va ser el 16 de febrer de 1936 que en Joan va començar a intervenir en política de forma activa i present. Va fer d'apoderat per a l'Esquerra a Pala; i d'interventor perquè a la colònia no es trobava gent per fer-ne. A Palà en Joan i d'altres companys de la fàbrica van organitzar les bases del sindicat de la UGT. Anaven d'acord amb els de la UGT de Súria, la majoria d'ells comunistes i treballadors de les mines. En Joan fou escollit el primer president de la UGT de Palà.

Quan va esclatar la Guerra, de seguida es va formar un Comitè Directiu a Palà i d'aquest es va fer càrrec de l'ordre a la colònia. Amb la creació del PSUC pocs dies després de l'esclat de la Guerra, en Joan es va passar al nou partit, per formar part del Comitè de l'ajuntament de Súria. La fàbrica fou col·lectivitzada pels treballadors, i tant el director com l'escrivent foren els mateixos. Aquest fet després els passaria factura, ja que ambdós foren expulsats per les noves autoritats franquistes el 1939. També la botiga de la colònia va esdevenir una cooperativa popular i els pocs camps que hi havia al costat de la colònia s'hi van plantar patates que aguantaven bé el fred i es repartien entre els habitants i treballadors de les fàbriques.

Durant les primeres setmanes de la guerra pujaven cotxes de Manresa que se n'enduien propietaris, amos, gent de dretes i de missa de Palà. Els primers mesos de la guerra a la Colònia Palà en Joan va evitar que molta gent conservadora fos presa per diferents organitzacions, partits i sindicats d'esquerres. Aquest fet, després de la Guerra, amb el triomf franquista, li suposaria un aval per les noves autoritats, tot i que molts dels que havia salvat no van actuar de la mateixa forma quan els torns van canviar en un primer moment. Ell mateix ho explicava a l'entrevista:
"No se'n van endur ningú i mentre hi vaig ser no hi va haver cap mort. Això, quan em van agafar, em va salvar molt. Perquè el nou alcalde franquista, que era un dels que se'n volien emportar, no va negar res del que jo havia fet però va dir: "considero que mentre hi va ser ell, no hi va haver cap mort degut a ell". Jo llavors era el president de la UGT i del Comitè".
El final de la Guerra i la fugida a Andorra

Durant la Guerra en Joan fou cridat a files, primer a Roses i després a Madrid, a Vicálvaro, i més endavant a Terol i València. A la ciutat del Túria és on va viure el final de la Guerra. Directament pres per l'exèrcit franquista fou enviat a Madrid. Va aprofitar un permís per marxar amb tren, primer a Saragossa, i d'allà fins a Manresa. Un cop arribat a Súria i Palà, el carnisser del poble, que havia repartit propaganda de la CEDA durant els anys 30 i que l'havia salvat de caure en mans de cenetistes, el va detenir. En Joan es va escapar saltant tres pisos i va travessar el riu, per endinsar-se dintre el bosc. En Joan no en tenia ni idea de nedar, però això no el van aturar ni un instant i va aconseguir escapar. L'aigua li arribava fins al coll, va tenir sort i no es va ofegar. Va travessar la riera de Saló i es va amagar al bosc, fins que es va trobar un antic rabassaire conegut que estava treballant a la vinya, li va comunicar que la Guàrdia Civil el buscava per la zona.

En Joan no podria tornar a casa durant una bona temporada. Va aconseguir amagar-se a casa d'una tia de la seva dona, a prop de Palà, durant quasi mig any, fins que va decidir que havia de marxar si no volia estar sempre amagat i fugint de la justícia franquista. Un veí de la zona el va posar en contacte amb una persona que passava gent per la frontera d'Andorra. En Joan decidit a marxar, va escollir prendre el camí cap a Andorra per evitar ser capturat.

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

- Història de Palà: www.paladetorroella.cat/origens.htm

20 de setembre 2015

Els maçons de la Muralla Sant Francesc

El Triangle Rubricatus, Gemursind Sanmartí i una campanya de boicot

Carnet de resident francès de Gumersind Sanmartí (Memoria.cat - Arxiu familiar)

Som molt pocs els que sabem que a Manresa es va instal·lar una lògia maçònica: el triangle Rubricatus, sota els auspicis de la Gran Lògia de Catalunya que formava part de la Federació de la Gran Lògia Espanyola. Gumersind Sanmartí Prat, Joan Torras Morera i Lluís Mas Pons van constituir aquest triangle el 2 de febrer de 1935 en un local de la Muralla Sant Francesc número 9. El 26 de febrer, poques setmanes després, s'acceptaven els "requisits" del triangle Rubricatus a la Gran Lògia de Catalunya. El nom "rubricatus" fou el nom que van escollir els romans per al riu Llobregat. Els sediments de fang que en aquella època transportaven els corrents del riu van motivar el nom "riu rogènc", en llatí rubricatus

A banda dels tres personatges abans esmentats, se'n sap poca cosa dels maçons a la nostra ciutat, un tema poc estudiat en profunditat i/o amb escasses referències que encara no han vist la llum. L'Associació Memòria i Història de Manresa va rescatar documents de l'Arxiu de Salamanca que havien servit als franquistes per desmantellar el triangle Rubricatus, en els famosos tribunals del TERMC (Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo). D'aquests documents destaquen l'informe policial a Gemursind Sanmartí Prat, comerciant que havia format part de la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa el 14 d'abril de 1931, i l'intent de boicot a comerciants de Manresa el mes de juny de l'any següent.

L'informe policial de Gemursind deia d'ell que era un subjecte perillós, membre d'ERC i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Manresa amb l'inici de la Segona República, i sobretot fundador de la lògia maçònica Rubricatus l'any 1935. Amb l'arribada dels franquistes es va exiliar i morí al Principat d'Andorra als 82 anys. Gemursind Sanmartí fou processat "en rebeldía", ja que la policia espanyola no va aconseguir atrapar-lo mai. Un altre document interessant, fou el que es va utilitzar com a prova acusatòria contra Gemursind Sanmartí a causa de les seves activitats polítiques, era aquesta recomanació a favor seu pel càrrec d'Inspector de Treball que fa, el juny de 1932, el diputat Francesc Farreres i Duran, tot justificant que:
"a causa de haberse presentado en candidaturas con la coalición republicana socialista, para las elecciones de 12 de abril [1931], vése objeto de un intenso boicot por parte de los comerciantes de Manresa, lo que le obligará a liquidar su negocio"
Bibliografia:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 27 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

25 de març 2015

La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista
"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  
(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles
"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"
(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

27 de setembre 2014

El manresà que va dominar Barcelona

Jaume Castell i Lastortas

Jaume Castell i Lastortras va nàixer a Manresa el 1915 i era fill d'un industrial que ja havia acumulat un bon capital i es dedicà a la banca i la indústria. De ben jovenet, en Jaume va estudiar enginyeria a Barcelona a la Universitat Politècnica de Catalunya, però el que realment l'apassionava eren les finances i en especial, el món de la banca privada.

Creà el Banco de Madrid, amb gent com Porcioles, Viola o Samaranch i parents del mateix dictador Francisco Franco, ja que estava ben connectat amb el palau del Pardo (residència oficial del dictador) a través de la família Martínez-Bordíu. A inicis de la dècada dels 70 tenia un importantíssim conglomerat (Grup Castell, el que es coneix com un holding) de 120 empreses (tèxtil, metall, editorial o turisme, entre d'altres) i 20.000 treballadors. Creà el diari Tele-exprés el 1964, amb els seus amics Viola, Samaranch, Sentís i Agustí. Arribaria a controlar (deien) la vida barcelonina amb dos dels seus homes forts, Joaquim Viola i Joan Antoni Samaranch. Només el famós Muñoz Ramonet, tenia més poder i influència que en Jaume Castell.

A principis dels anys 70, la plaça Sant Jaume de Barcelona era coneguda com "la plaça de Jaume Castell", ja que com hem dit, era íntim amic del president de la Diputació de Barcelona, Samaranch, i de l'alcalde de Barcelona, Viola, per cert, assassinat durant la Transició. Castell tenia el seu elegant despatx a l'edifici ocupat ara pel Grup Godó, que va ordenar construir ell mateix, a la plaça de Francesc Macià, que en el ple franquisme duia el nom de Calvo Sotelo.

La vida de l'empresari perfecte

Castell va començar la seva activitat industrial al sector tèxtil, però amb els anys es va dedicar també a altres àrees econòmiques i va prendre part en la constitució d'empreses gràfiques, editorials, navilieres, metal·lúrgiques, petrolieres i de l'automòbil. Dins de la seva activitat com a empresari destacava la seva faceta en el món periodístic, fundant el diari Tele Expres i el setmanari en català Tele Estel. En l'àmbit financer i banquer, va promoure el Banco de Madrid i el Banc Català de Desenvolupament (Cadesbank), que donarien suport a les nombroses empreses que el grup Castell va crear. Segons les memòries, el 1971 el fons propis de què disposaven les seves empreses eren de 553 milions de pessetes, convertint a Castell en un dels homes més rics de l'estat espanyol.

Les seves empreses eren un conjunt de diferents inversions, accions i participacions en borsa. Els noms més importants eren el Banco de Madrid, el Banc Català de Desenvolupament, la indústria alimentària La Piara de Manlleu, l'editorial Argos Vergara o la cinematogràfica Cinesa, entre altres noms. També tenia interessos en el sector turístic, que els anys 70 fou una de les entrades de divises més forta a la península Ibèrica.

El desenvolupament urbanístic de la capital catalana va influir en el declivi de les activitats constructores de Jaume Castell. Diferents projectes, urbanístics als afores de Barcelona, mai veurien la llum. El mateix Col·legi d'Arquitectes es va oposar als seus projectes de construir polígons d'habitatges a Can Cuyàs, enfront de Ciutat Meridiana, i al Prat de Llobregat. Cap a 1978, Jaume Castell va decidir autoexiliar-se definitivament, va vendre la majoria dels seus negocis a l'estat espanyol, i es va dedicar a activitats financeres a Suïssa i Estats Units. En el llibre, Samaranch. El deporte del poder, se li atribueix a Castell una frase que descrivia perfectament la situació d'aquells convulsos anys de Transició.
"Venía [Castell] a Barcelona para cerrar las operaciones o para despachar con sus apoderados. Pero no pasaba del aeropuerto. Historia o leyenda, de él se explica que, en la despedida hacia su dorado exilio helvético, rodeado de medidas de seguridad, lanzó la frase de folleu, folleu, que el món s’acaba."
Jaume Castell Lastortras va morir a Suïssa el 1984 ensorrat i marginat, però en cap cas arruïnat. Per cert, per donar punt final a la seva biografia, el seu nebot és en Joan Rosell, el president de la patronal espanyola.

Bibliografia:

- Cabana, Francesc: "La burgesia emprenedora" Editorial Proa, Barcelona 2011. Pàg. 237-245

- Riera, Ignasi: "Els catalans de Franco" Plaza y Janés Barcelona 1998. Pàg. 345-350

- Hemeroteca El País (Diverses entrades)

18 d’agost 2014

La camisa blava al vent

Cròniques falangistes de 1939

Entre 1939 i 1945 gairebé 40 manresans van ser afusellats, la majoria al Camp de la Bóta. Això se sap gràcies a la tasca de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que va recollir en una web tota la documentació penal dels manresans processats i posteriorment sentenciats a mort en aquest fatídic indret. La venjança i una ferotge repressió contra els simpatitzants de la República i del catalanisme van presidir l’actuació dels nous governants franquistes que durant els primers sis anys de dictadura feixitisoide van aplicar el terror ideològic de l’ultracatolicisme i l’autarquia falangista, en el cas manresà apaivagada inicialment per la influència d’un carlisme (que temia el comunisme més que la influència catalanista en la política) també ultraconservador, que ben aviat cedirà el poder als falangistes de torn i reaccionaris del franquisme. Durant els primers anys de la dictadura, acabada ja la guerra, Franco féu executar arreu de l’Estat espanyol unes 30.000 persones. El mateix general Franco donava personalment el seu vistiplau, l’enterado, a les sentències de mort.

Els últims dies de guerra la ciutat de Manresa era un caos absolut, militars i polítics republicans, així com ferits i refugiats es van veure obligats a emprendre la retirada per no patir les represàlies dels franquistes que s'acostaven a la ciutat per la carretera de Calaf a Manresa, amb el suport logístic de la temuda Legió Condor alemanya que metrallava a tot el que es retirava per la carretera, causant un terror de proporcions considerables. El dia 23 de gener de 1939, els detinguts, quasi uns 400, de la presó improvisada del convent de Santa Clara van quedar en llibertat, perquè els seus guàrdies republicans van fugir per evitar caure en mans de l'exèrcit franquista. Durant unes hores, Manresa es va quedar sense cap autoritat, fet que va provocar onades de robatoris, saquejos i pillatges, el més important dels quals fou el dels magatzems Jorba. El soldat manresà Jaume Massana i Naudi, el primer de l'exèrcit franquista a entrar a la seva ciutat, afirmava que la ciutat era pràcticament buida, fins que de mica en mica la gent, en veure que havien arribat, va anar sortint dels seus amagatalls.

Ramon Pujol Roca explica que s’havien preparat diverses trinxeres repartides estratègicament com al Parc de la Seu i ell mateix va treballar-hi en les que es van construir damunt de la font de Neptú, però segons el mateix Pujol “els soldats republicans treballaven de manera desorganitzada i incontrolada”. Així, que aquestes trinxeres que havien de servir per defensar la ciutat de Manresa no van servir de res, perquè no hi havia cap unitat destinada per combatre l'enemic. Entre aquella nit i la matinada del dia 24 de gener, les tropes republicanes en retirada van fer volar tots els ponts sobre el riu Cardener, per endarrerir l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Només el pont de Sant Francesc es va salvar perquè van fallar les càrregues explosives.

Acabada oficialment la guerra pels "guanyadors" l'1 d'abril de 1939, el famós Día de la Victoria la ciutat de Manresa van canviar de bàndol, millor dit, de camisa. Moltes famílies adinerades i conservadores van llançar-se als braços del franquisme disposats a oferir els seus serveis a les noves autoritats. Volien recuperar l'estatus social i sobretot el seu preuat patrimoni (habitatges, comerços i fàbriques). Al cap i a la fi, la gent d'ordre de la ciutat, volia recuperar l'antic poder econòmic i sobretot social d'abans de la Guerra Civil. Els populars magatzems de Cal Jorba, després de ser saquejats a finals de gener de 1939, les camises blaves de la Falange van començar a vendre's sense cap mena de pudor. La secció de camiseria s'afanyava a vendre les noves camises dels guanyadors. Els manresans que volien treure quelcom de benefici personal o polític o simplement agradar als franquistes havien de deixar-se veure amb la nova indumentària del que era l'únic partit legal del nou estat espanyol del dictador Franco.

El manresà Josep Torras, de 92 anys d'edat, recorda com molta gent es va comprar la camisa blava de la Falange Espanyola, en una entrevista a la revista el Pou de la Gallina, del febrer del 2014. Torras era fill d’una família catalanista de tarannà conservador moderat i treballava a cal Jorba des dels 14 anys, poc abans que els magatzems fossin col·lectivitzats a finals de l'estiu de 1936. Feia tres mesos que els del SIM (Servei d’Investigació Militar de la República) s’havien endut el pare i no en sabien res. Era proper a la Lliga, però no havia militat en cap partit, havia estat president de l’Orfeó Manresà i com a impressor editava la revista Ciutat i havia presidit la patronal.
“Els darrers dies de la República a la nit no hi havia llums al carrer. De cop hi va haver menjar, però de seguida van tornar al racionament. [...] A la secció de camiseria de cal Jorba es van vendre moltes camises blaves. El pare, a qui ja donaven per mort, va tornar a mig febrer. Després d’haver estat tancat a la txeca se l’havien endut a França, a peu fins a la frontera, fins que els van alliberar els franquistes. No sé com ho va poder resistir, perquè patia del cor”.
Un altre manresà, Lluís Grifell, de 88 anys, explica que a la postguerra per ser ben vist i gaudir de respecte públic havies de ser de la Falange. 
"Arran dels bombardeigs ens van dur a Moià. Vam tornar a Manresa al cap de tres o quatre dies de l’entrada de les tropes franquistes, amb un camió de l’exèrcit. [...] Els moros havien fet parades i cobraven en monedes de plata. Vam trobar la botiga intacta, però no hi havia res. Els primers dies voltava la tropa pel carrer i molta policia secreta. Si volies ser ben vist t’havies de fer de falange, però a casa no me’n van deixar fer".
Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum I. Manresa: Parcir edicions selectes, 1992

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum II. Manresa: Parcir edicions selectes, 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme en un clic (1939-1959)

- SARDANS, Jordi. PUIG, Jaume: 75 anys de l’ocupació franquista de Manresa. El Pou de la Gallina, febrer 2014

19 de maig 2014

L'espectacle més gran mai explicat

El gran entarimat de la Seu

Entarimat que es va muntar davant de la Seu per encabir el públic que havia d'assistir a la representació de l'acte sacramental "La Hidalga del Valle". (Arxiu AHCM-Ll.)

Dora Santacreu, actriu i primera figura de la representació a Manresa de «La hidalga del valle» de Calderón de la Barca, i mossèn Genís, de la Seu de Manresa, són dels dos protagonistes indirectes dels records d’aquells que van fer possible, el 1954, organitzar, promoure i representar quatre funcions, l’agost, d’un macromuntatge que va reunir 14.000 espectadors a Manresa, un espectacle mai vist a la ciutat, una concentració de persones inaudita fins al moment. L'any 2009 recordaven aquesta efemèride al diari Regió7, en una entrevista que els va realitzar Susanna Paz.

Un espectacle insòlit pel nombre d'assistents, els dies 15 i 16 d'agost de 1954 milers de manresans van assistir a la representació de "La Hidalga del Valle". (Arxiu AHCM-Ll.)

Xavier Francàs, un dels promotors de l’espectacle, recordava com van convertir un talús descampat de 1.500 metres quadrats en un pati de butaques: mil estaques que va cedir l’empresa Micsa i que el mateix Francàs, van, pràcticament, anar a demanar-les, a Calders, a l’amo de l’empresa. Rosa Camprubí, emocionada en recordar el seu pare –que va ajudar a fer el repartiment de l’obra a Esteve Polls–, reia quan explicava a l’auditori que encara ara té una fan que quan la veu pel carrer la saluda amb un "adéu, hidalga".

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'espectacle més gran mai explicat" (11/02/2009)

01 de febrer 2014

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.


L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 
Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.


Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí

18 d’octubre 2013

El franquisme difuminat: l'avinguda Tudela

Avinguda Tudela, fotografia: J.M.G. (Regió7)

La ciutat de Manresa té una avinguda (poques vies d'aquestes característiques tenim a la ciutat) amb el nom d'Avinguda Tudela. Fins aquí cap problema, el nom d'una bonica localitat navarresa incrustada a casa nostra. Però la pregunta que ens ve al cap és molt fàcil, que ha fet Tudela per Manresa? Serà que Sant Ignasi de Loiola era d'aquesta població? Doncs no, era d'Azpeitia, població de Guipúscoa. El més normal seria que s'anomenés Avinguda d'Azpeitia, no creieu?

El nom Avinguda Tudela es remunta als anys de plom del franquisme, durant la dècada dels anys 40 l'ajuntament de Manresa per satisfer els desitjos patriòtics, religiosos i nacionals del nou estat nacionalcatòlic de Franco va batejar una via situada a la barriada de Saldes amb el nom Avenida Tudela, en honor a Julio Pérez Salas, el militar que comandava les tropes franquistes que van ocupar la ciutat, el 24 de gener de 1939. Així i tot, la cosa no acabava aquí.

L'any 1946 la ciutat de Manresa, declararia a Julio Pérez Salas fill adoptiu de la ciutat i dos anys més tard se li entregaria el sabre d'honor de la ciutat. Un culte a la personalitat en tota regla mai vist. Cap altre ciutadà o manresà fins al moment ha rebut tantes condecoracions i mèrits com va rebre el militar Pérez Salas per part del consistori manresà encapçalat per l'alcalde Prat Pons.

"Cuando la negra noche del comunismo invadía de siniestras perspectivas esta ciudad querida... ¡Recordar un momento conmigo, señores!, cuando la desgana del vivir esclavos nos hacía sentir más deseos de vivir dignamente; cuando el raudo vuelo de las águilas de acero, el ronco tronar de los cañones, las informaciones radiofónicas y el desorden de la precipitada retirada de las fuerzas rojas, era sintomático, todo, todo ello presagiaba el fausto anuncio de la liberación, que se consumó, gracias a Dios, en aquel memorable 24 de enero de 1939... El hecho cierto, tangible, de nuestra cruenta liberación, de nuestra plena reincorporación a la España libre, por su categoría histórica, nos impone el deber de recordar y recordar con agradecimiento".

(Discurs de Julio Pérez Salas, al ajuntament de Manresa el març de 1948, quan va rebre de l'alcalde de Manresa Prat Pons el sabre d'honor de la ciutat)

Bibliografia bàsica:

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

Supervivents de la nomenclatura franquista:

- Nostàlgia en color blau: aquí
- Vestigis franquistes: aquí

16 de maig 2013

Manresans a la División Azul

Al servei del feixisme internacional

El juliol de 1941 el diari Ciudad anunciava el comiat de voluntaris de Manresa i també de Berga que emprenien un viatge cap a la Unió Soviètica "para combatir al lado del formidable Ejército del III Reich en la Cruzada emprendida contra el comunismo". Aquests voluntaris s'enrolaven a la División Azul, un cos de voluntaris organitzat pel mateix règim franquista i que tenia com a destinació el front oriental. El seu objectiu era combatre el comunisme al costat de l'exèrcit alemany juntament amb altres països que estaven sota l'òrbita dels nazis, com els romanesos, búlgars o finlandesos. Molts joves feixistes exultants amb el triomf de Franco el 1939 van apuntar-se ràpidament a la crida de la División Azul, d'altres els "recomanaven" que s'apuntessin a les famoses llistes per evitar tenir problemes amb les autoritats, una espècie de penitència per purgar els pecats de joventut i agradar a les noves autoritats.

A casa nostra el consistori municipal així com la delegació local de la Falange no van dubtar en exaltar el patriotisme dels herois de Rússia i la seva creuada contra el marxisme internacional. Els diaris i la ràdio narraven les batalles d'aquests soldats com si fossin autèntiques epopeies d'herois mitològics que lluitaven contra terribles monstres de dos caps que llançaven raigs de foc incandescent.

El 1943 Fulgencio Antonio Audina moria en ple combat i esdevenia el primer manresà que moria sota les ordres de Hitler, l'alcalde de Manresa li entregaria la Medalla de Bronze de la Ciutat pòstumament en reconeixement a la seva tasca. Un any abans un altre manresà, José María Checa Jiménez s'incorporava a la Unitat 250 de la Wehrmacht, que corresponia a la División Azul. Mentrestant també es va batejar la "Plaza División Azul" a l'actual Plaça 11 de Setembre, nom que es mantindria fins a l'any 1979.

Malgrat que havien passat quasi 10 anys de la Segona Guerra Mundial, el 17 de juliol de 1954 (coincidint amb el Día del Alzamiento Nacional) el banderí de la División Azul fou homenejat amb tots els honors en un gran acte d'adhesió al règim. Un any més tard, la ponència de Governació de l'Ajuntament de Manresa proposava lliurar la Medalla de Bronze de la Ciutat als excombatents de la "Centúria Audina" (nom del primer soldat manresà mort a la División Azul) que no havien estat condecorats l'any 1943.

Bibliografia:

- "Manresans i la División Azul": El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) realitzat per memoria.cat

26 de gener 2011

Els primers vint anys de dictadura franquista

Des d'avui, a partir de les cinc de la tarda, ja es pot consultar la nova web de l'Associació Memòria i Història dedicada als primers vint anys de la dictadura franquista a la ciutat de Manresa. Aquesta és la 19ena web que presenta l'Associació, que porta per títol: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)".

Tot va canviar el 24 de gener del 1939 i res no va tornar a ser igual durant molt temps. Dos dies abans de Sant Jordi del 1943, Josep Dedeu va demanar per instància a l'Ajuntament de Manresa que li concedís el dret a retolar el cartell d'entrada al seu establiment amb el nom Bar Tranquils. Una peça d'1,50 m de llargada i 30 cm d'alçada aparentment innocent. Però per al franquisme no hi havia res menys ingenu que una petició per exhibir públicament la llengua catalana, i l'alcalde Domènec Prunés va denegar-ne el permís. Era el 24 d'abril del 1943 i a la capital del Bages, com a la resta del país, bufaven uns aires de restricció cultural, penúries econòmiques i misèria moral que trigarien molts anys a amainar.

Els documents de l'anècdota relatada es podran llegir a partir d'avui dia 26 de gener a la nova pàgina web El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959), que l'Associació Memòria i Història de Manresa ha elaborat en els darrers tres anys paral·lelament a altres projectes com el que es va presentar fa unes setmanes sobre les detencions de militants anarquistes del 1975. El principal atractiu del nou espai sobre la memòria històrica de la ciutat és la inclusió de dos mil documents inèdits procedents de l'Arxiu Municipal.

El primer franquisme a Manresa és un exhaustiu treball que amplia la recerca que Joaquim Aloy i Pere Gasol van realitzar el 2006 amb motiu de la filmació del documental "Viure en una dictadura". Els primers anys del franquisme a Manresa (1939-1959), un llargmetratge de 67 minuts de durada en el qual també van intervenir els realitzadors Jorge Caballero i Laura Casaponsa. L'autoria del nou web, que es podrà consultar aviat també en castellà, és de Josep Castilla, Oriol Luján, Jordi Basiana i els esmentats Aloy i Basiana, amb la col·laboració de Jordi Bonvehí i Miquel Àngel Alfaro.

Les dimensions de la pàgina fan que Joaquim Aloy equipari el resultat final amb el web: La República a Manresa en un clic (1931-1936), del 2006, tot un referent en el camp de la recerca sobre la memòria històrica. Per al nou treball, "ens vam posar a la feina l'any 2008 amb el buidatge sistemàtic, prestatgeria per prestatgeria i lligall per lligall, del fons de l'Arxiu Municipal de Manresa corresponent als anys del franquisme, una cosa que no s'havia fet mai fins aleshores". La pàgina també es nodreix de papers i fotografies extrets de l'Arxiu Comarcal del Bages i de l'Archivo General de la Administración, situat a Alcalá de Henares.

El disseny ha estat d'Arnau Aloy, i en aquesta ocasió s'ha disposat també del suport de Josep Alert i Sílvia Berengueras en qüestions lingüístiques i de Marta Pich en la digitalització dels documents. A més, la pàgina inclou un article de Xavier Rubio sobre la demografia de l'època a la ciutat.

La pàgina manté l'estructura dels altres webs de memoria.cat, amb un índex que permet navegar amb fluïdesa pels nombrosos espais que parlen tant de l'entrada de les tropes a la ciutat -abans d'ahir va fer 72 anys- i del canvi de règim com de la vida quotidiana, amb especial incidència en la persecució de la llengua i la cultura catalanes i al poder que va exercir l'església sobre l'educació i la moral social, entre altres aspectes.

La lectura dels documents ofereix una fotografia acurada de la Manresa dels anys 40 i 50 del segle passat. Plens de salutacions a Franco i de lemes com "¡Arriba España!" en l'encapçalament, molts papers oficials palesen l'estat de la qüestió. En un que va ser emès el 14 de juliol del 1942, s'avisa les autoritats locals que "en algunas localidades de esta Provincia se vienen efectuando representaciones teatrales en catalán por Asociaciones y grupos Escénicos". Una manifestació cultural que calia eradicar segons aquests, que, en un altre document de l'11 d'abril del 1939, pocs dies després del final de la guerra, ordenaven que "se proceda en el plazo de cuarenta y ocho horas a la desaparición de cuantas huellas, carteles, propaganda, etc. existan en las paredes y vallas, procedentes de la dominación roja, advirtiendose que la contravención de tal orden será sancionada y que a los respectivos propietarios se les exigiran las responsabilidades a que su incumplimiento diere lugar".

La nova adreça és: www.memoria.cat/franquisme

Font:

- Diari Regió7, "Un nou web del franquisme a Manresa incorpora material inèdit" 26/1/11

Arxius de la ciutat de Manresa:

- Arxiu Municipal de Manresa, aquí
- Arxiu Comarcal del Bages, aquí

Pàgina web de l'Associació Memòria i Història de Manresa:

- memoria.cat, aquí

27 de març 2010

Vestigis franquistes



Caminant pel barri de la Sagrada Família, al carrer Providència amb Viladordis, podem trobar un vestigi de l'antic nomenclàtor dels carrers de Manresa, concretament de l'època franquista. En les fotografies es pot observar el distintiu de Districte (dto) a la part superior del cartell, i a continuació la V, és a dir, "la calle de Providencia, del distrito V de Manresa".

La divisió en districtes de Manresa

Sota la vigència del sufragi universal masculí aprovat l'any 1890 pel govern liberal de Madrid, es va elaborar un nou mapa electoral urbà. La R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes, cinc districtes que sobreviurien fins al tardofranquisme. L'any 1979 s'abolirien definitivament de la ciutat de Manresa.


Altres exemples:

- Carrer Camps i Fabrés: veure aquí 
- Carrer Sant Marc (Manresa Calidoscopi): veure aquí

16 d’octubre 2009

Memoria.cat presenta la web: "La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes"


El dilluns 19 d’octubre, a les vuit del vespre, a l’Auditori de Caixa de Manresa (La Plana de l’Om 5), tindrà lloc la presentació del nostre darrer web La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes.

El web inclou 41 entrevistes a manresanes i manresanes sobre les presons de Franco: 23 han estat realitzades a manresans que van patir en pròpia carn les penalitats ocasionades per la pèrdua de llibertat i 18 s’han fet a familiars directes (majoritàriament vídues i fills) de persones empresonades.

Seran 12 hores de gravació penjades a Internet, amb el testimoniatge de persones empresonades al llarg de la dictadura, des dels empresonats el 1939 fins als que ho van estar el 1975, a les famoses detencions de membres del PSUC i de CC.OO.

Els records continguts en aquest munt d’hores de gravació simbolitzen milers de persones que van patir privació de llibertat als múltiples camps de concentració, presons, batallons de treballadors o batallons disciplinaris estesos al llarg de tota la geografia espanyola. Les vivències d'alguns testimonis són especialment colpidores i mostren l'abast i la crueltat de la dictadura franquista.

El web “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes” vol constituir també un modest homenatge a totes aquestes persones que van patir privació de llibertat a causa de les seves idees.

L’acte del dia 19 consistirà en la projecció d’una selecció de fragments de les 41 persones entrevistades.

09 d’octubre 2009

Nostàlgia en color blau


Districto II, calle Camps y Fabrés

Passejant a prop de la plaça 11 de setembre, concretament al carrer Camps i Fabrés podem trobar un cartell metàl·lic de color blau poc vist, és l'antiga nomenclatura franquista que es va imposar a partir de 1939 a l'ajuntament de Manresa.

El cartell ha sobreviscut al pas del temps estoicament, es conserva en un estat bastant correcte (malgrat l'oxidació inferior) i es troba ubicat a l'edifici de la guarderia Sonall.

02 d’abril 2009

Franco ens visita

Ahir dia 1 d'abril es va commemorar els 70 anys del final de la Guerra Civil Espanyola. Tres anys de conflicte que van portar la destrucció i una repressió de postguerra duríssima als perdedors. Gràcies al fantàstic arxiu digital en format PDF del diari La Vanguardia, faré un breu resum de la visita de Franco a Manresa l'estiu de 1966, la seva segona visita a la nostra ciutat, la primera fou el maig de 1947. De fet aquesta segona visita seria l'última del dictador espanyol a Manresa.

A continuació un resum de la notícia del dia 2 de juliol de 1966, que portava per títol:

"Manresa, jubilosa por la prespectiva de amplias realizaciones urbanísticas"

El Generalismo asistio a un tedeum en la Basilica de Manresa y desde el balcon del ayuntamiento agradecio la adhesion y el entusiasmo de los manresanos.


Manresa es va vestir de gala per donar la benvinguda a S.E. el Cap d'Estats i expressar d'aquesta forma l'alegria per la presència del Caudillo, que no estava en aquesta ciutat des de feia dinou anys. Des de primera hora de la tarda, els carrers es van omplir de públic per aclamar al Generalísimo i les façanes dels edificis oficials i públics apareixien banderes nacionals, tapissos i estàndards, en una expressió de festivitat en honor de S.E. El comerç i les indústries van tancar perquè els treballadors poguessin anar a veure i retre homenatge al Caudillo.

La recepció oficial al Cap d'Estat va tenir per escenari la carretera de Vic, cantonada amb el carrer Montardit, on s'havia aixecat un arc triomfal, amb salutacions de benvinguda. Una de les llegendes deia: "Bienvenido a Manresa".

El Caudillo va arribar a Manresa, procedent de Berga, a dos quarts de sis de la tarda, acompanyat en el mateix cotxe pels ministres de Governació i el comissari del Pla de Desenvolupament. En baixar del vehicle fou rebut per l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila, que li va donar la benvinguda a la ciutat. Acompanyaven al senyor alcalde, el jutge de Primera Instància, el senyor Ramos, el cap local del Movimiento, el senyor Carreras i el jutge municipal, el senyor Martínez Palomares.

Després de saludar a les autoritats, el Generalísimo va passar revista, acompanyat del capità general de la IV Regió, a una companyia del regiment d'Infanteria Jaén 25, de guarnició a Barcelona, amb bandera i banda de música, que va interpretar l'himne nacional.

Immediatament, el Generalísimo acompanyat per l'alcalde de la ciutat, va emprendre un viatge per un itinerari urbà carregat del fervor popular i patriòtic. Milers de manresans s'havien col·locat a ambdós costats dels carrers per on circulava el vehicle, amb una de les rebudes més entusiastes del Cap d'Estat per terres catalanes. Els crits de Franco! Franco! Franco! no deixaven de cessar al pas de la comitiva.

Al llarg del seu itinerari pels carrers de Mossèn Jacint Verdaguer, plaça Cots, carrer Hospital, carrers de Sant Andreu i Sobrerroca, plaça dels Màrtirs (actual Pl. Major) i baixada de la Seu, nombroses inscripcions, en diverses pancartes que portaven els nois del Front de Joventuts i membres d'altres organitzacions del Movimiento, de sindicats i altres entitats, donaven testimoni de l'alegria del poble manresà amb la visita del Caudillo.

L'espectacle de la plaça dels Màrtirs, on està situat l'Ajuntament, era realment impressionant pel gran nombre de persones presents i per l'entusiasme que es podia respirar. Les mateixes mostres d'adhesió es van repetir a l'arribada del Generalísimo a la plaça de la Seu. A la plaça Cots, al costat al monument de la sardana, es van concentrar els cantaires dels Cors Clavé de Manresa i comarca per sumar-se a l'homenatge al Caudillo.

Després de la missa solemne a la basílica de la Seu, acompanyat pel bisbe de Vic, el Caudillo va tornar a la plaça dels Màrtirs per entrar a l'ajuntament, on l'esperava el senyor Soldevila, els membres de la Corporació Municipal, el Consell Local del Movimiento i els trenta-quatre alcaldes de la comarca.

Franco, els ministres i les altres personalitats del seguici, van pujar a la primera planta de l'ajuntament, on després de conversar uns moments amb les autoritats, van passar al Saló d'Actes per presidir una breu sessió en la qual el senyor alcalde, Ramon Soldevila va expressar a la seva felicitat per la visita del Caudillo.

“Recibimiento apoteosico en Manresa”. Noticiero del 11/7/1966. Copyright Filometca Española (NO-DO)
Bibliografia:

- La Vanguarda Española (02/07/1966, p.9)

Printfriendly