Cent anys de farina

Capítol 1: Aprofitant els torrents

El 1859 arribava a Manresa el tren que anava cap a Lleida i seguia cap a l'interior de la península Ibèrica. L'arribada d'un nou mitjà de transport ràpid i amb una enorme capacitat de càrrega va comportar l'aparició de noves activitats fabrils que ampliaven les que existien a la ciutat.

L'aigua del Cardener i del Llobregat a través de la Séquia, les escorrialles de la qual anaven a parar als torrents de Sant Ignasi i Predicadors, van permetre transformar l'energia potencial útil de l'aigua en energia mecànica per mitjà de rodes hidràuliques. Per tal d'aconseguir un cabal d'aigua constant, es construirien les rescloses a la llera del riu, algunes de les quals encara podem observar, com la dels Panyos, la fàbrica Bonamusa, el Bullidor del Pont Vell i la resclosa dels Polvorers.

La indústria de la farina en fou una d'elles sense cap mena de dubte. Manresa al bell mig dels centres de producció de blat de la Segarra, l'Urgell, el Segrià, la costa catalana i l'Aragó, esdevindrà un dels centres de consum més importants del país. Hi havia certa experiència en aquest sector a casa nostra, ja que feia segles existien molins fariners artesanals, i un gran nombre d'empreses auxiliars que feien de complement com els tallers de maquinària, foneries, ferrers i manyans de tota mena.

Molt a prop dels cursos d'aigua, de les carreteres de terra i de les estacions del Nord (la Renfe actual) i la desapareguda estació de Manresa-Riu van començar a construir-se grans farineres industrials com la de les Obagues (La Favorita) i l'Albareda. Enmig de la ciutat, als torrents que la creuaven, hi havia farineres més petites, com les del molí de Jorbetes, al costat del torrent dels Predicadors o els molins de la Pixarada, de Ca l'Areny i de Sant Marc, tots tres al costat del torrent de Sant Ignasi i fins i tot el molí de les Puntes, aprofitant un salt d'aigua de la Séquia.

Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, amb l'arrancada d'aquestes revolucionàries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que es va exportar i també consolidar un important mercat agroalimentari de primer nivell.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Manresa capital del carlisme

Les Joventuts Tradicionalistes de Manresa convocant l'aplec del 28 de juny de 1908 amb motiu del Centenari de la Guerra de la Independència (Guerra del Francès, a Catalunya). En lletra petita s'anuncia que hi haurà trens especials cap a la capital del Bages en motiu de la celebració.

(Cartell de l'arxiu particular D. Ramon Hernández)

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins a l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s'hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma, però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mitjà. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies dels afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia a terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers: herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- FERRANDO ROIG, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i arqueologia vista per un excursionista). Sabadell: El Pot.

- FERRANDO ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bibliografia en línia:

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

- La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

Buscant els orígens

La Manresa prehistòrica 

Trobar els orígens i l'àmbit dels primers pobladors del terme de Manresa no és gens fàcil, ja que cal endevinar les petjades humanes mitjançant l'arqueologia, la qual, sense una excavació sistèmica de la ciutat és difícil de localitzar.

Els inicis de la ciutat de Manresa són confusos, perquè les prospeccions arqueològiques no han aportat material que ens indiqui quan va començar la nostra història. Ens hem de remuntar al període del neolític on tenim algunes informacions relacionades amb la presència humana dins l'actual terme municipal de Manresa, a partir d'unes troballes realitzades a les Marcetes, a la zona de Viladordis. En aquest lloc, l'any 1905 quan es feien unes obres d'una central hidroelèctrica, van aparèixer dues sepultures corresponents a la cultura dels enterraments típica del neolític mitjà. En la mateixa zona, l'any 1980, també es va descobrir accidentalment una altra fossa neolítica. Les darreres aportacions referents al període neolític corresponen a les excavacions realitzades l'any 1986 al mateix indret de Viladordis, on es van trobar cinc fosses més.

Durant l'edat del Bronze hi ha un buit, que no ens permet dir gran cosa. Després d'aquest buit històric, podem confirmar l'existència d'un poblat ibèric al Puigcardener gràcies a la troballa d'una necròpoli baix imperial i d'un lot de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915 en aquest lloc, mentre s'executaven les obres de la façana neogòtica de la Seu.

La importància d'aquest descobriment i l'estudi que se'n va derivar, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, rau en el fet que els ibers compraven i utilitzaven aquestes peces de ceràmica àtica, datables dels segles VI i IV abans de Crist. Actualment, aquest material està exposat al Museu Comarcal de Manresa. El lot descobert de 1915 constava de trenta peces, de les quals onze són vasos d'origen àtic, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. Conjuntament amb aquestes peces, també se'n localitzen unes altres, de color gris monocrom, provinents de Catalunya.

L'excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció dels treballs. Aquests treballs també van dur al descobert en una àrea de 120 metres quadrats algunes restes de paviments i conduccions d'aigua d'època romana posteriors en un tall estratigràfic de 8 metres d'alçada resultat de l'acumulació de terra per anivellar el paviment.

El material recuperat pel mossèn Guitart no va ser estudiat rigorosament fins que a la dècada dels 80, Miquel Cura i Enric Sanmtartí van fer el seu treball, on s'establia per primera vegada el tipus i la cronologia de cada una de les peces descobertes l'any 1915. La peça més antiga es tractava d'un lekytos de tipus Black Deianeira entre tipologies més modernes com stemless, skyphos, llànties, bols, cràteres i kylix de figures roges.

La protohistòria manresana: "Menresa"

D'altra banda, les fonts històriques també semblem confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es descriuen els texts romans, concretament Tit Livi, en el que es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que, segons Miquel Cura i Albert Benet, es pot relacionar amb l'evolució etimològica de Menresa, mot utilitzat en documents del segle X per designar la nostra ciutat, tot i que posteriorment seria utilitzat en major freqüència la seva forma llatina per excel·lència: Minorisa. Tit Livi descrivia l'organització de les tribus iberes, que es basaven en petits territoris controlats per un cabdill (T.L. 21, 12, 7). A més afegeix que el 195 aC Cató convocà els senadors de les ciutats ibèriques situades al nord de l'Ebre.

La protohistòria se situa cronològicament entre la Prehistòria i la Història. Les fonts per al seu estudi són gairebé completament arqueològiques, encara que també existeixen tradicions orals. La majoria dels pobles i civilitzacions, especialment els ibers o celtes, en coneixem la història de forma indirecta a través dels escrits dels romans i grecs.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

- Vilar, Carles; Santamaria, Jordi; Lladó, Meritxell; Martín, José Andrés: "L'evolució del món ibèric a la Catalunya Central. L'skyphos del Museu Comarcal de Manresa". Revista Dovella, núm. 105. Hivern 2010

Per la Festa Major abstinència

Mecca-cola o Coca-cola, aquesta és la qüestió

Mecca-Cola o Coca-cola? Aquesta era la decisió que havien de prendre els clients dels bars i terrasses situats als actes de la Festa Major de Manresa a l'hora d'adquirir aquest refresc tan popular durant la Festa Major d'ara fa deu anys. A través d'uns cartells col·locats als bars i carrers de la ciutat en què explicaven les diferències entre la marca americana i la incipient marca alternativa, els consumidors podien escollir la beguda que més s'ajustava a les seves conviccions polítiques, de manera que podien beure a consciència i triar amb criteri, tal com indicaven els cartells en qüestió. Aquesta mesura va partir de la proposta de la Plataforma Bages Aturem la Guerra, que amb la invasió americana de l'Iraq del 2003, va realitzar un boicot a l'americana Coca-cola perquè, segons la plataforma, era una font de finançament del govern republicà de George Bush. "Un boicot pretén educar i denunciar. Creiem que amb informació la gent deixarà de consumir Coca-cola i prendrà altres begudes alternatives", havia explicat Jacob Montsec, de la plataforma. 

"La beguda amb compromís. No em sacsegis, sacseja la teva ment", era l'eslògan de la Mecca-cola, un refresc comercialitzat per l'empresari francès d'origen tunisià Tawfik Mathlouthi, que destinava el 10% dels seus beneficis nets a ajudar els nens palestins i el 10% a ONG dels països on es distribuïa.

En aquells dies d'agost del 2003 el preu de la Mecca-cola era lleugerament més elevat que la Coca-cola, però tal com explicava el regidor de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Manresa, Xavier Rubio, perquè fos competitiva es venia al mateix preu. El que interessava era que la ciutadania podia escollir amb criteri. La Plataforma Bages Aturem la Guerra insistia que no volia fer propaganda de la Mecca-cola, sinó que l'objectiu era boicotejar la marca Coca-cola. El problema va venir amb la Comissió Manresa de Festa, perquè ja tenia els contractes de distribució de begudes fets i, finalment, es va negociar amb els organitzadors de la Festa Major Alternativa de Manresa.

Els organitzadors de la Festa Major Alternativa es trobaven en una situació similar, tot i que van comprometre's a no vendre cap producte registrat de la marca Coca-cola tampoc no podien oferir la Mecca-cola perquè, com havia explicat Laura Amella, membre de l'Alternativa, era un producte difícil d'aconseguir i pocs majoristes de begudes estaven interessants en la Mecca-Cola.

Seguint amb la vocació de conscienciació i responsabilitat els membres de la Plataforma, van projectar un vídeo just abans del Castell de Focs (un dels actes més seguits de la Festa Major de Manresa) sobre les mobilitzacions que es van fer a Manresa i al Bages l'estiu del 2003 per aturar la guerra d'Iraq. 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els bars de la festa major s'uneixen al boicot preventiu contra la Coca-cola" (28/08/2003)

- La Xarxa: "Mecca-Cola per la Festa Major" (28/08/2003)

Els espies que van sorgir del no res

Tempus fugit

En dues entrades del bloc del 2009 vaig explicar la rocambolesca història de dos espies de l'estat francès que van ser interceptats amb un potent arsenal a l'interior del seu vehicle. Els Mossos d'Esquadra van detenir l'abril de 2002, a la rotonda d'accés a l'Eix Transversal del barri de Miralpeix, un marsellès amb un rifle de mira telescòpica i una pistola. Unes hores després van arrestar un altre home relacionat amb ell a la ciutat de Barcelona. Tots dos treballaven per als serveis d'espionatge francesos. Avui en dia encara no se n'ha resolt la incògnita principal: conèixer l'objectiu del potent armament descobert pels Mossos d'Esquadra al cotxe d'un espia francès quan, desorientat, intentava trobar la sortida de Manresa cap a Barcelona, on s'havia de trobar amb el seu cap, també arrestat.

Durant tot l'any 2003, les autoritats franceses van lluitar perquè es tanqués el sumari obert a Manresa, però no ho van aconseguir. El judici es fixà per al 28 de gener del 2004 a la secció cinquena de l'Audiència de Barcelona, amb la petició fiscal de set anys de presó per a cada un dels processats. Dies abans, els seus advocats ja havien renunciat als seus propis testimonis, cosa que feia presagiar el que va acabar realment succeint: la incompareixença dels dos espies que havien retornat a França. La justícia espanyola va dictar aleshores una ordre internacional de recerca i captura que, amb els anys no va prosperar, ja que a França no la va arribar a executar mai. El diari El País descobriria posteriorment, que durant dos anys, l'espia detingut pels Mossos a Manresa havia viscut al mateix domicili de la ciutat de Marsella que va facilitar el 2002, sense que la gendarmeria l'hagués detingut. Sobre tots dos, encara plana una ordre de recerca i captura, tot i que, molt probablement, les seves identitats i les seves fisonomies ja hagin canviat substancialment.

Han passat més de deu anys i segueix sent un misteri, per què el servei secret francès emmagatzemava armament tan potent fora de les seves fronteres? Quin era l'objectiu a eliminar? Al més estil James Bond una de les perles de l’arsenal, que els Mossos van decomissar, era el que a simple vista semblava una senzilla càmera fotogràfica Kodak d’un sol ús que en realitat no era tal cosa, perquè la carcassa amagava un sofisticat equip emissor de ràdio balisa que els agents francesos utilitzaven per localitzar el punt en què amagaven les armes. El treball era tan perfecte que fins i tot al passar-la pels raigs X, la Kodak no presentava cap diferència amb una càmera original. Curiosos, els Mossos van desmuntar la carcassa de plàstic i van obrir la càmera. Al laboratori dels Mossos, els agents policials van quedar-se petrificats de la sofisticació de la ràdio que portava. Utilitzant components electrònics de miniatura, l'artesà havia construït un emissor de ràdio balisa compatible amb un receptor del tipus Tracker.

Dos mesos després de la detenció dels dos espies, un comissari de policia francès que es va identificar com Bernat Chardonye es va presentar davant els Mossos d'Esquadra acompanyat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo Martín, aleshores cap del servei d'Informació a Catalunya. L'emissari francès volia traslladar als mossos tres idees: una, que l'espia detingut era un funcionari de l'Estat, els seus caps desitjaven que fos posat en llibertat i que garantirien que aquest compareixeria davant la justícia.

Ramon Menac, coordinador dels fiscals bagencs, va demanar presó provisional per als dos espies gals per la gravetat del delicte, que era de tinença d'armes de guerra, un delicte tipificat al Codi Penal amb penes de cinc a deu anys de presó. Era un delicte insòlit per la fiscalia manresana. A causa de la transcendència del tema, la responsabilitat va ser assumida pel fiscal en cap de Catalunya, que aviat els deixà en llibertat condicional gràcies a les negociacions del govern francès amb l'espanyol. El general Rondot, el superespia que va detenir a Ilich Ramírez Sànchez, alies "Carlos" l'any 1994, fou qui pressionà a les autoritats espanyoles perquè alliberessin als dos espies.

Fonts policials van estudiar com a hipòtesi més factible la d'atemptar contra un terrorista cors, precisament en una època en què s'havia intensificat l'ofensiva dels independentistes de Còrsega, i molts d'ells es trobaven instal·lats a Barcelona o la costa catalana. Altres fonts especulen amb la possibilitat que l'objectiu fos un islamista relacionat amb els atemptats de l'11-S als Estats Units. Corsos o islamistes, Christian Piazzole, el Chacal francès, tenia un objectiu en el seu punt de mira.

Mai sabrem perquè aquestes armes s'amagaven a casa nostra i pitjor encara, perquè l'estat francès disposava d'aquest arsenal tan sofisticat fora de les seves fronteres. Havia de ser algun molt perillós per la República Francesa. En el dubte i la hipòtesi del que podia o no podia passar ens quedarem.

La història dels agents francesos detinguts a casa nostra, va ser el punt de partida de la novel·la de Carles Quilez La Soledad de Patricia. La novel·la reprodueix l'informe que els Mossos d'Esquadra van redactar sobre la detenció d'aquell 18 d'abril del 2002.

Entrades referents:

- El servei secret francès entre nosaltres: aquí
- La unitat "alpha": aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La decisió de posar-los en llibertat va ser errònia, perquè tots dos van fugir" (04/12/2009)

- Diari Regió7: "Manresans contra les lleis dels espies" (04/12/2009)

- Diari El País: "La misión secreta del 'Chacal' francés" (15/11/2009)

El pregoner de la Festa Major

El pregoner de l'ajuntament de Manresa anunciant els actes de la Festa Major el 28 d'agost de 1948. Al seu costat podem veure dos guàrdies urbans amb el vestit de gala flanquejant al pregoner.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

La ciutat borbònica

La Manresa del segle XVIII: evolució històrica i urbana 

El segle XVIII va patir un mal començament, ja que fou l'inici de la guerra de Successió, la qual, el seu final va tenir conseqüències nefastes per la ciutat de Manresa així com pels Països Catalans. En morir el rei Carles II sense descendència l'1 de novembre de l'any 1700, un cop descartats altres pretendents, fou proclamat rei hispànic el duc d'Anjou, Felip de Borbó.

Després de la capitulació de Manresa, pocs mesos abans de la de Barcelona, es revifaren un altre cop els ànims contra el nou rei Felip V. Amb l'incendi de la ciutat l'any 1713, moria la ciutat medieval i naixia una nova ciutat, completament diferent, la ciutat borbònica o preindustrial.

Des d'aleshores Manresa s'integrà plenament al domini del nou ordre borbònic, i anul·lades les vegueries, passà a esdevenir capital de corregiment, una espècie de proto-província espanyola de l'actualitat. S'adoptà al nou règim municipal, on els càrrecs passaren a ser vitalicis, cosa que suposà, una major ineficàcia i l'inici de la corrupció administrativa de tall absolutista.

Les activitats econòmiques van suposar un parèntesi a la nova realitat política que patia la ciutat, aquestes es van centrar en el conreu de la vinya i en l'activitat de la indústria especialitzada en la seda. Tot i la importància de l'agricultura, l'activitat econòmica per excel·lència del segle XVIII manresà fou la seda, que de fet es convertí en l'estat previ de la industrialització de Manresa del posterior segle XIX. Càlculs de finals del segle XVIII estimàvem que la ciutat hi treballaven més de 6.000 persones, dedicades en diferents activitats de la seda: velers, perxers, passameners, vetaires... Després de la ciutat de Barcelona, Manresa era la segona població amb més treballadors de tota Catalunya. 

Aquesta febre de la seda va fer que la població augmentes de forma ascendent, fins a arribar a les 12.000 persones cap a finals del segle. Per altra banda, aquestes noves activitats van ser la porta per l'aparició d'una nova classe social, la burgesia enriquida amb la indústria, el comerç i la compravenda de terres agrícoles. La ciutat s'aburgesava i creixia la desigualtat social, que abandonava el vell patró dels estaments medievals per una nova divisió social: des dels seders i pagesos, passant per la burgesia, la noblesa, els militars i els nous funcionaris de l'estat.

El segle XVIII va començar amb una guerra, però acabà amb un altre. La Guerra Gran contra la França revolucionària que desembocaria amb la invasió francesa de 1808. La ciutat de Manresa va tenir un paper cabdal en aquesta, fruit de la seva importància comercial primer, i posteriorment econòmica i industrial.

La ciutat durant el segle XVIII continuava protegida per la seva muralla medieval, sense grans transformacions urbanístiques a mencionar, tret d'actuacions provocades per les destruccions de la guerra, per altra banda, també es van fer reconstruccions acompanyades de tímides ampliacions. En aquest segle destaca el barroc, puix que la ciutat adoptà en un rang menor que d'altres viles més importants, la fesomia pròpia de moltes ciutats barroques de primer nivell com París o Praga. Palaus, edificis públics, esglésies i convents, ressaltaven una morfologia de caràcter senyorial. El barroc concebia Manresa com un element polític i social. 

Tot i la tímida aparició de certs elements neoclàssics en diversos edificis de la ciutat, el segle XVIII encara fou presidit per la presència de l'art barroc, que assolí la seva màxima expressió en l'església de la Santa Cova, l'església de Sant Ignasi i la de Sant Andreu. En aquest segle, s'ampliaren d'altres ja existents com la de la Seu o la desapareguda església de Sant Pere Màrtir.

Pel que fa a edificis civils, es va renovar l'actual seu de l'Ajuntament i el col·legi de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

Més informació:

- Els orígens de la burgesia: aquí

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí

- Les filatures: (I), (II), (III)

- Indústria i urbanisme: aquí

- La indústria del cotó: aquí

Tornar a començar

La ciutat després del foc. Tricentenari del gran incendi de Manresa (1713-2013)

El 13 d'agost de 1713 l'exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del general borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. En total es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat d'aquell temps. Les flames van prendre tanta força i violència que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. El foc va acabar amb la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme. Es van fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i es va deixar una guarnició per evitar possibles atacs.

La Gaceta de Barcelona, diari austriacista imprès a Barcelona durant la Guerra de Successió, en la seva edició del dia 25 d’agost de 1713, ens anunciava que: "el Enemigo antes de abandonar la Ciudad de Manresa el dia 13 explicó su furioso encono, quemando la mayor parte de las casas, es a saber las de la Plaça Mayor, calles de San Miguel, de Sobrerroca, el Arrabal de San Andrès, y la caller de Santa Lucia; y estando ardiendo las casas executaron los Enemigos las mas atroces barbaridades, hasta degollar niños inocentes, con tan atroz estrago, que deve servir de cabal desengaño, a los que simuladamente han predicado su enganyosa piedad; quemaron tambien al passar el Lugar de Salellas."

La majoria dels afectats que van perdre la seva casa en aquest incendi eren gent de les classes populars i poc compromesos en la vida política i social de Manresa. Hi trobem molts pagesos, traginers, blanquers, velers, paraires, espardenyers, mestres de cases, fusters, passamaners, perxers, assaonadors, ferrers, pedrenyalers, encepadors, teixidors de lli, adroguers, argenters i algun notari. La seva vinculació en el conflicte era de caràcter secundari, és a dir, alguns podrien haver estat favorables al rei Carles d'Àustria i haver servit als seus sometents, però sense una posició rellevant. Durant la Guerra de Successió van ser sobretot els notaris de la ciutat, que sovint ocupaven també els càrrecs municipals, els que van liderar les companyies del sometent de Manresa en les diferents accions bèl·liques en què va participar.

La reconstrucció de la ciutat

A principis del segle XVIII Manresa era una ciutat amb uns 5.500 habitants que vivien en 1.160 cases. Fora del perímetre de la muralla hi havia el raval de Valldaura, al llarg del carrer del Cós actual que era el camí d’anar a Cervera; el raval de Sant Andreu, situat al llarg del camí per anar a Berga; i el raval de les Escodines, que seguia el camí d’anar a Barcelona.

Després de l’incendi de la ciutat i amb la meitat de les cases cremades, els manresans van haver de compartir habitatge. Moltes de les cases que es van deslliurar de l’incendi van haver d’acollir dues i tres famílies en un mateix habitatge. Una carta dels consellers de la ciutat de Manresa adreçada al capità general de Catalunya, Marqués de Castel-Rodrigo, el 2 de setembre de 1715, un any després d’acabar-se la guerra, ens permet conèixer les dificultats dels habitants de la ciutat.

La carta diu: "no es para explicarla la penosa incomodidad con que viven dos años ha nuestros vezinos; porque haviendose reduzido a muy corto el numero de las casas desta Ciudad despues de una ruina la mas lamentable, fue preciso que en muchas de las que se mantuvieron en pie se complicaran dos y tres familias llevando a mas desto la continua sobrecarga del alojamiento en cuya complicacion sin duda tomó pie una maligna constelacion de enfermedades que padecemos."

Amb el temps la qualitat de vida dels manresans d’aleshores aniria millorant lentament, a causa de la fortificació del convent del Carme. La guarnició borbònica va establir-hi la seva caserna, cosa que va permetre a les famílies manresanes deslliurar-se del sosteniment de la tropa a les mateixes llars, un gran pas per evitar els molts conflictes que la tropa ocasionava a les famílies que els allotjaven.

Bibliografia i recerca: 

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació:

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Un maldecap per l'ajuntament

El metge obstinat en la higiene 

Pere Pallàs i Valls era un metge que va néixer el 1880 a Manresa. Era fill i nét dels farmacèutics manresans, Alejandro Pallàs Pejoan i Pere Pallàs. Després, d'estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona va obtenir el títol de llicenciat el juliol de 1903.

Pallàs va exercir la cirurgia, però la seva vocació per la Salut Pública en les ciutats de principis de segle XX el van marcar profundament, i concretament a casa nostra, en la Manresa de tomb de segle del XIX al XX. Aquesta motivació el va portar a escriure articles sobre la mala higiene de la ciutat al Diario de Avisos amb titulars tan contundents, com el famós Algo de higiene, que va portar molt d'enrenou a la ciutat, guanyant-se l’enemistat del consistori manresà. També cal mencionar la seva obra escrita, doncs fou el autor de diversos llibres: "Como Vivimos y Por qué" (1904), "Nuevo metodo médico para el diagnóstico de las enfermedades", "Topgrafia médica de Manresa" (1906) i fins i tot es va atrevir amb novel·les com "El amor y la ciencia de las células".

En els seus articles periodístics al rotatiu manresà Diario de Avisos Pere Pallàs proposava una sèrie de recomanacions innovadores com la creació de cartilles higièniques a l’escola i de cartilles domiciliàries. Recomanà potenciar la higiene als carrers de la ciutat per evitar els problemes d'insalubritat causats pel clavegueram i les seves filtracions als carrers a causa dels residus que s'hi evocaven. Les clavegueres de principis del segle XX eren insuficients per evacuar per culpa de les seves dimensions reduïdes. També solia destacar que la incultura popular era la causa que molts ciutadans no tinguessin un mínim d'higiene, ja que tiraven les deixalles i escombraries en torrents, rius i pous, tot i que la majoria dels seus articles parlaven sobre la via pública i les seves deficiències. A més a més, esmenta el problema de les escombraries a la vorera del Cardener, i denuncia que aquest costum pot ser molt perillosa per als habitants de la part baixa de Manresa, on podien aparèixer malalts que presentessin paludisme, tifoidea i altres varietats d'infeccions intestinals.

Pallàs fa un interessant càlcul, tenint en compte els Dipòsits Nous de l'aigua construïts el 1888. Respecte a les necessitats hídriques dels habitants de la ciutat el juliol de l'any 1904, arribà a la següent conclusió: 79 litres diaris d'aigua per habitant eren suficients.

"Urbe vieja, urbe mala"

Per Pere Pallàs, la ciutat de Manresa és sentenciada d'aquesta manera: "Urbe vieja, Urbe mala". Els edificis compten amb dolents materials de construcció i no es té en compte la llum ni la circulació de l'aire als carrers. Hi ha poc espai als carrers i estan mal alineats. Destaca com a més perillosos les cases de Petxolí, conegut com a carrer de Ponent, l'actual caserna de la Guàrdia Civil, el carrer Magnet, el de Santa Llúcia i d'altres del nucli antic. 

També critica el costum de viure en el mateix hàbitat persones i bestiar, considerant aquests últims com un important focus de malalties i bacteris perilloses. Finalment respecte a les fonts públiques afirma que "apenas manan agua con grave perjuicio de los vecinos". Les fonts del carrer de Baix de Puigterrà i altres de la barriada van quedar seques, des que es va instal·lar una nova canonada a la carretera de Vic.

Més informació:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí

- Els metges municipals: aquí

- Un hospital de 750 anys: aquí

Hemeroteca:

- El Pla de Bages (29/09/1910): Crítica i anàlisi de Pere Pallàs "Topgrafia Médica de Manresa", aquí

Bibliografia:

- Rotlland, Armand: "Actuacions del metge manresà Pere Pallàs i Valls". Revista Dovella núm. 61, Any 1998. pp 25-27

Una partida inacabada

La mort del gran mestre dels escacs

El 10 de setembre de 1983 va succeir un fet luctuós durant la disputa de l'Open Internacional Ciutat de Manresa, el Gran Mestre Internacional romanès Victor Ciocâltea va morir víctima d'un vessament cerebral. Havia guanyat les sis primeres partides i tres derrotes consecutives el van separar del primer lloc, quan intentava arribar a l'última ronda del campionat va morir tràgicament. Ciocâltea va quedar tombat sobre el tauler, tenia 51 anys. La Federació Catalana d'Escacs, amb molt bon criteri, va córrer amb totes les despeses, des de la incineració al trasllat de les restes als seus familiars del país natal.

Victor Ciocâltea va ser campió romanès els anys 1952, 1959, 1961, 1969, 1970, 1971, 1975 i 1979 i va disputar les olimpíades d'escacs durant el període 1956-1982 representant el seu país. El romanès va ser guardonat amb el títol de Mestre Internacional el 1957 i el títol de Gran Mestre Internacional el 1978. Entre els seus jocs notables destaca la Setzena Olimpíada d'Escacs, celebrada a la ciutat de Varna (Bulgària) el 1962, on va derrotar a Bobby Fischer, el famós escaquista nord-americà.

Bibliografia:

- Wikipedia.org
- Història: "Escacs Club Catalònia"
- Ajedrez 365: "Los primeros pasos del ajedrez en Manresa, una mirada al pasado", aquí

El final d'una estació?

El nou Pla Urbanístic de Manresa, ha tornat a posar a debat l'estació de Manresa-Baixador dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, una instal·lació que escapça un espai central i que talla dues de les principals avingudes obertes durant els darrers anys, la de la Font del Gat i la de l'Abat Oliba. A la fotografia, inauguració de l'estació de la discòrdia l'estiu de 1969. 

(Fotografia: Arxiu Jaume Quintana i Torras)

Consells d'un amic

Antoni Gaudí i la basílica de la Seu

La façana principal que la basílica de la Seu (la que dóna a la plaça de la Reforma) havia tingut fins a inics del segle XX no s'adeia gens a la majestuositat i característiques del temple, havia estat molt criticada per molts sectors de la societat manresana. La construcció d'una de nova era una assignatura pendent de la ciutat. Recollint aquest sentiment generalitzat, i gràcies al mecenatge extraordinari del patrici manresà Prudenci Comellas i Sala, la constitució d'una Junta de "notables" de la ciutat i el suport del bisbe Torras i Bages, s'encarregà els plànols de l'obra a l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

La idea va agradar molt entre els canonges de la Seu, el mateix alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà i una bona colla de diputats i senadors del districte així com importants industrials i burgesos de la ciutat. L'acceptació era absoluta, quan es van començar a fer pressupostos, és a dir, alhora "d'afluixar la mosca" la cosa va canviar de forma abrupta, molts es van tirar enrere. Prudenci Comellas volia un mecenatge col·lectiu per la reforma de la façana de la Seu, però les seves prèdiques van quedar en no res, finalment va decidir que ell seria l'únic mecenes de l'obra, per tant, podia fer i desfer com volia.

Un cop elaborat l'avantprojecte, el bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí. La intervenció i els suggeriments de Gaudí van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials d'Alexandre Soler i March. Per tant, es pot dir que Antoni Gaudí va ser l'inspirador de la façana principal de la basílica de la Seu, un fet que en l'actualitat bona part de la ciutat encara desconeix.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. La construcció de la façana duraria pràcticament 20 anys.

Les obres s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933, en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El somni del mecenes Prudenci Comellas

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. La construcció d'aquesta basílica, acabada substancialment a finals del segle XV, restava incompleta pel que fa a la façana principal o de ponent. Potser no seria com la majestuosa façana de la catedral de Barcelona, però la façana de la Seu no era digne dels anhels del senyor Comellas.

Bibliografia:

- Arquitectura medieval: "Construcció de la Seu de Manresa, el temple de Berenguer"

- Gasol, Josep M.: "Gaudí i la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm 77, Tardor 2002, pp. 5-8

- Memoria.cat: "Antoni Gaudí i la Seu". El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Tot Passejant: "Antoni Gaudí a la Seu de Manresa"

Els diables del Pont Vell

Una presència maligna

"Vet aquí que una vegada els dimonis es van fer els amos de Manresa 
i es van instal·lar a sota el Pont Vell"

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s'atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s'hi custodiaven, pensant que, la presència d'un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s'obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d'aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d'un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s'hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l'esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

Bibliografia:

- Joan Amades: Costumari Català. Barcelona, Ed. Salvat, 1950

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis Garcia Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat pels ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del seu director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un càsting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en què transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

La crema de Manresa

La ciutat dels focs 

La ciutat de Manresa i la seva comarca, el Bages, engeguen dissabte 6 de juliol del 2013 els actes de commemoració dels 300 anys dels fets de la Guerra de Successió. "L'incendi de Manresa" és la peça central dels actes de commemoració, un esdeveniment escènic on més de 450 voluntaris de la cultura popular i tradicional recrearan un dels fets més transcendents de la història de Manresa: la crema de prop de la meitat de les cases de la ciutat per part de les tropes borbòniques el 13 d'agost de 1713. 

El dia 5 de juliol de 1713 comença la Junta de Braços a Barcelona on s'opta per la guerra a ultrança. Un dels participants de la Junta de Braços és el síndic de Manresa doctor Josep Sala i de Miralles, sogre del germà de Rafel Casanova, conseller en cap de Barcelona. Durant el mes de juliol la ciutat de Manresa es posa sota l'obediència del generalíssim borbònic duque de Populi. Una setmana més tard, però, el coronel Josep de Peguera i de Cortit va arribar a Manresa a reclutar homes per lluitar a favor de la resistència catalana. Aquest fet va motivar la voluntat de l'alt comandament borbònic de castigar la ciutat. 

El 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del generalíssim borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. Prop de la meitat de la ciutat va quedar afectada per aquest incendi. L'acció va representar una clara voluntat d'exemplificar la repressió estenent el terror per tal d'obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central i va motivar que moltes poblacions es passessin a l'obediència de Felip V. L'incendi es produïa tres setmanes més tard d'iniciar-se el setge de Barcelona i va ser el principal exemple de repressió i de barbàrie contra la societat civil catalana.

Més informació: 

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí

- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí

- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Els incendis de la Guerra del Francès:

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

Jueu no toquis la carn!

Prohibicions alimentàries: el problema de la carn

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb menjar o beguda que havia de ser consumit pels fidels cristians foren la tònica general en moltes ciutats medievals. Existien normes, edictes i lleis feudals que també delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però és el cas concret dels jueus on les autoritats de la Corona d'Aragó van legislar de forma restrictiva quins comestibles havien d'adquirir els jueus catalans. El consum de carn a l’edat mitjana era molt més freqüent del que sovint ens imaginem i els conflictes que va originar entre la comunitat jueva i la cristiana van perdurar al llarg de tot aquest període.

A la ciutat de Manresa l'oligarquia local era qui capitanejaven la campanya contra les carns jueves. L'any 1338 els consellers de la ciutat publicaren una ordre, ratificada pel rei Pere III, prohibint als jueus manresans tocar la carn abans d'haver-la comprat, tot i que se'ls permetia vendre la seva als mercats sempre que anunciessin que l'animal havia estat sacrificat per un jueu: "que negun juheu no menjaràs pa, fruita ne erbolam tro que'n haja comprat".

Com hem vist, la ciutat de Manresa aplicava filtres morals a la carn i d'altres aliments com la fruita i el pa. Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a "contaminar-los", per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats els dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se en les zones on es venien les carns i viandes més barates, de fet era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Els consellers de Manresa aplicaven una tolerància delimitada amb les viandes jueves, probablement era de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la carn jueva era tolerada, però no era promoguda.

La pesta negra i el temor a la contaminació

Els jueus eren considerats "cofre i tresor" del senyor rei, depenien exclusivament del poder reial i se'ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir atacs violents en forma d'assalts. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants, el temor a morir a causa d'una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra, la població cristiana va acusar els jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L'aspecte econòmic i fins i tot comercial, també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d'un producte més dolent i poc adequada per la taula. A prop de Manresa, a Tàrrega els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: "quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur"¹ (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians).

Un text curiós el targarí, perquè obligava els jueus a vendre la carn més barata, però deixava al descobert que els fidels cristians no tenien cap escrúpol ni prejudici moral a l'hora d'estalviar-se uns calerons quan feien la compra al carnisser jueu de torn. La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla, en resum no els quedava més remei a destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. D'altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l'Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l'any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena, de confiscar-los el raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: "No comprar d'ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta".²

El porc durant l'edat mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació fa que es passés cap a un tancament progressiu de l'animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat la carn de porc salada, era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals, per tant durant el període estival la carn porcina de temporada se salava per la seva conserva i es destinava pels dies més freds de l'any.

Els jueus no poden menjar porc ni cavall, donat que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d'una forma concreta i ritual (xehità) i la carn sempre ha de ser remullada amb aigua almenys mitja hora i salada, a fi de ser convenientment dessagnada. Tots els aliments que puguin incloure sang, com els embotits, estan estrictament prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians, no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l'anguila o els caragols.

Bibliografia:

- Banegas López, Ramon A. (2008): «L’Aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV». A: Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, [en línia], p. 167-7, https://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/view/60292

- García Marsilla, Juan Vicente (1993): «Puresa i negoci: el paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures en la Corona d'Aragó». A: Revista d'història medieval, 1993, No. 4. Exemplar dedicat a: Jueus, conversos i cristians: mons en contacte: 161-182

- Llop i Jordana, Irene (2001): Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Girona: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLU.

- Muntané Santiveri, Josep X. (2008): L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. 22, pp. 105-127

- Riera i Sans; Jaume (1988): La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals.

- Sarret i Arbós, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Impremta Anton Esparbé y Serra.

---

1 MUNTANÉ, Josep Xavier: L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. Núm. 22 (2008), p. 114

2 FERRER, Vicent: Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14.

Manrusionica

Música electrònica a la ciutat

L'any 2010, amb els efectes de la crisi econòmica, naixia a la ciutat de Manresa el festival Manrusionica, concebut per promoure la música electrònica. Un festival que van iniciar Alfons Rodríguez i David Brossa després d'haver fet un curs de DJ. Amb ganes i idees van demanar a l'Ajuntament suport logístic i a través de les xarxes socials van trobar diferents col·laboradors, sis dels quals, Sergio Garcia, Dídac Travé, Dani Sánchez, Pere Bacardit, Marc Galí i Aleix Martín, han acabat integrats al rovell del col·lectiu. Manrusionica s'organitza com un festival social i col·laboratiu 2.0 que barreja música electrònica amb qualsevol classe d'expressió artística (dansa, circ, treballs manuals, pintura...)

L'edició d'enguany, els vuit promotors, que han convertit les xarxes socials en un aliat més, han aconseguit una trentena de col·laboradors i convèncer els artistes -alguns dels quals han passat pel prestigiós Sònar- que o bé actuïn de forma gratuïta o baixant els seus incentius de forma considerable. L'any passat ja van portar 7.000 persones (xifra considerable, per una ciutat de 75.000 habitants) i es van crear fórmules de col·laboració i micromecenatge per evitar passar per la taquilla. La crisi, però, ha acabat passant factura i la tercera edició no han pogut repetir un gran patrocinador que, tot i els micromecenes aconseguits, els ha obligat a fer, per primera ocasió, un festival de pagament. L'edició del Manrusionica Xics, destinat als més petits, s'ha anul·lat per manca de logística i pressupost.

Els organitzadors han apostat, novament, per implicar la ciutat: les seves sales (sales Stroika i Sielu) però, també, espais no pensats per a concerts com el Parc de la Seu. Si l'any passat era la plaça de la Reforma com a escenari principal per a la música electrònica, en aquesta edició, l'emblemàtica Cova de Sant Ignasi s'apunta a la proposta.

Pàgina web: http://manrusionica.com

Bibliografia en línia:

- Diari Regió7: "Manrusionica, festival de ciutat" (20/06/13)

- El Pou de la Gallina: "El 30-J, la capital del Bages serà Manrusionica" (26/06/12)

Els hippys, el LSD i la Santa Cova

Retrobaments místics a la Santa Cova 

Des del mes de febrer d'enguany, amb l'elecció del papa jesuïta Francesc, la ciutat de Manresa ha revifat l'experiència ignasiana i els seus edificis més emblemàtics, com és el cas de la Santa Cova. Els manresans pràcticament hem obviat tot el que feia referència als jesuïtes i la Santa Cova, més enllà dels miracles d'Ignasi de Loiola i el vessant religiós que es ven als turistes que arriben a la ciutat. 

Recuperant un antic post del gran bloc a manresa no hi fan res, que repassa la figura del manresà Claudi Montanyà en el llibre Los 70 a destajo de Pepe Ribas, l'entrada del bloc mencionat fa referència a una colla de hippys californians que impregnats de l'aspecte tètric i gèlid de la Santa Cova, s'aventuraven a venir fins a ella i a experimentar amb la droga psicodèlica que estava de moda en aquells moments, l'LSD.

“Manresa, donde había nacido Claudi, existía un edificio de los jesuitas, lúgubre y enorme, levantado sobre una cueva santa. Cuenta la leyenda que San Ignacio de Loyola tuvo en ellas unas revelaciones. A este lugar llegaron algunos hippies californianos a tomar LSD. Los pelos largos, las mochilas y los tejanos raídos alternaron las calles de Manresa desde mediados de los setenta. Los californianos intercambiaron con unos pocos nativos experiencias contraculturales y grabaciones de Pink Floyd o King Crimson por bocatas. La existencia de Fusioon, uno de los grupos más fascinantes de la progresía entre 1972 y 1975, no se explicaría sin este intercambio de imaginarios. El batería Santi Arisa, el teclista Manel Camp, Joan Descarga, el primer hippy local y hasta Claudi, cuyos padres tenían un horno de pan en la plaza del Ayuntamiento, aspiraron las vitaminas de aquellos contactos psicodélicos” 

(pàg. 235-236, "Los 70 a destajo")

Més "històries" de la Santa Cova:

- Els espiritistes de la Santa Cova: (I), (II), (III)

- 31 de juliol de 1556: aquí

- La Casa d'exercicis: aquí

- Sant Ignasi de Loiola i els Amigant: aquí