Salut, república... i futbol!

Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble

El Passeig de Pere III i tota la Muralla era una munió de gent festejant la proclamació de la República. Al balcó de la Plaça Sant Jaume el president Macià acabava de proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. La gent aplaudia pels carrers i les ràdios dels bars estaven a tot volum a les terrasses. Manresans il·lusionats sortien de la feina i les botigues per celebrar l'efemèride. Entre tota aquella munió de gent hi havia el jove Magí Gamisans, i els seus amics, el Llorens, el Nonit, els Perramon i el seu cosí en Quiquet Renalies. Tots ells havien deixat d'amagar-se al bosc i de celebrar en la clandestinitat les reunions del sindicat CNT, un dels que va patir més durament la pressió de la Guàrdia Civil durant la dictadura de Primo de Rivera.

La biografia del manresà Magí Gamisans és el testimoni més directe d'un home d’acció, d'un activista obrer dels anys tan intensos de la Segona República. Magí Gamisans i Saulí, vaig néixer a Manresa el 26 de maig de 1906. La seva infància va transcórrer com la de la majoria dels altres nois. Gamisans va fer estudis de comptabilitat que no va acabar mai. Als 13 anys va entrar a treballar en una serradora. Estava afiliat a la CNT (Confederació Nacional del Treball) i era el responsable de vigilar si venia la Guàrdia Civil quan es feien reunions clandestines. Una de les seves passions era el futbol, una pràctica que amb els anys guanyava més adeptes i sobretot seguidors i admiradors. La lectura també fou un important hobby per a ell. Doncs a través d'ella, es va poder instruir en la matèria sindical i sobretot política. Calia estar informat i tenir una bona dialèctica i comprensió real de la societat.

Tornem al 1931, enrere quedaven moltes coses, però quedava molt per fer. Era necessari tornar a començar de nou, organitzar-se i assolir els ideals obrers, trepitjats pels pistolers de la patronal i els sindicats grocs organitzats per debilitar la base obrera afiliada a la CNT. En Magí volia formar part de la nova societat que representava la proclamació de la República. Deixa la CNT, a la que havia estat afiliat des de l'any 1930 i de la qual en va arribar ser secretari durant un temps com a membre del Sindicat de la Fusta, quan la CNT va expulsar l'esmentat Sindicat per connivència política amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i s'afilià a la UGT. De la mà del seu amic Joan Rubís, al qual havia ajudat més d'una ocasió amagant-lo a casa seva quan la Dictadura, va ser peça important en l'extensió i mobilització de les bases del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurin que el 1935 es fusionà amb l'esquerra trotskista d'Andreu Nin formant el partit que acabà sent el seu ideal polític el Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM.

La ciutat i la vida seguia el seu frenètic pas. En Magí era un apassionat del futbol o foot-ball, en aquella època, un esport que havia esdevingut el gran esport de les masses, juntament amb la boxa i el ciclisme. Magí Gamisans havia estat porter del Flor de Lis (primer equip de futbol de la ciutat de Manresa), després del Sabadell i finalment del Centre d'Esports Manresa, on aviat se'l va conèixer amb el sobrenom del Gamis. S'havia convertit, per desolació del seu propi avi, home apassionat i actiu de la causa Carlista, un activista d'esquerres, un home amb ideals que anaven més enllà de la cosa eminentment política per sublimar l'ajut als desarrelats i maltractats per la fortuna. En Gamis anava per tota la comarca del Bages fent proselitisme del BOC amb altres destacats membres del partit com Arqué, Gironella o Estartús.

Els avis i els pares del Magí, ajudaven en les tasques logístiques, subministrant menjar i begudes per a la gent que anava els mítings polítics que organitzava el seu fill, alguns d'ells amb la panxa prou buida per a donar bon compte de tot allò que se'ls oferia.

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

Que vénen els almoràvits!

La devastació dels temples

L'any 1114 els almoràvits provinents de la ciutat de Saragossa envaïren Manresa i destruïren els seus temples, tal com havia fet el cabdill Almansor l'any 999. Als afores de Manresa el santuari de la Mare de Déu de la Salut de Viladordis fou novament atacat i pràcticament destrossat, tan sols hi restaren les pedres més grans. L'antiga basílica de la Seu fou saquejada i parcialment destrossada pels hàbils genets dels almoràvits. Més tard durant la reconstrucció de la nova Seu, tan sols se'n va salvar el mur del costat nord i una portalada. Antigament aquesta portalada era coneguda com el portal de l’Abadia, però avui en dia rep el nom del portal dels Claustres. Una dècada més tard, encara es tindria constància dels almoràvits quan l'any 1125, ataquen el monestir de Sant Benet de Bages i destrueixen bona part del conjunt, en una nova ràtzia sobre els comtats catalans.

La incursió almoràvit a la península Ibèrica va provocar que molts jueus hispànics que vivien sota la tutela musulmana, on se'ls respectava les seves creences, fugissin cap al nord atemorit pel seu fervor religiós. Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes cap a l'any 1098. Aquests musulmans almoràvits feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs (cristians que vivien sota el domini musulmà) i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però abans de continuar, qui eren els almoràvits que feien tanta por?

Els almoràvits foren un poble de nòmades berbers del Sàhara, que van actuar com a tropes de xoc (mercenaris) dels diferents regnes de taifes musulmans que s'havien establert al sud de la península Ibèrica entre els segles X i XI, després de la caiguda del gran califat de Còrdova, i que veien impotents com els exèrcits cristians els anaven prenent posicions. El regnat dels almoràvits es caracteritzà per la seva intransigència religiosa, principalment amb els mossàrabs, molts dels quals foren deportats al Magrib, i d’altres, arran de l’expedició a Granada (1125) d’Alfons I d’Aragó, anaren amb ell per repoblar terres acabades de conquerir pels aragonesos.

L'antic comtat de Manresa dominava un territori molt extens que arribava, de Manresa, fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades “manresanes”, però no va comptar amb cap estructuració política diferenciada i sempre va aparèixer com a domini del comtat d’Osona. Per assegurar el control dels territoris que s’anaven conquerint als musulmans, calia repoblar-los. En el procés de repoblació del territori i d’avançada de la frontera de la marca del comtat de Manresa-Osona, es va originar un nou sistema de poblament resultant de les estratègies de repoblament aplicades: les concessions i franqueses.

Bibliografia:

- Bramon, Dolors (2013). "Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat", Lleida: Pagès editor

- Ginesta, Salvador (1987). "La Comarca del Bages". L'Abadia de Montserrat

- Opuscle, Castells de frontera: una ruta de gran potencialitat turística (Generalitat de Catalunya)

- Revista Amics de l'Art Romànic de Sabadell: "La Col·legiata de Santa Maria de la Seu", núm. 127, Abril 2013

Borratxos a la defensa de la ciutat

Carlistes contra alcohòlics?

Després de l'experiment fallit de la Primera República Espanyola esclatava l'última guerra carlina, la Tercera. Els carlistes encara mantenien suports entre l'exèrcit, tenien aristòcrates que recolzaven les seves peticions i en certes ciutats gaudien d'un suport considerable a la seva noble causa. La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa amb el seu famós crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals.

El 27 d'agost de 1874 es va iniciar el setge de Pamplona que duraria fins al 3 de febrer de 1875. El 4 de novembre la ciutat d'Irun va ser assetjada per l'exèrcit carlista del general Hermenegildo Díaz de Ceballos. El terrible bombardeig va provocar que l'exèrcit governamental decidís retirar-se. L'última batalla al nord de la Península va ser la d'Urnieta, 7 i 8 de desembre de 1874.

A casa nostra l'any 1874 es va iniciar la Tercera Guerra Carlina amb l'ocupació de la ciutat de Vic. Després de la captura de la capital d'Osona per part dels carlistes arribaria la conquesta de Manresa. Encara que no tan completa com la de Vic, l'entrada a Manresa va ser celebrada com una victòria que donava prestigi a la seva causa, ja que pensaven que no hi hauria cap altre nucli que caigués de forma tan fàcil. Els carlistes es preguntaven com una ciutat de la talla de Manresa (la tercera ciutat més gran de Catalunya) estigués tan pèssimament defensada? Com era possible? Manresa encara conservava les muralles medievals, tot i que en pèssim estat, i tenia tropes liberals destinades a rebutjar un atac carlista.

Pel que fa als motius pels quals els carlins ho van tenir tan fàcil per conquerir Manresa, podem trobar la resposta en una crònica que signa Joaquín de la Llave, que va obtenir la Creu Roja de primera classe del Mèrit Militar i el 1875, el grau de Capità. Segons de la Llave, la guarnició que defensava Manresa es componia dels batallons de Francs 7è i 14è i de quatre companyies d'Amèrica. El nucli de defensors el va formar la força d'aquest regiment i alguns pocs voluntaris que van trobar per la ciutat i els pobles del costat, perquè la resta dels dos batallons no van fer més que beure, robar i incendiar. Tot un espectacle digne de veure. Ai, dels vençuts!

Bibliografia:

- GRAU, Jaume: Carlinades. El "Far West" a la Catalana, Cossetània Edicions, Barcelona 2007.

- CANAL, Jordi: El carlismo, Alianza Editorial, Barcelona 2000.

Més informació del carlisme al bloc:

- Les carlinades, aquí
- Manresa capital del carlisme, aquí

La Manresa de fa cent anys: fàbriques i pagesos

Evolució urbana de la ciutat de Manresa

Mapa topogràfic de Manresa de 1914. Escala 1: 25000

Còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25.000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100.000. Si voleu veure la imatge amb més resolució, cliqueu sobre aquesta.

Font:

- Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Visitar la seva web, aquí

Records de Jaume Navarro i Torras

La història de la ciutat

Nascut a Manresa l'any 1920, Jaume Navarro i Torras és un testimoni vivent de gairebé un segle d'història manresana. Les entrevistes realitzades per Joaquim Aloy i Pere Gasol a Navarro el setembre del 2009 a la residència Montblanc, recuperen la memòria de diferents fets, episodis i personatges que han marcat el passat recent de la ciutat, des de la fi del regnat d'Alfons XIII fins a pràcticament als nostres dies, passant per la República, la Guerra Civil i el franquisme. 

Aspectes de la vida quotidiana com el menjar, l'educació, el cinema, la sanitat i d'altres formen part dels records aportats pel protagonista, juntament amb vivències associades a episodis intensos com la persecució religiosa durant la guerra, les vivències del front, la repressió sobre els vençuts, el racionament, l'estraperlo, les visites de Franco a Manresa, etc. Can Jorba ocupa una part molt important dels records de Jaume Navarro, que va treballar tota la vida als populars magatzems manresans, on va entrar d'aprenent i on va exercir càrrecs directius. 

És, doncs, testimoni directe d'una empresa que marcà tota una època de la vida econòmica i social de la ciutat. Els seus records de l'antic i del nou edifici de Can Jorba, de l'extraordinària personalitat de Joan Jorba Rius, de la detenció d'aquest durant la guerra o de la seva voluntat de crear una sucursal a Perpinyà en previsió per als treballadors que s'haguessin d'exiliar tenen un interès extraordinari.

- Veure la nova pàgina: www.memoria.cat/navarro

Els Esteve de la Plana de l'Om

La farmàcia Esteve

Tot va començar l’any 1787, quan Tomàs Esteve Gabanyach va deixar la Cerdanya per anar a viure a Manresa per fer-se càrrec de la farmàcia de l’hospital de Sant Andreu. L'any 1824 s'instal·len a la farmàcia de la Plana de l'Om. Caldria esperar cent anys més, el 1924, quan la família Esteve obre uns laboratoris d'anàlisis clíniques al pis de dalt de la farmàcia. Allà ja es preparaven medicaments que anaven tenint un cert nom com les "pastilles de Vichy Esteve", les "pólvores pel mal de cap Esteve" i les "pastilles pectorals Esteve". La família continuà avançant en descobrir i va posar al mercat nous productes com l'ergosterol, el neo-spirol i l'amido-sulfol.

Quan l'any 1910 es va urbanitzar el carrer del Born, s'hi van instal·lar nous establiments comercials i se'n van reformar d'altres, per aquest motiu podem trobar elements modernistes al llarg del carrer del Born, com la Sastreria Tuneu que avui està integrada a la botiga de roba Señor. El 1926 els Esteve van reformar la seva farmàcia seguint els canons del modernisme: vitralls de colors, talles de fusta i ferro forjat, tant a la façana com a l'interior que, avui, conserva el mobiliari original de l'època. A part de les tasques corresponents d'una farmàcia, l'establiment aviat es convertí en l'espai on es reunien els manresans amb inquietuds polítiques, artístiques i culturals, el que se sol dir els intel·lectuals. Així doncs, la rebotiga de la farmàcia va esdevenir en un punt de trobada de la intel·lectualitat manresana. De la rebotiga de la farmàcia Esteve en va sortir el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la creació d'entitats que encara ara perduren, com l'Orfeó Manresà o el mateix Esbart Manresà.

La Guerra Civil Espanyola va segar la relació dels Esteve amb Manresa de forma abrupta. Antoni Esteve Subirana, a més a més d'un reconegut científic, era un activista cultural compromès amb el Govern republicà i la Generalitat de Catalunya. Fou secretari de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament republicà de Manresa, el 1931 i fou nomenat per la Generalitat de Catalunya vocal de la Comissió d'estudis per a la delimitació comarcal de Catalunya i després fou un dels vocals del Projecte de la Divisió Territorial de Catalunya que acabaria sent aprovat l’estiu del 1936. Va haver d'exiliar-se a França durant un any i mig, i en aquest període va treballar en uns laboratoris.

Quan va tornar, va ser sotmès a un judici a Barcelona que va acabar amb una multa. Antoni Esteve Subirana va escriure que durant l'any i mig que va ser a França la seva família va ser "constament molestada amb tota mena d'atacs per moltes de les noves autoritats instaurades a Manresa". Aquest va ser un dels motius pels quals, el 1942, va decidir traslladar-se a Barcelona i abandonar Manresa. Laboratoris Esteve es va ubicar al barri d'Horta-Guinardó, al mateix lloc on ara hi ha la central del grup.

- Veure fotografies de la farmàcia Esteve: (1), (2), (3), (4)

Els Esteve generació a generació

Tomàs Esteve i Gabanyach (1750-1829): Nascut a Urús, la Cerdanya, el 1787 es va fer càrrec de la farmàcia de l'hospital de Sant Andreu. Es va casar amb Maria Rosa Florensa, filla de l'apotecari de Puigcerdà.

Tomàs Esteve i Florensa (1798-1850): Primer fill del matrimoni Esteve-Florensa, va ser qui va fundar l'actual farmàcia de la Plana de l'Om, que encara continua activa.

Tomàs Esteve i Pla (1838-1890): Va morir als 52 anys sense descendència. El fill del seu germà Antoni, Josep Esteve i Seguí, es fa càrrec de la farmàcia.

Josep Esteve i Soler (1930- ): Nascut a Manresa, va succeir al seu pare a la presidència del grup, on va iniciar l'expansió internacional de la firma.

Antoni Esteve i Subirana (1902-1979): El 1929 es fa càrrec de la farmàcia i fa una aposta per la recerca científica que comença al laboratori de la botiga. El 1936 funda Laboratoris Esteve.

Josep Esteve i Seguí (1874-1927): Nascut a la Muralla del Carme, el 1897 va reinaugurar i modernitzar la farmàcia. Casat amb Joaquima Subirana, van tenir un fill: Antoni.

Antoni Esteve i Cruella (1958- ): Nascut a Barcelona. És doctor en Farmàcia. Ha tingut diverses responsabilitats al grup fins que el 2005 va assumir la presidència.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Tot Passejant: Farmàcia Esteve, Manresa

- Diari Regió7: "Laboratoris Esteve, 225 anys de farmàcia a Manresa" (31/05/2012)

- Diari Regió7: "La guerra civil va fracturar la relació dels Esteve amb Manresa" (23/06/2012)

- Diari Regió7: "La societat catalana necessita empreses com la que va crear l’avi per fer créixer el país" (17/08/2012 - Entrevista R+D)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Manresa Innova: Antoni Esteve i Subirana

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa

- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 

- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella

- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)

- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95

1893                                       37,62

1895                                       11,13

1897                                       35,61

1899                                       27,54

Eleccions municipals (1891-1899) | Històries Manresanes

Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular". 

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

Històries d'una guerra

El primer "No a la Guerra", el pilot Juli Pina i la guerra química del Rif 

Les derrotes de l'exèrcit espanyol a Annual i al Mont Arruit, de principis dels anys 20 del segle XX, van evidenciar un nou fracàs del colonialisme espanyol al nord d'Àfrica. Les patacades d'un exèrcit mal preparat i equipat van fer revifar els aires de les classes populars en contra una guerra colonial que feia massa anys que durava. La revolta, encapçalada pel Abdelkrim el Jattabi, va créixer a partir de 1919, i després del "desastre d'Annual" (tal com es coneix en la historiografia espanyola) en mans dels rifenys, el rei espanyol Alfons XIII necessitava mitjans per aplacar de pressa a l'enemic, calia un cop d'efecte ràpid i no s'escatimaria en recursos, ni econòmics, ni humans, ni miliars. Annual va representar la victòria més gran d'una guerrilla sobre un exèrcit colonial europeu en l'edat contemporània.

A Manresa la primera setmana del mes setembre de 1923, la CNT va celebrar el seu Ple Regional. El míting fou clausurat el dia 9 sota els lemes de llibertat pels presos polítics, a favor dels drets dels treballadors i en contra la guerra del Rif. Dies més tard, la ciutat de Manresa es despertà amb la notícia de la mort del pilot de la ciutat Juli Pina, abatut a Coba-Darsa quan es dedicava a descarregar bombes químiques a les posicions rifenyes amb els terribles vols rasants, que causaven el pànic entre la població rifenya que acudia als populars socs (mercats). Malgrat la posició ferma dels treballadors manresans en contra la guerra, el govern local hi feia costat. El clima de patriotisme espanyol que vivien les elits polítiques i econòmiques de la ciutat era un clar símptoma, de què imperava el "quedar bé" amb el govern central per evitar mals majors.

Durant la Guerra del Rif, l'exèrcit espanyol va utilitzar armes químiques com el fosgen i difosgen, la clorociprina i, sobretot, el gas mostassa, contra la població civil. Les bombes carregades amb gasos tòxics, que havien estat prohibides en el Tractat de Versalles de 1919, estaven identificades amb la lletra C. La campanya militar es va estendre entre de 1921 a 1927 i els bombardeigs químics es van generalitzar fins que finalment la revolta va quedar sufocada, no sense abans posar fi a la vida de milers de víctimes innocents i afectar altres tantes i al mateix entorn natural que va quedar parcialment contaminat. L'aigua va quedar en bona part afectada, la qual cosa va seguir causant la mort de nombrosos civils, temps després de la retirada espanyola. Altres van quedar afectats per diversos tipus d'afeccions, a conseqüència de l'exposició parcial a aquests agents, desembocant freqüentment en càncers. Actualment, les malalties d'origen oncològic estan encara molt esteses pel territori.

Bibliografia:

- IDRISSI, Tarik el; RADA, Javier (2007). Crímenes de guerra en el nombre de España. Público. https://www.publico.es/internacional/crimenes-guerra-nombre-espana.html

- LEGUINECHE, M. (1996). Annual 1921. Extra Alfaguara.

- MARTIN CORRALES, Eloy (1998). Manresa i el Magrib: de l'expulsió dels alarbs a l'arribada dels immigrants magrebins, Revista Dovella, 58-59, pp. 17-2, 37-38.

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.

L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 

Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.

Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

- Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a la meitat del segle anterior es va mantenir igual fins a pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria de manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per la rodalia, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins a la meitat del segle XVII, en què es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat de l'art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les families dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula hi havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se a l'exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener 1641, que va finalitzar amb la retirada de l'exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

La gran expansió del segle XIII: noves muralles

La Manresa dels ravals: "Civitas non est clausa"
  

Les muralles de Manresa, amb les seves portes d'entrada. 

(Valdenebro, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles")

A finals del segle XIII la ciutat de Manresa havia quedat massa petita, ja no hi cabia ningú més dintre el perímetre emmurallat, i es comença a desbordar per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'espai anava molt car, i els nouvinguts que venien a Manresa començaven a construir les seves cases fora de les muralles aprofitant l'orografia rocosa que oferia la ciutat: balmes, puigs, torrents, cingles i turons esdevenien els millors aliats per construir aquestes noves cases. A ponent de l’església de Sant Miquel, aprofitant una zona més plana, durant la primera meitat del segle XIII havia crescut un barri extramurs, que quedava organitzat entorn dels carrers de Vilanova, Arbonés, Santa Maria, el camí d’Urgell, el carrer Nou de Sant Miquel, Talamanca, etc. Les cases fora de les muralles es convertien en un mal de cap, allunyades del nucli i fora el tancament de les muralles estaven indefenses de tot atac i fins i tot podien ser víctimes dels lladres, mercenaris de batalla i grups d'estafadors organitzats que es dedicaven a saquejar les cases desprotegides de fora les muralles.

Un exemple d'aquestes construccions fora muralles, el trobem l’any 1271 en què es té notícia d’unes cases ubicades in vico de Vilanova, i el mateix any, Guillelma, esposa de Guillem de Sarvaria ven unes cases in vico Narbones, propietat de la senyoria de Santa Maria. A la tramuntana del Puig Mercadal també s’apuntaven alguns carrers fora muralles com era el de Francesc Socarrats –actual carrer Puigterrà o Llussà–. Un altre petit barri de cases havia crescut al voltant de l’hospital de Sant Andreu, sobre el cingle que seguia el camí de Vic que sortia del portal de Sobrerroca, del qual avui encara en podem veure un tros. També als voltants de l’hospital inferior, al carrer de Santa Llúcia, apareix un altre barri que s’estén en una prolongació pel camí que va cap a Viladordis. Un altre barri havia crescut seguint el camí ral de Barcelona, sobre la codina del puig de Sant Bartomeu, amb l’església com a nucli, i que es configurà al voltant del carrer de les Escodines. Fins i tot van aparèixer cases als peus del turó de Puigterrà. Manresa necessitava noves muralles, per protegir als seus habitants. Començava la darrera fase de construcció de les muralles medievals que havien de protegir l'urbs.

Aquesta trama urbana quedaria definitivament consolidada amb l’ampliació de les muralles decretada a partir del 1362 davant el temor d'un possible atac de les Companyies Blanques, grups auxiliars de mercenaris que acudien a participar en la Guerra de Castella. Des d’aquest moment i fins a pràcticament la segona meitat del segle XIX, en què un nou creixement demogràfic obligà a sobrepassar els límits de l’antiga ciutat medieval, la ciutat de Manresa quedaria emmurallada fins a l'any 1877, quan definitivament les muralles serien ensorrades per ordre de l'Ajuntament a causa de la seva ineficàcia com a construcció defensiva i pel mal estat que presentava en molts dels seus trams.

Bibliografia bàsica:

- Valdenebro, Raquel (2007): "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles" ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- Alabern, Josep; Virós, Lluís (2002): "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim (1924): "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents". Monumenta Historica Civitatis Minorisae", pàg. 207

- Benet i Clarà, Albert (1985): "Història de Manresa. Dels orígens al segle XI". Manresa.

Comprar als mercats

Els mercats i les places

Per facilitar l'intercanvi de productes agrícoles i en especial de cereals, des de l'edat mitjana existien mercats setmanals als carrers de Manresa. Al segle XIX el mercat més important era el de la Plaça Gran (Plaça Major) i al canvi de segle del XIX al XX, la Plana de l'Om i d'altres places de Manresa van adquirir major importància. En algunes de les places més cèntriques, com la plaça Major, la Plana de l’Om, la plaça Gispert, la plaça de Sant Domènec i la placeta Calsina, hi havia parades de mercat als matins dels pagesos de la ciutat i dels pobles de la rodalia. La plaça Major era el mercat més important i el més gran que podien trobar, hi havia pageses de la comarca que venien a vendre el que havien collit el dia abans. Hi havia parades de conills i aviram, parades de formatges, la més important li deien les Toves, parades de galetes, el Reverter, i una molt gran que era del Rei de les Olives a l’entrada del carrer Sobrerroca.

A la Plana de l’Om hi havia pageses amb cistells grans plens de verdura tendra. La gent passava entre dues fileres de parades en direcció al carrer de Sant Miquel o al carrer Vilanova. En aquell temps i al matí no hi passaven cotxes, tan sols alguna bicicleta i com que no existien encara les neveres ni els supermercats amb productes congelats, era molt normal que les dones de la casa anessin cada dia a comprar els productes frescos per fer el dinar. A la plaça Gispert, des de 1877, hi havia el mercat de la llenya que es traslladà posteriorment a la plaça Valldaura.

A la placeta Calsina hi havia molt poques parades, si ho comparem amb la Plana de l'Om o la Plaça Major. Cada dia n'hi havia una de fixa i els dissabtes n'hi havia alguna més, de pageses. La parada fixa era de conills i aviram. Aquests animalons els sacrificaven allà mateix al davant de la gent. Els pollastres se’ls posaven sota el braç dret, amb una mà els hi aguantaven el cap per la cresta i amb l’altre els hi feien un tall al coll, deixant que s’escolessin recollint la sang en uns petits gots d’alumini que després venien aquesta sang quan s’havia coagulat. Els conills els penjaven d’un ganxo per una pota del darrere cap per avall, els feien un tall al coll amb un ganivet i els deixaven que s’escolessin. L’animaló mentre es moria anava espernegant i tota la quitxalla que passava es parava i la majoria en silenci contemplaven l’agonia de l’animal, alguna vegada algú podia preguntar “i no li fan mal?” cosa que als més grans o la mare els costava contestar.

A l’estiu en aquesta placeta es muntava una gran parada de síndries i melons. La feien de caixes de fusta de les que transportaven els melons i les síndries i per sobre les tapaven amb un tendal de camió. Aquestes fruites es venien senceres o a talls. Si les compraves senceres les deixaven ratllar, que era fer un quadrat amb el ganivet per extreure una mostra del seu interior per provar, si t’agradava te la quedaves i si no, n’agafaves una altra. Com que això es donava a l’estiu, els mesos de més calor, bona part de les mosques de Manresa es trobaven en aquest racó.

Més informació:

- El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà, aquí
- Els pagesos del regadiu de Manresa, aquí

Bibliografia:

- Garcia i Cassarramona, Gal·la: "Els Mercats públics, punts de venda d'aliments i d'altres productes" pàg. 525-527. l'Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafós, Manresa 2001

- Bataller, Joan Maria: Atlas de la Diversidad, "En algunes places cèntriques de Manresa"

Els metges jueus i la conversió

Astruc Jucef, el cirurgià jueu

L'historiador i arxiver més important de Manresa del segle XX, Joaquim Sarret i Arbós parlava d'ell com un metge que va exercir durant molts anys a la ciutat i fou un dels jueus manresans més influents del call, fins al punt que el mateix rei l'eximia de la qüèstia, un dels impostos més habituals de l'edat mitjana. La història d'Astruc Jucef és la d'un jueu manresà que exercia la medicina de forma brillant, que fou estigmatitzat per les denúncies de Jaume Desfar, un manresà convers, a l'inquisidor dominic i mestre d'astrologia Bernat Armengol, contra Astruc, el qual intimidà verbalment la seva filla, de nou anys, i a la seva esposa per haver-se batejat dues vegades, renegant de la fe jueva.

Abans de ser denunciat per un convers ressentit, Astruc i els metges jueus de Manresa col·laboraven amb els seus homòlegs cristians, a practicar la seva ciència, la medicina, que a l'edat mitjana era pràcticament associada a la màgia, la bruixeria i fins i tot, a la superstició religiosa del santoral de torn. Guillem de Socarrat, un apotecari de la ciutat, venia les seves espècies als jueus del call de Manresa, sense cap mena de problema religiós, i sobretot als metges, entre els més destacats al cirurgià del qual parlem en aquesta entrada, Astruc Jucef. No tan sols el metge Astruc comprava espècies i col·laborava amb metges cristians de la ciutat, d'altres metges jueus de Manresa com Bonjudà Baró i Vidal Caravida, també eren clients habituals de l'apotecari de Guillem de Socarrat. Fins i tot els físics i els universitaris acudien als jueus del call manresà a consultar els seus dubtes pràctics. Els físics manresans, Pere de Gostemps i Enric de Santpedor, havien visitat al mateix Astruc Jucef en més d'una ocasió i el seu pare, quan estava malalt, per ampliar els seus coneixements.

La conversió religiosa a la Manresa del segle XIV

El segle XIV, la nostra ciutat ha estat anomenada per la historiografia local com el gran segle de Manresa o el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. El call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266, tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona de l’actual plaça de l’Onze de Setembre), en aquell temps fora del perímetre fortificat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe al Talmud i que probablement havia exercit de metge, denuncià a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

En definitiva, queda clar que una part dels jueus no acceptaven que els seus es convertissin al cristianisme. Una situació difícil de pair pels jueus del nostre call, tot i que al segle XIV encara existia una certa tolerància interreligiosa als carrers de Manresa, els metges jueus es negaven a atendre als conversos jueus, tot i que si actuaven i practicaven la medicina amb cristians sense cap classe de problema. El problema de la conversió fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms van començar a expulsar els jueus de les ciutats catalanes més importants. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans i fins i tot tenia una assignació del batlle de 30 sous.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven contínuament, forçaven els jueus catalans a impetrar provisions reials de defensa. El 27 d'agost de 1343 els jueus de Manresa obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres.

Més informació sobre conversions a la Corona d'Aragó:

- La trista història del metge Lluís Alcanyís, aquí
- La doble condemna dels conversos, aquí
- La disputa de Barcelona de 1263, aquí
- Els xuetes, la història dels jueus conversos de Mallorca, aquí

Bibliografia consultada:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- RIERA i SANS, Jaume (1987). "Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV)" dins a Calls 2, pp. 114-131

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

L'expedició manresana de 1848: crònica d'una derrota

Absolutistes i liberals a la comarca del Bages

El 16 de novembre de 1848 un miler de soldats de la caserna de Manresa van sortir d'Artés en direcció a la població veïna d'Avinyó. El brigadier Joaquín Manzano havia tingut notícies que algunes partides carlines, a les ordes de Ramon Cabrera i Rafael Tristany, es movien per la comarca del Bages. De bon matí, l’exèrcit isabelí, aquarterat a Manresa i sabedor que al poble d'Avinyó s’hi estan concentrant un munt de tropes carlines, començarà els preparatius per venir-les a expulsar. Hores després, allò que inicialment pretenia ser una operació de càstig més o menys rutinària, es va convertir en un autèntic desastre de magnitud considerable. El que havia de ser un simple exercici de tir de les tropes liberals (coneguts com a isabelins) esdevindria una derrota sense precedents. Coneixedora del terreny i ben informada per una potent xarxa d'espies i confidents, la guerrilla carlina concentrà reforços i parà una emboscada a les tropes liberals.

Uns set-cents homes van caure presoners, entre ells el mateix Manzano. Un munt d'armes i munició anaren a parar a mans dels rebels absolutistes. L’enfrontament va ser molt desigual, els carlins amb un nombre superior d’efectius i ben disposats sobre el terreny van sorprendre els isabelins amb una emboscada. El resultat fou la derrota de la columna isabelina, amb la detenció del mateix Manzano i entre 250 i 700 soldats. La notícia corregué com la pólvora, mai millor dit: no només en parlà el Diario de Barcelona (un dels diaris més antics d'Europa), sinó també des de la capital britànica, el diari Times.

El desastre d'Avinyó provocà un escàndol a Madrid i precipità la caiguda del capità general de Catalunya. Els carlins celebraren la victòria. Rafael Tristany fou nomenat Comte d'Avinyó. Aleshores comptava 34 anys i tenia encara al davant una llarga carrera militar que el convertiria en mariscal i general, fins a esdevenir una figura llegendària de diverses guerres. Per sempre més faria servir el títol de comte d'Avinyó, en record d'aquella efemèride de la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners. Ramon Cabrera abans de derrotar els liberals a Avinyó, havia entrat a Mura, un poble als peus de la Serralada de l'Obac, el 20 de juny de 1848, des d’on dirigí una proclama a tot Catalunya. Aquests van ser els motius de què, al llarg del segle XIX, molts hisendats de masos de la zona del sud-est de la comarca del Bages deixessin les seves masies en mans de masovers i ells amb la família es traslladessin a ciutats més segures.

Un any abans, el 1847, els absolutistes havien estat durament castigats, el mariscal de camp Benet Tristany havia estat afusellat a Solsona per l'exèrcit liberal i el brigadier carlí Bartomeu Porredon havia estat assassinat a cops de baioneta a Clariana de Cardener (Solsonès) per tropes liberals com a diversió per la soldadesca. A Manresa, la ciutat es preparava per a un atac carlí i les autoritats militars van acordar la fortificació del Pont Vell per reprimir un possible atac sobre la ciutat. Els fets ocorreguts a la comarca del Solsonès havien posat la por el cos, les muralles de Manresa estaven en un estat ruïnós i presentaven moltes deficiències. El 22 de novembre de 1847 es podia llegir el següent al periòdic El Español:

"Des de la llegada á esta ciudad [Manresa] del Excmo. señor capitan general, vienen todos los dias columna de nuestro ejército con objeto, segun parece, de recibir órdenes para el próximo plan de campaña que tiene dispuesto S.E.  Entre tanto se van fortificando los puentes de estos alrededores com el de Cabrianas, Navarcles y Vilomara, habiendo llegado tambien á esta la batería que estaba en Cardona."

La Segona Guerra Carlina o la Guerra dels Matiners: asfíxia econòmica

La segona guerra Carlina, dita també la guerra dels Matiners, s’inicià el setembre de 1846 i durà fins al maig de 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país, en la qual participaven a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. Una de les conseqüències més importants d’aquesta segona guerra fou la crisi econòmica de 1846-1848, que deixà sense feina molts treballadors i abocà a la misèria moltes famílies. A la crisi industrial i de subsistència, s’hi afegia la monetària. L’alça de preus i la paralització de l’activitat industrial provocaren una recessió en la circulació de monedes, cosa que va fer que bancs i caixes no disposessin de líquid efectiu, tot perjudicant les transaccions comercials i els crèdits industrials, la qual cosa accentuà encara més la crisi general.

Bibliografia consultada:

- OLLÉ ROMEU, Josep M. (2007). Matiners. Barcelona: Editorial PPU, S.A.

- PLANES, Ramon. (1989). L'ocupació de Solsona pels carlins l'any 1837 segons la Relació de Jaume Riu i Ribera, Revista Dovella núm. 32, pp. 13/21

- BERDÚN COLOM. Montserrat. (2012). Els encunys falsos de 6 quartos d'Isabel II del Museu d'Història de Barcelona. I Jornades d’estudi: La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX.

- Bloc Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues: "La Fortificació del Pont Vell"

- Pàgina web Matiners.cat

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infraestructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu, però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquest projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Séquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballar en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el número era baix, però en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la mateixa caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)