06 de febrer 2011

Llevadures i carns

L'alimentació dels jueus i cristians manresans: la carn i el pa

Els cereals eren la base de l’alimentació de la població en l’edat mitjana, inclosos els jueus. Es consumia principalment blat, sègol i civada, en forma de pa, també com sèmola o farinetes. El consum de cereal era elevadíssim entre les famílies de recursos econòmics limitats, tant entre els cristians com entre els jueus. La ració mitjana de cereal podia ser d’un quilo i mig per persona i dia. Gairebé no existien diferències entre el pa que menjaven els cristians i el que menjaven els jueus, excepte durant els set dies de la Pasqua jueva, en els que els jueus tenen terminantment prohibit el consum de pa amb el llevat corresponent.

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians catalans respecte als musulmans i jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida, però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: "No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs" (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans: "perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, [...] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là" (Sura 2:173).

Consells per l'obtenció de carn no jueva i l'impost de Pasqua, el "dret de fornatge"

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador.

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans se centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat juntament amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa, i també la de Lleida, del 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor feudal per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. El problema religiós, per tant, es podia solucionar sempre que es pagués l'impost corresponent.
«Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos»
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372. 

(Entrada actualitzada el 02/05/2015)

Bibliografia:

- García Marsilla, J. V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. València: Universitat de València.

- Riera i Sans, Jaume. (1988). La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals

Bibliografia en línia:

- Medievalistes en bloc: "A cada porc li ve el seu Sant Martí" 

01 de febrer 2011

Un asfalt amb molta història

L'actual Muralla de Sant Domènec, Avenida del Caudillo en temps del franquisme, en una imatge de l'any 1969, en què el consistori manresà, amb Ramon Soldevila al capdavant, va engegar una gran obra de pavimentació de les grans vies de la ciutat: Carretera de Vic, carretera de Cardona i el tram de la Muralla Sant Domènec fins la Plaça Infants.

L'obra de pavimentació de les grans vies d'entrada i sortida de Manresa, engegada per l'ajuntament la primavera de l'any 1969, corresponia al gran nombre de vehicles que van començar a circular la dècada dels 60. Aquest augment del trànsit motoritzat va provocar que es decidís pavimentar de nou les principals avingudes i carreteres de la ciutat. Unes màquines impressionants van arribar a la capital del Bages per executar unes obres que 42 anys després, encara podem trepitjar i gaudir diàriament. Un paviment que ha resistit i continua resistint tones de vehicles, autobusos i camions. En definitiva, un asfalt que pràcticament continua com el primer dia.

Font:

- Revista El Pou de la Gallina, fotografia Antoni Quintana Torres.

26 de gener 2011

Els primers vint anys de dictadura franquista

Des d'avui, a partir de les cinc de la tarda, ja es pot consultar la nova web de l'Associació Memòria i Història dedicada als primers vint anys de la dictadura franquista a la ciutat de Manresa. Aquesta és la 19ena web que presenta l'Associació, que porta per títol: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)".

Tot va canviar el 24 de gener del 1939 i res no va tornar a ser igual durant molt temps. Dos dies abans de Sant Jordi del 1943, Josep Dedeu va demanar per instància a l'Ajuntament de Manresa que li concedís el dret a retolar el cartell d'entrada al seu establiment amb el nom Bar Tranquils. Una peça d'1,50 m de llargada i 30 cm d'alçada aparentment innocent. Però per al franquisme no hi havia res menys ingenu que una petició per exhibir públicament la llengua catalana, i l'alcalde Domènec Prunés va denegar-ne el permís. Era el 24 d'abril del 1943 i a la capital del Bages, com a la resta del país, bufaven uns aires de restricció cultural, penúries econòmiques i misèria moral que trigarien molts anys a amainar.

Els documents de l'anècdota relatada es podran llegir a partir d'avui dia 26 de gener a la nova pàgina web El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959), que l'Associació Memòria i Història de Manresa ha elaborat en els darrers tres anys paral·lelament a altres projectes com el que es va presentar fa unes setmanes sobre les detencions de militants anarquistes del 1975. El principal atractiu del nou espai sobre la memòria històrica de la ciutat és la inclusió de dos mil documents inèdits procedents de l'Arxiu Municipal.

El primer franquisme a Manresa és un exhaustiu treball que amplia la recerca que Joaquim Aloy i Pere Gasol van realitzar el 2006 amb motiu de la filmació del documental "Viure en una dictadura". Els primers anys del franquisme a Manresa (1939-1959), un llargmetratge de 67 minuts de durada en el qual també van intervenir els realitzadors Jorge Caballero i Laura Casaponsa. L'autoria del nou web, que es podrà consultar aviat també en castellà, és de Josep Castilla, Oriol Luján, Jordi Basiana i els esmentats Aloy i Basiana, amb la col·laboració de Jordi Bonvehí i Miquel Àngel Alfaro.

Les dimensions de la pàgina fan que Joaquim Aloy equipari el resultat final amb el web: La República a Manresa en un clic (1931-1936), del 2006, tot un referent en el camp de la recerca sobre la memòria històrica. Per al nou treball, "ens vam posar a la feina l'any 2008 amb el buidatge sistemàtic, prestatgeria per prestatgeria i lligall per lligall, del fons de l'Arxiu Municipal de Manresa corresponent als anys del franquisme, una cosa que no s'havia fet mai fins aleshores". La pàgina també es nodreix de papers i fotografies extrets de l'Arxiu Comarcal del Bages i de l'Archivo General de la Administración, situat a Alcalá de Henares.

El disseny ha estat d'Arnau Aloy, i en aquesta ocasió s'ha disposat també del suport de Josep Alert i Sílvia Berengueras en qüestions lingüístiques i de Marta Pich en la digitalització dels documents. A més, la pàgina inclou un article de Xavier Rubio sobre la demografia de l'època a la ciutat.

La pàgina manté l'estructura dels altres webs de memoria.cat, amb un índex que permet navegar amb fluïdesa pels nombrosos espais que parlen tant de l'entrada de les tropes a la ciutat -abans d'ahir va fer 72 anys- i del canvi de règim com de la vida quotidiana, amb especial incidència en la persecució de la llengua i la cultura catalanes i al poder que va exercir l'església sobre l'educació i la moral social, entre altres aspectes.

La lectura dels documents ofereix una fotografia acurada de la Manresa dels anys 40 i 50 del segle passat. Plens de salutacions a Franco i de lemes com "¡Arriba España!" en l'encapçalament, molts papers oficials palesen l'estat de la qüestió. En un que va ser emès el 14 de juliol del 1942, s'avisa les autoritats locals que "en algunas localidades de esta Provincia se vienen efectuando representaciones teatrales en catalán por Asociaciones y grupos Escénicos". Una manifestació cultural que calia eradicar segons aquests, que, en un altre document de l'11 d'abril del 1939, pocs dies després del final de la guerra, ordenaven que "se proceda en el plazo de cuarenta y ocho horas a la desaparición de cuantas huellas, carteles, propaganda, etc. existan en las paredes y vallas, procedentes de la dominación roja, advirtiendose que la contravención de tal orden será sancionada y que a los respectivos propietarios se les exigiran las responsabilidades a que su incumplimiento diere lugar".

La nova adreça és: www.memoria.cat/franquisme

Font:

- Diari Regió7, "Un nou web del franquisme a Manresa incorpora material inèdit" 26/1/11

Arxius de la ciutat de Manresa:

- Arxiu Municipal de Manresa, aquí
- Arxiu Comarcal del Bages, aquí

Pàgina web de l'Associació Memòria i Història de Manresa:

- memoria.cat, aquí

18 de gener 2011

El ferrocarril de la prolongació Guimerà

Les barreres de l'apeaderu

Encara que sembli impossible fins a l'any 1969 la línia dels Ferrocarrils Catalans tenia l'última parada comercial al darrer tram del carrer Àngel Guimerà (conegut també com a prolongació Guimerà), les seves barreres van ser un dels seus símbols més rellevants de la ciutat. El pas de combois obligava a vianants i vehicles a esperar religiosament a cada banda del pas a nivell.

Precisament aquest pas a nivell de l'apeaderu (batejat així per la mateixa població), juntament amb d'altres com el de la carretera de Cardona davant la Guàrdia Civil, fou un dels principals motius perquè el consistori manresà decidís finalment anul·lar el recorregut per l'interior de Manresa dels catalans, des de l'apeaderu de Guimerà fins a l'estació terminal Manresa-Riu (al Passeig del Riu, on avui s'alcen les Carpes del Riu) a causa de la barrera arquitectònica i de mobilitat urbana que suposava el pas de trens pel nucli urbà. L'estació-baixador del carrer Àngel Guimerà (avui en dia és un pàrquing de vehicles) es va substituir per l'actual estació dels FGC, Manresa-Baixador.

Fotografies

El baixador dels catalans va ser fins que es va clausurar l'estació de terme de tots els trens de viatgers de la línia Barcelona-Manresa i de Manresa-Guardiola de Berguedà. L'ajuntament presidit per Ramon Soldevila va demanar que se suprimís "l'apeaderu" i traslladar-lo al carrer Sant Josep, emplaçament on es troba el baixador dels FGC actual.


Últim tren de passatgers al "apeaderu" de Guimerà, 6 d'octubre de 1969.

L'alcalde de Manresa, Ramon Soldevila amb les autoritats al pas a nivell del carrer Saclosa, la fotografia és de l'any 1964. Un any després, el 1965, es van aixecar definitivament les vies entre l'apeaderu del Guimerà i l'estació Manresa-Riu.

Avinguda Francesc Moragas (amb els populars pisos del "Avecrem"), la calçada lateral en estat d'abandonament correspon a l'antic traçat dels Ferrocarrils Catalans que continuava del baixador de Guimerà, travessant el nucli urbà de Manresa, fins a l'estació Manresa-Riu (actual Passeig del Riu). Aquest últim tram estava clausurat als passatgers i només s'utilitzava per a mercaderies fins al seu tancament definitiu l'any 1963.


Més informació:

- L'antic recorregut dels catalans a Manresa, aquí
- L'estació Manresa-Viladordis, aquí

Fotografies extretes del llibre:

Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

17 de gener 2011

Entrevista del Historiador Vital

Reproducció de l'entrevista de Ferran Vital, autor del bloc "Històries d'un món real"

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central. Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador el febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

- Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?
Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.
Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.
- Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?
La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.
- És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?
La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.
- I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?
La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.
Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu
És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.
-Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?
Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.
-Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?
La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.
La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”. Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.
-Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de l'hostilitat de les classes populars?
La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.
La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.
Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.
Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.
- En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?
Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.
Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.
- El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?
Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.
El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.
- Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?
La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.
Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.
- Sovint s’ha dit que hi ha massa periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?
L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història. 
Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…
- Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?
La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!
Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.
-Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?
Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna. A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.
- Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?
Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)
No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.
Moltes gràcies i molta sort!

Entrevista realitzada per Ferran Vital, autor del bloc Històries d'un món real, el podeu seguir als blocs Sàpiens: http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital

14 de gener 2011

HistoTube, a l'Espai Internet de TV3



L'"Espai internet" d'aquest diumenge 9 de gener va presentar l'HistoTube al TN Migdia, des d'aquí vull donar les gràcies aquest portal de la Televisió de Catalunya per mencionar aquest projecte en comú amb tres companys (Dani Cortijo, Agus Giralt i Lorién Casasús) que van estudiar amb mi la llicenciatura d'història a la Universitat de Barcelona.

- Pàgina web d'HistoTube: www.histotube.cat

- Segueix també HistoTube al twitter @histotube i al facebook.

06 de gener 2011

Els Reis de l'Orient visiten la nostra ciutat


Cavalcada dels Reis al Passeig Pere III, l'any 1960.

Carrossa dels Reis Mags d'Orient travessant el carrer del Born després de recórrer diversos carrers i places de la ciutat, gener de 1965.

GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001.

02 de gener 2011

Desitjos ferroviaris

Una comarca de 300.000 habitants

No fa gaire temps, corria el 2005, la ciutat de Manresa era una més del panorama català on les expectatives econòmiques ens brindaven un futur brillant, creixement demogràfic, augment de l'economia de mercat i noves infraestructures per gaudir d'una nova època daurada. Avui, inaugurat el nou any 2011, mirem tan sols sis anys enrere que deien els diaris sobre aquest boom que ens venia a sobre. En concret fem un salt fins a l'octubre del 2005, i els desitjos perquè Manresa disposés d'una xarxa viària de primer ordre. Passen els anys, però els desitjos són sempre els mateixos: l'eterna lluita per millorar la xarxa ferroviària al Bages. És clar que el 2005, amb una perspectiva de bonança econòmica inigualable, era més fàcil creure que els desitjos un dia esdevindrien una realitat quotidiana.
 
"Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un boom demográfico"

La ciutat de Manresa (Bages) i el seu entorn tenen en l'horitzó l'expectativa de duplicar la població actual, així aquesta zona, que actualment 130.000 habitants, podria arribar a 250.000 o 300.000 l'any 2026. Per afrontar aquest creixement, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat està redactant el Pla Director del Pla de Bages, entre els objectius figura el d'ampliar el ferrocarril i millorar els accessos per carretera. De fet, Manresa i les localitats del Bages més properes a la capital de la comarca ja han experimentat en els últims anys un canvi en la seva tendència a l'estancament de la població. Manresa ha passat en tres anys de tenir 67.000 habitants als 72.000 que registra en l'actualitat, segons el padró municipal d'habitants. Segons l'alcalde de Manresa, Jordi Valls, del Partit dels Socialistes de Catalunya, la ciutat no oposa resistència al creixement, però vol assumir amb infraestructures, preparada per donar resposta a aquesta nova conjuntura. El Pla Director del Pla de Bages i el Pla Territorial de la Catalunya Central, dos documents que es troben en procés d'elaboració i anàlisi, han de reflectir aquestes noves necessitats. Joan Fortuny, coordinador del Pla Director del Pla de Bages, entén que Manresa ha de ser un dels punts nodals de la nova Catalunya i que la ciutat té davant seu el repte de fer un salt definitiu per a "deixar de ser una ciutat mitjana catalana i convertir-se en una de les ciutats mitjanes d'Europa".

Les previsions actuals de Manresa, segons la seva planificació, permetrien allotjar a la ciutat, amb el desenvolupament dels plans urbanístics, a 100.000 persones. Això suposaria desenvolupar nous sectors de creixement cap a l'est de la ciutat i la construcció de 8.400 pisos. Però la gran aposta de futur que preveu el pla és el ferrocarril. El tren transversal, anunciat ja per l'Executiu català, passa per Manresa (on encara s'ha de decidir entre el pas pel nord o pel sud de la ciutat) i la comarca considera que aquesta és l'oportunitat d'aconseguir diverses millores ferroviàries. L'alcalde de Manresa afirma: "Hem de crear una xarxa interurbana" aprofitant les vies ja existents de mercaderies dels trens per al transport de la potassa de Súria i de Sallent, "utilitzar el tren per la xarxa local connectant els Ferrocarrils de la Generalitat amb Renfe, o cosa que és equivalent, crear el metro de Manresa, i finalment, connectar la capital del Bages amb Barcelona d'una manera decent. Segons l'opinió de Valls, en aquests moments Renfe "és un problema per a Manresa". L'alcalde de Manresa afirma que veu amb preocupació que Renfe està planificant el futur del tren de rodalies i que en els mapes no apareix el nom de la ciutat que presideix. Valls voldria un tren que connectés Manresa amb Barcelona en menys d'una hora i amb més freqüència que ara.

- Notícia extreta del diari El País, 1/10/2005 (traducció al català): "Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un 'boom' demográfico"

30 de desembre 2010

Manresa fa 60 anys, els altres catalans

La immigració de meitat de segle XX

La població de Manresa a les acaballes de 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%.

Aquest increment de la població tenia un factor humà clau: la immigració. Als anys 50 el creixement natural (naixements i defuncions), era d'unes 200 persones anuals. En conseqüència, la població només hauria d'haver augmentat 1200 persones en sis anys si ens centrem en llur ritme de creixement demogràfic natural. Per tant, un increment de 6229 persones, en sis anys (1950-56) només es pot explicar en termes demogràfics, amb la immigració.

Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El final del túnel, la dècada dels 50

La situació econòmica del franquisme, dominada per l'autarquia i l'aïllament internacional, no permetia millores tecnològiques en els processos de transformació industrial, i era necessària una gran quantitat de mà d'obra si es volia augmentar els nivells productius. També cal remarcar que la població femenina nouvinguda es va dedicar en els sectors serveis i sobretot en el servei domèstic de les classes adinerades de la ciutat.

La composició de la població manresana (la piràmide de població) va anar prenent formes diferents amb el transcurs dels anys. Les dades ens manifesten una davallada del percentatge de naixements a Manresa, que disminueixen el 10%, es mantenen els nascuts a la comarca del Bages, hi ha un lleuger descens dels nascuts a la resta de les comarques catalanes i, sobretot, un augment espectacular dels nascuts a la resta de l'estat espanyol, que ja són més de 12.000.

Si el 1950, de cada 100 manresans 18 havien nascut fora de Catalunya, el 1956 ja eren 27 de cada 100. Així doncs la pregunta és molt fàcil?

D'on venien aquests immigrants?

(Imatge extreta de l'Auca de la Història de Manresa. "La meva primera història de Manresa" F. Comas i D. Hernández, 2006)

Els immigrants procedents de fora de Catalunya eren més de 12000. Gairebé el 50%, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels 60. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Els aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona.

Després, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions espanyoles com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5% Extremadura, Lleó i Navarra.

La gran majoria d'andalusos arribats a Manresa, eren de la província d'Almeria. El tancament de moltes mines en aquella zona a començaments del segle XX i l'obertura de les explotacions de potassa a municipis del Bages com Súria, Sallent, Cardona i Balsareny, i de carbó al Berguedà, a més de les obres públiques (carreteres, línies de ferrocarril, instal·lació del cablejat telefònic, pantans...) que es van realitzar durant l'època de Primo de Rivera (1924-1930) van comportar l'arribada de mà d'obra no autòctona per satisfer la demanda laboral. En aquells moments de cada deu andalusos manresans, quatre eren d'Almeria, dos de Granada, un de Sevilla i un de Jaén (seguint el model de províncies establert per Andalusia, no vol dir que fossin de la capital estrictament).

El diari del règim "Manresa" en feia una reflexió positiva:

"Estas cifras son elocuente ejemplo de convivencia y pregón del atractivo que Manresa ejerce sobre la geografia con su llamada a familias enteras de otras regiones, que aquí hallan hospitalidad a la que corresponden con su trabajo, con el cual contribuyen al engrandecimiento de la ciudad y adquieren carta de ciudadanía".

Text i imatge del principi:

- COMAS, Francesc (2009):
"Història de Manresa", Manresa: Edicions Zenobita

Més informació:

- La immigració andalusa a Catalunya, aquí
- Els altres catalans (Francesc Candel), aquí
- Històries de la immigració dels anys 60, aquí

Més entrades sobre demografia de Manresa:

- La immigració del canvi de segle (1999 - 2004), aquí

- Immigració del segle XXI, aquí
- La població de Manresa i del Bages 1939-1959 (memoria.cat), aquí

24 de desembre 2010

Tallers de memòria històrica


Històries personals de la Manresa Industrial, cortesia del Museu de la Tècnica de Manresa del Parc de la Séquia.

Històries Manresanes us desitja Bones Festes i Feliç Any 2011.

20 de desembre 2010

Els pergamins de la Sèquia

La Història en documents

La manca de pluja que des de l'any 1333 «Lo mal any primer» es patia a la zona de Manresa, i que es va fer insostenible a partir de l'any 1336 i inicis del 1337, feia que les collites de cereals no fossin suficients per a abastir la ciutat, la qual cosa comportava fam i carestia, empobriment i, també com a conseqüència directa, mortaldats i despoblament.

La solució que van trobar els consellers de la ciutat va ser la de fer una séquia que portés aigua del riu Llobregat fins al terme de Manresa per poder regar camps i horts i, així, poder assegurar les collites, bo i fent que aquestes no depenguessin exclusivament del poc o molt que pogués ploure damunt dels camps. Per a fer-ho, calia el permís del rei —propietari de l'aigua i dels rius—, i la seva ajuda econòmica, que es va obtenir l'any 1339 (document 1). El rei donava el permís per agafar l'aigua del Llobregat i fer-la passar per on calgués. A més concedia unes importants rebaixes fiscals que havien de permetre a la ciutat, assolir els recursos econòmics que calia per a la realització de l'ambiciós projecte. Un cop començades les obres, Galceran Sacosta, bisbe de Vic, es va oposar el pas de la séquia per Sallent, el que va donar lloc a greus discussions i enfrontaments.

L'any 1345, amb la mort de Galceran Sacosta, es van iniciar noves converses amb el seu successor, Miquel de Ricomar, que van fructificar en una concòrdia signada per la ciutat i els representants del bisbe i aprovada i confirmada pel mateix bisbe i el rei Pere III (document 2) que permetia continuar les obres sense incidents. Finalment, per donar més validesa a l'acord, es va demanar, i obtenir, la confirmació papal de la concòrdia (document 3). La importància d'aquests documents va fer que, se'n fes còpia al Llibre Verd, llibre de privilegis de la ciutat, i en altres llibres i documents que es conserven al fons de l'Ajuntament de Manresa de l'Arxiu. Aquests tres pergamins contenen un dels documents més importants per a la història de la ciutat de Manresa i que han tingut un impacte més directe en el desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural de la ciutat, atès que gràcies a les concessions i pactes que es troben inscrits en aquests documents es va poder construir la séquia que des del segle XIV porta aigua de manera ininterrompuda a la ciutat de Manresa.
 
Imatge d'un dels pergamins al Museu Comarcal de Manresa
Document 1

1339, agost, 23. Barcelona Pere III concedeix permís a la ciutat de Manresa per agafar aigua del Llobregat i fer una sèquia, per on cregui necessari, per dur l'aigua fins a la ciutat. La ciutat es podrà quedar amb tots els drets i rendes de la sèquia i, en els següents 10 anys, només haurà de pagar 5.000 sous en concepte de quèstia i podrà exigir i rebre les imposicions acostumades. Passat aquest termini, la quèstia serà de 12.000 sous. ACBG/Sèquia. pergamí 1.

Document 2

1345, novembre, 19. Vic Berenguer, abat de Sant Pere de Besalú, com a procurador del bisbe de Vic, i Ramon Saera, com a procurador de la ciutat de Manresa, estableixen, aproven i signen els capítols de la concòrdia entre el bisbe i la ciutat sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Miquel de Ricomar, bisbe de Vic, i el rei Pere III aproven i ratifiquen aquesta concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 2.

Document 3

1346, juny, 12. Vilanova d'Avinyó Climent VI, Papa d'Avinyó, confirma els capítols i condicions de la concòrdia entre la ciutat de Manresa i el bisbe de Vic sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Inclou el text de la concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 3.

Més informació:

- "Els pergamins de la Séquia", vista entre el 25 de setembre fins al 25 de novembre del 2010, a l'Arxiu Comarcal del Bages dintre les Jornades Europees del Patrimoni 2010.
- La gran llegenda, "La misteriosa llum", aquí
- El parc de la Séquia, aquí

15 de desembre 2010

Neix HistoTube, la nova plataforma de vídeos d'història en català

HistoTube, els millors vídeos d'història en català

Avui, a les 00.00 hores del 15 de desembre, estrenem una nova eina dedicada a la història: HistoTube. Un projecte creat a partir del company i amic Dani Cortijo, autor de la web de referència: Altres Barcelones, on un servidor ha participat activament en la seva creació juntament amb dos historiadors més de la Universitat de Barcelona: en Lorién Casasús i l'Agus Giralt.

Gràcies Dani, Lorién i Agus per començar a navegar amb l'HistoTube!

- Visita HistoTube, aquí
- Twitter HistoTube, aquí

08 de desembre 2010

La Fàbrica Nova fa cent anys (1910)

Treballadors i sobretot treballadores de la fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova) sortint del recinte industrial. Fotografia de l'any 1910.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Printfriendly