06 de febrer 2017

El convent de Santa Clara

La història d'una comunitat religiosa (1602-1936)

L'avui en dia comunitat de monges dominiques de clausura del convent de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara és a la ciutat de Manresa des de l'any 1602, tot i que la presència de monges contemplatives en aquest edifici es remunta fins al segle XIV, més concretament els anys 1322 i 1326, amb una antiga comunitat de clarisses que va desaparèixer el 1599 per la falta de noves vocacions.

El convent de Santa Clara es troba al vell camí que unia Manresa amb la ciutat comtal de Barcelona passat pel Pont de Vilomara, als afores de Manresa i molt a prop de la Casa de la Culla. En aquest indret, envoltat de verd, hi havia al segle XIII, un capella molt petita dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, construïda per ordre de Guillem de Coromina, rector del santuari de Viladordis. De fet al nomenclàtor actual, podem trobar el carrer "Sant Llàtzer" i "Sant Blai" relativament a prop del convent de Santa Clara. La capella dedicada a aquests dos sants era atesa i cuidada, en aquell temps, per dos capellans.

L'antiga capella de Sant Llàtzer i Sant Blai es va convertir en un espai de culte del monestir del nou convent, que es va construir l'any 1326 i que va ser ocupat per les monges clarisses, formada per l'abadessa i cinc monges més. L'any 1346 ja hi havia setze monges, però el nombre de religioses va disminuir considerablement al principi del segle XV, fins que només n'hi restaren dues el 1546. Per evitar que el convent quedés del tot abandonat, els consellers de Manresa es van posar en contacte amb diversos ordes religiosos del Principat, perquè el convent quedés sota la jurisdicció d'alguna ordre que se'n fes càrrec. Finalment, el 1602, es va signar un acord amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona sobre la fundació del monestir; el bisbe de Vic el va erigir de nou aquell mateix any i les monges dominiques -onze monges més la priora- es van comprometre a viure-hi.

El nou convent de Santa Clara, les obres de 1904

El nou convent va adoptar el nom oficial de monestir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, unint el seu doble origen històric. Amb l'orde de les dominiques, van començar tot un seguit d'obres de millora de les instal·lacions, la més important fou la de 1904, sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Soler i March. De fet la seva família fou la que va pagar les obres. A principis del segle XX l'edifici estava envoltat de xiprers, i davant l'edifici, al costat del camí de Barcelona, hi havia un pou amb un altar i una imatge dedicada a Sant Domènec. Havia estat costum dels veïns de la zona pujar a beure aigua del pou i a menjar anisets per la festa de Sant Domènec el dia 4 d'agost.

La comunitat es va mantenir i va augmentar el nombre de religioses, l'any 1905 ja hi havia 28 monges. Onze d'elles eren manresanes, sobretot del barri de les Escodines, i d'altres eren filles de persones benestants de la ciutat i fins i tot de l'alta societat manresana. Al llarg del primer terç del segle XX, la zona de Santa Clara va anar creixent amb lentitud. A la dècada dels 20, els carrers Nou i Vell de Santa Clara encara no estaven pavimentats. D'altra banda, el convent va patir els efectes de la Guerra Civil, i de fet, el juliol de 1936, va ser saquejat i transformat de forma provisional en una presó. Les monges foren evacuades i no hi tornaren fins a l'any 1939.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876 - 1965. El Papiol: Efadós

Printfriendly