26 de desembre 2013

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infraestructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu, però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquest projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Séquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballar en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el número era baix, però en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la mateixa caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)

17 de desembre 2013

La febre de l'alcohol manresana

Indústria del tèxtil i molt més...

El segle XIX Manresa aconsegueix consolidar-se com una de les ciutats industrials tèxtils més importants del país. La industrialització fou el detonant del progrés al llarg d'aquest segle, mitjançant l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Cardener i els torrents que travessaven la ciutat com el torrent de Sant Ignasi, la màquina de vapor, la instal·lació de la xarxa de gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. D'altres fites importants del moment van ser l'any 1864 l'arribada del telègraf i el 1865 de l’aigua potable, gràcies a la Junta de la Séquia. 

També al llarg del segle XIX, la ciutat s’obre enfora de les muralles medievals, que encapsaven Manresa, cap a l’Eixample configurat per dues vies que porten el nom de dues carreteres, la carretera de Vic i la carretera de Cardona. A ambdues vies s’establiran nombrosos tallers, comerços, magatzems i fàbriques que aprofitaran la capacitat de transport de l’energia elèctrica gràcies a l’electrificació de centenars de metres de cables que ompliran els carrers de Manresa. Precisament en aquest eix format per aquestes dues carreteres, molts empresaris instal·len les primeres alcoholeres i fàbriques de licor de Manresa.

A principis del segle XX i en aquest espai determinat, hi trobem importants alcoholeres i diverses fàbriques de producció de licor, quan la vinicultura del Bages es trobava en un estat d'explotació força acceptable, després d'haver superat, a les acaballes del segle XIX, la plaga de la fil.loxera. Començava la febre de l'alcohol manresana...

Llistat de fàbriques alcoholeres

1- CAL CURA. Pont de Vilomara. Fundada 1917 - Clausurada 1961. Propietari: Valentí Cura. 

2- ALCOHOLERA MANRESANA. Carretera de Santpedor. Fundada 1917 – Clausurada 1974. Propietari: Baldomer Casas

3- FÀBRICA D’ALCOHOL PINTÓ. Carrer Era d’en Coma. Fundada 1936 – Clausurada 1967. Propietari: Felip Pintó

4- DESTIL·LERIES SELGA-TORRAS. Carretera de Vic (Casa Freixas). Fundada 1930 – Clausurada 1982. Propietari: Josep Selga i Torras

5- LICORERA CARRIÓ. Carretera de Vic nº13. Fundada 1948 – Clausurada 1977. Propietaris: Francesc i Josep Carreras i Carrió

6- DESTIL·LERIES PALOMAS Muralla del Carme. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

7- FÀBRICA D’ANÍS “EL CIERVO”. Carretera de Santpedor. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

8- SOLANO. Carrer Magraner. Fundada 1939 – Clausurada 1977. Propietari: Sr. Solano

9- CAL CASAJUANA. Muralla del Carme nº1. Fundada 1919 – Clausurada 1974. Propietaris: Josep i Joan Casajuana i Comas.

10- CASA MORELL. Plaça dels Infants nº10. Fundada 1928 – Clausurada 1979. Propietaris: Emili Costa i Pere Montserrat

11- FÀBRICA DE LICORS LA MANRESANA (FALIMA). Carrer Sant Francesc. Fundada 1960 – actualitat. Propietaris: Pere i Àngel Vilaseca

12- CASA BRUGUERA. Carretera de Vic. 

13- PRAT-CAVA NEGRA. Carrer Era d’en Firmat. 

14- AROMES DE JUNCADELLA. Carrer del Cós. Fundada 1944 – Clausurada 1954. Propietari: Josep Aloy

En color blau al mapa, la carretera de Vic i en color vermell, la carretera de Cardona. Aquestes dues vies eren els accessos més ràpids per entrar a la ciutat. 
(Mapa topogràfic original de l'any 1913, Ajuntament de Manresa)

Més informació al bloc:

- L'Eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)

Bibliografia elemental:

- Camprubí i Plans, Josep: "Alcoholeres i fàbriques de Licor a Manresa". Revista Dovella, Núm.24, Any 1988

- Pericas Arriola, Anna: "Manresa industrial dels segles XIX i XX". UPCommons, Escola de dansa, sala d'actes i mediateca a Manresa, 2013

14 de desembre 2013

El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà

Els millors llegums de la Segarra i l'Urgell

Els dilluns i els dijous a la plaça Major de Manresa se celebrava el mercat de llegums que es portaven de la Segarra i l’Urgell. A principis del segle XIX es va traslladar aquest mercat a la plaça de les Bastardes (avui carrer de Na Bastardes), però no va tenir molt d'èxit i al cap de pocs temps retornaria a la plaça Major, on s'uniria al mercat tradicional dels pagesos de la ciutat i comarca que es desplaçaven fins a la plaça per vendre els seus productes. Sota els arcs de l’Ajuntament, hi havia el mercat del peix en el lloc anomenat “la barra de les perdius”, on no hi tocava el sol, mentre que els venedors de pesca salada es col·locaven en el lloc anomenat “les graelles”. El peix salat més popular de Manresa era el bacallà, ja que les cambres frigorífiques i el gel encara no eren assequibles i s'optava pels remeis de tota la vida per conservar fresc el peix. D'aquí que molta gent conegui la famosa recepta del Bacallà a la Manresana, perquè era la forma en què les cuineres manresanes preparaven el bacallà abans de menjar-lo.

També des de fa segles s’ha fet el "mercat de les pageses" que venen fruites i verdures. El baró de Maldà escrivia a Calaix de sastre, a finals del segle XVIII, la seva visió particular del mercat dels pagesos de la plaça gran:

“y después com born de Barcelona la
Plaza gran del mercat, ab multitut de
homens y donas, grans y xichs de pagesos,
pagesas, menestrals y menestralas
de la Ciutat y gran número de forasters y
forasteras (...) La provisió de comestibles
en la Plaza, com abundantíssim de fruita
y verdura, de tota especie, haventne vist
de esta, com també taulas ab molta cansalada,
canastos de pa, etc.(...) que era un
tutti li mundi”.

El Calaix de sastre del Baró de Maldà és una de les obres més importants de la narrativa en català produïda entre els segles XVIII i XIX, en ple absolutisme borbònic, on la llengua catalana havia quedat apartada i arraconada. El seu estil, fresc i espontani amb el lector, té molt a veure amb la literatura popular satírica i es podria considerar un precedent del periodisme local que va començar a despuntar a finals del segle XIX i es va popularitzar a les primeres dècades del segle XX.

Bibliografia bàsica:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa la ciutat transformada", Zenobita, Manresa 2006 
- Escriptors.cat: Rafael d'Amat (Baró de Maldà), aquí

05 de desembre 2013

A bord de "la Manresana"

L'aventura colonial i comercial de les Amèriques

Durant el segle XVIII, en assumir el tron de l'imperi espanyol la dinastia dels Borbons, el reformisme il·lustrat borbònic va impulsar una sèrie de mesures administratives, militars i comercials per refermar el control polític i econòmic dels seus dominis americans. Respecte del comerç, fins llavors, la corona espanyola havia intentat exercir un estricte monopoli comercial mitjançant l'anomenat sistema de flotes i galions. No obstant això, el creixement de les colònies, l'augment de les seves necessitats materials, el desenvolupament industrial d'Anglaterra i la producció massiva de béns manufacturats, van tendir a debilitar el monopoli comercial i incentivar el contraban. Com una manera d'adequar-se als nous temps, de controlar les relacions comercials de les colònies i d'incrementar la producció industrial peninsular, els Borbons es van veure obligats a aprovar una sèrie de disposicions que van permetre un contacte comercial més fluid entre la península Ibèrica i les seves colònies. 

Així mateix, en la dècada de 1740 es van introduir els navilis de registre que van posar fi al sistema de flotes i galions i el 1778 es va implementar un decret de lliure comerç entre Amèrica i els diferents ports de la Península, un d'ells el de Barcelona. Aquest decret no va pretendre obrir els mercats americans a les potències estrangeres, sinó tot el contrari, assegurar el mercat de la corona espanyola. El seu objectiu primordial va ser disminuir el contraban, canalitzant el comerç estranger i l'activitat marítima a través dels ports espanyols.

La fragata Nuestra Señora de los Dolores, "la Manresana" 

El comerç amb Amèrica es va intensificar en el decurs del segle XVIII fruit a la possibilitat d’obrir nous mercats, la liberalització del comerç i de l’activació constructiva naviliera. En aquest període –sobretot a partir de mitjans del XVIII– trobem una gran quantitat de vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i, curiosament, portaven la denominació extreta del santoral. Un d'aquests vaixells el “Nuestra Señora de los Dolores” àlies “La Manresana”, serà el protagonista d'aquest post.

Al darrer terç del segle XVIII a la ciutat de Sant Sebastià, en el port de “pasajes” s’hi va construir, amb pi del nord peninsular, una fragata que duia el nom de: “Nuestra Señora de los Dolores”. Després de la primera travessa d’aquest vaixell fins a Cadis va haver de ser calafatejada novament per alguns problemes amb la fusta. No se sap si aquesta notícia fa referència a “la Manresana”, la que capitanejarà poc després Josep Maristany, perquè de fragates amb el mateix nom de “Nra. Sra. de los Dolores” n’hi havia a cabassos. La primera notícia segura sobre la fragata “la Manresana” apareix l’any 1794, en la premsa de l’època. Aquesta anotació ens permet deduir que a finals del XVIII hi havia un vaixell de transport de mercaderies, que portava el nom de Nra. Sra. de los Dolores i, a més es feia dir “La Manresana”. La pregunta que ens bé el cap és la següent: tenia alguna relació amb Manresa? La resposta, sí.

Una carta signada l’any 1796, pel fabricant de vetes manresà Solernou i Farrés, dirigida als també fabricants manresans Pau Miralda i Companyia, confirma la relació dels fabricants amb el vaixell en qüestió. Per aquesta carta i altres referències indirectes, se sap que la societat Pau Miralda i Cia. era propietària –almenys tenia capital dipositat– del vaixell “La Manresana”. Per tant, el sobrenom li venia de la procedència dels seus propietaris manresans. Aquest vaixell era utilitzat per col·locar, aprofitant el lliure comerç, els productes propis com teixits, vins i com no, l'aiguardent cap a Amèrica. També se sap que la societat de Pau Miralda i Companyia utilitzava altres vaixells per transportar els seus productes. L’any 1805, en unes lletres del Reial Consulat de Barcelona adreçades a Manel Torrents, Pau Miralda i Salvador Puig, es feia relació detallada de l’apressament, per part dels anglesos, de la fragata espanyola “La Causalidad”. Cauria també en mans enemigues La Manrersana o és pedreria el seu rastre a les immensitats dels mars?

El 1816 trobem novament la societat Miralda i Companyia mercadejant blat, però, amb una altra fragata diferent, amb el Nra. Sra. de Montserrat. Per tant, què se n’havia fet de “La Manresana”? On havia anat a parar? A partir del 1810 no la trobem més documentada, hauria patit algun naufragi, havia estat víctima d’un atac dels pirates o desballestada? En tot cas, abans de la seva misteriosa desaparició sí que va deixar constància d’alguns dels trajectes realitzats a Amèrica, com també de la seva mercaderia. 

Bibliografia:

- PLANS i MAESTRA, Jaume: "Un vaixell amb denominació d’origen bagenc: la fragata Nuestra Señora de los Dolores àlies la Manresana", Revista Dovella, núm.105, Hivern 2010

02 de desembre 2013

Els papers de la guerra

Els consells municipals prenen el poder


Formació del Consell Municipal (21/10/1936)

En aquest document publicat per l'Ajuntament de Manresa el 21 d'octubre de 1936, es notifica a la Generalitat de Catalunya que s'ha constituït un nou ajuntament, seguint el decret que instava als ajuntaments a dissoldre els Comitès de Milícies Antifeixistes i assegurar les llibertats de la ciutadania. Fins aquell moment els Comitès Antifeixistes havien ostentat el poder real, deixant de banda a les institucions com la Generalitat o els mateixos ajuntaments. A la ciutat de Manresa, alguns individus d'aquest comitè, entre els quals el seu president Rafael Corvinos, s'integraven al nou ajuntament. El Comitè Revolucionari desapareixia i Josep Corbella, de la CNT, esdevenia alcalde de la ciutat.

Dificultats al Consell (09/03/1937)

Els ajuntaments passen a denominar-se Consells municipals l'octubre de 1936. Davant la complexitat política del moment es va desencadenar una "guerra dintre la Guerra", on cada partit i sindicat defensava les seves postures. En aquest segon document del 9 de març de 1937 es pot llegir la dificultat que tenia el Consell Municipal de Manresa per organitzar-se, com així li fa saber a la Generalitat.

Bibliografia de referència utilitzada:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 11 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

Més bibliografia sobre el tema:

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1986)

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). (2 volums). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1989)

Printfriendly