24 de març 2008

La Memòria Històrica: quins van ser els autèntics protagonistes?


Bicentenari de la crema del Paper Segellat

L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.

Octava

Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla

(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)

L'1 de setembre de 1905, l'ajuntament de Manresa va declarar manresà il·lustre Maurici Carrió, pagès d'ofici que havia cremat el paper segellat francès a la plaça de la vila i capità del sometent a l'acció del 6 de juny de 1808 al Bruc. El canonge Ramon Montanyà va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat el setembre de 1904.

Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.

Les disputes sobre la participació prioritària d'Igualada i Manresa als esdeveniments acapara l'atenció de la premsa d'ambdues ciutats durant la segona meitat del segle XIX. Aquesta lluita, plantejada en clau d'identitat catòlica local, dóna pas també a la pugna entre els herois locals respectius: Antoni Franc, terratinent igualadí; els manresans Francesc Riera, Maurici Carrió i el canonge Ramon Montanyà i Isidre Lluçà i Casanoves, el timbaler de Santpedor.

Aquest darrer es va convertir en el personatge més mitificat durant molt de temps.

El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)

De la Covadonga catalana

¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.

Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.

¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un

¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!

(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)

Catalunya a l'any vuit

Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:

-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.

Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:

Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.

(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)

La celebració del centenari del Bruc el 1908 tingué més ressò a Manresa i Igualada, que a Barcelona. A Manresa, la celebració oficial va servir per exaltar la figura del sometent, mentre que a la capital de l'Anoia comptà amb la presència dels infants Ferran de Baviera i Maria Teresa de Borbó.

Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

16 de març 2008

La caserna del Carme

Els soldats a Manresa

L'antic convent del Carme, des de 1850, es va convertir en caserna i en seu dels contingents militars destinats a la nostra ciutat. Des d'aleshores, la guarnició militar de Manresa va constar d'un batalló d'infanteria i, només en circumstàncies extraordinàries, acollia més soldats i més armament. En èpoques de conflictes bèl·lics, es mobilitzaven els soldats vinguts d'arreu, i sovint es rellevaven les diverses guarnicions. Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina.

Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. La presència d'aquest darrer batalló en la guarnició manresana va ser una de les més llargues -més de 25 anys- i, amb el temps, es convertí en el més emblemàtic de la ciutat, en el qual molts manresans i veïns de la comarca van fer el servei militar. Un element característic del batalló de guarnició de principi de segle XX era la banda musical, que actuava en celebracions locals, com ara processons i serenates, i que també feia d'acompanyament en balls públics. La banda acompanyava la tropa en les desfilades militars i era un dels elements més vistosos de la guarnició, sempre present en la vida urbana amb les jures de bandera, les parades militars o les desfilades. Va ser precisament el director de la banda del batalló, Silvestre Peñas qui va arranjar la popular Marxa de la Llum. L'emplaçament de la caserna a Manresa també va influir en la creació d'escoles militars per preparar els futurs reclutes, com ara l'escola militar de Manresa -creada el 1913- o l'escola militar del Col·legi de Sant Ignasi.

L'any 1932, la unitat de caçadors de muntanya va ser substituïda pel Batalló de Metralladores fins a la Guerra Civil, en què no hi va haver unitats de guarnició fixes sinó multitud de tropes diverses esquarterades. A més, les circumstàncies excepcionals de la Guerra obligaren a improvisar noves casernes en col·legis, hospitals i altres locals de la ciutat. A partir de 1939, es restablí la tradició dels batallons d'infanteria de muntanya, fins que, el 1949, la plaça militar de Manresa es constituí en seu de la 42a divisió, amb els batallons Barcelona V i Catalunya IV.

Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)

08 de març 2008

Valldaura, la plaça dels frares amb una història de devoció canviant

Del Puerto Rico al Sielu

La plaça Valldaura, situada a tocar de la muralla de Sant Domènec i amb entrada pels carrers de Camp d'Urgell i d'Urgell, va experimentar, al llarg del segle passat, diverses transformacions, especialment l'església que la presidia. On actualment torbem les darreres cases del carrer d'Urgell, entrant a la plaça de Valldaura, hi havia, durant el segle XIV, una capella anomenada "de l'Esperit Sant". En aquest indret es va fundar un temple, el 1398, sota la nova advocació de la Mare de Déu de Valldaura, que, cap a 1460, va ser ocupat pels monjos cistercencs de Poblet i poc després va ser enderrocat, moment en què els monjos es van traslladar a Sant Pau.

Poc temps després, s'edificà una petita capella adossada a una de les torres de la muralla. Aquest edifici es va traslladar provisionalment a l'església de Sant Pere Màrtir, a l'actual plaça Sant Domènec. L'any 1877, es va construir una nova església de Nostra Senyora de Valldaura al carrer del Bruc, just al costat del convent de les germanes dominiques.

Aquesta església substituí l'antiga capella de Valldaura, afectada per la remodelació urbanística de la plaça. Alguns veïns de Valldaura, però, no es van resignar a perdre el temple i en van fer construir un de nou davant l'indret on hi havia hagut la petita capella de la torre de la muralla, que va ser beneït el 6 de novembre de 1900 sota el títol de Mare de Déu de la Consolació. Aquest temple, però, va ser destruït durant la Guerra Civil.

En instal·lar-se els frares caputxins a la plaça de Valldaura el 1940, reconstruïen la capella de la Mare de Déu de la Consolació i se'n serviren fins a la construcció d'un temple nou més ampli -l'actual església de la Mare de Déu de la Mercè-, amb l'entrada principal en el carrer d'Urgell, que va ser beneït pel bisbe de Vic, Ramon Masnou, el 8 d'abril de 1960.

Davant la plaça Valldaura hi havia, on actualment hi ha el Frankfurt les Bases, un cafè on els veïns del barri es reunien, jugaven a cartes i passaven l'estona. L'establiment era conegut popularment amb el nom de Puerto Rico, on un lloro va ser l'ànima del local fins que un dia es va encendre la casa i va morir ofegat pel fum. Els amos el van fer embalsamar, el van tenir en el bar durant molts anys. Precisament davant d'aquest establiment es va instaurar, al cap d'uns anys, una parada d'autobusos -encara en servei-, que en aquell temps feia únicament el trajecte Manresa a Igualada.

Coneguda popularment com la plaça dels Frares, Valldaura ha estat seu d'establiments diversos, com ara Mosaics Martí, entre d'altres. L'indret també esdevingué llar de menestrals i del patrici manresà Josep d'Argullol i Torres i Bages, la casa del qual acull avui en dia el pub musical El Sielu (inaugurat l'any 1981) i que durant uns quants anys va ser la seu del Cercle Artístic de Manresa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

Printfriendly