16 de setembre 2021

L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV

Pieter Brueghel the Younger, The Payment of the Tithes  (c. 1620)
Les imposicions, un impost reial per una ciutat reial: censals i violaris

A l'edat mitjana, els impostos eren abundosos i diversos, constituïen una obligació que els vassalls havien de satisfer al Rei, a l'Església (el famós "delme") i al seu Senyor. Cal tenir present que la monarquia, per cobrir les seves abundants despeses, va desenvolupar un model tributari que li permetia obtenir dels seus súbdits rendes cada vegada més copioses fins al punt de provocar revoltes antisenyorials. Fins a mitjans del segle XIII, aquests gravàmens es reduïen a prestacions personals que es pagaven en espècie. A mesura que va passar el temps aquestes prestacions es van diversificar i algunes es van convertir en econòmiques i altres es podien redimir una pena mitjançant el pagament d'una determinada quantitat monetària estipulada prèviament.

A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis diaris amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:

Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.

Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II (un rei que li deu el títol de "ciutat" a Manresa) que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va atorgar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però en canvi es veia subjecte als seus impostos.

L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un "dret de recol·lecta" que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners "directes" al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.

L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff (2016), Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Consultable en línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/172464]

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 12/04/2021], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Una vegueria és el territori sobre el qual tenia potestat un veguer, autoritat delegada del comte o vescomte, i posteriorment del rei. Fou una institució del Principat de Catalunya, d'origen medieval, que durà des del segle XII fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta del 1716. 
El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Es desenvolupà com a tipus de préstec medieval durant la dècada dels anys 30 del segle XIV al Principat de Catalunya.
El censal és l'obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç.

Printfriendly