Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats. Mostrar tots els missatges

13 d’abril 2016

El viatge d'en Sinesio Delgado

"¿Entiendes el castellano?"

La canalla manresana desfilant amb la Creu Roja a la Baixada de la Seu, l'any 1914. (Arxiu Creu Roja - AHCM)

Dintre el projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa que un servidor coordina des del novembre de 2015 amb l'ajuda dels socis i bons amics del Centre, no em podia estar de fer alguna entrada al bloc d'Històries Manresanes relacionada amb aquest apassionant projecte. Durant aquests mesos he recollit fotografies, gravats, notícies, cròniques i sobretots molts texts, de viatgers que van deixar quelcom escrit de la ciutat de Manresa. Són molts, des d'erudits britànics experts en art de l'època victoriana, militars francesos de Napoleó fins a maquis que ajudaven als jueus que s'escapaven dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i passaven per l'estació del Nord de Manresa.

“Els viatgers a Manresa” és un projecte de treball interdisciplinari a partir de la compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit, en imatge, en fotografia o en qualsevol representació artística. El recull ha de ser de persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs, amb l’objectiu de guanyar una visió de la història local diferent, conèixer la nostra ciutat en els ulls d’un viatger o visitant a Manresa. La cronologia màxima és fins a l’any 2000, a partir d’aquest any es descarta qualsevol text, imatge o relat. Descriure Manresa es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta última, la del viatger-visitant, la que estem posant en relleu i de marc de treball en aquest apassionat projecte.

He escollit una descripció de la Manresa de finals del XIX explicada pel viatger palentí Sinesio Delgado a la seva obra España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje, on narra amb detalls prou rellevants com era la festivitat de la Llum de Manresa l'any 1897, així com els carrers i comerços d’aquella època. També podem comprovar la incomprensió de l’autor en veure que molts manresans de finals del XIX, els costava entendre el castellà, sobretot la canalla del carrer.

El contraste entre el silencioso, el sublime recogimiento de Montserrat y la animación bulliciosa con que nos encontramos á las siete de la tarde á nuestra llegada á Manresa no pudo ser más fuerte. Éntrase en la populosa y riquísima ciudad catalana por un estrecho puente sobre el río, y en seguida hay que subir empinadísimas cuestas por calles embaldosadas hasta la cumbre del ribazo en que se asienta.
Al llegar á una plazoleta notamos el sordo rumor de la multitud, estampido de cohetes, son de músicas…
– ¿Qué es eso?—pregunté al mozo que portaba la cajeta.
– La procesió de la llum.
– ¿De la llum? ¿Y por qué se hace hoy esa procesión?
Se atarugó el hombre al ver que yo insistía en hablar en castellano, masculló unas cuantas palabras ininteligibles y calló como un muerto. Pero en cuanto dejamos los equipajes en la posada del Centro, situada en el paseo del Borne, corrimos espoleados por la curiosidad hacia donde el confuso rumor seguía percibiéndose. Y vimos desfilar en la plaza, frente al consistorio, adornado con colgaduras de terciopelo ó iluminado con profusión de mecheros de gas encerrados en grandes bombas, una lucidísima procesión con el cortejo siguiente: Dos heraldos á caballo con ricos y flamantes trajes; guardias municipales con uniforme de toda gala, botas altas, pantalón color blanco, levita con cordones y casco, con plumero; guardas de acequias con chaquetones y gorras de vivos encarnados, serenos, bomberos; hasta media docena de cabezudos que bailaban que se las pelaban; dos gigantones con trajes de telas brillantes y costosas recamados de oro y pedrería gorda; banderas y pendones; el alcalde y los concejales de rigurosa etiqueta; infinidad de personas respetables con bandas, cruces y hachas de viento en las manos, y por último el clero y una escultura representando la Santísima Trinidad. Cerraba la marcha un piquete de infantería con charanga. Aquella era la procesió de la llum, que desfilaba lentamente entre apiñada muchedumbre, bajo los balcones en que se agrupaban algunos centenares de muchachas bonitas.¿Y qué significaba aquello?
[…]
Cuando se deshicieron en un laberinto (para nosotros al menos) de callejas oscuras los últimos restos de la procesión eran próximamente las diez de la noche, y nos encontramos desorientados y perdidos en una población grande, absolutamente desconocida, y por la fatal manía de no preguntar nada á nadie, estuvimos á punto de tener un grave disgusto. 
No sé el tiempo que empleamos en caminar á tientas por calles abandonadas y silenciosas, de prisa unas veces, creyendo haber encontrado el hilo que había de conducirnos al paseo del Borne, despacio y desalentados otras, desalentados y sin esperanza de dar con el alojamiento. A la puerta de una casa jugaban unos cuantos chiquillos.
            – Dí, pequeño – me atreví á preguntar al mayor, – ¿hacia dónde cae la plaza Mayor, el ayuntamiento, vamos?
Desde la plaza ya estaba yo seguro de saber el camino. El muchacho nos miró en silencio, haciendo grandes esfuerzos para contener la risa, y en vista de que yo repetía la pregunta por si no me había entendido bien, se dirigió á sus compañeros, les dijo no sé qué y todos rompieron á reir como locos. Pero de la contestación pedida… ni jota. Por suerte, un transeúnte que acertó á pasar por allí se paró en la acera de enfrente, atraído sin duda por la escena cómica, y viendo que no podíamos salir del atolladero, se acercó á nosotros y tuvo la amabilidad de guiarnos á la posada cuando ya casi no podíamos tenernos de pie. Nuestro salvador resultó ser un viajante murciano que nos acompañó durante la cena, nos presentó en el casino y hasta nos invitó á presenciar con él una sesión de la Lliga de Catalunya que se celebraba aquella noche. Declinamos el honor de escuchar los discursos de la Lliga, que habían de pronunciarse en catalán, por añadidura, dimos las gracias á nuestro acompañante y nos retiramos á reposar tranquilamente 
[…] 
Manresa es una ciudad grandísima, con calles tortuosas, de respetable antigüedad, en rápidas y ásperas pendientes, paseos de primer orden, callejones intrincados y ramblas muy extensas… Es tal vez la ciudad más rica de la provincia de Barcelona, donde hay tantas y tan florecientes, porque además de contar, con infinidad de fábricas dedicadas á diferentes industrias, que producen grandes cantidades de mercancías, es el núcleo del comercio menudo de toda la comarca y, gracias á la acequia de la cuestión, su suelo fértil, bien aprovechado, da rendimientos cuantiosos en cereales y vinos. Además, sus montes son abundantes en arbolado. 
De modo que lo reúne todo, y si á esto se añade que sus habitantes son catalanes de pura raza, dicho se está que saben sacar partido de tan excelentes condiciones.
Bibliografia:

- DELGADO, Sinesio: España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje por Sinieso Delgado. Dibujos de Ramón Gilla. Hijos de M.C. Hernández, impresores. Madrid, 1897. pp 134-135-136

- Els viatgers a Manresa: www.cebages.org/els-viatgers-a-manresa

15 de gener 2015

El 500 aniversari de Sant Ignasi fa 25 anys

La festa d'aniversari i el mig milió visitants dels jesuïtes

Aviat farà 25 anys exactes, concretament el 18 de gener de 1990, que el diari Regió7 publicava a la pàgina 8: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi". La notícia en aquell moment no va tenir gaire acollida a Manresa, és més, la Cova tancaria tres mesos per fer-hi obres de restauració i s'hi faria un museu al seu interior. Repassem breument com va anar tot plegat...

A principis de l'any 1990 l'edifici de la Cova romandria tancat per tal de canviar l'enrajolat de l'església, amb el qual cosa no es podien fer visites ni tampoc celebrar les eucaristies de torn. Segons el pare jesuïta, Joan Martí, el terra de la Cova tenia més de 200 anys i moltes rajoles estaven trencades i eren perilloses. De fet eren les mateixes rajoles que van trepitjar els exèrcits de Napoleó a principis del segle XIX, quan van arribar a la ciutat de Manresa per exemple. Tanmateix es milloraria la il·luminació exterior de la façana, millora que aniria a càrrec de l'ajuntament de la ciutat.

Les obres durarien tres mesos i foren finançades per la Companyia de Jesús. El pare Joan Martí mencionava la creació del museu dintre la Cova -on es mostrarien relíquies, postals i quadres i fins i tot un vídeo a l'entrada- com una de les grans novetats dels visitants que s'acostessin al temple. Però el que sorprèn més era els càlculs que feien els jesuïtes, on parlaven que fins a mig milió de persones podrien visitar la Cova. Una xifra espectacular, fins i tot avui en dia. Així ho va recollir el diari:
"Totes aquestes innovacions esmentades es faran coincidir amb la celebració del cinquè centenari del naixement de Sant Ignasi i del 450è de l'aprovació de l'ordre. [...] Segons els càlculs de la comunitat de jesuïtes de Manresa, durant aquests mesos mig milió de persones podrien visitar la Cova, un dels punts principals de la ruta ignasiana juntament amb Loiola, Montserrat i Barcelona. De moment ja hi ha hagut peticions de visites des de gairebé tots els països d'Europa i, fins i tot, del Canadà, d'entre d'altres".
Bibliografia:

- Diari Regió7: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi" [18/01/1990]

07 d’octubre 2014

L'oficial francès i el seu estrany maletí

L'home de la bomba atòmica

En diferents entrades d'aquest bloc hem explicat com moltes persones que fugien dels nazis durant els anys 1940-1944, van passar per l'estació del Nord de Manresa emprenent un llarg camí que començava als Pirineus (frontera francesa) i acabava al consolat britànic de Barcelona, ubicat a la Plaça Universitat. Un testimoni vital d'aquestes aventures d'evadits i xarxes per ajudar a passar persones era la del passador Joaquim Baldrich. Segons el testimoni d'en Quimet Baldrich, la nostra ciutat era el penúltim punt d'una xarxa d'evasió que començava als Pirineus i al Principat d'Andorra. Concretament era a l'estació del Nord (Renfe) on els evadits (jueus que fugien de l'Holocaust i soldats aliats escapats de la rereguarda nazi) emprenien el darrer tram del viatge en direcció Barcelona amb el tren de la matinada:
"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".
La carrera de Baldrich com passador guarda, però, un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l'any 2012, en una de les missions que li van encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d'entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte. Que duia aquell bon home? Lingots d'or? Armes? Un maletí que va fer el trajecte complet, i que va passar com no per l'Estació del Nord, on la xarxa d'evasió tenia subornats a un parell de treballadors, que feien els ulls grossos, cada cop que l'experimentat passador es presentava amb un grup de persones. De nou, el mateix Baldrich explica com va anar el viatge amb aquell peculiar home i el seu maletí:
"De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l'expedició. Però no hi havia manera de convèncer l'home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ''Ramon'', un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu [...] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l'oficial francès. I el va convèncer amb l'argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!"
Bibliografia de referència: 

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012 

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013) 

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

12 d’agost 2014

Els manresans de València

El viatge cap a Benissanó

Castell de Benissanó. Fotografia: J.A. Ruiz Peñalver 

No són de Manresa, ni del Bages, ni tan sols de la Catalunya Central, ni l'obra espiritual i la devoció de Sant Ignasi de Loiola tampoc té res a veure, però tothom els coneix com els manresans ("manrasanos") i són del poble de Benissanó, una vila de 2.300 habitants a la comarca del Camp de Túria (València). Fa més d'un segle que són anomenats popularment d'aquesta manera i la utilització d'aquest terme s'ha difós fins a substituir, popularment, "benissaners", el gentilici original del lloc, pel de manresans. L'origen d'aquest canvi és incert, tot i que no ens hem de remuntar molts segles enrere per arribar a treure'n l'entrellat.

La majoria de versions sobre el fet, però, coincideixen a situar-lo cap a mitjan segle XIX, quan unes famílies providents de la capital del Bages van anar a treballar al Camp de Túria. Tot i que la memòria popular recull el pas d'aquests manresans per la localitat, les mancances dels censos de població i altres documents originals de l'època fan que no se n'hagi pogut conservar la identitat. Fins entrat la dècada dels anys 70 del segle XIX no es va crear el Registre Civil a l'estat espanyol, i els naixements i defuncions per exemple, quedaven en mans de l'església, l'única que elaborava censos, mitjançant la fe baptismals i les defuncions. Un altre origen, podria relacionar-se amb els darrers senyors del castell, els marquesos de Monistrol, que probablement eren vistos des de la comarca com a “manresans” (Domínguez, 2010:59).

Bibliografia:

-  DOMÍNGUEZ VICENTE, Neus; DOMÍNGUEZ BENLLOC, Joan (2010). Els malnoms del Camp de Túria: classificació semàntica. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 12. [Consultat el 12/08/2014: http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011/268.pdf ]

- CORRAL, Josep. Un poble de València utilitza manresà com a gentilici. Diari Regió7, 07/07/2012

28 de juliol 2014

Quan Manresa va descobrir Londres

La Manresa Road

La Manresa Road de Londres, al barri benestant de Chelsea

L'any 1947, l'únic diari de la ciutat era el "Manresa", un butlletí controlat i finançat per la secció local de la Falange Espanyola i les JONS. El mitjà en qüestió va fer un descobriment que fins aquell moment cap manresà o notable n'havia parlat mai en primera persona o com a testimoni directe. El 17 de juliol de 1947 el periòdic Manresa ens deia:
"Inglaterra conmemoró el hecho dando el nombre de Manresa a un sinfín de calles de las distitnats del país".
La notícia era molt minsa i no feia una clara referència a cap ciutat del Regne Unit, indicant que en moltes ciutats angleses el nom de Manresa era en honor al qual nosaltres coneixem com la Batalla del Bruc de 1808. Segons els anglesos, la batalla del Bruc és coneguda com la "Batalla de Manresa". Semblava que els topògrafs anglesos de l'època foren incapaços de trobar la població del Bruc, i van escollir Manresa, per la seva proximitat i per la seva importància estratègica.

Cartell de la Manresa Road. Fotografia de David Jaen Argudo

El diari "Manresa" no va mencionar la Manresa Road de Londres, situada al barri de Chelsea de la capital britànica, perpendicular a la llarga avinguda de King's Road, a l'esquerra i no molt lluny del riu Tàmesis. És un carrer curt, que arranca a mà dreta de l'esmentada King's Road -direcció Buckingham-Fulham- i acaba en un petit parc o placeta: el Chelsea Square. Una via residencial, sense molts comerços, a un dels barris nobles de la ciutat de Londres.

Si aneu a Londres recordeu, que al barri de Chelsea, els manresans hi tenim un carrer.

Bibliografia de referència:

- Gasol, Josep Maria (1991). Manresa un nom universal. Ajuntament de Manresa

15 de juliol 2014

Posi un obelisc a la seva ciutat!




Un peculiar obelisc (l'únic que resta en peus a la ciutat) corona el passatge Soler de Lloberas, situat al costat de la via dels Ferrocarrils Catalans, entre les estacions de Manresa-Baixador i Manresa-Alta, just al pont de la carretera de Santpedor que travessa aquesta via de tren.

(Fotografies realitzades el febrer del 2014 per Jordi Bonvehí)

24 de juny 2014

Estats Units d'Amèrica i Sant Ignasi

Motius ignasians al país dels cowboys

Sant Ignasi de Loiola ha guanyat per la ciutat de Manresa la batalla per la popularitat universal. És un fet innegable que el motiu principal i més recorrent de la difusió del nom de la ciutat de Manresa per arreu del món és de signe ignasià i té origen en la vinculació històrica del fundador de la Companyia de Jesús. Dels 125 topònims "Manresa" pels dos hemisferis, 50 corresponen a centres, institucions, edificis, diaris, editorials... d'arrel ignasiana.

Manresa la trobarem una mica per tot arreu amb diversitat de noms equivalents (Casa d'Exercis, Vila, House, Court, Institute...) però sempre amb el nom de la nostra ciutat explícitament: Casa de Ejercicios Manresa, Casa Manresa o, simplement, Manresa; també, Villa Manresa i Quinta Manresa en terres hispanoamericanes o Villa Manrèse i Maison de Retraites Manrèsa en els de llengua francesa. Manresa Retreat House o, més curt, Manresa House en paisos anglosaxons o d'influència colonial britànica... És precisament als Estats Units d'Amèrica on podem trobar més "Manresa" i en menor mesura a la veïna Canadà.

Comencem pel Mount Manresa, a l'estat de Nova York, i Manresa-on-Severn, a Annàpolis, la capital de l'estat de Maryland. L'expressió americana "going to Manresa" (anar a Manresa) esdevé sinònim d'anar a practicar exercicis espirituals tal com va fer el navarrès Ignasi de Loiola. És el que succeeix, a la ja esmentada Manresa-on-Severn, Azusa (Califòrnia), Bloomfield Hills (Michigan), Convent (Louisiana) i Staten Island, la "Mount Manresa" (Nova York). Aquesta última, la Mount Manresa, actualment corre el risc de desaparèixer, ja que és víctima d'una operació immobiliària que pot acabar amb les seves pacífiques i tranquil·les instal·lacions. L'orde jesuïta vol vendre aquests terrenys a constructors locals, que tenen planejat arrasar i destruir la zona per construir-hi blocs de pisos.

Jack Bolembach, president del comitè per a la salvació de Mount Manresa, recordava als mitjans que Mount Manresa, fou la primera casa d'exercicis espirituals dels Estats Units, va obrir fa més de cent anys a mans del jesuïta i professor de la universitat de Fordham, el pare Shealy, el qual va escollir aquesta zona per les seves memorables i corprenedores vistes i per l'exquisit paratge natural que l'envolta.

Tornant a les "Manresa" nord-americanes, a la ciutat californiana de Los Angeles podem trobar la Manresa Retreat House, igual que a Ridgelfield (Connecticut) i la Manresa Hall de Port Townsend, a l'estat de Washington.

Finalment més al nord, al Canadà, trobem centre d'espiritualitat jesuïta: la Manresa Retreat House a Ile Bizard i Pickering i per acabar al Quebec, la Villa Manrèse.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els defensors del Mount Manresa de Nova York demanen ajuda al Papa" (09/11/2013)

- GASOL, Josep M. (1991): "Manresa un nom universal". Manresa: Ajuntament de Manresa

12 de juny 2014

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel mateix Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no-creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La caixa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del qual es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra de l'artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda la "Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel la "Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Bibliografia en línia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí

06 de juny 2014

L'Hostal de Manresa

La microhistòria del Carrer Manresa de Barcelona

A la ciutat comtal podem trobar avui en dia el "Carrer Manresa", ara molt curt, a mà dreta pujant per la Via Laietana, molt al principi d'aquesta important via. Surt d'aquesta artèria urbana i acaba al carrer de l'Argenteria. És tot el que queda, després de l'obertura de la Via Laietana l'any 1907. Antigament se'l coneixia com el carrer de l'Hospital de Manresa, però abans es deia carrer d'en Jordi Ras (o Jordi Nas). Si ens remuntem més anys enrere se'n deia carrer d'En Tripó. En ser derrocades les cases d'aquest carrer, una placa de marbre que el retolava fou enviada per l'alcalde de Barcelona Albert Bastardas al seu homòleg manresà, Pere Armengou, a precs del diputat i arxiver manresà Leonci Soler i March perquè fos dipositada al Museu Municipal. Potser molts barcelonins recorden el carrer Manresa gràcies a la publicitat de la fàbrica de Xocolata Amatller que tenia el despatx en aquest carrer.

Un tros desaparegut del carrer de Manresa, a la ciutat de Barcelona

Un altre Manresa popular de Barcelona fou el carrer d'Aimari o Aimaric de Manresa. Diu Lluís Almeric que "el 1438 era un carrer nou, a tocar de l'església de Sant Just". Quan l'any 1863 Víctor Balaguer fou encarregat d'escollir els noms que havien de retolar l'Eixample de Barcelona, trià el nom de Manresa per al carrer número 11 del Pla Cerdà. Un carrer que mai s'arribaria obrir, i que anava paral·lel a l'actual carrer de Tarragona i perpendicular a la qual després seria la plaça d'Espanya. Potser l'actual parada de metro de la línia 3 del metro de Tarragona ara portaria el nom de Manresa? Qui sap...


Bibliografia:

- Gasol, Josep Maria (1991): "Manresa un nom universal". Ajuntament de Manresa

01 de juny 2014

Els manresans de Jaume I

La conquesta de Mallorca: l'aventura del cavaller Ponç Otzet

Un proverbi medieval recollit per Francesc Eiximenis assegura que "menjant e bevent es fan les amistats". Un banquet a Tarragona, a casa de Pere Martell, "que sabia molt de mar", va servir per reunir el rei i la flor de la noblesa catalana, poc temps abans enfrontada en lluites internes, i fer possible no només que menjant i bevent refessin les antigues amistats i cicatritzessin les ferides, sinó que sorgís un ambiciós projecte col·lectiu: la conquesta de Mallorca. A Barcelona, el dia 23 de desembre de 1228, les Corts aprovaven la conquesta d’Al-Mayürga (Mallorca).

L'origen del projecte segons el Llibre dels fets sembla que es contradiu amb la versió que en dóna el cronista Bernat Desclot a la seva famosa Crònica, on es parla d'una topada entre dues sageties de Tarragona amb patent de cors i una galera i una tarida del rei de Mallorca, però en realitat totes dues versions es complementen. L'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós demostrà la participació activa de molts manresans en la conquesta de la ciutat de Mallorca pel rei Jaume I i el seu poderós exèrcit. El cronista mallorquí Dameto explicava com van sorgir els manresans de Mallorca:
"que aqueixes illes va fundar-se un poble (...), al qual anomenem Manresa, del nom de llur ciutat i pàtria".
El poble mallorquí de Manresa no és un altre que la vila de Lloret de Vistalegre, adoptat l'any 1925, poc després d'independitzar-se del municipi de Sineu. Situada al centre de l'illa, és vulgarment coneguda amb el nom Llorito, corrupció del topònim Loreto, advocació de la Verge titular d'una església edificada pels franciscans l'any 1551, esdevinguda posteriorment la parroquial del poble. El nom de Manresa hi perdurà fins al segle XVII. El pare Gaspar Munar va recuperar una escriptura del 1613 referent a la possessió "antigament dita Manresa". Aleshores se'n deia Son Bauló. La popularitat del santuari de la Mare de Déu de Loreto, aviat féu preponderant aquest nom que en derivà al nom deformat de Llorito.

Cal cercar l'origen d'aquest lloc i la raó del seu nom antic en una alqueria (conjunt de cases i conreus) islàmica que, en el repartiment de terres entre els conqueridors de l'illa, correspongué a Ponç Otzet i d'altres cinc cavallers manresans. En els repartiments dels regnes de Mallorca, València i Sardenya, editats per Pròsper de Bofarull, es fa esment de l'estol manresà ("de hominibus de Minorissa") repoblador del terme de Sineu i, també, de les alqueries i molins que els foren adjudicats en aquest territori.

D'altres topònims de la mateixa illa de Mallorca -Castell de Manresa, Port de Manresa, Punta de Manresa-, dintre el terme municipal d'Alcúdia, revelen un origen similar. El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España, de Madoz, l'any 1848 donava notícia de "la punta y castillo de Manresa (...), media milla distante de la bahía de Pollensa". Passats cent anys, el 1948, Josep Pla explicava als lectors de la seva guia de Mallorca, Menorca i Eivissa que l'enderrocat castell de la punta de Manresa s'havia convertit en residència d'estiuejants.

El cartògraf i arqueòleg menorquí Joan Mascaró i Pasarius considerava que el topònim Manresa arribà a Mallorca, "transplantat del nom de la ciutat del Bages, per repobladors catalans", tanmateix remarca la persistència del mateix mot com a cognom o llinatge. Per tant si trobeu algun mallorquí amb el cognom "Manresa" probablement són els descendents dels manresans comandats per Ponç Otzet que van conquerir Mallorca amb el rei Jaume I l'any 1229.

Bibliografia:

- GASOL, Josep Maria (1991). Manresa un nom universal. Manresa: Ajuntament de Manresa.

31 de març 2009

El primer cotxe manresà

El Velocífero

El 1864 l'industrial resident de Manresa Juan Oliveras Gabarró, va patentar un carruatge que va denominar Velocífero i que, evidentment funcionava sense la necessitat de cavalleries. La seva tracció era mitjançant pedals accionats pel conductor, és a dir, es tractava d'un híbrid entre una bicicleta i un carruatge. El rellevant d'aquest carruatge és l'estudi que el seu inventor va fer sobre la forma d'emprar la força humana sobre la roda, analitzant els existents mitjançant pedals, cadenes i engranatges.

Juan Oliveras va optar per emprar la força directament sobre l'eix, permetent l'ocupació simultània de peus i mans d'una forma el més natural possible, per a aprofitar així la força exercida al màxim. El vehicle estava dotat de tres rodes, una al davant i dues al darrere, en un xassís rígid sobre el qual estava muntada la caixa que feia de carrosseria per als ocupants, amb un sistema de suspensió mitjançant molls entre xassís i caixa.

El seu inventor xifrava la seva velocitat entre els 10 i 12 km/h en pla. Almenys se sap de la construcció d'un exemplar d'aquest Velocífero, que va circular entre les localitats de Manresa i Sant Fruitós de Bages el dia 1 de novembre de 1866, dia de Tots els Sants, viatge va recollir el diari El Manresano a la seva edició del dia 4: "El jueves, día de Todos los Santos, vimos en la carretera de Vich un elegante coche Velocífero, construido por un industrial de nuestra ciudad. Iban en el coche dos personas y, en breve tiempo se trasladaron al vecino pueblo de San Fructuoso del Bages, donde la nueva máquina movida sin el auxilio de caballerías, causó la admiración de aquellos vecinos".

Apuntar que la distància entre ambdues localitats és de tot just 6 quilòmetres pel que encara amb un mitjà de transport com aquest es tracta d'un passeig.

Font: Història de l'automòbil a Espanya

Printfriendly