Sílvia Marsó: una trajectòria exemplar i un escenari pendent a Manresa

Catalunya i un buit significatiu

Sílvia Cartaña Ortega, coneguda artísticament com a Sílvia Marsó (en homenatge al mestre del mim francès Marcel Marceau), és una de les actrius més reconegudes del panorama escènic català i espanyol. Nascuda al Poble-sec de Barcelona el 8 de març de 1963, va iniciar-se com a mim a l’Institut del Teatre quan tot just tenia catorze anys amb altres artistes importants com Paco Mir del Tricicle i Jürgen Muller, de la Fura dels Baus. Les seves primeres actuacions van ser al Barri Gòtic de Barcelona quan tenia 15 anys en què treballava de mim. Va debutar al teatre el 1979 amb la companyia de Vicky Luzón, a l'obra Los derechos de la mujer. Des d’aleshores, ha desplegat una carrera coherent i valenta que abasta televisió, cinema i sobretot teatre. 

Al llarg dels anys, Marsó ha sabut resistir la temptació de la popularitat immediata. Quan les televisions privades començaven a despuntar a la dècada dels anys 90, va preferir renunciar a ofertes suculentes per poder escollir els seus projectes amb llibertat. Una decisió arriscada que li ha permès mantenir intacta la coherència artística i convertir-se en referent de la interpretació seriosa i compromesa. Marsó va reconèixer que, al llarg de la seva carrera, ha hagut de prendre decisions difícils per prioritzar la seva família i la seva pròpia salut emocional. Va explicar que, en moments clau, ha deixat projectes importants per estar amb la seva mare o per dedicar més temps al seu fill, demostrant que la seva vida personal ha estat sempre un pilar fonamental.

En l’àmbit personal, Sílvia Marsó va estar vinculada sentimentalment amb Rafael Carrizosa entre 1981 i 1987. Posteriorment, va conèixer Emilio Marco, amb qui va estar en parella fins fa aproximadament disset anys. Junts tenen un fill, David, que actualment té 26 anys.

De la televisió popular al prestigi de les sèries

Sílvia Marsó és una actriu amb una àmplia trajectòria en el món de la televisió, amb més de 28 sèries i telefilms a la seva filmografia. Va iniciar la seva carrera en el programa musical Gent d’aquí de TVE Catalunya l'any 1981, i posteriorment va participar en diversos programes i sèries de la cadena, com Un, dos, tres... responda otra vez (1983-1984), Y sin embargo... te quiero (1984-1985) i Los sabios (1985).

El gran públic la va conèixer a "Un, dos, tres"…, però Marsó aviat va triar el camí del teatre. Va rebutjar contractes televisius molt lucratius quan van aparèixer les privades, convençuda que la seva vocació era l’escena.

A la dècada dels 90, va consolidar la seva presència televisiva amb papers destacats en sèries com Canguros (Antena 3, 1994-1996), Manos a la obra (Antena 3, 1998-2001) i Dones d’aigua (TV3, 1997-1998). També va participar en Mar de dudas (La 1, 1993) i Turno de oficio (TVE, 1986). En els anys 2000, va continuar treballant en diverses produccions, com Ana y los siete (La 1, 2002-2004), Hermanos y Detectives (Telecinco, 2007), El porvenir es largo (La 1, 2009), Gran Hotel (Antena 3, 2012) i Gran Reserva: El origen (La 1, 2013). Més recentment, ha participat en sèries com Paquita Salas (Flooxer, 2016), Merlí: Sapere Aude (2019), El secreto de Puente Viejo (Antena 3, 2019-2020) i La encrucijada (Antena 3, 2025).

Aquesta trajectòria demostra la versatilitat de Sílvia Marsó com a actriu i la seva capacitat per adaptar-se a diversos gèneres i formats televisius.

El teatre, el seu veritable hàbitat

Al llarg de quatre dècades ha interpretat personatges de Lorca, Ibsen, Tennessee Williams, Zweig o Yasmina Reza. Ha estat premiada per muntatges com Yerma o Casa de muñecas i ha explorat també el musical amb èxits com T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré o 24 hores en la vida d’una dona. Amb la seva productora, Lamarsó Produce, ha impulsat obres que combinen sensibilitat i risc artístic.

Amb la seva pròpia productora, Lamarsó Produce, ha assumit el paper d’empresària cultural. Aquesta tasca li ha donat la llibertat de triar repertoris exigents, sovint poc comercials, i fer-los arribar al públic. Autors com Stefan Zweig, Yasmina Reza o Federico García Lorca han passat pel seu catàleg, sempre amb un segell que combina sensibilitat i risc.

Va fundar la seva pròpia productora el 1991 i actualment gestiona la seva carrera i les seves xarxes socials. 

Malgrat la seva relació estreta amb Catalunya, Sílvia Marsó ha expressat sovint sorpresa pel fet que mai hagi actuat a ciutats com Girona, Lleida o Manresa. En una entrevista al Diari Ara el 2018 ho deia amb incredulitat: “És increïble que sent catalana no hagi treballat mai a Girona, Lleida o Manresa”. Aquesta situació també es va reflectir en la seva experiència amb l'obra 24 hores en la vida d'una dona, on va expressar la seva sorpresa perquè, tot i haver invertit significativament en la producció, només tres programadors van assistir a les funcions durant les setmanes que l'obra va estar a la cartellera. Marsó va destacar la seva il·lusió per treballar a Catalunya i va lamentar que, després de 38 anys de carrera professional, no hagués estat mai en molts teatres del país.

El cas de Manresa i el Teatre Kursaal és especialment destacable. L’equipament és avui un dels epicentres culturals de Catalunya central, amb més de seixanta espectacles cada temporada i prop de 60.000 espectadors només en el primer semestre del 2025. Tot i aquesta vitalitat i el prestigi que ha assolit, l’actriu encara no hi ha pujat mai a l’escenari. Una absència sorprenent, gairebé un buit simbòlic, si es té en compte el pes de Marsó en el teatre contemporani i la seva condició de barcelonina.

Una carrera fidel a l’essència

En declaracions a Tot Cerdanyola el gener de 2019, Sílvia Marsó va expressar la seva preocupació per la manca de representació de les dones de més de 45 anys en les històries que es presenten als mitjans i al teatre. Va qualificar aquesta absència com una “injustícia brutal”, subratllant que, tot i que les dones d'aquesta edat han viscut experiències profundes i significatives, sovint són ignorades en les narratives culturals. Marsó va defensar la necessitat de crear més espais per a aquestes veus, ja que considerava que la seva invisibilitat reflecteix una societat que no valora plenament les aportacions de les dones madures.

La trajectòria de Sílvia Marsó és la d’una actriu que ha sabut prioritzar la qualitat i la coherència per damunt de la popularitat fàcil. Ha deixat empremta allà on ha actuat, ha produït obres arriscades i ha mantingut viu el seu vincle amb Catalunya. Però encara queda un deute pendent: veure-la sobre l’escenari del Kursaal de Manresa, un espai que sembla fet a mida per una actriu amb la seva força i sensibilitat.

Marsó ha construït una carrera sòlida sense renunciar a la seva essència. Ha sabut alternar gèneres, arriscar en projectes personals i mantenir-se fidel a la seva vocació teatral. Avui, quan el seu nom continua sent sinònim de qualitat i compromís, només resta esperar que algun dia el públic manresà pugui veure-la al Kursaal, l’escenari que encara falta en el seu recorregut.

Bibliografia de referència:

• Viquipèdia. Sílvia Marsó. Recuperat de https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADlvia_Mars%C3%B3
  
  
• Diari Ara. (2018). Sílvia Marsó: “Vaig renunciar a ser milionària per ser actriu”. Recuperat de https://www.ara.cat/
  
  
• El País Catalunya. (2016). Sílvia Marsó: La meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me’n surto. Recuperat de https://elpais.com/cat/2016/08/05/catalunya/1470426353_019552.html
  
  
• RAC1. (2018). El món a RAC1: entrevista a Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rac1.cat/
  
  
• RTVE Catalunya. Programació i trajectòria televisiva de Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rtve.es/rtve/
  
  
• Marsó, S. (s. d.). Currículum i fitxes de treball. Recuperat de https://www.silviamarso.com
  
  
• Tot Cerdanyola. (2019). Sílvia Marsó estrena la gira catalana del seu espectacle musical a Cerdanyola. Recuperat de https://www.totcerdanyola.cat/
  

Carme Vinyes Ferrer: Enginyeria, memòria i carisma al servei del patrimoni jueu català

Formació, trajectòria i experiència personal

Carme Vinyes Ferrer va néixer l’any 1989 a Barcelona. Va anar a viure a la ciutat de Rubí quan tenia 9 anys, tot i que resideix novament a la ciutat comtal. Des de ben jove, la Carme va mostrar una gran curiositat pel món que l’envolta, especialment pel contrast entre ciència i cultura, una dualitat que després marcarà profundament la seva trajectòria professional i personal.

Amb una formació en enginyeria en sistemes biològics, Carme ha desenvolupat gran part de la seva carrera en l’àmbit tecnològic. Actualment, treballa a Nae, una empresa innovadora en consultoria digital, on lidera projectes de transformació digital i innovació. La seva formació científica li aporta un enfocament rigorós, estructurat i analític a la seva feina, però també li ha permès mantenir un interès profund per la història i la cultura, especialment pel patrimoni jueu català, que considera una part essencial i sovint invisibilitzada de la identitat catalana.

Un punt clau en la seva trajectòria va ser la seva estada a Israel, on va viure en contacte directe amb la cultura, les tradicions i la realitat contemporània del poble jueu. Aquesta experiència no només li va permetre conèixer millor el judaisme des d’una perspectiva directa, sinó que també va consolidar la seva convicció que el patrimoni jueu català és una peça indispensable per entendre la història cultural del país. L’experiència internacional li va obrir la mirada i li va donar eines per dialogar entre el passat i el present, i per transmetre aquest patrimoni amb rigor i passió.

Després de conèixer un noi israelià amb qui va viure a Pétah Tiqvà, prop de Tel-Aviv, el 2014, assegura que es va sentir vinculada per sempre al judaisme i a la cultura hebrea.

A més de la seva activitat professional i cultural, Carme és mare de dos fills, una faceta que li aporta un equilibri vital i una perspectiva educativa valuosa. La maternitat ha enriquit la seva manera d’entendre la transmissió cultural, la necessitat de preservar la memòria històrica per a les futures generacions i la importància de construir narratives inclusives i respectuoses amb la diversitat.

Cal destacar que, a més de la seva formació i activisme, Carme Vinyes és una dona amb una presència molt carismàtica, que transmet confiança, sensibilitat i fortalesa. Aquesta combinació d’intel·lecte, compromís i carisma fa que sigui una veu rellevant i influent en els àmbits on treballa i participa.

Compromís amb la memòria històrica jueva i l’activisme cultural

El compromís de la Carme amb la recuperació i la difusió del patrimoni jueu català es concreta amb la fundació de l’associació Amics dels Calls de Catalunya el 3 d’agost de 2020, una data simbòlica que coincideix amb l’aniversari dels avalots antijueus de l'any 1391. Una tragèdia històrica que va marcar profundament la comunitat jueva a Catalunya i la seva memòria a finals del segle XIV. En una entrevista al mitjà Rubítv.cat l'octubre del 2021, explicava la importància d'aquesta data: “Neix l'agost del 2020, després del temps que ens va atorgar el confinament total. La vam fundar sis persones —un jueu, un catòlic i quatre d'aconfessionals— interessades i encuriosides per la cultura jueva i la història de Catalunya, que van molt lligades. Vam fundar-la coincidint amb el 629è aniversari de la revolta contra els jueus de Barcelona.”una associació sionista i nosaltres, en canvi, no entrem en política. Som una entitat cultural.ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalan d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel)

L’associació que presideix es dedica a recuperar, protegir i donar a conèixer els calls jueus que hi ha als diferents municipis catalans. Aquests calls són barris o zones on tradicionalment vivien les comunitats jueves abans de la seva expulsió a finals del segle XV. La tasca de Carme i el seu equip no només és arqueològica o històrica, sinó també cultural i educativa: organitzen rutes guiades, activitats escolars, conferències, exposicions i jornades que permeten al públic general connectar amb aquesta part essencial i sovint oblidada de la història catalana.

Els Amics dels Calls de Catalunya no tenen cap mena de relació amb l'entitat ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel), una associació sionista. Els amics treballen amb una perspectiva catalana i cultural sobre el passat jueu del nostre país.

Una de les experiències més significatives en aquest camí va ser la seva visita a Manresa el juny de 2023, on va ser convidada per la comunitat jueva local i diverses entitats culturals. La visita va ser guiada per la historiadora Raquel Valdenebro, vicepresidenta del Centre d’Estudis del Bages, qui va aportar la seva experiència i coneixement profund sobre el patrimoni històric i documental de la ciutat. Durant aquesta visita, Carme va valorar l’existència d’un fons documental excepcional a Manresa, que és un dels més complets i importants de Catalunya pel que fa a la història jueva. Va destacar que aquest arxiu és la clau per entendre i, sobretot, per intentar reconstruir la història i la vida quotidiana del desaparegut call manresà. Carme va afirmar que “són documents únics i un gran tresor. Manresa, en l’àmbit documental, és de les aljames més potents de Catalunya. Hi ha l’espai perfecte per dinamitzar i donar vida a tota la seva història, amb el bagatge documental que tenen.”

Aquest tipus d’iniciatives demostren el seu interès per crear ponts entre el passat i el present, per fer de la història una eina viva que enriqueixi la societat actual i fomenti el respecte per la diversitat cultural.

Des de finals de 2024, Carme Vinyes és la responsable de comunicació de l’European Association for the Preservation and Promotion of Jewish Culture and Heritage (AEPJ), una entitat que agrupa diverses organitzacions i comunitats jueves d’arreu d’Europa. Des d’aquesta posició, Carme coordina i impulsa projectes de comunicació, difusió i col·laboració internacional, inclosos esdeveniments com el Dia Europeu de la Cultura Jueva i la Ruta Europea del Patrimoni Jueu, que tenen com a objectiu sensibilitzar i promocionar la riquesa cultural i històrica de la comunitat jueva en l'àmbit europeu. La Carme aporta també habilitats en gestió de projectes i coordinació d'equips, que seran fonamentals per impulsar les comunicacions de l'AEPJ i promoure el llegat jueu a la societat europea.

D’acord amb la configuració institucional de l’AEPJ a la seva pàgina web, la Carme exerceix el càrrec de Communication Officer, integrant-se en un equip amb una notable diversitat de perfils i competències. Aquest està encapçalat per Victor Sorenssen, director de l’entitat des de 2017, i es complementa amb figures com Federico Szarfer Barenblit, responsable dels European Days of Jewish Culture i de diversos projectes europeus de finançament; Marc Francesch Camps, gestor de les European Routes of Jewish Heritage des de juny de 2022; i Sonja Viličić, coordinadora del projecte Cities Embracing Jewish Heritage. La confluència d’aquests perfils professionals, provinents de l’àmbit de la gestió cultural, la comunicació i l’educació patrimonial, proporciona a l’AEPJ una estructura interdisciplinària capaç de generar sinergies i d’articular iniciatives amb un alt grau de coherència, eficiència i projecció europea.

Presència pública, defensa del patrimoni i projecció futura 

Carme Vinyes és avui una de les veus més influents i respectades en la defensa i promoció del patrimoni jueu a Catalunya. Participa habitualment en mitjans de comunicació, xerrades, simposis i esdeveniments culturals on aporta la seva experiència, coneixement i sensibilitat. La seva presència en xarxes socials també és notable, on comparteix informació, reflexions i recursos que contribueixen a fer visible una part de la història sovint ignorada o oblidada.

Un dels punts més destacats del seu activisme ha estat la denúncia pública de l’estat de degradació del Call de Barcelona, un espai històric cabdal per a la memòria jueva a Catalunya que ha patit un abandonament preocupant. Carme reclama una gestió més digna, respectuosa i compromesa amb la conservació d’aquest patrimoni, que no només és un testimoni del passat sinó també un símbol de la diversitat i la convivència. Aquesta reivindicació forma part d’un moviment més ampli que busca preservar el patrimoni cultural i construir narratives més inclusives i plurals de la història catalana.

L'article 2, dels estatus dels Amics dels Calls de Catalunya diuen: "els fins de l’associació són culturals i sense ànim de lucre. El projecte posa en valor la manera com el judaisme forma part inseparable de l’essència catalana, així com Catalunya ha estat històricament present en el desenvolupament del món jueu".

Per a la nostra protagonista, el judaisme no és quelcom estrany ni aliè a Catalunya, sinó que forma part integrant de la seva essència cultural i històrica. Aquesta convicció la mou a treballar amb passió i constància per fer visible aquesta realitat i transmetre-la a les futures generacions, tant des d’una perspectiva educativa com cultural i social.

Aquesta feina es complementa amb el seu vessant professional i personal, on l’equilibri entre tecnologia, maternitat i compromís social li permet abordar els reptes del present amb una mirada àmplia i integrada.

La Sinagoga Major de Barcelona, un exemple de treball

La Sinagoga Major de Barcelona, ubicada al barri del Call, és una de les sinagogues més antigues d’Europa i es va descobrir relativament tard, gràcies a la dedicació de diversos investigadors. L’edifici medieval, situat al carrer de Marlet número 5, va ser identificat per primera vegada com a Sinagoga Major de la ciutat per l’historiador Jaume Riera i Sans l’any 1987. Va ser a partir del seu estudi sobre la ubicació probable d’aquest temple que Miguel Iaffa, seguint pistes tradicionals i utilitzant una brúixola, va poder localitzar-ne l'emplaçament exacte.

Iaffa va adquirir l’edifici, va fundar l’Associació del Call de Barcelona per recuperar i preservar aquesta part de la història, i finalment, la sinagoga es va inaugurar l’any 2002. El descobriment d’aquesta joia medieval ha estat fonamental per a conèixer més sobre la història jueva a Barcelona i la seva rellevància a Europa.

Carme Vinyes: “El call representa el maltractament respecte a les minories i té una càrrega de memòria històrica molt important [...] hem de vetllar per la memòria històrica i la dignificació de l’espai”. Vídeo: Betevé (setembre 2022)

Bibliografia:

• "Carme Vinyes Ferrer (I) - Amics dels calls" [Entrevista vídeo] YouTube, 2021

• "Carme Vinyes: 'El judaisme no és quelcom estrany ni aliè a Catalunya'", RubíTV, 2021.

• "El passat jueu de Manresa", Regió7, 2023.

• "L’Associació Amics dels Calls de Catalunya reivindica el passat i el present jueu de Catalunya", CCMA, 2020.

• "La càbala s'estén al món al món des de Catalunya", El Punt Avui, 2020.

• "Neix l'associació Amics dels Calls de Catalunya per apropar el vincle històric jueu", El Món, 2020.

• "New Communication Officer for AEPJ", Jewish Heritage, 2024.

[Entrada actualitzada el 10/10/2025]

Núria Sala Serra: creativitat, comunicació i compromís social

La passió per crear

Núria Sala Serra (Olius, 1982) és una emprenedora especialitzada en comunicació estratègica, creativitat publicitària i producció audiovisual. Amb més de quinze anys d’experiència professional, ha fundat i dirigeix E2S Creativa, una agència de creativitat estratègica, i E2S Contents, una productora audiovisual des d’on ha impulsat nombrosos projectes per televisió, institucions i marques.

La seva formació acadèmica inclou una llicenciatura en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (UB), un màster en Publicitat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i un màster en Direcció de Màrqueting i Vendes per ESADE Business & Law School. Aquesta base multidisciplinària li ha permès integrar l’estètica, l’estratègia i el pensament empresarial en una pràctica comunicativa amb propòsit.

Des del seu estudi, ha liderat campanyes publicitàries guardonades i estratègies de comunicació per a institucions públiques, marques territorials, museus i iniciatives culturals. Entre els projectes més rellevants, destaca la creació de la marca “Ben Fet! Qualitat d’aquí”, adoptada per PIMEC, com a eina per treure profit la qualitat, la proximitat i el talent productiu del país.

En l’àmbit audiovisual, Núria ha dirigit documentals i programes de divulgació emesos a TV3 i TVE, i ha col·laborat amb projectes que combinen la recerca, la narrativa i la difusió cultural. També és una veu activa en l’ecosistema emprenedor català, on ha compartit reflexions sobre comunicació, lideratge femení i innovació social en fòrums i pòdcasts.

El seu estil es fonamenta en la cocreació, l’escolta activa i una mirada humanista de la comunicació. Amb una trajectòria sòlida i una sensibilitat contemporània, Núria Sala Serra s’ha consolidat com una figura de referència en el món de la comunicació amb impacte i arrelament territorial.

A més de la seva activitat professional, és coneguda per impulsar projectes que busquen reforçar la identitat col·lectiva i la memòria local. Ha col·laborat en iniciatives educatives, culturals i institucionals que promouen el coneixement i la participació ciutadana. La seva tasca combina passió pel territori i una visió global del món de la comunicació.

Ha estat convidada com a ponent en jornades professionals, universitats i espais de debat sobre creativitat i desenvolupament local. La seva capacitat per integrar l’estratègia amb el relat emocional ha generat confiança i reconeixement entre organitzacions públiques i privades. La seva agència treballa sovint amb equips multidisciplinaris i dinàmics, amb una clara aposta pel talent local i el valor afegit de la proximitat.

En el blog d’E2S Creativa, la Núria ha participat com a mestra de cerimònies en esdeveniments destacats com la “setmana S”, amb la presència d’icones esportives i culturals, com Pau Gasol. Aquestes aparicions reflecteixen la seva capacitat per combinar lideratge, carisma i professionalitat, establint vincles amb el públic i els participants.

Una fusió estratègica

El 25 d’octubre de 2023, E2S Creativa i b2b.studio van anunciar la unió dels seus equips amb l’objectiu de consolidar-se com una agència de comunicació, màrqueting i publicitat de referència a la Catalunya Central. Aquesta col·laboració es va materialitzar el 2 de novembre de 2023 i va constituir el primer pas cap a una futura fusió que preveia la integració de les dues empreses en una sola entitat amb una plantilla de vint professionals i una desena de col·laboradors.

Segons el comunicat conjunt, l’objectiu era triplicar la xifra de negoci, ampliar la cartera de clients i incrementar la influència en el mercat. E2S Creativa va aportar la seva experiència en estratègia de màrqueting, brànding i creativitat, mentre que b2b.studio va contribuir amb la seva especialització en estratègia digital, tecnologia i digitalització de negocis.

Amb aquesta fusió, les dues agències van preveure expandir la seva presència a ciutats com Barcelona i Madrid, amb l’objectiu de guanyar proximitat amb clients internacionalitzats i empreses que operaven en aquests mercats.

Una nova oficina amb aroma “manresana”

El 15 d'abril del 2025 E2S Creativa anunciava que havia traslladat la seva oficina principal a Barcelona per impulsar una nova etapa de creixement, amb l'objectiu d'estar més a prop dels clients, captar talent i potenciar l'àrea audiovisual i multimèdia. Tot i aquest moviment, l'agència mantenia presència i equip a Manresa, reafirmant el seu compromís amb la Catalunya central. La Núria destacava que aquesta decisió era natural i llargament meditada. L'aterratge a la capital catalana coincidia amb l'impuls de nous projectes audiovisuals, com una línia de postproducció televisiva i la producció d'un documental i una sèrie de ficció a través de la filial Multimedia Smart Works.

[Entrada actualitzada el 04/09/2025]

Bibliografia i fonts consultades:

• LinkedIn de Núria Sala Serra: https://es.linkedin.com/in/nuria-sala
• E2S Creativa – About Us: https://e2s.cat/about-us
• “La quarta de tres germanes” (blog personal): https://e2s.cat/2008/08/la-quarta-de-tres-germanes
• Entrevista a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=iKAss2yE9Ck
• Pòdcast Ruiz Stinga – E2S: https://www.ruizstinga.com/podcast-e2s-agencia-creativa
• Perfil a Crunchbase: https://www.crunchbase.com/person/n%C3%BAria-sala-serra

Estafadors, magufaires i engalipadors de la Història. El cas del "Sant Ignasi d'Oriola"

La pseudohistòria: manipulació del passat, interessos presents

Aquesta entrada al web explora el fenomen de la pseudohistòria en el context català, analitzant com les distorsions històriques s’utilitzen per legitimar discursos polítics tant des de l’espanyolisme més ranci com des del pseudocatalanisme victimista. Es fa una crítica detallada al cas de "Sant Ignasi d’Oriola", impulsat per l’Institut Nova Història, com a exemple paradigmàtic d’estafa historiogràfica. També es planteja el paper del presentisme com a eina de manipulació ideològica i es destaca la necessitat de fomentar una alfabetització històrica crítica i el coneixement del rigor de la feina de l'historiador.

Ideologia i lluita pel relat "verídic"

La pseudohistòria és una falsificació del passat que, sota l’aparença de recerca acadèmica, difon interpretacions interessades, sovint fantasioses, manllevades de rigor i documentació. En el cas de la documentació, s'utilitza la fal·làcia del cherry-picking, una tècnica que consisteix a destacar i ressaltar tota aquella documentació que recolza la tesi principal, és a dir, que reforça el contingut ideològic que el suposat investigador vol fer valer prèviament, ometent la resta, que contradiu argumentalment el seu relat prèviament fixat.

El seu objectiu no és el coneixement, sinó la construcció de relats polítics o identitaris útils al present. Tal com subratllen els historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomo, coordinadors de l'obra Pseudohistòria contra Catalunya (2020), aquesta mena de discurs no només és erroni, sinó profundament perillós: erosiona la confiança en el saber expert i afavoreix el populisme i el nacionalisme més tronat i banal. Alteren la realitat per adoptar-la a tesis polítiques fixades i aporten les hipòtesis però no les proves. Animen als seus seguidors a "buscar la veritat" tot utilitzant diferents fal·làcies com la de l'home de palla o la del galop de Gish. Són fórmules de presentisme històric totalment tòxiques, on es posa en dubte l'autoritat de les fonts, si no compleixen amb "els seus" objectius polítics, nacionals, ètnics o socials a defensar i promoure, o pel contrari, a defenestrar i destruir.

El meu article al portal Històries d’Europa (2021) alertava sobre el presentisme històric com un dels motors fonamentals de la pseudohistòria: interpretar el passat des dels valors i les necessitats del present, sovint descontextualitzant-lo per reforçar identitats contemporànies. En el moment en què la Història i els interessos propis s’abracen, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu que sovint és per motius polítics o econòmics, i en bona part dels casos, ambdós.

Una doble distorsió: negació i fabulació

El cas català és singular perquè pateix pseudohistòria en dues direccions oposades però interconnectades:

• Des de l’Estat espanyol, on una tradició historiogràfica centralista nega la singularitat històrica de Catalunya, invisibilitza les seves institucions medievals, menysté la llengua i dilueix el seu pes en la formació política de la península. Partint del cànon identitari del franquisme historiogràfic, com més antic sigui la construcció del que avui coneixem com a “Espanya” més motius té l'interlocutor per desballestar o desmuntar altres realitats nacionals o culturals dintre la península Ibèrica.
• Des de l’independentisme més tronat, especialment a través de l’Institut Nova Història (INH), es proposa una reconstrucció fantasiosa on Colom, Cervantes, Teresa de Jesús i fins i tot Leonardo da Vinci serien catalans ocultats per la censura. Una catalanització ridícula de personatges castellans, en una època en què Catalunya tenia les seves pròpies institucions i personatges destacables, sense cap necessitat d'adherir-les a Castella, primer, i després a l'estat-nació dels espanyols.

Ambdós relats es retroalimenten de forma permanent, ja que el primer nega la història catalana real, i el segon respon amb un contra-relat totalment desconnectat de les evidències. Això genera una batalla simbòlica en què el coneixement s’utilitza com a eina de propaganda política.

El patètic cas del «Sant Ignasi d’Oriola»: una estafa historiogràfica patrocinada per l'Institut Nova Història

L’Institut Nova Història (INH) conegut per ser un dels promotors de la pseudohistòria a casa nostra aquests últims 15 anys, ha presentat Sant Ignasi d’Oriola com una nova identitat d’Ignasi de Loiola, fundador de l'ordre de Jesús. L'INH juga amb els sentiments i el coneixement historiogràfic de Catalunya, parasitant-lo pels seus interessos polítics i econòmics. Les seves tesis no tenen cap contingut empíric, i aquests darrers anys, han servit per aixecar el nacionalisme espanyol més ranci, acusant a tota la historiografia catalana, de donar ales aquestes estrafolàries tesis, fent un ús pervers de l'acusació “global” que a Catalunya es manipula i deforma la història. Un exemple del principi de transposició que el nacionalisme espanyol més grillat, utilitza per atacar els continguts històrics rigorosos produïts a Catalunya. Un debat de bons i dolents, alimentat per individus acomplexats i amb deliris de grandesa. Cap d'ells ha rebut un títol d'historiador oficial o en casos més lamentables, historiadors de formació, que si tenen estudis previs, però opten per la manipulació. Batalles a xarxes socials i articles tendenciosos a la premsa generalista en serien els exemples més evidents. Surrealista tot plegat.

Tornem al cas que ens toca i parlem de la manipulació d'un personatge històric conegut, Ignasi de Loiola. Segons la teoria d'Eudald Roca publicada al web de l'INH el 9 d'octubre del 2023, hauria estat valencià (de la població d'Oriola de la comarca del Baix Segura, al País Valencià) o català (de la casa Requesens o Cardona), i el seu origen hauria estat esborrat pel poder espanyol. No hi ha cap font primària que sostingui aquesta afirmació. Es tracta d’una construcció especulativa basada en “coincidències” nominals, analogies lliures i la idea d’una censura sistemàtica, de la qual no s'aporta cap document, ni una trista factura a cap impressor o la minuta d'un notari. Si aquesta teoria fos forçada o manipulada hauria d'introduir el seu pas per la nostra ciutat i la seva conversió espiritual, però tan sols mencionen la ciutat de Manresa per afirmar que «va visitar la Cova», i fins i tot s'aventuren a dir, que en realitat no va batallar a Pamplona (on fou ferit el 1521) sinó a la ciutat de Perpinyà. Tot plegat un exercici de patetisme historiogràfic, que produeix una fortor fètida.

La teoria és tan ridícula i espantosa que sense tenir gaires coneixements d'Història és impossible que Sant Ignasi visités la Cova, perquè precisament la Cova de Sant Ignasi de Manresa, com la coneixem avui en dia, no existia quan Sant Ignasi era viu. De fet no era ni sant, era un noble navarrès (educat pel comptador major dels Reis Catòlics Juan Velázquez) que havia deixat les armes. Frega d'un histrionisme galopant, perquè el text és tan simple, que podríem afirmar sense cap mena de pudor, continuant el relat tendenciós d'aquest article de l'INH, que la Moreneta va visitar Montserrat “de passada”, i quedar-nos més amples que mai. Un reduccionisme infantil i estúpid, mancat de cap argument sòlid. Mentides sobre mentides, amb veritats interpolades, fonts documentals omeses, o manipulades, que encara és més greu. 

Un extracte del text del pseudohistoriador de l'INH Eudald Roca del suposat Sant Ignasi d'Oriola, a tall d'exemple, on parla de la rebuda de Sant Ignasi de Loiola a la ciutat de Manresa. Sense cap mena de prova fefaent, parla del tractament que va rebre l'any 1522 (no menciona la data en cap moment) per part dels manresans. Es fa curiós que la ciutat de Manresa, pogués endevinar que un estrany home que va arribar a la ciutat, fos el fundador d'un orde religiós tan important, i rebés un tractament tan exquisit. L'ínclit autor tampoc fa cap menció a la família patrícia dels Amigant, i a les dones de la dita família, conegudes com les ínyigues que es van fer càrrec d'Ignasi de Loiola, malalt i ferit, quan va residir a la nostra ciutat.

Per aquesta raó, la casa dels Loyola va substituir al castell dels Oriola a Cornellà del Bèrcol i, per aquesta raó, sant Ignasi va ser tan ben rebut tant a Manresa, com a Montserrat, com a Barcelona.

Cal destacar que en tot aquest article firmat per Eudald Roca, no es parla en cap moment d'aspectes fonamentals de la vida de sant Ignasi. Simplement, ressalten el seu natalici "erroni", una genealogia fantasiosa i la falsificació del seu origen a causa d'una suposada censura universal espanyola que es va dedicar a esborrar la catalanitat de molts dels personatges més importants de la història de Catalunya per enlairar la superioritat de Castella, la Monarquia Hispànica dels Àustries i la dels Borbons. Encara més trist és no introduir personatges, que si van ser catalans, com Isabel Roser, una dona barcelonina vinculada a sant Ignasi de Loiola. Isabel Roser va mantenir una estreta relació amb ell fins al punt de viatjar a Roma amb la intenció d'unir-se a la Companyia de Jesús després de quedar vídua. Tot i les reticències d'Ignasi, va aconseguir fer els vots com a jesuïta el 1545 amb dues altres dones. Tanmateix, pocs mesos després, el papa Pau III, a petició d’Ignasi, va anul·lar aquests vots. Després del desacord, Isabel va tornar a Barcelona i es va fer terciària franciscana. Va morir el 1554 al convent de Santa Maria de Jerusalem.

En síntesi, la metodologia de l’INH s’aparta de qualsevol criteri historiogràfic: no es basa en documents originals, sinó en interpretacions imaginatives, sovint manipulant el silenci de les fonts com si fos prova de censura. Citen a tercers autors, utilitzant fórmules que cauen en la pseudoepigrafia. Tanmateix, també és molt habitual, que pseudohistoriadors (de diferent format) esmentin a d'altres pseudohistoriadors, alguns d'ells, amb teories encara més esbojarrades i estrafolàries. La mala praxis dels autors de l'INH és un exemple clar del menyspreu profund per la història de Catalunya: voler substituir la realitat històrica catalana —complexa, rica i documentada— per una fantasia sense base, d'origen castellano-hispànic. Això no només és una estafa intel·lectual, sinó també una deslegitimació de la recerca historiogràfica catalana real, que durant dècades ha treballat per fer comprensible la història del país en el marc europeu, i no reduït exclusivament en l'àmbit de la península Ibèrica. La seva obsessió punyent de "catalanitzar" personatges de Castella (Espanya), torna a situar la historiografia catalana actual, a la rància i putrefacta història de tall franquista, de gestes, reis, reietons, batalles i conquestes, descontextualitzada de les noves tendències historiogràfiques modernes i adaptades al nou context del coneixement.

La manipulació política i mediàtica de la pseudohistòria: l'enemic del meu enemic, el meu aliat?

Des de fa anys, i especialment des de l’inici del Procés, diversos mitjans espanyols han difós repetidament mites històrics amb l’objectiu de minimitzar la importància històrica de Catalunya. Aquests relats defensen, per exemple, que Catalunya va ser només un comtat subordinat al Regne d’Aragó, que sempre va dependre d’un altre poder —com França, Aragó o Espanya—, i que amb el matrimoni dels Reis Catòlics ja va néixer una nació espanyola unificada i indissoluble. 

Al mateix temps, també l’INH, una entitat que, en contraposició, defensa teories extremadament fantasioses segons les quals Catalunya hauria estat durant segles una gran potència mundial. Segons aquesta visió, aquesta suposada grandesa hauria estat deliberadament esborrada pels castellans mitjançant manipulacions i falsificacions de documents històrics.

Tant des del centralisme espanyolista ranci com des del pseudocatalanisme victimista, la pseudohistòria esdevé un instrument de combat ideològic que serveix per omplir més debats que no tenen cap altre motiu, que la discussió. No participen en congressos històrics, ni tenen treballs publicats en revistes científiques (revisades per pares) i busquen en el món digital, la seva vàlua d'escapament. El relat històric es posa al servei d’interessos partidistes:

• Els sectors ultraespanyolistes s’emparen en una història “oficial” per justificar la unitat i l’assimilació, remuntant l'origen de la nació-estat espanyola a l'època dels ibers.
• L’INH i entitats afins es presenten com a resistents davant d’aquesta falsificació, però en realitat alimenten una altra ficció, que no ajuda a entendre el passat, sinó a sacralitzar un origen mític.

Aquest procés ha estat amplificat per xarxes socials, mitjans i plataformes de difusió no acadèmiques, que donen més veu a teories espectaculars que no pas al rigor dels historiadors. La pseudohistòria esdevé així una mercaderia política, útil per legitimar discursos de confrontació i per generar un sentiment de greuge permanent, que assegura un relat polític i/o econòmic.

Resistència: educació crítica, alta divulgació i cultura del coneixement

Tal com destacava el portal d'història Històries d’Europa (2020), cal combatre la pseudohistòria des de les escoles, els mitjans, les universitats i les institucions culturals. Això vol dir:

• Formar en lectura crítica de fonts.
• Diferenciar entre hipòtesis i evidències.
• Fer valdre la tasca dels historiadors.
• No caure en la trampa de les “veritats ocultes” sense contrast.
• Rebutjar tant el presentisme com el moralisme històric, que pretenen jutjar el passat amb ulls contemporanis.
• Animar als historiadors/es a divulgar, i no reduir el discurs acadèmic a les aules d'universitats, o per experts de la matèria.

La millor eina contra la pseudohistòria no és el silenci, sinó el coneixement ben explicat.

Què podem fer?

La pseudohistòria és un doble fenomen de manipulació: per una banda, es nega la seva història real; per l’altra, es crea un relat alternatiu basat en fabulacions. El cas de Sant Ignasi d’Oriola n’és un exemple paradigmàtic d’estafa intel·lectual. La solució depèn de reforçar la cultura històrica crítica, recuperar el valor de l'evidència i desactivar la funció política del passat com a instrument de confrontació i "modus vivendi" per alimentar egos de personatges amb deliris d'herois mal intencionats.

Bibliografia general:

• Baydal, V., & Palomo, C. (2020). Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història. Eumo Editorial.
  
  
• Baydal, V. (2017). Ja n'hi ha prou de les fal·làcies bilbenyianes. Vent d Cabylia. Enllaç
  
  
• Bonvehí, J. (2021). El gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric. Històries d’Europa. Enllaç
  
  
• Cattini, Giovanni C. (2009). El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual. Eines per a l’esquerra nacional, núm. 10, p. 145-5. Enllaç
  
  
• Garcia Solé, G. (2020). Els partidaris de la pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història de Catalunya. Ab Origine Magazine. Enllaç
  
  
• Històries d’Europa (2020). Ciències socials: ideologia i valors. Enllaç
  
  
• Javaloyes, D. (2021). Plantar cara a la pseudohistòria: el compromís social de l'historiador. Revista Mirall. Enllaç
  

Antoni Gaudí, la façana de la basílica de la Seu i "el joc" amb la natura

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat. El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

"El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys."

Inici de les obres i un viatge controvertit a Manresa

Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. 

En aquell moment, Antoni Gaudí estava dedicat únicament a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu. La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Segons sembla, la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar, ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.

Segons explicava el mateix Soler i March en un article publicat a la revista manresana Ciutat el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat de l'autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un caragol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

En homenatge a l'arquitecte, la ciutat de Barcelona va pavimentar el 1997 les voreres amples del passeig de Gràcia, amb una reedició d'aquest mosaic adaptat per a l'espai exterior. El nou paviment, anomenat Panot Gaudí, reprodueix el relleu original en un nou format en baix relleu gairebé cent anys després que Escofet fabriqués el mosaic hidràulic originalment concebut per a l'interior.

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet a la revista Civtat, l'any 1926:

"[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia."

 

Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Post. https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

— SOLER i MARCH, Alexandre (1926). En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat núm. 5.

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu