Josep Maria Espinàs explica els records del servei militar a Manresa en un nou web de Memòria i Història de Manresa

Josep Maria Espinàs (nascut el 1927) és un dels escriptors més coneguts i prolífics del nostre país: ha publicat 84 llibres i una columna d'opinió diària des de fa més de 30 anys. Durant sis mesos (tardor 1948-primavera 1949) Espinàs va fer el servei militar a la caserna del Carme de Manresa, com a alferes de milícies. Després de Barcelona, Manresa ha estat la ciutat on ha viscut més temps. Precisament, aquest web recull en 20 vídeos (d'una durada total d'una hora) els records i les impressions de l’estada manresana de Josep Maria Espinàs, explicats en una entrevista que li vam fer a casa seva el 30 de gener de 2010: les anècdotes viscudes a la caserna, la seva visió de la ciutat... Tot plegat, relatat amb la gràcia, amenitat i precisió descriptiva que sempre l'han caracteritzat.

Josep Alert, Joaquim Aloy i Pere Gasol, Memòria i Història de Manresa

"Manresa era molt agradable. Tenia centre, tenia vida, tenia diversos barris... A mi em va agradar Manresa perquè tenia unes dimensions que em permetia passar ràpidament d'un barri a un altre, observar les diferències. Jo m'hi vaig sentir molt còmode... Em va semblar molt viva, la vaig trobar una ciutat bastant acollidora, per a mi que era un foraster i, a més, temporal".

(Josep Maria Espinàs sobre la Manresa que es va trobar quan hi feia el servei militar, els anys 1948-49, http://www.memoria.cat/espinas)

Història d'una bufetada a la Manresa republicana

La monja i el sindicalista 

Als voltants de l’any 1934 van succeir a Manresa uns fets que val la pena relatar. Al Col·legi dels Infants, catòlic, una monja va donar una bufetada a una nena, cosa gens estranya llavors, en aquell sistema educatiu i social. La feblesa de la nena afavorí que caigués i es colpís lleument l’altra galta amb un pupitre. Al cap de cinc dies el Doctor Alabern rebia al seu consultori una mare que li duia la seva filla perquè presentava una equimosi sobre el malar. La visità i li manifestà la seva escassa importància, i li receptà un ungüent. La senyora, no satisfeta, li demanà si li podia fer una certificació del traumatisme, a la qual cosa Alabern accedí. Al cap de pocs dies, el jutjat citava el metge a declarar. Resultà que eren l’esposa i la filla d’un sindicalista exaltat de la Fàbrica Nova i detractor de l’escola catòlica; per això van buscar la manera d’implicar Alabern en aquest cas que instrumentalitzaren per agitar les masses i provocar un gran enrenou.

La Fàbrica Nova es va aturar, i els obrers, al carrer, estaven revoltats contra l’Església i les seves escoles. El clima, afavorit per la premsa local, era molt perillós pel Doctor Alabern, al qual família i amics li pregaven que no comparegués davant del jutge perquè no hi arribaria viu. Malgrat la súplica de la seva esposa, davant del risc de la monja detinguda, preferí anar-hi i no abandonar-la a la seva sort. En compte d’anar-hi amb el seu automòbil, conegut de tothom, hi va anar amb taxi, essent escridassat quan ja hi arribava. En la compareixença, preguntat pel jutge, li respongué, emfasitzant, que li donava al cas la mateixa importància que la família de la nena, que trigaren cinc dies a portar-li-la de visita. Finalment, el jutge, no trobant causa incriminatòria, va absoldre la monja i la deixà en llibertat.

L’endemà, un diari publicà en portada amb títol de gran format “Doctor Alabern: ha defensat una monja, però s’ha equivocat”. El cas no s’oblidà.

Breu biografia del metge manresà Isidre Alabern

Isidre Alabern i Viñals va néixer l’any 1890 a la vora de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Fill d’una família pagesa, va estar dotat d’una gran intel·ligència i cursà els primers estudis amb brillantor, i la carrera de Medicina a Madrid, que acabà amb Premi Extraordinari, sent alumne de Ramón y Cajal. Doctorat en la mateixa universitat, exercí la seva professió a Manresa amb molt èxit. La seva religiositat i el fet de ser un propagandista catòlic i de l’escola confessional, el va dur a morir assassinat per ordre del Comitè Antifeixista de Manresa l’1 d’octubre de 1936.

Bibliografia: 

- Guerrero i Sala, Lluís: Isidre Alabern i Viñals (1890-1936): un metge manresà assassinat, Revista Gimbernat, 2008 (**), vol. 50, pàg. 125-136

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

La nevada del 2001 i la gelada de 1985

Gèlida imatge d'una casa del barri Vell de Manresa els dies de la fredorada del gener del 1985. [foto: Jordi Badia, El Medi Natural al Bages]

Manresa, com la major part del Bages, juntament amb Balaguer, Cervera, Tàrrega, Lleida i Flix, entre d'altres, pertany al grup de localitats catalanes que tenen un clima mediterrani continental de baixa altitud caracteritzat per una notable oscil·lació tèrmica. Dins d'aquest grup, defineixen el tipus de Manresa com un clima mediterrani subhumit de tendència continental, força fred a l'hivern (1-2 mesos de temperatura hivernal en els quals la temperatura mitjana és superior als 0 °C, però és inferior als 5 °C) i 1-2 mesos àrids estivals en què la precipitació mitjana és superior a la temperatura mitjana però inferior al doble d'aquest valor.

La nevada del 2001

La gran nevada de Manresa de l'any 2001 es va produir entre la nit del 14 i 15 de desembre, una nevada que va començar a les nou del matí, i es va allargar fins a pràcticament 12 hores, a les nou del vespre. Els gruixos acumulats de neu van arribar als 35 centímetres de neu. Els efectes de la neu van durar dues setmanes, les plaques de gel van provocar caigudes i relliscades fins a les festes nadalenques.

La gelada de gener de 1985

Valors de les mínimes registrades a l'estació meteorològica de la UPC de Manresa durant la gran gelada de gener de 1985, on es van arribar a mínims de 17 sota zero, el 9 de gener de 1985.

DIA	TEMPERATURA MÍNIMA
07.01.1985 08.01.1985 09.01.1985 10.01.1985 11.01.1985 12.01.1985 13.01.1985 14.01.1985 15.01.1985 16.01.1985 17.01.1985	- 13 °C - 16 °C - 17 °C - 13 °C - 7 °C - 3 °C - 10 °C - 12 °C - 12 °C - 16 °C - 11 °C

Font: UPC Manresa (1985)

L'antiga estació dels Comtals

Pròxima estació: Manresa-Els Comtals

Els orígens industrials dels Comtals arrenquen d’uns molins paperers instal·lats en aquell paratge. El 1804 es forma una societat entre Marià Sagristà i Joan Baptista Vilaseca per edificar i fer funcionar una fàbrica de filar cotó a la partida dels Comtals. La Guerra del Francès perjudicà molt Vilaseca, inculpat d’afrancesat, i això portà a separar la societat explotant la fàbrica per separat. El 1816 tota la propietat passà a mans de Sagristà, però aquest es veié obligat l’any 1830 a cedir part del capital de la fàbrica al seu germà Josep Ignasi Sagristà, a causa del cobrament de la legítima que Marià no havia satisfet Josep Ignasi. Finalment, el fill de Marià, Francesc Sagristà i Font, en nom seu i en el dels descendents del seu oncle, la va vendre el 1861 a Vidal, Vallès i Solà per 240.000 rals, aquesta aviat quedaria en mans d'una sola família, els Vidal, que també estaven vinculats a l'activitat tèxtil cotonera en un altre establiment industrial del Llobregat de renom, la Colònia Vidal. L'any 1918, estant la colònia en mans d'una altra família, la Bach, es construeix una nova fàbrica.

Després de la Guerra Civil, l'any 1942, passà de nou a uns nous propietaris, la família Villa, assolint la colònia industrial el seu màxim creixement econòmic i productiu. Aquest fet comportà que les autoritats ferroviàries del moment, RENFE, iniciessin la construcció d'un baixador a peu de carretera que donés accés a la barriada manresana dels Comtals, juntament amb les instal·lacions fabrils mitjançant la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa. És a mitjan segle XX quan s'obre el baixador del ferrocarril definitivament, amb el nom de "Manresa-Los Condales" alhora que s'amplien les naus industrials i es construeixen nous habitatges.

Malgrat la nova construcció, el baixador quedà reduït a un nombre gairebé insignificant de passatgers, el poc ús comercial, va provocar que l'any 1990 es clausurés definitivament, i el tren hi passés de llarg per sempre més. La crisi tèxtil dels 70 fou alhora un altre fet important, ja que cada vegada menys trens de mercaderies efectuaven parada als Comtals. Es dóna la casualitat, que la següent estació, direcció Barcelona, la de Castellgalí també fou tancada per les mateixes dates a causa del mateix problema, l'escassetat de viatgers i la llunyania de la parada i el centre urbà. Durant la dècada dels 70 fins als 90 del segle XX, la xarxa de ferroviària, va patir un estat de degradació i abandonament, fruit de la constant deixadesa i la manca de recursos econòmics, alhora que el cotxe privat entre les classes populars guanyava pes a costa del tren. L’última gran empresa que s’instal·là als Comtals, l’any 1975, fou la Metal·lúrgica Textil, que fins llavors estava instal·lada a l’antiga fàbrica del cal Lluvià al passeig de Manresa, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil. A finals dels 70 i la dècada dels 80 s'abandonen molts habitatges i la colònia entra en decadència i abandonament.

Avui en dia l'estació del tren dels Comtals ja no existeix. L'únic intent per salvar aquest baixador de la destrucció definitiva la va sol·licitar l'associació de veïns dels Comtals, que va demanar a ADIF (empresa que gestiona les infraestructures de RENFE) l'ús i la rehabilitació del baixador com a centre social pel barri. L’Associació de Veïns dels Comtals no disposava de local de reunions i havien de desplaçar-se a la Font dels Capellans, cada cop que tenen reunió.

Fonts consultades:

- Trenscat, estació dels Comtals

- Els Comtals, web
- Ajuntament de Manresa, web

(Entrada actualitzada el 25/06/15)

A la revista Sàpiens...

Els amics i amigues de la revista Sàpiens hem van fer una entrevista al mes de gener, d'aquest any, que han publicat a l'edició de març, numero 89.

"Seria bo destinar un espai de la revista als debats que es generen al Facebook"

Enllaç grup del Facebook Revista Sapiens

Refugiats a casa nostra

Arribada a la ciutat

Fotografia: ARXER, Jacint; TORRES, Estanislau: "La Guerra Civil a Arenys de Mar", Publicacions Abadia de Montserrat, 1999

Un centenar de nens i nenes procedents del front de Madrid va ser, l’octubre del 1936, el primer contingent de refugiats que va acollir Manresa durant la Guerra Civil Espanyola. Un mes després hi van arribar sis-centes persones des de la ciutat andalusa de Còrdova. Una allau humana que va tenir un dels punts culminants el 9 d’octubre del 1937 a la nit, quan van entrar a la ciutat 2.300 refugiats. El subsidi d’una pesseta el dia que rebia cada persona va portar les finances municipals a la fallida, i l’Ajuntament va haver de demanar dos crèdits, de 250.000 i 300.000 pessetes, a la Banca Arnús.

El cens de la ciutat, el 1936, era de 36.478 habitants, fet que implica que la població hi va créixer entre el 8% i el 9%. L’Ajuntament va haver d’habilitar diversos espais per acollir la gent que arribava, com el convent de Sant Francesc, la Seu, Casa Caritat... Es van hostatjar persones en cases particulars i es van confiscar habitatges i locals de gent desafecta a la República. Un esforç de guerra de què la premsa donava notícia. A la pàgina 3 de l’edició de La Vanguardia de l’11 de febrer del 1938 s’informava de l’inici de les activitats de la primera cantina per a nens refugiats creada al país. Però la gana i la falta d'aliments feia cada vegada més difícil alimentar la ciutat.

A principi de juliol del 1938 hi havia a Manresa 2.750 refugiats sota l’empara de l’Ajuntament. Del dia 3 de juliol de 1938, ens podem fer una idea de la situació de carestia d'aliments de la ciutat de Manresa, segons la publicació "La Guerra Civil a Arenys de Mar" de Jacint Arxer i Estanislau Torres:

"En aquesta època la meva germana i jo ja havíem tornat de Barcelona. Era tan escàs, el menjar, a Manresa, que els familiars amb el qui estàvem no es van veure amb cor de continuar tenint-nos a casa. A Manresa, als darrers temps, la majoria dels nostres àpats consistien en faves seques bullides, que calia posar prèviament en remull, de les quals, amb unes grosses agulles d'empalomar, s'extreien, un a un, els nombrosos -i fastigosos- corcs que contenien. Naturalment el menjar a Barcelona anava tant o més escàs que a Manresa."

Fonts consultades:

- Els nostres papers a Salamanca, memoria.cat/republica
- Diari Regió7, 28/02/09 "Investigació de Josep Alert"

Més informació:

- Pàgina web dels 2300 refugiats a Manresa, memoria.cat/refugiats

La immigració del canvi de segle (1999 - 2004)

L'arribada d'immigrants a casa nostra, el cas manresà: record d'habitants de la nostra ciutat

Tot i que els estats han negat històricament drets i deures als immigrants, ja que han considerat que acabarien tornant als seus països d’origen, la situació històrica actual és molt diferent. Cada vegada més, es reconeix que els immigrants es queden i que també volen mantenir les seves pràctiques culturals. En definitiva, la immigració es percep com un problema social, econòmic i cultural. L’objectiu és doble: per una banda, incidir sobre què pot incorporar la ciència política al debat sobre la immigració i, per altra banda, fer un breu recorregut històric al voltant de la participació dels immigrants en les institucions públiques. Alguns d’aquests dilemes donen suport a la tesi que ens trobem en una època en la qual els Estats transmeten una "crisi d’ansietat", en trobar-se amb un fenomen que presenta més preguntes que respostes convincents.

La nostra ciutat, Manresa comptava l’any 2001 amb 63.981 habitants, xifra a la qual s’havia arribat com a resultat que en els darrers anys el seu creixement biològic havia estat negatiu (havien mort més persones que no les que naixien). Aquesta tendència, per ella sola, duia a un envelliment progressiu de la població i a una reducció del seu volum. Això feia que la població manresana s’anés envellint (les piràmides de població de l’Informe socioeconòmic de Manresa 2002 així ho indiquen). Només l’arribada de persones foranes ha permès que la població recuperés el seu creixement des de l’any 1999. L’any 2001 hi havia 3.950 persones considerades “immigrants”, quantitat que representa poc més del 6% de la població de la ciutat (Informe socioeconòmic de Manresa 2002). Aquestes persones es distribuïen de la següent manera:

Font: Informe socioeconòmic de Manresa 2002, a La percepció de l'immigrant a Manresa, anàlisi quantitativa. Francesc Roma i Casanovas, Marta Vianova i Vilà. Observatori Social de la Catalunya Central, FUB / Regió7, 2004, pag. 19

L'any 2004, la població immigrant havia augmentat fins al 9,79%, arribant als 6.793 immigrants censats. Si fem una comparativa amb la darrera xifra de població de Manresa, que ens la dóna l'INE (Institut Nacional d'Estadística) del 2008, Manresa té una població de 76.635 habitants, un augment de quasi 13.000 habitants en set anys, si es compara amb la xifra del 2001. El 2004 es va augmentar en tres punts la població immigrant que havia arribat a la ciutat de Manresa, estancada en nombre de naixements, els 6.700 immigrants censats al padró municipal feien que la població de manresana el 2004 es situés per sobre el 68.000 habitants, una xifra rècord en la història de la ciutat.

Bibliografia i fonts consultades:

- Inmigración y extranjería: el inmigrante como actor político. Ricard Zapata Barrero. Diàlegs: revista d’estudis polítics i socials, Vol. 5, Nº. 14, 2001, pags. 57-76

- La percepció de l'immigrant a Manresa, anàlisi quantitativa. Francesc Roma i Casanovas, Marta Vianova i Vilà. Observatori Social de la Catalunya Central, FUB / Regió7, 2004, pag. 19

- Sabadelluniversitat.org, enllaç

Els metges jueus

Els primers metges documentats de la nostra ciutat

En l'època medieval, a les ciutats i viles dels regnes que constituïen la Corona d'Aragó, els metges jueus formaven el grup de metges més preparats i eficients entre tots els professionals de la medicina. Des de molt antic sabem de l'existència de metges a Manresa, un d'ells era Joan Dais el 1169 i el "mestre" Alfons el 1314, si bé el primer metge titular va ser Bernat de Frigola (Medici phisici minorisae) el juny del 1365. Però és el segle XIV, el segle dels metges jueus ubicats a Manresa, en destaquen en especial sis: Astruc Jucef, Cresques Malet (1391), Bonsenyor Malet (1391), Salomó-Vidal Cesacaleta (1391), Bojuhà Caravida (1395) i Vidal Caravida (1347).

Els metges hebreus consideraven el cor com a seu de l'ànima, el que concorda amb els ensenyaments aristotèlics. La sang era per ells el principi vital. Els mestres del Talmud sabien que la por produïa palpitacions cardíaques i alteracions del pols i que el contagi directe de les malalties passava a través d'aliments en mal estat, dolços, secrecions, begudes, vestits, l'aigua bruta i de l'aire putrefacte. Els mètodes de tractament eren la dieta, compreses calentes i fredes, sudoració, cures de repòs, banys, canvis de clima, hidroteràpia, psicoteràpia, massatges i gimnàstica. Feien servir herbes per tractar el restrenyiment. La principal importància era la prevenció mitjançant mesures higièniques, sempre en relació amb el religiós. Les mesures d'higiene abastaven també a la construcció de ciutats i la convivència social. Coneixien la "desinfecció" d'instruments amb fumigació, rentat i ignició.

Durant el regnat del rei Pere III va fer venir un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa, perquè visités el seu germà, l'Infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. També sabem gràcies a la documentació que l'any 1385 eren assignades 11 lliures als cirurgians de Manresa, els jueus Bonjuhà Baró i Vidal Caravida, per exercir el seu ofici. I pocs anys després, el 1391 Cresques Malet va obtenir el permís de les autoritats per viure a Manresa i treballar com a metge a canvi de pagar anualment 10 florins aragonesos.

Cal destacar curiosament que el call de Manresa era un dels més importants del principat de Catalunya en l'àmbit de medicina. Al segle XII una cinquena part de la població manresana era jueva, segons l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós. Fins a pràcticament als darrers anys del segle XIV quan van esclatar els primers pogroms a la península Ibèrica, els metges hebreus tenien fama de bons professionals i d'una contrastada formació. Per tant no és gens estrany que reis i senyors feudals requerissin els seus serveis en cas d'absoluta necessitat.

Bibliografia:

- GARRIGA i PARES, Carles (1991). Origen i fundació de la Clínica Sant Josep i el Context Sanitari de l'època. Gimbernat, núm. 15, p. 129

- PITA i MARCÉ, Roderic (1981). Els metges jueus al regne de la Corona d'Aragó. Lleida: Actes III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Vol. 111.

Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich

La figura d'Amat i Piniella

Joaquim Amat i Piniella neix a Manresa l'any 1913, concretament el 22 de novembre. Fill d'una família mitjana i honesta. Després d'obtenir el batxillerat les seves aficions el van portar a la literatura i el món de la política. A la dècada dels trenta col·laborà al diari manresà "El Dia" i l'any 1933 va escriure el seu primer llibre "Ombres al Calidoscopi".

Durant els anys 1930 i 1931 formà part dels grups democràtics que van participar activament en la proclamació de la República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El dia de la proclamació de la República, per exemple, es trobava al balcó de l'Ajuntament manresà; més tard es va convertir en secretari personal de l'alcalde Francesc Marcet i posteriorment també va intervenir en els Fets d'octubre de 1934, motiu pel qual fou empresonat. Va combinar els seus ideals i la seva passió per la literatura amb el compromís actiu contra els règims dictatorials, tant al seu país com en l'àmbit europeu.

Després de l'esclat de la Guerra Civil s'allistà voluntàriament a l'Exèrcit Popular, on fou tinent d'artilleria, i va defensar la República en tot el front mediterrani.

Amb la desfeta de 1939 va exiliar-se a França, va anar a parar a diferents camps de concentració (al fatídic camp d'Argelers) i després fou mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estrangers" de la línia Maginot. El nou conflicte bèl·lic, la II Guerra Mundial, va caure en mans de l'Alemanya nazi. Així, amb l'etiqueta d'"apàtrida indesitjable" i amb el vistiplau del règim franquista –que es va desentendre de la sort de tots els exiliats- el 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen, on hagué de combatre l'amenaça diària de la mort fins al 6 de maig de 1945, en què el camp fou alliberat per les tropes aliades. Immediatament va començar a escriure la seva obra K.L.Reich, per denunciar la barbàrie dels camps de concentració.

Entre 1945 i 1946 resideix al Principat d'Andorra, on va escriure els 17 capítols de K.L.Reich amb la intenció de passar comptes escrits a la barbàrie patida durant quatre anys. Però la censura franquista no li va permetre publicar fins al març de 1963.

El 1949 tornà a l'estat espanyol definitivament, amb penes i treballs aconseguí una feina d'escrivent a Barcelona, ja que a Manresa no aconseguí trobar feina. L'any 1956 publicava el llibre "El Casino dels Senyors" i un any més tard, "Roda de Solitaris". L'any 1966 publicaria "La ribera deserta", el darrer llibre.

Oblidat gairebé de tothom fins a la seva mort –el 3 d'agost de 1974-, va fundar l'Amical de Mauthausen i col·laborà amb l'escriptora Montserrat Roig per al seu llibre "Els catalans als camps nazis", dedicat a la seva memòria i en el qual trobem les següents paraules de l'autora:

"He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de Joaquim Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi."

K.L. Reich, de la censura a la publicació de 1963

Quan Amat torna del seu periple de quatre anys i mig dels camps de concentració nazi (1941-1945) té clar que cal escriure sobre el que li ha passat per tal de donar-ho a conèixer i que no es pugui tornar a repetir. Amat opta per la novel·la ("forma novel·lada") i no per les memòries o l'assaig perquè pretén transmetre alguna cosa més que el testimoniatge.

El seu editor Albertí intenta dues vegades entre finals del quaranta i principis del cinquanta de publicar-la, però malgrat de presentar-la mutilada i retallada, no és fins al 1963 que podrà veure la llum gràcies a l'interès del seu amic Carles Barral i al fet que els òrgans censors ja no la veuen perillosa.

A partir d'aquí, resseguir el procés de construcció i reelaboració de la novel·la resulta prou simptomàtica. Amat i Piniella parteix d'una sèrie de companys reals dels camps de concentració per tal de crear un ventall reduït de personatges que configuren el model de les diferents actituds i caràcters que hi podem trobar. K.L. Reich reflexiona sobre l'experiència diària de diferents 'kommandos' (reclusos destinats a feines properes al camp, com en fàbriques i mines) del camp de concentració de Mauthausen.

Referències i fonts bibliogràfiques consultades:

- Web d'Amat i Piniella, Memoria.cat
http://www.memoria.cat/amat/

- Escriptors.com
http://www.escriptors.com/autors/amatpiniellaj/

- Auques.cat, Amat i Piniella
http://www.auques.cat/tot.php?auca=amat

- Serrano Blanquer, David: La literatura concentracionària europea: Joaquim Amat-Piniella. Universitat Autònoma de Barcelona, Tesi doctoral: pag. 382-383. Barcelona, 2003.

- Diari Regió7, 4/5/1985, pag.16

Entrevista a Vicenç Circuns Cuadros, condemnat a mort el 1938 al castell de Montjuïc

Memòria.cat ofereix una entrevista a Vicenç Circuns Cuadros, de 92 anys (nascut a Sant Pere de Sallavinera, però establert a Manresa des dels anys 30), que va patir les penalitats de la rereguarda republicana pel fet de ser una persona ideològicament de dretes i que, per aquest motiu, va haver de passar per diverses presons i, finalment, va ser conduït al Castell de Montjuïc, on va ser jutjat i condemnat a la pena de mort el 1938.

Durant molts dies va pensar que la seva execució era imminent. Afortunadament, no va ser així, tal com ell mateix explica a l’entrevista que és il·lustrativa de l’altra repressió, la de la rereguarda. Vicenç Circuns es va incorporar després a l’exèrcit franquista

.

Podeu veure l’entrevista i llegir-ne la transcripció en aquest enllaç: http://www.memoria.cat/circuns

Memòria i Història de Manresa

Assumpta Montellà presenta dimarts 'Contrabandistes de la llibertat' al Casino

"Contraban: anar contra el ban, contra l'autoritat de fronteres establerta, per passar clandestinament mercaderies (o persones) per no pagar tribut. L'autoritat de frontera en el Pirineu català durant la Segona Guerra Mundial eren els nazis, i el tribut a pagar, la pròpia vida."

Hi va haver un temps en què travessar els Pirineus es va convertir, per a molts, en sinònim de llibertat. Durant la Guerra Civil (1936-1939) eren els espanyols els que fugien, mentre que durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van ser famílies jueves i els refugiats dels països ocupats pels nazis, com França, Polònia, Bèlgica o Holanda, els que buscaven entrar a Espanya i unir-se a l'exèrcit aliat. Els passadors eren catalans exiliats de la Guerra Civil espanyola, o nadius del Pirineu que malvivien en terres de frontera i que feren possible la llibertat de molts: es convertiren en contrabandistes de la llibertat. Entre l'any 1939 i el 1944 van travessar les muntanyes 80.000 persones.

Òmnium Cultural del Bages organitza per aquest dimarts, 19 de gener a les 8 del vespre al Centre Cultural El Casino de Manresa la presentació del llibre ‘Contrabandistes de la llibertat’ (Ara Llibres), de la historiadora Assumpta Montellà. Aquest és el seu darrer llibre, on parla d’un temps en què travessar els Pirineus es va convertir, en sinònim de llibertat.

Bloc d'Assumpta Montellà: http://sentimentsaflordepell.blogspot.com

Diaridemanresa.cat (17/01/10)

El Vell Congost

Manresa se situa al mapa del bàsquet

El Pavelló Vell Congost és la instal·lació esportiva construïda per mitjà d'una concessió administrativa del Centro de Deportes de Manresa amb motiu de l'ascens a la màxima categoria del bàsquet espanyol del Centre d'Esports Manresa. El pavelló es va construir l'any 1968 en només tres mesos per encabir un Manresa Kan’s acabat de pujar a la Primera Divisió de bàsquet, anomenada División de Honor.

El pavelló ha acollit durant més de 20 anys les competicions de bàsquet d'alt nivell fins que es va inaugurar el Nou Pavelló l'any 1992, per complir les exigències de la lliga professional de bàsquet espanyol, l'ACB, que obligava els clubs a disposar d'un pavelló amb un aforament de 5.000 persones i preparat en cas d'incendi amb les sortides de seguretat corresponent. El Vell Congost des de llavors està destinat als entrenaments i les competicions habituals dels equips de bàsquet de les categories inferiors. Actualment és utilitzat pels equips del CB i Unió Manresana.

L'any 1998 es va construir un escenari fix i es van habilitar sortides d'emergència per poder acollir l'organització d'espectacles musicals i altres esdeveniments culturals.

La reforma de l'entorn del Vell Congost (2009- )

El projecte contempla la construcció d’un pavelló al costat del Pavelló Vell i una nova edificació que unirà els dos pavellons i allotjarà vestuaris i dutxes que serviran per als dos espais. El nou pavelló permetrà centralitzar-hi la programació d’activitats de bàsquet que en l’actualitat es realitzen a la Pista Castell, el Pujolet i el Pavelló Vell del Congost. D’aquesta manera, aquestes pistes podran ampliar la seva activitat en altres esports de pavelló com el futbol sala i el voleibol.

Paral·lelament, el Pavelló Vell del Congost podrà especialitzar-se com a equipament de gimnàstica i d’esports que es practiquen sobre parquet.

La pista del Vell Congost, recinte esportiu que ha quedat obsolet

Actualització: 29 de juliol 2010

"L’Ajuntament fa una crida a les persones i entitats que disposin d’imatges històriques del bàsquet manresà perquè en lliurin còpies a la ciutat"

Manresa acomiadarà el Vell Congost com a pista de bàsquet i donarà la benvinguda al nou complex esportiu. L’acte consistirà en la projecció d’un audiovisual que farà un repàs a la història del Bàsquet a Manresa, als 42 anys d’activitat del pavelló del Congost i presentarà les noves instal·lacions.

- Llegir la notícia a la web de l'Ajuntament de Manresa: enllaç

El divendres 22 es presenta el web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen"

El divendres 22 de gener, a les 8 del vespre, al Centre Cultural el Casino de Manresa (Passeig de Pere III 27) tindrà lloc la presentació del nostre web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen".

Montserrat Roig i Jacint Carrió 18/4/1977. Jacint Carrió i Montserrat Roig a la presentació del llibre "Els catalans als camps nazis", a Manresa. [Fotografia: memoria.cat]

Hi intervindran: Jordi Basiana (Associació Memòria i Història de Manresa), Joaquim Aloy (Associació Memòria i Història de Manresa i autor del web), Rosa Toran (presidenta de l’Amical de Mauthausen), Roger Sempere Roig (fill de Montserrat Roig), Jordi Guixé, responsable de Projectes i Espais de Memòria del Memorial Democràtic i Carles Llussà, director dels Serveis Territorials d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a la Catalunya Central Jacint Carrió, de fermes conviccions republicanes i catalanistes, va sobreviure durant més de quatre anys als camps d’extermini de Mauthausen i Gusen. En sortir-ne, va dedicar bona part de la seva vida a explicar arreu les atrocitats que hi va viure per evitar que mai no es tornés a repetir una barbàrie com aquella. El seu testimoni va quedar recollit en el seu llibre de memòries Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat i també en el llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig, amb qui va establir una excel·lent relació. L'elaboració del web ha comptat amb el suport del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya.

 

Font: Memòria i Història de Manresa

Memòries de Pedro Flores

La recerca de l'ideal anarquista

La figura de Pedro Flores, un vell sindicalista de base, nascut a l’Argentina l’any 1915 i mort el 2001 a Nevers, és, gràcies a la seva gran vocació divulgativa, un referent per al coneixement històric de la Manresa sòcioindustrial dels anys de la República.

Efectivament, obres anteriors com Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner (1981), Tipos manresanos I (1994) i Tipos manresanos II (1995) ja formen part de la bibliografia històrica manresana. Amb un estil molt personal, i amb un bagatge intel·lectual plenament autodidacte i idealista, sempre va tenir interès a donar a conèixer la seva visió dels fets que va viure intensament, com també l’opinió que li van merèixer. Tot plegat fa que qualsevol investigador que vulgui estudiar aquella època a casa nostra hagi de repassar els escrits d’en Flores, encara que no combregui amb la seva particular manera de veure els fets i els personatges.

Pedro Flores va escriure les seves memòries entre els anys 1982 i 1984 quan vivia retirat a Águilas (Múrcia). Són escrites en llengua castellana, en un estil planer. Amb elles volia reviure la seva vida. El lector podrà veure la trajectòria personal d'un treballador immigrat que es va formar en les lluites socials de la Manresa industrial dels anys republicans.

La seva vida va anar estretament lligada al moviment anarcosindicalista i al nucli de companys afins. A través de les seves pàgines es va desgranant les vivències de la revolució i dels fronts de guerra, de la retirada i dels camps de concentració francesos, la lluita dels maquis, també la duresa de la vida de l'exili a Lió, les divisions entre els mateixos exiliats i finalment el seu retorn un cop caiguda la dictadura. Flores ens explica els fets, però també vol explicar-ne les causes, alló que movia els seus protagonistes.

Pedro Flores i el barri de les Escodines

Records de l'anarquista Pedro Flores, que retrata a les seves memòries la Manresa de principis del segle XX. El fragment fa referència a l'Adela, una popular prostituta del barri.

"Alta, bien proporcionada, porte alanzado, pelo negro y rostro hermoso. En fin, una de esas mujeres que convierten en volcán las banquisas de hielo. Vivía en la Subida de la Cueva, en las Puertas de San Marcos, cerca del Salt dels Gossos, y vivía de renta con su hijita de 4 ó 5 años, gracias a la protección de un señor [...] Un buen día [...] nos enteramos de que su piso lo ha convertido en prostíbulo, siendo ella naturalmente el plato fuerte, apresurándonos en decir que previamente había alejado a su hija de Manresa [...] Pero la bonanza no se podía eternizar y, como la mayoría de estas profesionales, fue infectada de venéreo y con él terminó su carrera en Manresa".

Referència bibliogràfica:

- FLORES, Pedro: Memòries. A la recerca de l’ideal anarquista, col·lecció «Memòria» núm. 8, Centre d’Estudis del Bages i Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Manresa 2003

Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure

La lluita armada dels patriotes catalans

L'organització Terra Lliure, sorgida a finals de l'any 1978, fou declarada "terrorista" per les autoritats espanyoles i la premsa del moment pels seus actes, que se centraven a posar petits explosius en seus de bancs, de partits polítics i en edificis judicials. En l'actualitat dels mitjans de comunicació globalitzats els seus actes serien etiquetats de kaleborroka o de terrorisme de baixa intensitat. La seva "acció més famosa" fou el segrest del periodista Jiménez Losantos l'any 1981 a Esplugues de Llobregat, i en l'àmbit local, la col·locació d'un explosiu al repetidor de Televisió Espanyola al pic de Sant Jeroni de Montserrat el mateix any, que va deixar sense senyal a pràcticament tota la comarca del Bages durant quasi un mes.

De fet durant els quinze anys que van estar en actiu, el seu balanç en víctimes mortals, és la mort accidental d'Emilia Aldomà a les Borges Blanques l'any 1987 i quatre membres de la mateixa organització mentre manipulaven explosius, o bé tirotejats per la policia nacional. En aquest macabre balanç, deu ser de les poques organitzacions terroristes del món que té més morts que víctimes. El final definitiu de l'organització es va produir l'any 1995.

Pere Bascompte, el retorn a Manresa

L'any 1999, tornava a Manresa, el líder de Terra Lliure Pere Bascompte, que residia al sud de l'estat francès des de 1983, concretament a la ciutat de Perpinyà. Bascompte havia intentat sol·licitar asil polític a França, després de ser condemnat a nou anys de presó, per l'intent d'assassinat al periodista Federico Jiménez Losantos en un descampat d'Esplugues l'any 1981.

Tal com explicava el seu pare, Esteve Bascompte, el seu fill ja no tenia comptes pendents amb la justícia, i que ara els podria visitar sense cap mena de problema.

Bascompte fou sentenciat el juliol de 1983 a nou anys de presó per atemptar contra Jiménez Losantos, autor intel·lectual del Manifiesto de los 2300. Un error de la justícia va permetre a Bascompte escapar a França (Catalunya del Nord) pocs mesos després. L'any 1990 el govern espanyol en va demanar l'extradició, però el govern francès s'hi va negar al·ludint que havien passat més de cinc anys i el seu delicte havia prescrit.

El talp manresà, Josep Maria Aloy 

Josep Maria Aloy ("Txema" Aloy), el talp que les forces de seguretat van infiltrar a Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, en el que es coneix com a "Operación Garzón", va participar en una acció armada que hauria consistit en la col·locació d'un explosiu a l'estació de Renfe de Sant Sadurní d'Anoia, el 4 de març de 1992. Aleshores Aloy tenia 35 anys i era fill d'una família catalanista de la ciutat de Manresa, va cobrar cinc milions de pessetes per l'operació d'infiltració a la banda armada.

Es dóna la casualitat, que Aloy era aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró (Castellbell i el Vilar) on ensenyava mètodes de conducció dissuasiva, però sobretot era conegut per molts manresans i manresanes per treballar a l'entitat financera del Banc Popular situat al Passeig Pere III. També duia a terme tasques en la investigació privada i era un conductor d'helicòpter experimentat.

Avui en dia Josep Maria Aloy, viu fora de l'estat espanyol amb una identitat falsa, tot i que en alguna ocasió ha viatjat a Manresa.

Bibliografia:

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" (11/01/07)
- Hemeroteca digital ElPais.com
- Hemeroteca Diari Regió7
- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)
- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" (03/08/12)

(Article revisat, ampliat i actualitzat el 27/07/2013)

Els grans magatzems Jorba

Els Jorba, la burgesia manresana per excel·lència

La gran expansió de la família Jorba va començar just entrant al segle XX. Pere Jorba i la seva esposa Teresa Rius van obrir, l'any 1886, una botiga de confecció al carrer d'Urgell, antigament tenien una botiga al carrer Na Bastardes, que havia estat clausurada a causa de l'última guerra carlina. El fill d'en Pere i la Teresa, Pere Jorba Rius esdevindria un dels referents per excel·lència de la burgesia de més alt standing de la ciutat de Manresa, el Bages i la mateixa ciutat de Barcelona. L'activitat dels Jorba també arribava a les fàbriques i colònies, ja que eren amos de factories a El Manganell, la famosa Colònia Jorba (Calders) i una altra al mateix poble de Calders. Des de la Colònia Jorba (El Manganell o Viladecavalls de Calders) distribuïen, a més, electricitat a les fàbriques de Calders, Artés (Berenguer) i Sant Fruitós (Bertrand i Serra). També serien els amos de l'edifici del Portal de l'àngel de Barcelona, estrenat el 25 d'octubre de 1926, que en l'actualitat pertany al grup Corte Inglés des de 1995.

Edifici Jorba, Portal de l'àngel (Barcelona), durant la seva inauguració

L'emblema Labor omnia vincit, "El treball ho supera tot", era una clara distinció d'escola de venedors, formats primer com a joves aprenents, ajudants i escalant a l'escala laboral fins a arribar a venedor i comercial. Els Jorba van crear les consignes de tot venedor/a tal com el coneixem avui en dia: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”, uns criteris que llavors venien dels grans supermagatzems dels Estats Units, dels feliços anys 20, i que van començar a aplicar de forma vertiginosa amb total èxit d'acceptació entre els clients.

L'any 1923 naixia la societat "P. Jorba e hijos", l’empresa Jorba participà tant en les Fires de Mostres de Barcelona com en la gran Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. Fins i tot el canvi de règim l'any 1931, fou una magnífica oportunitat per fer negoci, tal com afirmava Joan Jorba a l'alcalde Joan Selves, via correspondència postal:

"esta casa se ha propuesto modificar toda clase de banderas pertenecientes al régimen monárquico, cambiando sus colores por los que ha adoptado el actual régimen republicano, a fin de que esta transformación se realice con el máximo de economía posible para el público".

El primer edifici Jorba

L'any 1904 va entrar en funcionament l'edifici Casa Jorba, situat entre els carrers Nou i del Born amb la plaça Sant Domènec com espai de trobada per molta gent, que marcava com a referència d'orientació els magatzems, amb el pas dels anys es coneixia més l'indret pels magatzems "Jorba" que no pel seu nom popular "plaça de Sant Domingu". L'establiment venia tota mena de roba i a preu fix (cosa poc freqüent, perquè sovint es pactava el preu entre comprador i venedor, el regateig de preus). La varietat de roba anava des de roba pel dormitori fins a "calça curta" per practicar esports com el tenis o el bàsquet.

L'edifici fou el centre principal dels magatzems fins a la inauguració el 1936, de la primera fase del nou edifici Can Jorba, a la Muralla del Carme, l'edifici comptava amb 6.400 metres quadrats dedicats a la venda directa. Durant mesos previs a la gran inauguració els treballadors van complir les tasques de trasllat del gènere al nou establiment fent milers de viatges diaris, a causa de la proximitat, de fet, tan sols havien de travessar el carrer Nou per arribar al nou edifici. L'acte inaugural (desembre 1936) es va realitzar amb els magatzems col·lectivitzats pels treballadors, Pere Jorba havia estat expulsat de tots els aparells de control dels magatzems i reclòs a casa seva. En finalitzar la guerra, el fill de Joan Jorba, Pere Jorba i Vall, reprengué la construcció de l’edifici nou a la Muralla del Carme, deixant l'antic edifici fins a l'extrem de vendre-se'l "al millor postor". El primer edifici fou vilment destrossat per l'edifici gris que podem veure en l'actualitat.

El segon edifici Jorba

Exemple d'art déco català, inusual en terres catalanes, la nova construcció estava caracteritzada per mostrar una funcionalitat no renyida amb la monumentalitat. Fou projectat per Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952).

El nou edifici Jorba estava dividit en seccions: a la planta baixa hi havia la perfumeria, la joieria i les bosses de mà; al primer pis, els teixits; al segon, les mantes i els llençols; i al tercer, joguines, imatgeria i ornaments. A la quarta planta hi havia les oficines i una sala per a desfilades de moda. Disposaven de sastreria per fer roba a mida del consumidor. Cada secció tenia un cap i dos-tres dependents. Davant el nou edifici, Jorba tenia la botiga de queviures i, en la muralla de Sant Francesc, una altra botiga, aquesta de mobles.

Els magatzems disposaven d'artistes, pintors, fusters i electricistes propis per funcions internes exclusivament, una plantilla del tot equilibrada que no li faltava absolutament de res. La dècada dels seixanta i sobretot el principi dels setanta, Cal Jorba patia greus problemes econòmics deguts als crèdits bancaris que li reclamaven.

L'any 1971 l'empresa fou venuda a la sevillana al Grup Comercial i Industrial, Gricos S.A., que va assegurar fer-se càrrec de tots els deutes i aixecar de nou al gegant comercial, si en primer moment van poder sanejar la situació econòmica, l'any 1984 van haver de cessar i tancar definitivament les portes.

 

Fonts consultades:

- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic
- Barcelona Patrimoni, la memòria urbana: Els magatzems Can Jorba 

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Efadós: El Papiol

El carrer del Balç

El carrer desaparegut de Manresa

Fa anys i anys que es parla d’una Manresa subterrània, encara existent, però amagada a la vista de molts. A través d’uns passadissos secrets i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina. Fins i tot, les llegendes més agosarades no dubtaven en afirmar que les construccions subterrànies anaven a parar fins a la muntanya de Montserrat.

Per què hi ha gent que encara creu en una Manresa subterrània? Sens dubte, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades i elements del segle X al XIV. Aquest carrer és paral·lel al carrer de Sobrerroca i de Santa Llúcia. És un carrer que, tot i que s’havia obert l’any 1983, ja fa anys que es va tornar a tancar a la circulació, amb la instal·lació d’una reixa de ferro ambdues portes d'entrada. És per aquest motiu que no consta als mapes de Manresa; un carrer esborrat de la memòria.

El topònim "carrer del Balç" ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i es perllonga fins a la travessera dels Drets, també coneguda com el carrer Merdisser. Una curiositat important d’aquest carrer, que no tenen la majoria, és que a banda i banda d’aquest carrer del Balç s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major. Segons sembla, aquests cellers i baixos eren les antigues entrades de les cases nobles dels segles XII-XIV, que probablement també tenien accés per la part de dalt del carrer Sobrerroca. La zona és arquitectònicament molt rica, ja que presenta una gran diversitat de formes constructives i de materials emprats en la construcció al llarg de tants segles. Podem trobar naus i voltes aguantades per contraforts i arcs de diferents tipus (apuntats, rebaixats i de punt rodó).

L'entrada al carrer del Balç (Baixada del Pòpul)

El carrer del Balç és l’únic corredor continu que existeix a la ciutat que penetra endins de la roca. Aquests baixos i cellers són del període baix-medieval (segle XIV), i reformats als segles XVII-XVIII. En aquesta zona hi ha materials i elements de tots els segles, ja que ha estat construït des de sempre. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part. Aquests baixos podrien haver estat utilitzats com a la part de treball de les cases, i a la part de dalt, fessin d'habitatges. El que sembla segur és que l’últim ús que van tenir majoritàriament és com magatzems i cellers, però tampoc no podem oblidar que alguns devien ser utilitzats com a habitacles. Un dels edificis fou utilitzat modernament com a caserna, ja que els baixos encara es conserven restes d’unes cavallerisses, és a dir, on es guardaven els cavalls.

El carrer del Balç és gairebé totalment cobert per edificis encara ocupats avui dia, però sembla que originàriament aquest carrer era descobert. Aquest compleix moltes característiques típiques d’un carrer medieval. És a dir, un carrer petit, estret, mal il·luminat, poc ventilat i insalubre, un carrer propens a epidèmies i malalties de transmissió com la pesta bubònica del segle XIV.

Aquest carrer presenta uns materials usats per a la seva construcció molt diversos. Alguns d’aquests paraments són romànics o ratllant el romànic, és a dir, entre els segles XIII i XIV. L’ocupació d’aquest carrer podria ser molt antiga, fins i tot, més del que se’n tenen proves, tant pel que fa als materials com al tipus de construcció. Alguns entesos afirmen que podria ser ocupada des dels segles X-XI, encara que de tan antic no se’n conserva res.

La Manresa subterrània pròpiament dita, entenent com a tal la que connectaria amb la Torre Santa Caterina, és impossible. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural infranquejable, tal com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major, en uns baixos que entren uns metres endins, però que s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla.

Bibliografia:

- PIÑERO, Jordi: «El carrer del Balç, una perla amagada al cor de la Manresa medieval». Dovella, [en línia], 2005, Núm. 87, p. 54-55, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/141298

- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'atuor)

La ciutat de blanc

Un fenomen excepcional

Fotografia: Vista de Manresa, del riu Cardener i la Seu, febrer de 1917.

Al llarg de molts anys, Manresa ha vist nevar uns quants cops, però el fenomen climatològic és un fet excepcional si el revisem cada hivern. Els hiverns manresans es coneixen pel fred intens i les glaçades, de fet és un hivern típic del Pla de Bages.

Les nevades documentades del segle XX no han estat habituals. Ara bé, existeixen dates excepcionals que han quedat a la memòria dels que les han viscut. Els d'edat més avançada recorden la nevada de 1928, quan la neu gairebé va arribar a mig metre d'altura. I no fou l'única, ja que també es té constància de la nevada del febrer de 1917, quan caigué un important gruix de neu.

La nevada de 1962

Fotografia: Imatge de Crist Rei, amb la Indústria Metal·lúrgica Tèxtil a la dreta de la imatge. El gruix de neu era considerable.

Tanmateix, la nevada més recordada va ser la del desembre de 1962. Fou del tot excepcional per una ciutat que està a 230 metres d'altura respecte al nivell del mar. A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van caure amb força, fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, com també en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

Fotografia: Passeig Pere III completament nevat, 26 de desembre de 1962.

El dia de Sant Esteve va sortir el sol i els ciutadans ho van aprofitar per sortir de casa amb les càmeres per immortalitzar la neu acumulada a la Seu i al Passeig. La ciutat es va omplir de trineus, ninots de neu i guerra entre la xicalla i els més grans. El trànsit rodat va quedar interromput i les vies de comunicació, tant de vehicles com de trens (Renfe i FFCC) només es podien fer amb locomotores de vapor. La carretera que comunicava Barcelona amb Manresa (Cal Maçana) va quedar tallada a la circulació. Els serveis d'emergència i la Guàrdia Civil es van preparar amb dos jeeps proveïts d'una llitera pels casos d'emergència. La Creu Roja també es va mobilitzar per ajudar als que havien quedat incomunicats.

Fotografia: Manresans practicant l'esquí a la Muralla Sant Domènec.

El 26 de desembre es va començar a retirar la neu de la calçada, amb tractors amb pales llevaneus, una brigada de cent homes carregava neu en camions que l'abocaven al riu Cardener. Una de les tasques dels camions fou tirar sal als carrers, la sal evidentment s'anava a buscar a Súria en camions. Moltes empreses de construcció van ajudar l'ajuntament de forma solidària cedint maquinària i homes per ajudar a retirar la neu. La cooperació ciutadana fou exemplar.

El dia 31 de desembre la ciutat havia recuperat quasi la normalitat.

Bibliografia i fotografies:

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Un viatge medieval

Els carrers de la Fira de l'Aixada

En una de les entrades dedicades a l'edat mitjana, vaig resumir els carrers que conformaven la Manresa Medieval. La Fira de l'Aixada que se celebra anualment al mes de febrer, n'és un bon exemple per fer-se la idea de com era la nostra ciutat durant l'edat mitjana, recreant els vells oficis i gremis que donaven sovint nom al carrer o l'indret durant segles. Ara amb aquesta petita i humil actualització podem situar els carrers medievals sobre el plànol de la ciutat del segle XXI. Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar.

Llistat dels carrers

El govern de la ciutat al segle XIV era format, bàsicament, per famílies de cuireters, sabaters i mercaders. 

1. Plaça Peguera
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes
3. Carrer de Socarrats
4. Carrer de Senioses o de Seniosa
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada
6. Raval Saragossà
7. Carrer de la Cuireteria
8. Carrer de la Bosseria
9. Era d’en Codina

Quaderns escolars dels anys 1927-1932

Memoria.cat ofereix la reproducció d’unes 70 pàgines de 5 quaderns escolars de Maurici Casasayas Aloy, un manresà que d'aquí a pocs dies complirà 90 anys i que de petit havia anat a l’escola del mestre Pere Guiu Domingo, de Manresa.

Els seus quaderns escolars corresponen als anys 1927-1932 i a través d’ells podem constatar les grans diferències entre l’ensenyament dels anys de la Monarquia i els de la República. Si els quaderns del període monàrquic estan tots escrits en castellà i s’hi poden llegir textos sobre la bandera espanyola, la “Fiesta de la Raza” i l’himne de la “Marcha real”, els quaderns de la República són pràcticament completament en català i parlen de la història i la geografia del nostre país, donant un especial relleu a fets com la proclamació de la República, l’aprovació de la Constitució, la defensa de l’Estatut d’autonomia i la famosa visita del president Macià al Teatre Kursaal, que aquell dia, segons el quadern escolar de Casasayas “no era ple a vessar, ni de gom a gom. N’era molt més encara. Semblava que haguessin abocat al públic amb un cabàs gegantí” Podeu veure fotografiada la cartera que feia servir Maurici Casasayas i les cobertes i diverses pàgines dels 5 quaderns, amb lliçons, exercicis, cançons, redaccions... de geometria, geografia, història, matemàtiques, gramàtica, etc. en aquesta adreça: http://www.memoria.cat/quadern

Font: Memòria i Història de Manresa

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment, no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa, podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

 

(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet, el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals, però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant. En l'interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret, ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es continua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de la històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi ha al llarg del carrer Sant Miquel. De fet, ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havia. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes, ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, a vegades important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament, al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat. La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments, però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori. L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'única que ha sobreviscut de les tres esglésies.

Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)

- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)