La mort tenia un preu

La Pesta Negra l'aire de la mort

La Pesta Negra fou una de les epidèmies més ferotges que colpejà Europa durant l'edat mitjana. L'any 1347 un exèrcit de tàrtars que assetjava una fortalesa dels genovesos situada a les costes del Mar Negre, concretament a Crimea, pateix una epidèmia que posa fi a la vida de molts dels seus. Com a arma, els tàrtars, llencen els cossos dels seus companys morts per sobre de les muralles. Aleshores els genovesos decideixen fugir amb vaixells cap a la seva ciutat, però aquests no marxaran sols, amb ells portaven ja la malaltia que devastarà Europa durant més de 400 anys: La pesta Negra.

El símptoma clàssic de la pesta era la mort de les rates. Les puces o més concretament un bacil que afectava les puces de les rates, anomenat Bacil de la Pesta o Bacil de Yersin (pel seu descobridor), fou el gran transmissor de la malaltia. Aquesta es generava quan la puça picava a les rates i, quan aquestes morien, les puces per alimentar-se començaren a picar a les persones, generant la malaltia entre tota la població. 

La Pesta Negra va afectar principalment als nuclis grans de població i va provocar no tan sols una davallada demogràfica sinó una sèrie de comportaments inherents a la població com la por, que va generar un seguit d'esdeveniments com el despoblament del camp per la fugida de la gent per escapar de la pesta amb un consegüent descens de determinats productes alimentaris com els cereals que van ajudar a agreujar la crisi iniciada l'any 1333, any conegut com "lo mal any primer".

En el marc català, trobaríem dos documents, el de Jaume d'Agramont i el de Lluís Alcanyís, que assenyalen com a culpables de la mortaldat de la pesta al mateix diable i els pecats del gènere humà. Els dos facsímils escrits en llengua vulgar (català antic i no en llatí) i dirigits a una burgesia emergent i culta, deixen entreveure la mentalitat de l'època: la Pesta com a causa del càstig diví provocat pels pecats dels humans. Aquest clima d'aigües estancades va ser aprofitat hàbilment per l'església catòlica que intentà atreure així uns fidels descarrilats. Així explicaria algunes de les mesures que es van portar a terme tals com celebracions de diferents cerimonials litúrgics, processons, etc. Tanmateix s'explicaria també com l'intent d'una població que havia esgotat ja tots els seus recursos per fer front a la catàstrofe, ja que els remeis de la medicina tradicional no donaven cap resultat: ni les sagnies, ni les dietes, ni la purga o les drogues de diferent tipus feien cap efecte. Es parlava també de conjuntures astrals i sovint la gent atribuïa també la malaltia a uns culpables.

Al Principat de Catalunya els primers que es va acusar de portar la pesta van ser els peregrins i els estrangers. Posteriorment, davant la nul·litat de les proves, es trobaren altres culpables com els gascons, però principalment es va acusar els jueus. El 17 de maig de 1348 havia estat assaltat el Call de Barcelona, matant jueus, als que es feia responsables de la pesta tot acusant-los d'enverinar l'aigua dels pous i rius. El rei escriu el 22 de maig a les autoritats de Barcelona que empresonin els culpables i que defensin bé el call. El rei escriu també a les autoritats de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera per tal d'evitar fets semblants als de Barcelona en els corresponents barris jueus. Mentrestant els jueus de Manresa, per por a acabar com els seus compatriotes de Tàrrega o Barcelona, decideixen convertir-se al cristianisme amb l'esperança de no ser assassinats o expulsats de la ciutat.

Barcelona per exemple que té uns 50.000 habitants el 1348 perdrà uns dos terços de la seva població amb molt poc temps. Manresa, tampoc s'escaparà d'aquesta terrible malaltia. Cal dir que ja des de la segona meitat del segle XIII fins a l'any 1348 trobem a Manresa un creixement demogràfic, econòmic i polític considerable, creixement que es veurà interromput per l'arribada de la Pesta Negra. Dins la historiografia manresana trobem  dos autors que n'han fet referència de forma explícita sobre l'impacte de la Pesta Negra a Manresa: primer Joaquim Sarret i Arbós i després el doctor i historiador Francesc Selga.

A través dels seus estudis podem observar que la població manresana va davallar greument a conseqüència de la pesta. Sarret i Arbós ens mostra algunes dades orientatives, ja que creu que la població manresana va disminuir una mica menys de la meitat, passant de 5.000 a 2.600 habitants. El doctor Selga mostra l'evolució demogràfica des d'un altre vessant, a partir del nombre de famílies existents abans del 1348 i fins al segle XV. 

A conseqüència de la pesta el 1348, s'aturaren les obres de construcció de la Seu així com les de la Séquia. Segurament això fou degut al fet que el personal que s'havia compromès a executar aquestes obres de construcció quedà fortament reduït tant per la mortaldat com per la malaltia en si mateixa. No obstant es creu que aquesta parada no durà gaire temps i les obres es reiniciaren en un curt període de temps.

A l'època a la ciutat de Manresa hi havia ja hospitals per poder fer front a la malaltia, encara que més que hospitals eren el que s'ha anomenat "cases de caritat" on s'acollia els malalts i s'intentava atendre'ls. El més significatiu era l'Hospital de Sant Andreu, el qual va tenir un important paper com a centre manresà de guariment durant la terrible pesta negra que va assolar la ciutat.

Bibliografia bàsica:

- Sardans i Rovira, Laura (2005): "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí. Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140. Manresa

- Rafat, i Selga, Francesc (1985): "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Rev. Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

El sumari Corvinos

Fragment de l'entrevista dels historiadors Joaquim Aloy i Jordi Sardans a Rafael Corvinos publicada al diari Regió7 el 30 de setembre de 1984

El portal de webs de l'Associació Memòria i Història de Manresa, sota el títol El sumari Corvinos, recull des del 30 d'abril del 2014 una documentació inèdita i de gran interès: el sumari del consell de guerra contra Rafael Corvinos Barraca, que fou president del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa i tinent d'alcalde a la capital del Bages durant la Guerra Civil. Corvinos -que després d'evadir-se de tres camps de concentració franquistes fou detingut a Saragossa, denunciat per una persona que el reconegué- hagué d'afrontar un consell de guerra en què el fiscal li demanà la pena de mort, en atribuir-li la responsabilitat política de 35 assassinats. 

Tanmateix, gràcies als testimonis i avals de nombroses persones que acreditaren que els protegí durant la guerra, pogué salvar la vida i fou condemnat a trenta anys de reclusió. La documentació aportada -procedent del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona i de l'Arxiu Nacional de Catalunya- permet resseguir el fil que va des de la detenció del protagonista fins al seu llicenciament definitiu -l'any 1972-, passant per la condemna, la denegació de l'indult i l'obtenció de la llibertat condicional "con destierro de Manresa".

Visita la web:

- El Sumari Corvinos: memoria.cat/corvinos

Més informació:

- Rafael Corvinos Barraca, aquí
- Entrevista (completa) de Rafael Corvinos (Diari Regió7), aquí

- Els Papers de la Guerra, aquí

- El gran soviet de Manresa, aquí

- Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil, aquí

Salut, república... i futbol!

Capítol 2: L'octubre roig de 1934

El 6 d'octubre de 1934, el president Companys emula a Macià (mort feia encara no un any) i proclama l'estat català. La declaració de Companys i la revolta dels miners d'Astúries són considerats pel govern de dretes de Madrid com dos actes subversius. A Catalunya els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia d'Assalt (cos policial de la República) es posen sota les ordres de la Generalitat comandada per Escofet. Els militants del partit Estat Català dels germans Badia també es posen al seu servei.

A casa nostra es reclamen armes per lluitar, però el president Companys tem armar el poble i que al final s'acabi produint una contrarevolució. El Bloc Obrer i Camperol, el partit del Magí Gamisans, assalta una armeria del carrer del Cos i s'apodera d'escopetes de caça i cartutxos. Manresa es preparava per fer la Revolució i proclamar també l'Estat Català des de l'ajuntament de la ciutat. Es desborda l'eufòria, la seu del partit de Lerroux és assaltada, destrossada i saquejada. Els revolucionaris manresans es llancen a conquerir els carrers de Manresa, l'objectiu arribar a l'ajuntament i proclamar l'Estat Català, obligant a l'alcalde a reconèixer l'Estat Català de Companys com a única administració i govern dels catalans. 

A Barcelona es comença a girar la truita, i aviat són molts els que veuen que l'Estat Català de Companys és massa dèbil i temen ser esclafats pels militars seguint les ordres del govern de Madrid. La feblesa de Companys propicia la traïció de Coll i Llach, que havia substituït a Badia a la Secretaria d'ordre públic i, d'acord amb el general Batet (cap de la regió militar de Catalunya), fa que les forces d'Escofet renunciïn a lluitar. La revolta s'acabava amb enfrontaments i un bombardeig de bateria a la seu del CADCI de la rambla de Santa Mònica.

El fracàs de Barcelona, empeny d'altres capitals catalanes a seguir el mateix camí. Magí Gamisans i els seus amics revolucionaris fracassen en l'intent d'apoderar-se de l'Ajuntament i han de fugir de la ciutat per evitar ser caçats pels policies i per perillosos individus que actuen amb total impunitat, les JAP. En Gamis s'amaga al poble de Castellfollit del Boix i després gràcies al seu amic taxista Ignasi Roca, aconsegueix arribar fins a Barcelona. El clima que es respirava pels carrers de Barcelona l'empeny a abandonar el país, travessar la frontera i refugiar-se al Principat d'Andorra. El seu amic Josep Prat amb un estrafolari i fantàstic viatge amb moto el porta fins a la Seu d'Urgell, on es troba amb el Salvador Sala, que el fa passar a Andorra.

Les forces parapolicials: la dreta manresana s'organitza

A Manresa, amb la normalitat restablerta, les JAP (Juntes d'Acció Popular) parapolicials de les formacions dretanes del govern de Madrid actuen amb total impunitat jurídica seguint els passos d'en Gamis i els seus amics. Les inspeccions, detencions, registres arbitraris sense avís, assalts a domicilis privats sense ordres judicials i una infinitat més d'actes antidemocràtics són la tònica habitual durant tot el mes d'octubre, fins que gràcies a una filtració d'un confident aconsegueixen obtenir la informació preuada: Magí Gamisans s'amaga a Andorra. Les JAP per tal de caçar-lo, organitzen un pla maquiavèl·lic. Involucren a Magí Gamisans en un assalt en una caixa d'estalvis de Gironella (Berguedà), per tal d'inculpar-lo en un delicte tipificat pel codi penal. L'autèntic assalt de Gironella fou perpetrat per delinqüents comuns sense cap vincle i ni enllaç polític amb cap partit. En aquells dies, pels carrers i places, es feia bromes de l'estil, com "si demà plou, segur que el Gamis en té la culpa" o "si el tren arribava tard, segur que el Gamis hi està involucrat".

Les JAP arriben fins a la Seu d'Urgell on s'entrevisten amb el bisbe i copríncep d'Andorra (l'únic amb suficient autoritat per dictar a la policia espanyola entrar en territori andorrà) on intenten convèncer que al Principat pirinenc s'hi amaga un perillós delinqüent i fins i tot li aporten proves falses sobre el robatori organitzat a Gironella. Finalment el bisbe Montsenyor Guitart ordena a la Guàrdia Civil entrar a Andorra i procedir a la detenció de Magí Gamisans. Començava un nou capítol de la vida del Gamis, i també un conflicte internacional entre la República Espanyola i el Principat d'Andorra. La detenció i extradició a la presó de la Seu d'Urgell no complia amb la Llei Internacional. En el tercer capítol en traurem tot l'entrellat.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble, aquí

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41 

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

La ciutat de les bombes

El polvorí manresà, els pisos francs i una carta compromesa d'un marit a la seva esposa

El 25 de maig de 1932, bona part dels diaris d'àmbit estatal es van fer ressò de la troballa de bombes i armes blanques a la ciutat de Manresa. Un d'aquests indrets on van trobar-se va ser en una casa del carrer del Carme, llogada a nom de Pere Ballús, un constructor d'obres, que guardava les eines de treball en un petit magatzem on la Guàrdia Civil havia trobat bombes, armes blanques, cartutxos de dinamita i motlles per a la fabricació d'explosius. La gran quantitat d'armes va fer aixecar totes les alarmes. El detingut Pere Ballús va facilitar els noms d'algunes persones als agents policials relacionades amb les armes. També va mencionar que no havia fabricat les bombes, i no tenia coneixements en la manipulació d'aquestes. En un primer moment Pere Ballús va reconèixer que per culpa de la seva professió, passava molts dies a Barcelona i desconeixia els moviments, entrades i sortides de l'habitatge. Tot i aquesta coartada, la policia va trobar una carta de Ballús dirigida a la seva dona, on d'una forma encoberta parlava de les bombes. Pere Ballús veient que no tenia escapatòria, va admetre que emmagatzemava armes al pis del carrer del Carme. 

Dos dies abans de la troballa de l'arsenal del carrer del Carme, els diaris informaven que el cap superior de la Policia de la brigada d'investigació criminal, acompanyat per sis agents de Vigilància, es van traslladar de Barcelona fins a Manresa per seguir amb el jutge instructor, les actuacions sobre el descobriment d'explosius en un habitatge del carrer Circumval·lació número 56. Per tant, s'havien descobert dues cases on es guardaven bombes, la mencionada del carrer del Carme del llogater Pere Ballús i aquesta última del carrer Circumval·lació. Els sis agents van fer nit a Manresa i el cap policial, tornaria a la ciutat comtal. Segons els informes policials sembla que Manresa era un autèntic niu de bombes, armes i cartutxos. La investigació policial, gràcies a la detenció d'Anna Santamaria que va facilitar els noms dels individus que freqüentaven l'habitatge del carrer Circumval·lació, es van conèixer els noms dels detinguts en aquesta acció portada a cap des de brigada d'investigació criminal de Barcelona. Anna Santamaria inquilina del pis de Circumval·lació, aviat seria posada en llibertat. Es va detenir a un jove paleta, de nom Matíes Cubero, conegut amb el sobrenom de Macià. La policia el va acusar de ser el traficant de bombes i qui organitzava els transports d'aquestes. Els altres noms que van sortir a la premsa van ser José García Narváez i Lluís Sabartés. La resta de detinguts mai se'n va dir els noms.

Feia pocs mesos que s'havia esclafat la Revolta de l'Alt Llobregat i la policia vacil·lava sobre si s'havien entregat totes les armes i bombes als cossos de seguretat. La ciutat era un autèntic polvorí segons les versions policials, tot i que el mateix ajuntament de Manresa es feia creus de què la ciutat quedessin armes i bombes d'efectes de la Revolta de l'Alt Llobregat. 

Per acabar, sabeu qui era la dona de Pere Ballús, ja que ni menys ni més que Anna Santamaria. La famosa carta on es mencionaven les bombes de forma encoberta fou el detonant que va permetre als cossos policials trobar els dos pisos francs on es van localitzar els arsenals d'armes, bombes i cartutxos. Això és el que passa quan no es cremen les cartes compromeses. El jutge instructor en comprovar que l'esposa de Ballús estava implicada en l'afer de les bombes, va aixecar la seva llibertat condicional i va ser conduïda de nou a la presó. El mateix jutge va ordenar aïllar-los dintre el recinte penal, a l'espera del judici. Per cert, dies abans de ser detinguts, la policia va prendre declaracions a coneguts i amistats de Ballús, el qual els havia manifestat en més d'una ocasió, la seva intenció d'anar a Amèrica a començar una nova vida. 

Bibliografia:

- Hemeroteca digital, La Vanguardia (22/05/1932) - (24/05/1932)

- Hemeroteca digital, ABC (25/05/1932)

Més informació:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990 

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

Visca els nuvis!

Els nuvis jueus del segle XIV: El contracte matrimonial, la ketubà

La presència dels jueus a la Manresa medieval durant els segles XIII i XIV ha estat ben documentada gràcies als cronistes, historiadors i arxivers locals. Per citar-ne dos d'importants, al segle XIX Josep Maria de Mas i Casas va recollir un compendi titulat Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa, i al segle XX, Joaquim Sarret i Arbós publicava El llibre dels Jueus a Manresa, editat per la Impremta Esparbé.

La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats "Llibres dels Jueus". En concret són 18 llibres i formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre 1294 i 1391, autoritzades pel notari Jaume d'Artés (el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum), els anys de major activitat comercial dels jueus manresans a la ciutat. És interessant que en aquests llibres, apareixen caricatures i imatges, sovint ofensives i fins i tot obscenes que podien donar peu a les fantasies, odis, temors i tot el que era la cosmovisió de l'època entre cristians i jueus.

La signatura de la Ketubà (-quetuba- en català, que significa: "el que està escrit"), és el moment més important i seriós de la cerimònia del matrimoni jueu. No és el moment més romàntic com quan la núvia dóna les set voltes al voltant del nuvi, ni el més emotiu, com quan el nuvi trenca la copa en finalitzar la cerimònia. Però és el que serà testimoni de la construcció d'una família, emblema de la societat jueva. La ketubà és un contracte legal per mitjà del qual l'home jueu es compromet amb la dona a proveir d'aliment, de roba, cuidar-la, estimar-la, protegir-la... i a més s'estipula la quantitat de diners que el marit ha de lliurar en cas de divorci. El document està signat per dos testimonis, i té el poder d'un acord legalment vinculant. La ketubà és propietat de la Kalà (la núvia) i ella ha de tenir accés al document al llarg del seu matrimoni. Sovint està escrit per mitjà de belles obres d'art, per ser emmarcat i exhibit a la llar familiar. Si es perd cal redactar una nova; sense Ketubà la parella no pot conviure.

La ketubà manresana fou descoberta l'any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d'inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d'una parella jueva.

Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents a l'enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d'un volum notarial en el mateix segle XIV. Per tant ens podem fer la idea, que la ketubà fou reutilitzada de nou. Ja que el dibuix de l'orla estava inacabat, potser es tractaria d'una ketubà anul·lada per alguna circumstància desconeguda, motiu pel qual, el document no tenia validesa. Malgrat aquesta possible hipòtesis, una cosa queda clara, les signatures que hi apareixen són ben clares i manifesten que no és cap esborrany o document inacabat, sinó un contracte de matrimoni entre una parella jueva manresana, un enllaç on van assistir les famílies jueves més importants del moment. A falta de paparazzis, revistes del cor i pregoners ens queden documents, actes notarials, orles i molts lligalls!

El nuvi es deia Hanokh Zabarra (Hanoc foll de Sabarra) i la núvia Reina bat R. Baruk ha-Levi bar Shemmel ha-Levi (Regina, filla de Baruc ha-Levi fill del R. Samuel ha-Levi). En l'enllaç, i revisant la documentació pertinent, i figuren sis testimonis: Yosefua bar Hanokh Caravida; Mardek-hai bar Yehuda; Meïr bar Yosef ben Zabarra; Eliezer bar Abaman; David bar Abraham bar Moshe i Abraham bar Yosef Shalom. Els padrins de la parella van ser, per part del nuvi; Youà, bar Shealtiel Adret i per part de la núvia Yehuda bar Hasdai bar Sheari.

En aquest enllaç jueu, destaquen els noms de les tres grans famílies jueves del call de Manresa del segle XIV: els Sabarra (ça Barra), els Caravida (molts dels seus membres eren metges de professió) i el Saltell. Una colònia judaica ben assentada, ja que dels aproximadament 2.500 habitants que tenia Manresa el segle XIV unes 300 eren jueus. Per tant estem davant un casament d'un dels membres de les famílies amb més nom del call de Manresa, un fet que no passaria per alt a ningú, perquè el call estava al costat de la casa del batlle de la ciutat. Els assistents a l'enllaç devien ser força nombrosos, així com l'anada de gent dintre el call, i les aglomeracions que es van formar a l'exterior.

El casament jueu

El casament sefardita es componia de diferents parts: primer, la núvia era vestida, maquillada i pentinada per les dones de la comunitat a casa seva. Era presentada a tots els convidats sortint al balcó i des d’allà, era acompanyada fins a la casa del nuvi, que era on se celebraven normalment les cerimònies. La núvia desfilava sota la Jupah o tàl·lem, que era portada per quatre joves pertanyents a la comunitat. Tota la cerimònia se celebrava enmig d’un ambient molt alegre.

Cal recordar, que era un dels moments més importants a la vida, ja que a partir d’aquest moment començava una nova etapa. Els casaments se solien celebrar a un pati obert, sota les estrelles. Els nuvis es col·locaven sota la Jupah, aquesta vegada junts, mirant cap al Mizraj (l’est), és a dir, cap a Jerusalem. La Jupah simbolitzava la casa on conviuria el matrimoni. Durant la cerimònia, el rabí oferia als nuvis que beguessin d’una copa de vi. La primera vegada, ho feien com a nuvis, la segona, ja ho feien com a marit i muller. L’intercanvi dels anells havia de ser supervisat per dos testimonis, i el nuvi li posava l’anell a la núvia dient les següents paraules: “M’ets consagrada amb aquest anell segons la llei de Moisès i d’Israel”.

Després de l’intercanvi, es procedia a la lectura de la ketubà. Al contracte es detallaven les responsabilitats que tenia el nuvi vers la núvia i els encarregats de guardar la ketubà, per a garantir el seu compliment, eren els familiars de la núvia. Tot seguit, el rabí recitava les set benediccions i els nuvis bevien de la copa de vi per segona vegada. Un dels moments més coneguts, és el trencament de la copa pel nuvi, que simbolitza la destrucció del Temple de Jerusalem.

Val a dir que la conservació notarial d'aquesta ketubà és un dels pocs que s'han conservat a la península Ibèrica, perquè amb l'expulsió definitiva dels jueus decretada el 1492 moltes famílies jueves es van endur els documents i ketubas, i d'altres foren destruïts o bé cremats. A part de la ketubà de Manresa, també s'han conservat d'altres reproduccions d'aquests contractes de matrimoni per terres catalanes, a Barcelona, Girona, Cervera, Vic, Castelló d'Empúries i Santa Coloma de Montbui.

Representació a la Fira Medieval de l'Aixada 2011

El col·lectiu "Jueus de l'Aixada" fent un espectacle basat en la lectura de la ketubà manresana, anomenat inicialment El Casament Jueu i posteriorment en unes revisions "Sir Nashir". Aquest espectacle es va representar a molts indrets de Catalunya on hi havia existència d'aquests documents.

Bibliografia:

- BENET, Albert. «L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)». Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa, 1983

- GASOL, J. «Notícia d'un “ketuba” del segle XIV de l'Arxiu Històric de Manresa», Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 71. Gener-Febrer 1991

- SARRET, Joaquim. «Llibre dels jueus a Manresa». Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa, 1917

- Pàgina web | Serfs de la Gleva: Un casament jueu medieval a Castelló d'Empúries

La rata i el pianista

El músic Arthur Rubinstein

Una gran figura de la música universal va tocar al Kursaal de Manresa el 13 de març de 1931, es tractava del gran pianista Arthur Rubinstein. Rubinstein provinent d'una família jueva de Łódź (Polònia), havia nascut el 1887 i aviat va esdevenir un dels millors pianistes del món. El 1904, abandonà Polònia fugint dels connats d'antisemitisme en forma de pogrom i de l'opressió russa a la cultura polonesa. S'instal·là al còmode París on residien molts intel·lectuals i artistes polonesos exiliats. El 1912 va debutar a Londres de solista i company del gran violoncel·lista català Pau Casals. Durant la Primera Guerra Mundial viuria a la capital britànica fins que el 1916, i gràcies a les simpaties del rei Alfons XIII, li entregà un passaport espanyol (país neutral a la Gran Guerra) per poder fer un tour complet de concerts per a Europa i també Llatinoamèrica. Dels quatre concerts previstos a la península Ibèrica passà a fer-ne un centenar. El The New York Times el va qualificar dels millors pianistes del segle XX. El mateix Thomas Mann el va descriure com un "virtuós feliç" per la seva fama de vividor i humanista, amant de la bona vida.

De fet, siguem justos, Arthur Rubinstein va actuar dues vegades a la ciutat de Manresa. La primera vegada va fer-ho al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de novembre de 1916, gràcies a les gestions realitzades per l'Orfeó Manresa, i la segona vegada al Teatre Kursal el divendres 13 de març de 1931, organitzat per l'Associació de Música de Manresa. La primera vegada que va visitar Manresa va actuar al Conservatori per una raó elemental, el teatre Kursaal encara no existia, i el Conservatori era l'únic teatre amb un aforament important per poder gaudir d'un dels genis de la música.

En el primer concert, el programa que va interpretar va ser: Fantasia i fuga en Sol menor de Bach, Escenes de Carnaval de Schumann i el repertori de Chopin: Balada (en La bemoll), Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa (en La bemoll). També La Maja y el Ruiseñor de Granados, Ondina de Ravel, Nocturn per a la mà esquerra sola d’Scriabine i Rapsodia húngara núm. XII de Liszt.

Per la segona actuació, la de 1931, l’eminent pianista polonès va cobrar 1.300 pessetes, una xifra estàndard pels barems de l'època. La xifra exacta s'ha conegut perquè el mateix Rubinstein va firmar el rebut de l'Associació de Música de Manresa. També va deixar presència de la seva estada al llibre d'honor de l'Associació i com a nota curiosa, l'entrada només era permesa als socis de l'associació.

En l'hemeroteca ha quedat l'anècdota de la rata que es va passejar per la barana del Teatre Conservatori quan Arthur Rubinstein va venir per primera vegada a Manresa el novembre de 1916. El públic en veure l'animal va respondre amb fermesa i indiferència, no es va deixar emportar per l'impacte de trobar-se una rata passejant-se tranquil·lament pel teatre com un espectador que s'aixecava de la seva cadira i volia tornar a seure. Amb un estoic i pragmàtic silenci per part dels assistents al concert, la rata va seguir el seu prolífic camí i el pianista va seguir amb el recital. Tot un espectacle digne de veure. El mateix músic explicaria més tard que en una ocasió, i en to jocós, que les rates fins i tot venien a escoltar-lo.

Les Cròniques de l'Orfeó Manresà de 1916 recorden el fet. Explica com la rata es va passejar sense causar el pànic entre els assistents i el desconcert "de xisclets de dona".

"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."

Vicenç Prat al llibre Un llibre Verd també esmenta la trobada entre la rata i el pianista del Teatre Conservatori, sense esmentar la seva mida similar a la d'un conill tal com afirmava la crònica de l'Orfeó.

"(...) un ratolí va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." 

Bibliografia:

- BALLÚS I CASÒLIVA, Glòria (2008): El teatre Kursaal, receptor de grans personalitats musicals. Revista Dovella, núm 95, pp. 38-46

Salut, república... i futbol!

Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble

El Passeig de Pere III i tota la Muralla era una munió de gent festejant la proclamació de la República. Al balcó de la Plaça Sant Jaume el president Macià acabava de proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. La gent aplaudia pels carrers i les ràdios dels bars estaven a tot volum a les terrasses. Manresans il·lusionats sortien de la feina i les botigues per celebrar l'efemèride. Entre tota aquella munió de gent hi havia el jove Magí Gamisans, i els seus amics, el Llorens, el Nonit, els Perramon i el seu cosí en Quiquet Renalies. Tots ells havien deixat d'amagar-se al bosc i de celebrar en la clandestinitat les reunions del sindicat CNT, un dels que va patir més durament la pressió de la Guàrdia Civil durant la dictadura de Primo de Rivera.

La biografia del manresà Magí Gamisans és el testimoni més directe d'un home d’acció, d'un activista obrer dels anys tan intensos de la Segona República. Magí Gamisans i Saulí, vaig néixer a Manresa el 26 de maig de 1906. La seva infància va transcórrer com la de la majoria dels altres nois. Gamisans va fer estudis de comptabilitat que no va acabar mai. Als 13 anys va entrar a treballar en una serradora. Estava afiliat a la CNT (Confederació Nacional del Treball) i era el responsable de vigilar si venia la Guàrdia Civil quan es feien reunions clandestines. Una de les seves passions era el futbol, una pràctica que amb els anys guanyava més adeptes i sobretot seguidors i admiradors. La lectura també fou un important hobby per a ell. Doncs a través d'ella, es va poder instruir en la matèria sindical i sobretot política. Calia estar informat i tenir una bona dialèctica i comprensió real de la societat.

Tornem al 1931, enrere quedaven moltes coses, però quedava molt per fer. Era necessari tornar a començar de nou, organitzar-se i assolir els ideals obrers, trepitjats pels pistolers de la patronal i els sindicats grocs organitzats per debilitar la base obrera afiliada a la CNT. En Magí volia formar part de la nova societat que representava la proclamació de la República. Deixa la CNT, a la que havia estat afiliat des de l'any 1930 i de la qual en va arribar ser secretari durant un temps com a membre del Sindicat de la Fusta, quan la CNT va expulsar l'esmentat Sindicat per connivència política amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i s'afilià a la UGT. De la mà del seu amic Joan Rubís, al qual havia ajudat més d'una ocasió amagant-lo a casa seva quan la Dictadura, va ser peça important en l'extensió i mobilització de les bases del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurin que el 1935 es fusionà amb l'esquerra trotskista d'Andreu Nin formant el partit que acabà sent el seu ideal polític el Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM.

La ciutat i la vida seguia el seu frenètic pas. En Magí era un apassionat del futbol o foot-ball, en aquella època, un esport que havia esdevingut el gran esport de les masses, juntament amb la boxa i el ciclisme. Magí Gamisans havia estat porter del Flor de Lis (primer equip de futbol de la ciutat de Manresa), després del Sabadell i finalment del Centre d'Esports Manresa, on aviat se'l va conèixer amb el sobrenom del Gamis. S'havia convertit, per desolació del seu propi avi, home apassionat i actiu de la causa Carlista, un activista d'esquerres, un home amb ideals que anaven més enllà de la cosa eminentment política per sublimar l'ajut als desarrelats i maltractats per la fortuna. En Gamis anava per tota la comarca del Bages fent proselitisme del BOC amb altres destacats membres del partit com Arqué, Gironella o Estartús.

Els avis i els pares del Magí, ajudaven en les tasques logístiques, subministrant menjar i begudes per a la gent que anava els mítings polítics que organitzava el seu fill, alguns d'ells amb la panxa prou buida per a donar bon compte de tot allò que se'ls oferia.

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

Que vénen els almoràvits!

La devastació dels temples

L'any 1114 els almoràvits provinents de la ciutat de Saragossa envaïren Manresa i destruïren els seus temples, tal com havia fet el cabdill Almansor l'any 999. Als afores de Manresa el santuari de la Mare de Déu de la Salut de Viladordis fou novament atacat i pràcticament destrossat, tan sols hi restaren les pedres més grans. L'antiga basílica de la Seu fou saquejada i parcialment destrossada pels hàbils genets dels almoràvits. Més tard durant la reconstrucció de la nova Seu, tan sols se'n va salvar el mur del costat nord i una portalada. Antigament aquesta portalada era coneguda com el portal de l’Abadia, però avui en dia rep el nom del portal dels Claustres. Una dècada més tard, encara es tindria constància dels almoràvits quan l'any 1125, ataquen el monestir de Sant Benet de Bages i destrueixen bona part del conjunt, en una nova ràtzia sobre els comtats catalans.

La incursió almoràvit a la península Ibèrica va provocar que molts jueus hispànics que vivien sota la tutela musulmana, on se'ls respectava les seves creences, fugissin cap al nord atemorit pel seu fervor religiós. Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes cap a l'any 1098. Aquests musulmans almoràvits feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs (cristians que vivien sota el domini musulmà) i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però abans de continuar, qui eren els almoràvits que feien tanta por?

Els almoràvits foren un poble de nòmades berbers del Sàhara, que van actuar com a tropes de xoc (mercenaris) dels diferents regnes de taifes musulmans que s'havien establert al sud de la península Ibèrica entre els segles X i XI, després de la caiguda del gran califat de Còrdova, i que veien impotents com els exèrcits cristians els anaven prenent posicions. El regnat dels almoràvits es caracteritzà per la seva intransigència religiosa, principalment amb els mossàrabs, molts dels quals foren deportats al Magrib, i d’altres, arran de l’expedició a Granada (1125) d’Alfons I d’Aragó, anaren amb ell per repoblar terres acabades de conquerir pels aragonesos.

L'antic comtat de Manresa dominava un territori molt extens que arribava, de Manresa, fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades “manresanes”, però no va comptar amb cap estructuració política diferenciada i sempre va aparèixer com a domini del comtat d’Osona. Per assegurar el control dels territoris que s’anaven conquerint als musulmans, calia repoblar-los. En el procés de repoblació del territori i d’avançada de la frontera de la marca del comtat de Manresa-Osona, es va originar un nou sistema de poblament resultant de les estratègies de repoblament aplicades: les concessions i franqueses.

Bibliografia:

- Bramon, Dolors (2013). "Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat", Lleida: Pagès editor

- Ginesta, Salvador (1987). "La Comarca del Bages". L'Abadia de Montserrat

- Opuscle, Castells de frontera: una ruta de gran potencialitat turística (Generalitat de Catalunya)

- Revista Amics de l'Art Romànic de Sabadell: "La Col·legiata de Santa Maria de la Seu", núm. 127, Abril 2013

Borratxos a la defensa de la ciutat

Carlistes contra alcohòlics?

Després de l'experiment fallit de la Primera República Espanyola esclatava l'última guerra carlina, la Tercera. Els carlistes encara mantenien suports entre l'exèrcit, tenien aristòcrates que recolzaven les seves peticions i en certes ciutats gaudien d'un suport considerable a la seva noble causa. La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa amb el seu famós crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals.

El 27 d'agost de 1874 es va iniciar el setge de Pamplona que duraria fins al 3 de febrer de 1875. El 4 de novembre la ciutat d'Irun va ser assetjada per l'exèrcit carlista del general Hermenegildo Díaz de Ceballos. El terrible bombardeig va provocar que l'exèrcit governamental decidís retirar-se. L'última batalla al nord de la Península va ser la d'Urnieta, 7 i 8 de desembre de 1874.

A casa nostra l'any 1874 es va iniciar la Tercera Guerra Carlina amb l'ocupació de la ciutat de Vic. Després de la captura de la capital d'Osona per part dels carlistes arribaria la conquesta de Manresa. Encara que no tan completa com la de Vic, l'entrada a Manresa va ser celebrada com una victòria que donava prestigi a la seva causa, ja que pensaven que no hi hauria cap altre nucli que caigués de forma tan fàcil. Els carlistes es preguntaven com una ciutat de la talla de Manresa (la tercera ciutat més gran de Catalunya) estigués tan pèssimament defensada? Com era possible? Manresa encara conservava les muralles medievals, tot i que en pèssim estat, i tenia tropes liberals destinades a rebutjar un atac carlista.

Pel que fa als motius pels quals els carlins ho van tenir tan fàcil per conquerir Manresa, podem trobar la resposta en una crònica que signa Joaquín de la Llave, que va obtenir la Creu Roja de primera classe del Mèrit Militar i el 1875, el grau de Capità. Segons de la Llave, la guarnició que defensava Manresa es componia dels batallons de Francs 7è i 14è i de quatre companyies d'Amèrica. El nucli de defensors el va formar la força d'aquest regiment i alguns pocs voluntaris que van trobar per la ciutat i els pobles del costat, perquè la resta dels dos batallons no van fer més que beure, robar i incendiar. Tot un espectacle digne de veure. Ai, dels vençuts!

Bibliografia:

- GRAU, Jaume: Carlinades. El "Far West" a la Catalana, Cossetània Edicions, Barcelona 2007.

- CANAL, Jordi: El carlismo, Alianza Editorial, Barcelona 2000.

Més informació del carlisme al bloc:

- Les carlinades, aquí
- Manresa capital del carlisme, aquí

La Manresa de fa cent anys: fàbriques i pagesos

Evolució urbana de la ciutat de Manresa

Mapa topogràfic de Manresa de 1914. Escala 1: 25000

Còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25.000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100.000. Si voleu veure la imatge amb més resolució, cliqueu sobre aquesta.

Font:

- Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Visitar la seva web, aquí

Records de Jaume Navarro i Torras

La història de la ciutat

Nascut a Manresa l'any 1920, Jaume Navarro i Torras és un testimoni vivent de gairebé un segle d'història manresana. Les entrevistes realitzades per Joaquim Aloy i Pere Gasol a Navarro el setembre del 2009 a la residència Montblanc, recuperen la memòria de diferents fets, episodis i personatges que han marcat el passat recent de la ciutat, des de la fi del regnat d'Alfons XIII fins a pràcticament als nostres dies, passant per la República, la Guerra Civil i el franquisme. 

Aspectes de la vida quotidiana com el menjar, l'educació, el cinema, la sanitat i d'altres formen part dels records aportats pel protagonista, juntament amb vivències associades a episodis intensos com la persecució religiosa durant la guerra, les vivències del front, la repressió sobre els vençuts, el racionament, l'estraperlo, les visites de Franco a Manresa, etc. Can Jorba ocupa una part molt important dels records de Jaume Navarro, que va treballar tota la vida als populars magatzems manresans, on va entrar d'aprenent i on va exercir càrrecs directius. 

És, doncs, testimoni directe d'una empresa que marcà tota una època de la vida econòmica i social de la ciutat. Els seus records de l'antic i del nou edifici de Can Jorba, de l'extraordinària personalitat de Joan Jorba Rius, de la detenció d'aquest durant la guerra o de la seva voluntat de crear una sucursal a Perpinyà en previsió per als treballadors que s'haguessin d'exiliar tenen un interès extraordinari.

- Veure la nova pàgina: www.memoria.cat/navarro

Els Esteve de la Plana de l'Om

La farmàcia Esteve

Tot va començar l’any 1787, quan Tomàs Esteve Gabanyach va deixar la Cerdanya per anar a viure a Manresa per fer-se càrrec de la farmàcia de l’hospital de Sant Andreu. L'any 1824 s'instal·len a la farmàcia de la Plana de l'Om. Caldria esperar cent anys més, el 1924, quan la família Esteve obre uns laboratoris d'anàlisis clíniques al pis de dalt de la farmàcia. Allà ja es preparaven medicaments que anaven tenint un cert nom com les "pastilles de Vichy Esteve", les "pólvores pel mal de cap Esteve" i les "pastilles pectorals Esteve". La família continuà avançant en descobrir i va posar al mercat nous productes com l'ergosterol, el neo-spirol i l'amido-sulfol.

Quan l'any 1910 es va urbanitzar el carrer del Born, s'hi van instal·lar nous establiments comercials i se'n van reformar d'altres, per aquest motiu podem trobar elements modernistes al llarg del carrer del Born, com la Sastreria Tuneu que avui està integrada a la botiga de roba Señor. El 1926 els Esteve van reformar la seva farmàcia seguint els canons del modernisme: vitralls de colors, talles de fusta i ferro forjat, tant a la façana com a l'interior que, avui, conserva el mobiliari original de l'època. A part de les tasques corresponents d'una farmàcia, l'establiment aviat es convertí en l'espai on es reunien els manresans amb inquietuds polítiques, artístiques i culturals, el que se sol dir els intel·lectuals. Així doncs, la rebotiga de la farmàcia va esdevenir en un punt de trobada de la intel·lectualitat manresana. De la rebotiga de la farmàcia Esteve en va sortir el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la creació d'entitats que encara ara perduren, com l'Orfeó Manresà o el mateix Esbart Manresà.

La Guerra Civil Espanyola va segar la relació dels Esteve amb Manresa de forma abrupta. Antoni Esteve Subirana, a més a més d'un reconegut científic, era un activista cultural compromès amb el Govern republicà i la Generalitat de Catalunya. Fou secretari de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament republicà de Manresa, el 1931 i fou nomenat per la Generalitat de Catalunya vocal de la Comissió d'estudis per a la delimitació comarcal de Catalunya i després fou un dels vocals del Projecte de la Divisió Territorial de Catalunya que acabaria sent aprovat l’estiu del 1936. Va haver d'exiliar-se a França durant un any i mig, i en aquest període va treballar en uns laboratoris.

Quan va tornar, va ser sotmès a un judici a Barcelona que va acabar amb una multa. Antoni Esteve Subirana va escriure que durant l'any i mig que va ser a França la seva família va ser "constament molestada amb tota mena d'atacs per moltes de les noves autoritats instaurades a Manresa". Aquest va ser un dels motius pels quals, el 1942, va decidir traslladar-se a Barcelona i abandonar Manresa. Laboratoris Esteve es va ubicar al barri d'Horta-Guinardó, al mateix lloc on ara hi ha la central del grup.

- Veure fotografies de la farmàcia Esteve: (1), (2), (3), (4)

Els Esteve generació a generació

Tomàs Esteve i Gabanyach (1750-1829): Nascut a Urús, la Cerdanya, el 1787 es va fer càrrec de la farmàcia de l'hospital de Sant Andreu. Es va casar amb Maria Rosa Florensa, filla de l'apotecari de Puigcerdà.

Tomàs Esteve i Florensa (1798-1850): Primer fill del matrimoni Esteve-Florensa, va ser qui va fundar l'actual farmàcia de la Plana de l'Om, que encara continua activa.

Tomàs Esteve i Pla (1838-1890): Va morir als 52 anys sense descendència. El fill del seu germà Antoni, Josep Esteve i Seguí, es fa càrrec de la farmàcia.

Josep Esteve i Soler (1930- ): Nascut a Manresa, va succeir al seu pare a la presidència del grup, on va iniciar l'expansió internacional de la firma.

Antoni Esteve i Subirana (1902-1979): El 1929 es fa càrrec de la farmàcia i fa una aposta per la recerca científica que comença al laboratori de la botiga. El 1936 funda Laboratoris Esteve.

Josep Esteve i Seguí (1874-1927): Nascut a la Muralla del Carme, el 1897 va reinaugurar i modernitzar la farmàcia. Casat amb Joaquima Subirana, van tenir un fill: Antoni.

Antoni Esteve i Cruella (1958- ): Nascut a Barcelona. És doctor en Farmàcia. Ha tingut diverses responsabilitats al grup fins que el 2005 va assumir la presidència.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Tot Passejant: Farmàcia Esteve, Manresa

- Diari Regió7: "Laboratoris Esteve, 225 anys de farmàcia a Manresa" (31/05/2012)

- Diari Regió7: "La guerra civil va fracturar la relació dels Esteve amb Manresa" (23/06/2012)

- Diari Regió7: "La societat catalana necessita empreses com la que va crear l’avi per fer créixer el país" (17/08/2012 - Entrevista R+D)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Manresa Innova: Antoni Esteve i Subirana

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa

- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 

- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella

- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)

- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95

1893                                       37,62

1895                                       11,13

1897                                       35,61

1899                                       27,54

Eleccions municipals (1891-1899) | Històries Manresanes

Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular". 

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

Històries d'una guerra

El primer "No a la Guerra", el pilot Juli Pina i la guerra química del Rif 

Les derrotes de l'exèrcit espanyol a Annual i al Mont Arruit, de principis dels anys 20 del segle XX, van evidenciar un nou fracàs del colonialisme espanyol al nord d'Àfrica. Les patacades d'un exèrcit mal preparat i equipat van fer revifar els aires de les classes populars en contra una guerra colonial que feia massa anys que durava. La revolta, encapçalada pel Abdelkrim el Jattabi, va créixer a partir de 1919, i després del "desastre d'Annual" (tal com es coneix en la historiografia espanyola) en mans dels rifenys, el rei espanyol Alfons XIII necessitava mitjans per aplacar de pressa a l'enemic, calia un cop d'efecte ràpid i no s'escatimaria en recursos, ni econòmics, ni humans, ni miliars. Annual va representar la victòria més gran d'una guerrilla sobre un exèrcit colonial europeu en l'edat contemporània.

A Manresa la primera setmana del mes setembre de 1923, la CNT va celebrar el seu Ple Regional. El míting fou clausurat el dia 9 sota els lemes de llibertat pels presos polítics, a favor dels drets dels treballadors i en contra la guerra del Rif. Dies més tard, la ciutat de Manresa es despertà amb la notícia de la mort del pilot de la ciutat Juli Pina, abatut a Coba-Darsa quan es dedicava a descarregar bombes químiques a les posicions rifenyes amb els terribles vols rasants, que causaven el pànic entre la població rifenya que acudia als populars socs (mercats). Malgrat la posició ferma dels treballadors manresans en contra la guerra, el govern local hi feia costat. El clima de patriotisme espanyol que vivien les elits polítiques i econòmiques de la ciutat era un clar símptoma, de què imperava el "quedar bé" amb el govern central per evitar mals majors.

Durant la Guerra del Rif, l'exèrcit espanyol va utilitzar armes químiques com el fosgen i difosgen, la clorociprina i, sobretot, el gas mostassa, contra la població civil. Les bombes carregades amb gasos tòxics, que havien estat prohibides en el Tractat de Versalles de 1919, estaven identificades amb la lletra C. La campanya militar es va estendre entre de 1921 a 1927 i els bombardeigs químics es van generalitzar fins que finalment la revolta va quedar sufocada, no sense abans posar fi a la vida de milers de víctimes innocents i afectar altres tantes i al mateix entorn natural que va quedar parcialment contaminat. L'aigua va quedar en bona part afectada, la qual cosa va seguir causant la mort de nombrosos civils, temps després de la retirada espanyola. Altres van quedar afectats per diversos tipus d'afeccions, a conseqüència de l'exposició parcial a aquests agents, desembocant freqüentment en càncers. Actualment, les malalties d'origen oncològic estan encara molt esteses pel territori.

Bibliografia:

- IDRISSI, Tarik el; RADA, Javier (2007). Crímenes de guerra en el nombre de España. Público. https://www.publico.es/internacional/crimenes-guerra-nombre-espana.html

- LEGUINECHE, M. (1996). Annual 1921. Extra Alfaguara.

- MARTIN CORRALES, Eloy (1998). Manresa i el Magrib: de l'expulsió dels alarbs a l'arribada dels immigrants magrebins, Revista Dovella, 58-59, pp. 17-2, 37-38.

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.

L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 

Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.

Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

- Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí