Guillem Codina

Quan érem revolucionaris...

En Guillem Codina havia nascut cap a l'any 1904 a casa nostra. Quan era un marrec es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització en la qual va ocupar càrrecs de responsabilitat, sobretot a la conca minera de Sallent. 

A l’inici de la Segona República, el sindicat de la CNT tenia afiliats el 75% del total de treballadors de la ciutat de Manresa. Era, per tant, el sindicat majoritari, tal com succeïa a gran part de les ciutats industrialitzades de Catalunya. Durant la Guerra Civil Codina va participar activament en el procés col·lectivitzador de la CNT i fou un dels responsables dels Centres de Consum i de Distribució de Manresa. El 1938 va esdevenir vicepresident del Comitè d'Enllaç Local i Comarcal CNT-UGT a Manresa. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 va passar a França on va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi  va ser detingut per la Gestapo. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Biscarrosse-Plage d'Aquitània  Més tard es va instal·lar a Foix, on va ser nomenat nombroses vegades membre del comitè de la Federació Local de la CNT. En morir el dictador Franco, va ajudar la reorganització de la Federació Comarcal cenetista de l'Alt Llobregat i el Cardener. 

Un cop jubilat es va establir a Tolosa i va ser nomenat tresorer de la Comissió de Relacions de l'Alta Garona-Gers. Després de la mort d'Alejandro Lamela, el reemplaçarà en el càrrec de secretari general de la Comissió de Relació Interdepartamental de la CNT. Va col·laborar a Le Combat Syndicalist (1979) i La Protesta Obrera (1984). Guillem Codina va morir el 17 de gener de 1994 a Tolosa de Llenguadoc, tornant de l'enterrament de la també anarquista Frederica Montseny, quan esperava un autobús per retornar a casa, va perdre l'equilibri, va caure i es va colpejar el cap, morint abans que arribés l'ajuda mèdica.

Bibliografia en línia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes: "Codina, Guillermo"
- Memoria.cat: "La República a Manresa en un clic (1931-1936)"

Més informació al bloc:

- L'esclat de la Guerra Civil a Manresa: aquí
- El darrer alcalde de la Segona República: aquí
- Manresa ocupada, crònica de 1939: aquí

Coronant el Passeig de Pere III

L'estàtua de La Ben Plantada

Durant les festes de la Llum de l'any 1977 s'inaugurà el monument als iniciadors de la Séquia (canal que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa des del riu Llobregat) coneguda com "La Ben Plantada", obra de l'escultor olotí Josep Clarà. L'estàtua causà una polèmica important entre els cercles polítics de la ciutat de Manresa, donat que alguns sectors ciutadans consideraven que podia ofendre la moral, el resultat fou que va tardar 19 anys a veure la llum i restà aïllada en un magatzem humit de la ciutat fins que fou rescatada. L'estàtua en qüestió era una dona que mostrava els pits sense cap classe de pudor.

La Ben Plantada és un exemple perfecte de l'art noucentista: equilibri, mesura, forma nítida, volum sòlid i compacte són les qualitats de l'obra en qüestió. La Ben Plantada de Clarà s'excusa en la figura de la dona ideal descrita en els textos de "La Ben Plantada" d'Eugeni Ors, un recorregut de què va representar per al món artístic català el moviment noucentista.

Censura moral: la intrahistòria

L’any 1956, la Junta de la Séquia va voler fer un monument dedicat als iniciadors de la Séquia i per això es va crear una comissió, que va decidir sol·licitar assessorament al Cercle Artístic de Manresa. Des de la institució assessora es va proposar incloure una figura femenina de mida natural de l’escultor Josep Clarà al monument; ara bé, en ple franquisme no era freqüent, per no dir quasi impossible, ubicar a la via pública escultures d'aquestes característiques i per això va ser necessari que la comissió sol·licitant emetés un informe on referenciava diverses consideracions favorables per tal de defensar la col·locació de l’obra malgrat la nuesa de la seva protagonista.

Finalment l’estàtua es va comprar l’any 1958, però haurien de passar 19 anys, quan Franco ja havia mort, abans no es pogués emplaçar a la via pública. La dura moral catòlica del franquisme no va permetre l’exhibició d'aquella noia nua en plena dictadura nacionalcatòlica. Les vinyetes del dibuixant manresà Joan Vilanova a L'Auca de la Llum de Manresa -que denunciava aquest fet- van provocar una carta de rebuig per part del bisbe de Vic, el 14 de febrer de 1959, que es mostrà especialment dolgut per l'obra del dibuixant.

El bisbe de Vic (diòcesis que pertany la ciutat de Manresa) expressa en el seu escrit adreçat als administradors de la Festa de la Llum: “la extrañeza y la profunda pena que me ha causado, en su conjunto, la inclusión de la “Auca de la Llum” en este programa religioso, destinado a los fieles y al gran público”. El bisbe segueix: “ofende aquella estatua inmodesta que, después de haber sido expuesta al público y haber sido vista por todo Manresa [...] misteriosamente e intencionadamente cubierta, añadiéndose al estribillo un interrogante, que si tiene alguna gracia picaresca, no tiene en cambio mucho sabor de vida cristiana, de corrección ni, creo yo, de buen manresanismo”.

Bibliografia en línia:

- Tot Passejant: "Monuments públics a Manresa"

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

El teatre adormit (1988-2007)

Durant 19 anys el gran Teatre Kursaal va romandre tancat. Mancat d'ús i sense un manteniment bàsic, l'interior del teatre es va anar degradant per la humitat i el pas del temps.

Fotografies extretes del llibre Kursaal, El llibre (1927-2007)

L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa

L'atemptat contra el Casal Alimara

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat en qüestió, no va causar danys personals. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge on estava el local del MDT, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. La manifestació de condemna celebrada l’endemà del mateix atemptat, va acabar a les portes de la comissaria (on es va denunciar la complicitat de la policia espanyola amb l’atemptat) amb cops de porra entre manifestants i els cossos de seguretat. L'organització i el treball militant dels independentistes manresans, es va manifestar amb la instal·lació del nou local Ateneu Popular "La Seca", que ràpidament va superar les conseqüències de l'atac.

Els autors de l'atemptat eren la Milícia Catalana, un grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista. En moltes publicacions de la dècada dels vuitanta comparaven la Milícia Catalana amb el Batallón Vasco Español que va actuar a Euskadi i assenyalaven que el grup català podia tenir vincles parapolicials i actuar com a força de xoc de l’estat contra el moviment independentista. Un fet estrany podria donar validesa aquesta teoria, quan un policia espanyol va morir en circumstàncies estranyes un mes més tard de l’atemptat, el desembre de 1989, en esclatar-li una bomba que manipulava al seu domicili particular de Sant Feliu de Llobregat.

Antoni Caserras, portaveu de l'organització independentista, fou qui va atribuir l'atemptat contra el grup ultradretà Milícia Catalana, que respondria, d'aquesta manera, a una sèrie d'accions empreses pel MDT, en protesta pel judici a l'Audiència Nacional contra Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, acusats de col·locar una bomba a la delegació d'Hisenda d'Igualada. Ambdós ingressarien a la presó on romandrien 5 i 6 anys respectivament. Un any abans, els ultres espanyolistes van passar tristament a les portades dels diaris amb la pallissa que va rebre l’independentista manresà David Martínez, la matinada del 16 de gener del 1988. Un jove era atacat al mig del carrer pels seus ideals polítics. En aquells temps Manresa era una de les ciutats amb més activitat catalanista i de lluita social, i un dels principals objectius de l'odi i les accions dels col·lectius ultraespanyolistes.

L’any 1989 va ser l'any de màxima ebullició de l'activitat feixista a la ciutat de Manresa. En un concert de caràcter antirepressiu, celebrat a la mítica Pista Castell, els organitzadors van patir atacs de skins neonazis que els van tirar pedres des de dalt del Parc de Puigterrà, causant el pànic al públic que hi havia concentrat. Els assistents al concert els van plantar cara darrere la porta metàl·lica d’accés a l'antiga Pista Castell, van estomacar-ne uns quants i van aconseguir que marxessin. Però, al final del concert, van tornar i van arreplegar alguns joves que sortien individualment i els van apallissar. En un altre concert, de les mateixes característiques i a la mateixa Pista Castell, els feixistes van tirar còctels Molotov als operaris que estàvem desmuntant l'escenari del concert. Segons l'independentista manresà David Martínez, un dels organitzadors d'aquests concerts antirepressius, els feixistes que els van atacar tenien uns líders al darrere: "Els caps visibles d'aquests actes eren el Bosch de Santpedor i l’Escalé d’Artés".

El final del "comando Manresa" de Terra Lliure

El Servei d'Informació de la Guàrdia Civil feia mesos que recollia dades per acabar amb la banda Terra Lliure abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, naixia d'aquesta forma l'Operación Garzón. A principi dels anys 90, la banda armada estava estructurada en dos grups -un d'ells radicat a la nostra ciutat Manresa-, als quals se'ls imputava, segons les fonts policials, la comissió d'una desena d'atemptats des que Terra Lliure va anunciar la seva autodissolució el 8 de juliol de 1991.

El 29 de juny de 1992 van ser detingudes a Manresa les següents persones: David Martínez Sala (víctima de la pallissa ultra de 1988), Esteve Camellas Grau, Teresa Mas Lozano i Jordi Bardina Vilardell. En els domicilis registrats per la Guàrdia Civil que la banda tenia a la nostra ciutat, es van intervenir 4 bombones de càmping-gas preparades per ser explotades, 2 revòlvers del calibre 22, 61 cartutxos del mateix calibre, 5 temporitzadors de diversos tipus, 7 detonadors lents; 28 quilos de mescla explosiva -probablement cloratita- i diversos productes químics per fabricar bombes. La Guàrdia Civil havia acabat amb el comando Manresa, gràcies a la informació facilitada pel talp manresà que les forces de seguretat espanyola havien col·locat dintre l'organització. El talp havia donat noms i adreces vitals per la investigació.

El talp infiltrat, àlies Txema (Josep Maria Aloy), va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. Aloy va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo), l'agent espanyol que ja s'havia infiltrat a l'organització armada ETA. Dels judicis celebrats en contra dels militants de Terra Lliure, en cap es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts. Posteriorment, tant el jutge Garzón com Mikel Lejarza, confirmaren l'existència d'un talp als seus respectius llibres autobiogràfics.

(Entrada actualitzada l'11/10/2014)

Bibliografia:

- Diari AVUI: "Esclaten dues bombes contra un dirigent de Catalunya Lliure i un local de l'MDT" (05/11/1989)

- Diari La Vanguardia: "Madrugada de bombas ultra en Barcelona, Manresa y Sant Boi" (05/11/1989)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" (30/06/1992)

- El Pou de la Gallina: "Entrevista a David Martínez Sala" (Octubre, 2012)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys i entrades)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- Setmanari Directa: "L’arrel autòctona del Casal Tramuntana" (24/05/2012)

Més informació:

- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure: aquí
- Història de l'independentisme a Manresa: aquí

Els gitanos manresans

Les grans famílies de 1987

L’any 1987 a Manresa hi vivien més de 250 gitanos, unes 40 famílies aproximadament. La comunitat gitana de la ciutat la constituïen dos blocs ben diferenciats: els catalanoparlants (uns 50) i els castellanoparlants (uns 200). Gitanos "catalans" i "castellans" tal com s’anomenaven entre ells, d'acord amb la llengua que parlaven i no pel seu origen o lloc de naixement.

L’habitatge era un dels maldecaps de la comunitat gitana de parla castellana (que feia pocs anys que s'havia instal·lat a la ciutat), perquè no trobaven qui els llogués pisos i la majoria malvivien al barri vell, les Escodines i cal Ninus, a la zona del Congost (alguns havien viscut anys enrere sota la balma del passeig del Riu). Els prejudicis eterns dels gitanos feien impossible que ningú goses llogar un habitatge o pis, i la majoria optaven per l'autosuficiència i viure en espais que ells mateixos havien construït o ocupat.

A cal Ninus hi vivia la família Ortiz, un clan format per vuit famílies, repartides en sis pisos, sense cap dutxa i amb condicions d'higiene pèssimes, en un estat de precarietat considerable. D’altres, com els Gorreta Amaya vivien en barraques al sector del damunt del convent de Santa Clara i feia poc que havien perdut un dels fills, amb 17 anys. Els seus ingressos provenien de la venda ambulant als populars mercats setmanals de la Font dels Capellans i a la Muralla. L’escolarització era un altre dels temes conflictius de l'ètnia gitana. L’àrea d'Ensenyament de l’Ajuntament havia iniciat el curs anterior un pla per dur a escola 68 nens gitanos, amb material escolar gratuït i beques de menjador, però l’absentisme era elevat i molts nens i nenes gitanos seguien sense assistir a classe.

Tal com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament de Manresa el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:

"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte a la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent de la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".

Els "gitanos catalans", coneguts com els de Sant Marc (a causa del bloc de pisos que hi havia al carrer de Sant Marc, entrant per la Via de Sant Ignasi) eren tots del mateix clan: els del cal Tit. El patriarca de la família havia estat Jesús Cortès, conegut com el Tit, que va ser considerat l’alcalde dels gitanos de la ciutat de Manresa i va morir l’any 1953. Estaven molt integrats i a part de mantenir les tradicions, com ara el ritual dels casaments, posteriorment la majoria de la comunitat van esdevenir membres de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que celebrava el culte al carrer de Santa Llúcia.

Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el barem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.

Més informació:

- SOLERNOU, Alex: Dos estudis documenten la presència dels gitanos a Manresa fa tres segles. Diari Regió 7 (13/12/2016)

- Entrevista: "Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans"

Bibliografia:

- PUIG, Jaume (1987). Els gitanos manresans. Pou de la Gallina, núm. 1

- Ajuntament de Manresa (1987): La Marginació social a Manresa. Departament de Serveis Socials.

Manresans contra francesos

Herois manresans, herois espanyols? 

A l'estat espanyol una de les primeres manifestacions bèl·liques de repulsa a les tropes franceses va ser l'emboscada del Bruc en els primers dies de juny de 1808. Una fita important per la història contemporània de la península Ibèrica, però sobretot per la nostra ciutat, per primera vegada els espanyols van conèixer l'existència de la ciutat de Manresa, i la seva valentia enfront l'enemic francès. Abans d'esdevenir una important ciutat-fàbrica, en l'imaginari del nacionalisme espanyol del segle XIX, Manresa fou una de les ciutats "numantines" que van resistir als francesos pagant un preu elevadíssim en vides humanes.

Un d'aquells homes que es van enfrontar a les millors tropes del seu temps va ser Maurici Carrió Coll, manresà i pagès. No obstant això, el seu fill -Maurici Carrió Serracanta- segons va manifestar anys més tard també va participar en aquells esdeveniments. La llegenda, el mite i la tradició es barregen en la història, és fa difícil dir en rotunditat si el bo d'en Maurici va ser present al Bruc, en tot cas forma part dels annals de la història de Manresa i llur versió es va creure. L'any 1859 el mateix Maurici Carrió i Serracanta va escriure Relación sobre la Batalla del Bruc, on posava de manifest la seva participació en les famoses batalles.

Els moviments espanyols de contestació a la revolució liberal van germinar en la invasió napoleònica de 1808, molts d'aquells combatents van estar també presents en les posteriors conteses d'aquest mateix caràcter, en Maurici Carrió Serracanta n'és un bon exemple, va lluitar en la Guerra Gran, la Guerra del Francès, la Guerra Realista i la Primera Guerra Carlista.

Pare i fill, la confusió dels Carrió

En el fragment del llibre Tipos manresanos (II), de l'anarquista Pedro Flores, fa referència a la participació destacada del barri d'extra-murs de les Escodines, en la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793-1795) i apareix el nom d'en Maurici Carrió Coll:

"A raíz de ser guillotinado el rey Capeto en Francia [Lluís XVI], nuestras eminencias declararon la guerra a la herética y revolucionaria vecina, contribuyendo nuestra católica ciudad con muchos hombres -casi todos payeses- al mando de Maurici Carrió Coll... El 17 de mayo de 1794, en la batalla que tuvo lugar entre Pandis y Castelljou, muere Maurici Bernada, de profesión campesino, que vivía en las Escondinas [sic]. Del mismo barrio y profesión eran los también caídos en aquella jornada: Joan Argemí y Joan Vila. También Josef Verger, Tomás Planes, Antón Planes, del arrabal de San Andrés; y Manuel Puig y Josef Badies, de San Ignacio..."

Maurici Carrió i Serracanta s’aprofità del nom del seu pare que es deia Maurici Carrió i Coll per apropiar-se de les seves gestes en la Guerra Gran i en les mítiques batalles del Bruc. La confusió sobre ambdós personatges continua ben viva a Manresa on la majoria de textos confonen encara el pare amb el fill.

La biografia de Joaquim Sarret i Arbós

"Paz y Tregua. Boletín oficial del cuerpo de somatenes armados de Cataluña".

Biografia de Maurici Carrió i Coll, publicada per Joaquim Sarret i Arbós, en el periòdic manresà "El Pla de Bages".

Bibliografia:

- Tipos de Manresanos (II) de Pedro Flores
- Hispania Nova: Revista de Historia Contemporánea, num.9 - Any 2009
- Arxiu Nacional de Catalunya (documentació)

La creu de la Culla

El camí ral de Barcelona

A l'edat mitjana, les creus de pedra que trobem entorn de la ciutat, al costat de les principals vies d'accés a aquesta, tenien la funció d'indicar on arribava el terme o jurisdicció del batlle de Manresa, delegat judicial del rei a la ciutat, i on començava la jurisdicció del veguer, representant del rei en un territori més ampli anomenat vegueria.

Així, tenim notícies que l'any 1358 el monarca Pere III ja va manar que se separés amb fites els termes d'ambdues jurisdiccions. Sens dubte, la creu de la Culla, que en els documents antics també surt esmentada com a creu de Santa Clara, i que es trobava al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, és una d'aquestes creus de terme que separaven les jurisdiccions del veguer i del batlle.

Possiblement, la primera creu de la Culla va ser construïda l'any 1413.

Aquesta creu, d'estil gòtic, es va desmuntar el 3 de maig de 1906, quan ja estava molt malmesa a causa de les condicions climatològiques. Avui en dia la creu original es pot visitar al Museu Comarcal de Manresa. En substitució d'aquesta creu i en el mateix indret que ocupava, l'any 1925 se n'aixecà una de nova. Pocs anys després, però, aquesta fou enderrocada per uns desconeguts la nit del 9 de maig de 1930 i restaurada novament a finals d'any, el 14 de desembre.

La imatge que presenta l'actual creu de la Culla és fruit d'una darrera restauració de l'any 1987.

La Creu de la Culla per mossèn Jacint Verdaguer

El poeta Jacint Verdaguer va visitar Manresa en diverses ocasions, i atesa la predilecció que sentia pels sants d'Assís, Francesc i Clara, no és estrany que s'interessés pel convent i, també, per la creu i la llegenda que hi està lligada.

Fill ets, pare seràs:

tal faràs, tal trobaràs.

Un manresà del Castell, 

que en passava gran penúria, 

tenia el pare malalt 

 i a l'hospital se l'enduia. 

Duent-se'l a collibè, 

a reposar-ne s'atura 

en un dels tres escalons 

que hi ha a la Creu de la Culla.

- Pare meu, què us dóna angúnia? 

- Me dóna angúnia el pensar que, 

quan jo a mon pare duia 

a l'Hospital del Remei, 

fa a prop de mitja centúria, 

aquí també reposí 

sota la Creu de la Culla. 

- Doncs, tornem's-en, pare meu: 

si vostra neulia dura, 

jo captaré pel veïnat i 

serà lo que Déu vulla. 

Lo vellet fa un gran sospir.

("Los pobres" p.894, extracte de endrets.cat)

La cavalcada de Carnaval dels cubans

Un amarg retorn

El 10 de desembre de 1898 es va signar la Pau de París que posava fi a la guerra entre l'estat espanyol i una emergent potència del segle XIX: els Estats Units d'Amèrica. L'imperi espanyol desapareixia del continent americà, Cuba i Puerto Rico entraven en la denominada política Monroe, o doctrina Monroe: "Amèrica pels americans". Aquest fet comportà que milers de militars, grans industrials, banquers i funcionaris colonials espanyols tornessin a la península Ibèrica. Durant els primers mesos del nou any 1899 van arribar a l'estat espanyol milers de repatriats, molts d'ells malalts o ferits de caràcter greu, i bàsicament persones que havien perdut tot el que tenien i temien ser expulsats o empresonats per la nova administració independent o pels mateixos nord-americans.

Davant aquest panorama tan desesperant es va crear un sistema d'assistència i solidaritat per recollir diners a favor dels "herois perduts de Cuba i Filipines". Un exemple local és la cavalcada que va tenir lloc a casa nostra el dia 12 de febrer de 1899, més concretament, la cavalcada de Carnaval, organitzada per membres del Cos de Bombers, el Cor de la Unió Manresa i el Cos Obrer, de la fotografia inicial del post.

Bibliografia:

- Revista Dovella, núm.106, p.48

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa

Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 

Mostra un mapa més gran

El túnel travessa la carretera de Vic a l'altura del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

El frustrat ascens a Segona Divisió

La lluita per l'ascens a Segona Divisió i les bodes d'or 

L'any 1956, el Centre d'Esports Manresa celebrava el seu cinquantè aniversari, durant el mes de maig d'aquell any dos esdeveniments van marcar una fita important en la història del club, el partit de les bodes d'or contra el Futbol Club Barcelona (subcampió de la Lliga el 1956) i la lluita per l'ascens a la Segona Divisió contra el Logronyès. A continuació, les fotografies d'aquell maig del 1956. Fou l'única vegada que el Centre d'Esports Manresa va jugar una promoció per jugar a la Segona Divisió del futbol espanyol.

Plantilla del Centre d'Esports Manresa, la temporada 1955-1956. L'equip va perdre amb el Logronyès l'oportunitat de pujar a la Segona Divisió del Futbol espanyol, una fita que mai s'ha aconseguit en els més de cent anys de la història del club. A la fotografia (d'esquerra a dreta): Romà, Pallàs, Satorra, Ventorlà, Fabregues, Albadalejo, Massafret, Torras, Darnés, Comas i Chalé.

Entrada per veure el partit de tornada de la promoció a Segona Divisió entre el Centre d'Esports Manresa i el Logronyès, 20 de maig de 1956. 

Josep Samitier, una de les primeres estrelles del futbol modern conegut amb el sobrenom de l'home llagosta, i l'alcalde de Manresa Josep Moll a la tribuna del vell estadi del Pujolet. Era el 10 de maig de 1956, les bodes d'or del club i per celebrar-ho es disputà un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Fotografies:

- Mestres, Jordi: "Futbol i Ciutadania. Centre d'Esports Manresa 1906-2006". Editat per l'entitat l'any 2006 a la ciutat de Manresa.

Més informació:

- UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III): 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història: aquí

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"