La gran marca: la Fàbrica Nova

Memòria col·lectiva d'una gran fàbrica

Fotografia: El dictador espanyol Francisco Franco acompanyat per les autoritats visita les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1947 (Associació Memòria i Història de Manresa).

La "Fàbrica Nova" continua sent la principal fàbrica de la ciutat de Manresa, actualment resta dempeus les principals naus del complex industrial del qual un dia fou la instal·lació fabril més gran de la Catalunya Central. La primitiva fàbrica del Remei fou erigida per la família Bertrand i Serra el 1894 i funcionava amb energia hidràulica. Amb l’èxit de la companyia es va projectar una nova fàbrica el 1925 amb 1.400 telers i 80.000 fusos. Va ser inaugurada el 1926 pel rei Alfons XII. La Fàbrica Nova va ser el gegant del tèxtil de la ciutat per excel·lència, on en la dècada de 1950 treballaven gairebé 3.000 persones en els telers i la filatura.

El significat històric de la fàbrica és molt gran a la ciutat de Manresa. Des de la seva construcció, i amb les diferents ampliacions, ha estat l'empresa més important del centre de Catalunya, la que més gent ha ocupat i el lloc on s'han viscut els conflictes laborals (la primera vaga del franquisme, l'any 1946) més significatius dels darrers 120 anys. Tot i ser un recinte tancat a la majoria de ciutadans, ha estat l'escenari del treball de milers d'obreres i centenars d'obrers de tres, i fins i tot quatre generacions. Des del punt de vista tècnic i econòmic, ha estat el primer gran vapor de Manresa, mogut per la màquina més ambiciosa de la Catalunya del final del segle XIX, amb 600 cavalls de potència, vuit calderes i dues grans xemeneies. A partir de l'any 1925, es converteix en la fàbrica tèxtil més gran del país. Llavors va començar a funcionar amb electricitat subministrada per Energia Elèctrica de Catalunya, empresa participada pels mateixos Bertrand.

Fotografia: La Fàbrica Nova, entrada per l'Avinguda que porta el nom de la família que la va fundar: Bertrand i Serra (Vilà Vila).

Als anys 70, amb la crisi del petroli de 1973 i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions. Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca.

La Fàbrica Nova va tancar les portes definitivament el 15 de març de 1989, i els edificis van passar a ser propietat de la Seguretat Social. Deu anys després, el 1999 i en subhasta, se la va adjudicar l'empresa Sacresa y Recave.

Fotografia: La Fàbrica Nova a principis de l'any 2015 (Centre d'Estudis del Bages).

Bibliografia:

- Diari El País, "La fábrica de Bertrand i Serra de Manresa abre por última vez sus puertas antes de su demolición" (30/01/05)

- Centre d'Estudis del Bages (CEB), article de "Society for Industrial Archeology"

Més informació al bloc:

- La Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova fa cent anys (1910), aquí
- El frau de la Bertrand i Serra, aquí

Documental Repor (RTVE):

- Templos Modernos, aquí

L'exposició de Nadal

Cartell de l'exposició col·lectiva de Nadal de l'any 1984 de la Sala d'Art Xipell. La il·lustració del cartell és del dibuixant manresà Joan Vilanova.

Bon any 2012!

La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre

La loteria de Nadal de l'any 1962

El sorteig del 22 de desembre de la Loteria era i continua sent un costum de les festes nadalenques, un pròleg abans de les grans celebracions en família. Els punts més emblemàtics de la Loteria a Manresa encara són el carrer del Born i la Plaça Sant Domènec. Però l'any 1962, molts manresans no va comprar loteria a Manresa, ho van fer a la veïna ciutat de Terrassa. El tren s'omplia amb milers de persones que anaven a la capital vallesana a comprar Loteria de Nadal. Però per què? Quin sentit tenia anar fins a Terrassa i comprar loteria?

S'estengué un estrany costum popular de comprar Loteria en ciutats i pobles on passaven tragèdies: per exemple les riuades del setembre de 1962 de Terrassa, on més de mil persones varen perdre la vida, d'altres van perdre la casa i alguns fins i tot la feina. Segons aquest costum, les tragèdies eren una avantsala del "gordo" de la Loteria de Nadal.

Recerca:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965". Ed.Efadós

Els dotze capons del Castell de Balsareny

La festa dels galls capons

Fotografia: L'alcalde de Manresa, Josep Camprubí, fent l'ofrena de capons l'any 2009 al Castell de Balsareny. (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Ja fa més de 200 anys que cap manresà no talla arbres en propietats del senyor de Balsareny, però, tot i això, Manresa continua pagant religiosament un cens anual de dotze capons al baró. Un deute que es remunta des de 1584, quan es va signar un pacte en virtut del qual els manresans quedaven autoritzats a tallar arbres del baró a canvi de pagar-li dotze pollastres l'any.

La història del lliurament de capons es remunta a finals de l'any 1583, quan una riuada es va emportar la resclosa on s'inicia la Séquia que uneix Balsareny i Manresa, precisament just a sota del castell de Balsareny. Els operaris manresans van tallar, sense permís, els arbres que eren propietat del baró del castell. El baró va posar un plet a la ciutat de Manresa, que va guanyar. Per això, el 1584 es va signar un pacte en virtut del qual els manresans podien tallar arbres si a canvi pagaven un cens de 12 capons. El cens es va pagar fins que, amb la desamortització del segle XIX, s'aboliren els títols i drets senyorials. Així i tot, al principi dels ajuntaments democràtics (1979) es va restablir l'acte de lliurament de capons, com una mostra d'agermanament entre Balsareny i Manresa.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Camprubí entrega els dotze capons a Balsareny en una festa que passa a ser anual" (23/12/10)

La Guàrdia Urbana i els obsequis de Nadal

En la fotografia hom pot observar els obsequis a la Guàrdia Urbana al mig de la muralla de Sant Domènec, durant la dècada dels 50. Antigament les empreses de transport i altres entitats de la ciutat obsequiaven la Guàrdia Urbana com a mostra d'agraïment per la seva tasca als carrers i places de Manresa, amb menjar i begudes sempre que s'acostaven les festes nadalenques.

(Font: GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001)

L'eix Diagonal

Un nou accés a la capital del Bages

Fotografia: L'Eix Diagonal a la comarca del Bages (territori.scot.cat)

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital comarcal. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat. El cas concret de les ciutats de Manresa i Igualada era difícil d'entendre, perquè la connexió d'ambdues ciutats, restava en un estat molt primitiu, amb una carretera estreta i plena de revolts, fins a la construcció i finalització de l'Eix Diagonal.

La construcció d'aquesta gran infraestructura a la comarca del Bages es va efectuar en dues velocitats, el primer tram inaugurat el 2005, unia Salelles (Sant Salvador de Guardiola) i el poble de Castellfollit del Boix; i la segona fase es va iniciar el segon semestre del 2009, i es va acabar abans del termini previst, en concret el tram pendent d'executar era el que connectava l'Eix Diagonal amb l'Eix Transversal (C-25) molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada.

L'Eix Diagonal uneix des del divendres 2 de desembre del 2011 les ciutats de Manresa i Vilanova i la Geltrú (juntament amb dues altres capitals comarcals com són Igualada i Vilafranca del Penedès), una infraestructura que ha comptat amb un pressupost de 368,4 milions d'euros. Els vehicles podran fer aquest trajecte en un temps de 45 minuts de mitjana. L'eix viari en total, suma 67 quilòmetres.

Circuli ara, pagui després

Fotografia: Viaducte sobre la riera de Rajadell, de 740 metres.

Si l'autopista Terrassa-Manresa inaugurada el 1989, l'antiga A-18, fou una obra costosa que es va finançar amb un peatge de cabines que obliga a aturar-se obligatòriament, el nou vial utilitza una forma de pagament conegut com el peatge a l'ombra. L'Eix Diagonal tindrà un cost total de 1.400 milions d'euros, a causa del sistema de pagament del peatge a l'ombra, malgrat que el cost de les obres és de 368,4 milions d'euros. Aquest sistema suposa que l'empresa concessionària de les obres, en aquest cas ACS, no comenci a cobrar fins que no es posi en marxa la via. Llavors, rebrà una quantitat econòmica per cada vehicle que hi circuli. Per aquest motiu, el peatge a l'ombra fa que el cost de l'obra acabi sent molt més elevat, evita un peatge "real" incòmode pels usuaris, i accelera les obres fins al punt de finalitzar-les abans del termini oficial previst.

L'impacte visual

Fotografia: Accessos a la Riera de Rajadell i el Gorg Blau.

La construcció de l'Eix Diagonal al seu pas per Manresa ha comportat importants ferides a alguns dels paisatges més emblemàtics de la ciutat i en concret de la seva anella verda (els espais i valors naturals del rodal de Manresa). Des de l'entitat ecologista Meandre asseguren que l'obra ha causat un important impacte ambiental i visual. En el terme de Manresa, el traçat triat, l’orogràficament més complex i car, ha tingut unes repercussions mediambientals irreversibles en l’entorn i paisatge d’un dels llocs més ben conservats de l’Anella Verda de Manresa: Els plans del Suanya i de Maria, el camí del Gorg Blau, i la falda de Collbaix.

Recerca:

- Vilanovadigital.cat: "La nova realitat de l'Eix Diagonal" (consultat el 5/12/11)
- Diari Regió7 (diverses consultes)
- Diari digital lamalla.cat (diverses consultes)

Manresa capital del absolutisme català

La guerra dels malcontents: "El Catalán Realista"

Fotografia: Monarca espanyol Ferran VII.

Entre abril i octubre de 1827 va esclatar a Catalunya un aixecament armat ultrareialista denominat la Guerra dels Malcontents, que consideraven massa suau la política repressiva del monarca Ferran VII contra els liberals. Aquest aixecament es va estendre per moltes zones de Catalunya de manera ràpida i finalment la substitució del marquès de Campo Sagrado pel comte d'Espanya com a capità general de Catalunya, la condemna dels bisbes i el viatge del rei fins a la ciutat de Tarragona varen contribuir a pacificar el país a finals d'octubre. La política reial d'atracció per mitjà de l'indult va acabar amb una maniobra repressiva, la deportació a Ceuta de 300 ultrareialistes i el posterior afusellament dels principals insurrectes.

Manresa com a capital dels ultres-reialistes

En un primer moment, el març i abril de 1827, van aparèixer algunes partides en diverses zones de Catalunya, però la seva acció va resultar un fracàs i, a l'abril, es van acollir a un indult reial. Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada les comarques del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital a Manresa, on el 29 d'agost van formar una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar el pamflet El Catalán Realista. Una de les figures més importants d'aquesta Junta fou el manresà Maurici Carrió, heroi de la Guerra del Francès i fidel defensor de l'absolutisme borbònic.

El diari El Catalán Realista, publicat íntegrament en castellà, va aparèixer per primera vegada el 4 de setembre de 1827, va tenir una durada molt efímera, tan sols 13 publicacions fins a la darrera aparició el 2 d'octubre de 1827. El diari El Catalán Realista tenia com a subtítol:

"Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta".

Aquesta publicació es considera com una de les primeres edicions escrites, que postulava els ideals del que més endavant seria el carlisme polític català: "Pàtria, rei i furs".

Recerca:

- Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, p.637
- Wikipedia.org
- Dadescat.info

Més informació:

- Catalunya durant la dècada Ominosa, aquí

La Palanca de la Reforma

Pont per a vianants o "palanca" que travessava el riu Cardener per comunicar l'estació del Nord (Renfe) amb el nucli urbà de Manresa a principis del segle XX. Interessant detall fotogràfic on es pot observar la Seu sense la torre del Baptisteri ni la façana neogòtica actual.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

160 anys al servei de la ciutat

El rellotge de la Seu

Fotografia: Operaris netejant el rellotge del campanar de la Seu (Diari Regió7)

El campanar de la basílica de la Seu de Manresa té un rellotge més antic que el famós Big Ben de Londres. El 17 de novembre del 1851 el van posar en marxa per primera vegada. Segons la recerca feta pel manresà Jaume Espinalt, que s'encarrega de tenir-ne cura, la decisió de renovar el giny horari de la Seu es va prendre el març del 1851, quan es va contractar el rellotger alemany resident a la ciutat de Barcelona Carlos Werhle. Es va comprometre a fer-ho per "460 duros" de l'època (uns 13,82 euros de l'actualitat). La instal·lació original encara hi ha guardat el petit motor original, el mateix enginy es va instal·lar tres anys després al rellotge Big Ben de Londres.

Recerca:

- Diari Regió7: "160 anys marcant les hores des del campanar de la Seu" (20/10/2011)
- Diari Regió7: "Netegen el rellotge de la Seu a fons perquè no s'aturi més" (22/09/2011)

L'assassinat de la cooperant Flors Sirera

Rwanda 1997

Fotografia: La manresana Flors Sirera sosté un infant en un hospital.

El 18 de gener de 1997 al matí, tres cooperants de Metges del Món es van dirigir a un llogarret del nord-oest de Rwanda on treballaven. Un d'aquests cooperants era la infermera manresana Flors Sirera.

Quan van arribar-hi, es van trobar un munt de cadàvers escampats a la vora del camí. El mateix batlle del poble els va dir que havien estat els militars feia poc i que no gaire lluny hi havia un punt on hi amuntegaven altres cadàvers, per evitar contagis i epidèmies. Hi van anar i van veure un espectacle dantesc i inhumà. Un informador del govern ho va saber i es va convocar una reunió urgent dels alts càrrecs militars de la zona que, prèvia informació a les altes instàncies governamentals, van decidir que s’havia d’executar les tres persones abans de la nit per evitar problemes majors. Es va formar un comando especial i a quarts de nou del vespre del dia 18 de gener de 1997 es presentaven a llur casa i mataven a trets Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luís Valtueña. Els tres havien vist el genocidi de primera mà, i se'ls havia de fer desaparèixer.

El testimoni de la seva mort: "assassinats selectius"

Fotografia: Paul Kagame (actual president de Rwanda), general tutsi el 1997, va ordenar la mort de la cooperant manresana Flors Sirera i dels seus dos companys.

T004 és la clau que protegeix la identitat d’un testimoni que es considera clau per aclarir l’assassinat de Flors Sirera, el 1997 a Rwanda, i vuit cooperants i religiosos més de l’estat espanyol.

El seu testimoni avala que van ser dirigents del Front Patriòtic Rwandès (FPR), sota l’autoritat del general tutsi Paul Kagame, els autors de l’assassinat. El T004 va assegurar que dos dies abans de l’assassinat de Flors Sirera va ser convocat a una reunió urgent en el destacament format per agents del servei secret i militars de l’exèrcit regular. En la reunió es va exposar que membres dels serveis secrets havien seguit a Flors Sirera mentre aquesta anava a repartir medicaments en dispensaris de la zona en conflicte i que un supervivent de les massacres va explicar a la infermera manresana el que havia passat i va donar indicacions precises de llocs on es podien trobar cadàvers. Aquella nit, van ser cridats deu militars a una reunió secreta i va ser allà on es va decidir posar fi a la seva vida fent un atac més ampli per dissimular la voluntat de l’assassinat selectiu de cooperants internacionals, entre ells Manuel Madrazo i el fotògraf Luis Valtueña.

L’objectiu secundari era que les organitzacions no governamentals abandonessin el terreny i buidar l’escenari de les matances d’observadors internacionals i així prosseguir amb les seves operacions de desestabilització al nord-oest de Rwanda. Van aconseguir el seu objectiu entre les 8 i les 9 del vespre, a Ruhengeri, i les primeres informacions van atribuir a extremistes hutus la matança.

Més informació:

- Les matances de Rwanda de 1994, aquí
- El genocidi de Rwanda, aquí

Casa Flors Sirera:

- La seva web, aquí

Bibliografia:

- Inshuti.org
- Diari Regió7: "L’esfereïdor relat de l’assassinat de Flors" (04/05/2006)

La Torre Lluvià

Una joia modernista oblidada

Fotografia: Els Lluvià eren amos d'una fàbrica tèxtil a Manresa a l'indret conegut com a "Manresa Centre" entre el carrer Àngel Guimerà i el Passeig de Pere III davant de l'església de Crist Rei. (imatge de "Tot Passejant")

La torre Lluvià va ser construïda el 1896. Josep Lluvià i Vidal va adquirir la finca a Agustí Ribas i Roviralta. La casa original era més petita que l'actual, només de planta baixa i una planta de pis. Lluvià, l'any 1896, va confiar el projecte d'ampliar-la a l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, que va projectar una casa-torre amb baixos, primer pis i golfes, anomenada Vil·la Emília.

Josep Lluvià i Vidal va morir el 22 d'abril del 1913, i va deixar en testament a la seva dona, Emília Serramalera i Oller, entre altres pertinences, l'ús d'una de les habitacions de la casa. Va disposar diferents béns als seus fills Josefina Lluvià i Ramon Lluvià i la casa-torre Vil·la Emília (aquest era el seu nom original) la va deixar al seu fill Josep Lluvià i Serramalera.

Fotografia: La Torre Lluvià destaca per la seva posició, situada en un indret de camps de conreu, amb vistes magnífiques sobre una bona part del pla de Bages i les muntanyes de Montserrat al fons. (imatge de "Tot Passejant")

El 23 de març del 1922 va morir Josep Lluvià i Serramalera sense haver fet testament, i els hereus en van ser a parts iguals els seus fills Josep i Emília Lluvià i Roy, i usufructuària, la seva vídua, Anna Roy i Ponsa. El febrer del 1954, la família Lluvià va decidir vendre la finca, ara anomenada Vil·la Maria, per un import de 210.000 pessetes, a un matrimoni d'Avià, Joan Casòliva Marsinyach i Dolors Giralt Quer. Aquests, el 26 de juny del 1959, van vendre la propietat a Ignasi de Ventós i Rocafiguera, que en morir, el 1965, la va deixar en herència a les seves filles.

El 1975 hi va haver un canvi de propietat, concretament el 30 de setembre hi va haver la venda a la Immobiliària Ralop SA i Explotacions Agrícoles Urbanes SA, que van adquirir per un valor de 730.000 pessetes. Aquestes societats van hipotecar la finca l'any 1978 per un valor de 10.000.000 pessetes, i aquesta hipoteca va ser cancel·lada l'abril del 2004, just quan hi va haver la transmissió de la finca a les societats Pisleta SL, Els Salomons SL i Domar 75 SL.

Extracte original:

- Diari Regió7: "L'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (7/11/11)
- Diari Regió7: "El delegat dels arquitectes diu que l'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (4/11/11)

Més informació:

- Tot Passejant: La Torre Lluvià o Vil·la Emília, aquí

Les riuades de 1982

El Pont Vell de Manresa, amb el riu Cardener quasi desbordat el dia 8 de novembre de 1982. L'aiguat va arrancar els arbres situats al Passeig del Riu, que estaven més a prop del riu, i va obligar a evacuar les persones que habitaven al carrer Sant Marc i al Passeig del Riu.

(Fotografia: REVISTA DEL COLEGIO DE INGENIEROS DE CAMINOS, CANALES Y PUERTOS, n.47. Any 1999, "RÍO Y CIUDAD", Volum II)

La Salle de Manresa

Les noves instal·lacions del col·legi

Fotografia: Maria Carme Macià Fabregas, pubilla de Manresa i de la província de Barcelona l'any 1968, tallant la cinta de l'entrada de les noves instal·lacions educatives. (Arxiu Antoni Quintana Torres)

Després d'aplanar la terra dels camps on es construiria el col·legi La Salle, es beneí i col·locà la primera pedra, el dia 20 de maig de 1967. Immediatament començaren les obres de construcció del nou edifici que, al cap de vuit mesos i mig, seria capaç d'encabir 1500 alumnes, amb les instal·lacions dels laboratoris, capella, auditori, oficies, etc. Tanmateix, els alumnes de batxillerat el van ocupar a principis del curs 1967-1968, i a partir del segon trimestre es va traslladar la resta d'alumnes, amb els de l'escola Caritat. La inauguració solemne fou el diumenge 18 de febrer de 1968, en què el bisbe Doctor Ramon Masnou va beneir l'edifici, en presència de les autoritats locals, germans exdirectors, antics alumnes i sota l'atenta mirada dels germans Carles Joan, director l'any 1967, i Joaquim Morató, director l'any 1968 encarregat d'executar l'obra.

Les festes d'honor de Sant Joan Baptista de la Salle de l'any 1969 es van celebrar en diversos actes, cicle de conferències pedagògiques a la Sala Loiola, dels dies 2 al 14 de maig amb una massiva afluència de pares i alumnes de tota la ciutat de Manresa. Entre d'altres, la celebració principal fou el duia 17 de maig, en què es va oficiar una missa al pati de l'escola i, tot seguit, competicions esportives entre els alumnes de l'Institut Lluís de Peguera i els alumnes de La Salle.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, n. 268, setembre 2011, p.27

El tren del Parc de l'Agulla

El tren de la Festa Major

Un cop l'any, durant la Festa Major de Manresa, es feia un servei especial dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins al Parc de l'Agulla, instal·lant un baixador provisional al ramal de mercaderies (potassa de les mines) de Sallent, utilitzant unitats dièsel MAN, a causa del fet que la via no estava electrificada.

La iniciativa era una excel·lent forma de transport perquè milers de manresans i manresanes es desplacessin fins al Parc de l'Agulla (als afores del nucli urbà) per gaudir de la Festa Major en un espai verd i un entorn natural saludable, per contemplar el Castell de Focs (espectacle pirotècnic), entre altres esdeveniments lúdics que s'hi celebraven durant tota la jornada. Tot això sense necessitat d'usar el vehicle privat: evitant col·lapses a les carreteres, la manca d'espais per estacionar vehicles i les aglomeracions del final de festa. La iniciativa gaudia de suport i d'adhesió popular, però l'any 2008 el servei especial es va interrompre fins avui en dia. La crisi econòmica en seria la responsable, tot i que l'ajuntament manresà tampoc estava molt disposat a implicar-se plenament per evitar la desaparició definitiva d'aquest servei especial de tren. En tot cas, des del 2008, ja no circula cap tren al Parc de l'Agulla el diumenge de la Festa Major de Manresa.

Bibliografia i fotografia:

- «El Tren de l'Agulla»: Bernat Borràs a trenscat.com

La vaga de 1890

Capítol 3: Vaga total i derrota

Fàbrica de Cal Gallifa (Sant Joan de Vilatorrada), el 20 de juliol de 1890, es produirà una batalla campal entre els treballadors en vaga i les forces de l'ordre del sometent.

Durant el mes de juny, amb l'arribada de l'estiu, es generalitza de nou el malestar, no hi ha cap mena de dubte: 1890 esdevé l'any de les vagues. El nombre d'aturats el juny de 1890 ronda ja els 4.000 treballadors. A causa del tancament d'algunes fàbriques i de l'acomiadament d'alguns torns de feina, especialment a la conca del riu Llobregat. Al poble de Súria, a 15 quilòmetres de Manresa, unes afiliades de les Tres Classes del Vapor pateixen maltractaments físics i són acomiadades dels seus llocs de feina.

Durant la primera setmana de juliol, uns 800 treballadors es concentren al local social de les Tres Classes del Vapor, al carrer del Born, i es manifesten de forma pacífica cap a l'ajuntament, on lliuren un document al batlle de la ciutat. El consistori tracta la qüestió, i acorda nomenar dos representants que juntament amb dos dels treballadors es dirigeixen al governador civil de la província per demanar ajuda.

Durant aquest període estival, existeixen a la ciutat de Manresa dues opcions a l'associacionisme obrer: la Federació de Societat d'Oficis d'àmbit local, a la qual pertany la Societat de Cintaires, i les Tres Classes de Vapor que havia entrat amb molta força en el sector tèxtil de la ciutat. Fins al moment, les relacions entre ambdós sindicats havien estat agradables i totes les accions de protesta anaven coordinades pels dos sindicats. La conflictivitat del moment farà que comencin les discrepàncies entre les Tres Classes del Vapor i la Societat de Cintaires, cosa que provocarà certa confusió i desunió entre la classe treballadora local.

Fragment de suport per les vagues de Manresa i on es demana ajuda en l'àmbit català.

En la petició d'ajuda al governador civil, es crea una Comissió d'Auxili per socórrer els obrers sense feina. Aquesta comissió, que ja existeix a la ciutat de Barcelona, demanarà ajuda al Govern de Madrid i a la premsa, per tal que obri una subscripció a Manresa.

El 20 de juliol de 1890 s'inicia una vaga general a Manresa. Dins d'un ambient molt carregat, i amb una calor sufocant, el sometent ataca a un grup d'obrers de les fàbriques de Cal Gallifa de Manresa i del poble de Sant Joan de Vilatorrada, el resultat final és una batalla campal entre les forces de l'ordre i els treballadors.

Els punts que reivindiquen el conjunt de Societats Obreres davant el batlle són els mateixos que havien estat pactats anteriorment, feia encara no dos mesos, i que els fabricants i propietaris no van respectar i es concentraven en:

- Respecte a la Societat Tres Classes del Vapor, legalment constituïda.
- Regularització del preu de la mà d'obra.
- Fixació del nombre d'hores que durant la setmana han de treballar els operaris.

El 21 de juliol, (l'endemà de la batalla campal entre treballadors i forces del sometent), tancaran en solidaritat totes les botigues, i els gremis pagesos de Manresa s'organitzaren per donar suport als vaguistes, repartint aliments al Centre Local Obrer del carrer Vestales.

Per primer cop a Manresa, una vaga obrera compta amb el suport de tots els sectors populars de la població, fins i tot amb la dels gremis, que s'havien caracteritzat per la seva actitud reaccionaria i reticent als canvis socials. També per primera ocasió, el clergat local es mostra a favor de les reivindicacions dels treballadors. La vaga s'allarga 15 dies.

Finalment la situació de misèria i de desesperació, obliga el govern a intervenir, i la vaga es dóna per acabada el 3 d'agost de 1890 amb la derrota de les posicions obreres i amb un nou triomf de la burgesia propietària. Les reivindicacions dels obrers són oblidades, la repressió de la patronal és dura (acomiadaments en massa, detencions...) i no es perdona als responsables. Als pobles del Bages, de Sallent i el Pont de Vilomara, famílies senceres són expulsades de les seves cases. S'elaboren "llistes negres" de treballadors indesitjables, dificultant que els expulsats trobin feina en un altra fàbrica de la comarca.

Veure els capítols anteriors:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí
- Capítol 2. Que volen els treballadors, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

Un dissabte a l'escola de 1964

Nois i noies al pati de l'escola Renaixença (en aquell temps Grupo Escolar Francisco Franco) l'any 1964, en una jornada esportiva dels dissabtes al matí. A la dreta de la fotografia es pot observar la ja desapareguda fàbrica de cintes Manubens (enderrocada el 2001). A l'esquerra de la mateixa es pot veure la casa Torra (1910) i al fons de tot, la casa Lluvià.

Font: Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

La vaga de 1890

Capítol 2. Que volen els treballadors

A mitjans d'abril de 1890, s'arriba a uns acords de mínims entre els treballadors manresans i els fabricants. El governador civil de Barcelona, arbitrarà en el conflicte, dotant-lo de legitimitat.

El 30 de març de 1890 la vaga ja és un fet. El detonant serà l'actitud de l'empresari de la fàbrica de cintes Vintró: es nega a reconèixer els representants obrers, i el fet provoca l'abandonament de la feina de la resta dels treballadors. Davant d'aquest greuge, el conjunt de la patronal també prendrà mesures i respondrà amb un locaut, els treballadors per la seva banda, es declaren en vaga.

Els punts de reivindicació dels treballadors eren els següents: millores econòmiques i el dret d'associació obrera; de tot manera, aquest serà un acord puntual, la comissió mixta (patronal i treballadors) continuarà reunint-se amb el compromís d'arribar a una solució definitiva en el termini de vuit dies. La federació de les Tres Classes del Vapor pacten el retorn immediat als llocs de treball, però amb l'amenaça d'una nova jornada de vaga si no s'arriba a cap acord satisfactori. Durant els dies següents retornen al treball les fàbriques que restaven aturades, les de la conca del riu Cardener i Llobregat. Per primer cop, els treballadors del Bages i el Berguedà comencen a organitzar-se i acudeixen en massa per afiliar-se a les Tres Classes del Vapor.

El 12 d'abril de 1890 s'acaben les converses i s'arriben a uns acords patronal-treballadors, respecte a les hores laborals setmanals:

- La jornada diürna de treball es reduirà a setanta hores per setmana, repartides en 12 hores els cinc primers dies i deu hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

- El torn de nit haurà de ser d'un màxim de cinquanta-dues hores a la primera setmana, nou hores els cinc primers dies i set hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

El "Primer de Maig" és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món.

Amb aquesta situació arriba la jornada del Primer de Maig, que es celebrarà amb tranquil·litat i relativa calma. Es farà un míting al solar del Buen Retiro, i posteriorment dues mil persones es manifestaran ordenadament fins a l'Ajuntament de Manresa, on lliuraran a l'alcalde de la ciutat, un manifest signat pels diferents components de la Federació de Societats Obreres de Manresa, en aquest manifest obrer no apareix cap signatura de la federació de les Tres Classes del Vapor.

Els dies posteriors a l'1 de maig, es produeixen aldarulls a les fàbriques de Barcelona i altres ciutats obreres catalanes, sense que a Manresa tinguin gaire ressò, a causa del fet que la demanda de 8 hores diàries (reivindicació obrera dels treballadors de tot el món) es veia com una utopia i fita impossible d'arribar-hi.

Veure el capítol anterior:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

La vaga de 1890

Capítol 1. Explotació i salaris baixos

Il·lustració a la "La Campana de Gràcia", en favor a les jornades laborals de vuit hores de la classe treballadora.

La segona meitat del convuls segle XIX i principis del segle XX es caracteritzen per ser un període de gran efervescència social i de lluita dels treballadors per assolir uns drets mínims i un reconeixement com a classe per part de la patronal i de l'estat.

Però de manera especial l'any 1890 serà un any clau pel moviment obrer internacional, ja que per primera vegada aconsegueix tenir una infraestructura organitzada que li permet tirar endavant la commemoració del primer de maig.

Les diferents organitzacions obreres existents a Catalunya no es quedaran al marge de la convocatòria i organitzaran el Primer de maig a cada ciutat, però aquesta celebració tindrà unes connotacions dramàtiques produïdes pel procés de solidaritat arran de les vagues de la ciutat de Manresa de 1890. Així doncs, durant l'any 1890 (any en què es reintrodueix el sufragi universal masculí i alhora es divideix la ciutat de Manresa en cinc districtes electorals) la capital del Bages gairebé esdevindrà l'eix de lluita obrera de Catalunya i ràpidament a altres zones, sobretot a les conques del riu Llobregat i Cardener.

Un encadenament de circumstàncies portarà a la vaga general. A les fàbriques tèxtils, sector hegemònic de la indústria manresana, els sous són en aquell moment irrisori, es treballa moltes hores i la patronal gaudeix d'un control absolut, com per prendre represàlies sobre qualsevol treballador que gosi alçar la veu, al mateix temps que es nega a negociar qualsevol mena de reforma laboral.

Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'última dècada del segle XIX.

Aquesta actitud provoca un creixent malestar entre la classe treballadora. Però aviat les coses començaran a fer un tomb, quan la federació de les Tres Classes del Vapor (TCV), convoqui un míting obrer al pati de davant de l'església del Carme, els principals oradors seran Brugueras, de les Tres Classes del Vapor; Sebastià Cots de Badalona i Antoni Sagués com a representant de la Federació Obrera de Manresa. En aquest míting es denuncia la jornada laboral, de fins a vuitanta hores setmanals i on rarament es respectava el descans dominical i els sous un 50% més baixos que a la capital (Barcelona), la qual cosa evidenciava greus problemes per a la manutenció de les famílies. En definitiva, els obrers que no estaven organitzats, es trobaven en mans de la patronal.

Durant el mes de febrer de 1890, s'inicia un procés crític que es reflecteix a través de la premsa local. Cada cop apareixen al·lusions més radicalitzades amb motiu dels baixos sous i en contra l'actitud de la patronal que no admet representants obrers en diàlegs de negociació, acomiadant si fa falta a treballadors que, individualment, es queixen de la situació i practicant una campanya de desprestigi perquè no puguin trobar cap altra feina a la ciutat. Davant d'aquest desolador panorama es comença a plantejar la possibilitat d'endegar una vaga de caràcter general.

El dia 24 de març de 1890, la vaga esclatà a la fàbrica Vintró de Manresa, quan els treballadors exigeixen la demanda del compliment de la tarifa de preus defensada per les TCV. Els fabricants i la patronal responen amb un locaut, tanquen les portes de les fàbriques. El dia 27 de març, les Tres Classes del Vapor van a la vaga general a tot Catalunya en defensa dels treballadors fabrils manresans.

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Indústria i ofici: conflicte social i jerarquies obreres a la Catalunya tèxtil (1881-1923). Carles Enrech Molina. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

Interpretant el Carrer del Balç

Un carrer medieval quasi únic a Catalunya

Catalunya compta amb milers de carrers d'origen i traçat medieval, però en pocs es pot copsar de manera empàtica l'angoixa, l'estretor i el paisatge de les aglomeracions urbanes del segle XIV com en el carrer del Balç de Manresa. En aquest sentit, es pot afirmar que el conjunt manresà té pocs paral·lelismes al territori català a excepció del carreró de les Bruixes de Cervera.

És aquesta singularitat la que li dóna un enorme potencial turístic i de capacitat d'atracció de visitants cap a altres exponents de la Manresa medieval com la Seu, el Carme o l'Hospital de Sant Andreu. Experiències com les del conjunt occità de Carcassona o el Call Jueu de Girona han estat els referents a l'hora de conceptualitzar les propostes d'intervenció per al carrer del Balç.

"El carrer del Balç, centre d'interpretació amb el recorregut" (editat per Manresa Turisme)

1. Jaume Desfar, manresà i conseller del rei Pere III, ens evoca l'inici del regnat, i ens presenta com era el rei Pere III i les seves gestes, fins que l'any 1344 va visitar Manresa per primera vegada.

2. A punt d'arribar el rei Pere III i enmig de la cridòria del mercat, una carnissera retrata la Manresa popular de l'època, sovint critica amb les jerarquies.

3. Jaume Amargós, cuireter i conseller de la ciutat, prepara el banquet per honrar el rei mentre fa un repàs a les classes hegemòniques de la Manresa del segle XIV.

4. Després de desfilar pels carrers de Manresa, el rei Pere III, en la seva darrera visita a la ciutat, l'any 1375, Jaume Desfar fa balanç del regnat que ara ja s'acaba.

5. En aquest espai, trobem una maqueta del carrer del Balç feta a l'escala on podem veure diverses escenes de la vida quotidiana i la Manresa dels gremis i dels oficis.

6. Aquesta zona informativa ens permet aprofundir en com sorgeix el carrer del Balç i ens presenta les diverses classes de poder de la Manresa del segle XIV.

7. Audiovisual "El creixement de la ciutat" que ressegueix Manresa des d'abans de l'ocupació humana fins al segle XIV.

Més entrades del carrer del Balç:

- El carrer que esdevindrà museu, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum (vídeo), aquí
- El carrer del Balç, aquí

La Plaça Major

Nomenclatura de la plaça

Fotografia de 1973 on es pot veure el nomenclàtor franquista d’aquells anys. Cantonada amb la Baixada del Carme i començament del carrer de Sant Miquel. ("Manresa la ciutat transformada" - Fotografia: Enric Villaplana)

Al llarg de la història, la plaça gran de Manresa o "Plaça Major" ha rebut nombrosos noms, la majoria en funció de la situació política del moment: plaça del Rei (1830); plaça Reial (1833) amb motiu del naixement d’Isabel II; plaça de la República Federal (durant l'efímera I República); plaça de la Constitució (fins al 1931); plaça de la República, durant la II República (1931-39); Plaza de los Mártires de Manresa, després de l’entrada dels “nacionals” i durant la dècada dels anys quaranta; Plaza de los Mártires, durant l’etapa franquista i plaça Major (canvi en el Ple municipal del 5 de juny de 1979).

Una plaça d'origen medieval

L’estructura de la plaça ens presenta una dualitat molt destacada que és característica de moltes places medievals catalanes. Si ens trobem al mig de la plaça, hom té la sensació d’estar en un espai tancat, però realment és molt obert perquè hi conflueixen un total de nou carrers.

Aquests carrers són, començant per la dreta del costat de l'edifici de l'Ajuntament, la Baixada dels Jueus que era l’indret on vivia aquesta comunitat fins que van expulsar-los, al segle XV; el carrer Amigant que conduïa al casal d’aquesta família noble manresana; el carrer de Sant Miquel que anava a l’església del mateix nom; la Baixada del Carme que portava a l’església gòtica del Puigmercadal; el carreró de Sant Ignasi Malalt on hi ha la capella dedicada a aquest sant; el Cap del Rec o punt per on arribava l’aigua de la Séquia a la plaça; el carrer Sobrerroca aixecat en la cinglera que ha format el torrent de Sant Ignasi; la Baixada del Pòpul on hi ha la capella dedicada a la Verge del mateix nom i el carrer del Bisbe, que prové del malnom d’un sabater que hi vivia.

La Casa Gran o l'edifici de l'ajuntament 

"Plaça Major de Manresa" per Marià Folch i Amich (1856) al Museu Comarcal de Manresa.

L’edifici de l’Ajuntament fou projectat per Joan Garrido i és obra de Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777. Va edificar-se sobre el solar dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. Tots aquests edificis van ser víctimes de l’incendi de 1713, durant la Guerra de Successió, on la ciutat fou arrasada per les tropes filipistes.

(Més informació sobre les conseqüències de la Guerra de Successió a la ciutat de Manresa, en aquest enllaç: "José de Armendáriz i l'incendi de Manresa")

En un principi el nou Consell Municipal s’havia d’ubicar a la Baixada de la Seu, actual edifici dels Jutjats. Però com que el Decret de Nova Planta va abolir les institucions tradicionals catalanes, com la vegueria i la batllia, entre altres, es va decidir edificar l’Ajuntament a la plaça Gran. La pedra de l’edifici es va extreure de prop de la capella de Sant Joan d’en Coll, mentre que el marbre de l’escut és de Segueró, un poble de la comarca de la Garrotxa.

La corona que remata l’escut va ser destronada arran de la Revolució de Setembre de 1868 i es va recol·locar amb la Restauració monàrquica. Antigament els pals per hissar la bandera estaven apostats al balcó central, però l'any 1930 van situar-se al capdamunt de la façana.

Bibliografia:

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Manresa: Zenobita.

Les companyies blanques

La construcció de noves muralles

El 6 d'agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del monestir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es feien dir Companyies Blanques, i que s'apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l'aragonesa Calatayud, a fi d'ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les Companyies Blanques?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aventurers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituïren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l'anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d'aleshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pagant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya-Aragó, que passessin a Castella al servei d'Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365-68).

El mur inferior

Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s'acostessin a Manresa i l'ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: "Civitas non est clausa" (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procuradors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Berenguer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Gamiçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la muralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l'atenció es concentrà en la revisió de murs vells i la rehabilitació del que s'anomena "mur superior" o "mur vell" que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d'un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s'anomenarà "mur inferior" o "mur nou".

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII. (Font: Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p. 185)

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Manresa: Farell Editors.

Llibres amb història

Vicenç Prat i el Llibre Verd

Les ciutats sempre han escrit llibres amb història, el seu passat i les seves llegendes que la cultura ha respectat, una excel·lent forma perquè la comunitat respiri tradicions pròpies i se senti arrelada a la vil·la on viu d'una forma participativa i quasi patriòtica.

Avui us parlaré d'un llibre que va veure la llum durant els intensos anys de la Segona República, es tracta del famós "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als Magatzems Jorba des dels 13 anys.

La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa. Contra tot pronòstic, vuitanta anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals.

Reedició del llibre de 1932 d'en Vicenç Prat, editat per l'Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages l'any 2002, coincidint amb el 70è aniversari de la seva primera publicació

Més informació sobre els autors:

- Vicenç Prat, aquí
- Anselm Corrons, aquí

Bibliografia:

- memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)

35 anys de la primera Diada a Manresa

L'11 de setembre de 1976

Coincidint amb el 35è aniversari de la celebració del míting de la Diada de 1976 al pavelló del Congost de Manresa (la primera Diada que es podia celebrar en llibertat des del 1939, si bé una llibertat encara vigilada), l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta l'àudio d'aquell acte multitudinari, que va tenir lloc el dia 10 de setembre –la vigília de la massiva concentració a Sant Boi de Llobregat-, i diversa documentació inèdita que hi està relacionada.

El document sonor de l'acte, de notable interès, ha estat facilitat per la manresana Maria Lluïsa Batlle Sanpera, i dura prop de 90 minuts. Inclou tots els parlaments: els de Josep Badia, Xavier Sitjes, Dolors Estrada, Joan Tatjé, Sebastià Vives i Isidre Badia (presentador). En nombroses ocasions els parlaments són interromputs per aplaudiments i proclames diverses, entre les quals les de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!" i "Visca l'Assemblea de Catalunya!".

Aquest míting del Congost va ser un dels actes polítics més remarcables de la transició a la ciutat. Sota l'impuls de l'Assemblea del Bages, van assistir-hi prop de 3.000 persones segons l'organització i la premsa –uns 1.600 segons la Guàrdia Civil- per reivindicar les plenes llibertats individuals i nacionals, just un dia abans de la coneguda i massiva concentració a Sant Boi de Llobregat.

L'Associació Memòria i Història de Manresa acompanya l'àudio del míting amb una trentena de documents, la major part dels quals desconeguts pel públic. Destaquen, d'una banda, els informes de la Guàrdia Civil sobre l'acte, un dels quals incriminava Josep Badia d'haver acusat al mateix cos de la Guàrdia Civil de l'assassinat de Jesús Maria Zabala, motiu pel qual va ser detingut. Escoltant l'àudio del míting es demostra que Josep Badia en cap moment no va fer aquesta afirmació. També s'hi pot veure la instància de petició del permís per celebrar el míting i la consegüent denegació per part del Govern Civil; diversa documentació de l'Assemblea del Bages i uns vint documents inèdits facilitats pel manresà Pep Centelles, que ofereixen informació de les despeses que va ocasionar l'acte, els materials que entorn de la Diada es van vendre a les parades, les diverses factures generades per a la contractació de diferents serveis, etc. Finalment, també es poden veure prop de 40 imatges i una desena de retalls de premsa de l'esdeveniment.

Es pot escoltar l'àudio i veure tot aquest material en un web que Memòria.cat ha creat específicament sobre el tema i que es titula "El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa".

Web 'El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa'