La Balconada

Un breu repàs històric

Al darrer post, vaig parlar una mica d'un dels barris més populars de Manresa, la Font dels Capellans. Doncs ara vull seguir aquest recorregut pels barris de Manresa, aquest cop ens aturarem al barri de la Balconada.

El monument de Josep M. Subirachs hi dóna la benvinguda. Mostra les quatre barres catalanes, que es projecten cap al cel. Aquest és el signe distintiu de la Balconada per als qui hi accedeixen amb vehicle venint del centre de Manresa.

La Revolució Industrial, que va tenir lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, va trobar a la conca del Llobregat una força energètica privilegiada, i es va omplir de seguida de fàbriques tèxtils, sobretot cotoneres, amb la introducció de la màquina de vapor per tecnificar el procés de producció.

El Pla general d’ordenació urbana de Manresa de l’any 1964 partia del supòsit que la capital del Bages l’any 2000 arribaria als 100.000 habitants. A partir d’aquí es feien unes previsions de necessitat de creixement de la ciutat i d’expansió urbanística. Entre 1963 i 1972 s’aproven 12 plans parcials, quatre dels quals corresponen a polígons d’habitatges (Balconada, el Xup, la Parada i la Font dels Capellans) i cinc més reben l’aprovació inicial.

El Pla parcial del polígon residencial la Balconada s’aprova el 24 de juny de 1968, es construeix a partir del 1975 i rep els primers veïns el 1980. Les necessitats d’habitatge eren, llavors, molt diferents. S’havia aturat l’allau immigratòria i no calia fer pisos a correcuita. De manera que la Balconada no es reservava a la mà d’obra acabada d’arribar al Bages o a les parelles a punt de casar-se, sinó que fou ocupada per famílies ja residents des de feia anys i que desitjaven millorar d’estatus; gent procedent, en una part molt important, del nucli antic.

La Balconada als anys 80 i 90

Quan, el juny de 1980, es va adjudicar la construcció de 496 pisos de la primera fase de la Balconada, després de cinc anys de l'inici de la seva construcció, va néixer un nou barri considerat "perifèric", tot i que els seus habitants no tenien aquesta perspectiva. El barri de la Balconada era un polígon d'habitatges allunyat dels serveis, comerços i del centre de Manresa.

Igual que a la barriada del Xup, els inicis al nou barri de la Balconada no foren especialment agradables. No hi havia escola, patia greus deficiències en la recollida de brossa i els busos no hi paraven. La raó per entendre perquè aquests nous pisos es van omplir tan de pressa fou la gran demanda d'habitatge social que hi havia als anys 80. Entre les parelles joves que cercaven una llar i les famílies que havien abandonat els seus pisos del barri antic (Escodines, Barri Antic i Barriada Mion) sumaven 1.700 sol·licituds per a menys de 500 habitatges. Molta gent va quedar-ne fora, perquè no hi havia suficients pisos per tothom.

El primer hivern que van passar els nous veïns al barri van descobrir que els habitatges tenien deficiències a les teulades i als sifons. L'aïllament tèrmic era horrible. El Instituto Nacional de la Vivienda, empresa pública constructora, hauria de solucionar tots els desperfectes. Quan es va resoldre aquest problema van sorgir nous problemes, aquesta vegada amb l'ajuntament de Manresa. L'ajuntament encapçalat pels socialistes va voler cobrar a la força l'impost de contribució als habitants de la Balconada, que es negaven a pagar-li, ja que argumentaven que els propietaris dels pisos eren l'empresa pública que els havia construït. L'Associació de Veïns del barri de la Balconada es negaria a pagar fins que als seus veïns no se'ls entregués l'escriptura del pis.

El mes de juny de 1985, l’Estat, mitjançant el Reial decret 1009/85, va traspassar a la Generalitat de Catalunya el control de la qualitat de les edificacions dels habitatges construïts fins al 1980 i la promoció pública dels habitatges. D’aquesta manera començava la feina per a ADIGSA que, des de 1985, ha administrat més de 77.000 habitatges, distribuïts en 513 grups, 201 corresponents als barris traspassats i 312 a les noves promocions fetes per l’Institut Català del Sòl.

Entre 1987 i 1995 es van adjudicar 310 habitatges més al barri. Els nous veïns farien créixer considerablement el barri. El 1996 l'origen de la població de la Balconada es repartia amb un 63% de veïns que havien nascut a Catalunya i un 36% de la resta de l'estat espanyol. De fet, la Balconada era el barri amb més població immigrada, sobretot de les províncies de Sevilla i Còrdova. A partir d'aquell any el padró municipal de la ciutat dividiria els barris de la Balconada i Cal Gravat-Bufalvent en dues unitats estadístiques diferents.

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Federació d'AV de Manresa, 1996

- FAVIBC (Federació d'Associacions de Veïns d'Habitatges Socials de Catalunya)

Els capellans, les noies i la font

La Font dels Capellans

Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d'aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d'ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d'anissos a la butxaca. Solia anar a una font que hi havia al marge d'un camí de carro amb molta herba i arbres, per la rodalia de Manresa. Allà es reunia amb una colla de tercerons de la Cova i d'altres capellans de la ciutat.

En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s'hi acostés alguna noieta a buscar aigua. Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D'aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes. -Era el nostre pecat- deia mossèn Camilo somrient. Mentre les noietes s'allunyaven amb el càntir ple d'aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d'aquelles noietes tan boniques en aquella petita però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l'indret com "la font dels capellans".

Avui la Font dels Capellans és un barri de Manresa, entre el Pont de ferro de la línia dels FGC Barcelona-Manresa i la Sagrada Família. El barri té 800 habitatges construïts fa més d'anys per l'Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l'antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l'indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d'anys enrere.

Font: Festa.cat

La consodilació industrial

Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX

El segon volum de l'obra, La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900), és part de la tesi doctoral que, sota el títol Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX, va presentar l'autor a la Universitat de Barcelona. Aquest volum presenta unes característiques diferents respecte de l'anterior.

A més d'analitzar aspectes de l'organització econòmica i de l'estructura urbana del període, l'autor s'entreté més –a causa, en part, de l'abundància més gran de les fonts- en els aspectes de la construcció de la ciutat amb tots els seus condicionant, i insisteix especialment en l'expansió d'aquesta cap al regadiu i en l'estudi de la propietat urbana.

En aquest període, la industrialització s'accentua, però varia la intensitat del procés segons la conjuntura econòmica i política. Amb aquesta es donarà una major diversificació d'altres activitats i serveis, entre els quals adquireix gran importància el comerç a l’engròs. Es reforça, per tot això, el paper de capital de Manresa, que augmenta la seva àrea d’influència.

Augmenta, doncs, la demanda d'habitatges i, després de l'última guerra carlina, el creixement de la ciutat serà ja horitzontal i fora del recinte emmurallat. El desenvolupament urbà es farà seguint les carreteres de Vic i de Cardona, a les quals s'afegiran carrers transversals. La ciutat resultant tindrà uns espais més diferenciats que els de la ciutat manufacturera. Així, sense que hi hagi una separació total i brusca de l'espai, trobarem zones industrials i zones de comerç especialitzat. També els artesans tenen una localització pròpia, igual que els serveis. Els espais residencials se separen segons la situació econòmica de la família, i dins de la ciutat vella hi ha una clara diferenciació social en funció de l'alçada del pis que s'ocupa dins la casa.

L'obra presenta també un estudi d'altres factors que han incidit en la construcció de la ciutat. Així, analitza les atribucions municipals en matèria urbana resseguint la legislació espanyola al llarg del segle XX, especialment les lleis d'alineacions i d'eixample i les d'expropiació forçosa.

Continua amb l’anàlisi de les propostes concretes per ordenar la ciutat en el cas de Manresa: el Pla d'Alineacions i la seva realitat, i també els diversos intents frustrats d'elaborar un pla d'eixample, que no s'arriba a realitzar. Un altre reflex de la problemàtica ciutadana són les normes que s'imposen per al millor funcionament de la ciutat. Oliveras analitza les ordenances municipals de Manresa i els problemes que hi va haver per adequar-les i posar-les al dia. Unes normes massa estrictes haurien estat un fre per al creixement de la construcció i una limitació dels guanys que el sòl urbà possibilitava. Precisament, el paper dels agents urbans i dels diferents grups socials és comentat àmpliament, abans de resumir en un model interpretatiu el desenvolupament de Manresa a la llum de les teories utilitzades i dels resultats concrets de la investigació.

Text adaptat de Rafael Llussà.

Bibliografia:

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- SOLÀ PARERA, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

Indústria i urbanisme de Rafael Llusà i Torra

Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870)

En el primer volum, Desenvolupament industrial i evolució urbana de Manresa (1800-1870), Josep Oliveras ens mostra com les característiques essencials d'una ciutat industrial del segle XIX es van donar també a Manresa, i com un canvi en la manera de producció, que anava acompanyat de l'aparició de la indústria moderna va provocar el creixement demogràfic i urbà de la ciutat.

Per això, després de descriure'ns el model teòric de desenvolupament urbà al segle XIX seguint les teories de Pred i de Jacobs, l'autor s'atura a analitzar les característiques de la ciutat manufacturera.

La ciutat preindustrial conté una població jove i en una bona part flotant, mostra de la importància de les migracions. La manufactura sedera i el comerç són la base econòmica de la ciutat. Amb el canvi de producció de la seda al cotó, naixeran les primeres fàbriques que introduiran la nova manera de producció.

L'agricultura, d'exportació en una bona part, serà un element bàsic perquè contribuirà a l'acumulació de capital i alhora serà un complement molt important dels ingressos de les famílies treballadores. L'estructura urbana és analitzada a través de la localització de les diferents activitats i de les transformacions que tenen lloc a la ciutat. L'estructura és la pròpia d'una ciutat preindustrial, en la qual no hi ha distinció entre lloc de treball i residència, i on trobem una zona o uns carrers de més prestigi social, ja que s'hi situen les residències de les capes més benestants, les funcions comercials i de serveis més especialitzades i els centres de poder. La ciutat que se'ns presenta a la segona part del llibre no és gaire diferent de les descrites per Charles Dickens en la seva obra. Hi trobem concretat el model de ciutat industrial a partir dels canvis que experimenta en l'estructura interna i de l'aparició de barris obrers al costat de les fabriques. L'eliminació dels obstacles per al creixement urbà i les transformacions provocades per l'aparició de nous mitjans de transport -el ferrocarril i les noves carreteres- són conseqüència i alhora causa del desenvolupament urbà.

Després d'analitzar les característiques de la població, l'autor descriu la transformació de les activitats econòmiques: l'enfonsament de la veleria i l'ascensió de la indústria cotonera, sobretot la filatura. S'estudien també les possibilitats energètiques de l'aigua manresana i els conflictes que es van derivar de la lluita pel seu control i l'estructura econòmica de la ciutat és analitzada a partir del Cens de Contribucions comercials i industrials de 1860.

El sector tèxtil apareix com a motor de l'economia urbana i generador de noves activitats. L'expansió econòmica va acompanyada d'una millora important dels transports i de les comunicacions, la qual cosa ajuda a la potenciació del mateix sector tèxtil.

Són interessants l'estudi de l'edificació i la tipologia de cases que hi trobem. A més de la casa pagesa i de l'artesanal, pròpies de períodes anteriors, hi trobem un nou tipus de casa, la de pisos de lloguer.

A continuació segueix l'estudi de la propietat urbana, i de la localització de les activitats en l'espai urbà, que ens mostra l'estructura de la ciutat. S'hi diferencia ja un espai industrial (prop del riu Cardoner i dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors) i un espai comercial i de serveis que configura el centre de decisions de la ciutat.

En una ciutat en creixement i transformació apareixen nous problemes i noves necessitats. Per això es van realitzar, en uns pocs anys, grans obres d'infraestructura que havien de canviar la fesomia de la ciutat: la fàbrica de gas i la xarxa d'enllumenat públic, els dipòsits i la xarxa d'aigua potable, les clavegueres, l'empedrat dels carrers. Les noves carreteres i l'arribada del ferrocarril acaben de transformar una ciutat que es dota, també, d'equipaments escolars i assistencials regits fonamentalment per ordes religiosos. Pel que fa a la societat del moment, ens trobem ja amb una burgesia industrial estructurada, sense oposició política i conscient del seu paper, i amb una important classe obrera formada majoritàriament per dones, especialment a la filatura.

El govern de la ciutat es troba en mans de fabricants i d'advocats, que constitueixen una minoria emprenedora que intervé activament en els processos socials i en la construcció de la ciutat.

Més informació:

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Una truita de tres ous

El tripartit arriba a la ciutat

El 1995 va ser l'any de l'entrada a l'Ajuntament de Manresa del pacte de les esquerres, entre PSC, ERC i ICV. Els tres partits van donar l'alcaldia al socialista Jordi Valls, que es convertia així en el tercer alcalde manresà de la democràcia i que va governar fins al 2006, moment en què va passar a ocupar la conselleria de Treball i Indústria i posteriorment ocupar la presidència de l'Autoritat Portuària de Barcelona. La cadira de l'alcalde de Valls la va passar a ocupar el socialista Josep Camprubí, que va sortir reelegit a les últimes municipals del 2007.

Les eleccions van donar 9 regidors a CiU; 8 al PSC, 3 a ERC, 3 al PP i 2 a ICV. Malgrat guanyar, doncs, el candidat convergent Pere Oms (el fins llavors alcalde, Juli Sanclimens, no es presentava en la reelecció) no va aconseguir mantenir l'alcaldia. En general, a tot arreu, el PSC resistia la crisi estatal, el PP ascendia i CiU obtenia resultats irregulars.

El tripartit al consistori manresà repetiria la mateixa fórmula l'any 1999, 2003 i 2007, CiU guanya en vots, però acaba sempre perdent davant la coalició de les esquerres: PSC, ERC i ICV.

Resultat, eleccions municipals de 1995 a Manresa:

Cens electoral: 56.325
Regidors: 25
Participació: 56,09 %
Abstenció: 43,40 %

Resultat, eleccions municipals de 1995 a Manresa | Històries Manresanes

Candidatures: CiU (vots: 11.066, % de vots: 35,22, regidors 9), PSC (vots: 9.731, % de vots: 30,87, regidors 8), ERC (vots: 4.233, % de vots: 13,47, regidors 3), PP (vots:3.389, % de vots: 10,78, regidors 3) i ICV (vots: 2.486, % de vots: 7,91, regidors 2).

Font: Municat, SIAL.

Entre Tots Sants i Manresa

Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses

A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany -i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada- fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita.

Bibliografia:

- AMADES, Joan (1951): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

El Casino, un final inesperat

La capsa dels trons es comença a destapar, el Casino pagat a preu d'or

"L'estat en què es trobava el Casino era una cosa depriment i terrorífica."

Josep Emili Hernández Cros, arquitecte que va redactar el projecte de recuperació del Casino.

Feia un any, el 1990, que l'Ajuntament de Manresa havia expropiat el simbòlic Casino, situat en un dels laterals del primer tram del passeig Pere III. L'objectiu era treure'l de la degradació i restaurar-lo de cap a peus per la futura ubicació d'equipaments municipals. Una de les polèmiques inicials va ser el retard de l'inici de les obres, que, si bé s'havien d’haver posat en marxa a principi d'aquell any 1991, finalment no ho van fer fins ben entrar l'any següent, tot i que el novembre de 1990 l'arquitecte de la Diputació de Barcelona que havia presentat l'avantprojecte d'utilització del Casino havia advertit que, sense esperar la redacció definitiva del projecte, calia actuar en l'estructura de l'edifici perquè la degradació avançava dia a dia. La capsa dels trons es va començar a obrir l'octubre del 1992. El PSC va demanar la dimissió de l'alcalde Juli Sanclimens pel perill que l'expropiació del Casino costés 700 milions de pessetes, la quantitat més elevada que en aquells moments es temia si el Tribunal Superior de Justícia no modificava la valoració de la finca feta pel Jurat Provincial d’Expropiacions. L'afer no feia sinó començar i culminaria amb la sentència, uns quants anys després de prop de 1.500 milions de pessetes. L'ajuntament governat per Sanclimens (CiU) havia comptat inicialment que n'hauria de pagar poc més de cent.

Un breu repàs històric

El Casino de Manresa és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, el cos principal es va construir en tres anys, de 1906 a 1909 com una obra de transició cap al modernisme. Amb l'aparició d'altres sales de festa i sobretot de les discoteques a la dècada dels 60, va deixar de ser rendible tot i obrir les portes a tothom, fins al moment només era permès l'entrada als cercles burgesos manresans, era conegut com el "Casino dels senyors". Va tancar les portes com a club a mitjans dels 70 i s'aprofità només el bar que junt amb la resta de l'edifici entrà en un període de decadència fins al seu tancament definitiu a finals dels anys 80. L'any 1980 va ser declarat Monument Històric Artístic, evitant que l'edifici fos derruït per mitjà d'una operació especulativa.

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys)

Una història per descobrir, el feminisme

Les arrels del moviment feminista manresà

Les arrels del moviment feminista a Manresa i el Bages es troben en l’Associació de Dones del Bages, el grup de dones que va encapçalar a la comarca -des del 1978 i fins al 1992- el despertar d’un moviment feminista durant la transició democràtica. L’entitat va néixer en un moment crucial: just després de la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976.

La primera i més important lluita que va dur a terme l’entitat va ser la reivindicació d’un Centre de Planificació Familiar, que es va aconseguir i va ser dels primers de Catalunya. Les seves propostes, expectatives i inquietuds relacionades amb la sexualitat lliure i el dret a decidir: anticonceptius i avortament, fi de la violència sexual, eliminació de les traves sexistes al camp laboral, de l’educació i polític, es plasmaren en un intens treball d’anys oferint a les dones de Manresa i comarca assessorament psicològic i sexològic, promovent l’estudi i divulgació de temes feministes; facilitant assessoria legal a la dona; organitzant actes, xerrades i conferències; treballant per solucionar el tema de l’avortament i denunciant tots els fets discriminatoris, mitjançant recursos jurídics i d’altres. Alguns dels lemes del moviment feminista en aquells anys són tota una declaració de principis: “dret al propi cos”, “Anticonceptius per no avortar. Avort lliure i gratuït per no morir”, “Jo també sóc adúltera”, “Igual salari per igual treball”, “Dona: si t’agredeixen, respon!”, “Lliure en la maternitat, autònoma en el treball, protagonista en la societat”.

Moltes d’aquestes dones duien una doble militància: política i feminista, religiosa i feminista, associacionista (moviment veïnal) i feminista, etc. Així, l’entitat aglutinà des del principi gent molt diversa: des de dones provinents de moviments cristians fins a militants d’esquerres i capdavanteres de moviments associatius i veïnals. Compartint, això sí, una visió femenina i feminista de la societat. Però l’Associació de Dones del Bages, com la majoria d’entitats amb un nucli humà i social de base i acció, va passar per alts i baixos, i el 1992 l’associació va tancar portes definitivament. Va desaparèixer com a entitat, i la seva lluita va quedar truncada.

Quatre anys més tard, el 1996 i des de l’àmbit de les institucions municipals, s’endegà un nou projecte que, sense abanderar els ideals del moviment feminista, si pretenia cobrir una mancança latent: el suport a la dona. D’aquesta manera es va posar en funcionament a Manresa el Punt d’Informació i Atenció a la Dona de la ciutat (PIAD) Montserrat Roig.

Però, i el moviment feminista a la ciutat, fora de l’àmbit institucional? Ha existit i existeix, amb alts i baixos, amb major o menor projecció social, però latent al cap i a la fi. Durant uns anys va ser el moviment feminista de dones Inkietes. Avui en dia, el col·lectiu Columna Clitoriana, i també d’altres grups de dones emmarcats en àmbits d’actuació diversos.

Perquè tot i viure en ple segle XXI, la igualtat real –que no formal- encara és una assignatura pendent a la nostra societat.

Bibliografia:

- GARCIA I CASARRAMONA, Gal·la (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Manresa: Ajuntament de Manresa | Centre d'Estudis del Bages.

Història d'un franquista manresà

Mariano Calviño de Sabucedo Gras

Il·lustració: Caricatura de Calviño extreta del "Diario de Barcelona" del 6 d'octubre de 1964 (Revista Dovella, p. 7, octubre 1991, núm. 39)

Mariano Calviño, manresà nascut l'any 1907, fou un dels falangistes catalans més reconeguts dintre l'esfera de poder i clienteles que va sorgir amb el triomf franquista l'any 1939. En Mariano era fill d'un tinent coronel d'artilleria de l'exèrcit espanyol i de la filla dels propietaris dels magatzems Gras. Es casà amb Enriqueta Manén Maynou, copropietària de Manufacturas Manén S.A. i cosina d'un cunyat del falangista català José Ribas Seva.

Calviño es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i exercí com a tal primer a la ciutat de Barcelona i posteriorment a Manresa. Fou precisament a Manresa on començà la seva carrera com a polític, fou secretari de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa, assessor de la Unió Mercantil, advocat de la Mútua Patronal i de l'Associació de Propietaris Rústics de Manresa i Berga. Durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera es va mostrar fidel al nou govern de caràcter dictatorial, la seva addicció al règim li comportà presidir la Joventut d'Unión Patriótica a Manresa, però en proclamar-se la Segona República va ingressar de forma molt fugaç a Acció Catalana. El 1933 fundà la Unión Social Hispánica, amb la que el 1934 s'integrà al nucli barceloní de la Falange Española.

Calviño no participà de forma directa en l'aixecament del 18 de juliol de 1936 de l'exèrcit rebel, va aconseguir amagar-se i fugí a Barcelona, d'on escapà per via marítima gràcies al consolat d'Itàlia i ràpidament passà a zona nacional. Manuel Hedilla l'envià a Portugal a recollir fons i el març de 1937 s'establí a Burgos (capital de l'autoproclamada España Nacional), on substituí Carlos Trías Bertran com a secretari territorial de la Falange catalana. El març de 1939 Raimundo Fernández Cuesta, ministre del secretariat General del Moviment, el designà Cap Provincial del Movimiento Nacional a Barcelona, però fou destituït pocs mesos després, el novembre de 1939, per les pressions de Trías i Luys Santa Marina.

Calviño va formar part del cos de voluntaris espanyols, l'anomenada División Azul, que Franco envià a l'URSS per lluitar al costat de Hitler. L'estada de Calviño a la División Azul fou breu, de juny a octubre de 1943. Mariano Calviño fou un dels 40 de Ayete, consellers directes del dictador Franco.

La seva postura a la mort del dictador

Fotografia: Mariano Calviño a la revista Mundo l'abril de 1974, dins del dossier "Els Patricis del Franquisme" (Revista Dovella, p. 11, octubre 1991, núm. 39)

Mariano Calviño fou un fervent valedor de la candidatura monàrquica d'Alfons de Borbó-Dampierre a la corona espanyola, en detriment del futur rei Joan Carles I. El 1976 fou un dels procuradors en Corts que votà contra la Llei de Reforma Política. Pel que fa al sector empresarial, Calviño presidí la Societat General d'Aigües de Barcelona, el Comité Sindical del Cacao, i fou vicepresident de la Sociedad Anónoma CROS SA, i conseller del Banco Español de Crédito, entre altres càrrecs que ostentà fins a la seva mort als 73 anys.

Bibliografia:

- Joan Maria Thomàs: "Feixistes! Viatge a l'interior del feixisme català". L'Esfera dels Llibres, Barcelona, 2008

- Gemma Rubí i Casals: "Mariano Calviño de Sabucedo i Gras (1907-1980): algunes dades biogràfiques" (Revista Dovella, Octubre 1991 núm.39, p. 7-12)

La indústria del cotó

Manresa, un cas singular dins del context català industrial

La teoria generalitzada que la indústria catalana "va del carbó a l'energia hidràulica", de l'historiador Jordi Nadal, no es compleix a Manresa i a altres poblacions on hi ha precocitat en la utilització dels salts d'aigua. No es pot estudiar únicament la industrialització de Barcelona i generalitzar-la a la totalitat del territori català.

La història de la industrialització a Manresa es contraposa a la teoria generalitzada de Jordi Nadal, segons Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània i professora de la Universitat de Barcelona. Manresa és un cas de revolució industrial hidràulica, ja que la màquina de vapor arriba tard a la ciutat: es fa entre el 1760 i el 1870. La indústria cotonera va ser protagonista en el procés d'industrialització català.

Els sistemes de confecció de fil venien marcats per tres tipus de màquines:

1) Jenny: funcionaven amb força manual i teixien un fil dèbil, adient per a la trama.

2) Water-frame: funcionaven gràcies a la força hidràulica i teixien un fil fort, adient tant per a trama com per a l'ordit del gènere de punt.

3) Mule-jenny: funcionaven amb força animal o hidràulica i feien un fil fort adient tant per a trama com per a l'ordit.

A Manresa, la filatura mecànica utilitzava una variant de les water-frame i gairebé no s'utilitzaven Jenny ni Mule-jenny. Les Jenny eren escasses, i les poques que hi havia se suposa que eren les substitutes de les water-frame quan el cabal del riu no era suficient.

Les water-frame també eren utilitzades per a la cinteria, una de les activitats econòmiques més importants de Manresa. La cinteria s'inicià en el segle XVIII a partir del moment que es treballava menuderies de seda, i continuà al segle XIX amb el teixit de les vetes de cotó. Era una indústria poc espectacular, però va ser molt important en el context de la ciutat perquè va ajudar al finançament de la indústria cotonera tradicional. En aquest sentit, el 1760 hi ha un gran increment de demanda de vetes i galons.

A Catalunya els nous sistemes de filatura arriben per la transferència tecnològica, tot i que a Anglaterra (pionera tecnològicament) estava prohibit ensenyar als altres països les tècniques de filatura anglosaxona.

És important destacar la localització de Manresa, una ciutat situada a la riba del riu Cardener i també del Torrent de Sant Ignasi, que van permetre obrir filatures de cotó de força hidràulica.

La primera fàbrica de Manresa amb water-frame data de l'any 1802 -la primera accionada amb força hidràulica de Catalunya- se situa al Torrent de Sant Ignasi. La filatura està constituïda per quatre socis: Dalmau, Codina, Martí i Serrano. L'home clau del projecte va ser Pablo Serrano, procedent de Madrid i format a la Fàbrica Real d'Àvila. La iniciativa d'aquests quatre empresaris va tenir tant d'èxit que tres anys més tard obren una altra fàbrica al mateix torrent.

El cotó a Manresa arriba a ser tan dominant que finalment s'han de construir fàbriques al riu Cardener tot i que suposa dificultats com picar pedra i fer canals a causa del poc pendent del riu. A banda, davant la dificultat de buscar salts d'aigua, molts molins paperers, moliners i fàbriques llaneres es reconverteixen en filatures i es construeixen fàbriques amb capital d'empresaris manresans a les poblacions dels voltants de Manresa.

Bibliografia:

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- SOLÀ PARERA, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

"The Iceman" arriba al TDK

El TDK Manresa fitxa tota una estrella en un any èpic

La mala temporada (1989-1990) que el TDK Manresa estava jugant l'any 1990 va obligar el club a realitzar canvis en la plantilla. Com a últim recurs, la directiva es va treure de la màniga l'ala-pivot nord-americà George Gervin (que va substituir al jugador balcànic Boban Petrovic) de 37 anys d'edat i que havia estat una de les grans figures de l'NBA al final de la dècada dels setanta.

Tot i que el fitxatge de Gervin (Detroit, 1952) va costar al Manresa prop de 20 milions de pessetes, el jugador arribava en hores molt baixes. El pivot havia estat el màxim anotador de l'NBA amb els San Antonio Spurs durant els anys 1978, 1979, 1980 i 1982, i havia jugat nou vegades en l'All Stars americà. Però les drogues i els problemes personals li van enfonsar la carrera (el 1985, havia abandonat la disciplina dels Spurs, pels Chicago Bulls d'un jove que feia meravelles i duia el dorsal 23) i des de la temporada 1986-87, després de comprovar com Michael Jordan feia un recital a la pista dels Boston Celtics de Larry Bird la primavera de 1986, va fer el salt a Europa, al Banco di Roma amb un rendiment acceptable, malgrat la falta de ritme a causa del consum d'estupefaents. L'abril de 1989, va admetre que tenia problemes amb les drogues: "He decebut als fans i a la meva ciutat, però estic en el camí de recuperar-me. M'esperen dies millors". 

La incorporació de Gervin, no va millorar el joc del TDK, que continuava en zona de descens de la classificació. En un altre intent desesperat, el club va canviar l'entrenador porto-riqueny Flor Meléndez (que es va negar al fitxatge de Gervin en considerar-lo un fre als jugadors joves de l'equip) per Ricard Casas, fins aleshores el preparador físic de l'equip, que no va impedir que el TDK jugués la permanència a la lliga ACB mitjançant uns fatídics play-offs. En la primera ronda els manresans van caure davant el Valvi Girona, i a la final els esperava el Tenerife nº1. Després de jugar dos partits, ambdós equips estaven empatats a una victòria. En el tercer, Juan de la Cruz feia un bàsquet d'esquena i donava la victòria al Manresa. I en el quart partit el TDK sentenciava l'eliminatòria. El TDK continuava a la lliga ACB.



Les rates del Vell Congost i les trucades als Estats Units

Acostumat a les grans instal·lacions dels EUA -Boston Garden, Forum d'Inglewood, Madison Square Garden-, Gervin va quedar garratibat en comprovar les reduïdes dimensions del modest Vell Congost manresà. També el sorprenen un parell de ratolins -com recorda el seu excompany Joan Peñarroya en una entrevista al portal Solobasket.com- que eren habituals als vestuaris del Vell Congost. Fred com el gel, Gervin accepta la seva nova realitat. Els seus companys -De La Cruz, Jordi Creus, el mateix Peñarroya, o el recordat Pep Pujolràs- no van poder evitar l'escepticisme inicial en veure'l totalment exhaust, després d'una senzilla roda d'escalfament.

Si les rates al vestidor aviat es van convertir en la rutina de Gervin, les trucades que efectuava als Estats Units aviat es van convertir en un problema per la directiva de Carles Cases, president del TDK. Gervin no dubtava en utilitzar el telèfon del Vell Congost per trucar als Estats Units, dedicava minuts a dialogar amb familiars i amics, i aviat les factures van començar augmentar de quantitat fins a límits surrealistes. Un indignat Cases, molest amb el luxe que es permetia Gervin, va indicar que el telèfon del despatx no era per ús dels jugadors, sinó de la directiva del club. Al final Gervin va acatar l'ordre i va deixar de trucar "a casa seva".

L'afició de Manresa ho va viure com tot un esdeveniment, el que era realment. De fet, més de cinc-centes persones van acudir al seu primer entrenament amb l'equip, omplint les grades per veure quatre dies després com en el seu debut davant Cajacanarias (20 de gener de 1990) Gervin anotava 23 punts en la primera part, tot i que finalment el seu equip cauria 79-92 a la fi, amb 31 punts del nostre protagonista.

George Gervin es va instal·lar a la ciutat de Barcelona durant el seu període com a jugador del TDK Manresa, amb la seva dona i els seus tres fills, que van matricular-se a una prestigiosa escola nord-americana de la capital catalana. Es va especular molt sobre el preu de la incorporació del jugador i del cost que suposava mantenir a tota una exestrella de l'NBA al Congost. A la premsa es parlava que el jugador, percebria 200.000 dòlars durant sis mesos, tot i que l'equip ho va negar a la premsa. El fitxatge de Gervin va tenir el vistiplau del màxim espònsor del Bàsquet Manresa, l'empresa japonesa TDK.

Resultat final

Les estadístiques de Gervin durant els 17 partits jugats amb la samarreta del TDK Manresa la temporada 89-90 són impressionants per un jugador en decadència: 25,5 punts per partit, amb 54% en tirs de dos punts, 38% en triples i 79% en tirs lliures, a més cal sumar-hi 5 rebots i 1,3 assistències en 33,4 minuts.

En la sèrie final, Iceman o Doctor J havia anotat 146 punts -36,5 per partit-. O millor dit: el 42% de tot el que sumà el TDK Manresa en la sèrie.

George Gervin és sens dubte el jugador nord-americà de més qualitat que ha jugat a la lliga ACB. Gervin és un dels 50 millors jugadors de la història de l'NBA.

L'any 1991, va fundar la George Gervin Youth Center una organització que ajuda a joves marginals –aturats, drogoaddictes o víctimes d'abusos sexuals o físics-, a Texas.

(Entrada actualitzada el 29 de setembre del 2021)

Hemeroteca:

- Diari Regió7 (16/01/1990): Gervin, un all-star que ve al TDK perquè "encara gaudeixo jugant"

Bibliografia:

- DALE, J. (2010). George Gervin, un héroe en Manresa. La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/deportes/20100403/53900362743/george-gervin-un-heroe-en-manresa.html

- George Gervin, former all-pro guard for the... (1989). Los Angeles Times. https://www.latimes.com/archives/la-xpm-1989-05-01-sp-2258-story.html

- MundoDeportivo.com. (2015). George Gervin: Un hombre de hielo en Manresa. Mundo Deportivo. https://www.mundodeportivo.com/20150120/baloncesto/un-hombre-de-hielo-en-manresa_54423545698.html

- PRUNÉS, X. (2019). Rates al vestidor. Diari Regió7. https://www.regio7.cat/opinio/2019/11/18/rates-al-vestidor/580414.html

- SUCARRATS, X. (2020). Flor Meléndez: «No vaig estar d’acord amb el fitxatge de George Gervin». NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/90839/flor-melendez-no-vaig-estar-acord-amb-fitxatge-george-gervin

- YEBRA, J. (2020). George Gervin: la gran estrella NBA que jugó en la ACB. SKYHOOK Magazine. Baloncesto para Leer. https://www.skyhook.es/2015/03/george-gervin-la-gran-estrella-nba-que-jugo-en-la-acb/

Estadístiques:

- George Gervin | Web ACB.COM. http://www.acb.com/jugador/temporada-a-temporada/id/20202358

L'arribada del Pryca

La cadena Pryca entra a l'escena política manresana

Una gran superfície comercial, Pryca, va fer la seva aparició a Manresa, durant l'estiu de l'any 1989, i va posar en relleu tant la polèmica política (les negociacions entre Ajuntament i l'empresa de l'hipermercat) com l'estrictament comercial, amb l'oposició de botiguers i comerciants de la ciutat.

El conflicte es va encetar a final de juliol del 1989, quan el consistori manresà, governat per CiU, va anunciar que tres grans societats s'oferien a fer una gran superfície comercial al seu terme municipal, les tres societats eren: MercaPlus, Continente i Pryca. La marca Pryca tenia intenció de construir 80.000 metres quadrats a la zona de Cal Gravat-Bufalvent. També va anunciar que, en el cas que se li atorguessin els permisos necessaris el setembre, podrien obrir portes pel Nadal de 1989.

Els dies següents l'Esquerra Nacionalista de Manresa (ENM) va denunciar que Pryca donava xifres diferents dels botiguers i papers oficials, en els quals constava que la superfície seria de 20.000 metres quadrats, i no de 80.000. Per a l'ENM, es tractava d'una "cerimònia orquestrada" per fer sortir xifres exagerades per espantar la gent i llavors rebaixar-les per justificar-se.

Portada del diari Regió7 del 30/11/1989, amb el preu que va pagar Pryca a l'ajuntament de Manresa per a la instal·lació de l'hipermercat a Cal Gravat.

A finals de setembre de 1989, va saltar la notícia de la negociació que mantenien en silenci discrecional Pryca i l'ajuntament manresà. La negociació es referia a les contrapartides que la ciutat havia d'obtenir de Pryca a canvi que l'Ajuntament donés el permís. El mullader polític va estar servit durant setmanes i el PSC, a l'oposició, demanava parar la concessió d'hipermercats, cosa que rebutjava CiU. L'acord entre ajuntament i Pryca es va signar a finals del novembre de 1989 (el mateix mes que la Fàbrica Nova tancava les portes definitivament) per a la instal·lació de l'hipermercat a cal Gravat, a la zona de la variant de Manresa. A canvi, Pryca es faria càrrec de condicionar els accessos i asfaltar els carrers del voltant.

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

L'instituit Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc

La piràmide que va esdevenir un institut

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de la Ciutat, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle. Tot això ho explica Ignasi Bajona en un llibre sobre l'institut Lluís de Peguera publicat pel Centre d'Estudis del Bages l'any 2003.

L'any 1906, en aproximar-se la data del primer centenari de les batalles del Bruc, i gràcies a les gestions fetes pel diputat al Congrés pel districte, Leonci Soler i March, reclamant al govern de Madrid que es complís aquella promesa, aquest va convidar a l'Ajuntament a presentar els projectes que volia dur a terme. El 19 de juny del 1907 l'alcalde de Manresa, Pere Armengou i Manso, explicava en una reunió del consistori que dos dies abans s'havien enviat a Madrid els plànols del projecte d'un grup escolar, signat per l'arquitecte Alexandre Soler i March, en substitució del monument o piràmide commemorativa, i es demanava la subvenció promesa pel govern. Tot just dos mesos abans de la data que commemorava les dues batalles del Bruc, el projecte de substitució del monument commemoratiu va ser acceptat, i el maig del 1908 l'estat espanyol concedia a l'ajuntament la subvenció de 152.768,87 pessetes per la construcció del grup escolar.

Coincidint amb els actes del primer centenari de les batalles del Bruc, la ciutat va convidar el monarca, la família reial i els ministres del govern, en particular el d'Instrucció Pública, a presidir la col·locació de la primera pedra del grup escolar, però el ministre va delegar la seva presència en el sotssecretari del ministeri. Per això l'acte, que va tenir lloc sota un arc simbòlic aixecat al començament del segon tram del Passeig, davant d'on hi havia hagut el mític Moka, el 7 de juny del 1908, no va sortir en els documents oficials que parlen d'aquella commemoració. Aleshores, encara no se sabia exactament l'espai on s'aixecaria. Dificultats de tota classe -sobretot econòmiques- van entorpir i aturar la construcció de l'edifici. Alhora, durant el llarg camí fins a tenir-lo acabat, es va demanar en diverses ocasions la creació d'un institut per a la ciutat, que el 1925 es va traslladar als corresponents ministeris de Madrid. El 19 d'octubre del 1926 el rei Alfons XIII va visitar el grup escolar, i tres dies després s'acordava la concessió d'un institut a la ciutat, concessió que el 20 de maig del 1927 va rubricar el rei en un reial decret. Dos anys després, va fer la inauguració del centre.

- Més informació:

https://inspeguera.cat/institut-lluis-de-peguera/la-historia/

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- BAJONA, Ignasi (2002). "El llarg i dificultós procés que suposà la construcció del Grup Escolar, seu del que seria l’Institut "Lluís de Peguera". Dovella, [en línia], 2002, Núm. 75, p. 23-29, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20531

Escodines, 1823

"Un matrimoni format per un home anomenat Josep, de 40 anys d'edat, i una dona de 35, la Maria. Amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys, la Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador. Així era l'escodinaire de 1823".

Les Corts Espanyoles redacten el desembre de 1822 un reglament de policia en el qual s'obliga els ajuntaments a nomenar els carrers per realitzar a continuació els primers censos generals de l'estat. L'Ajuntament de Manresa el porta a terme entre febrer i juny de 1823.

Les Escodines, el barri més poblat de Manresa

En aquells anys les Escodines era el barri de la ciutat més poblat, amb 1544 habitants (14% de la ciutat, que llavors tenia 10829 habitants). El barri estava format per 11 carrers: un primer tram anomenat Escodines amb la plaça dels Bergant (actual Plaça Sant Ignasi), el carrer de les Escodines, que era el més llarg del barri amb 75 cases, el Cantó del Jubells (actualment passatge dels Jubells), carrer Montserrat, Sant Bartomeu, Aiguader i Viladordis, el carrer de la Roqueta (actualment Sant Antoni), el carrer Cases de les Escodines a la Carretera (actualment carrer Nou de Santa Clara), un carrer sense nom amb 9 cases que podria ser el carrer dels Caputxins, i la Baixada dels Drets que aleshores formava part del barri de les Escodines.

De la població de 1544 persones, 829 eren dones (54 %) i 715 homes (46 %), amb un 54% de persones casades, un 39% de solteres i un 7% de vídues. Aquest darrer col·lectiu estava format per 84 dones vídues i només 22 homes vidus. Curiosament la persona de més edat era un home de 84 anys i la dona de més edat tenia 80 anys (les de més edat de la ciutat tenien 88 anys). La piràmide d'edats del barri correspon a una societat jove amb una gran proporció d'infants i de joves. El 48% de la població tenia menys de 19 anys. L'edat mitjana era de 24,5 anys i la de Manresa era de 25,2 anys, el que ja ens demostra que era una població més jove que la de la ciutat.

El matrimoni tipus del barri era una parella formada per un home de 40 anys (8% dels matrimonis) i una dona de 35 anys (9%). Els matrimonis més joves del barri eren un format per un xicot de 19 anys amb una noia de 22 anys i un altre format per un noi de 25 anys amb una jove de 18. El matrimoni amb més diferència d'edat corresponia a una parella formada per un home de 60 anys casat amb una dona de 36 (24 anys de diferència). La família mitjana tenia dos fills (30%) del total i d'aquests un 45% estava format per una parella (noi i noia). La família més nombrosa tenia 8 fills: 3 noies i cinc nois. El nombre mitjà de fills per matrimoni era de 2,65 fills. Únicament hi havia dues famílies que tenien bessons.

242 edificis, la majoria habitatges unifamiliars

Al barri de les Escodines hi havia un total de 242 edificis. Al carrer on hi havia menys edificis del barri era el de la Roqueta (actual St. Antoni) amb 5 edificis. Al moment de fer el padró, a la primavera de 1823, dels 242 edificis censats un 20% no es trobaven habitats (48 edificis). El nombre total d'habitatges era 387 dels quals el 23% (89 habitatges) es trobaven al carrer Escodines que era un dels carrers més llargs de Manresa després dels carrers del Remei i Valldaura tots situats a extramurs de la ciutat.

Per tant a les Escodines existien una mitjana d'1,60 habitatges per edifici i que el situava a la banda baixa de la ciutat que tenia una mitjana d'1,64 habitatges per edifici. El carrer nomenat Escodines fins a la Carretera tenia el ràtio més baix del barri i un dels més baixos de la ciutat, ja que tenia 1,14 habitatges per edifici. Que significa això? Doncs que el tipus d'habitatges era majoritàriament habitatges dels quals actualment anomenem unifamiliars. Així les Escodines tenien el 71% dels habitatges d'aquest tipus. Si fem la mitjana dels habitants (1544) pel nombre d'habitatges (387) tenim que a cada un d'ells hi vivien una mitjana de 4 persones que era el valor més baix de tot Manresa.

Els llauradors, el grup de treballadors més nombrós

La professió més nombrosa era la de llaurador amb 241 persones (69%) i era el 30% de tota la ciutat. Després venien 25 velers (teixidors de seda) que eren el 7% del barri. En tercer lloc venien els dels fabricants i el dels teixidors amb 13 professionals cadascú. Hi havia, però, dues professions genuïnament del barri: els rajolers i els saliners. Al barri existien 5 rajolers i 2 saliners que eren els únics de Manresa. També hi vivien 2 pintors que eren el 50% de la ciutat.

Josep, Ignasi, Maria i Francesc, noms més comuns

El nom masculí més corrent era el de Josep, se'n deien 114 (el 16% del barri i el 14% de la ciutat). Era el barri que tenia més persones anomenades Josep de tot Manresa i aquest era el nom més nombrós a tota la ciutat. Després venia el nom d'Ignasi que el portaven 71 persones (11%), Francesc amb 69 persones (10%) i Joan que el portaven 60 persones (8%). Al barri també cal destacar tres noms que eren més específics, com Emmanuel (10 persones) i Valentí (25 persones), que eren una tercera part de les persones de tota la ciutat que el portaven.

En el cas de les dones el nom més corrent era el de Maria que el portaven 124 persones (15% del barri i de la ciutat) i que també era el més freqüent de la ciutat. Després venien Francesca que el portaven 77 persones (9%), Antònia amb 69 persones i el de Rosa, 68 persones (8%). Com a noms específics del barri cal destacar els de Maria Rosa i els de Maria Teresa que eren el 40% i el 50% de tota la ciutat. Quasi la meitat de la població del barri tenia 4 noms d'home: Josep, Ignasi, Francesc i Joan; i 4 noms de dona: Maria, Francesca, Antònia i Rosa.

La situació majoritària del barri de les Escodines correspon a: Un matrimoni format per un home anomenat Josep de 40 anys i una dona anomenada Maria de 35 anys amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys de nom Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador.

Bibliografia:

- Joan Vila-Masana i Portabella, Revista Escodines núm. 9, setembre 2008

Lemmerz, el malestar obrer de 1981

Un dels conflictes laborals que més es recorden a Manresa

La proposta de reducció de 187 treballadors de la plantilla de la factoria manresana de la multinacional Lemmerz, dels 630 que tenia l'empresa l'any 1981, va portar a la fàbrica de llantes una vaga que va durar tres mesos i mig i que va comportar la manifestació obrera més recordada a Manresa dels darrers anys. Fins i tot 400 treballadors van manifestar-se davant del Palau de la Generalitat, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el juliol d'aquell any 1981.

La vaga indefinida va començar el 16 d'octubre amb l'objectiu de fer retirar l'expedient de crisi. A començament de novembre de 1981, malgrat l'advertiment de la direcció, en el sentit que podria haver-hi sancions si persistia la vaga, l'assemblea de treballadors va decidir continuar-la. El 16 de novembre, la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. Així ho recollia el rotatiu La Vanguardia el 18 de novembre de 1981 a la pàgina 24:

"La fuerza pública disolvió ayer una concentración de trabajadores de la empresa Lemmerz, que se hallaban en la puerta de la fábrica manifestándose contra el expediente de rescisión de contratos solicitado por la empresa para 180 trabajadores y del cual la Delegación de Trabajo ha autorizado 80, pero con un plazo de seis meses para que empresa y trabajadores negocien. El incidente se originó al llamar a la fuerza pública unos 30 oficinistas y técnicos de la empresa que querían trabajar y a los cuales los manifestantes impedían el acceso a la fábrica. Posteriormente se produjeron nuevos incidentes e intercambios de golpes entre trabajadores y partidarios de la huelga y oficinistas y técnicos partidarios de trabajar."

Per la seva banda, les esposes dels treballadors dels obrers afectats van adreçar una carta al president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Després de problemàtiques fins i tot amb grups d'extrema dreta (el sindicat CCOO denunciava que s'havien presentat feixistes amb pistoles contra els treballadors en vaga), el 28 de novembre de 1981, 6.000 persones van fer una gran manifestació de solidaritat pels carrers de Manresa i fins i tot una marxa a peu a Barcelona a principis del nou any 1982. El conflicte va acabar amb laude (decisió arbitrària) de la Generalitat, davant la manca d'acords. L'1 de febrer de 1982 els treballadors tornaven a la fàbrica, s'acabava una de les vagues més llargues de la història de la ciutat de Manresa.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital La Vanguardia
- Hemeroteca Diari Regió7, any 1981
- Quadern didàctic: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

La Fàbrica Nova

Un emblema manresà

La Fàbrica Nova és un dels testimonis de què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX. Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements. A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils. La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca. El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa.

El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi. Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor. Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona. El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.

L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al capdavant de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets. A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

Eusebi Bertrand i Serra va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1935 aquest amo és citat pel butlletí de l’associació professional cotonera anglesa com el primer industrial cotoner individual del món. Certament hi havia empreses més grans, però no d’un sol propietari com era el seu cas. L’insigne industrial va presidir la Companyia Catalana de Gas i Electricitat i va ser conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima, del Banc d’Espanya i del Banc Hispà Americà, conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner. En l’ordre polític va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i diputat a Corts per Puigcerdà entre 1907 i 1923. També va presidir el Saló de l’Automòbil i fou president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu. En el seu punt més alt i entre totes les seves fàbriques, la firma Bertrand i Serra donava feina a tres milers d’obrers. Aquests treballadors i treballadores, veritable motor de les seves indústries, són els que amb el seu treball tiraven endavant la producció, es diu que sempre molt alta, de la Fàbrica Nova. La conflictivitat laboral, però, va fer acte de presència en diverses ocasions i es va materialitzar en situacions de vaga i enfrontament amb la patronal que es van resoldre segons la situació política de cada moment.

D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor. Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l'horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28. Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil. En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat. Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines.

Al davant de la fàbrica també s’hi van fer habitatges pels treballadors. Un primer bloc pels encarregats els anys quaranta i més tard un segon pels altres treballadors. Als anys seixanta la indústria tèxtil catalana entra en crisi. L’autarquia que havia seguit a la guerra civil havia perllongat artificialment un sistema de producció que no es van modernitzar. El tèxtil havia de competir amb els productes que entraven de fora i s’imposava una reconversió del sector per fer-lo viable. Moltes empreses van tancar. D’altres, van emprendre aquest procés de transformació i van tancar igualment al cap de deu o quinze anys. La Fàbrica Nova també pateix aquesta crisi. Malgrat que es renova la maquinària i es fan unes quantes reduccions de plantilla, a fi de salvar l’empresa, després de moltes vicissituds i negociacions, arriba el tancament el 1989. El món del tèxtil havia canviat i les grans fàbriques s’havien convertit en vells elefants mancats de l’agilitat necessària per sobreviure en un món altament competitiu. Els grans complexos fabrils cotoners havien deixat de ser rendibles. El futur de la indústria catalana ja no era el tèxtil.

 

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"

José de Armendáriz i l'incendi de Manresa

La ciutat cremada: 13 d'agost de 1713

Durant la Guerra de Successió, Manresa va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s'escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n'arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d'agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l'edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l'edifici de l'ajuntament manresà tal com coneixem avui en dia.

Armendáriz deixà una guarnició acantonada a la Seu de Manresa i als convents de Sant Domènec i del Carme. Així i tot, durant la nit els manresans continuaren els atacs contra els ocupants. El coronel Josep de Peguera i Cortit, austriacista i partidari de la Guerra d'Ultrança (seguir lluitant sense el suport dels anglesos), amb un esquadró de 60 cavalls, se'l designà per ocupar Manresa abans que hi arribessin les tropes castellanes. Però quan hi arribà, Armendàriz ja hi era. Pogueren escapar 400 manresans austriacistes, abans que les seves cases fossin saquejades i cremades per l'exèrcit borbònic.

Manresa militava en el grup català partidari de l'arxiduc i tingué un paper principal entre les ciutats i viles reunides en la junta de braços de Barcelona.

A les acaballes de la Guerra, el 5 d'agost de 1714, un altre incendi devastador —aquest provocat pels voluntaris catalans del marquès del Poal, Antoni Desvalls i de Vergós— destruïa tot l'interior de la Seu, i una setmana després el mateix marquès de Poal va aconseguir derrotar les tropes filipistes al municipi de Talamanca els dies 13 i 14 d'agost de 1714, en total els filipistes van patir 600 baixes, entre morts i ferits.

Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

9 d'agost - 5 d'octubre. 1713.
Expedició del Diputat Militar de la Generalitat de Catalunya Josep de Peguera i Cortit

Els botiguers en guerra

Una revolta mediàtica

Un dels màxims ressons periodístics aconseguits per Manresa durant aquells anys es va produir el 1983, a causa de l'anomenada “revolta dels botiguers”. La cronologia del conflicte va arrencar el 7 de novembre, quan l'ajuntament (governat pel PSC) va informar de la pròxima arribada d'inspectors per a la revisió de llicències fiscals, que va començar una setmana més tard. Aquell mateix dia, la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa (UIBC) va posar de manifest la seva protesta i va llançar la primera ombra de dubte sobre la culpabilitat municipal. Una qüestió que es va convertir en acusació oberta entre polítics de l'oposició i dins l'assemblea empresarial. Una reunió de l'UBIC va aplegar als Carlins més d'un miler de comerciants, amb tots els mitjans informatius de l'estat a l'expectativa. Enmig d'aquest clima, un petit grup de botiguers es va mobilitzar davant del domicili del diputat Jordi Marsal, i l'alcalde Josep Cornet va rebre amenaces de mort. Tothom va lamentar els fets, però govern i oposició es van culpar mútuament d'haver creat l'ambient que els va permetre.

El 21 de novembre a la tarda van tancar totes les botigues per protestar contra l'augment de la pressió fiscal, i, sobretot, per la inspecció fiscal, que qualificaven de desmesurada i tolerada pel consistori. Durant molts dies, les botigues van deixar els carrers a les fosques. Joan Parcerisa, era el president de l'UBIC l'any 1983, i va declarar més tard: “Les inspeccions ens van recordar un altre cop els temps franquistes”. El cas va ser tan mediàtic que, un dia que a Parcerisa li van dir que tenia una trucada del periodista manresà Felip Gonzàlez, va creure que li telefonava el president del govern espanyol. En aquest sentit, la mobilització dels botiguers a Manresa va marcar una època, tant que, gràcies al cas manresà, es va crear la Unió de Botiguers de Catalunya.

Més informació:

— Arxiu RTVE: Polèmica pel pentinat fiscal de Manresa [18/11/1983] 

Bibliografia i fotografies:

— Hemeroteca Diari Regió7 [Any: 1983]