L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'eix transversal

Catalunya central, Manresa i l'eix transversal

El 1997 va ser l'any de l'eix transversal. El dia 12 de desembre, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va tallar la cinta de l'últim tram que quedava en construcció, el de Santa Maria d'Oló a Vic, un dels actes més esperats per a la Catalunya central dels darrers temps. Aquest eix transversal era la idea feta realitat, des de la Mancomunitat de Catalunya de principis de segle XX, es projectava ja una via que dónes sortida a les grans ciutats de la Catalunya central, des de Lleida a Girona, passant per Cervera, Manresa i Vic. Es tractava d'un nou punt de partida per aixecar el vol i per redreçar l'economia de les comarques interiors del país. El nou vial trencava l'estructura radial de carreteres de Catalunya, on totes les vies es construïen mirant des de Madrid, i des de Barcelona. Segons la Generalitat, era la seva obra més emblemàtica que havia fet mai en matèria de carreteres fins aquell moment.

Eren 150 quilòmetres de nova carretera, concretament de via ràpida, d'un recorregut total de 204 (ja que es va aprofitar el tram de l'autovia de Barcelona-Lleida, l'A-2 entre la capital del Segrià i Cervera), que permetien connectar Lleida i Girona a través de les comarques de l'interior. Durant l'acte d'inauguració, Jordi Pujol va dedicar el nucli del seu discurs a convidar la societat civil a treure partit de la nova via. Pujol va insistir que era responsabilitat del govern que el país tingués bones eines per progressar. Però aquesta eina que Pujol parlava, aviat esdevindria una eina obsoleta, perquè aviat aquest eix transversal quedaria engolit pels camions i cotxes. En el tram de Manresa, la nova C-25 es va construir en format d'autovia, d'aquesta manera s'aprofitava per enllaçar amb la Ronda exterior (C-16) que s'havia construït l'any 1984, evitant el pas dels cotxes per dintre la ciutat. D'aquesta manera, el nou eix va convertir-se en autovia durant el trajecte per Manresa, des de Sant Joan de Vilatorrada fins al Parc de l'Agulla. L'eix transversal en l'actualitat, està en proces de desdoblar-se i transformar-se en una autovia.

Malgrat els impediments, la distància de Manresa a Vic, amb la nova construcció de l'eix, es reduïa quasi en la meitat i entre Lleida i Manresa, el trajecte en cotxe s'escurçava quasi en mitja hora. Segons el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de l'any 1997, Pere Macías, "Es va normalitzar el fet d'anar de Vic a Girona i de Manresa a Vic". La construcció de l'eix transversal va costar a la Generalitat 442,5 milions d'euros, es calcula que desdoblar tot l'eix s'invertirà el doble de la seva construcció, uns 865 milions. La qüestió és que la penosa trajectòria que acumula la C-25 mereix una mirada enrere, just fins al moment que es va decidir que l'obra ensenya del catalanisme i el seu propòsit de trencar amb la xarxa radial de Barcelona tingués els polèmics tres carrils de calçada. Eren anys en què a Espanya ja es construïen àmplies autovies amb mitjana de separació. A la comunitat autònoma més rica d'Espanya es va optar per un disseny menys ambiciós, una via ràpida. Un altre xifra, és la gran mortalitat, en els seus primers set anys, l'eix Transversal acumulava un mort per cada quilòmetre.

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (Diversos anys)

El primer peatge del Bages

Manresa inaugura autopista

Era dimarts 20 de juny de 1989 i, com en les grans ocasions, va ser el molt honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol, qui va tallar la cinta inaugural de l'anomenada autopista de Montserrat, que comunicava directament a partir d'aquell dia la ciutat de Terrassa i Manresa. Per a la capital del Bages, i tota la zona d'influència, significava establir un nus que la unia a la xarxa europea de grans vies de comunicació. Però aquella inauguració va deixar encara més palès el fet que encara no estaven solucionades les constants vitals de Manresa de cara a obrir-se al passadís que abocava a Europa: la necessitat de disposar d'un eix transversal que l'obrís directament a Girona.

La nova autopista estrenada tenia un recorregut de 33,5 quilòmetres de longitud. Els turismes havien de pagar la quantitat de 360 pessetes de peatge per fer el recorregut complet, mentre que entrar a la via per Sant Vicenç de Castellet, en costava 185. Pel sud, l'autopista s'unia amb la variant de Terrassa i pel nord, amb l'eix de Llobregat, l'antiga C-1411, amb la qual cosa l'autopista també es va convertir de seguida en un nexe d'unió entre Barcelona i els Pirineus.

La inauguració es va celebrar a pocs metres del peatge central de Sant Vicenç de Castellet. Durant l'acte, Jordi Pujol, va prometre la construcció de l'eix transversal, tot i que va advertir que potser trigaria "més de quatre anys" a ser realitat.

Llegir més:

- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- La microhistòria de l'autopista de Montserrat: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 [diversos anys i entrades]

Francesc Farreras i Duran

L'agrònom polític

Francesc Farreras Duran va néixer a Manresa el 20 de març de l'any 1900. Fou un dels polítics manresans de més projecció dins el règim republicà. Com ell mateix va dir l’abril de 1933, en referència al moment històric que vivia, “no són aquests moments d’homes i de noms, sinó d’idees i de sacrificis”. Era el nét d’un fadristern de la masia de les Farreres de Salelles, agregat al municipi de Sant Salvador de Guardiola, i fill de Domènec Farreras i de Neus Duran. Va néixer al carrer de Sant Miquel de Manresa. Va estudiar silvicultura i va cursar estudis a l’Escola Superior Agrícola de Grignon (França). El 1926 es va casar amb Carme Codina, filla del farmacèutic de Sant Vicenç de Castellet.

Políticament s’havia format en la Joventut Nacionalista de Manresa, de la qual havia estat el president de la Comissió política i cultural, juntament amb un altre notable polític republicà, Francesc Senyal i Ferrer, el 1922. Amb ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, fou l’organitzador i el secretari del Primer Congrés Forestal de l’Estat espanyol. Com a periodista, va ser corresponsal dels diaris La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat i El Matí, així com va col·laborar en les revistes L’Om, Cenacle i Joventut. Finalment, va ser fundador i director del setmanari Política, el portaveu d’Acció Catalana, director del diari El Pla de Bages, en substitució del seu pare, i cofundador del diari manresà El Dia. Aquesta activitat periodística i editorial la va continuar desenvolupant a l'exili mexicà, on va crear les Edicions Catalanes de Mèxic i Monografies Bages. Era membre de l’Aeri Club de Catalunya i pertanyia a la maçoneria, tot i procedir d’una família carlina.

El desembre de 1930 era vocal d’Acció Catalana al Bages. En les eleccions municipals d’abril de 1931 va formar part de la candidatura de Concentració Republicana, que va resultar guanyadora a Manresa. Va ser secretari de la Junta del Govern Provisional de Manresa el 14 d’abril de 1931. Després d’aquesta victòria, va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya i va presidir el comitè comarcal del Bages. Fou secretari personal de l'alcalde Josep Selvas i Carner. L’abril de 1931, en representació d’Esquerra, va ser elegit diputat pel partit judicial de Manresa a la Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de la redacció de l’Estatut.

Alineat en el sector d’Estat Català, el gener de 1932 el president Macià el va nomenar secretari de la Conselleria d’Agricultura, si bé, en la pràctica, dirigí ell sol aquest departament durant l’etapa preestatutària. Així, es va encarregar de dissenyar l’organigrama d’aquesta conselleria seguint els criteris de funcionament de la Mancomunitat. El 1932 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. A partir del febrer de 1933 es va fer càrrec del Servei de Boscos, Caça i Pesca Fluvial, dins la mateixa conselleria. Des d’aquest servei, va intensificar la tasca de repoblament forestal i actuà sobre la serra del castell de Lleida i la cartoixa de Montealegre, així com continuà l’activitat de prevenció forestal. Fou també president de la Comissió de Pressupostos del Parlament, i membre de la Diputació permanent. El 1936 era administrador delegat de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat.

Durant la Guerra Civil s’incorporà al front d’Aragó, on féu de comissari polític. Finalitzat el conflicte, va emprendre el camí de l’exili a França. A la Universitat de Montpeller fou acollit al Patronat d’Ajut als Intel·lectuals Catalans, mentre treballava com a enginyer agrònom. El 1942, com d’altres catalans, decidí exiliar-se a Mèxic, on arribà a bord del vaixell Nyasse.

Reorganitzà la biblioteca de l’Orfeó Català de Mèxic, on col·laborava intensament; fou president de la coral i vicepresident de l’Institut Català de Cultura, i membre del patronat dels Jocs Florals. Primerament regentà la farmàcia Los Angeles del districte federal, i després treballà en uns laboratoris de medicina i en una fàbrica d’agulles hipodèrmiques. Fou president de la Càmera Nacional de la Indústria Metal·lúrgica i membre del Consell de la Cámara Nacional de Laboratorios de la Industria Farmacéutica de Mèxic. A l’ambaixada d’Espanya a Mèxic fou elegit president del Parlament de Catalunya a l’exili, el 1954, i sempre es mantingué lleial a Josep Tarradellas i a la legalitat republicana. Renuncià al càrrec de president del Parlament de Catalunya el 1980, a la vetlla de la celebració de les primeres eleccions autonòmiques un cop restaurada la Generalitat de Catalunya. L'any 1985 morí a la població de Cuernavaca (Mèxic).

Bibliografia i imatges:

- MemòriaEsquerra.cat
- Memoria.cat: La República en un clic

El darrer alcalde de la Segona República

Emilià Martínez Espinosa

El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà), on va fer de minaire, i després a Manresa. A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). El 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans -la primera a tot l'Estat- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou membre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa.

Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d'octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l'ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per "rebel·lió militar", dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardener.

Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins a la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat al cap de sis mesos i considerat "cremat", va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella.

Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge juntament amb la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Bibliografia de referència:

- Anarcoefemèrides: Efemèrides anarquistes (Emilià M. Espinosa)

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. La República (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa 1990

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará

Segona Part: El topònim "Manresa"

El topònim Manresa, trobem que el nom emprat pels escrivans i notaris des de mitjan segle X fins al segle XVIII; en què el llatí desapareix de les escriptures notarials, és el de Minorisa. Aquesta grafia ha fet pensar que no fos un topònim llatí, un derivat de minorminoirs; aleshores seria la ciutat petita. Però era necessari una ciutat gran, així es creà la hipòtesi de l'existència d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, com a complement d'una altra de coneguda com a Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on se citava un príncep i uns cònsols, a més d'un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata; a més seria una gran contradicció anomenar Minorisa-Rubricata a una ciutat on pels seus peus passa el riu Cardener.

També un altre aspecte important: les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949, i podria encara tractar-se de còpies posteriors de finals de segle X. Després, es pot constatar que a mesura que ens endinsem en la segona meitat de segle X augmenta el nom de Minorisa, i disminueix el de Menresa, i en el darrer quart de segle X, el primer ja és dominant, si bé el segon no desapareix. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment, i el nom indígena de Menresa s'utilitza sovint per donar nom a carreteres, relleus geogràfics, edificis i altres referències de caràcter popular, ultra algun cop apareixen les dues formes en un mateix document. Àdhuc tenim uns nuclis de població que ha pres el nom de la torre de defensa característica de la de Manresa, així tenim dues poblacions anomenades, una La Manresana al municipi de Prats de Rei, i un altre del mateix nom al de Sant Ramon, el primer a la comarca de l'Anoia, i l'altra a la de la Segarra; i encara hom coneix més torres manresanes, una a Linyola i un altre a Juneda, utilitzant el nom indígena no el llatinitzat.

Així, doncs, l'existència d'una ciutat romana anomenada Bacasis, tocant a Manresa, i junt amb el fet d'aparèixer primerament la grafia Menresa i no la de Minorisa permet afirmar que el primer, el de Menresa, és el nom original, i d'origen indígena com ja hem avançat, i el segon, Minorisa, es tracta d'una llatinització feta a mitjan segle XI totalment postissa, que no arrelà, emprant-se sols en l'escriptura llatina i prou.

Per tant creiem que Menresa, és un topònim indígena, ibèric, segurament.

Llegir la primera part:

- Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Bages

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará:

- Dialnet: aquí

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clarà

Primera Part: El topònim Bages

Els orígens de Manresa van lligats el seu nom, ja que sovint les primeres dades d’un nucli de població no es refereixen a gaire més que a donar-nos la seva filiació i prou. També ens trobem amb algun problema de sortida, ja que hom pensa en l’existència d’una ciutat romana com a origen de l’actual de Manresa, però l’existència del topònim Bages també fa pensar en una altra ciutat romana, la ciutat citada el segle I d.C. per Ptolomeu, centrada a la Lacetània, amb el nom de Bacasis. Aleshores dues ciutats, l’una tocant a l’altra no es pot admetre per ningú. Però com que interessava generalment atribuir a Manresa l’honor de gaudir d’un passat romà, es rebutjava la possibilitat que Bages correspongués a la Bacasis de Ptolomeu, tot cercant altres llocs que poguessin tenir alguna semblança fonètica. Així, s’ha atribuït a la vila de Bagà o bé a la població de Vacarisses, tot i que cap dels dos topònims no apareix a l’alta edat mitjana fent referència a una situació anterior relacionada amb una ciutat o municipi romà. Bagà surt citada com a Bagazano, Bagazanense, Bagada o Bagado, lluny, per tant, en cas de relacionar-se amb Bacasis, a més estaria en el territori del Bergusis, no en els dels Lacetans com la cita Ptolomeu. I sobre Vacarisses, ni el lloc, molt muntanyós, ni cap altre indici permet d’atribuir a aquesta població la ubicació d’una ciutat o municipi romà, per tant creiem que cal cercar-lo en el lloc de Bages.

Primerament anem a escatir el topònim Bages, i després ja tindrem una possibilitat eliminada pel de Manresa. Partim de la ciutat citada per Ptolomeu en el segle I dC en la seva Geografia, que centra en la Lacetània, a la qual dóna el nom de Bacasis que podem comparar amb topònim Bages que durant els segles X-XI es situa en el sector entre els rius Llobregat i Cardener, i va des del Guix fins als termes de Sallent, Castellnou i Callús per les zones sud i nord respectivament. Aquest sector quasi coincideix amb el que hom coneix avui com a Pla de Bages, i que en segles esmentats era anomenat com a Campo Bagas. Al mateix temps hem d’aclarir que no té cap fons de veritat l’atribució del topònim Bages a un mas de Sant Joan de Vilatorrada.

Per tal de relacionar el Pla de Bages actual i el Campo Bagas dels segles X-XI amb la ciutat romana de Bacasis, tenim diferents indicis. Primerament trobem una plena concordança lingüística, car si a Bacasis li trèiem el gentilici, tenim el nom de la ciutat de Bacas, i en els segles esmentats apareix en Bagas i Baias com a formes més generals, i a finals ja trobem la forma actual de Bages. Aleshores l’evolució fonètica és ben senzilla la k o c, segons estigui escrit en grec o en llatí, passà a la g o a la i consonàntica. Totes quatre són consonants gluturals, i l’evolució ha estat molt poca i senzilla, sense haver de buscar grans canvis que sovint resulten difícils d’explicar. Després a finals del segle XI la a àtona es neutralitza i es converteix en e, donant així la grafia actual de Bages. Per tant no tenim cap problema que el nom de la ciutat romana de Bacasis hagi esdevingut el de Bages.

En segon lloc tenim el valor d’aquest nom que sovint complementa el topònim Bages, ens referim a la paraula Campo. Aquest mot el trobem en altres llocs durant el segle X i XI. Concretament el 954 tenim la cita d’un Campo Sagarrensi i un Campo Barberano. El primer Campo es refereix a la zona de Prats del Rei, on s’ha trobat algunes inscripcions romanes, i en una d’elles la cita un municipi de Segarra (MVNICIPI SIGARRENS); en el segon Campo correspon a la zona de Barberà, on el mot Campo perdurà fins al segle XII, i si bé no es coneix cap inscripció citant el municipi de Barberà en època romana, en canvi en aquesta zona es coneixen moltes vil·les d’aquesta època, la qual cosa fa pensar en alguna organització municipal.

Per tant, creiem que el mot Campo significa el mateix que territoria, el terme municipal d’una ciutat o d’un municipio romà sense estructura urbana, aquest nom perdurà en llocs on no es restaurà la ciutat o municipi, com Bages, Segarra, Barberà, i en altres de repoblació tardana, com Tarragona que, al contrari dels altres, s’ha mantingut fins avui en dia, designant la comarca de la ciutat de Tarragona. Així doncs, no hi ha dubte, el Campo Bages designava el terme de la ciutat o municipi de Bacasis, la qual cosa es veu reafirmada per una gran xarxa de vil·les de tradició romano-visigòtica per tota la zona del Pla i dels seus voltants, ja que no pensem que fos una ciutat amb estructura urbana sinó un municipi rural, amb un temple i un seguit de vil·les disperses pel pla i les valls. Encara tenim una ciutat que, si bé no la prenem com a determinat, ens fa veure que ja en el segle XI hom considerava que en el lloc de Bages hi havia hagut una ciutat. Aquesta afirmació la trobem en un text que conté una relació de miracles fets per Sant Benet en el seu monestir del Bages, i referint-se al monestir diu: “per la fertilitat dels vinyers li han posat el nom de Bages, en commemoració de la ciutat que l’havia portat un dia”.

En resum, afirmen que la ciutat romana de Bacasis estava situada en el Pla de Bages, comprenent un àmbit imprecís, si bé el nucli d’entre-rius del Guix als termes de Sallent, Castellnou i Callús. Tots els indicis ho confirmen, sols manca una inscripció per convèncer els més escèptics, però nosaltres no tenim cap dubte que el municipi romà de Bacasis estava situat al Pla de Bages, i que Bages deriva del nom de la ciutat. Sols tenim el dubte de si el seu nom té origen en un temple dedicat a Bacus, déu del vi, que seria el patró de la ciutat, per la gran abundor de vinya ja en època romana, que portà a Plini a dir que: “Els vinyers lacetans a Hispània són famosos per la quantitat de vi que n’obté”. A l’època medieval la vinya era una font de riquesa important, estenent-se arreu, després en els segles XVII-XVIII i, sobretot, en el segle XIX no restà serra o pendent sense vinya. Per tant, ben bé podria ser que, malgrat els nostres dubtes, fos cert que el nom de Bacasis fos el d’una ciutat romana que tingué protector a Bacus déu del vi, a causa de la seva riquesa vinícola.

Llegir segona part:

- Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Manresa

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará: 

- Dialnet: aquí

La Guerra Civil, punt final (4a part)

Els centres culturals, les escoles i els canvis de nom

Avui fa exactament 70 anys que les tropes franquistes entraven a la ciutat de Manresa, aquell dia era el 24 de gener de 1939. Seguint els anteriors posts de "La Guerra Civil, punt final", avui faré una breu descripció del quart i últim punt, les escoles i els centres culturals, que van patir el canvi de noms que instauraren les noves autoritats municipals franquistes. El 20 de maig de 1939, després d'acordar el canvi de noms dels carrers i avingudes de la ciutat, es comença a encetar una nova sèrie de canvis en els noms dels grups escolars i escoles estatals. L'objectiu era esborrar qualsevol record del període anterior l'Alzamiento, i recordar a la població quins noms eren els triomfadors de la Cruzada contra els rojos.

Finalment el 22 de juny de 1939 s'aproven els canvis de nom de les següents escoles:

- Generalísimo Franco a l'escola Renaixença.

- Padre Algué al Grup Escolar Bonavista (aquest canvi continua vigent actualment: "Pare Algué").

- José Antonio al del Parc.

- San Jaime a les escoles dels nens del Poble Nou.

- Pilar Primo de Rivera a les escoles de nenes del Poble Nou.

- Calvo Sotelo a l'escola de la carretera de Santpedor.

- Victor Pradera a les escoles de Viladordis.

- Sagrada Família a l'escola de la barriada de les Farreres. 

Pel que respecta als monuments, Manresa mai ha estat una ciutat amb conjunts monumentals de gaire envergadura, però la placa de bronze en honor a Àngel Guimerà va ser retirada. L'ensenyament primari i mitjà es va reduir, ja que de moment, els seus locals havien estat destinats a les necessitats militars primordials. Si bé es van rehabilitar els locals de Sant Francesc, a les Dominiques van tornar-hi les monges i a les Escoles Cristianes de la Salle els "hermanos", Sant Ignasi, entre d'altres, van deixar de ser escola durant un cert temps. A les escoles de l'Estat, les noves autoritats hi van portar mestres forasters perquè els de la Generalitat de Catalunya van ser depurats.

A l'escola Renaixença es va depurar tot el quadre de mestres. En general, les escoles particulars van continuar treballant, però la del senyor Albagés -potser la més important- no va poder comptar amb el seu il·lustre mestre que també es veié obligat a marxar. Les entitats culturals també van patir el canvi de règim, així l'Ateneu Obrer de Manresa es transformà en Ateneo Cultural Manresano, però no així la Cooperativa Obrera de Manresa que va restar amb el mateix nom. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages i el Centre Excursionista Montserrat van haver-se d'afiliar de forma forçosa a la Federación Española de Montañismo que depenia del Movimiento-JONS. Aquestes entitats i algunes altres van continuar llurs activitats, si bé moltes van haver de castellanitzar el seu nom, com per exemple la Sociedad Coral San José i d'altres similars.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.32

La Guerra Civil, punt final (3a part)

Canvis al consistori

En l'última entrada vam descriure l'erradicació de tot símptoma de cultura catalana de la nomenclatura dels carrers de Manresa, en aquesta tercera part de "La Guerra Civil, punt final" vull parlar de les persones, els obrers i treballadors de l'ajuntament de la nostra ciutat, que l'any 1939 van patir les conseqüències de la nova administració franquista.

El dia 26 de gener de 1939 la Comissió General de Manresa va acordar adherir-se a Franco i al seu Movimiento, a partir d'aquell instant es van crear una sèrie de comissions municipals: Finances, Foment, Governació, Cultura i Passaports. Escorxador, Salubritat, Places i Mercats. Proveïments i Transports. Beneficència, Sanitat i Neteja. Séquia i Aigües Potables. Allotjaments. Juntes d'Hospital i Casa d'Infants.

El dia 7 de febrer de 1939 es pren l'acord de declarar cessants a tots els empleats i obrers de l'Ajuntament nomenats del 18 de juliol de 1936 fins al 24 de gener de 1939, mentre que els ingressats anteriorment havien de sol·licitar la readmissió. A partir del 29 de març comencen a produir-se les suspensions de sou i feina a molts empleats municipals a conseqüències del seu expedient personal, aquest fet s'allargarà fins al 1940. En resum, podem dir que es va produir la destitució de tots els empleats i funcionaris que havien treballat durant quasi els tres anys que va durar la Guerra Civil.

D'altra banda, tots els empleats que havien estat acomiadats durant la II República i la Guerra -tots obertament d'orientació dretana- van ser readmesos de nou, sense cap classe de sol·licitud ni tràmit burocràtic. El 12 de maig s'obliga als comerciants i industrials a reinstal·lar els rètols i inscripcions "en español". Però també es reconeix el superàvit de la caixa municipal en "moneda roja". També s'obligà a totes les escoles a col·locar el Crucifix, la imatge de la Immaculada Concepció i el retrat del Caudillo, cosa que a partir de juny es va complir de forma immediata per tots els centres escolars manresans. En la següent edició, la 4a sobre la Guerra Civil, parlaré dels canvis i restriccions de les escoles per part de l'administració franquista.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.31

La Guerra Civil, punt final (2a part)

L'espoli franquista

Dies abans de l'entrada de l'exèrcit franquista a Manresa (desembre 1938 - 24 de gener 1939) es van produir una sèrie de saqueigs a diferents establiments de la ciutat, el més important va ser el dels magatzems Jorba degut a l'estricte racionament. Aquest racionament estava dedicat als homes que lluitaven al front, els cupons d'alimentació van deixar de ser útils per obtenir menjar i productes bàsics d'higiene, a més cal recordar que els salaris ja no serien els mateixos de l'any 1936. D'aquest nivell de vida tan baix se'n van aprofitar els soldats moros que van entrar juntament amb els nacionals, venien la xocolata i les galetes a un preu més alt, la fam obligava a rascar-se la butxaca.

 L'obrer era explotat de forma continuada i no era excepcional el fet de veure molts treballadors fent 18 hores diàries per poder portar menjar a la família. Si bé és cert que les restriccions d'energia elèctrica van perjudicar la indústria manresana, el gran enganyat va ser el treballador, ja que durant molts anys tan sols podia disposar de llum un parell de dies a la setmana, aquesta situació pràcticament seguiria fins a finals de 1950, quan el govern franquista posà els tecnòcrates al govern i s'inicia el que en historiografia es coneix com el "Desarrollismo".

Les restriccions eren justificades mitjançant la versió oficial que deia que els pantans eren buits, però molt sovint plovia, i la realitat cal cercar-la en les pugnes del govern i les companyies d'electricitat, que eren un poder paral·lel que moltes vegades imposava la seva llei.

Identitat robada

Vegem a continuació, com la nova política municipal franquista de la Comissió Gestora es va centrar en una sèrie d'acords que anaven contra la classe treballadora (la més afectada pel conflicte, en faré referència a la 3a part, de La Guerra Civil, punt final) i contra la personalitat de la cultura catalana.

Pel que fa a en el canvi de noms de carrers cal fer esment dels que les noves autoritats ja portaven estudiats, així el 26 de genet (dos dies després d'ocupar la ciutat), la comissió gestora acorda la supressió de la plaça de la República, i el 25 de febrer canvien la nomenclatura dels següents carrers:

- Avenida del Caudillo, als tres trams actuals de la Muralla.

- Paseo José Antonio, des del carrer Àngel Guimerà fins a l'actual Pla. Espanya.

- Paseo García Valiño, des de la Pla. Espanya fins a la carretera de Vic.

- Plaza España, a la Plaça Grup Escolar. (Aquest canvi continua vigent a Manresa, després de 30 anys de democràcia).

- Plaza de los Mártires, l'actual Plaça Major.

- Plaza General Mola, l'actual Plana de l'Om.

- Calle Tercio Nuestra Señora de Montserrat, al carrer de les Piques.

- Calle 24 de enero, data de l'entrada dels nacionals a Manresa, a l'actual carrer Francesc Juanola.

- Plaza División Azul, a la Plaça 11 de setembre.

- Avenida de la Cruzada Española, a l'avinguda de les Bases de Manresa.

- Calle Comunión Tradicionalista, al carrer Oms i de Prat.

 

La política de substitució de noms i figures del franquisme no pararia durant tot l'any 1939, fins a esborrar qualsevol rastre de la cultura catalana, fet històric que no comportés un èxit espanyol o simplement perquè s'havia de posar el nom del general de torn per ordre directe del governador civil de Barcelona.

Així l'1 d'agost es canvia el nom del carrer de Circumval·lació pel de Calvo Sotelo, i el de Fermín Galán i García Hernàndez pel d'Obispo Comas. El 22 d'agost, el carrer de la Llibertat passa a denominar-se calle General Sanjurjo. El 10 d'octubre, el nom de Martí Julià desapareix en profit de Victor Pradera i el carrer Cap del Rec passar a ser Virgen del Pilar. El 21 de novembre, la Baixada de Puigterrà es converteix en Nuestra Señora del Buensuceso, i el 19 de desembre el carrer de la Sabateria passa a ser Tercio de Montejurra.

En una valoració global, els carrers del Barri antic es van respectar els noms dels carrers, però amb una matisació, es van castellanitzar. L'actual carrer Jaume I, es deia Jaime I, per posar un exemple d'aquesta situació. Cal dir que molts dels canvis es van fer sense cap mena de criteri, la qual cosa va provocar una sèrie de disbarats i malentesos, en el sentit que al mateix temps que es respectava el nom del Carrer Àngel Guimerà, es feien barbaritats com les conegudes "calle de la Bajada" i "calle de la Subida", però no dir el nom d'aquest carrer. En el següent capítol de La Guerra Civil, punt final ens centrarem en l'administració municipal, sobretot a partir del 26 de gener quan la Comissió Gestora acorda l'adhesió incondicional a la figura del dictador Francisco Franco.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), pp.30-31

La Guerra Civil, punt final (1a Part)

El compte enrere

"És una constatació i un fet evident la manca de qualsevol mena d'estudi sobre aquest període de la Història manresana. No hi ha articles en profunditat. Encara avui és difícil trobar les fonts documentals".

Jordi Sardans, any 1982

Era comprensible que amb el triomf dels franquistes, la censura fes acte de presència en tota mena de treballs històrics, la tesi dels guanyadors era l'única possible: la cruzada contra los rojos en España.

Sovint hi ha historiadors locals que prefereixen oblidar abans que explicar. Cal obrir forats per seguir investigant i arribar a descobrir el passat sigui quina sigui la finalitat. Sobre la Guerra Civil Espanyola existeixen moltes versions, des de l'historiador-investigador perspicaç en tots els detalls fins al revisionisme de pseudohistoriadors que passen més pels platós de televisió i ràdios que per les biblioteques i arxius.

Després de fer aquest breu speech sobre com enfocar la Guerra Civil, anem al que ens toca que és l'impacte de la Guerra Civil a la ciutat de Manresa, en el seu desenllaç: desembre 1938 - gener 1939.

El 21 de desembre de 1938, un mes abans de l'entrada dels nacionals a la ciutat, es produïa un bombardeig que causà 24 víctimes mortals. Aquest va ser el moment clau, on el pessimisme, la frustració i sobretot la decepció es van apoderar de la gent. La resta de dies, la població civil va haver de fugir als refugis antiaeris, el túnel de Santa Clara dels Ferrocarrils Catalans va ser decisiu per la població que vivia a les Escodines i el Barri antic per exemple.

Tant és així que la defensa de la ciutat va esdevenir totalment irrisòria, tan sols a la plaça de la Reforma existia una barricada feta amb maons de l'empedrat. Els darrers plens de l'Ajuntament de Manresa també demostren una falta de rigor i de decisió davant la derrota imminent que es respirava. Les discussions entre partits ja no eren importants, llevat del cas "assumpte del safrà" en la qual estava implicat l'alcalde de la CNT Joaquim Fornells.

Composició del darrer ajuntament republicà de la ciutat de Manresa (31 de desembre de 1938)

L'alcalde de la ciutat era Emilià Martínez i Espinosa, de la Confederació Nacional del Treball (CNT); més vuit consellers: Joan Ricarte, Florenci Ruiz, Josep Aliet, Hilari Mir, Josep García, Lluís Segarra, Antoni Camps i Francesc Sala.

L'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) també tenia vuit consellers: Ramon Gorgui, Lluís Sala, Jesús Font, Joan Casasayas, Andreu Alsina, Jacint Fainé, Joan Feliu i Ramon Serra.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la seva central sindical (la UGT) tenia nou representants: Marcel·lí Font, Montserrat Planas, Benet Orriols, Ramon Mata, Ermenter Franco, Josep Samper, Francesc Davant, Joan Coma i Jesus Mª Paredes.

La Unió de Rabassaires i l'Acció Catalana Republicana hi aprotaren cadascuna tres representants. Per la UR eren Valentí Brunet, Josep Viadiu i Josep Soler. Per ACR eren Enric Alcañiz, Valentí Escalé i Fermí Vinyes.

Aquest ample ventall de partits i sindicats, hi predominava gairebé la classe treballadora, posat el cas que l'alcalde de Manresa Emilià Martínez era de la CNT, organització anarcosindicalista. És més, des d'octubre de 1936, tots els alcaldes de Manresa havien pertangut a la CNT, excepte el darrer alcalde republicà, Jeroni Ferrer i Roca que era d'ERC.

Un trist final

L'exèrcit nacional, havia iniciat l'ofensiva a Catalunya, pels voltants de Nadal. Un cop passat el riu Segre i ocupat la primera ciutat important de Catalunya, Lleida, van començar a caure les altres poblacions com Tàrrega, Cervera i per la carretera de Sant Guim van arribar fins a Calaf. El dia 23 de gener de 1939 van arribar a Collbaix, i l'endemà el matí ja estaven a les portes de Manresa. L'única via que quedava a l'exèrcit republicà era volar tots els ponts, i carreteres per retardar l'entrada de l'exèrcit franquista, durant els dies 22 i 23 de gener, van ser volats la majoria de ponts que travessaven rieres, valls i rius. Els ponts destruïts van ser: El Pont Vell, la passarel·la de ferro de la Reforma, el pont Fumat, el pont que enllaçava l'estació Riu dels ferrocarrils catalans amb l'estació del Nord i el Pont Nou.

El dia 24 les tropes franquistes comandades per Julio Pérez de Salas entren a Manresa, aquestes forces estaven compostes per tan sols una columna formada per unitats marroquines i alguns requetès (carlistes). També hi havia diferents falangistes que vestits de paisà van entrar amb l'exèrcit.

_____________
Fonts consultades: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982) / Pere Gasol i Pujol, Els Bombardeigs franquistes a Manresa 1938 - 1939 (2008)

Fotografies: Túnel de Santa Clara fotografiat des de l'estació de FGC Manresa-Viladordis (trenscat) / Refugi de la Plaça de la Reforma obert arran les obres de la Plaça

El Cardener desbordat

L'aiguat de 1907

El 12 d’octubre 1907, dia de la Mare de Déu del Pilar, aproximadament a les set de la matinada va esdevenir la catàstrofe quan de cop i volta entre un continu redoblar de trons i d'incessants llamps descarregà una trompa d’aigua sobre la conca del riu Cardener que afectà de ple la ciutat de Manresa, i també els pobles de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Martí de Torroella, i la resta de fàbriques fins a Monistrol de Montserrat (ja al riu Llobregat) on escampà el plor i la desolació. Quatre dies després de la tragèdia encara continuava plovent, però en menys intensitat. El riu Cardener va augmentar el seu cabal de tal manera que en arribar a Manresa pujava uns nou metres del seu nivell normal. El desastre no fou major perquè el dia de l’aiguat era dissabte i la majoria de les fàbriques no treballaven. Sols se sap de dues pèrdues humanes mare i filla, captaires que l’aiguat se les emportà en estar en aquells moments sota el pont vell. La calamitat vingué després de la riuada.

Les fàbriques quedaren parades a causa de la inundació i sobretot, aquelles situades a la vora del riu Cardener, amb un total de 44. Les fàbriques parades volien dir: obrers sense treball, sense sou i sense pa per a menjar. Els pagesos amb els camps arrasats i totes aquestes ruïnes completaven un trist panorama desolador. Per algunes fàbriques dels voltants del riu, l’aiguat, els va representar el seu trist i inesperat final. Un exemple és el cas del Paperer. L’aiguat va arruïnar l’empresa i va obligar-la a tancar. L’aiguat també va portar la ruïna industrial al Molinet que en aquella època explotava en Lluís Roca Casals. Aquesta indústria no va tornar a funcionar fins que el fill del propietari de l’edifici, Eudald Fígols es va decidir a fer-ho com a indústria tèxtil. Les Autoritats van recórrer les riberes del riu Cardener, contemplant tanta desolació. Tota aquesta situació de desastre fou comprovada i correguda pel Bisbe, Torres i Bages, pel cap de govern Antoni Maura i pel mateix rei Alfons XIII, sempre acompanyants per les autoritats locals.

 

(Fotografies gentilesa del bloc MANRESA CALIDOSCOPI)

La Setmana Santa

La Processó de Divendres Sant

El Dia de Divendres Sant de l’any 2000 marca una nova etapa de la processó de Setmana Santa a Manresa. Es tancava el segle XX i feia exactament 50 anys que la ciutat de Manresa havia recuperat una antiga tradició de finals del segle XVI, coneguda per la "Processó dels Gremis" en la qual participaven els diferents grups d’obrers i menestrals, a l’aixopluc de llur estendard gremial i acompanyant el "pas" o misteri que tenien en patronatge i tutela. Un acte pietós, segons els cronistes, que en descriuen el silenci i respecte, trencat per la pregària dels religiosos, alternada amb el públic que la presenciava. Tradicionalment es feia el Dijous Sant fins a l’any 1868 en què es va suprimir a causa dels avatars polítics, constitucions i pronunciaments, desplegats al llarg del segle XIX que culminarien amb el destronament de la reina Isabel II.

Fins a l’any 1950, Manresa tenia una sola processó de Setmana Santa, la dels Dolors, el diumenge de Rams al vespre, celebrada fins al 1931, recuperada l’any 1946 i suprimida l’any 1968, La del Divendres Sant va resistir fins a l’any 1978. L’any 2000 va suposar la consecució de la suma d’esforços i voluntats, recuperant una antiga tradició. L’aclamació popular i, sobretot, el respectable nombre de concurrents, després de vint-i-dos anys sense processó, són l’evidència d’una ciutat que vol recuperar les tradicions, i mostrar-les als petits i als joves, perquè o bé les explicàvem o les perdíem per sempre.

Informació extreta de:

- Festa.cat

- Ajuntament de Manresa

Mapa de la Manresa medieval

On era el Raval Saragossà?

Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar. A continuació un breu repàs de nou carrers i places que ja no es troben al mapa de la ciutat de Manresa.

1. Plaça Peguera, Andreu Peguera, fill d’una família de cavallers, va comprar una casa prop del monestir del Carme, i encara avui hi resten vestigis gòtics, aquesta plaça estava prop de l’actual plaça del Carme.
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes, seria l’actual carrer d’Amigant prop de la plaça Major, era un carrer que es prolongava fins al carrer Sant Miquel.
3. Carrer de Socarrats, documentat l’any 1322, seria l’actual carrer Llussà o el carrer Dama.
4. Carrer de Senioses o de Seniosa, sabem que l’any 1326 hi vivia un sabater anomenat Bernat Seniós, aquest carrer correspondria a l’actual carrer Hospital.
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada, que s’anomenava d’aquestes tres formes, correspondria al segle XIV a l’actual plaça de Sant Miquel.
6. Raval Saragossà, documentat entre els anys 1021 al 1278, estaria situat aquest raval a la zona del Pont Vell i hi vivien mossàrabs provinents de Saragossa.
7. Carrer de la Cuireteria, l’adoberia de pells era l’ofici més important a la Manresa dels segles XIII i XIV, estaria situat a l’actual zona de Santa Llúcia.
8. Carrer de la Bosseria, l’any 1374 aquest carrer, comunicava l’actual plaça Major, amb la plaça dels Especiers, plaça desapareguda al segle XVIII i situada al costat de la plaça Major, era on hi tenia lloc el mercat de les espècies.
9. Era d’en Codina, situat a l’indret de l’actual carrer Campanes als segles XIV-XV, i anterior al convent de Sant Francesc.

Aquests són noms de carrers i places avui ja desaparegudes, n’hi havia, però encara més que no els hem esmentat. Cal afegir també que alguns dels noms dels carrers actuals de la zona del barri antic, i fins a la zona de dins les muralles, hi havia carrers que a l’època medieval tenien una altra denominació, com és per exemple el carrer de Galzeran Andreu, el qual s’havia anomenat en època medieval com a carrer de Jaume Andreu, o Na Romia, o Pere Andreu o Jaume Solà. D’altres carrers en canvi, des del seu origen sempre han conservat la mateixa toponímia, entre d’altres, és el cas del carrer Sobrerroca que ja surt documentat l’any 1281, o al carrer de Talamanca que l'any 1322 sabem hi vivia Pere de Talamanca, provinent del castell de Talamanca, o també el carrer Vilanova, que és el primer eixample de la ciutat de l’època baix medieval, es tracta de la primera expansió de la ciutat fora del recinte de les muralles, i d’aquí li prové el nom de carrer Vilanova.

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel. «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], 2007, Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

La Balconada

Un breu repàs històric

Al darrer post, vaig parlar una mica d'un dels barris més populars de Manresa, la Font dels Capellans. Doncs ara vull seguir aquest recorregut pels barris de Manresa, aquest cop ens aturarem al barri de la Balconada.

El monument de Josep M. Subirachs hi dóna la benvinguda. Mostra les quatre barres catalanes, que es projecten cap al cel. Aquest és el signe distintiu de la Balconada per als qui hi accedeixen amb vehicle venint del centre de Manresa.

La Revolució Industrial, que va tenir lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, va trobar a la conca del Llobregat una força energètica privilegiada, i es va omplir de seguida de fàbriques tèxtils, sobretot cotoneres, amb la introducció de la màquina de vapor per tecnificar el procés de producció.

El Pla general d’ordenació urbana de Manresa de l’any 1964 partia del supòsit que la capital del Bages l’any 2000 arribaria als 100.000 habitants. A partir d’aquí es feien unes previsions de necessitat de creixement de la ciutat i d’expansió urbanística. Entre 1963 i 1972 s’aproven 12 plans parcials, quatre dels quals corresponen a polígons d’habitatges (Balconada, el Xup, la Parada i la Font dels Capellans) i cinc més reben l’aprovació inicial.

El Pla parcial del polígon residencial la Balconada s’aprova el 24 de juny de 1968, es construeix a partir del 1975 i rep els primers veïns el 1980. Les necessitats d’habitatge eren, llavors, molt diferents. S’havia aturat l’allau immigratòria i no calia fer pisos a correcuita. De manera que la Balconada no es reservava a la mà d’obra acabada d’arribar al Bages o a les parelles a punt de casar-se, sinó que fou ocupada per famílies ja residents des de feia anys i que desitjaven millorar d’estatus; gent procedent, en una part molt important, del nucli antic.

La Balconada als anys 80 i 90

Quan, el juny de 1980, es va adjudicar la construcció de 496 pisos de la primera fase de la Balconada, després de cinc anys de l'inici de la seva construcció, va néixer un nou barri considerat "perifèric", tot i que els seus habitants no tenien aquesta perspectiva. El barri de la Balconada era un polígon d'habitatges allunyat dels serveis, comerços i del centre de Manresa.

Igual que a la barriada del Xup, els inicis al nou barri de la Balconada no foren especialment agradables. No hi havia escola, patia greus deficiències en la recollida de brossa i els busos no hi paraven. La raó per entendre perquè aquests nous pisos es van omplir tan de pressa fou la gran demanda d'habitatge social que hi havia als anys 80. Entre les parelles joves que cercaven una llar i les famílies que havien abandonat els seus pisos del barri antic (Escodines, Barri Antic i Barriada Mion) sumaven 1.700 sol·licituds per a menys de 500 habitatges. Molta gent va quedar-ne fora, perquè no hi havia suficients pisos per tothom.

El primer hivern que van passar els nous veïns al barri van descobrir que els habitatges tenien deficiències a les teulades i als sifons. L'aïllament tèrmic era horrible. El Instituto Nacional de la Vivienda, empresa pública constructora, hauria de solucionar tots els desperfectes. Quan es va resoldre aquest problema van sorgir nous problemes, aquesta vegada amb l'ajuntament de Manresa. L'ajuntament encapçalat pels socialistes va voler cobrar a la força l'impost de contribució als habitants de la Balconada, que es negaven a pagar-li, ja que argumentaven que els propietaris dels pisos eren l'empresa pública que els havia construït. L'Associació de Veïns del barri de la Balconada es negaria a pagar fins que als seus veïns no se'ls entregués l'escriptura del pis.

El mes de juny de 1985, l’Estat, mitjançant el Reial decret 1009/85, va traspassar a la Generalitat de Catalunya el control de la qualitat de les edificacions dels habitatges construïts fins al 1980 i la promoció pública dels habitatges. D’aquesta manera començava la feina per a ADIGSA que, des de 1985, ha administrat més de 77.000 habitatges, distribuïts en 513 grups, 201 corresponents als barris traspassats i 312 a les noves promocions fetes per l’Institut Català del Sòl.

Entre 1987 i 1995 es van adjudicar 310 habitatges més al barri. Els nous veïns farien créixer considerablement el barri. El 1996 l'origen de la població de la Balconada es repartia amb un 63% de veïns que havien nascut a Catalunya i un 36% de la resta de l'estat espanyol. De fet, la Balconada era el barri amb més població immigrada, sobretot de les províncies de Sevilla i Còrdova. A partir d'aquell any el padró municipal de la ciutat dividiria els barris de la Balconada i Cal Gravat-Bufalvent en dues unitats estadístiques diferents.

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Federació d'AV de Manresa, 1996

- FAVIBC (Federació d'Associacions de Veïns d'Habitatges Socials de Catalunya)

Els capellans, les noies i la font

La Font dels Capellans

Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d'aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d'ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d'anissos a la butxaca. Solia anar a una font que hi havia al marge d'un camí de carro amb molta herba i arbres, per la rodalia de Manresa. Allà es reunia amb una colla de tercerons de la Cova i d'altres capellans de la ciutat.

En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s'hi acostés alguna noieta a buscar aigua. Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D'aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes. -Era el nostre pecat- deia mossèn Camilo somrient. Mentre les noietes s'allunyaven amb el càntir ple d'aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d'aquelles noietes tan boniques en aquella petita però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l'indret com "la font dels capellans".

Avui la Font dels Capellans és un barri de Manresa, entre el Pont de ferro de la línia dels FGC Barcelona-Manresa i la Sagrada Família. El barri té 800 habitatges construïts fa més d'anys per l'Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l'antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l'indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d'anys enrere.

Font: Festa.cat

La consodilació industrial

Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX

El segon volum de l'obra, La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900), és part de la tesi doctoral que, sota el títol Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX, va presentar l'autor a la Universitat de Barcelona. Aquest volum presenta unes característiques diferents respecte de l'anterior.

A més d'analitzar aspectes de l'organització econòmica i de l'estructura urbana del període, l'autor s'entreté més –a causa, en part, de l'abundància més gran de les fonts- en els aspectes de la construcció de la ciutat amb tots els seus condicionant, i insisteix especialment en l'expansió d'aquesta cap al regadiu i en l'estudi de la propietat urbana.

En aquest període, la industrialització s'accentua, però varia la intensitat del procés segons la conjuntura econòmica i política. Amb aquesta es donarà una major diversificació d'altres activitats i serveis, entre els quals adquireix gran importància el comerç a l’engròs. Es reforça, per tot això, el paper de capital de Manresa, que augmenta la seva àrea d’influència.

Augmenta, doncs, la demanda d'habitatges i, després de l'última guerra carlina, el creixement de la ciutat serà ja horitzontal i fora del recinte emmurallat. El desenvolupament urbà es farà seguint les carreteres de Vic i de Cardona, a les quals s'afegiran carrers transversals. La ciutat resultant tindrà uns espais més diferenciats que els de la ciutat manufacturera. Així, sense que hi hagi una separació total i brusca de l'espai, trobarem zones industrials i zones de comerç especialitzat. També els artesans tenen una localització pròpia, igual que els serveis. Els espais residencials se separen segons la situació econòmica de la família, i dins de la ciutat vella hi ha una clara diferenciació social en funció de l'alçada del pis que s'ocupa dins la casa.

L'obra presenta també un estudi d'altres factors que han incidit en la construcció de la ciutat. Així, analitza les atribucions municipals en matèria urbana resseguint la legislació espanyola al llarg del segle XX, especialment les lleis d'alineacions i d'eixample i les d'expropiació forçosa.

Continua amb l’anàlisi de les propostes concretes per ordenar la ciutat en el cas de Manresa: el Pla d'Alineacions i la seva realitat, i també els diversos intents frustrats d'elaborar un pla d'eixample, que no s'arriba a realitzar. Un altre reflex de la problemàtica ciutadana són les normes que s'imposen per al millor funcionament de la ciutat. Oliveras analitza les ordenances municipals de Manresa i els problemes que hi va haver per adequar-les i posar-les al dia. Unes normes massa estrictes haurien estat un fre per al creixement de la construcció i una limitació dels guanys que el sòl urbà possibilitava. Precisament, el paper dels agents urbans i dels diferents grups socials és comentat àmpliament, abans de resumir en un model interpretatiu el desenvolupament de Manresa a la llum de les teories utilitzades i dels resultats concrets de la investigació.

Text adaptat de Rafael Llussà.

Bibliografia:

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- SOLÀ PARERA, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

Indústria i urbanisme de Rafael Llusà i Torra

Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870)

En el primer volum, Desenvolupament industrial i evolució urbana de Manresa (1800-1870), Josep Oliveras ens mostra com les característiques essencials d'una ciutat industrial del segle XIX es van donar també a Manresa, i com un canvi en la manera de producció, que anava acompanyat de l'aparició de la indústria moderna va provocar el creixement demogràfic i urbà de la ciutat.

Per això, després de descriure'ns el model teòric de desenvolupament urbà al segle XIX seguint les teories de Pred i de Jacobs, l'autor s'atura a analitzar les característiques de la ciutat manufacturera.

La ciutat preindustrial conté una població jove i en una bona part flotant, mostra de la importància de les migracions. La manufactura sedera i el comerç són la base econòmica de la ciutat. Amb el canvi de producció de la seda al cotó, naixeran les primeres fàbriques que introduiran la nova manera de producció.

L'agricultura, d'exportació en una bona part, serà un element bàsic perquè contribuirà a l'acumulació de capital i alhora serà un complement molt important dels ingressos de les famílies treballadores. L'estructura urbana és analitzada a través de la localització de les diferents activitats i de les transformacions que tenen lloc a la ciutat. L'estructura és la pròpia d'una ciutat preindustrial, en la qual no hi ha distinció entre lloc de treball i residència, i on trobem una zona o uns carrers de més prestigi social, ja que s'hi situen les residències de les capes més benestants, les funcions comercials i de serveis més especialitzades i els centres de poder. La ciutat que se'ns presenta a la segona part del llibre no és gaire diferent de les descrites per Charles Dickens en la seva obra. Hi trobem concretat el model de ciutat industrial a partir dels canvis que experimenta en l'estructura interna i de l'aparició de barris obrers al costat de les fabriques. L'eliminació dels obstacles per al creixement urbà i les transformacions provocades per l'aparició de nous mitjans de transport -el ferrocarril i les noves carreteres- són conseqüència i alhora causa del desenvolupament urbà.

Després d'analitzar les característiques de la població, l'autor descriu la transformació de les activitats econòmiques: l'enfonsament de la veleria i l'ascensió de la indústria cotonera, sobretot la filatura. S'estudien també les possibilitats energètiques de l'aigua manresana i els conflictes que es van derivar de la lluita pel seu control i l'estructura econòmica de la ciutat és analitzada a partir del Cens de Contribucions comercials i industrials de 1860.

El sector tèxtil apareix com a motor de l'economia urbana i generador de noves activitats. L'expansió econòmica va acompanyada d'una millora important dels transports i de les comunicacions, la qual cosa ajuda a la potenciació del mateix sector tèxtil.

Són interessants l'estudi de l'edificació i la tipologia de cases que hi trobem. A més de la casa pagesa i de l'artesanal, pròpies de períodes anteriors, hi trobem un nou tipus de casa, la de pisos de lloguer.

A continuació segueix l'estudi de la propietat urbana, i de la localització de les activitats en l'espai urbà, que ens mostra l'estructura de la ciutat. S'hi diferencia ja un espai industrial (prop del riu Cardoner i dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors) i un espai comercial i de serveis que configura el centre de decisions de la ciutat.

En una ciutat en creixement i transformació apareixen nous problemes i noves necessitats. Per això es van realitzar, en uns pocs anys, grans obres d'infraestructura que havien de canviar la fesomia de la ciutat: la fàbrica de gas i la xarxa d'enllumenat públic, els dipòsits i la xarxa d'aigua potable, les clavegueres, l'empedrat dels carrers. Les noves carreteres i l'arribada del ferrocarril acaben de transformar una ciutat que es dota, també, d'equipaments escolars i assistencials regits fonamentalment per ordes religiosos. Pel que fa a la societat del moment, ens trobem ja amb una burgesia industrial estructurada, sense oposició política i conscient del seu paper, i amb una important classe obrera formada majoritàriament per dones, especialment a la filatura.

El govern de la ciutat es troba en mans de fabricants i d'advocats, que constitueixen una minoria emprenedora que intervé activament en els processos socials i en la construcció de la ciutat.

Més informació:

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.