La Fàbrica Nova

Un emblema manresà

La Fàbrica Nova és un dels testimonis de què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX. Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements. A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils. La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca. El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa.

El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi. Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor. Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona. El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.

L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al capdavant de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets. A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

Eusebi Bertrand i Serra va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1935 aquest amo és citat pel butlletí de l’associació professional cotonera anglesa com el primer industrial cotoner individual del món. Certament hi havia empreses més grans, però no d’un sol propietari com era el seu cas. L’insigne industrial va presidir la Companyia Catalana de Gas i Electricitat i va ser conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima, del Banc d’Espanya i del Banc Hispà Americà, conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner. En l’ordre polític va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i diputat a Corts per Puigcerdà entre 1907 i 1923. També va presidir el Saló de l’Automòbil i fou president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu. En el seu punt més alt i entre totes les seves fàbriques, la firma Bertrand i Serra donava feina a tres milers d’obrers. Aquests treballadors i treballadores, veritable motor de les seves indústries, són els que amb el seu treball tiraven endavant la producció, es diu que sempre molt alta, de la Fàbrica Nova. La conflictivitat laboral, però, va fer acte de presència en diverses ocasions i es va materialitzar en situacions de vaga i enfrontament amb la patronal que es van resoldre segons la situació política de cada moment.

D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor. Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l'horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28. Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil. En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat. Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines.

Al davant de la fàbrica també s’hi van fer habitatges pels treballadors. Un primer bloc pels encarregats els anys quaranta i més tard un segon pels altres treballadors. Als anys seixanta la indústria tèxtil catalana entra en crisi. L’autarquia que havia seguit a la guerra civil havia perllongat artificialment un sistema de producció que no es van modernitzar. El tèxtil havia de competir amb els productes que entraven de fora i s’imposava una reconversió del sector per fer-lo viable. Moltes empreses van tancar. D’altres, van emprendre aquest procés de transformació i van tancar igualment al cap de deu o quinze anys. La Fàbrica Nova també pateix aquesta crisi. Malgrat que es renova la maquinària i es fan unes quantes reduccions de plantilla, a fi de salvar l’empresa, després de moltes vicissituds i negociacions, arriba el tancament el 1989. El món del tèxtil havia canviat i les grans fàbriques s’havien convertit en vells elefants mancats de l’agilitat necessària per sobreviure en un món altament competitiu. Els grans complexos fabrils cotoners havien deixat de ser rendibles. El futur de la indústria catalana ja no era el tèxtil.

 

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"

José de Armendáriz i l'incendi de Manresa

La ciutat cremada: 13 d'agost de 1713

Durant la Guerra de Successió, Manresa va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s'escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n'arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d'agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l'edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l'edifici de l'ajuntament manresà tal com coneixem avui en dia.

Armendáriz deixà una guarnició acantonada a la Seu de Manresa i als convents de Sant Domènec i del Carme. Així i tot, durant la nit els manresans continuaren els atacs contra els ocupants. El coronel Josep de Peguera i Cortit, austriacista i partidari de la Guerra d'Ultrança (seguir lluitant sense el suport dels anglesos), amb un esquadró de 60 cavalls, se'l designà per ocupar Manresa abans que hi arribessin les tropes castellanes. Però quan hi arribà, Armendàriz ja hi era. Pogueren escapar 400 manresans austriacistes, abans que les seves cases fossin saquejades i cremades per l'exèrcit borbònic.

Manresa militava en el grup català partidari de l'arxiduc i tingué un paper principal entre les ciutats i viles reunides en la junta de braços de Barcelona.

A les acaballes de la Guerra, el 5 d'agost de 1714, un altre incendi devastador —aquest provocat pels voluntaris catalans del marquès del Poal, Antoni Desvalls i de Vergós— destruïa tot l'interior de la Seu, i una setmana després el mateix marquès de Poal va aconseguir derrotar les tropes filipistes al municipi de Talamanca els dies 13 i 14 d'agost de 1714, en total els filipistes van patir 600 baixes, entre morts i ferits.

Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

9 d'agost - 5 d'octubre. 1713.
Expedició del Diputat Militar de la Generalitat de Catalunya Josep de Peguera i Cortit

Els botiguers en guerra

Una revolta mediàtica

Un dels màxims ressons periodístics aconseguits per Manresa durant aquells anys es va produir el 1983, a causa de l'anomenada "revolta dels botiguers". La cronologia del conflicte va arrencar el 7 de novembre, quan l'ajuntament (governat pel PSC) va informar de la propera arribada d'inspectors per a la revisió de llicències fiscals, que va començar una setmana més tard. Aquell mateix dia, la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa (UIBC) va posar de manifest la seva protesta i va llançar la primera ombra de dubte sobre la culpabilitat municipal. Una qüestió que es va convertir en acusació oberta entre polítics de l'oposició i dins l'assemblea empresarial. Una reunió de l'UBIC va aplegar als Carlins més d'un miler de comerciants, amb tots els mitjans informatius de l'estat a l'expectativa. Enmig d'aquest clima, un petit grup de botiguers es va mobilitzar davant del domicili del diputat Jordi Marsal, i l'alcalde Josep Cornet va rebre amenaces de mort. Tothom va lamentar els fets, però govern i oposició es van culpar mútuament d'haver creat l'ambient que els va permetre.

El 21 de novembre a la tarda van tancar totes les botigues per protestar contra l'augment de la pressió fiscal, i, sobretot, per la inspecció fiscal, que qualificaven de desmesurada i tolerada pel consistori. Durant molts dies, les botigues van deixar els carrers a les fosques. Joan Parcerisa, era el president de l'UBIC l'any 1983, i va declarar més tard: "Les inspeccions ens van recordar un altre cop els temps franquistes". El cas va ser tan mediàtic que, un dia que a Parcerisa li van dir que tenia una trucada del periodista manresà Felip Gonzàlez, va creure que li telefonava el president del govern espanyol. En aquest sentit, la mobilització dels botiguers a Manresa va marcar una època, tant que, gràcies al cas manresà, es va crear la Unió de Botiguers de Catalunya.

 

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

Can Jorba tanca portes

Adéu als grans magatzems

El 30 de juny de 1984 els magatzems Jorba, ubicats a l'emblemàtic edifici can Jorba, van tancar portes de manera definitiva després de 49 anys de funcionament. Els magatzems, que des de feia deu anys formaven part de la cadena Europrix, es van veure arrossegats per la forta crisi que travessava l'empresa mare, i com la resta d'establiments que la companyia tenia oberts a Catalunya i Andalusia, van ser forçats al tancament. En no res quedaven les especulacions que afirmaven que una nova empresa inversora adquiriria els magatzems i la iniciativa de formar una societat anònima laboral per part dels seus treballadors. El tancament de can Jorba significava posar punt final a una aventura que havia començat el 1869, any en què Pere Jorba, originari de Calaf, fundava una botiga al carrer de Na Bastardes.

El negoci aniria canviant de lloc -plaça Major, carrer Urgell, plaça Sant Domènec- fins a arribar que a la dècada dels anys 30 els Jorba van decidir encarregar el nou edifici a l'arquitecte barceloní Arnald Calvet. Tot i que a hores d'ara l'edifici conserva el nom dels seus fundadors, la saga dels Jorba ja no tenia relació amb els magatzems en el moment del seu tancament. Feia tretze anys que s'havien traspassat el negoci a l'empresa andalusa Gicos. El 1974 els magatzems van tornar a canviar de mans i van passar el grup Europrix. I finalment, cal cap de deu anys, els magatzems, que havien estat en la seva millor època l'establiment més innovador i expansiu de la ciutat, tancava portes. En canvi, els Jorba continuaven dedicant el seu esforç a mantenir en funcionament la colònia tèxtil Jorba.

 

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

L'antic recorregut dels Catalans

Els catalans i la travessia per l'interior de Manresa

El tren dels catalans de la línia Barcelona-Manresa arribava al terme municipal de la ciutat seguint el marge esquerre del Cardener a través de diferents terraplens i dos túnels, el de Rajadell i el de Sant Pau, de 199,66 metres i 247 metres respectivament. L'entrada a Manresa s'efectuava pel túnel de Santa Clara de 421,19 metres de longitud, que es va prolongar el 1983 (amb el soterrament de la línia del col·legi Oms i de Prat fins al carrer Sant Cristòfol) fins a quasi un quilòmetre, concretament 986,42 metres donant lloc a l'Avinguda Francesc Macià. En el seu interior es va construir el baixador subterrani, Manresa-Viladordis.

Les vies voregen el terraplè una bona part de la ciutat i després de travessar la carretera de Vic per un pont de ferro, arriben finalment a l'estació Manresa-Alta, on s'uneix la línia de Barcelona amb la de Sallent i el ramal de Súria. El recorregut continua a través d'un túnel per sota la carretera de Santpedor i arriba al baixador a l'altura del carrer Primer de Maig, és Manresa-Baixador. Aquí acaba l'actual traçat de la línia (R5) dels FGC Barcelona-Manresa.

Antigament la xarxa ferroviària continuava per l'actual carrer Carrasco i Formiguera fins al baixador de Guimerà, després de travessar-lo mitjançant un pas a nivell guardat per barreres. Aquesta fou fins a l'any 1969 l'estació final de tots els trens de viatgers, ja que quedava a prop del centre de la ciutat. El 6 de novembre d'aquell any es va vendre l'últim bitllet a la taquilla del baixador de Guimerà. L'espai que ocupaven les vies i l'andana de l'apeaderu, com es deia en aquell temps, és l'actual pàrquing públic gratuït del carrer Saclosa.

Però la línia no s'aturava al carrer Àngel Guimerà, continuava travessant, a través d'un pas a nivell amb barreres, el carrer Saclosa i per darrere del col·legi la Renaixença, passava per sota el carrer del Bruc a través d'un petit túnel i continuava, descrivint un gran revolt, per l'actual passeig de Salvador Espriu i, pels darreres de les cases del carrer Prudenci Comellas (encara existeix un tram de recorregut tapat), arribava a la carretera de Cardona, molt a prop del cuartel de la Guàrdia Civil. La línia travessava la carretera amb un nou pas a nivell amb barreres. Baixava pel cantó esquerre de l'actual carrer de Francesc Moragues i arribava al costat del riu, on hi havia una estació a l'espai que actualment ocupa el local d'oci, les Carpes del Riu i el parc del Passeig del Riu.

L'estació anomenada Manresa-Riu estava formada per una gran esplanada i un edifici destinat a habitatges dels treballadors de la companyia i oficines també de la companyia.

La desaparició del tram Guimerà - Passeig del Riu

Les vies que s'estenien des del baixador del carrer Àngel Guimerà fins a Manresa-Riu van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En aquells temps, des del baixador fins a baix del riu només circulava el tren dels Reis per obsequiar els fills dels treballadors de la companyia. L'últim tren que hi va circular va ser el 6 de gener de 1963. Fins aquesta data l'estació de Manresa-Riu va funcionar com a enclavament de vagons i zona de mercaderies.

Com a curiositat cal dir que una visita que va fer l'alcalde Juan Prat a Madrid l'any 1947 ja es parlava de la "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo" (Diari de Manresa, 11/3/47).

La xarxa ferroviària passava el riu Cardener per un pont amb dos pilars de 21 i 25 m de llum, i després pel costat del pont de Sant Francesc entrava a l'estació on enllaçava amb la companyia dels Caminos de Hierro del Norte de España, popularment coneguda com l'Estació del Nord. Aquest enllaç es va clausurar al trànsit el 1939, després que la matinada del 24 de gener les tropes republicanes volessin el pont quan es disposaven a retirar-se de la ciutat. Actualment encara es pot veure un pilar d'aquest pont al mig del Cardener.

Des de feia anys aquest punt d'unió entre les dues xarxes ferroviàries només es feia servir com a estació de mercaderies.

Plànol de Manresa amb les tres estacions dels FGC

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: Manresa, La Ciutat Transformada 2, Manresa: Zenobita, 2007

Els Tirallongues

Els castells arriben a Manresa

L’any 1992 no va ser un any qualsevol per als catalans. Va ser l’any en què es van disputar els Jocs Olímpics d’estiu a la ciutat de Barcelona. Durant molts dies la capital catalana havia estat el melic del món. La cerimònia d’inauguració d’aquells Jocs Olímpics havia de ser un aparador important per a les tradicions catalanes, entre aquestes la d’aixecar castells, un costum molt arrelat a la zona sud de Catalunya. Efectivament els castellers van fer viure un dels moments més intensos i emocionants de la cerimònia d’inauguració. És molt probable que aquell fos l’inici del boom expansiu de la tradició castellera a la resta de territori català.

El 1992 també va ser any de concurs casteller a Tarragona. Quatre manresans, que jo sàpiga, van ser-hi presents entre el públic: els germans Joan i Domènec Forns, el Pere Bartomeus i el Ricard Riu. Van gaudir tant d’aquella jornada que van decidir que per què no crear una colla castellera al Bages. No ho van dubtar, i van decidir explicar-ho tot a una periodista manresana, la Montse Xixons. El tema va interessar i es va començar a posar fil a l’agulla: una pàgina al diari Regió7, el 14 de novembre de 1992, anunciava la intenció d’uns joves manresans de crear una colla castellera. La notícia del diari va tenir la seva repercussió –i algunes trucades telefòniques dels inventors de la idea- i un grup de persones van començar a trobar-se per fer realitat la creació d’una colla castellera. Corrien els darrers mesos de l’any 1992. El Pere Bartomeus i el Ricard Riu es van convertir en president i vicepresident respectivament de la colla castellera, mentre que els germans Forns van ser els primers integrants de la junta tècnica de l’entitat. Com sempre, a l’hora d’embarcar-se en una aventura com aquesta, la il·lusió era l’únic patrimoni del qual es disposava, només il·lusió, però molta.

 

Text de Carles Jódar (www.festes.org)

La Festa Major

Tronada a la plaça Major, durant la Festa Major de l'any 1900. Amb el nou segle, els manresans van demostrar una gran afició tant pels castells de foc com per les tronades, que consistien en un regueró de pólvora combinada amb petards i trons. La tronada típica Manresa era la que es feia representant una forma del rosari.
(Fotografia: Garcia, Gal·la: l'Abans, recull gràfic 1876-1965)

Cartell de la Festa Major de Manresa (1939). Es pot apreciar com el nou règim franquista celebrava la Festa dins el seu marc del "Año de la Vitoria".
(Fotografia: memoria.cat)

Una commemoració solemne i festiva: les relíquies i el castell de foc.

En els darrers posts publicats a Històries Manresanes parlava sobre l'aparició de la Festa Major Alternativa de Manresa, però no m'he pogut estar de publicar sobre l'origen històric de la Festa Major de la nostra ciutat. La Festa Major de Manresa d'estiu commemora històricament el trasllat a Manresa de les relíquies dels patrons Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès. La celebració -que es remunta des del segle XV- tenia lloc els dies 29, 30 i 31 d'agost. Va anar evolucionant amb els anys i va deixar enrere els actes més solemnes i religiosos per ampliar el ventall d'activitats lúdiques, culturals i esportives.

Al final del segle XIX i al principi del segle XX, el dia 29 es feien dues cercaviles amb el pregoner, els músics, els gegants i els nans, i després s'organitzava una tronada a la Plaça Major. Al vespre, hi havia representacions teatrals, concerts, balls a l'envelat i actuacions diverses a la societat i els casinos de la ciutat, que duraven els tres dies de la Festa Major. La gran celebració s'iniciava l'endemà amb els oficis solemnes a la Seu, processó pública amb les relíquies dels Cossos Sants i castell de focs artificial al vespre. Tant els castells de foc -que van canviar molt sovint d'ubicació: Plaça Sant Domènec, Passeig... - com les tronades esdevingueren activitats destacades del programa d'estiu de principis del segle XX, facilitades per la presència de fàbriques i molins polvorers a la ciutat. A més, des de 1910 fins a 1935 també es van celebrar quinzenalment Jocs Florals per la Festa Major. El 31 d'agost la festa seguia el mateix esquema que el dia anterior, amb la incorporació d'un concurs ocellaire i, a la tarda, una processó per l'interior de la Seu per retornar les relíquies a la cripta. L'1 de setembre s'oficiava una missa a la Seu per als manresans difunts des de la Festa Major anterior.

A partir de la segona meitat del segle XX, el programa festiu va canviar de forma considerable: increment d'activitats i més dies de festa. La processó solemne va anar perdent importància, fins que, el 1966, es va deixar de fer (curiós fet, tractant-se d'una "fiesta nacional" pel règim franquista); també va desaparèixer les tradicionals tronades -recuperades més tard. Van aparèixer en canvi, nous "clàssics" com les sardanes, l'elecció de la pubilla, les batalles de flors i confeti; els concerts de Cors de Clavé, l'exposició d'artistes manresans i una gran varietat d'actes esportius i culturals.

L'envelat (Monumental Entoldado) fou organitzat de 1946 fins a 1976 per la iniciativa d'un grup de 28 manresans i manresanes que omplien el programa anual amb balls de gala, elecció de miss, actuacions d'artistes famosos i el ball de la pubilla. L'envelat es llogava a fora. L'empresa Ca l'Alter cedia la fusta i els espectacles comptaven amb la col·laboració de molts manresans, que hi reservaven una llotja d'un any per l'altre. El darrer envelat es va celebrar l'any 1976.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2008). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- TORRAS, Marc (1998). La Festa a Manresa. Un segle en imatges. Manresa: Angle

Els oficis artesanals del tombant de segle XIX

El comerciant artesà Magí Mestres, juntament amb els seus col·laboradors, aprofitant el bon temps per confeccionar espardenyes al mig de la Plaça Gispert, el 1922. L'establiment era uns quants metres més enllà. Quan el temps convidava, els veïns es reunien al vespre per fer petar la xerrada i prendre la fresca. L'arribada del sereno era el senyal d'anar a dormir.
(Fotografia: Valls Cabanes, Família / Vidal i Grifull, Jaume)

Sabaters i espardenyers a casa nostra

Els oficis de sabater i espardenyer tenien, anys enrere, un caràcter netament artesanal. L'espardenyer feia el típic calçat de sola de cànem trenat (o espart), amb puntera i taló de roba gruixuda, generalment amb dues vetes que es lligaven al turmell, i també cordes de cànem o de fil. El sabater, per la seva part, es dedicava a fer i arranjar les sabates a mà, i les venia en el seu establiment. A més, molt sovint feia el calçat per encàrrec i a mida. Poc abans del segle XIX, concretament l'any 1890 hi havia a Manresa una vintena de sabaters amb botiga i 23 espardenyers. El Gremi de Sabaters era dels més antics de la ciutat, aixoplugat sota la Confraria de Sant Antoni Abat. Els espardenyers -units gremialment amb els corders- tenien la seva confraria, des del segle XVII, sota l'advocació de santa Marfarida, a l'església de la Seu.

Al carrer Sant Miquel hi havia concentrades algunes espardenyeries molt antigues, com la de Bertran Esquius (1880) o la de Joan Guix, traslladada més tard al passeig de Pere III. També hi havia sabateries destacades com la Salvadó (1889), Fàbregas (coneguda per les seves vambes) o Can Jorba, en un temps en què per 125 pessetes es feien sabates d'encàrrec i a mida del consumidor. Al segle XX, entre les dècades de 1920 i 1930, hi havia espardenyeries destacades com la d'Antoni Dalmau, a l'Era de l'Esquerra i al carrer del Canonge Montanyà, Xandri, a la Muralla; Sala, al Born; Rusiñol, a Sobrerroca; Rosell, cal carrer de les Barreres; Naval, al Born; Mitjana, a Santa Llúcia; Garriga, a la baixada del Pòpul; Fornells, cal carrer de l'Hospital; Cors, a Santa Clara i Clotet, al Carme.

En aquell temps, la fàbrica de penumatics Pirelli també fabricava soles de goma per les espardenyes amb la marca Wamba. Sabateries destacades eren la Torra, al Born; Font, a Puigterrà de Dalt; Cortés, al Born; Colell, a Jaume I, i Franquesa, a Sobrerroca, entre d'altres.

D'altra banda, Manresa també tenia, a més dels comerços de fabricació i venda artesanal, importants fàbriques de calçat. La majoria tenia establiment de venda al detall, com la fàbrica dels germans Cortés (Cal Mandaina), la Moltó, la dels germans Jou o la de Josep Casanova. La més rellevant era Manufactures de la Pell (Pielsa), fundada el 1921 al carrer Carrió i amb venda directa en l'establiment ECSA, situada al carrer d'Àngel Guimerà.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009) "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- GARCIA, Gal·la. (2001) "l'Abans, Recull fotogràfic de de Manresa 1876-1965". Efadós, El Papiol

L'origen de la Festa Major Alternativa

Cartell de la FMA de 1992

L'alternativa de Manresa

Fa 17 anys que es va celebrar la Primera Festa Major Alternativa a la ciutat de Manresa, concretament l'agost de 1992. En aquells temps l'Esquerra Independentista de Catalunya estava al primer ordre del dia amb diferents lluites com els Judicis a la insubmissió, Barcelona 92, el Quinto Centenario, l’Operació Garzón, l’Ateneu Popular “La Seca", On The Road al so, etc.

Des d’aleshores la Festa Major Alternativa (FMA) va evolucionar, créixer i consolidar com una de les "alternatives" amb més solera dels Països Catalans. La festa continua sent fidel a l’esperit amb el qual es va organitzar la primera edició l'any 1992: l'autogestió, la denúncia, la lluita i la festa en una pila d'actes al carrer i de franc.

Manresa volia gaudir d'una festa popular, organitzada pels col·lectius socials que lluitaven a casa nostra, fugir de les festes "enllaunades" i consumistes, com els macroconcerts que organitzava l'ajuntament a la Florinda o al Congost (és el cas del concert de Mecano de 1989, on més de 10.000 manresans i manresanes van omplir el solar de la Florinda) i garantir un accés gratuït a tots els espectacles i concerts.

La plaça de Puigmercadal i el seu entorn són el centre indiscutible dels manresans i manresanes per celebrar la setmana d'actes que proporciona la festa alternativa manresana. Aquest és el centre neuràlgic de la Festa Major Alternativa de Manresa, on es concentren tots els actes que organitza la FMA.

Actualment, els col·lectius i associacions que formen part de l'organització de la Festa Alternativa de Manresa són: la Candidatura d'Unitat Popular de Manresa (CUP), l'Assemblea de Joves de Manresa (AJM), el Casal Popular de la Fadulla, la Colla Tirallongues de Manresa, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans de Manresa (SEPC) i Maulets.

- Més informació:

https://fmamanresablog.wordpress.com/

L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns

L'autobús urbà, el nou transport públic. Tercera part (1975 - 1978)

L'any 1975 es torna a canviar la situació dels terminals de sortida. Ara es divideixen en ambdós punts: Plaça Infants i Plaça Sant Domènec. Les línies que sortien des de la Plaça Infants pujaven a la Plaça Bonavista per la carretera de Vic i baixaven pel centre de la ciutat per la plaça Espanya i el Passeig Pere III, per contra les línies que sortien des de la Plaça Sant Domènec pujaven - en direcció Plaça Bonavista - pel Passeig Pere III i Plaça Espanya i baixaven per la carretera de Vic.

A més, aquell mateix any 1975, es va crear una nova línia al barri de la Font dels Capellans, que aviat esdevindria un dels barris manresans més populars.

Línies de l'autobús urbà, any 1975:

Sant Domènec - Dolors
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Cta. de Vic fins a Casa Subirana.

Sant Domènec - Estació del Nord
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Muralla, el Pont de Sant Francesc fins a l'estació del Nord (RENFE)

Sant Domènec - Era Huguet
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Angel Guimerà, Passeig Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis, Sardana fins Era Huguet. Tornada: Era Huguet, Sant Llorenç Brindis, Sant Maurici, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - Barriada Mión - Matadero
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Cardona, Bruc, Sant Fruitós, Av. Tudela, Camí de la Gravera, Pirineu, Cadí, Callús, Av. Joncadella fins a la Pl. Bages. Tornada: Pl. Bages, Sant Josep, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Sant Domènec - La Culla
Anada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Pº Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara fins Bisbe Perelló (La Culla). Tornada: Bisbe Perelló, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - La Salle
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Vic, Cta. Santpedor, Pl. Creu fins la Pau. Tornada: Origen en Cta. de Santpedor, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Tossal del Coro
Anada: Origen en Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis fins a Tossal del Coro. Tornada: Viladordis, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Viladordis
Anada: Origen a Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara i Viladordis. Tornada: Camí de Viladordis, Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Sant Pau
Anada i tornada: Origen a Pl. dels Infants, Muralla, Passeig del Riu, Camí de Sant Pau fins a la Barriada Sant Pau.

Sant Domènec - Font dels Capellans
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Passeig Pere III, Cta. Vic, Gaudí fins Font dels Capellans. Tornada: Font dels Capellans, Sabadell, Cta. Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

L'any 1978, gràcies a l'esforç incansable de les AV (Associacions de Veïns) per obtenir un millor servei i qualitat de bus urbà, i a partir d'un projecte presentat a l'ajuntament manresà per la Comissió d'Urbanisme del col·lectiu de barris, el mes d'agost de 1978 el govern municipal posa en funcionament una profunda transformació del servei de transport urbà.

Això no obstant, el servei aprovat el mes d'agost va patir un retard considerable, l'ajuntament havia començat a discutir-ho dos anys abans, el març de 1976.

Posteriorment, els serveis tècnics municipals al·legaren que no es podia acceptar aquell projecte veïnal per un seguit de consideracions legals, desconegudes pels mateixos promotors de les AV Es van iniciar unes converses entre l'Ajuntament (tot i estar en ple tardofranquisme, l'ajuntament manresà no serà democràtic fins a l'any 1979) i les AV sense arribar a cap acord.

Durant aquest període es produeix un llarg silenci, i finalment, sense consulta prèvia es presenta l'aprovació de la junta municipal, davant la sorpresa de tothom, el nou servei d'autobusos urbans del mes d'agost de 1978, modificant sensiblement amb relació a la proposta presentada per les AV

L'esforç de les AV va aconseguir que l'ajuntament predemocràtic manresà, renovés el servei de bus urbà segons les expectatives dels habitants de Manresa i no per iniciativa de la mateixa burocràcia municipal.

Les línies del 1978, renovades per l'ajuntament eren les següents:

Línies servides per autobusos:

1 SANT DOMÈNEC - FONT DELS CAPELLANS

2 PLAÇA VALLDAURA - ELS DOLORS

3 SANT DOMÈNEC - SANT PAU

4 SANT DOMÈNEC - LA BALCONADA

5 PLAÇA INFANTS - LA PARADA

Línies servides per microbusos:

V PLAÇA INFANTS - VILADORDIS

B PLAÇA INFANTS - LA BALCONADA

C PLAÇA INFANTS - LA CULLA

M PLAÇA INFANTS - MION

P PLAÇA INFANTS - LA PARADA

S PLAÇA INFANTS - SANTA CLARA

T PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

L'autobús urbà: expansió i creixement

L'autobús urbà, el nou transport públic. Segona part (1940 - 1974)

La dècada dels 50 i 60 estaven en servei les línies restablertes l'any 1940, sense patir modificacions destacables. En concret eren sis les línies urbanes i una interurbana a Sant Joan de Vilatorrada, les que funcionaven regularment a Manresa. La concessió seguia en mans de la família Castellà. Les línies urbanes eren les següents:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - PLAÇA PARE ORIOL
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - BISBE PERELLÓ
SANT DOMÈNEC - CARRETERA SANTPEDOR

El parc mòbil el formaven: 2 Ford, model T (núm. 1 i núm. 2), 1 Chevrolet (núm. 3) i 2 Hansa Lloyd (núm. 4 i núm. 5). Tenint en compte l'antiguitat dels vehicles, durant la dècada dels 50 es van adquirir tres autobusos Henschel (dos de nous i un d'usat) núm. 9 i 10, i l'usat amb el núm. 7.

L'expansió econòmica dels 60 (desarrollismo) va permetre molts manresans i manresanes gaudir de l'autobús urbà, i a la dècada dels 70, amb l'augment de passatgers es va ampliar el servei amb tres línies noves: Tossal del Coro, Viladordis i Sant Pau, i es canvià el nom de tres línies ja existents.

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - ERA HUGUET (abans Pare Oriol)
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - LA CULLA (abans Bisbe Perelló)
SANT DOMÈNEC - LA SALLE (abans Carretera Santpedor)
SANT DOMÈNEC - TOSSAL DEL CORO
SANT DOMÈNEC - VILADORDIS
MURALLA - SANT PAU

Respecte al parc mòbil, després de quaranta anys de servei, es van retirar els dos primers vehicles amb el que va començar el servei públic urbà: els autobusos Ford T (núm. 1 i 2), a més del Chevrolet (núm. 3), mentrestant la resta (Hansa Lloyd i Henschel - núm.: 4, 5, 7, 9 i 10) van continuar en actiu. Les línies Dolors, Estació del Nord i Sant Pau estaven cobertes amb autocars de línia.

L'any 1974 es va renovar tot el parc mòbil amb la introducció de microbusos: 4 Barreiros Saeta 35 (núm.: 16, 17, 18 i 20) i 3 Sava (núm.: 26, 30 i 31). Totes les línies utilitzaven aquests vehicles, excepte la dels Dolors, Estació del Nord i Sant Pau que continuaven -com l'any anterior- amb els autocars de línia. També es va canviar la terminal de sortida que passà a la Plaça Infants, excepte per les línies Dolors i Estació del Nord que continuava sortint des de la Plaça Sant Domènec.

Per poder donar servei a la barriada Mión, reivindicat des de feia temps, es modificà la línia Sant Domènec-Matadero que passà a denominar-se: Plaça Infants-Mión-Matadero, el nou recorregut d'anada era per l'avinguda Tudela i el camí de la Gravera fins a arribar a la Mión i la tornada per la Plaça Matadero (actual Plaça Bages) i el Poble Nou. La gran diferència és que abans el servei era directe al Poble Nou i ara només aprofitava la tornada per passar pel centre de la ciutat.

Finalment la línia d'autobusos urbans de Manresa l'any 1974 era la següent:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
PLAÇA INFANTS - ERA HUGUET
PLAÇA INFANTS - MION - MATADERO
PLAÇA INFANTS - LA CULLA
PLAÇA INFANTS - LA SALLE
PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO
PLAÇA INFANTS - VILA DORDIS
PLAÇA INFANTS - SANT PAU

Llegir la tercera part:

- L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns: aquí

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]