Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom (Revista el Pou de la Gallina, 2008)

Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidàctica gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

Portada del seu llibre 

L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

En finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap al coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentar-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar l'himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostra, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent està marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb la independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins al 2007, any en què torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
- Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

La "Farola obrera"

Manifestació unitària dels sindicats de la ciutat de Manresa el març de 1978 per reclamar convenis col·lectius en diversos sectors. Fotografia realitzada per Manolo Sànchez, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

Font: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

Terra Cremada

Devastació i foc a Manresa

"Terra cremada". Amb aquesta tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. 

La ciutat de Manresa, que el juliol del 1713, a través dels seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, més tard va canviar-se de bàndol i va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.

En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.

La destrucció de la ciutat

El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat. L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.

Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví i Obando, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.

La crònica de Francesc de Castellví i Obando 

Gràcies a la figura de Francesc de Castellví i Obando, cronista austriacista, coetani dels fets, ens ha permès conèixer més sobre la guerra de Successió a Catalunya i a la ciutat de Manresa. Segons llur crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.

Després del foc?

Manresa va ser una de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el terrorífic incendi provocat per les tropes de Felip V l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis de la ciutat. Tampoc no és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austriacista, sensible a l’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segle XVIII. Manresa també va presentar una important tradició juridicoconstitucional amb figures com ara la nissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels Segadors o bé Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliada posteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de la modernitat política dels catalans.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Manresa, devastada pel foc de Felip V" (10/11/2011)

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages 

Més informació:

- La ciutat cremada: "Manresa a la Guerra de Successió" aquí
- guerradesuccessió.cat aquí
- enciclopèdia.cat "La Guerra de Successió" aquí

Històries d'una prostituta manresana

La prostituta del pont de la Reforma

En la història de les ciutats i dels pobles, existeixen una sèrie de personatges que trenquen la dinàmica estàtica i rutinària de milers de persones normals. La ciutat de Manresa fou protagonista de la vida d'una d'aquestes persones. Durant molts anys vam veure a les proximitats de la plaça de la Reforma, la figura de Francesca Pesarrodona Tomasa (nascuda a Sant Joan de Vilatorrada), coneguda com la Quica, una prostituta mare de família, que va exercir el seu ofici a peu de carrer, de forma voluntària i sense estar controlada o explotada per terceres persones. A altes hores de la nit, en dies festius o caps de setmana, la Quica feia "guàrdia" al Pont de la Reforma (al costat de l'estació del Nord de la Renfe), al Passeig del Riu o a l'hotel Pere III, buscant clients. Eren zones de pas, de curta durada: estacions, carrers allunyats del centre i habitacions d'hotel, els manresans la coneixien bé, però els forans que visitaven la nostra ciutat, no tant.

Un dels sectors on hi havia més activitat era el format pel carrer d’Arbonés i la plaça de la Reforma, amb els mítics bars Jairo, Tívoli, Buengusto i Málaga. Entre les cases de cites, es parlava d'una al carrer de Camp d’Urgell, una altra a la plaça de Valldaura, i també a la plaça del Pedregar, a més del club Oasis, al carrer de les Beates. La Quica compaginava l'exercici de la prostitució, tant al carrer com en cases de cites. Francesca Pesarrodona va morir l'any 2006, a l'edat de 71 anys, va començar als 24 anys a prostituir-se i es va retirar passats els 60 anys d'edat, la seva vida és un recull de llegendes, històries casuals i trobades fortuïtes. 

La prostitució a peu de carrer 

La vida de Francesca Pesarrodona no va ser gens fàcil. Pionera en la pràctica de la prostitució a peu de carrer, encara són molts els qui la recorden esperant al passeig del Riu i la plaça de la Reforma. Un dels episodis més negres de la seva història recent és quan va haver d'anar a judici després d'haver rebut una agressió sexual, l’any 1995. Els dos acusats d'haver-la agredit físicament i d'haver-la violat, van ser condemnats a sis anys de presó. Entre les nombroses penúries que va haver de suportar durant els anys de professió hi ha un episodi d'atropellament a la carretera i la terrible vivència de veure morir un client als braços víctima d'un atac de cor.

La Quica mai no es va amagar de la seva professió. Va començar a fer de prostituta quan tenia 24 anys, després de veure frustrat el seu matrimoni i haver de fer front a importants problemes econòmics. No es va voler retirar fins que va ingressar a la residència, ja malalta. En les entrevistes que va concedir, la Quica sempre es va mostrar orgullosa d'haver mantingut la seva independència, de no haver treballat a compte de ningú i sense macarres a l'esquena.

Entrevista al Regió7 (12/12/1985)

Entrevista a Francesca Pessarrodona al diari Regió7 (1985).

- Pepa, prostituta, dona de la vida, dona de l’ofici… què t’agrada més? 

A vegades em diuen: puta! I jo els contesto "tu madre!", o no els dic res. És perdre el temps. No ho trobo bonic, però me’n faig càrrec. Si ho ets, ho ets, d'alguna cosa has de viure a la vida. 

- D’on et venen els clients? 

Alguns em venen de lluny. Algun d’Andorra i d’aquí mateix i de la comarca. 

- Per a tu és una necessitat, hobby, vici o una vocació com una altra? 

Quan vaig començar ho feia per necessitat. No tenia res per donar als meus fills. Ara com aquell qui diu és per vici, més ben dit, per calés.

- Has comptat mai quants homes has fet al dia? 

Cinc o sis anys enrere n'havia comptat de quinze en amunt.  

- Quants fills tens? 

Quatre i cinc avortaments. La primera filla és d’un vei del meu poble. Ah! i tinc sis néts tan puta que sóc encara! Les meves filles em diuen: Mare: com t'ho fas per aguantar tants homes? 

- Quan et retiraràs? 

Si pogués ho faria ara, hi ha coses que ja les faig a força de voluntat. No compto arribar als seixanta amb aquesta marxa que porto ara. No ho sé. Tinc una raó per continuar mentre pugui. Mira, és que estic sola, em trobo sola i m’he de distreure, i si de passada faig algun duro… Jo no tinc edat d’anar al cine o al ball. 

- No sé si és possible però, t’has enamorat mai d'un client? 

De client de la feina, no, ni mica. Enamorada? Enamorada ho havia estat de jove d'un xicot amb el que no em vaig poder casar… Ara, que sóc molt gelosa encara que no ho sembli. Sóc trapella amb els homes, perquè n'he tocats tants! Fa poc temps que en vaig conèixer un... n'estava contenta, no és que n'estigués enamorada però em pensava que només era per mi... el vaig descobrir amb una altra i li vaig fotre quatre hòsties!

- T’ha passat mai cap accident? 

Collons, si. Se me'n va morir un del cor. Dic, què fas?, no em va contestar. Va fer uns moviments estranys i va caure a terra mort.

- De dones te n'han vingut a veure? 

Si, ho havia fet amb dones? Amb moltes però ara ho he deixat. El que faig encara és fer parelles, matrimonis, ell i ella. 

- Ets sents bé fent parelles? 

Si, molt és lo meu. 

- Creus en Déu? 

Sí, i molt. Jo sóc religiosa però m‘han fer tornar dolenta. Jo, mala dona no ho hagués volgut ser mai. 

- Ho ets de mala dona? 

No. Jo em tinc per bona. Però porto una vida de circumstàncies dolentes.

Recerca i bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 (1985)
- Diari Regió7: notícia de la seva mort (08/01/2006)

- Bloc Striptease d'Històries: El sexe, una dona, una història
- Revista El Pou de la Gallina. Any 2012, núm. 278

Fotografies actualitzades el 17/11/2016:

- Carrer Arbonés: proens.cat
- La Reforma: Sònia Martín, tècnica de turisme de l'Ajuntament de Manresa

Més informació sobre la prostitució manresana:

- Manresa i la rebel·lió de les prostitutes: aquí
- La prostitució a la ciutat de Manresa: aquí

La filla d'un idealista

A la Rosa ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. Emès a l'espai "Taller" del Canal 33 l'11/07/12.

Sota el títol La filla d'un idealista, Canal 33 ha emès recentment un documental basat en la història de Jaume Arnau Cos, sindicalista manresà d'ideologia llibertària, que va patir privació de llibertat i exili interior a conseqüència de la repressió franquista. Produït per TransformaFilms i dirigit per Jordi Oriola, el documental pren com a eix el relat de Rosa Arnau, filla de Jaume Arnau, a qui ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. El film compta amb la intervenció de Josep Alert, membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que juntament amb Joaquim Aloy va assessorar en la realització del treball.

Veure la fitxa de Jaume Arnau Cos:

- Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975), aquí

Recerca:

- Memoria.cat: "Canal 33 emet 'La filla d'un idealista', documental sobre la història del sindicalista manresà Jaume Arnau Cos, amb la intervenció de Josep Alert" - (Notícia 18/08/12)

- TransformaFilms: La Filla d'un Idealista 

Els cossos sants

L'origen de la Festa Major

Com en molts temples d'estil gòtic, la basílica de la Seu té una cripta a la part inferior de l'Altar Major, on es guarden les relíquies dels Cossos Sants. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós ens descriu que durant la construcció de la Séquia (canal artificial que porta aigua a la ciutat provinent del riu Llobregat), el bisbe va obsequiar la fe i la constància de la ciutat.

"Atenent que dits cossos sagrats estaven en aquell lloc amb l'abandó que s'al·legava, fou donada autoritat i llicència als Consellers de Manresa per a traslladar aquestes santes relíquies de l'Església de Sant Fruitós a la Seu, com així es verificà el 30 d'agost de 1372 amb solemne i molt devota processió. Es disposaren les relíquies a l'altar major lloc en el qual estigueren més de dos segles, fins que es construí l'hermosa i artística cripta sota el baptisteri."

Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa, pàg. 66

Altar de la cripta amb les relíquies dels Cossos Sants (La Vanguardia)

Abans la festa patronal era la diada de Santa Maria (La Mare de Déu d'Agost) titular del temple de la Seu i va començar a celebrar-se en la nova data (30/31 d'agost) l'any 1431 pel gremi dels paraires, teixidors i sastres commemorant el trasllat de les caixes sagrades de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici de Sant Fruitós de Bages a la basílica de la Seu.

La "tirallonga dels Cossos Sants"

Dibuix de Joan Vilanova al llibre "La Història de Manresa, explicada als infants" 

Quan els homes de la meva edat érem petits; jugàvem a la tirallonga dels Cossos Sants. Era un joc molt senzill: qüestió de formar una llarga fila ("la tirallonga") donant-los les mans, i anar amunt i avall del carrer o pati bo i cantant:

La tirallonga dels Cossos Sants,

xics i grans,

tots són sants:

santa "Ignès", sant "Frictós",

sant Maurici gloriós!

(En dir "gloriós" final, que es feia cridant una mica més, ens deixàvem caure asseguts a terra).

Si anàvem d'excursió a Sant Fruitós de Bages, o algun altre lloc ens trobàvem amb quitxalla d'aquest poble, ells cantaven:

Manresans,

lladres, pillos i gormands,

que heu robat els Cossos Sants;

santa "Ignès", sant "Frictós",

sant Maurici gloriós!

A nosaltres, la gent gran ens ensenyava a replicar-los:

Forasters,

putiners,

que els tenieu en galliners... 

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J. (1984). Coneguem la Séquia. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

Més informació:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- La Seu de Manresa: aquí

- Notícia: "Los desconocidos cuerpos santos de la Seu de Manresa, en una visita" (La Vanguardia, 22/08/12): aquí

Una cara nova

La remodelació de l'institut Lluís de Peguera 

Remodelació de l'ala de l'institut Lluís de Peguera, propera al Passeig Pere III (Fotografia Ajuntament de Manresa)

Aspecte de l'antiga ala de l'institut Lluís de Peguera propera al Passeig Pere III, amb les "famoses" finestres blaves (Fotografia 'Manresa Calidoscopi)

Després d'anys d'espera i promeses, les obres de reforma de l'històric institut Lluís de Peguera, ubicat a la Plaça Espanya, van començar el mes de juliol de l'any 2008, amb mig any de retard segons dates oficials. Les obres van comportar l'enderroc del menjador del centre i la construcció d'un gimnàs nou, i com a principal reforma, la remodelació de les ales del vell institut que dataven dels anys 60. La remodelació de les ales es va fer per parts: primer el desmuntatge i reconstrucció de l'ala més propera al Passeig de Pere III, i posteriorment es va fer la mateixa operació a l'altra ala de l'institut, la del carrer Soler i March. El departament d'Ensenyament, a través de l'empresa pública GISA, va adjudicar les obres de reforma i ampliació de l'institut a la Constructora d'Aro. 

Nau principal de l'institut Lluís de Peguera, projectada per l'arquitecte Alexandre Soler i March (Fotografia 'Tot Passejant')

Per executar les obres de reforma de les dues ales es van desmuntar parets (especialment conegudes pel color blau de la part exterior), terres i sostres i només van restar dempeus llurs estructures, a partir de les quals es van reconstruir cadascuna de les ales del que havia de ser el nou institut. La durada oficial de les obres, segons fonts municipals, havia de ser de 25 mesos i havien de començar el 10 de desembre del 2007. Els treballs tenien un cost de 4.621.843 euros.

Durant el temps que van durar les obres, els alumnes que tenien les aules a les ales afectades van fer classe en unes caragoleres que van trigar a arribar provinents del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Al llarg de les obres de remodelació, les caragoleres provisionals van portar més d'un mal de cap. Els mòduls prefabricats van trigar a arribar, posteriorment es va haver de substituir l'arquitecte director de les obres (i autor del projecte) per part de GISA i, a més, perquè en un primer moment el departament d'Ensenyament no tenia previst fer la pista esportiva que tenia l'institut al seu pati. 

Fonts consultades:

- Diari Regió7: "La Generalitat adjudica per fi les obres de reforma i ampliació del Lluís de Peguera" (04/05/2008)

- Diari Regió7: "El Lluís de Peguera completa les obres de remodelació" (01/08/2011)

- Manresa Calidoscopi: "Manresa posa't lletja: La reforma de l'institut Lluís de Peguera" (05/02/2008): aquí

Més informació sobre el centre en aquest bloc:

- L'institut dels metges: aquí
- L'institut Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc: aquí

Més informació de l'arquitecte Alexandre Soler i March:

- Bloc TOT PASSEJANT: Alexandre Soler i March: aquí

Els jocs al carrer

Grup de gent jugant a la petanca durant les Enramades de 1981 al carrer Aiguader del barri de les Escodines. Les Enramades són les festes del barri per excel·lència, s’escauen el cap de setmana després de Corpus.  

Arxiu: Fotografia Claret Font - Escodines mil anys d'història

La ciutat dels ultres

L'agressió a David Martínez 

El dissabte 16 de gener de 1988, tres filo-feixistes vestits amb roba i equipament militar van assaltar el militant de la MDT (Moviment de Defensa de la Terra) David Martínez Sala, que llavors tenia 18 anys i tornava sol cap a casa seva pel Passeig Pere III. Sense avís i amb traïdoria van començar a apallissar-lo a cops de puny i puntades fins a deixar-lo ferit greu amb una commoció cerebral i diverses fractures a les costelles i a l'estèrnum. El 19 de gener de 1988, la premsa manresana es feia ressò de l'atac, la portada del diari Regió7 no deixava lloc a dubte sobre el significat de la pallissa.

"Pallissa 'ultra' a un independentista al mig de Manresa" (Regió7 - 19/01/1988)

L'atac contra David Martínez fou preparat amb antelació, en cap cas fou aleatori, els agressors eren de tendència ultranacionalista espanyola i marcadament feixista, reaccionaria i retrograda, coneixien perfectament la víctima. Després de ser colpejat amb duresa, Martínez va aconseguir arribar fins a la plaça Sant Domènec on va caure inconscient, una patrulla de la Policia Local va rebre l'avís d'un ciutadà on alertava a les forces de seguretat que hi havia un noi tirat a la plaça greument ferit, la Guàrdia Urbana el va trobar i immediatament el van traslladar a dependències hospitalàries. Aquell gener de 1988 un total de 34 col·lectius cívics, polítics i culturals del Bages van sortir al carrer per donar suport a David Martínez. El dia 21 de gener de 1988, el mateix diari Regió7, publicava la notícia de la detenció d'una persona que va participar en l'atac a Martínez, l'autor va manifestar que l'atac era per motius personals i no polítics.

El mateix David Martínez explica a la revista el Pou de la Gallina, l'octubre del 2012, com es va produir l'atac: "El 16 de gener de 1988 em van agredir tres skins fatxes davant del quiosc del Quimet al Passeig, al crit de "rojo, separatista i hippy". Em vaig poder arrossegar fins a Sant Domènec, on em va recollir la parella de la Policia Local, formada pels caporals Tàpies i Sánchez. Em van dur al Centre Hospitalari, amb diverses fractures i amb pronòstic greu".

Atacs polítics

La qüestió de fons, s'emmarcava més enllà d'una pallissa per sentiments personals, si no en un atac polític estudiat, analitzat i degudament programat, en una ciutat de poc més de 65.000 habitants que veia com moria lentament la indústria del tèxtil i de la metal·lúrgica, com el barri antic es deteriorava sense que l'ajuntament actués per frenar-ho i molts joves es relacionaven dintre les tribus urbanes de diferent estètica i ideologia, tan característiques de les ciutats postindustrials de finals del segle XX. L'agressió va actuar com la benzina sobre el foc, va radicalitzar postures i les paraules pujades de to i amenaces es van convertir en atacs, la ciutat havia esdevingut un laboratori social, de 1988 fins a 1990, els atacs ultres serien tristament notícia en més d'una ocasió.

El bienni dels "ultres" (1988-1990)

A finals de l'any 1987 i fins a pràcticament a les acaballes del 1990, la ciutat de Manresa, i també la comarca del Bages, havien patit diversos atacs de caràcter ultra feixista: agressions pels carrers i places públiques, davant els centres d'educació (alguns a les portes de l'institut Lluís de Peguera), a l'estació del Nord (Renfe), en concerts de caràcter antimilitarista i antirepressiu, a l'entrada de bars manresans o fins i tot amb la col·locació d'un artefacte explosiu a la seu de l'MDT del carrer Àngel Guimerà (a l'eix comercial de la ciutat més important) el novembre de 1989. L'artefacte en qüestió va produir diversos desperfectes però sense ferits de consideració. En un primer moment ningú es va atribuir l'acte i la concentració de rebuig va acabar amb la policia carregant contra els assistents. Posteriorment, el grup Milícia Catalana en reivindicà els fets.

Recerca:

- Hemeroteca diari Regió7 (Anys 1988/1989)
- Manresainfo.cat: "Més de 20 anys des del darrer atac feixista organitzat" (26/03/12)
- El Pou de la Gallina, octubre 2012, núm. 240, p.23

Més informació que et pot interessar:

- L'atemptat contra el MDT i el final del comando Manresa, aquí
- Una trucada anònima a Ràdio Manresa, aquí
- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure, aquí

- Quan explotaven bombes a Manresa, aquí

(Post actualitzat i revisat l'11/01/2013)

Ricard Lladó i Font

L'experiència dels Fets de Maig, el POUM fora de la llei i la repressió franquista

Ricard Lladó i Font va néixer a Manresa l'any 1915, quan va esclatar la Guerra Civil tenia 21 anys. La trajectòria de Ricard Lladó era la d’una persona que de jove desitjava transformar la societat de la seva època i fer-la més solidària i justa. Va actuar sempre d’acord amb aquests principis i a favor de les classes socials més necessitades, com en la vaga de la Telefònica de Manresa de l'any 1931, on treballava o als Fets d'Octubre de 1934 amb el bloc Aliança Obrera. Uns principis, una lluita, una militància que va dur fins a les últimes conseqüències i que el van portar a ser empresonat primer pels agents secrets estalinistes (NKVD) destinats a l'estat espanyol durant la Guerra Civil i més tard (i en dues ocasions) pels agents de seguretat franquistes. Fou membre de la Columna Lenin del POUM i el 19 de juliol de 1936 s'integrà al Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, durant els primers mesos de la guerra treballava a la Maquinària Industrial de Manresa que s'havia transformat en una important fàbrica de guerra al servei de la Generalitat de Catalunya.

Perseguits durant el conflicte bèl·lic per uns (com tan bé denuncia l’obra “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell) i durant la postguerra pels altres, per sobreviure psíquicament a aquella atmosfera política tan asfixiant, calia tenir una gran enteresa moral. I ell va demostrar tenir-la. També va tenir la sort de poder comptar amb una persona que li va oferir sempre un suport incondicional, la seva esposa, Filomena Esclusa.

La seva militància política el va portar a viure un temps a Barcelona i ser testimoni privilegiat del període revolucionari durant el primer temps de guerra especialment dels Fets de Maig del 1937 i la posterior persecució i aniquilació del POUM, de resultes de la qual ell seria empresonat a València per la policia soviètica que operava amb les forces republicanes espanyoles a la rereguarda. Enviat dues vegades a la presó, primer el 1941 sota l'acusació de rebel·ió militar “fue inductor de crímenes y desmanes pero debido a que se le considera muy ducho y con una extraordinaria habilidad política, guardóse mucho de comprometerse directamente dejando traslucir hechos concretos” i posteriorment l'any 1952 juntament amb 19 companys més del POUM.

Com a nota curiosa, les dues ocasions que Franco va visitar Manresa (la primera el 1947 i la segona el 1966), la policia s’emportava Ricard Lladó a comissaria, "per seguretat" i el deixava anar pocs dies després que el dictador abandonés la ciutat. Seguia sent una persona marcada pel règim.

L'any 2004, moria a Manresa, a l'edat de 89 anys.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Ricard Lladó, lluita per la llibertat" (17/11/2004)
- Joaquim Aloy, Jordi Basiana i Pere Gasol: La República a Manresa en un clic (1931-1936)
- Joaquim Aloy, Joan Albert Pons: Cens de manresans privats de llibertat (1939-1975)
- VV.AA.: "Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans" Universitat de Barcelona, 2000

Una ciutat de museus

Els espais de cultura locals 

Avui en dia la ciutat de Manresa hi podem trobar quatre museus que presenten una mostra de la història local, de la comarca i la seva relació amb la història del país.

Mostra Una ciutat de museus en un mapa més gran

El Museu Comarcal de Manresa està situat a l'antic col·legi i internat de Sant Ignasi que la congregació dels jesuïtes van ocupar des de la seva arribada a la ciutat, a mitjan segle XVIII, fins al final del segle XIX. En les seves onze sales podem veure una mostra de geologia i paleontologia presidida per una defensa d'Elephas antiquus; una sala d'arqueologia amb mostres neolítiques de les Marcetes (Viladordis) i del món iber-romà del Bages (com el mosaic romà de Sant Amanç), o fins i tot la necròpolis del Puigcardener, puig que ocupa la basílica de la Seu. La resta de sales expositives podem veure-hi objectes religiosos medievals, i peces de ceràmica que es va trobar a l'església del Carme (que es coneix com a ceràmica "manresana"). El Museu Comarcal de Manresa també té dues sales destinades a la història de la ciutat i l'art modern. La sala de pintura i escultura barroca ens recorden el pes que jugaven els tallers manresans del segle XVII. Els objectes importants a visitar són el retaule barroc del Roser del segle XVII que era a l'església de Sant Pere Màrtir, que es va salvar del foc i les runes del 1936. També hi destaca la figura del pintor i escenògraf manresà Josep Mestres Cabanes. L'edifici també compta amb l'Arxiu Històric de la Ciutat amb material i fons documental del segle XII fins a l'actualitat.

El Museu Històric de la Seu està ubicat a la basílica de la Seu i té una important varietat d'objectes religiosos. Es va inaugurar l’any 1934 per tal de conservar i exposar les obres d’art sacre, que havien quedat en desús, fora del culte quotidià. Entre els més importants a mencionar, un crucifix romànic, un frontal florentí (fet amb tela de lli i decorat amb brodats de seda amb fils d'or i argent) i les arques d'argent realitzades per l'argenter manresà Antic Lloreda dels cossos sants dels patrons de Manresa d'estil plateresc, que contenen les relíquies de Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès. Hi ha també fragments de retaules barrocs dels famosos tallers manresans dels Grau i el Sunyer, un retaule dedicat a Sant Ponç (segle XVI), una imatge de la Immaculada (segle XVII) així com nombrosos objectes d’orfebreria i d’indumentària litúrgica.

El Museu de Geologia Valentí Masachs és a l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa i està especialitzat en mineralogia i paleontologia. Hi podem trobar una col·lecció de minerals dels Països Catalans, un recull de les explotacions més importants peninsulars on destaca la secció de la conca potàssica del Bages, i vitrines sobre les aplicacions industrials dels minerals i a la secció de paleontologia, fòssils de diversos indrets de Catalunya. El museu també compta amb un espai anomenat "Taulell de Reflexió", ambientant en les problemàtiques mediambientals com l'exhauriment dels recursos naturals i la relació entre humans i minerals.

El Museu de la Tècnica de Manresa està ubicat als antics dipòsits de la ciutat, construïts al segle XIX. La nau té dues exposicions fixes, una dedicada al món de la cinteria i l'altre a la Séquia i l'Aigua. El visitant pot conèixer tot el procés de fabricació de teixits, la maquinària que s'utilitzava i les característiques de la indústria de confecció de cintes, vetes i passamaneria. També pot descobrir la història de la Séquia de 1345, la seva llegenda, l'arribada de l'aigua a la ciutat de Manresa i els seus usos.

Bibliografia i recerca:

- Comas, F.; Segon, J: "Visions de Manresa" Ed.Parcir/Zenobita, Manresa 2010

Més informació:

- Museu Comarcal de Manresa: aquí

- Museu Històric de la Seu: aquí

- Museu de Geologia Valentí Masachs: aquí

- Museu de la Tècnica de Manresa: aquí

Altres mapes i rutes de la ciutat:

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí
- Un viatge medieval: aquí

Les dones de Cal Torrents

Fotografia de 1949 dels treballadors de l'empresa Manufactures Torrents S.A. de la ciutat de Manresa. Podem comprovar que quasi la totalitat de la plantilla era personal femení. L'edifici actual avui en dia és la seu del diari de les comarques centrals: Regió7.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

Vacances a la Unió Soviètica

El viatge al país del pèndol de 1977

El llibre "El viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977", publicat a l'editorial manresana Zenobita l'abril del 2010, és un recull de les vivències i anècdotes que el manresà Lluís Grifell visqué durant un viatge de turisme a la Unió Soviètica, l'estiu de l'any 1977. El relat és senzill i alhora clarificador, partint d'un vocabulari autodidacte a tall de dietari i dels apunts recollits sobre el terreny, té com a objectiu principal fer una exposició de les vistes d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant els anys de plom del franquisme.

Grifell valora de forma positiva les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic, però també expeditiu mentre realitzava unes vacances programades amb un grup de turistes espanyols aquell estiu de 1977. 

A continuació un recull del seu particular dietari:

Dijous 11 d'agost

"Avui la cosa ja pinta d'una altra manera. D'entrada, cal destacar l'arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se'n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem [...]"

Dimecres 17 d'agost

"Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d'onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d'Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps [...]"

Dissabte 20 d'agost

"Avui s'aprofita el temps de valent, al contrari d'ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l'ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d'Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l'Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus".

Lluís Grifell 

L'autor del llibre

Lluís Grifell Pons neix l’any 1925 a Manresa en el si d’una família menestral. Cursa estudis de primària i de secundària, als catorze anys, comença una novel·la i una comèdia musical, intents que no arribaran a terme. Durant la Guerra Civil i la postguerra, estudia comerç i peritatge mercantil mentre treballa a la botiga dels seus pares. Després treballa de comercial en uns grans magatzems i viatja per Catalunya i País Valencià. El 1973 funda una empresa, que regenta fins a setanta-cinc anys, moment en què en delega la direcció en un seu fill. Llavors comença la seva etapa d’escriptor, publicant Sants i mites de Catalunya (en tres volums), Petites històries per matar el temps i Memòries i aventures d’un temps i d’un país (Catalunya 1930-1950).

Més informació:

- Editorial Zenobita, aquí

- Pàgina web de l'autor, aquí

- El Banc de la Memòria: Lluís Grifell, aquí

Els empaitabisbes

Ceballots al cap del bisbe de Vic

Els manresans mai han estat prou bé amb els bisbes. Així ho explica una rondalla explicada per Mateu Valls de Manresa de l'any 1911, i que recull el folklorista Joan Amades en el seu llibre "Rondallística".

"El bisbat que avui radica a la ciutat

de Vic diuen que en altres temps

havia estat a Manresa.

En una ocasió els manresans estaven

disconformes amb la conducta del seu

bisbe. Aquest hagué d'anar a Vic

a fer una visita, i, en retornar al 

seu palau de Manresa, els manresans

sortiren a retrobar-lo i l'apedregaren

a cops de ceba, amb tant de delit

que no el deixaren entrar a la ciutat.

El bisbe se'n tornà a Vic, on fou molt

ben rebut, i decidí quedar-s'hi a viure.

Els manresans, penedits de llur fet,

moltes vegades han reclamat el retorn

del bisbe, però ell mai més no hi ha

volgut tornar".

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J.: "Coneguem la Séquia", Caixa d'Estalvis de Manresa, 2a edició, Manresa 1984

Altres entrades al bloc relacionades amb el folklore:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- Entre Tots Sants i Manresa: aquí

El Palau Firal

El nou ExpoBages al Guix 

Fotografia: L'edifici del Palau Firal, situat al barri del Guix.

L'ExpoBages, és la fira multisectorial de referència de la Catalunya Central. Al llarg de la seva trajectòria (la primera edició és de 1980) l'Expobages ha fet d'aparador de l'activitat econòmica de Manresa i el Bages, i ha tingut un paper destacat en la dinamització econòmica i comercial al conjunt de la Catalunya Central, però des de l'any 1986 té una nova ubicació: El Palau Firal. 

L'ExpoBages de l'any 1986 va ser especial, perquè per primera vegada arribava en un nou edifici ubicat als afores de la ciutat de Manresa. La fira de mostres es traslladava al barri del Guix en la seva sisena edició i estrenava el nou Palau Firal de la ciutat, d'on ja no es mouria en les següents edicions. El recinte, obra de l'arquitecte Josep Maria Esquius, tenia com a principal virtut la seva construcció modular en forma de creu grega, que permetia dividir-lo en diferents pavellons i adequar-los a les necessitats de cada mostra amb facilitat. La curiositat de molts manresans va fer que fins a pocs moments abans de tancar la fira continués entrant fent per veure la nova infraestructura.

Fotografia: L'alcalde de Manresa Joan Cornet (a la dreta de la imatge) a la inauguració del Palau Firal, que va coincidir amb l'ExpoBages de 1986 (Diari Regió7 - Joan Esteve).

L'obra va tenir unes despeses elevades, per un ajuntament que no podia permetre's luxes. La compra del sòl, les obres d'adequació del terreny i la construcció de l'edifici es van valorar en 250 milions de pessetes, a les quals es van afegir 150 milions més en concepte de costos financers. Calia buscar finançament per efectuar aquesta gran obra. Una gran part d'aquesta inversió va anar a càrrec del Patronat de Fires (65%), però també van ser importants les aportacions de la Generalitat i l'Ajuntament de Manresa, 15% cadascun respectivament i les contribucions, menors, d'altres entitats locals com la Cambra de Comerç de Manresa i la Caixa d'Estalvis de Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Hemeroteca Diari Regió7 

- Fira de Manresa: "Fira ExpoBages"

Més informació:

- ExpoBages: tres dècades fidels a la ciutat, aquí
- El Palau Firal de Manresa, vídeo realitzat per E2S, aquí

Art urbà, art manresà

Portada del llibre (Ed. Zenobita)

Avui us vull parlar d'un llibre sobre patrimoni històric i natural de la nostra ciutat, Manresa Art Urbà (MAU). Els autors de l'obra són, Pere Izquierdo i Jordi Biel, i la seva idea és donar a conèixer les diverses representacions d’art que hi ha als carrers de Manresa. El llibre, publicat per Zenobita Edicions, és un recull fotogràfic d'elements urbans, des de portes, finestres i balcons fins a escuts, plaques, logotips, pintades i tota mena de detalls artístics i arquitectònics que es troben pels carrers de Manresa i que moltes vegades passen desapercebuts als ulls dels vianants.

Els dos autors quedaven els caps de setmana per pentinar els carrers de la ciutat, un per cada vorera, sobretot al barri antic. Al llarg de més de tres anys, van recopilar 3.000 imatges i a partir d'aquí "les vam anar visualitzant i seleccionant fins a dividir-les en 29 capítols" va explicar Biel en la presentació de l'obra a la llibreria Parcir de Manresa el 19 d'abril, que va afegir que "el llibre inclou finalment 800 fotos; i a 120 d'aquestes s'identifica el lloc on han estat preses". 

- Més informació: aquí

Història d'un canal impossible

Un port fluvial per la ciutat 

L'interès per millorar les anacròniques comunicacions de Manresa a principi del segle XIX van traslladar-se en el projecte de construcció d'un canal de navegació, i també de reg, que unís la nostra ciutat amb el port de Barcelona. Abans de l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1859, Manresa necessitava un accés ràpid a la costa per donar sortida als seus productes manufacturats, i evitar els tortuosos camins de l'època amb les tartanes tirades per cavalls.

El projecte havia de millorar el desenvolupament econòmic del Bages, però ben aviat va resultar irrealitzable pel seu alt cost econòmic, el cabal insuficient, els notables estiatges dels rius Cardener i Llobregat, i la quantitat d'encluses que les barcasses haurien hagut de superar. A la secció "Comunicaciones interiores", del periòdic El Español, el 24 de març de 1836, apareixia un article que portava per nom "Canal de navegación y de riego de Manresa a Barcelona". Ens podem fer una idea de quin impacte tindria la construcció d'aquest canal, no només a la comarca del Bages, sinó fins i tot a les comarques del pre-pirineu: 

"Este es el gran monumento que ha de eternizar el reinado de la inocente Isabel II, bajo la sabia direccion de su augusta Madre. El enlazará á la populosa Barcelona con Manresa, y esta vendrá a ser un remoto arrabal de aquella [...]. Por él se transportará ese apreciable y puro mineral de sal del coloso de Cardona, que se convertirá en oro y plata. El carbon de mina que rodea á Manresa será esplotado, y dará impulso á un sinnúmero de ingeniosas máquinas. El azogue que se oculta en sus entrañas, y cuya esplotacion es facilisima por la ventajosa posicion del sitio en que se encuentra su laboratorio natural, no dejará de ofrecer ricos cambios. El trigo, que es estraido de los estensos campos de Urgel y Aragon, se derramará por la muchedumbre de los pueblos que rodean la linea del canal. Los algodones, que se hilan primorosamente en las numerosas fábricas de Manresa, y en las de Sallent, Navarcles, Castellgalí, Suria, Molins de Rey y otros pueblos, y que luego se consumen y tejen en aquella ciudad, y en Berga, Bagá, Gironella, Cardona, Prats, Sallent, Sampedor. Las lanas y acreditados paños, estameñas y otros tejidos de las poblaciones indicadas, y las de Moyá, Castelldersol. Los riquisimos tejidos de seda, cintas, pañuelos y otros artefactos primorosos, en que se ocupan millares de telares en Manresa y pueblos circunvecinos. La pólvora, el papel, el salsaturno ó albayalde, llamado por los franceses blanc de plomb, el vidrio, el aguardiente; en una palabra, todo género de artefactos que elaboran sus fábricas é ingeniosos talleres [...]."

El projecte del canal de reg i navegació de la ciutat de Manresa entra en el camp dels intents de modernització que es van emprendre a la primera meitat del segle XIX a càrrec dels governs liberals de Madrid, molts dels quals no reeixits, com en cas dels canals navegables; i altres amb un èxit aclaparador, com en el cas dels ferrocarrils.

El projecte de canalització dels rius Cardener i el Llobregat, que havia de millorar el transport entre les ciutats de Manresa i Barcelona, va aparèixer l'any 1814, amb la finalització de la Guerra del Francès, quan la Junta de Comerç de Barcelona va encarregar a l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, expert en projectes de canalització i construcció de ports, l'estudi de l'obra. Soler va dir que la construcció era factible, i n'elaborà els plànols poc temps després, tot i que mai s'han pogut trobar en l'actualitat.

La Junta de Comerç de Barcelona va comunicar aquest projecte al consistori de Manresa el 21 de juny del 1815, anunciant la propera visita de Soler i Ferrer. En la missiva, que es conserva a l'Arxiu Comarcal de Manresa, hi diu que el canal navegable permetria "fer més fàcils, més barates i millors les comunicacions i els transports". Aquest projecte no va fructificar mai a causa del seu elevat cost de construcció. La hisenda pública estava en bancarrota i les despeses havien de sortir directament de l'increment dels impostos entre els pobles veïns, que encara patien les conseqüències d'una guerra que va durar 6 anys.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Un projecte del segle XIX preveia un canal navegable entre Manresa i Barcelona" (07/10/10)

- Bloc "Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues"

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009