21 de febrer 2014

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa
- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 
- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella
- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)
- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

13 de febrer 2014

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95
1893                                       37,62
1895                                       11,13
1897                                       35,61
1899                                       27,54


Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

07 de febrer 2014

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular"

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

04 de febrer 2014

Històries d'una guerra

El primer "No a la Guerra", el pilot Juli Pina i la guerra química del Rif 

Les derrotes de l'exèrcit espanyol a Annual i al Mont Arruit, de principis dels anys 20 del segle XX, van evidenciar un nou fracàs del colonialisme espanyol al nord d'Àfrica. Les patacades d'un exèrcit mal preparat i equipat van fer revifar els aires de les classes populars en contra una guerra colonial que feia massa anys que durava. La revolta, encapçalada pel Abdelkrim el Jattabi, va créixer a partir de 1919, i després del "desastre d'Annual" (tal com es coneix en la historiografia espanyola) en mans dels rifenys, el rei espanyol Alfons XIII necessitava mitjans per aplacar de pressa a l'enemic, calia un cop d'efecte ràpid i no s'escatimaria en recursos, ni econòmics, ni humans, ni miliars. Annual va representar la victòria més gran d'una guerrilla sobre un exèrcit colonial europeu en l'edat contemporània.

A Manresa la primera setmana del mes setembre de 1923, la CNT va celebrar el seu Ple Regional. El míting fou clausurat el dia 9 sota els lemes de llibertat pels presos polítics, a favor dels drets dels treballadors i en contra la guerra del Rif. Dies més tard, la ciutat de Manresa es despertà amb la notícia de la mort del pilot de la ciutat Juli Pina, abatut a Coba-Darsa quan es dedicava a descarregar bombes químiques a les posicions rifenyes amb els terribles vols rasants, que causaven el pànic entre la població rifenya que acudia als populars socs (mercats). Malgrat la posició ferma dels treballadors manresans en contra la guerra, el govern local hi feia costat. El clima de patriotisme espanyol que vivien les elits polítiques i econòmiques de la ciutat era un clar símptoma, de què imperava el "quedar bé" amb el govern central per evitar mals majors.

Durant la Guerra del Rif, l'exèrcit espanyol va utilitzar armes químiques com el fosgen i difosgen, la clorociprina i, sobretot, el gas mostassa, contra la població civil. Les bombes carregades amb gasos tòxics, que havien estat prohibides en el Tractat de Versalles de 1919, estaven identificades amb la lletra C. La campanya militar es va estendre entre de 1921 a 1927 i els bombardeigs químics es van generalitzar fins que finalment la revolta va quedar sufocada, no sense abans posar fi a la vida de milers de víctimes innocents i afectar altres tantes i al mateix entorn natural que va quedar parcialment contaminat. L'aigua va quedar en bona part afectada, la qual cosa va seguir causant la mort de nombrosos civils, temps després de la retirada espanyola. Altres van quedar afectats per diversos tipus d'afeccions, a conseqüència de l'exposició parcial a aquests agents, desembocant freqüentment en càncers. Actualment, les malalties d'origen oncològic estan encara molt esteses pel territori.

Bibliografia:

- IDRISSI, Tarik el; RADA, Javier (2007). Crímenes de guerra en el nombre de España. Público. https://www.publico.es/internacional/crimenes-guerra-nombre-espana.html

- LEGUINECHE, M. (1996). Annual 1921. Extra Alfaguara.

- MARTIN CORRALES, Eloy (1998). Manresa i el Magrib: de l'expulsió dels alarbs a l'arribada dels immigrants magrebins, Revista Dovella, 58-59, pp. 17-2, 37-38.

01 de febrer 2014

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.


L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 
Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.


Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí

Printfriendly