La pseudohistòria: manipulació del passat, interessos presents
Aquesta entrada al web explora el
fenomen de la pseudohistòria en el context català, analitzant com les
distorsions històriques s’utilitzen per legitimar discursos polítics tant des
de l’espanyolisme més ranci com des del pseudocatalanisme victimista. Es fa una
crítica detallada al cas de "Sant Ignasi d’Oriola", impulsat per l’Institut Nova Història, com a exemple paradigmàtic d’estafa historiogràfica. També es
planteja el paper del presentisme com a eina de manipulació ideològica i es
destaca la necessitat de fomentar una alfabetització històrica crítica i el coneixement del rigor de la feina de l'historiador.
Ideologia i lluita pel relat "verídic"
La pseudohistòria és una
falsificació del passat que, sota l’aparença de recerca acadèmica, difon
interpretacions interessades, sovint fantasioses, manllevades de rigor i
documentació. En el cas de la documentació, s'utilitza la fal·làcia del cherry-picking, una tècnica que consisteix a destacar i ressaltar tota aquella documentació que recolza la tesi principal, és a dir, que reforça el contingut ideològic que el suposat investigador vol fer valer prèviament, ometent la resta, que contradiu argumentalment el seu relat prèviament fixat.
El seu objectiu no és el coneixement, sinó la construcció de
relats polítics o identitaris útils al present. Tal com subratllen els historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomo, coordinadors de l'obra Pseudohistòria contra Catalunya (2020), aquesta mena de discurs no només és erroni, sinó profundament
perillós: erosiona la confiança en el saber expert i afavoreix el populisme i el nacionalisme més tronat i banal. Alteren la realitat per adoptar-la a tesis polítiques fixades i aporten les hipòtesis però no les proves. Animen als seus seguidors a "buscar la veritat" tot utilitzant diferents fal·làcies com la de l'home de palla o la del galop de Gish. Són fórmules de presentisme històric totalment tòxiques, on es posa en dubte l'autoritat de les fonts, si no compleixen amb "els seus" objectius polítics, nacionals, ètnics o socials a defensar i promoure, o pel contrari, a defenestrar i destruir.
El meu article al portal Històries d’Europa (2021) alertava sobre el presentisme històric com un dels motors fonamentals de la pseudohistòria: interpretar
el passat des dels valors i les necessitats del present, sovint
descontextualitzant-lo per reforçar identitats contemporànies. En el moment en què la Història i els interessos propis s’abracen, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu que sovint és per motius polítics o econòmics, i en bona part dels casos, ambdós.
Una doble
distorsió: negació i fabulació
El cas català és singular
perquè pateix pseudohistòria en dues direccions oposades però
interconnectades:
- Des de l’Estat espanyol, on una tradició historiogràfica centralista
nega la singularitat històrica de Catalunya, invisibilitza les seves
institucions medievals, menysté la llengua i dilueix el seu pes en la
formació política de la península. Partint del cànon identitari del franquisme historiogràfic, com més antic sigui la construcció del que avui coneixem com a “Espanya” més motius té l'interlocutor per desballestar o desmuntar altres realitats nacionals o culturals dintre la península Ibèrica.
- Des de l’independentisme més tronat, especialment a través de l’Institut Nova
Història (INH), es proposa una reconstrucció fantasiosa on Colom,
Cervantes, Teresa de Jesús i fins i tot Leonardo da Vinci serien catalans
ocultats per la censura. Una catalanització ridícula de personatges castellans, en una època en què Catalunya tenia les seves pròpies institucions i personatges destacables, sense cap necessitat d'adherir-les a Castella, primer, i després a l'estat-nació dels espanyols.
Ambdós relats es retroalimenten de forma permanent,
ja que el primer nega la història catalana real, i el segon respon amb un
contra-relat totalment desconnectat de les evidències. Això genera una batalla simbòlica en què el coneixement
s’utilitza com a eina de propaganda política.
El patètic cas del «Sant Ignasi
d’Oriola»: una estafa historiogràfica patrocinada per l'Institut Nova Història
L’Institut Nova Història (INH) conegut per ser un dels promotors de la pseudohistòria a casa nostra aquests últims 15 anys, ha presentat Sant Ignasi d’Oriola com una nova identitat d’Ignasi de Loiola,
fundador de l'ordre de Jesús. L'INH juga amb els sentiments i el coneixement historiogràfic de Catalunya, parasitant-lo pels seus interessos polítics i econòmics. Les seves tesis no tenen cap contingut empíric, i aquests darrers anys, han servit per aixecar el nacionalisme espanyol més ranci, acusant a tota la historiografia catalana, de donar ales aquestes estrafolàries tesis, fent un ús pervers de l'acusació “global” que a Catalunya es manipula i deforma la història. Un exemple del principi de transposició que el nacionalisme espanyol més grillat, utilitza per atacar els continguts històrics rigorosos produïts a Catalunya. Un debat de bons i dolents, alimentat per individus acomplexats i amb deliris de grandesa. Cap d'ells ha rebut un títol d'historiador oficial o en casos més lamentables, historiadors de formació, que si tenen estudis previs, però opten per la manipulació. Batalles a xarxes socials i articles tendenciosos a la premsa generalista en serien els exemples més evidents. Surrealista tot plegat.
Tornem al cas que ens toca i parlem de la manipulació d'un personatge històric conegut, Ignasi de Loiola. Segons la teoria d'Eudald Roca publicada al web de l'INH el 9 d'octubre del 2023, hauria estat valencià (de la població d'Oriola de la comarca del Baix Segura, al País Valencià) o català (de la casa Requesens o Cardona), i el seu origen hauria estat esborrat pel
poder espanyol. No hi ha cap font primària que sostingui aquesta afirmació.
Es tracta d’una construcció especulativa basada en “coincidències” nominals,
analogies lliures i la idea d’una censura sistemàtica, de la qual no s'aporta cap document, ni una trista factura a cap impressor o la minuta d'un notari. Si aquesta teoria fos forçada o manipulada hauria d'introduir el seu pas per la nostra ciutat i la seva conversió espiritual, però tan sols mencionen la ciutat de Manresa per afirmar que «va visitar la Cova», i fins i tot s'aventuren a dir, que en realitat no va batallar a Pamplona (on fou ferit el 1521) sinó a la ciutat de Perpinyà. Tot plegat un exercici de patetisme historiogràfic, que produeix una fortor fètida.
La teoria és tan ridícula i espantosa que sense tenir gaires coneixements d'Història és impossible que Sant Ignasi visités la Cova, perquè precisament la Cova de Sant Ignasi de Manresa, com la coneixem avui en dia, no existia quan Sant Ignasi era viu. De fet no era ni sant, era un noble navarrès (educat pel comptador major dels Reis Catòlics Juan Velázquez) que havia deixat les armes. Frega d'un histrionisme galopant, perquè el text és tan simple, que podríem afirmar sense cap mena de pudor, continuant el relat tendenciós d'aquest article de l'INH, que la Moreneta va visitar Montserrat “de passada”, i quedar-nos més amples que mai. Un reduccionisme infantil i estúpid, mancat de cap argument sòlid. Mentides sobre mentides, amb veritats interpolades, fonts documentals omeses, o manipulades, que encara és més greu.
Un extracte del text del pseudohistoriador de l'INH Eudald Roca del suposat Sant Ignasi d'Oriola, a tall d'exemple, on parla de la rebuda de Sant Ignasi de Loiola a la ciutat de Manresa. Sense cap mena de prova fefaent, parla del tractament que va rebre l'any 1522 (no menciona la data en cap moment) per part dels manresans. Es fa curiós que la ciutat de Manresa, pogués endevinar que un estrany home que va arribar a la ciutat, fos el fundador d'un orde religiós tan important, i rebés un tractament tan exquisit. L'ínclit autor tampoc fa cap menció a la família patrícia dels Amigant, i a les dones de la dita família, conegudes com les ínyigues que es van fer càrrec d'Ignasi de Loiola, malalt i ferit, quan va residir a la nostra ciutat.
Per aquesta raó, la casa dels Loyola va substituir al castell dels Oriola a Cornellà del Bèrcol i, per aquesta raó, sant Ignasi va ser tan ben rebut tant a Manresa, com a Montserrat, com a Barcelona.
Cal destacar que en tot aquest article firmat per Eudald Roca, no
es parla en cap moment d'aspectes fonamentals de la vida de sant Ignasi. Simplement, ressalten el seu natalici "erroni", una genealogia fantasiosa i la falsificació del seu origen a causa d'una suposada
censura universal espanyola que es va dedicar a esborrar
la catalanitat de molts dels personatges més importants de la història de Catalunya per enlairar la superioritat de Castella, la Monarquia Hispànica dels Àustries i la dels Borbons. Encara més trist és no introduir personatges, que si van ser catalans, com
Isabel Roser, una dona barcelonina vinculada a sant Ignasi de Loiola. Isabel Roser va mantenir una estreta relació amb ell fins al punt de viatjar a Roma amb la intenció d'unir-se a la Companyia de Jesús després de quedar vídua. Tot i les reticències d'Ignasi, va aconseguir fer els vots com a jesuïta el 1545 amb dues altres dones. Tanmateix, pocs mesos després, el papa Pau III, a petició d’Ignasi, va anul·lar aquests vots. Després del desacord, Isabel va tornar a Barcelona i es va fer terciària franciscana. Va morir el 1554 al convent de Santa Maria de Jerusalem.
En síntesi, la metodologia de l’INH
s’aparta de qualsevol criteri historiogràfic: no es basa en documents
originals, sinó en interpretacions imaginatives, sovint
manipulant el
silenci de les fonts com si fos prova de censura. Citen a tercers autors, utilitzant fórmules que cauen en la
pseudoepigrafia. Tanmateix, també és molt habitual, que pseudohistoriadors (de diferent format) esmentin a d'altres pseudohistoriadors, alguns d'ells, amb teories encara més esbojarrades i estrafolàries. La mala praxis dels autors de l'INH és un exemple clar del
menyspreu profund per la història de Catalunya: voler substituir la realitat històrica catalana —complexa, rica
i documentada— per una fantasia sense base, d'origen castellano-hispànic. Això no només és una
estafa intel·lectual,
sinó també una deslegitimació de la recerca
historiogràfica catalana real,
que durant dècades ha treballat per fer comprensible la història del país en el
marc europeu, i no reduït exclusivament en l'àmbit de la península Ibèrica. La seva obsessió punyent de "catalanitzar" personatges de Castella (Espanya), torna a situar la historiografia catalana actual, a la rància i putrefacta història de tall franquista, de gestes, reis, reietons, batalles i conquestes, descontextualitzada
de les noves tendències historiogràfiques modernes i adaptades al nou context del coneixement.
La manipulació
política i mediàtica de la pseudohistòria: l'enemic del meu enemic, el meu aliat?
Des de fa anys, i especialment des de l’inici del Procés, diversos mitjans espanyols han difós repetidament mites històrics amb l’objectiu de minimitzar la importància històrica de Catalunya. Aquests relats defensen, per exemple, que Catalunya va ser només un comtat subordinat al Regne d’Aragó, que sempre va dependre d’un altre poder —com França, Aragó o Espanya—, i que amb el matrimoni dels Reis Catòlics ja va néixer una nació espanyola unificada i indissoluble. Al mateix temps, també l’INH, una entitat que, en contraposició, defensa teories extremadament fantasioses segons les quals Catalunya hauria estat durant segles una gran potència mundial. Segons aquesta visió, aquesta suposada grandesa hauria estat deliberadament esborrada pels castellans mitjançant manipulacions i falsificacions de documents històrics.
Tant des del centralisme
espanyolista ranci com des del pseudocatalanisme victimista, la pseudohistòria esdevé
un instrument de combat ideològic que serveix per omplir més debats que no tenen cap altre motiu, que la discussió. No participen en congressos històrics, ni tenen treballs publicats en revistes científiques (revisades per pares) i busquen en el món digital, la seva vàlua d'escapament. El relat històric es posa al servei
d’interessos partidistes:
- Els sectors ultraespanyolistes s’emparen en una
història “oficial” per justificar la unitat i l’assimilació, remuntant l'origen de la nació-estat espanyola a l'època dels ibers.
- L’INH i entitats afins es presenten com a
resistents davant d’aquesta falsificació, però en realitat alimenten
una altra ficció, que no ajuda a entendre el passat, sinó a
sacralitzar un origen mític.
Aquest procés ha estat
amplificat per xarxes socials, mitjans i plataformes de difusió no acadèmiques,
que donen més veu a teories espectaculars que no pas al rigor dels
historiadors. La pseudohistòria esdevé així una mercaderia política,
útil per legitimar discursos de confrontació i per generar un sentiment de
greuge permanent, que assegura un relat polític i/o econòmic.
Resistència:
educació crítica, alta divulgació i cultura del coneixement
Tal com destacava el portal d'història Històries
d’Europa (2020), cal combatre la pseudohistòria des de les escoles, els
mitjans, les universitats i les institucions culturals. Això vol dir:
- Formar en lectura crítica de fonts.
- Diferenciar entre hipòtesis i evidències.
- Fer valdre la tasca dels historiadors.
- No caure en la trampa de les “veritats
ocultes” sense contrast.
- Rebutjar tant el presentisme com el moralisme
històric, que pretenen jutjar el passat amb ulls contemporanis.
- Animar als historiadors/es a divulgar, i no reduir el discurs acadèmic a les aules d'universitats, o per experts de la matèria.
La millor eina contra la
pseudohistòria no és el silenci, sinó el coneixement ben explicat.
Què podem fer?
La pseudohistòria és un doble fenomen de manipulació: per una banda, es nega la seva
història real; per l’altra, es crea un relat alternatiu basat en fabulacions.
El cas de Sant Ignasi d’Oriola n’és un exemple paradigmàtic d’estafa intel·lectual.
La solució depèn de reforçar la cultura històrica crítica, recuperar el valor
de l'evidència i desactivar la funció política del passat com a instrument de
confrontació i "modus vivendi" per alimentar egos de personatges amb deliris d'herois mal intencionats.
Bibliografia general:
- Baydal, V., & Palomo, C. (2020). Pseudohistòria
contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història. Eumo
Editorial.
- Baydal, V. (2017). Ja n'hi ha prou de les fal·làcies bilbenyianes. Vent d Cabylia. Enllaç
- Bonvehí, J. (2021). El gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric. Històries d’Europa. Enllaç
- Cattini, Giovanni C. (2009). El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual. Eines per a l’esquerra nacional, núm. 10, p. 145-5. Enllaç
- Garcia Solé, G. (2020). Els partidaris de la
pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història
de Catalunya. Ab Origine Magazine. Enllaç
- Històries d’Europa (2020). Ciències socials: ideologia i valors. Enllaç
- Javaloyes, D. (2021). Plantar cara a la pseudohistòria: el compromís social de l'historiador. Revista Mirall. Enllaç
Presència pública, defensa del patrimoni i projecció futura 
