28 d’agost 2014

La fe del convers

La conversió al segle XIV

La "fe del convers" és la d'aquell que ha canviat d'opinió pel motiu que sigui i pren posicions no només totalment contràries al que abans pensava, sinó fins i tot extremes dins de la seva nova confessió. L'expressió ve d'aquells que renunciaven, de grau o forçats a la seva religió i havien de demostrar que aquesta conversió era real i no mera façana. En el cristianisme, potser el més recordat és Sant Pau, llur conversió se celebra al santoral el 25 de gener i que va passar de perseguir els cristians a ser un dels seus líders i creadors del cristianisme incipient. Un altre convers del cristianisme fou Agustí d'Hipona (Sant Agustí).

El 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple. No tots els jueus foren expulsats, assassinats o maltractats, els conversos es van escapar d'aquests brots de violència, de moment. La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ésser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, segueix sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
"¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391."
Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca
Anuari d'Estudis Medievals 37/1, gener - juny 2007

Les relacions entre cristians i neòfits no foren en cap cas bones, tot i la conversió al cristianisme els conversos seguien vivint, no tots, però si la immensa majoria, en els calls de les seves ciutats i exercien les mateixes activitats professionals que quan eren ciutadans jueus. Estaven condemnats a viure en una societat provisional, al marge de les dues religions. Si la conversió els hauria hagut d'obrir les portes de la societat cristiana, el cert és que transforma l'odi envers els jueus en l'odi envers els conversos (també incloïa als moriscos, tot i que aquests no tenien l'estigma de la usura), perquè "lo juheu converso batejat fou sempre mal mirat pel poble".

Manresans conversos: disputes, revoltes, predicadors, denúncies, atacs i protecció reial

La primera data que disposem de Manresa on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. De fet a molts conversos, les coses els hi anaven molt millor que als pobres fidels cristians, ja que les autoritats premiaven als jueus que abandonaven la seva fe, batejant-se i abraçant la religió cristiana. Encara més, alguns fins i tot els pagaven incentius perquè d'altres jueus fessin el mateix camí. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l'assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l'únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Per cert Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d'aquella vila.

Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava a l'inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d'haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. El rastre de Jaume Desfar es perd ràpidament dels arxius manresans, a causa de la ira que va aixecar entre els jueus. Pels jueus del call era inadmissible la conversió, molts d'ells com a metges i cirurgians, es negarien atendre conversos que renegaven del Talmud i les seves escriptures. Desfar probablement va abandonar la ciutat amb destinació Barcelona. L'any 1372 es troba un document a la ciutat comtal on el calvari li atorgava un ajut de 50 sous. Mentrestant el metge Astruc Jucef va seguir practicant la medicina a casa nostre fins l'any 1391, any en que va fer testament. Avui en dia encara podem trobar a Manresa símbols iconoclàstics de la conversió dels jueus. A la basílica de la Seu de Manresa podeu observar el retaule de Sant Marc (1346), d'Arnau Bassa, on en un detall es representa la conversió d'un matrimoni jueu, mitjançant el baptisme.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

Al segle XIII, les autoritats de la Corona d'Aragó, van obligar els jueus a portar cosida als vestits i capes una rodella de color groc i vermell, que permetia distingir-los i determinar la seva confessió de la resta de cristians. Durant el segle XIV, es va produir una transformació del discurs antijueu cap a jueus convertits al cristianisme i aviat passà a ser odi popular generalitzat contra els jueus i també contra els moriscos, que vivien en les ciutats "conquistades" de Tortosa, Lleida, Mallorca o la mateixa València. Tenim els casos dels assalts de 1320 protagonitzats pels Pastorets de Barbastre, l’atac i assalt de 1331 al call de Girona, les matances de 1348 de Tàrrega i els avalots definitius de 1391.

La sang nova i els nous cristians

A la Corona d’Aragó, al segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV. La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants.

El 1480, la Inquisició va mamprendre la fustigació contra els conversos mitjançant un sistema pervers: els edictes de gràcia. Es tractava d’una crida que es penjava a les portes de les esglésies recomanant als conversos que anaren a declarar voluntàriament per a refermar el seu cristianisme, amb l’amenaça de càstig per als qui, si no ho feien, foren descoberts i acusats de criptojueus per les declaracions d’altres. El càstig incloïa des de multes i taxes permanents fins a la confiscació de tots els béns i la mort a la foguera. Amb tota aquesta informació, els inquisidors crearen un cens de conversos carrer per carrer, casa per casa, raval per raval i poble per poble. Els ingressos per les multes, les taxes i les confiscacions anaven a parar a les mans del rei i, en part, eren destinats a mantenir la Inquisició mateixa.

La tardor de 1525, Carles I va notificar als mudèjars (musulmans que viuen en territoris cristians) de la Corona d'Aragó que havien de fer-se cristians o abandonar definitivament els seus llocs. En aquesta agònica situació, i després de mesos de porfídia, van optar sorprenentment pel baptisme, seguint el mateix camí dels jueus. Conversió o expulsió de casa. Un any després, els mudèjars eren ja cristians. A partir d'aquest moment seran coneguts com a cristians nous, nous batejats, nous convertits, o moriscos, terme aquest últim que s'imposarà després de l'expulsió, significant la seva doble condició de renegats de la fe cristiana i traïdors al seu rei.

Els estatuts de neteja de sang a la Monarquia Hispànica moderna garantien l'absència d'ascendència jueva conversa en els qui havien d'ocupar càrrecs rellevants. Amb el temps la idea de sang "pura" es va assimilar a sang "espanyola" i els "cristians vells" es van oposar a l'erradicació dels estatuts per defensar les seves posicions socials evitant la competència.

Bibliografia:

- Bloc 'Ciències Socials en Xarxa': Inquisició, jueus i moriscos en l’Espanya moderna

- Colás Latorre, Gregorio. (2002). Trébede: Mensual aragonés de análisis, opinión y cultura, Núm. 62, págs. 53-59

- Costa, Esperança. La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- Ferragud Domingo, Carmel. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- García Marsilla, Juan Vicente. (2012). La imatge com a arma. Jueus i conversos enfront de les arts visuals cristianes a la Corona d'Aragó. Afers: fulls de recerca i pensament, Vol. 27, Nº. 73, págs. 565-595

- Hernando, Josep. (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- Henrando, Josep; Ibàñez, A. (1992). El procés contra el convers Nicolau Sanxo, ciutadà de Barcelona, acusat d'haver circumcidat el seu fill (1437-1438), dins les "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", Universitat de Barcelona, 13, pp. 75-100

- Riera i Sans, Jaume. (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

- Torras i Cortina, Miquel. (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona

21 d’agost 2014

El Castell de Focs de la Seu


Castell de Focs davant la Seu durant la Festa Major de 1969. Entre els anys 1965 i 1970 els castells de focs de la Festa major es disparaven a la Façana principal de la Seu. L'any 1971, per raons de seguretat de l'edifici, es van desplaçar a l'esplanada de la Torre Santa Caterina.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

18 d’agost 2014

La camisa blava al vent

Cròniques falangistes de 1939

Entre 1939 i 1945 gairebé 40 manresans van ser afusellats, la majoria al Camp de la Bóta. Això se sap gràcies a la tasca de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que va recollir en una web tota la documentació penal dels manresans processats i posteriorment sentenciats a mort en aquest fatídic indret. La venjança i una ferotge repressió contra els simpatitzants de la República i del catalanisme van presidir l’actuació dels nous governants franquistes que durant els primers sis anys de dictadura feixitisoide van aplicar el terror ideològic de l’ultracatolicisme i l’autarquia falangista, en el cas manresà apaivagada inicialment per la influència d’un carlisme (que temia el comunisme més que la influència catalanista en la política) també ultraconservador, que ben aviat cedirà el poder als falangistes de torn i reaccionaris del franquisme. Durant els primers anys de la dictadura, acabada ja la guerra, Franco féu executar arreu de l’Estat espanyol unes 30.000 persones. El mateix general Franco donava personalment el seu vistiplau, l’enterado, a les sentències de mort.

Els últims dies de guerra la ciutat de Manresa era un caos absolut, militars i polítics republicans, així com ferits i refugiats es van veure obligats a emprendre la retirada per no patir les represàlies dels franquistes que s'acostaven a la ciutat per la carretera de Calaf a Manresa, amb el suport logístic de la temuda Legió Condor alemanya que metrallava a tot el que es retirava per la carretera, causant un terror de proporcions considerables. El dia 23 de gener de 1939, els detinguts, quasi uns 400, de la presó improvisada del convent de Santa Clara van quedar en llibertat, perquè els seus guàrdies republicans van fugir per evitar caure en mans de l'exèrcit franquista. Durant unes hores, Manresa es va quedar sense cap autoritat, fet que va provocar onades de robatoris, saquejos i pillatges, el més important dels quals fou el dels magatzems Jorba. El soldat manresà Jaume Massana i Naudi, el primer de l'exèrcit franquista a entrar a la seva ciutat, afirmava que la ciutat era pràcticament buida, fins que de mica en mica la gent, en veure que havien arribat, va anar sortint dels seus amagatalls.

Ramon Pujol Roca explica que s’havien preparat diverses trinxeres repartides estratègicament com al Parc de la Seu i ell mateix va treballar-hi en les que es van construir damunt de la font de Neptú, però segons el mateix Pujol “els soldats republicans treballaven de manera desorganitzada i incontrolada”. Així, que aquestes trinxeres que havien de servir per defensar la ciutat de Manresa no van servir de res, perquè no hi havia cap unitat destinada per combatre l'enemic. Entre aquella nit i la matinada del dia 24 de gener, les tropes republicanes en retirada van fer volar tots els ponts sobre el riu Cardener, per endarrerir l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Només el pont de Sant Francesc es va salvar perquè van fallar les càrregues explosives.

Acabada oficialment la guerra pels "guanyadors" l'1 d'abril de 1939, el famós Día de la Victoria la ciutat de Manresa van canviar de bàndol, millor dit, de camisa. Moltes famílies adinerades i conservadores van llançar-se als braços del franquisme disposats a oferir els seus serveis a les noves autoritats. Volien recuperar l'estatus social i sobretot el seu preuat patrimoni (habitatges, comerços i fàbriques). Al cap i a la fi, la gent d'ordre de la ciutat, volia recuperar l'antic poder econòmic i sobretot social d'abans de la Guerra Civil. Els populars magatzems de Cal Jorba, després de ser saquejats a finals de gener de 1939, les camises blaves de la Falange van començar a vendre's sense cap mena de pudor. La secció de camiseria s'afanyava a vendre les noves camises dels guanyadors. Els manresans que volien treure quelcom de benefici personal o polític o simplement agradar als franquistes havien de deixar-se veure amb la nova indumentària del que era l'únic partit legal del nou estat espanyol del dictador Franco.

El manresà Josep Torras, de 92 anys d'edat, recorda com molta gent es va comprar la camisa blava de la Falange Espanyola, en una entrevista a la revista el Pou de la Gallina, del febrer del 2014. Torras era fill d’una família catalanista de tarannà conservador moderat i treballava a cal Jorba des dels 14 anys, poc abans que els magatzems fossin col·lectivitzats a finals de l'estiu de 1936. Feia tres mesos que els del SIM (Servei d’Investigació Militar de la República) s’havien endut el pare i no en sabien res. Era proper a la Lliga, però no havia militat en cap partit, havia estat president de l’Orfeó Manresà i com a impressor editava la revista Ciutat i havia presidit la patronal.
“Els darrers dies de la República a la nit no hi havia llums al carrer. De cop hi va haver menjar, però de seguida van tornar al racionament. [...] A la secció de camiseria de cal Jorba es van vendre moltes camises blaves. El pare, a qui ja donaven per mort, va tornar a mig febrer. Després d’haver estat tancat a la txeca se l’havien endut a França, a peu fins a la frontera, fins que els van alliberar els franquistes. No sé com ho va poder resistir, perquè patia del cor”.
Un altre manresà, Lluís Grifell, de 88 anys, explica que a la postguerra per ser ben vist i gaudir de respecte públic havies de ser de la Falange. 
"Arran dels bombardeigs ens van dur a Moià. Vam tornar a Manresa al cap de tres o quatre dies de l’entrada de les tropes franquistes, amb un camió de l’exèrcit. [...] Els moros havien fet parades i cobraven en monedes de plata. Vam trobar la botiga intacta, però no hi havia res. Els primers dies voltava la tropa pel carrer i molta policia secreta. Si volies ser ben vist t’havies de fer de falange, però a casa no me’n van deixar fer".
Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum I. Manresa: Parcir edicions selectes, 1992

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum II. Manresa: Parcir edicions selectes, 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme en un clic (1939-1959)

- SARDANS, Jordi. PUIG, Jaume: 75 anys de l’ocupació franquista de Manresa. El Pou de la Gallina, febrer 2014

12 d’agost 2014

Els manresans de València

El viatge cap a Benissanó

Castell de Benissanó. Fotografia: J.A. Ruiz Peñalver 

No són de Manresa, ni del Bages, ni tan sols de la Catalunya Central, ni l'obra espiritual i la devoció de Sant Ignasi de Loiola tampoc té res a veure, però tothom els coneix com els manresans ("manrasanos") i són del poble de Benissanó, una vila de 2.300 habitants a la comarca del Camp de Túria (València). Fa més d'un segle que són anomenats popularment d'aquesta manera i la utilització d'aquest terme s'ha difós fins a substituir, popularment, "benissaners", el gentilici original del lloc, pel de manresans. L'origen d'aquest canvi és incert, tot i que no ens hem de remuntar molts segles enrere per arribar a treure'n l'entrellat.

La majoria de versions sobre el fet, però, coincideixen a situar-lo cap a mitjan segle XIX, quan unes famílies providents de la capital del Bages van anar a treballar al Camp de Túria. Tot i que la memòria popular recull el pas d'aquests manresans per la localitat, les mancances dels censos de població i altres documents originals de l'època fan que no se n'hagi pogut conservar la identitat. Fins entrat la dècada dels anys 70 del segle XIX no es va crear el Registre Civil a l'estat espanyol, i els naixements i defuncions per exemple, quedaven en mans de l'església, l'única que elaborava censos, mitjançant la fe baptismals i les defuncions. Un altre origen, podria relacionar-se amb els darrers senyors del castell, els marquesos de Monistrol, que probablement eren vistos des de la comarca com a “manresans” (Domínguez, 2010:59).

Bibliografia:

-  DOMÍNGUEZ VICENTE, Neus; DOMÍNGUEZ BENLLOC, Joan (2010). Els malnoms del Camp de Túria: classificació semàntica. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 12. [Consultat el 12/08/2014: http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011/268.pdf ]

- CORRAL, Josep. Un poble de València utilitza manresà com a gentilici. Diari Regió7, 07/07/2012

02 d’agost 2014

La Sèquia de Manresa a "El suplement d'estiu"

La construcció de la Séquia, el Miracle de la Llum i l'entorn natural del Parc de la Séquia

Llac artificial del Parc de l'Agulla

Participació en el programa de Catalunya Ràdio El Suplement d'Estiu del dia 2 d'agost amb el Miracle de la Llum, la construcció de la Séquia i l'espai natural del Parc de la Séquia. El periodista Roger Escapa investiga sobre els orígens d'aquest miracle amb un servidor i la Laia Muns coordinadora del Parc de la Séquia.

Escoltar l'entrevista en aquest enllaç: aquí

28 de juliol 2014

Quan Manresa va descobrir Londres

La Manresa Road

La Manresa Road de Londres, al barri benestant de Chelsea

L'any 1947, l'únic diari de la ciutat era el "Manresa", un butlletí controlat i finançat per la secció local de la Falange Espanyola i les JONS. El mitjà en qüestió va fer un descobriment que fins aquell moment cap manresà o notable n'havia parlat mai en primera persona o com a testimoni directe. El 17 de juliol de 1947 el periòdic Manresa ens deia:
"Inglaterra conmemoró el hecho dando el nombre de Manresa a un sinfín de calles de las distitnats del país".
La notícia era molt minsa i no feia una clara referència a cap ciutat del Regne Unit, indicant que en moltes ciutats angleses el nom de Manresa era en honor al qual nosaltres coneixem com la Batalla del Bruc de 1808. Segons els anglesos, la batalla del Bruc és coneguda com la "Batalla de Manresa". Semblava que els topògrafs anglesos de l'època foren incapaços de trobar la població del Bruc, i van escollir Manresa, per la seva proximitat i per la seva importància estratègica.

Cartell de la Manresa Road. Fotografia de David Jaen Argudo

El diari "Manresa" no va mencionar la Manresa Road de Londres, situada al barri de Chelsea de la capital britànica, perpendicular a la llarga avinguda de King's Road, a l'esquerra i no molt lluny del riu Tàmesis. És un carrer curt, que arranca a mà dreta de l'esmentada King's Road -direcció Buckingham-Fulham- i acaba en un petit parc o placeta: el Chelsea Square. Una via residencial, sense molts comerços, a un dels barris nobles de la ciutat de Londres.

Si aneu a Londres recordeu, que al barri de Chelsea, els manresans hi tenim un carrer.

Bibliografia de referència:

- Gasol, Josep Maria (1991). Manresa un nom universal. Ajuntament de Manresa

21 de juliol 2014

Les caputxines del Carrer Talamanca

El Monestir de Sant Carles Borromeu

A principis del mes de febrer del 2014, la Mare Abadessa del Monestir de Caputxines de Manresa, Teresa Caballero, anunciava públicament de forma unànime i després d’un llarg període de reflexió, que donava el conjunt patrimonial del monestir de Sant Carles Borromeu a la Fundació Sociosanitària de Manresa perquè esdevingués una residència d'avis. Els motius d'aquesta donació anaven relacionats directament amb l’edat de les sis monges que vivien al monestir, situat al carrer Talamanca, així com a la falta de noves vocacions religioses per omplir les vacants.

Les Caputxines consideraven que el perfil de la Fundació Sociosanitària de Manresa era l’idoni perquè, en el futur, es pogués fer un ús social de la finca que té una superfície total de 4.500 metres quadrats dels quals 1.800 són edificats. Entre els primers objectius, hi havia el de preservar tots els elements arquitectònics i artístics de valor i posteriorment, determinar la millor manera per reconvertir espais en una residència per a persones amb problemes de dependència.

El convent de caputxines que es va fundar a iniciativa d’Àngela Margarida i Prat des de Santa Margarida la Reial de Barcelona, establiment que també havia fundat ella uns anys abans. La fundadora va començar a fer les gestions corresponents el 1608, però es va topar amb la pretensió del bisbe de Vic de portar a terme aquesta fundació des del convent de Saragossa. Per altra banda, els consellers de Manresa van obtenir el vistiplau de Roma, mentre compraven la casa natal d'Àngela Serafina, situada en un trull del carrer de Talamanca.

Àngela Margarida i Prat és coneguda com la Mare Serafina, perquè era vídua del mestre sastre Francesc Serafí. Va ser la monja que va fundar l'ordre de les Caputxines a Espanya. Aquest fet va comportar que el 1896, segons l'historiador Sarret i Arbós, col·loquessin "el seu retrat a l'ajuntament sense cerimònia oficial o pública, dins la galeria de Manresans Il·lustres". El 1883, l'alcalde de Manresa Marià Batlles i March havia inaugurat aquesta galeria en què, fins a l'actualitat, és l'única dona que figura a la Galeria de manresans il·lustres.

El convent de les caputxines

L'any 1638 van sortir del convent del carrer del Carme de Barcelona cinc religioses en direcció a Manresa amb l'objectiu d'erigir una nova fundació segons havia estat voluntat de la mare Serafina. El convent es va edificar sobre l'antiga Casa del Trull, molí d'oli que es trobava al carrer de Talamanca, al mateix solar on havia nascut la fundadora de les caputxines. Es va enderrocar la casa i es va construir un monestir que va ser acabat el 13 de gener del 1652. Gràcies a les gestions d'un dels protectors de la comunitat, el benemèrit Joan de Peguera, el claustre del convent es va fer amb columnes i capitells procedents de l'antic monestir de Valldaura. Finalment la fundació fou autoritzada pel papa Urbà VIII.

L’església fou dedicada a sant Carles Borromeu. L’any següent va consagrar-se aquella església i en el capítol de les adversitats, també va patir els efectes d’una epidèmia de pesta. Entre el 1647 i 1652 es va ampliar el convent i en aquest sentit, el 1679 es va posar la primera pedra d’una nova església, que es va inaugurar el 1687. Poc després, el 1713, va patir els efectes de la guerra de Successió, el que seria el començament dels trasbalsos propis del segle XIX. 

El 1808 es va haver d’abandonar la casa a causa de l’entrada a Manresa de les tropes napoleòniques, no hi van poder tornar fins al 1811. Exclaustrat altra vegada entre el 1868-71. També va quedar afectada pels efectes de la Setmana Tràgica (1909) en veure’s obligades a establir-se provisionalment en una casa particular. Un cop passat aquell trist episodi, el 1911 van inaugurar la nova església. Aquesta situació es va tornar a reproduir durant la guerra civil (1936-39), quan les monges foren expulsades amb violència i el convent enderrocat. Entre el 1944 i 1957 van aixecar el nou edifici, en la mateixa ubicació i tornant a aixecar el claustre procedent de les cistercenques de Valldaura. L'obra fou realitzada per mestres picapedrers de Sant Cugat del Vallès. Els capitells són decorats amb una gran varietat de temes vegetals i figuratius de monges, sants, religiosos, també dimonis, animals grotescs i fins i tot un personatge amb una actitud gens decorosa.

Bibliografia en línia:

- Manresanes que han fet història: Àngela Margarida Prat de Serafí, "Mare Serafina" (1543-1608)

- Monestirs de Catalunya: Monestir de Sant Carles Borromeu (Manresa)

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador. Dos religiosos manresans amb projecció exterior. Diari Regió7, 06/09/2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- TORRAS i BACARDIT, Carme. El claustre de les Caputxines o de l'antic monestir de Valldaura. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages. núm. 50 (1989)

15 de juliol 2014

Posi un obelisc a la seva ciutat!




Un peculiar obelisc (l'únic que resta en peus a la ciutat) corona el passatge Soler de Lloberas, situat al costat de la via dels Ferrocarrils Catalans, entre les estacions de Manresa-Baixador i Manresa-Alta, just al pont de la carretera de Santpedor que travessa aquesta via de tren.

(Fotografies realitzades el febrer del 2014 per Jordi Bonvehí)

09 de juliol 2014

1392, punt final?

El llibre dels administradors de la Seu

En aquest bloc s'ha repassat l'empremta que van deixar els jueus a la ciutat de Manresa, però un dels casos que sovint s'ha omès més en la història són les feines que realitzaven fora de les més conegudes i probablement més odiades, la usura, ergo, el préstec de diners. Al call de Manresa els jueus estaven segurs, durant els segles XIII i XIV, vivien dintre el seu barri, no se'ls podia atacar ni insultar, ja que fer-ho, era insultar directament al rei, ja que els jueus eren "el cofre i tresor" del rei, patrimoni de la corona.

El terme a quo de la presència de jueus dintre el call, es remunta al 1294, i el terme ad quem, és el de 1392, cent anys d'hebreus manresans ben documentats gràcies als Llibres dels Jueus, libri iudeorum de la ciutat. Aquests llibres van servir de font primordial als historiadors Albert Benet, Joaquim Sarret i Arbós i José Maria Mas y Casas per realitzar les seves publicacions sobre la comunitat hebraica manresana del segle XIV

La majoria dels jueus manresans provenien d'altres ciutats de la Corona d'Aragó (Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca del Penedès, Camprodon, Besalú o Montpeller), atretes per l'esplendor i el ritme frenètic de la Manresa del segle d'or. El segle XIV va ser per a Manresa un veritable “segle d’or”, marcat per un període d’esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic. Després d’uns dos segles de pau, de viure allunyada de la frontera andalusina  i de no patir ràtzies com la d’Almansor del 999, Manresa havia iniciat un fort creixement afavorit per la seva situació al centre de Catalunya, i pas obligat entre la muntanya i la costa.

Durant la seva arribada a casa nostra a finals del segle XIII Manresa estava en plena ebullició: construcció de la Seu, del Pont Nou, ampliació de les muralles... Ràpidament els jueus van ubicar-se al costat de l'actual ajuntament de Manresa i van constituir el seu call, amb la seva sinagoga i l'escola (domo uocata schola ebrayca), i fins i tot un cementiri, fora de les muralles. L'aljama de Manresa és de sobres coneguts per la seva activitat creditícia (tot i l'enemistat dels cristians, el rei tolerava aquesta situació perquè era la primera font d'ingressos de la corona) i la pràctica de la medicina moderna, amb els metges Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamó-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

Tot i que el 1392 es perd el rastre dels jueus manresans, un any després de l'assalt de 1391, s'han conservat documents que prevalen la tesi que l'aljama de Manresa es va diluir per la conversió dels seus habitants i per l'emigració. La data de 1392 es força relativa perquè en un document de l'historiador Joaquim Sarret i Arbós en el seu treball Jueus a Manresa (1917) aporta un document datat el 3 de març de 1395, i que és probablement l'única mostra a Manresa del que al principat de Catalunya era una ocupació freqüent dels jueus, fora de l'estigmatització de la usura, la relligadura de llibres, o el que ara se'n diria l'enquadernació de llibres. De fet en aquell temps era força habitual reutilitzar documents hebraics per la confecció de nous llibres, així és habitual que molts administradors de les catedrals acudissin als jueus per dur a terme aquesta tasca.
"El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu"
El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu, perquè llur construcció havia patit deficiències al pressupost i s'havia aturat per manca de diners. En el llibre en qüestió es van utilitzar 72 fulls (tres mans) amb un cost de 4 sous i 6 diners, el pergamí per les cobertes 9 diners, i juntament amb el cuir i el correig el fil per relligar, la tasca pujà a 7 sous i 5 diners. D'altra banda el cirurgià jueu Astruc Jucef el 20 d'abril de 1391 efectua un inventari dels béns relictes, en el qual hi havia tres llibres escrits en hebreu, que atès que el notari o escrivà desconeixia l'idioma no els pot fer constatar en cap registre, excepte l'únic que porta per títol Magdassia.

També podem mencionar un document firmat pel rei Joan I el 1391, on deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica del Principat que menys diners pagava a l'erari públic. El mateix document afirmava que els jueus de la ciutat vivien còmodament però sense moltes ornamentacions luxoses en els seus habitatges. Tot i això, si disposaven de certs elements primordials, segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- Pons i Agulló, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345

- Sarret i Arbós, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa 

- Torras i Cortina, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'edat mitjana

03 de juliol 2014

Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs

Les visites dels sarraïns a la comarca

Durant els segles IX-XII tant la ciutat de Manresa com la comarca del Bages van patir els devastadors atacs intermitents dels sarraïns. Calia  una restitució de la ciutat, cosa que es va fer amb la mediació de la comtessa Ermessenda, vídua del comte Borrell i mare de Berenguer Ramon I, la qual, un cop arribada a Manresa en companyia del seu fill i de l'Abat Oliba, que confirmà, conjuntament amb els seus acompanyants, la dotació de l'església de Santa Maria de Manresa, la recuperació de la ciutat i la repoblació del seu terme.

Ja des de temps de l'expansió franca per terres catalanes a finals del segle IX i posteriorment, amb la conquesta comtal de terres als sarraïns, s'aixecava una església preromànica o romànica com si fossin fites; on hi havia l'església, hi havia l’ordre franc o el comtal. L'església primitiva de la Seu funcionava com a punt avançat de l’administració en un moment històric en què les lleis eclesiàstiques i les dels homes es confonien; les parròquies eren unitats administratives, també. L’adveniment del feudalisme deixà a aquests temples la simple funció religiosa i el poder temporal passà a les famílies de la noblesa i físicament als seus castells. Però catedrals i monestirs van mantenir la dualitat del poder, eren els pastors espirituals i també en moltes ocasions els administradors temporals.

Al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era Manresa. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquesta franja de terra s'anomenava la Marca. El 985, el cabdill Almansor va conduir un exèrcit pel litoral mediterrani i va destruir Barcelona. Això fou un cop dur, perquè uns anys abans els comtes de Barcelona havien signat tractats d'amistat i vassallatge amb el califat de Còrdova. Doncs bé, el 999 va començar una nova ràtzia i aquest cop li va tocar patir a Manresa. El 23 de setembre del 999, l'abat Seniofred del monestir de Sant Benet va reclamar davant un tribunal que presidia el comte de Barcelona, Ramon Borrell, la possessió d'unes terres pel monestir. Sis mesos després, el 20 de març del 1000, ell mateix va restituir algunes escriptures que s'havien cremat. Segurament a finals del 999, després de la reclamació als jutjats de l'abat, els habitants de Manresa van veure com una tropa sarraïna s'acostava a la ciutat.

A Manresa sabem que l'església de Santa Maria i que el barri del Todesind (on ara hi ha les Escodines) va desaparèixer, i un testimoni posterior ens parla d'una ciutat “derruïda”. De tota manera, no tenim proves del que va passar. Els ciutadans varen tornar a la ciutat immediatament passada la incursió, van reconstruir els edificis destruïts i van reprendre l'activitat comercial. Els objectes de valor i els lleugers s'havien salvat, però no els estris de la llar. Malgrat que el quadre que tenim de l'època és molt dispers, la vida a Manresa es va reprendre ràpidament. A més, els comtes hi varen ajudar amb importants dots de diners i cartes de repoblació als colons.

Tot i aquesta aparent terra de ningú situada en una frontera aparentment sota control cristià, a partir de principis de segle XI comença a circular la moneda d'or sarraïna. L'any 1002 tenim la primera cita, de mancusos (moneda cristiana, substituïda pel maravedí a finals del segle XI) d'or i quartz, seguint l'esment d'or, en onces o en pesas, o en auris molt sovintejats. En canvi no veiem cap cita dels mancusos que encunyaren durant el govern de Ramon Borrell, ja que no trobem els mancusos de Barcelona fins al 1049.

Bibliografia:

- BENET, Albert. Manresa medieval, dins Història del Bages I, Manresa, 1986

- BENET, Albert. Manresa. Dels orígens al segle XI, Manresa, 1985

- FITÉ, Jofré. Al-mansur i la destrucció de Manresa (999), El Pou de la Gallina, Manresa, 2012

- REDÓ, Salvador. La Seu curiosa. Del melic d'Adam als maçons, Revista Regió7, Manresa, 2011

Més informació:

- El Pou de la Gallina: Ciutat fortalesa (878), aquí

30 de juny 2014

La microhistòria de l'autopista de Montserrat

L'autopista dels maldecaps

Una gran infraestructura amb el màxim de consens possible. Aquest era el gran objectiu pels polítics entorn de l'avantprojecte per construir l'autopista Manresa-Terrassa l'any 1985. La petició fou formulada directament pel conseller d'Obres Públiques de la Generalitat, Xavier Bigatà, el dia de la presentació de l'avantprojecte a l'ajuntament de la ciutat, en un saló de plens carregat de gom a gom de notables de la comarca del Bages. Els principals partits polítics, CiU i el PSC, van formar una comissió favorable pro-autopista i es va intentar que les al·legacions dels ajuntaments de la comarca del Bages no posessin en perill l'obra, que havia d'assegurar una millor connexió de Manresa amb l'àrea urbana de Barcelona. 

El consens per la futura autopista A-18, no fou una missió fàcil en cap cas. A diferents poblacions del Bages, van mostrar el seu rebuig inicial o van proposar alternatives per evitar-ne l'impacte a la natura. A Sant Vicent de Castellet demanaven que el traçat de la via passés més lluny del nucli urbà, a Viladordis no volien que la construcció de l'autopista xafés les terres de regadiu i a Sant Fruitós de Bages, simplement, no la volien ni a prop, ni lluny. Tot el contrari, succeïa amb els habitants del Berguedà, que mostraven interès per aquesta via i volien que la connexió d'aquesta arribés fins a Sallent, empalmant amb l'eix del Llobregat.

La comissió pro autopista de CiU i PSC, doncs, va intentar coordinar les al·legacions dels municipis per tal que el traçat s'adaptés a tots els gustos del personal. Amb el projecte enllestit, l'altra gran pedra al ronyó eren els terminis en què s'havia de realitzar l'autopista. La Generalitat de Catalunya pretenia estrenar l'autopista el 1989, i des del Bages no s'assegurava que aquest pogués ser l'any definitiu de la inauguració. Finalment, però, tot i que l'experiència en aquests casos sol ser negativa, en aquesta ocasió la data es va poder complir abans de la data oficial. 

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades, any 1985)

Més informació:

- El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935: aquí
- El primer peatge del Bages: aquí

Printfriendly