Muralles a terra!

L'enderrocament de les muralles

Fotografia: Troballa arqueològica a la Muralla de Sant Francesc l’any 2009 de dues torres del portal de Valldaura i possible base d'un pont del torrent dels Predicadors (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Entre el segle XV i el XVIII l'estat de conservació de les muralles de la ciutat de Manresa havia anat decaient de manera considerable. Sense grans perills, els habitants de la ciutat havien construït les seves cases arran de les muralles utilitzant-la moltes vegades com a façana, o bé desmuntant per complet el parament i fent-les servir les pedres per a la construcció de cases. Aquesta degradació augmentà considerablement durant els segles XVII i XVIII.

A la dècada dels 30 del segle XIX, el polític Mas i Casas definia l'estat de les muralles de Manresa com a lamentable, i deia que només en quedaven fragments i alguns portals com el de Santa Llúcia i el del Carme, perquè la gent els havia aprofitat com a parets de les cases.

Malgrat aquest fet evident i que ja el 1819 foren declarades inservibles pels caps de l'exèrcit espanyol, la ciutat encara es va veure obligada a utilitzar-les per a la protecció de les Guerres Carlines, que van transcorre durant bona part del segle XIX. Les ciutats no estaven segures, liberals i carlins necessitaven les muralles de les ciutats per fortificar-se i defensar-se dels atacs i envestides de l'enemic.

Passats aquests últims aldarulls, el 1877 el consistori manresà n'autoritzà l'enderrocament definitiu. La concepció urbanística del període considerava les muralles de les ciutats com antigalles sense cap tipus de valor, es necessitaven espais per enllaçar els nous barris i obrir nous carrers, avingudes i places.

Les pedres de les muralles, que en queda?

Fotografia: Excavació de les finques 29 a 43 del carrer Arbonés dutes a termes l'any 2007, on avui en dia hi ha els nous jutjats de la ciutat (Fotografia: arqueociencia.cat)

El cas del carrer Arbonés i la plaça Montserrat són exemples de com els ciutadans de Manresa van aprofitar les muralles que recorrien el cingle per fer-se llurs cases. Al cingle del torrent de Sant Ignasi (ara Via Sant Ignasi) només es conserven algunes fileres de pedres de l'antic mur, a la zona del darrere dels jutjats de la Baixada de la Seu. No en queda cap mostra uns metres més endavant, a l'actual carrer de la Codinella.

Dels antics trams de la muralla de Sant Domènec i de Sant Francesc, només es conserva el traçat del carrer. L'actual muralla del Carme no és més que una rectificació de l'antiga línia del segle XIV, refeta al segle XIX com a mur de contenció de terres.

Els únics trams on encara es pot veure alguna resta testimonial de la muralla pertanyen al carrer de l'Apotecari i a la plaça Europa on es pot observar uns contraforts que possiblement aguantaven alguna construcció força gran a sobre, potser la torre de l'Àliga.

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Farell Editors: Manresa

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en què es trobava el país, en guerra contra els francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions politicoadministratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide

Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808-1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estàndard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- SERRA, Jaume (1988). La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa. Revista Dovella, Núm. 25, pp. 47-53, [En línia: https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20164]

- MOLINER, Antoni (2008). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Barcelona: Pagès Editors.

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 3. El preu a pagar

Fotografia: La Séquia de Manresa poc abans d'arribar a la "Casa del Sequiaire", al fons de la imatge es pot observar un dels pontarrons que permeten travessar d'un cantó a l'altre.

Encarem l'últim capítol dedicat a la protecció reial de la Séquia, situant-nos l'any 1599, a les corts que es van reunir a la ciutat de Barcelona. Després de la reunió de les corts, el síndic enviat per Manresa a les Corts es va mostrar molest pel preu de les penes que s'imposaven a qui gosava atemptar contra la Séquia. Segons el text de la sol·licitud manresana, aquests 500 sous de multa encara no eren prou intimidatoris i sembla que molts pagesos de la zona continuaven prenent aigua de la Séquia sense el permís corresponent, pel qual es demanava al monarca que augmentés aquesta pena a 1000 sous, tal com s'havia estipulat abans que el 1596 el rei Felip II va reduir a la meitat la pena per atemptar contra la Séquia a canvi de la seva protecció reial. Davant d'aquesta sol·licitud del síndic manresà el rei va decidir que calia augmentar novament la pena, però tan sols ho va fer fins a arribar als 600 sous de penalització.

D'altra banda, cal remarcar que, a part de l'actuació del sometent de la ciutat, l'única manera que Manresa tenia per defensar la Séquia davant d'actuacions vandàliques de bandolers i d'altres malfactors, era aconseguint aquesta custòdia reial amb la qual s'assegurava que els oficials reials i la justícia es posessin del costat en la tasca de protegir i garantir la integritat i el bon funcionament de la Séquia.

Evidentment, això servia i era efectiu també per respectar i fer complir totes les ordenances i privilegis anteriors que regulaven l'ús i el funcionament de la Séquia i, així mateix, perquè tothom, manresans i forasters, respectessin les atribucions del sequiaire i l'obeïssin en tot allò que disposés respecte a l'ús i control de l'aigua. Per tots aquests motius, ja que hem de remarcar la importància i la necessitat d'aquestes constants declaracions de protecció i custodia reial de la Séquia al llarg del segle XVI.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Sèrie completa:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 2: En nom del rei, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 2. En nom del rei

Fotografia: "ALS 2 D MARÇ D 1680 SE CANA LA CEQUIA QUE FE D LLARGARIA 19080 CANAS 4 PALMS D LA RESCLOSA FINS AQUI". Placa commemorativa situada en una façana del carrer Puigterrà de Dalt a la ciutat de Manresa, restaurada el 2 de març de 1980 per la Junta de la Séquia (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

Una nova confirmació del privilegi de salvaguarda reial de la Séquia atorgat per Alfons el Magnànim, va tenir lloc el 20 de desembre de 1529 i va ser concedida per Frederic de Portugal, bisbe de Sigüenza i lloctinent general del rei a Catalunya. Amb tot, quatre anys més tard, el 1533 i amb motiu de la celebració de corts de Montsó, el síndic manresà enviat a les corts va demanar a Carles I, entre altres peticions, que confirmés i renovés la declaració de protecció i salvaguarda reial de la Séquia. Carles I acceptà aquesta petició i, amb l'habitual i lacònic plau a sa magestat, es donava per entès que tenia lloc una nova declaració de protecció de la Séquia en els mateixos termes en els quals l'any 1428 l'havia atorgat Alfons el Magnànim.

Un any més tard, el 22 d'agost de 1551, Juan Fernández Manrique de Lara, marquès d'Aguilar de Campoo i canceller major de Castella, actuant com a virrei o lloctinent general del rei en el Principat de Catalunya, atorgava un nou document de protecció de la Séquia, de tots els elements que la formaven i l'envoltaven (resclosa, canal, aqüeductes, ponts, etc.) i de la gent que hi estava relacionada (sequiaires, treballadors, etc.). Arran d'aquesta declaració, tota la Séquia i tots els que hi treballaven quedaven novament posats sota custòdia directa i guiatge reial, i amb aquest document el lloctinent manava als oficials reials, que sota pena de 1.000 florins d'or, complissin i respectessin aquesta custòdia i la fessin complir i respectar.

Fotografia: Felip II, va concedir dos privilegis de salvaguarda reial a la Séquia.

Passats uns anys, el 1585, la ciutat de Manresa enviava el notari Antic Sala com a síndic davant del rei Felip II per demanar-li que, una vegada més, aprovés, ratifiqués i concedís de nou aquest privilegi de salvaguarda reial de la Séquia, concessió que, òbviament, el rei va fer mantenir la pena de 1.000 florins d'or per a tots aquells oficials reials que l'ignoressin, no la fessin respectar o hi actuessin en contra. Cal remarcar que els anys 1588 i 1589 es va fer publicar i pregonar aquesta salvaguarda reial concedida el 1585 i, per aquest motiu, en diversos punts de la Séquia es van col·locar penons i fites amb l'escut de la ciutat.

Més tard, el 1596, el mateix monarca Felip II tornava a rectificar els privilegis de la salvaguarda i protecció reial de la Séquia, però si abans eren 1.000 florins la quantitat estipulada per salvaguardar la Séquia, aquesta vegada la multa imposada eren 500 florins d'or a tots aquells que posessin obstacles i impediments al compliment del privilegi de la visita i visura de la Séquia, privilegi que es tornaria a ratificar i ampliar l'any 1599 durant les corts que es van celebrar a Barcelona.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Anar al primer capítol:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 1. La protecció reial

Fotografia: Aqüeducte de Conangle al municipi de Sallent (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

L'any 1383 es van acabar les obres de la Séquia i l'aigua del riu Llobregat, per fi arribava a les muralles de la ciutat de Manresa, però la seva construcció va comportar un nou repte, protegir la canalització d'aigua contra possibles atacs, saquejos o atemptats.

Al llarg dels 26 quilòmetres del recorregut del canal i de diverses solucions arquitectòniques que la conformen -canals, ponts, aqüeductes, mines (trams soterrats), etc.- feien que la Séquia fos fàcilment vulnerable atès que destruint algun pont o aqüeducte, es podia fàcilment interrompre el cabal d'aigua a la ciutat de Manresa, i al seu sistema de regadiu que girava entorn d'aquesta construcció. Aquesta vulnerabilitat del canal, juntament amb la importància vital de la Séquia per la ciutat, van comportar que ben aviat esdevingui un objectiu fàcil de tots aquells que volien perjudicar la ciutat o fer-li xantatge sabotejant la Séquia. Per aquesta raó, cal indicar que a partir del moment de finals del segle XIV que la Séquia va començar a ser plenament operativa, tots els esforços de la ciutat es van concentrar en el seu manteniment i protecció.

Així, pel que fa al manteniment, a més de la feina que feia el sequiaire, cal remarcar que a les ordinacions del nou règim municipal atorgades l'any 1480 s'establia que cada tres mesos un mínim de dos consellers haurien de fer la inspecció de la Séquia, amb una pena de 10 lliures si no es realitzava.

Fotografia: Fita de la Séquia (1805) a l'exposició "La Séquia i l'Aigua" del Museu de la Tècnica de Manresa, té l'escut de la ciutat de Manresa perquè els terrenys per on transcorre són terme municipal de la ciutat.

Amb el manteniment assegurat, calia aplicar mesures legals que n'asseguressin l'altre puntal, la protecció. La principal protecció de la infraestructura fou la reial, gràcies al rei Alfons el Magnànim, el 25 de setembre de 1428 la Séquia quedava protegida pel monarca, per tant, qualsevol atac era considerat un ultratge al rei i a la corona. Val a dir que aquest privilegi del segle XV la Séquia quedava sota custòdia directa del rei i dels seus oficials i que aquells que atemptessin contra l'aigua, contra el canal i contra els sequiaires incorrien en el delicte de lesa majestat, i serien jutjats per la jurisdicció criminal.

Aquest privilegi atorgat per Alfons el Magnànim era important per la seguretat, defensa i continuïtat de la Séquia, i per aquestes raons, la ciutat en va anar demanant successives ratificacions. La primera d'aquestes confirmacions la trobem en el document de la capitulació de Manresa davant de Joan II, del 1472, pel qual, entre altres coses, la ciutat demanava al lloctinent general del rei -i n'obtenia- la salvaguarda i protecció reial de la Séquia en els mateixos termes d'abans de la Guerra Civil Catalana.

- Llegir més: (II), (III)

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

Spellman i el miracle de Llum

L'arquebisbe de Nova York a Manresa

Fotografia: El cardenal Spellman al camí de la Cova, acompanyat per les autoritats locals (Memòria i Història de Manresa).

El 12 de març de l'any 1950, la ciutat de Manresa va acollir la visita oficial del cardenal Spellman, arquebisbe titular de Nova York. Acompanyat pel seguici d'autoritats i per un munt de fidels, va visitar la Santa Cova on va oferir una missa. Amb motiu d'aquesta visita la Cambra de Comerç de Manresa va editar un opuscle on s'explicava el miracle de la Llum del 21 de febrer de 1345.

"De este prodigio que ha adquirido especial resonancia en el orbe católico, es por todos conceptos interesante una descripción aun que sucinta. Hallándose la ciudad de Manresa afligida por el largo entredicho, decretado contra ella por el obispo de Vich D. Galcerán Sacosta con motivo de un litigio existente por efectos de la construcción del canal de la Acequia, el día 21 de febrero del año 1345, a las nueve de la mañana, dirigióse a Manresa, procedente de Montserrat, un globo de luz más resplandeciente que el sol. Penetró por un ventanal de la iglesia del Carmen y la llenó de un resplandor tal, que salía al exterior visiblemente por ventanas y resquicios.

La misteriosa luz, que se había fijado en la clave mayor del ábside, desprendió otros dos focos de igual intensidad a la suya, que fueron a parar en las capillas laterales de la Santísima Trinidad y de San Salvador; juntándose los tres focos en uno solo y todos exactamente iguales como para dar una semejanza del inefable misterio de la Unidad de naturaleza en Dios de la Trinidad de Personas. Durante este prodigio la campana mayor de la iglesia, que por razón del entredicho permanecía enmudecida, comenzó a sonar por sí misma, maravillosamente. la Luz salió al fin por el mismo ventanal porque había entrado, tomando la dirección de Montserrat, hasta que desapareció.

Imatge: Dibuix de Joan Vilanova a l'Auca de la Llum de Manresa.

El entredicho de que hacemos mención, había nacido unos cuatro años antes a causa de disensiones habidas entre el obispo de Vich y el Consejo de la ciudad de Manresa, acerca del paso de las aguas de la Acequia por las tierras del término de Sallent, de jurisdicción del obispado; canal de riego que estaba entonces construyéndose y que los manresanos pensaban que sería, como fué en realidad, el fundamento de su bienestar y riqueza. Los moradores de esta ciudad creyeron que el Omnipotente, que a veces manifiesta justicia por medio de prodigios y milagros, se compadecía de las angustias de su pueblo fiel, que tenía cerrados los templos y estaba privado de todo socorro religioso, y les enviaba la misteriosa Luz, señal visible de su misericordia, que hizo cambiar el dolor que reinaba en la ciudad, en la más inefable alegría.

El obispo Sacosta no tuvo tiempo de formalizar su reconciliación con los manresanos, puesto que falleció poco después de un mes de acaecido el prodigio; pero su sucesor el obispo Miguel de Ricomá y los delegados de Manresa, el día 19 de noviembre del mismo año 1345, firmaron la concordia que puso término al litigio referente a la Acequia, y quedó levantado con toda formalidad el entredicho que pesaba sobre Manresa, continuándose el canal de las aguas hasta su terminación".

Bibliografia:

- Memoria.cat, "El primer franquisme a Manresa (1939-1959)"
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

Els negocis de l'aljama manresana

Els prestadors jueus

Els jueus medievals catalans estaven especialitzats a fer negocis amb préstec de diners i usures. Per tal de portar a terme les seves activitats buscaven les ciutats i viles reials més importants, ja que gaudien de certa protecció del rei. La seva activitat com a prestadors i gent de negocis la tenim ben constatada a la ciutat de Manresa, especialment durant el segle XIV (1294-1392), donat que hi havia força referències de jueus manresans que es dedicaven a concedir préstecs, i que gràcies a l'historiador Joaquim Sarret i Arbós i el seu Llibre dels jueus a Manresa en tenim constància per via dels actes notarials de l'època. La major part dels negocis realitzats al call consistien en préstecs de quantitats al vint per cent anual de lucre, i algunes vegades els préstecs de fruits, concessions i poders, tant entre els Jueus com amb els cristians, arrendaments de cases i terres, cartes de pagament, vendes d'esclaus, capitulacions matrimonials, promeses i obligacions, etc.

"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu".

Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa (1910)

Els préstecs i la usura

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada a causa de la infinitat de préstecs que els cristians manresans van sol·licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostra per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent ("lucro"). La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana. Els jueus eren grans prestadors i negociants. Sempre van tenir una gran activitat econòmica i quan disposaven d’una mica de diners els feien treballar. A la ciutat de Manresa molts van despuntar com a artesans, científics i metges, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc.

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota una plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre.

Salomó Vital, el prestador jueu de Manresa

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa, però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El crèdit més gran del qual es té constància a Manresa durant aquelles dates, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos.

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol·liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap al 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.

Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya.

Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894)

Els jueus de Santpedor i el call manresà

Tot i que la majoria d'activitats econòmiques hebraiques tenien a veure amb el préstec i la usura, el mossèn Anton Vila de Santpedor (a sis quilòmetres de Manresa), trobà a la rectoria del poble, documents amb disposicions que els jueus de Manresa (Vital Juges, Jafuda Abraham i Lau Struch), en nom de l'aljama de Manresa, demanen a l'alcalde de Santpedor el cadàver d'un jueu anomenat Salomó, que havia mort al poble en qüestió. Això testimonia la presència de jueus a Santpedor i de què l'aljama manresana era un punt de referència d'altres jueus que vivien a la comarca del Bages o a prop de Manresa.

Sobre la presència de jueus al poble de Santpedor, Josep Maria Freixas i Sancho, explica que: "El [carrer] de Sant Isidre (s. XVIII) ens aturem per aclarir que durant l’Edat Mitjana se’n deia dels Jueus. En altres poblacions formaren veritables barris o calls. Aquí tenien un gran paper com a prestamistes i comerciants sobretot a la primera meitat del segle XIV."¹

Els Libri Judeorum

Els Libri Judeorum, llibres de préstecs i transaccions realitzats entre cristians i jueus, són una font destacada en la investigació documental sobre les comunitats jueves a Catalunya. Entre la documentació dels Libri Judeorum trobem algunes representacions de jueus amb una iconografia altament negativa que permet identificar els estereotips. El nombre de representacions d'aquest tipus augmenta a mesura que avança el segle XIV.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella núm. 10, pp. 29-30

- BENET i CLARÀ, Albert; SERRA ROTÉS, Rosa; VILADÉS LLORENS, Ramon. (1987). Els Jueus del Berguedà. Revista l'Erol 21, pp. 9-27

- D. a. (2009) La Catalunya Jueva. Viatge per les terres d'Edom. Editat per la Generalitat de Catalunya.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SERRA SELLARÉS, Francesc (2013). L’Oller del Mas. Dels orígens fins als nostres dies. Manresa: Edició L'Oller del Mas, p. 26

- TAMARO, E. (1894). "Los Judíos en Manresa". Eduardo Tamaro. Extret de: An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London: David Nutt

(Entrada actualitzada el 27/08/2016)

---

1 Freixas i Sancho, Josep M. «Visita al Santpedor medieval: la perla amagada del Bages». Dovella, [en línia], 2013, Núm. 113, p. 18, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/274326 [Consulta: 27-08-2016].

Manresa es fa gran

Canvi de rumb

L'escriptor Josep Pla deia en una de les seves visites a Manresa, que la nostra ciutat: "les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques", una simbiosi perfecta entre la classe obrera emergent i la devoció que practicàvem els devots de la capital del Bages. Sens dubte una realitat que ara seria difícil d'entendre: perquè pràcticament no hi ha convents ni tampoc fàbriques. Però que diria ara en Josep Pla si visités la nostra ciutat? Quina descripció en faria?

Manresa s'aferma com la població catalana amb la població més sobre envellida. 16 de cada 100 persones majors de 65 anys en tenen 85 o més, segons les darreres dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que corresponen a l'1 de gener del 2011. A més a més també és una de les ciutats grans de Catalunya amb una població més envellida, amb el 18,83% de persones que tenen més de 65 anys. Aquestes dades demogràfiques serveixen per fer-se una idea dels recursos de tipus socials i sanitaris que cal destinar per atendre aquest segment de la població.

La franja d'edat de la població de Manresa

Població Total: 76.589 habitants (cens 1 de gener 2011)

- De 0 a 14 anys: 11.839

- De 15 a 64 anys: 50.326
- De 65 a 84 anys: 12.066
- De 85 anys i més: 2.358
- % de més de 65 anys: 18,83 %

Índex de sobreenvelliment: 16,35 %

Dades d'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), Manresa població per grups d'edat.

Font:

- Diari Regió7: "Manresa s'aferma com la ciutat catalana amb més envelliment" (01/02/12)

- Institut d'Estadística de Catalunya: Idescat, Manresa (081136)

Consultar més entrades sobre demografia:

- Els veïns de França: aquí
- Immigració del segle XXI: aquí
- Manresa fa 60 anys, els altres catalans: aquí
- El Món Medieval: (I), (II)
- La immigració del canvi de segle (1999-2004): aquí

La gran nevada del Nadal de 1962

Fotografies de la nevada del desembre de 1962, realitzades per Rossend Capellà.

A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van començar a caure amb força, fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, fins al dia de Sant Esteve, igual que en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans i per la xarxa es poden trobar infinitat de fotografies i articles de premsa sobre l'esdeveniment. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

En aquesta fotografia ens podem fer una idea de la neu que va caure els dies 25 i 26 de desembre de 1962. (Arxiu: Rossend Capellà)

Més entrades relacionades amb la climatologia:

- La nevada del 2001 i la gelada de 1985, aquí
- La ciutat de blanc, aquí

Homenatge a l'anarquisme manresà

Manuel Ruiz Cintas

Fotografia: Manuel Ruiz Cintas (àlbum familiar, Dictionnaire international des militants anarchistes).

Fa temps el meu company i amic historiador Dani Cortijo, va aconseguir que la ciutat de Barcelona, restaurés una pintada del carrer Sant Miquel, dedicada a Miquel Pedrola, combatent antifeixista del POUM que va morir a la Guerra Civil Espanyola. Sens dubte, un exemple de compromís social amb la història que convé recordar i que m'ha fet decidir escriure aquest post.

Us vull parlar d'en Manuel Ruiz Cintas, treballador de la Pirelli i de les mines de Fígols, que va ser el primer manresà mort al front d'Aragó, en plena Guerra Civil Espanyola. Tot i que la seva memòria ha quedat esborrada de l'actualitat quotidiana, en Manuel tenia un carrer al seu nom a casa nostre, en concret el primer tram de l'actual Passeig Pere III (Bonavista - Plaça 11 de setembre) duia el seu nom durant els anys que va discórrer la Guerra Civil: Passeig Manuel Ruiz Cintas. La seva mort fou tràgica, i causà un enorme dolor.

En Manuel va néixer el 1908 a Níjar, província d'Almeria, els seus pares fugint de la misèria local es van establir a la conca minera de Fígols (Berguedà), allà va créixer en Manuel i és on entra en contacte amb l'emergent moviment llibertari del Berguedà. Home de gran cultura, quasi es podia definir com intel·lectual, en Manuel era una amant de la lectura, noms com Spencer, Darwin, Huxley, Reclus, Kropotkin, Tolstoi... eren imprescindibles en la seva biblioteca particular. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va amagar-se en els cercles de la clandestinitat, per evitar la seva captura per part de les autoritats.

Amb la caiguda de la dictadura i el triomf de la República l'any 1931, la seva vida esdevé molt activa políticament i aviat es converteix en autèntic malson pels empresaris locals, les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat a les presons. L'any 1932, mentre va estar pres a Barcelona, va ser un dels signants d'un manifest contra Àngel Pestaña i el seu Partit Sindicalista.

L'any 1934 fou despatxat de la mina de Fígols on estava treballant, la situació econòmica el va obligar a vendre llibres de la seva col·lecció per poder tirar endavant. Tot i aquest greuge, va continuar la seva militància a la CNT, en concret a Sallent i Manresa, però sobretot la zona de l'Alt Llobregat, on en fou delegat l'any 1933 i dos anys més tard el secretari fins al febrer de 1936. Pocs dies després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en Manuel és readmès a les mines de Fígols.

A l'esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s'enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d'una companyia de metralladores a Manresa, per anar a combatre al front d'Aragó. És al front d'Aragó, a la població de Barbastre, on l'agost del 1936 un grup de milicians de la CNT i d'Izquierda Republicana, el confonen amb un sabotejador. La brutal confusió acaba amb la seva vida, és afusellat a la rereguarda.

Bibliografia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes: web

La ciutat transformada

Capítol 3: La Manresa que no fou mai

Imatge: Vista de Manresa d'Alexandre de Laborde. Gravat del segle XIX a “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne” 1808 - 1820 (Museu Comarcal de Manresa).

A finals de la dècada dels 50 del segle XIX, la tolerància en matèria d'obres urbanes augmentà considerablement, i en un diari seriós i moderat com La Antorcha Manresana hi ha un escrit que lamenta que es deixin consolidar edificis que haurien de rectificar la façana i demana que el consistori municipal exigeixi el plànol i perfil de la façana nova i vella perquè es vegi el que realment s'autoritza, al mateix temps que demana la formalització d'un nou plànol geomètric que cobreixi tot el terreny, "donde con el tiempo ha de ser la nueva Manresa, a fin de que los nuevos constructores no planteen ni eleven a su antojo edificios de ningua clase..."

El pla d'alineacions de 1847 de l'arquitecte Rovira i Trias es trobarà de seguida desfasat, sigui pel sorgiment de noves necessitats, i per tant de noves solucions (com el cas de la reforma del carrer de les Piques i l'enllaç amb la nova estació del Nord), o pel confrontament entre l'ideal planificador del pla i la realitat dels propietaris dels solars i finques afectats en la defensa dels seus interessos privats.

Fotografia: L'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias (Ruta Europea del Modernismo).

El gran arquitecte Ildefons Cerdà deia de les reformes urbanes que es renovava el més just per a sortir dels problemes del moment, deixant sempre per demà la satisfacció de les dificultats que poguessin presentar-se. Les alineacions de Rovira i Trias responen a l'interès del moment determinat, i encara per imperatiu de la legislació centralista, d'adequar el traçat dels carrers de la ciutat a unes noves necessitats. Tot i l'interès dels primers moments en l'aplicació estricta de les alineacions, el pas del temps i els interessos personals dels propietaris establiren una major flexibilitat o tolerància, de tal forma que el projecte inicial d'alineacions mai s'arribà a portar a la pràctica.

Fins a l'any 1933 no hi haurà un nou pla d'alineacions, el Pla Armengou, que comprengui la totalitat de la ciutat de Manresa, i tant aquest com les posteriors experiències en matèria de planificació urbana que hi ha hagut a la nostra ciutat, confirmen plenament la dificultat d'adequar les necessitats urbanes als interessos comuns de la ciutadania.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

En capítols anteriors:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa aquí
- La ciutat transformada. Capítol 2: La nova realitat urbana aquí

La ciutat transformada

Capítol 2: La nova realitat urbana

Fotografia: La carretera de Cardona, en el tram inicial que enllaça amb la Muralla de Sant Domènec, en una imatge de principis de segle XX. Aquesta nova travessia es va obrir l'any 1850 (l'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965).

En un principi l'actitud dels Ajuntaments dels anys 50 del segle XIX va ser en general molt estrica per fer complir les noves alineacions marcades en el Pla Rovira i Trias. Les ordenances de l'any 1852 explicitaven que tota nova construcció o reedificació dels edificis existents s'havia de subjectar a la direcció i sentit de traça del plànol de l'any 1847, i la rectificació de les ordenances del 1856 posava molt més èmfasi en aquesta qüestió.

Els intents d'edificar d'acord amb la parcel·la urbana i independentment del pla Rovira i Trias de 1847 eren sempre rebutjats i si la construcció il·legal s'efectuava, l'ajuntament podia obligar llur propietari a enderrocar l'obra construïda. La vigilància en el compliment de les ordenances i les alineacions dóna una gran importància a la Comissió d'Obres, que, junt amb els tècnics municipals, era l'encarregada de dictaminar els permisos d'obres corresponents i d'inspeccionar-les. Així, quan se sol·licitava permís per construir un nou edifici, aquest passava en un ple a l'esmentada comissió, la qual un cop efectuada la pertinent insepcció, donava llum verda o pel contrari en rebutjava el projecte.

Com a exemple ens serveix l'acord municipal de l'agost del 1855 on hi consta:

"Visto el plano geométrico vigente de esta ciudad, vista la certificación del Maestro de Obras, D.Mariano Ponó en la que manifiesta que D.Miguel Arcos se ha excedido en dar mayor anchura al edificio que posee en el arrabal de Puigterrà, contiguo a la carretera de Tarragona a Palamós (la transversal) sin autorización alguna e infringiendo el articulo 43 de las ordenanzas municipales, lo cual ha podido observar el Ayuntamiento del reconocimiento practicado en el dia de ayer pues debía haber retirado 8 palmos en la pared, en la obra nueva... acuerda se haga saber al relatado D.Miguel Arcos reponga las obras al ser y estado que tenían en primero de junio ultimo, derribando al efecto todas aquellas que ha mandado levantar en la parte que mira al callejón fuera de la línia".

A la diligència i el zel municipal per fer observar el pla, hi contribuïa sens dubte l'actitud del governador civil, el qual intervenia quan rebia instàncies que sol·licitaven la revisió d'un acord sobre llicència d'obres i havia de demanar explicacions a l'Ajuntament, el qual es veia obligat a raonar la seva posició.

Malgrat que en el moment de l'exposició pública del pla no hi hagués esmenes de cap mena, a poc a poc apareixen problemes entre els propietaris afectats i l'Ajuntament que posaven en qüestió alguns dels aspectes dels nous traçats dels carrers de Manresa.

En algunes ocasions els problemes derivaven de la diferent interpretació del pla, segons es guiessin pels plànols parcials, o generalment, fet que obligà a una comissió de l'Ajuntament a exposar aquesta qüestió al governador civil, el qual reclama els plànols parcials que són aprovats el març de 1853 pel consistori manresà.

El problema era encara més greu quan el creixement urbà fora muralles s'incrementava i es demanaven llicències d'obres en zones on no hi havia cap carrer traçat. Molts permisos d'obra nous en llocs on no hi havia alineació de carrer havien d'acabar amb frases com la següent:

"en el concepto de que adicionándose actualmente el plano geométrico de esta ciudad en el ensanche que naturalmente debe tener la misma en varios puntos y entre ellos el en que trata de edificarse, deberán los interesados estar a las resultas de las proyectadas adiciones, sujetándose los edificios que construyan a las líneas y demás modificacions, que en el mismo plano se introducen..."

però si la casa ja estava feta ja no podia modificar-se fins que es tornés a reedificar.

Malgrat la necessitat de fer noves alineacions, aquestes mai no es faran dins el context global de la ciutat, sinó que sempre seran alineacions parcials, carrer per carrer, o fins i tot casa per casa, i moltes cases s'alinearien formant el carrer segons el caprici dels propietaris, o el carrer el formaria el mateix propietari que vendria les parcel·les per edificar-les.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

El capítol anterior:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa, aquí

La ciutat transformada

Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa

El pla geomètric de Manresa, d'Antoni Rovira i Trias (a. 1847), segons una còpia del mestre d'obres Marià Pontó del 1861 (Arxiu històric de la ciutat de Manresa).

A Manresa poc cas es va fer del decret del ministre de Governació, José Pidal pel qual s'obligava les ciutats de "crecido vecindario" a efectuar un pla geomètric o d'alineacions, és a dir d'un nou pla urbà per reajustar els espais de les ciutats a nous criteris que se centressin en la racionalització de l'espai urbà, en una ciutat on encara restaven les muralles en peu com era el cas de la nostra ciutat. L'any 1846, el consistori manresà rep la notificació del governador civil que els informa del Reial Decret i la seva obligatorietat, i el gener de 1847 s'envia de nou el decret amb un afegit:

"no habiéndose dicho hasta aquí a pesar del largo tiempo transcurrido si se ocupa o no esa municipalidad en cumplimiento lo dispuesto por Su Majestad, lo reproduzco a V. encargándole lo verifique en un corto plazo y escite el celo de la corporación que preside para que dé fin cuanto antes al cometido que se la hecho y no se demoren las mejoras que necesariamente han de resultar de él a esa población".

Fins al segon avís del govern espanyol, l'ajuntament de Manresa no mou fitxa, dos mesos després, el març de 1847, es posa en contacte amb l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Les negociacions del consistori municipal i l'arquitecte se sostenen en criteris econòmics:

- Ajuntament de Manresa
"si quiere tomar a su cargo la formación de los planos geométrico general y particular de esta ciudad y arrabales, esperando manifestará la cantidad que pretenderá exigir por sus trabajos, caso de que los acepte".

- Antoni Rovira i Trias (resposta)
"que, con mucho gusto tomaré a mi cargo los trabajos que necesiten para ello y su importante unido con los jornales de los peones que se necesiten, instrumentos y gastos de viajes ascenderán a la cantidad de doce mil reales vellón".

La proposta fou acceptada en una sessió del 9 d'abril de 1847. Antoni Rovira i Trias realitzaria el pla geomètric de la ciutat de Manresa. L'1 de setembre Rovira i Trias notificava l'acabament del primer exemplar del plànol, mentre continuava treballant en un segon que havia de quedar arxivat a la secretaria de l'Ajuntament i en els plànols particulars de cada carrer. Durant tot el mes de setembre el plànol geomètric va restar exposat al públic, per ser enviat immediatament al Cap Superior Polític de la Província, qui l'informà i el trameté al Ministeri de Governació on havia de ser aprovat. En la carta que l'alcalde de Manresa Ignasi Oms acompanyà el plànol hi consta que el projecte d'alineacions va ser molt visitat sense que hi hagués cap reclamació, cosa que estalvià als consellers modificar el traçat dels carrers.

Fotografia: Imatge obtinguda del llibre "Pronostich catala historic, geografic, astronomic, instructiu y religios per lo any 1847". Representa la crema de Manresa del 30 de març de 1812. (Google Books)

El plànol passà del ministeri de la Governació a la Real Academia de San Fernando perquè en redactés un informe resolutori. Els senyors de l'Acadèmia de la Secció d'Arquitectura, que només coneixien la ciutat de Manresa per referències escrites, van dictaminar:

"que sin dejar de apreciar el singular esmero con que está egecutado (sic) el mencionado plano... hubiera querido sin embargo que se hubieran corregido muchas imperfecciones que aún quedan y que es temible permanezcan en una población importante por más de un título. Por esta razón la Sección ha indicado... las alineaciones que en su concepto podrían adoptarse y que harían de Manresa una población bella y agradable, pero sin pretender por esto que todas se lleven a cabo rigurosamente y si solo para que el Ayuntamiento de acuerdo con un Arquitecto que tan inteligente y conocedor se manifiesta en sus obras adopten de entre ellas las que juzguen que puedan realizarse sin lastimar demasiado la propiedad".

L'opinió de la Secció d'Arquitectura mostra la preocupació dels acadèmics per l'embelliment de la població manresana (carrers en línia recta i avingudes amples) i a la vegada el respecte absolut a la propietat privada. Els retocs que fa l'Acadèmia de San Fernando no són obligatoris, sinó vinculables, la decisió final és de l'Ajuntament de Manresa i els seus arquitectes.

Així doncs, amb les disposicions realitzades, el pla d'alineacions va quedar aprovat per un Reial ordre del 17 de març de 1848. La ciutat començava a transformar-se.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

Més informació sobre Rovira i Trias:

- Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser, aquí

Manresa i les transformacions:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí
- L'eixample manresà de 1933, aquí

1.800 manresans privats de llibertat durant el franquisme

La repressió franquista en xifres

Fotografia: Fitxa de privació de llibertat de la manresana Anna M. Solà Sardans (memoria.cat)

El proper dijous 12 de gener, a les 20:00 h, el Centre Cultural El Casino acollirà la presentació del darrer projecte de l’Associació Memòria i Història de Manresa: el web Cens de manresans privats de llibertat. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975).

Aquest nou web -que estarà inclòs al portal telemàtic www.memoria.cat- recollirà les dades dels més de 1.800 manresans i manresanes que van patir privació física de llibertat sota el règim franquista per raons polítiques. Inclourà aquelles persones que van estar en camps de concentració, batallons de treballs forçats, presons o altres instruments que la dictadura va crear per castigar els perdedors de la Guerra Civil i els dissidents polítics, alguns dels quals van acabar sent executats o bé van morir en reclusió.

A més de la llista de persones privades de llibertat (a la qual es podrà accedir per mitjà d’un motor de cerca, o bé clicant directament sobre els noms), també inclourà un miler de documents procedents de diferents arxius i una anàlisi estadística de les dades recollides, que valorarà per primer cop l’impacte real de la repressió franquista a la capital del Bages.

Per elaborar aquest cens s'han consultat fins a vuit arxius, a més de diferents col·leccions documentals privades. A diferència de la majoria de municipis de l’Estat, Manresa conserva una bona part de la documentació generada per la repressió franquista tot just acabada la guerra.

Pocs municipis de Catalunya i de l’Estat espanyol disposen d’un cens d’aquestes característiques, fruit d’un projecte que té el suport del Ministerio de la Presidencia.

L’acte del dia 12 comptarà amb les intervencions de Joaquim Aloy, Joan Albert Pons, Conxita Parcerisas i Josep Alert.

Més informació:

- Diari Regió7 "El cens dels manresans presos en el franquisme puja als 1.821 noms" (05/01/12), aquí

- Memoria.cat, aquí

La gran marca: la Fàbrica Nova

Memòria col·lectiva d'una gran fàbrica

Fotografia: El dictador espanyol Francisco Franco acompanyat per les autoritats visita les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1947 (Associació Memòria i Història de Manresa).

La "Fàbrica Nova" continua sent la principal fàbrica de la ciutat de Manresa, actualment resta dempeus les principals naus del complex industrial del qual un dia fou la instal·lació fabril més gran de la Catalunya Central. La primitiva fàbrica del Remei fou erigida per la família Bertrand i Serra el 1894 i funcionava amb energia hidràulica. Amb l’èxit de la companyia es va projectar una nova fàbrica el 1925 amb 1.400 telers i 80.000 fusos. Va ser inaugurada el 1926 pel rei Alfons XII. La Fàbrica Nova va ser el gegant del tèxtil de la ciutat per excel·lència, on en la dècada de 1950 treballaven gairebé 3.000 persones en els telers i la filatura.

El significat històric de la fàbrica és molt gran a la ciutat de Manresa. Des de la seva construcció, i amb les diferents ampliacions, ha estat l'empresa més important del centre de Catalunya, la que més gent ha ocupat i el lloc on s'han viscut els conflictes laborals (la primera vaga del franquisme, l'any 1946) més significatius dels darrers 120 anys. Tot i ser un recinte tancat a la majoria de ciutadans, ha estat l'escenari del treball de milers d'obreres i centenars d'obrers de tres, i fins i tot quatre generacions. Des del punt de vista tècnic i econòmic, ha estat el primer gran vapor de Manresa, mogut per la màquina més ambiciosa de la Catalunya del final del segle XIX, amb 600 cavalls de potència, vuit calderes i dues grans xemeneies. A partir de l'any 1925, es converteix en la fàbrica tèxtil més gran del país. Llavors va començar a funcionar amb electricitat subministrada per Energia Elèctrica de Catalunya, empresa participada pels mateixos Bertrand.

Fotografia: La Fàbrica Nova, entrada per l'Avinguda que porta el nom de la família que la va fundar: Bertrand i Serra (Vilà Vila).

Als anys 70, amb la crisi del petroli de 1973 i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions. Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca.

La Fàbrica Nova va tancar les portes definitivament el 15 de març de 1989, i els edificis van passar a ser propietat de la Seguretat Social. Deu anys després, el 1999 i en subhasta, se la va adjudicar l'empresa Sacresa y Recave.

Fotografia: La Fàbrica Nova a principis de l'any 2015 (Centre d'Estudis del Bages).

Bibliografia:

- Diari El País, "La fábrica de Bertrand i Serra de Manresa abre por última vez sus puertas antes de su demolición" (30/01/05)

- Centre d'Estudis del Bages (CEB), article de "Society for Industrial Archeology"

Més informació al bloc:

- La Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova fa cent anys (1910), aquí
- El frau de la Bertrand i Serra, aquí

Documental Repor (RTVE):

- Templos Modernos, aquí

L'exposició de Nadal

Cartell de l'exposició col·lectiva de Nadal de l'any 1984 de la Sala d'Art Xipell. La il·lustració del cartell és del dibuixant manresà Joan Vilanova.

Bon any 2012!

La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre

La loteria de Nadal de l'any 1962

El sorteig del 22 de desembre de la Loteria era i continua sent un costum de les festes nadalenques, un pròleg abans de les grans celebracions en família. Els punts més emblemàtics de la Loteria a Manresa encara són el carrer del Born i la Plaça Sant Domènec. Però l'any 1962, molts manresans no va comprar loteria a Manresa, ho van fer a la veïna ciutat de Terrassa. El tren s'omplia amb milers de persones que anaven a la capital vallesana a comprar Loteria de Nadal. Però per què? Quin sentit tenia anar fins a Terrassa i comprar loteria?

S'estengué un estrany costum popular de comprar Loteria en ciutats i pobles on passaven tragèdies: per exemple les riuades del setembre de 1962 de Terrassa, on més de mil persones varen perdre la vida, d'altres van perdre la casa i alguns fins i tot la feina. Segons aquest costum, les tragèdies eren una avantsala del "gordo" de la Loteria de Nadal.

Recerca:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965". Ed.Efadós

Els dotze capons del Castell de Balsareny

La festa dels galls capons

Fotografia: L'alcalde de Manresa, Josep Camprubí, fent l'ofrena de capons l'any 2009 al Castell de Balsareny. (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Ja fa més de 200 anys que cap manresà no talla arbres en propietats del senyor de Balsareny, però, tot i això, Manresa continua pagant religiosament un cens anual de dotze capons al baró. Un deute que es remunta des de 1584, quan es va signar un pacte en virtut del qual els manresans quedaven autoritzats a tallar arbres del baró a canvi de pagar-li dotze pollastres l'any.

La història del lliurament de capons es remunta a finals de l'any 1583, quan una riuada es va emportar la resclosa on s'inicia la Séquia que uneix Balsareny i Manresa, precisament just a sota del castell de Balsareny. Els operaris manresans van tallar, sense permís, els arbres que eren propietat del baró del castell. El baró va posar un plet a la ciutat de Manresa, que va guanyar. Per això, el 1584 es va signar un pacte en virtut del qual els manresans podien tallar arbres si a canvi pagaven un cens de 12 capons. El cens es va pagar fins que, amb la desamortització del segle XIX, s'aboliren els títols i drets senyorials. Així i tot, al principi dels ajuntaments democràtics (1979) es va restablir l'acte de lliurament de capons, com una mostra d'agermanament entre Balsareny i Manresa.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Camprubí entrega els dotze capons a Balsareny en una festa que passa a ser anual" (23/12/10)

La Guàrdia Urbana i els obsequis de Nadal

En la fotografia hom pot observar els obsequis a la Guàrdia Urbana al mig de la muralla de Sant Domènec, durant la dècada dels 50. Antigament les empreses de transport i altres entitats de la ciutat obsequiaven la Guàrdia Urbana com a mostra d'agraïment per la seva tasca als carrers i places de Manresa, amb menjar i begudes sempre que s'acostaven les festes nadalenques.

(Font: GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001)

L'eix Diagonal

Un nou accés a la capital del Bages

Fotografia: L'Eix Diagonal a la comarca del Bages (territori.scot.cat)

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital comarcal. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat. El cas concret de les ciutats de Manresa i Igualada era difícil d'entendre, perquè la connexió d'ambdues ciutats, restava en un estat molt primitiu, amb una carretera estreta i plena de revolts, fins a la construcció i finalització de l'Eix Diagonal.

La construcció d'aquesta gran infraestructura a la comarca del Bages es va efectuar en dues velocitats, el primer tram inaugurat el 2005, unia Salelles (Sant Salvador de Guardiola) i el poble de Castellfollit del Boix; i la segona fase es va iniciar el segon semestre del 2009, i es va acabar abans del termini previst, en concret el tram pendent d'executar era el que connectava l'Eix Diagonal amb l'Eix Transversal (C-25) molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada.

L'Eix Diagonal uneix des del divendres 2 de desembre del 2011 les ciutats de Manresa i Vilanova i la Geltrú (juntament amb dues altres capitals comarcals com són Igualada i Vilafranca del Penedès), una infraestructura que ha comptat amb un pressupost de 368,4 milions d'euros. Els vehicles podran fer aquest trajecte en un temps de 45 minuts de mitjana. L'eix viari en total, suma 67 quilòmetres.

Circuli ara, pagui després

Fotografia: Viaducte sobre la riera de Rajadell, de 740 metres.

Si l'autopista Terrassa-Manresa inaugurada el 1989, l'antiga A-18, fou una obra costosa que es va finançar amb un peatge de cabines que obliga a aturar-se obligatòriament, el nou vial utilitza una forma de pagament conegut com el peatge a l'ombra. L'Eix Diagonal tindrà un cost total de 1.400 milions d'euros, a causa del sistema de pagament del peatge a l'ombra, malgrat que el cost de les obres és de 368,4 milions d'euros. Aquest sistema suposa que l'empresa concessionària de les obres, en aquest cas ACS, no comenci a cobrar fins que no es posi en marxa la via. Llavors, rebrà una quantitat econòmica per cada vehicle que hi circuli. Per aquest motiu, el peatge a l'ombra fa que el cost de l'obra acabi sent molt més elevat, evita un peatge "real" incòmode pels usuaris, i accelera les obres fins al punt de finalitzar-les abans del termini oficial previst.

L'impacte visual

Fotografia: Accessos a la Riera de Rajadell i el Gorg Blau.

La construcció de l'Eix Diagonal al seu pas per Manresa ha comportat importants ferides a alguns dels paisatges més emblemàtics de la ciutat i en concret de la seva anella verda (els espais i valors naturals del rodal de Manresa). Des de l'entitat ecologista Meandre asseguren que l'obra ha causat un important impacte ambiental i visual. En el terme de Manresa, el traçat triat, l’orogràficament més complex i car, ha tingut unes repercussions mediambientals irreversibles en l’entorn i paisatge d’un dels llocs més ben conservats de l’Anella Verda de Manresa: Els plans del Suanya i de Maria, el camí del Gorg Blau, i la falda de Collbaix.

Recerca:

- Vilanovadigital.cat: "La nova realitat de l'Eix Diagonal" (consultat el 5/12/11)
- Diari Regió7 (diverses consultes)
- Diari digital lamalla.cat (diverses consultes)

Manresa capital del absolutisme català

La guerra dels malcontents: "El Catalán Realista"

Fotografia: Monarca espanyol Ferran VII.

Entre abril i octubre de 1827 va esclatar a Catalunya un aixecament armat ultrareialista denominat la Guerra dels Malcontents, que consideraven massa suau la política repressiva del monarca Ferran VII contra els liberals. Aquest aixecament es va estendre per moltes zones de Catalunya de manera ràpida i finalment la substitució del marquès de Campo Sagrado pel comte d'Espanya com a capità general de Catalunya, la condemna dels bisbes i el viatge del rei fins a la ciutat de Tarragona varen contribuir a pacificar el país a finals d'octubre. La política reial d'atracció per mitjà de l'indult va acabar amb una maniobra repressiva, la deportació a Ceuta de 300 ultrareialistes i el posterior afusellament dels principals insurrectes.

Manresa com a capital dels ultres-reialistes

En un primer moment, el març i abril de 1827, van aparèixer algunes partides en diverses zones de Catalunya, però la seva acció va resultar un fracàs i, a l'abril, es van acollir a un indult reial. Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada les comarques del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital a Manresa, on el 29 d'agost van formar una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar el pamflet El Catalán Realista. Una de les figures més importants d'aquesta Junta fou el manresà Maurici Carrió, heroi de la Guerra del Francès i fidel defensor de l'absolutisme borbònic.

El diari El Catalán Realista, publicat íntegrament en castellà, va aparèixer per primera vegada el 4 de setembre de 1827, va tenir una durada molt efímera, tan sols 13 publicacions fins a la darrera aparició el 2 d'octubre de 1827. El diari El Catalán Realista tenia com a subtítol:

"Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta".

Aquesta publicació es considera com una de les primeres edicions escrites, que postulava els ideals del que més endavant seria el carlisme polític català: "Pàtria, rei i furs".

Recerca:

- Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, p.637
- Wikipedia.org
- Dadescat.info

Més informació:

- Catalunya durant la dècada Ominosa, aquí

La Palanca de la Reforma

Pont per a vianants o "palanca" que travessava el riu Cardener per comunicar l'estació del Nord (Renfe) amb el nucli urbà de Manresa a principis del segle XX. Interessant detall fotogràfic on es pot observar la Seu sense la torre del Baptisteri ni la façana neogòtica actual.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons