Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call

La guerra dels metges jueus del segle XIV

En aquest bloc hem explicat en diferents entrades com era la vida i la societat manresana del segle XIV. La ciutat abans de l'arribada de la Pesta Negra vivia una situació de puixança econòmica, social i fins i tot cultural. Fou durant aquest segle, el XIV, quan la ciutat de Manresa va rebre més privilegis reials, i es van fer les obres més importants, com el pont nou, el reforç de les muralles, la séquia i la més important de totes, la Seu. També hem fet menció en diferents entrades de com s'organitzava la ciutat i qui l'habitava.

Les minories religioses són el tema que en aquesta entrada tractarem, concretament dels jueus que vivien a la ciutat i també dels conversos, aquells jueus que es batejaven per convertir-se en cristians, un fet que acabaria portant problemes i fins i tot denúncies a la ciutat de Manresa. Comunitats tancades amb fortes tensions internes, on els seus membres i exmembres recorrien a la calúmnia i a les falsedats per acusar-se de tots els mals i desgràcies. Les víctimes d'aquestes calúmnies i falses denúncies eren els jueus del call de Manresa. Sovint eren denunciats per antics jueus, que s'havien convertit al cristianisme, fent bo el tòpic de la "fe del convers" aquell que havia de ser més papista que el papa. Alguns conversos fins i tot arribarien a cobrar per convertir jueus al call de Manresa, com el cas de Nicolau de Gràcia l'any 1361, i d'altres denunciarien els mateixos jueus davant tribunals eclesiàstics i fins i tot davant el mateix batlle, que hi hauria de recórrer a la llei i als soldats per evitar linxaments dintre el call de Manresa.

El cas de Jaume Desfar (convers jueu) i les seves denúncies l'any 1366, n'és un bon exemple. Desfar havia denunciat al metge jueu manresà Astruc Jucef per amenaces i calúmnies, acudint a l'inquisidor Bernat Armengol. Jaume Desfar havia llançat un total de sis acusacions contra Jucef. Els jueus de Manresa gaudien de prestigi gràcies al fet que molts es dedicaven a la medicina, fins al punt que molts havien estat cridats pels mateixos comtes de Barcelona. A part del citat Astruc Jucef, destacaven altres metges jueus a la ciutat com: Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida. Segons la documentació, durant el regnat del rei Pere III es va fer venir: "un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa", perquè visités el seu germà, l'infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. Però tornem al cas que ens pertoca.

Jaume Desfar va elaborar com hem dit, sis acusacions sobre Astruc Jucef, fins i tot contra la seva família i fills. Segons la seva versió els jueus del call de Manresa l'havien insultat i fins i tot atacat. Astruc Jucef es va assabentar a través d'un tal Lleonet, corredor de Manresa, del que pensava Desfar sobre les seves pràctiques medicinals i l'exercici d'aquesta. Sembla que Jaume Desfar, abans de convertir-se al cristianisme, no estava d'acord amb les tècniques medicinals d'Astruc Jucef i les males "cures" que aplicava:

Magister Jacobe, ego persequor vos quia dimisistis legem sacram quam tenebatis et receptis nescio qualem legem et teneor ex hoc persequi vos et expellere de mundo si possam.¹

Una altra acusació contra Astruc Jucef, era la d'insults i calumnies. Jaume Desfar acusava Astruc Jucef i al seu fill d'insultar la seva dona, quan aquesta venia de la missa amb un rosari al seu coll. 

Metges jueus enfadats, la relació metge-malalt

Les denúncies de Jaume Desfar van aixecar mala maror dintre els jueus de Manresa, sobretot entre els metges. Aquesta disputa va afectar les relacions entre metge-malalt. Astruc Jucef es negà sistemàticament a atendre als jueus conversos de la ciutat de Manresa i d'altes llocs. D'altra banda cal assenyalar que Astruc Jucef i els metges jueus de Manresa, mai es van negar a atendre als cristians. De fet, existeixen encara a l'Arxiu Comarcal del Bages, molts documents on s'exposava les bones arts d'aquests metges hebreus i fins i tot visites de metges i astròlegs de fora Manresa per aprendre les seves tècniques. 

La conversió era l'autèntic pecat pels jueus catalans, tot i ser cristià un convers jueu sempre seria un "jueu pecador" a ulls dels jueus del call. De fet molts jueus es veien forçats a convertir-se al cristianisme, primer per evitar ser exclosos del sistema feudal català i amb els anys molts es convertirien per salvar la vida, i evitar ser linxats en pogroms i atacs sistemàtics als calls, sobretot a partir de l'arribada de la Pesta Negra l'any 1348 al nostre país. En Jaume Desfar, Abraham era el seu nom de jueu, apareix com a magister (mestre) en la documentació i tot sembla indicar que també era metge. Probablement la seva conversió al cristianisme fou una revenja "professional". Desfar va aprofitar la seva conversió per atacar a Astruc Jucef, no tan sols en el camp professional de la medicina sinó també en acusacions infundades que mai van arribar a corroborar-se. Cap testimoni ni cap judici posterior van evidenciar que Astruc Jucef, el seu fill i els jueus de Manresa ataquessin a Jaume Desfar, la seva muller i fins i tot llur filla. 

En aquell període de temps, els metges jueus de Manresa estranyament treballaven a la mateixa ciutat durant molt de temps. És cert que tenien una residència fixa dintre el call, però la majoria recorrien diferents viles i ciutats, cridats molts per la noblesa i els consellers de les viles, per les seves bones arts mèdiques. Un document que corrobora aquest fet l'aporta l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre Jueus de Manresa, de 1917. Sarret ens diu que el metge i cirurgià Astuc Jucef fou enfranquit l'any 1359 perquè vingués a viure a Manresa i a practicar la medicina a casa nostra. De fet Astuc Jucef va realitzar un testament l'any 1391 (annus horribilis dels jueus catalans) davant un notari de la ciutat. La seva presència durant tants anys a Manresa, li va fer guanyar una excel·lent reputació important dintre la comunitat jueva de la ciutat i també pels consellers locals, ja que aquest, tal com hem dit, fou enfranquit perquè pogués viure amb garanties a Manresa.

L'altre protagonista aviat desapareix del mapa, almenys de Manresa. La pista de Jaume Desfar es perd, i no apareix de nou fins a l'any 1372, quan el clavari² de la ciutat de Barcelona li atorgà un ajut de 50 sous per la seva filla Margalida, suposada víctima feia sis anys dels atacs dels jueus manresans quan aquesta tenia tan sols nou anys.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa 

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona 

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

- RIERA i SANS, Jaume (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

---

1 FERRAGUD, D. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. CSIC: Madrid, p.234

2 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi

A salt de fàbrica!

El torrent de Sant Ignasi desemboca al riu Cardener. Avui en dia forma part del sistema de clavegueram públic de Manresa, i és quasi impossible veure'l a ull nu gràcies al cobriment d'aquest. Al segle XIV, en plena esplendor manresana de l'edat mitjana, pràcticament portava el cabal natural de les aigües de la pluja, però la construcció de la séquia, que permetia regar els voltants de la ciutat, va augmentar-ne el cabal amb les escorrialles de l’aigua de regadiu.

El fort desnivell, en un recorregut força curt, el va convertir en el lloc ideal per instal·lar-hi les adoberies de la ciutat, de tal manera que en el segle XIV ja apareixen dues formes de cuireters: cuyrateria superior i de la cuyrateria inferior i aquesta tradició es va mantenir fins al segle XVIII, tal com va dir el cronista i arxiver Sarret i Arbós. El barri de la Cuirateria estava format pels carrers de Santa Llúcia i Sant Marc on els gremis de blanquers, assaonadors i pelleters van instal·lar els seus obradors. Vora el torrent també hi havia l'anomenat Hospital Inferior (on s'allotjà Sant Ignasi en arribar a Manresa) i al seu costat la capella gòtica de Santa Llúcia. A partir del segle XVII, quan els jesuïtes construeixen el seu Col·legi (avui Museu Comarcal de Manresa) el torrent passa a anomenar-se de Sant Ignasi. També tenim una prova clara d'aquesta activitat, quan el 2016 es va tirar a terra el teatre de la Sala Ciutat i van aparèixer de nou les restes del que havia estat un espai dedicat al tractament del cuir.

Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi, aleshores anomenat Meder o Mirabilis, era una zona que atreia els gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien aprofitar l'aigua del torrent, que llavors corria a cel obert. El vial d'aigua separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, i era creuat per set ponts petits i una passera davant la font de l'Obac.

Extret de Garcia. Gal·la: Manresa. Recull gràfic 1876-1965. (Pàg. 283). Col·lecció L'Abans. Ed. Efadós, 2001

A la segona meitat del segle XVIII, es van ubicar en aquesta zona les tres fàbriques d’indianes que van existir a Manresa, potser per aprofitar l’aigua per al blanqueig i per als prats d’indianes. Al costat esquerre del torrent en qüestió hi havia la fàbrica d’indianes de Joan Baptista Soler que s’havia posat en marxa l’any 1785; en el marge dret, més avall, la fàbrica de Joaquim Argullol que havia estat la primera (1759), després l’adoberia Cantarell i la fàbrica de Joan Arenys (1790), les adoberies de Miquel Dalmau i Maurici Perera i, per acabar, allà on el torrent arriba al riu Cardener, el molí del Salt, que era de propietat municipal. Va ser sobre aquestes estructures antigues que es van construir les primeres fàbriques.

Mapa elaborat a partir de: Ferrer i Alós, Llorenç a SOCIOLOGIA DE LA INDUSTRIALITZACIÓ. DE LA SEDA AL COTÓ A LA CATALUNYA CENTRAL (SEGLES XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58 (2011)

L'aigua putrefacta i els atacs de les rates 

El torrent de Sant Ignasi de Manresa discorria a cel obert separant el barri de les Escodines de la resta de la ciutat. Al llarg del segle XIX, i a mesura que la ciutat s’industrialitzava i creixia, el torrent s’anà convertint en el col·lector d’una gran part de la xarxa de clavegueres de la ciutat, que recollia els detritus de la població, de les indústries i dels regadius. El torrent un espai brut, pudent i antihigiènic.

Des de feia molts anys, es reclamava el cobriment del torrent per evitar el perill de malalties infeccioses a la població, per una qüestió estètica i també per un motiu urbanístic, ja que permetria la connexió i circulació entre diferents parts de la ciutat. El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases del voltant sovint no passaven dels tres anys.

Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de dos anys: 

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”. 

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa, el republicà, Maurici Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla. L'any 1911 s'inicien les obres de cobriment del torrent amb moltes interrupcions fins que el 1935, després de l'incendi i enderroc de la fàbrica de ca l'Areny, es va cobrir el torrent fins al salt dels Gossos. No és fins al 1956 que no es canalitzà i cobrir el tram final del torrent fins al desguàs amb el Cardener.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- FERRER i ALÓS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX). Pàg. 213-214. Fundació Noguera, Estudis 58

- SOLÀ PARERA, Àngels (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa, 1759-1860. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

Bibliografia en línia:

- Bloc "Les Escodines" de Jordi Grigera: El torrent de Sant Ignasi

- Bloc "Història de Manresa. La història documentada de Manresa": El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de l’estada de Sant Ignasi fins a la seva fundació (1522-1622)

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): El cobriment del torrent de Sant Ignasi

Els orígens de les Saleses

Un convent i residència d'avis

Les Saleses, les religioses de l'ordre de la Visitació de Santa Maria, fundat per Sant Francesc de Sales, van aterrar a la nostra ciutat l'any 1898. En un primer moment es van establir de forma provisional en una casa del carrer de Sant Andreu. El 15 de març de 1900 van inaugurar el nou convent -conegut popularment amb les Saleses-, construït a l'Era de l'Huguet (barri de les Escodines) seguint el projecte de l'arquitecte Bernat Pejoan. L'edifici, format per dues grans naus al voltant d'un cos central amb elements decoratius, estava presidit per una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, que es va instal·lar al cim de l'edifici a principis de 1903 i fou beneïda de forma solemne per tres bisbes, el de Vic, Lleida i Tortosa. L'estàtua fou destruïda el juliol de 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, i substituïda per una de nova el 1950.

Al costat del nou edifici de les Saleses hi havia la casa del capellà, de l'any 1903. Durant els anys de la Guerra Civil, el convent va ser confiscat per l'Ajuntament de Manresa, i la Generalitat tenia el propòsit de transformar-la en una Escolta de Readaptació de Mutilats de la Guerra, però va ser més útil destinar-la a un hospital militar, perquè la Clínica de Sant Josep era molt a prop. Acabat el conflicte civil les monges van tornar al recinte. Aquest edifici té un lligam molt fort amb una altra comunitat religiosa de la ciutat, les Germanetes dels Pobres, que hi van arribar l'any 1863. Les Germanetes dels Pobres es van instal·lar a Manresa, a instàncies del cardenal Marià Lluch, per fundar un asil-residència i van ocupar l'antic convent dels frares caputxins al costat de l'església de Sant Bartomeu. Un cop més a l'inici de la Guerra Civil, l'església de Sant Bartomeu fou destruïda i el convent on vivien les germanetes fou destinada per una presó. Gràcies a la nacionalitat francesa de la fundació, les germanetes van aconseguir sortir de Manresa el 1936, abans l'Ajuntament els havia confiscat la casa i havia traslladat els asilats al convent de les Reparadores, que va passar a dir-se Casal de la Vellesa.

Transcorreguts els anys de Guerra Civil, les Germanetes van recuperar part de l'antic asil, mentre la resta de l'edifici feia funcions de presó. Però la precarietat del local i la demanda en augment d'asilats van obligar la comunitat a buscar un nou espai més gran per cobrir les seves necessitats. Es va iniciar una campanya d'ajuda, tant en l'àmbit dels particulars com d'empreses i fins i tot d'institucions, que van facilitar a les religioses el condicionament de l'edifici i la inauguració de la nova residència d'ancians, al carrer que porta el seu nom: Les Saleses que va de les Piscines Municipals fins al carrer dels Caputxins. A la dècada dels 70 es va reformar i ampliar l'edifici amb una nova església.

Més informació:

- El Pou de la Gallina: 150 anys de les Germanetes dels Avis a Manresa, aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Edadós

Primer itinerari guiat a través de les plaques Stolpersteine, de record als deportats

El passat i el futur: les Stolpersteine

El diumenge 19 de març, a les 11 del matí, a la plaça de Sant Domènec, s’iniciarà un itinerari guiat per algunes de les plaques Stolpersteine, que recorden els manresans que van ser deportats als camps nazis. La visita, gratuïta i d’una hora i mitja de durada, serà conduïda pels autors de la recerca: Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, exalumnes de l’Institut Pius Font i Quer, i Jordi Pons, historiador, professor de l’esmentat Institut i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. El seu treball va permetre conèixer la identitat de 29 manresans deportats.

Els dies 25 i 26 de gener el creador de les plaques Stolpersteine, l'artista alemany Gunter Demnig, va col·locar a Manresa 21 plaques de domicilis identificats dels 25 deportats que el 1936 residien a la ciutat. Les plaques es col·loquen al paviment, just davant de la porta de casa d’on els va treure el cop d’estat militar del juliol de 1936 i la guerra civil que la va seguir. L’any vinent es col·locaran les 4 restants. L’itinerari guiat per les Stolpersteine és una activitat organitzada per l’Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Les 21 plaques en memòria dels manresans deportats:

1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

L'extorsió reial als jueus manresans 1343-1346

Cornuts i pagar el beure...

Les aljames de jueus de la Corona d'Aragó del segle XIV van ser considerades "cofre i tresor" del rei, cosa que, lluny de ser una expressió metafòrica, es corresponia amb l'alt nivell d'extorsió fiscal que van haver de suportar els calls catalans a instàncies de la monarquia. Els jueus que estaven sota la protecció del rei van passar a ser tractats com servents del fisc, per això mateix sotmesos a tota classe de contribucions; així, a més dels tributs que ja pagaven de forma ordinària, com els anomenats trahuts o questias, les aljames catalanes, com totes les altres de la Corona d'Aragó, van haver de fer front, cada vegada més, al pagament d'ajudes extraordinàries que la monarquia va acostumar a demanar per al finançament de les seves empreses bèl·liques o per altres motius.

La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments efectuats a canvi de l'obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.

Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat l'epidèmia i la mort. El cas de Tàrrega de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.

Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona.

Els pagaments dels jueus de Manresa registrats als llibres 

La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.

El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

Les referències a pagaments de subsidis ordinaris i extraordinaris són abundants i entre les quantitats que l’aljama de Manresa hagué de satisfer al fisc reial n’hi ha de considerables: una assignació de 2.000 sous per a la reina Maria; un subsidi extraordinari de 1343 amb motiu de les accions bèl·liques empreses contra Jaume III de Mallorca al Rosselló i la Cerdanya, de 6.500 sous, apareix en nombrosos documents; una bestreta de 3.000 sous del subsidi ordinari de l’any 1344; un subsidi ordinari de 7.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1345; l’ordre reial de repartir entre l’aljama de Barcelona i les que havien format part de la seva col·lecta 4.000 sous, que havia de percebre Joan Porta, ciutadà de Barcelona; en les dues ocasions en què apareixen desglossades les assignacions locals de 200 lliures que s’havien de recol·lectar entre diverses aljames catalanes, la contribució de Manresa és similar: 12 lliures, 7 sous i 6 diners, l’any 1346, i 25 lliures pels anys 1348 i 1349 junts; un subsidi ordinari de 2.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1348; un subsidi ordinari de 3.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1351.

La pressió fiscal a la qual estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, ja que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar ajornaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.

Bibliografia:

- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)

- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

- SARRET, Joaquim: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. (1917)

Les confraries, els canonges i l'escolania de la Seu, un breu resum

L'altra història del temple: devoció i organització

La Seu sempre ha estat el temple de referència de la comunitat religiosa catòlica manresana i ha acollit tota mena de cerimònies tant festives com individuals. Cada una de les capelles laterals del temple és dedicada a un patró dels diversos gremis i confraries de la ciutat: la del Pilar, Sant Isidre, Sant Honorat, Santíssima Trinitat, Dolors, Santíssim, Sant Salvador, la Puríssima, Verge de Lorda, Sant Antoni Maria Claret, l'Esperit Sant, Sant Josep, Sant Nicolau, Sant Pere (o de l'orgue), Sant Marc, Mare de Déu de Montserrat i Sant Crist. Com veieu una bona llista de sants i patrons!

Les confraries sempre han tingut la Seu com espai de referència, tot i que algunes confraries havien tingut un altar en altres temples de la ciutat, que fins a l'enderroc massiu de 1936, estaven repartides per una bona pila d'esglésies de Manresa. La Reial Confraria de la Puríssima Concepció (fundada el 1489 i coneguda amb la "dels Favets"), la Confraria dels Cossos Sants (1379), la de Minerva o del Santíssim Sagrament, la de la Puríssima Sang i la de Sant Isidre. Després de la Guerra Civil, va acollir la Congregació dels Dolors, que es va establir el 1704 a l'església de Sant Miquel, fins que el temple fou destruït l'estiu de 1936. També en podem trobar de més recents en la nostra història com la de Sant Josep (1902), la de Sant Antoni Maria Claret (1949) o la de la Verge d'Alba (1944). Els membres de la Confraria de Minerva organitzaven les festes del Corpus, una de les celebracions més populars del calendari festiu de la ciutat.

En el capítol de la Seu de Manresa la comunitat de canonges i de preveres beneficiats de la col·legiata, configuren la corporació eclesiàstica més antiga de Manresa i és formada per un nombre de preveres que ha variat al llarg dels anys. Un canonge és un dignitari dins l'església catòlica i apostòlica romana, membre d'un capítol d'una catedral o d'una col·legiata. Hi ha diferents canonges, com ara: els canonges seculars i els canonges regulars, els canonges agustinians, els premonstratencs o els del Sant Sepulcre. La funció dels canonges d'un capítol està regulada pels cànons 503 a 510 del codex del dret canònic. Mentre que un prevere és un sacerdot (també dit capellà) que ha rebut l’orde del presbiterat per a exercir, en comunió amb el bisbe propi, el ministeri eclesial en una comunitat de creients. Té per missió primordial de presidir la celebració de l’eucaristia. També li pertany dirigir la proclamació de la paraula cristiana, batejar, fer la unció dels malalts, administrar el sagrament de la reconciliació o de penitència i, per dret —el qui és rector—, ser testimoni principal del consentiment matrimonial.

Tornem a la Seu de principis del segle XX fins a l'any 1936, moment que esclata la Guerra Civil, el nombre de canonges i residents al temple va disminuir de forma dràstica per manca de vocacions. La Seu havia estat servida per un rector i vicari. Un fet destacat fou la creació, als anys 40, de l'Escolania de la Verge de l'Alba, que va tenir una molt bona acollida. Els escolans, a més, podien assistir a una escola gratuïta finançada pels mateixos responsables del temple i situada a la Baixada de la Seu. L'organista oficial de l'escolania era el mossèn Eudald Pla i el mestre, Francesc Marigot. El vicari era mossèn Genís Padrós, un dels impulsors d'aquesta escolania, i també de les activitats de l'escolania com per exemple la del grup Acció Catòlica. Les activitats que es realitzaven en els antics locals adjacents a la casa parroquial van començar a ser recollides en el butlletí d'Acció Catòlica de la Seu, anomenat "Pax" a partir de l'any 1943, dirigits per Emili Vilanova els primers anys.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009) Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Quan explotaven bombes a Manresa

L'atemptat al Centre Alimara del MDT

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme “extraparlamentari”, de fet l'independentisme d'aquells temps era una opció política minoritària i subscrita a determinats col·lectius de joves, res a veure amb el que avui ens podem trobar. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan a la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat afortunadament no va causar danys personals. 

L’estructura de l’edifici —on es trobava el local Alimara— al número 53 del carrer Àngel Guimerà, va resultar seriosament malmesa per l’explosió, segons l’informe que va havia elaborat l’arquitecte municipal. Això significava que, si es volia habitar de nou l'edifici, s’hi havien de fer obres considerables per assegurar la seva fortalesa. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. L’alcalde de Manresa en aquells temps, Juli Sanclimens, havia visitat l'edifici el dilluns 6 de novembre i s'havia reunit amb els afectats, veïns i comerciants de la zona. Sanclimens va comunicar als afectats per l'explosió que s’havien fet gestions al ministeri de l’Interior per saber quina classe d’ajut hi podria haver en casos d’aquests, però només n'hi havia per les víctimes mortals. En declaracions de l'alcalde al diari Regió7 es va anunciar una intensa campanya per trobar ajuda i descobrir quin artefacte havia explotat el dissabte dia 4 de novembre.

"Esgarraparem allà on sigui per veure quines possibilitats hi ha de trobar ajuda". 

Juli Sanclimens, alcalde de Manresa, 6 de novembre de 1989

Passats pocs dies de l'atemptat, es van fer públics els resultats de l’anàlisi de l’artefacte explosiu, segons les fonts de Govern Civil la bomba estava formada per cloratita dins d’una olla de pressió. Un dels dos comerços de la planta baixa havia tornat a treballar normalment i l’altre va tornar a obrir dos dies després de l'atemptat. La mateixa nit que va esclatar la bomba al Centre Alimara de Manresa, en va esclatar d'altres a la Clínica Dexeus de Barcelona, contra els avortaments, i al domicili de Sant Boi de Llobregat del militant del PSAN Jordi Moners. Les tres accions van ser reivindicades pel grup d’extrema dreta Milícia Catalana.

El Casal Alimara va obrir la tardor de 1986 al carrer Àngel Guimerà número 53. El nou espai era la seu del MDT, però també s'hi trobaven altres col·lectius i diverses associacions, com el Casal d’Amistat catalano-cubà, el Centre de Solidaritat amb Nicaragua o la CUP, que era el Centre d’Unitat per la Pau, amb Carles Franco, al capdavant. Poc temps després s'afegirien diversos grups com ara Bandolers, amb Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira; Segadors, amb Toni Francitorra o Jordi Grané; Serrallonga, amb Jordi Bardina i Enric Lázaro; Acció estelada, amb Lluís Salsamora i Raül Miras; Almogàvers-2, Folls, F4b (Fills de les quatre barres) i RNI (Resistència de Nens Independentistes).

Forces de xoc para-policials?

La policia va pactar el juliol de 1986 la desarticulació del grup terrorista d'extrema dreta Milícia Catalana, segons havia declarat el comandant general de la banda terrorista, J.C.C., en una conversa amb periodistes del diari EL PAÍS l'any 1989. Malgrat aquest pacte —negat sempre per la policia nacional— Milícia Catalana va ressuscitar el mes de maig de l'any 1989 a Catalunya per atemptar contra la seu principal del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a la ciutat de Barcelona.

J.C.C. era un dels màxims responsables i fundadors del grup terrorista Milícia Catalana, i l'any 1989 es trobava en llibertat provisional des de l'11 d'abril, després d'haver complert la major part de la condemna imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona, ​​per la seva participació en els atemptats perpetrats entre agost de 1985 i juliol de 1986, contra llibreries catalanistes i locals especialitzats en la comercialització del sexe. De fet, a partir del seu alliberament les activitats terroristes de la banda van tornar a l'escenari públic, i en un dels seus atemptats es va decidir atemptar contra la seu del MDT de Manresa, l'espai més important de l'independentisme a la ciutat en aquells anys.

Més informació al bloc:

- L'atemptat contra el MDT i el final del comando Manresa, aquí
- La ciutat dels ultres, aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: «L’atemptat de Manresa va causar «danys seriosos» a l'estructura de l'edifici» (07/11/1989), p.13

- Diari El País: "El general del grupo 'ultra' Milicia Catalana asegura que pactó con la policía" (04/12/1989)

- Llibertat.cat: «Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)» (03/05/2014)

- SARDANS, Jordi: Entrevista a David Martínez Sala. El Pou de la Gallina, número: 280, pp. 23-26. Octubre 2012.

El convent de Santa Clara

La història d'una comunitat religiosa (1602-1936)

L'avui en dia comunitat de monges dominiques de clausura del convent de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara és a la ciutat de Manresa des de l'any 1602, tot i que la presència de monges contemplatives en aquest edifici es remunta fins al segle XIV, més concretament els anys 1322 i 1326, amb una antiga comunitat de clarisses que va desaparèixer el 1599 per la falta de noves vocacions.

El convent de Santa Clara es troba al vell camí que unia Manresa amb la ciutat comtal de Barcelona passat pel Pont de Vilomara, als afores de Manresa i molt a prop de la Casa de la Culla. En aquest indret, envoltat de verd, hi havia al segle XIII, un capella molt petita dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, construïda per ordre de Guillem de Coromina, rector del santuari de Viladordis. De fet al nomenclàtor actual, podem trobar el carrer "Sant Llàtzer" i "Sant Blai" relativament a prop del convent de Santa Clara. La capella dedicada a aquests dos sants era atesa i cuidada, en aquell temps, per dos capellans.

L'antiga capella de Sant Llàtzer i Sant Blai es va convertir en un espai de culte del monestir del nou convent, que es va construir l'any 1326 i que va ser ocupat per les monges clarisses, formada per l'abadessa i cinc monges més. L'any 1346 ja hi havia setze monges, però el nombre de religioses va disminuir considerablement al principi del segle XV, fins que només n'hi restaren dues el 1546. Per evitar que el convent quedés del tot abandonat, els consellers de Manresa es van posar en contacte amb diversos ordes religiosos del Principat, perquè el convent quedés sota la jurisdicció d'alguna ordre que se'n fes càrrec. Finalment, el 1602, es va signar un acord amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona sobre la fundació del monestir; el bisbe de Vic el va erigir de nou aquell mateix any i les monges dominiques -onze monges més la priora- es van comprometre a viure-hi.

El nou convent de Santa Clara, les obres de 1904

El nou convent va adoptar el nom oficial de monestir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, unint el seu doble origen històric. Amb l'orde de les dominiques, van començar tot un seguit d'obres de millora de les instal·lacions, la més important fou la de 1904, sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Soler i March. De fet la seva família fou la que va pagar les obres. A principis del segle XX l'edifici estava envoltat de xiprers, i davant l'edifici, al costat del camí de Barcelona, hi havia un pou amb un altar i una imatge dedicada a Sant Domènec. Havia estat costum dels veïns de la zona pujar a beure aigua del pou i a menjar anisets per la festa de Sant Domènec el dia 4 d'agost.

La comunitat es va mantenir i va augmentar el nombre de religioses, l'any 1905 ja hi havia 28 monges. Onze d'elles eren manresanes, sobretot del barri de les Escodines, i d'altres eren filles de persones benestants de la ciutat i fins i tot de l'alta societat manresana. Al llarg del primer terç del segle XX, la zona de Santa Clara va anar creixent amb lentitud. A la dècada dels 20, els carrers Nou i Vell de Santa Clara encara no estaven pavimentats. D'altra banda, el convent va patir els efectes de la Guerra Civil, i de fet, el juliol de 1936, va ser saquejat i transformat de forma provisional en una presó. Les monges foren evacuades i no hi tornaren fins a l'any 1939.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876 - 1965. El Papiol: Efadós

Les stolpersteine ja són a Manresa!

La memòria dels deportats

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del professor d’història Jordi Pons que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats de la capital del Bages. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. Els dies 25 i 26 de gener es van instal·lar 21 Stolpersteine a la ciutat. Igualment a la Plaça Sant Domènec també es va instal·lar una placa amb tots els noms dels manresans deportats en camps de concentració nazis. 

1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

Homenatge solemne als manresans deportats als camps de concentració nazis

S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

Els dies 25 i 27 de gener Manresa homenatjarà els seus deportats als camps nazis amb un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament, amb la presència dels familiars (el dia 27) i la col·locació de llambordes Stolpersteine davant els habitatges on van viure i una placa amb tots els noms, a la plaça de Sant Domènec (el dia 25). Les llambordes seran instal·lades pel seu creador, l’artista alemany Günter Demnig. 

Les stolpersteine són llambordes quadrades de 10 centímetres de costat, fetes de formigó i cobertes amb una làmina de llautó on es graven les dades de cada persona deportada. Stolperstein significa en alemany “pedra que fa ensopegar”. Es pretén d’aquesta manera mantenir viu el record les víctimes del nazisme, lluitant contra l'oblit. Manresa serà el segon municipi de l’Estat espanyol que tindrà Stolperstein. El primer va ser Navàs. A Europa ja n’han estat instal·lades unes 60.000, en vint estats diferents. S'instal·laran llambordes "Stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del seu professor d’història, Jordi Pons (col·laborador de la nostra Associació), que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats i dels seus familiars. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. El Consistori la va aprovar per unanimitat al ple del mes de febrer de 2016. 

Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis, dels quals 18 van ser assassinats i 10 alliberats. D’entre tots ells, s'han localitzat 21 dels domicilis on vivien. És per això que es col·locaran 21 Stolpersteine als carrers de la ciutat. A Catalunya el projecte Stolperstein és coordinat i finançat pel Memorial Democràtic i la Direcció General de Relacions Institucionals, juntament amb el Parlament.

La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartint el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de famílies d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans famílies del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren en l'àmbit local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al nou Museu del Barroc de Catalunya encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús, etc. Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'Ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda, al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment, a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

Una visita al nou Museu del Barroc de Catalunya

L'exposició il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. Com una introducció prèvia al museu també es poden veure algunes peces (pintura sobre taula) del segle XVI que manifesten la presència d'alguns referents renaixentistes en la producció artística local. L’edifici del nou museu del Barroc està ubicat a l’antic col·legi Sant Ignasi de Manresa, un edifici neoclàssic que va construir la Companyia de Jesús. El Museu del Barroc de Catalunya fou inaugurat el 21 de febrer de 2024. La col·lecció està formada per 182 peces dels autors més representatius del barroc català, com Antoni Viladomat Manalt, Joaquim Juncosa, Francesc Tramulles Roig, Francesc Pla i Duran o Pere Cuquet, entre altres. 

L’exposició del Museu del Barroc de Catalunya es forma a partir dels fons del Museu de Manresa (96 peces), de l’aportació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (27) i de la Col·lecció Nacional d’Art de Generalitat de Catalunya (7), així com de l’aportació de diversos museus del país amb els quals manifesta la voluntat de coordinar-se en programes de treball per a la difusió d’aquest patrimoni (51).

 

 

(Entrada actualitzada el 10/09/2024)

Bibliografia bàsica:

— COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

Els gremis manresans

El món laboral durant l'edat mitjana

Entre els segles XI i XIII Europa va experimentar un gran impuls demogràfic acompanyat del creixement de les ciutats i l'aparició d'una nova classe social formada per mercaders i artesans. Aquests es van agrupar en confraries segons els oficis per donar cobertura als seus membres: els "gremis", paraula que prové del llatí i significa "si", "falda" o "protecció". Els gremis consistien en corporacions de treballadors, integrades per artesans d'un mateix ofici tenia per finalitat defensar els seus interessos professionals. Entre els seus objectius estava aconseguint un equilibri entre la demanda d'obres i el nombre de tallers actius, garantir la feina als seus associats, millorar el seu benestar econòmic i els sistemes i tècniques d'aprenentatge de l'ofici. Els primers que es tenen notícia van sorgir al nord de França al segle XII: es tractava del gremi dels forners de Pontoise, creat el 1162, i el dels adobers de Rouen (1163), que van ser legitimats per les autoritats per exercir en exclusiva les seves activitats. Per la mateixa època es va crear la Hansa de París, gremi mercantil que es va atribuir poders municipals, va monopolitzar el comerç fluvial al Sena i percebia drets sobre el trànsit de vaixells a Normandia.

En els gremis, es podia identificar tres nivells de treballadors. Aquests eren: aprenent, el nivell més baix dins del taller. Aquest entrava al taller als 7 anys i durava fins als 14 anys. Els seus compromisos estaven contemplats en què havia d'obeir al mestre, no absentar-se i romandre tot el temps establert amb el mestre. Després venia l'oficial, el nivell intermedi dins el taller. A aquest nivell s'hi accedia a través del que ara en dirien un "examen". Aquests podien obrir el seu propi taller i cobraven el seu propi sou. Finalment hi havia el nivell més alt, el mestre. Aquest acollia als aprenents a la família, els ensenyava la tasca destinada i els donava alimentació i allotjament. Tenia com a compromisos sustentar l'aprenent, ensenyar la tasca i donar una representació econòmica a l'aprenent. Per accedir a aquest nivell, també era necessari presentar una mena d'examen "per ascendir".

En tots els tallers que componien el gremi, s'utilitzaven les mateixes eines perquè la qualitat del treball, les condicions del mateix i tant els aprenents com oficials fossin igualitaris per a tothom. Els tallers de tots els pertanyents al mateix gremi se situaven en un mateix carrer. En aquests tallers, el treball artesanal era el més important. Aquests tallers es trobaven en cases de propietat del mestre. A causa de l'analfabetisme del període medieval, per identificar a què es dedicava cada taller, se situava una imatge al·lusiva al taller per reconèixer la tasca. Cada taller tenia les seves pròpies normes. Aquests tallers fixaven unes normes que havien de complir de forma obligatòria que indicaven les tècniques de treball, els instruments de treball, els dies festius i el nombre d'empleats. En aquestes normes, també, s'especificava la suma de remuneració i el lloc de veneració per al sant que representava la seva tasca.
 
Gremis i confraries a Manresa

Les diferents professions medievals es van agrupar en zones concretes de la ciutat, i a aquest fet es deu el que alguns carrers portin encara en el dia d'avui el nom d'oficis que van desaparèixer molt temps enrere, com és el cas de la ciutat de Barcelona, però i la ciutat de Manresa? Conservem encara els noms dels carrers medievals amb el nom característic del gremi? I els seus patrons i confraries? Quan els gremis eren constituïts, se'ls hi assignaven barris o carrers, a Manresa hi havia els carrers de Clavetaires, Sabateria, la Cuirateria, dels Sastres, la Bosseria, dels Especiers, entre altres. Cada gremi tenia un patró, un sant protector.

La confraria i el gremi tenien a l'església una capella dedicada al patró del gremi, i allí es reunien els membres de cada gremi per escollir els càrrecs o comunicar una nova disposició. Les eines de l'ofici més humil eren gravades en uns escuts heràldics, que ostentaven amb orgull i es transmetien de pares a fills, els agremiats com a herència gloriosa. Per exemple, a la capella del Sant Esperit de la Seu, pròpia dels cuiraters, s'hi veuen escuts amb les eines de l'ofici. Igualment n'hi ha al museu comarcal de Manresa, procedents de l'Església del Carme, on hi havia establerts diversos gremis antics. La bandera del gremi, sostinguda amb honor per mans plenes de durícies en l'ofici mecànic, onejava no menys en les festes cívico-religioses que en els camps de batalla.

Gremis	Confraries	Any de Fundació	Església
Sabaters	Sant Antoni Abat	1322	La Seu
Blanquers	Sant Esperit	1322	La Seu
Paraires	Sant Pere Màrtir	1370	Sant Pere Màrtir
Traginers	Sant Eloi i Sant Mateu	1379	El Carme
Pagesos	Sant Salvador	1379	El Carme

Font: Sarret i Arbós, J. (1923), Història del Indústria i comerç de Manresa 

Bibliografia electrònica:

• Bloc Gremios Medievales
• Les crónicas de Thot: Los gremios de Barcelona

Bibliografia:

• BENET, Albert. Història del Bages. (Vol.1). Ed. Parcir. Manresa, 1987. 
• SARRET i ARBÓS, J. Història de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1921. 
• SARRET i ARBÓS, J. Història de l'Estat Polític i Social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1925. 
• SARRET i ARBÓS, J. Història de la Indústria, el Comerç i els Gremis de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1923. 
• AA.DD. La crisi de la baixa edat mitjana a la Catalunya Central. Col. Miscel·lània d'Estudis Bagencs. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, 1994. 
• JUNYENT, Francesc. Història Gràfica de Manresa: El patrimoni històric i Artístic. Ed. Parcir Selectes.

La Plaça Major de 1906

Breu repàs dels negocis de la plaça gran

La plaça Major és probablement l'espai que menys ha canviat de fisonomia de la ciutat vella de Manresa amb tots aquests anys. Tan sols n'ha substitut les antigues façanes per altres de més modernes i elegants. Un factor clau per entendre aquest manteniment històric ha estat mantenir l’alineació de les cases de la Plaça donant una imatge de continuïtat que ha permès identificar de forma inqüestionable la Plaça Major. La història del comerç en aquesta plaça forma part de la història de la nostra ciutat en majúscules. A continuació fem un repàs dels comerços que hi havia a la Plaça tal com els va fotografiar l'any 1906 l'editor barceloní de postals, Àngel Toldrà. Àngel Toldrà i Viazo va editar un segon grup de 12 postals de Manresa el primer semestre de 1908, de les fotografies que havia fet l’any 1906. El col·leccionista Joan Vila-Massana i Portabella les va tornar a recollir per la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l’any 2009.

Començant per l’esquerra cap a la dreta veiem en primer terme les dues portes, sota tendals, de la pastisseria, confiteria i botiga de queviures La Virreina d’en Josep Fàgregas on hi venien els articles de menjar més selectes de la ciutat. A continuació, sense tendal, la Impremta Vinyals Germans on s’editaven llibres, se'n venien i es feien qualsevol treball d’impressió. Els tres tendals següents eren de la Drogueria d’Àngel Ferrer i Granera i la Farmàcia de Ramon Oliveras. El següent tendal correspon a la Cansaladeria Torner, però fins pocs anys abans hi havia hagut el cafè més famós de Manresa: el Café Gual on es reunien la gent de la ciutat per parlar de moltes coses, entre elles de política, el que va fer que hagués estat tancat en més d’una ocasió segons el moment polític en què es vivia. A continuació hi havia la Carnisseria de Francesc Tomàs i a sobre, al primer pis, la consulta de l’odontòleg Francesc Horta i Felip que tenia un rètol negre d’anunci que ocupava tot el balcó. A continuació a la part dreta de la plaça des del carrer de Sobrerroca hi tenim l’altra pastisseria que hi havia a la plaça, parlem de la Pastisseria i confiteria La Palma. Al costat, amb un tendal, hi ha l’espardenyeria La Permanent i a sobre el primer pis amb un gran rellotge que presideix aquell costat de la plaça la popular i coneguda Rellotgeria i joieria de Joan Bransuela. Al costat i per acabar un dels establiments emblemàtics de la plaça, la Barberia de Jaume Blanch que al mateix temps feia d’agència d’encàrrecs i ell mateix feia de comissionista per a qualsevol afer a causa de la gran quantitat de relacions que tenia.

Bibliografia:

• Vila-Massana i Portabella, Joan (2009): “Postals de Manresa. Imatges per a la història”, Revista Dovella, núm. 101.

Una capital de bisbat

Un bisbe propi a Manresa?

Els antics jutjats de Manresa. Fotografia: Jordi Preñanosa

El 5 de febrer de 1955 el diari Manresa es feia ressò d'un rumor, amb el títol: ¿Manresa, capital del Obispado? on es parlava de crear un nou bisbat de Manresa, concretament es volia convertir els antics jutjats de la Baixada de la Seu en la nova seu episcopal del bisbat manresà. La notícia explicava fins i tot que el bisbe de Vic passés mig any a Manresa i l'altre a la capital de l'Osona.

"Se rumorea insistentemente sobre la creación de una nueva diócesis, cuya capital radicará en esta ciudad, en la que, de tiempos remotos, se levanta un edificio destinado al palacio episcopal. Exponen los historiadores que en el año 1351, los consejeros municipales, por carecer de local propio para celebrar sus sesiones, adquirieron en propiedad un huerto y patio delante el cementerio de la Seo para levantar en dicho solar la primera Casa de la Ciudad que a últimos del siglo XVII se pensó destinarlo a palacio episcopal ante la expectativa de contar Manresa con obispo propio, o al menos con la probabilidad de que dicha jerarquía eclesiástica residiera seis meses del año respectivamente en Vich y Manresa, creando en ésta un vicario general independiente del de aquella ciudad. Por eso los consejeros determinaron trasladar el Consistorio en las casas de la Plaza Mayor y poner en condiciones de estabilidad el edificio de la bajada de la Seo y ofrecérselo al señor obispo, consignándole, además una subvención. Las aspiraciones de los manresanos no tuvieron efecto a causa de las guerras que sucedieron y por la tenaz oposición de algunos diocesanos"

Bibliografia en línia:

• El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): Manresa i el bisbat de Vic