31 de maig 2020

Una falla manresana per Sant Lluc


Falla Olla, bolet i pintor, del gremi de sant Lluc, de metges i artistes, instal·lada a la plaça Major de Manresa l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

19 de maig 2020

La trompa, un enginy per "robar" aigua de la Séquia de Manresa

Trompa d’aigua del segle XVIII, exposada al Museu de la Tècnica de Manresa. Fotografia: Genís Saez

Al segle XVIII, el rector del poble de Balsareny, Roc Garcia, va idear un sistema per obtenir aigua de la Séquia de Manresa, de forma ràpida i sense deixar cap evidència. Es tractava de la trompa d'aigua, un peculiar giny que xuclava l’aigua del canal sense necessitat de fer cap forat. Els sequiaires que vigilaven la Séquia, els era impossible detectar-los, excepte que els enxampessin "in fraganti". La Séquia de Manresa, és un canal d'aigua que transporta aigua del riu Llobregat al riu Cardener, va permetre a la ciutat tenir un cabal d'aigua important i continu pel seu regadiu, i més endavant per la seva rica indústria tèxtil i posteriorment el comerç. El permís de construcció (autorització reial), s'havia obtingut l'any 1339 del rei Pere III, tan sols autoritzava l'ús d'aquest canal a la ciutat de Manresa, i no als pobles per on passava el canal de la Séquia (Balsareny, Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages).

Bibliografia:

- SERRA GIMÉNEZ, Eudald. (24/03/2020). La séquia de Manresa, un canal medieval a l’era industrial. https://mnactec.cat/revista-eix/la-sequia-de-manresa-un-canal-medieval-a-lera-industrial/ [Recuperat el 19/05/2020]

07 de maig 2020

Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència

El ferrer de la mort

L'any 1375, feia vint anys que havia començat una guerra amb Castella, coneguda com la Guerra dels Dos Peres i que en aquest bloc ja n'hem parlat. Els efectes d'aquesta guerra van ser nefastos per la Corona i ruïnosos per a moltes ciutats, una d'elles Manresa. Els excessius gravàmens fiscals havien eixugat les arques municipals de forma contundent. Al llarg d'aquest període, la pesta havia continuat el seu camí matant a tothom, sense distincions d'estaments i els preus dels aliments s'havien disparat provocant la por a possibles revoltes i motins. Tot i això els sous s'havien apujat, la qual cosa anava en detriment dels més rics, però a curt i sobretot a llarg termini beneficià les classes populars, tal com explica Jeff Fynn-Paul a Auge i declivi d'una burgesia catalana (2017).

A la ciutat de Manresa no es va trobar cap testimoni de primera mà de la mortalitat ocasionada per la Pesta que afectà Catalunya durant la gran fam de 1374-1376, si es menciona als registres una altra pesta, que no havia estat degudament documentada, que assolà Manresa durant els anys 1370-1371. Una de les poques descripcions que trobem de les pestes als manuals del consell de Manresa són els pagaments que va fer a un ferrer que havia fet peces metàl·liques pels sarcòfags dels albats que havien mort recentment durant el brot de la pesta. La paraula albat és un antic mot català que servia per designar els nens que morien abans de tenir ús de raó (recordem que a l'edat mitjana no existia una edat legal ni tampoc el concepte "adolescent"); literalment significava "blancs", que implicava un concepte religiós, el d'innocència. Aquesta metàfora de la pèrdua d'innocents o de la innocència es corresponia a un clima d'autèntica histèria social entre la població manresana que vivia a la dècada dels anys 70 del segle XIV: pares i mares que veien com els seus fills petits morien a causa d'una pesta terrible que no perdonava a ningú.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc. (1994). La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa, a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages. pp. 99-138

Printfriendly