Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 2. L'epidèmia de 1817 i la 1819

El 1817, l'Estat Espanyol es va alertar per l'epidèmia de pesta bubònica que patien Algèria, Bona i un gran nombre de pobles africans. La Junta Suprema de Sanitat redacta una instrucció per declarar el contagi de pesta, o d'alguna altra epidèmia, i així poder preservar la resta de les poblacions de la seva escomesa. Aquesta instrucció constava de 24 normes i es va difondre el 25 d'agost del 1817.

Les seves característiques es podrien resumir en els següents punts:

1. La difusió de comunicats quinzenals de l'estat de salut dels habitants dels pobles litorals i dels ports, en els quals els metges havien de comunicar l'aparició de les malalties sospitoses a les Juntes de Sanitat i autoritats locals.
2. Els malalts sospitosos serien sotmesos a aïllament per mar i per terra.
3. Prohibició de l'emigració i la desinfecció en vinagre dels plecs de les cartes i del correu.
4. Llatzerets per casos determinats, preferint els ingressos als Hospitals i a les pròpies cases.
5. Incomunicació total dels pobles afectats, mitjançant un cordó sanitari a mitja llegua de distància.

Novament, el 1819, una nova epidèmia de pesta bubònica va esclatar a diferents pobles d'Andalusia, concretament a San Fernando, la qual cosa va determinar l'aparició d'un seguit de mesures preventives a la ciutat de Manresa.

A nivell estatal, a primers de juny del 1819, es va establir l'impost de sanitat per atendre les despeses que ocasionaven les epidèmies en les quals la pesta atacava Andalusia i altres províncies d'Espanya. Per cobrir les despeses que aquest focus epidèmics ocasionaven, es varen demanar 516.300 rals mensuals per tot l'Estat, i cada província havia d'aportar una quantitat concreta. A la província de Barcelona s'havia de pagar 42.902 rals. El motiu d'aquest impost generalitzat era poder subsanar el gran dèficit econòmic que suposava mantenir les despeses que ocasionaven els soldats i vaixells que practicaven els cordons sanitaris.

Davant d'aquesta important epidèmia de pesta bubònica que afecta els pobles d'Andalusia, Manresa es va sensibilitzar i la primera mesura que va realitzar fou la creació de la Junta de Sanitat Local. L'Ajuntament va elegir com a llatzeret la Casa de la Culla, on es practicaven les quarantenes dels malalts sospitosos o amb contagi. A més a més, es van establir unes guàrdies o controls a diferents indrets de les entrades de la població, a fi de vigilar totes les possibles entrades dels forasters, i exigir-los el passaport. Aquest punts claus foren: Santa Clara, Pont Vell, Pont de Fusta, Pont Nou, Era del Milor i Remei.

La vigilincia es composava d'unes guàrdies integrades per quatre homes que depenien d'un superior, designat amb el nom de caporal o comandant de guhrdia. Les guàrdies es rellevaven tots els dies a les nou del matí . El primer d'aquests serveis de vigilincia començà el 19 d'octubre del 1819. La vigilància va durar fins el 19 de novembre del 1819, data en la qual va començar a decrtixer la intensitat de l'epidèmia a Andalusia, malgrat que encara se seguia exigint a la ciutat el passaport sanitari a tots els forasters, mitjançant el comissari de barri.

Aquestes guàrdies foren una bona mesura de control per evitar la propagació de la malaltia. Aquest servei de guàrdies va començar pels barris de la Plaça Major i Santa Llúcia, on era obligat que els caps de família realitzessin aquests torns. A més a més, es va encarregar una Junta per controlar i avisar els 24 homes que havien de cobrir les 6 guàrdies tots els dies. No estava permès llogar o pagar aquests serveis a cap altra persona que no fos el que li tocava, permetent-se que, entre les mateixes famílies, es pogués fer el canvi. Tampoc no es permetia la supressió d'aquest servei a cap classe social.

Totes les classes representatives de la ciutat tenien l'obligació de realitzar aquests torns de guàrdies. Així es va acordar que el clergat secular i regular, els nobles, artistes, facultatius, comerciants i tota la classe social representativa de la ciutat, realitzés el servei de guardies. Aquestes "classes privilegiades" començaren el servei el 17 d'octubre per donar exemple a la resta de la població. Aquestes guàrdies es varen instaurar de la següent manera: A l'Era del Milor, el clergat regular; a Santa Clara, el clergat secular; al Pont Nou, els nobles; al Pont vell, els artistes; al Pont de Fusta, els comerciants i al Remei, els facultatius.

El 24 d'octubre del 1819 la Junta de Sanitat demana a l'Ajuntament oli i llenya per a les sis guàrdies de vigilància que s'havien establert l'entrada de la ciutat. Aquest era l'únic privilegi d'aquestes guàrdies. El dia 24 d'octubre es va noticiar la mort a Balsareny de dues persones que foren visitades pel doctor Antoni Solà, metge de sallentí, amb la sospita de l'epidèmia. El mateix metge tambt visitar uns malalts de Viladordis víctimes d'una malaltia contagiosa.

El 25 d'octubre del 1819 es va requerir per l'Ajuntament i Junta de Sanitat l'informe del metge sallentí Antoni Solà, ja que havia visitat uns forasters a Balsareny que havien mort i que se sospitava que tenien la malaltia contagiosa. També, l'esmentat metge visita uns malalts de la "Casa del Grau" a Viladordis amb símptomes alarmants d'aquesta malaltia. Per tot això, es demanà un informe al metge Soll que immediatament contestà:

"En contestación al oficio de V. S. del 24 de octubre digo: que los enfemos de la casa del Grau de Viladordis, apesar de no ser de especie contagiosa a sus síntomas y el haverse transmitido a 6 ó 7 personas de la misma casa, podrían haber dado motivo de recelar algún contagio, pero por la Gracia de Dios, nada queda de practicar ni a mi parte, ni a la Junta. Lo mismo digo de uno los dos enfennos de Balsareny que enfermó a la Parroquia de Comet. Todos están perfectamente curados y reestablecidos menos dos o tres que están convaleciendo. En el mesón de Balsareny murió en pocos días un ofiastero a quien no he visitado y si quiere que le informe, mande Ud. al mesonero y me den notícias de loocurrido por medio de los facultatives que los visitaron. Dichas enfermedades son mucos-bilioso-nerviosa quales se han observado de 2 a 3 años de esta parte en Llusanés, Gironella y a otras parets de este principado desde que cesó el tifus castrense de la última guerra"

Així mateix, el Dr. Antoni Solà trobava una relació d'aquestes epidèmies de tifus castrense i de febre groga:

"En vista de la variación y sucesión de estas y otras epidemias a que he asistido desde el año 1786 hasta el presente y de otras que describen los autores, observo un cierto encadenamiento y un cierto enlace entre ellas y las que han ocurrido de fiebre amarilla en las Andalucías, aunque de especie distinta".

- Veure el capítol 1: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

La Guerra de Successió, ultims dies

La Seu de Manresa, destrucció i reconstrucció

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarida i al beat Salvador d'Horta van quedar devorats per les flames. D'entre les cendres es van recollir uns fragments de plata fosa i de fusta daurada del tabernacle i els bocins d'ossos corresponents al beat. Els bocins d'ossos es van portar al convent de Sant Carles de Manresa, sota la vigilància de sor Cecília Cors, per estudiar-ne l'autenticitat.

El 10 de maig de 1716, amb el Decret de Nova Planta en vigor, en presència del mossèn Esteve Aldrofeu, degà de Manresa i del Bages, i a petició dels administradors de la confraria de corders i espardenyers, s'iniciava un procés d'interrogatori de testimonis cridats a declarar sobre els fets, que va acabar declarant les restes supervivents del foc com a autèntiques el 23 de juliol de 1718.

Uns goigs anònims, escrits en castellà, fan al·lusió a l'incendi de l'altar i el salvament de les relíquies, "(...) del fuego abrasador -vuestra Reliquia librais- Vuestra Capilla en hoguera -de llamas se vio arder -mas, o prodigio! o poder! -que la Reliquia entera - Y quando todo es ardor - vos solo intacto quedais (...)".

4 de setembre 1714, Manresa últim combat

El coronel de la Generalitat de Catalunya Francesc Busquets i Mitjans, després del frustrat intent d'atacar Barcelona, va prosseguir amb la guerra de desgast del Front Exterior de les tropes catalanes i va atacar Manresa el 4 de setembre de 1714, sense èxit. Una setmana més tard es rendia al Castell de Cardona, on fou dels darrers resistents de la guerra.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1990). Culte al beat Salvador d'Horta a la seu de Manresa (1614-1936). Institut Ramon Muntaner.

- Pàgina web: 11desetembre1714.org

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 1. La prevenció sanitària de 1809

En plena Guerra del Francès (1808-1814) ens consta un seguit de prevencions a la ciutat de Manresa contra l'epidèmia de pesta bubònica que assolava diferents pobles del Principat.

El 12 de juliol del 1809 es va formar a la ciutat la Junta de Sanitat. Aquesta Junta implanta un seguit de mesures preventives per evitar la propagació de la malaltia a la ciutat de Manresa:

"... Velando continuamente por la salut pública, había mandado la Junta que no se eniterre cadaver alguno en las sepulturas comunes que se hallan en las Iglesias de esta ciudad, sino que aquello se entimen en un campo bien ventilado; que no se toquen las campanas en las Iglesias señalando el viático, muerte y demás; y por fin que se fumiguen diariamente las iglesias una hora antes de abrir sus puertas, cerrando con cal las sepulturas a fin de que no despidan miasmas"

Aquesta curiosa mesura de tapar amb cals les sepultures no fou una mesura preventiva freqüent per la prevenció de les epidèmies. No ens consta que es realitzés en cap altra epidèmia de la ciutat durant tot el segle XIX. Malgrat tot, aquesta Junta de Sanitat va seguir demanant ajut a la Providència:

"... Y como que todo lo bueno viene de Dios, acordó la Junta que hiziese rogativas públicas y se exhortase a todos los ciudadanos a que cumpliesen exactamente las disposiciones de la Iglesia y sus ministros"

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, es va cel.lebrar una processó al santuari de Santa Caterina: "implorando alivio en las enfennedades que afligen al dia". Malgrat tot, no tenim constància de la invasió de la malaltia a la ciutat, puix que la ciutat tenia una altra greu preocupació: la guerra del francès. És a dir, que aquesta prevenció fou més religiosa que les que posteriorment adoptarien les Juntes de Sanitat respectives.

- Llegir segon capítol: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

L'Esbart Manresà

Fotografia de l’Esbart Manresà de l’Agrupació Manresana de Folklore, corresponent a la temporada 1961-1962.

Imatges com aquesta s’han repetit en nombroses ocasions al llarg dels cent anys de vida d’aquesta entitat. Si la música és llenguatge universal, la dansa també en forma part, com a eina d’expressió i de cohesió entre els pobles. A les festes de casa nostra i a diversos països d’Europa, ha portat les danses tradicionals del nostre país. Han estat cent anys de fidelitat a les arrels fundacionals regeneradores de la Renaixença.

Des d’una històrica fotografia de l’any 1909 fedatària de la fundació de l’Esbart: al redós de la Senyera creada per l’artista Francesc Cuixart, divuit dansaires i dos mestres; evocadora Centendansa, espectacle inoblidable amb arrels tradicionals i, tanmateix, fervorosa voluntat de pervivència, anhels d’un incomptable nombre de dansaires, sota el mestratge dels directors Antoni Reguant, Vicenç Orriols i Antoni Navarro –els que ho han estat en períodes llargs– adés els altres que han desenvolupat la direcció entre els quals el primer director Àngel López, i a partir de l’any 1993, Jesús Rubio, Joan Puiggrós, Roger Bernadich, Magí Guitart i l’equip de col·laboradors. Des de les primeres danses, el Ball de Gitanes –o les de la present fotografia de l’Esbart Manresà en la Trobada d’Esbarts a Montserrat, en què dansaren la Suit Mallorquina i Danses del País Valencià– i tantes i tantes altres, són el fruit d’un col·lectiu de persones que han treballat cent anys amb total abnegació en la difusió de la dansa, en els últims anys sota la direcció de Joan Manel Miquel, que aposta pel respecte a la tradició, l’exigència formativa, la qualitat d’interpretació i l’exemple de professionalitat (els valors humans de la il·lusió, l’esforç i l’empenta del treball en equip).

Bibliografia i fotografia:

- Revista El Pou de la Gallina, núm. 241, Febrer-Març 2009

"Manresans, lladres, pillos i gormands"

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda: "Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, Sant Fruitós, Sant Maurici gloriós". La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys.

Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic.

Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament. Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies. Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost se celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge. Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran: "Manresans, lladres, pillos i gormands".

Bibliografia:

- GASOL, Josep M (1975). Història de Manresa explicada als infants. Manresa: Caixa de Manresa.

El Correfoc

El foc als carrers de Manresa

El 1982 va ser un any important per a la cultura popular. S’havien superat els primers anys de la transició després de la dictadura i, arreu de Catalunya i de l’estat, molta gent va tenir ganes de recuperar tradicions o, fins i tot, crear-ne de noves. Aquest és el cas del Correfoc de Manresa. Però també és el cas de la recuperació dels Cavallets de Manresa i de la creació dels nous gegants de la ciutat, que substituïen les centenàries imatges que encara, ara, puntualment els geganters de Manresa llueixen en alguna festa.

El Correfoc de Manresa va néixer de l’empenta d’uns manresans vinculats al món associatiu i, sobretot, va néixer amarat d’il·lusió de tots els seus organitzadors, una il·lusió que han sabut transmetre i que ha fet que el Correfoc, malgrat que sigui una festa jove, s’hagi convertit en tota una tradició, fins al punt que gairebé es pot afirmar que no hi ha Festa Major de Manresa sense Correfoc.

Malgrat que a Catalunya, de Correfocs, n’hi ha molts, el de Manresa és únic i diferent. I aquesta no és una afirmació gratuïta. El fa únic el fet que tota la imatgeria que apareix durant el Correfoc és pròpia de la ciutat, la gran quantitat i varietat de pirotècnia que s’utilitza, la singularitat de cada una de les places del llarg i tortuós recorregut, el seu vocabulari únic i exclusiu i la música que ha estat creada expressament per aquesta festa, malgrat que s’ha arribat a fer tan popular que l’imaginari col·lectiu està gairebé convençut que és una música tradicional ‘de tota la vida’.

El Correfoc està format per diferents grups:

Els Fogueres i Fogaines, que simbolitzen el foc de terra i que sobre la seva màscara cremen ‘canyardos’ que durant tres minuts llencen una espurna carabassa que acaba en un fort tro.

Els Capgirells, uns dimonis meitat bèsties, meitat dona, que simbolitzen la dualitat del bé i del mal i que llencen traques xineses.

Els Moixogants, que són ocells alats que amb les seves forques cremen carretons que escampen, per sobre del cap dels participants, espurnes de color blanc que acaben amb un fort tro.

També hi ha els grups de Dracs formats per la Víbria –una de les primeres que es van recuperar a Catalunya durant la transició-, El Drac –que destaca pel seu cap tort-, l’Asmodeu –que necessita dos portadors- i el Bou, que és un dels elements més característics del Correfoc que només surt un cop durant el recorregut, ja que la seva gran varietat i quantitat de pirotècnia requereix moltes hores de muntatge. També existeixen els Dracs Mòbils formats per uns dracs tipus Mulassa com el Coll-llarg, la Mulassa i el Nas de Sutja. Alguna vegada els acompanyen la Gàrgola –que imita una de les figures mitològiques de la Seu de Manresa- i la Tremenda –un drac pensat per a la Moscada que se celebra durant la festa major infant de la ciutat-.

Sens dubte un dels moments més espectacular de les més de tres hores de recorregut pel barri antic és a les places on salten les Moscades. A ritme de la música més popular de la festa, els correfocaires salten en sentit contrari a les agulles del rellotge mentre la plaça s’inunda de foc.

Xàldiga, entitat organitzadora del Correfoc, conjuntament amb l’ajuntament de Manresa, hi dedica tot un any a preparar la festa, a tenir cura dels vestits a repassar tots els punts del recorregut. En la festa hi participen prop de 300 persones, i el grup més nombrós és el del Servei d’Ajuda al Correfoc (SAC) que són els encarregats de coordinar, dirigir i vetllar per la seguretat de tots els correfocaires.

El Correfoc de Manresa se celebra el darrer dilluns de cada mes d’agost i, prèviament, el dissabte, s’ha celebrat la Mostra del Correfoc, una representació teatral i coreografiada pensada perquè la puguin veure totes les persones que no volen saltar durant el recorregut de foc del dilluns.

Bibliografia:

- JÒDAR, Carles: "El correfoc de Manresa", al web festes.org

- TORRAS, Marc (1997). La Festa a Manresa, un segle d'imatges. Manresa: Angle Editorial/CEB.

Joan Carles de Borbó a la Font dels Capellans

La primera visita del príncep Joan Carles de Borbó a Manresa

El 15 de juliol de 1975, els prínceps d'Espanya estaven a Catalunya, inaugurant carreteres, estacions de metro i assistint a actes de tota mena, una agenda que amb els anys seria la rutina diària del que pocs mesos més tard serien els reis de l'estat espanyol.

A continuació la notícia publicada a La Vanguardia Española, del dia 16 de juliol de 1975, on els prínceps acudeixen a Manresa, la seva primera visita oficial, com a futurs hereus de Franco.

Resum notícia de La Vanguardia Española, 16/7/1975:
"Entrega de 825 viviendas en el Polígono de la Font dels Capellans"

Després de recórrer el túnel fins a la boca nord (túnel de la carretera del Bruc) els Prínceps i el seu seguici van emprendre viatge a Manresa. La ciutat va aparèixer engalanada amb banderes d'Espanya, Catalunya i la ciutat. Al llarg de tot el recorregut un nombrós públic va oferir una càlida benvinguda, testimonis d'aquesta adhesió es van repetir al polígon Font dels Capellans, construït per la Obra Sindical del Hogar, amb 825 habitatges.

L'acte es va iniciar amb la benedicció dels 825 habitatges pel bisbe de Solsona i el de Vic, doctor Ramon Masnou. A continuació es va procedir a l'entrega dels títols de propietats als beneficiaris. El nombre dels beneficiaris, José Castro Ortega, va oferir un discurs marcat en la línia oficial, de renovació entre la classe treballadora (satisfeta per les cobertures socials que començava a oferir l'estat espanyol) i l'adhesió al règim, com a motor econòmic.

A continuació l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila va donar les gràcies per la visita dels prínceps, i va manifestar el seu suport incondicional de la ciutat de Manresa "al Caudillo y a sus principes", alhora que va mostrar una llista de mancances que patia la ciutat, dintre la famosa llista de reivindicacions de Soldevila de 1975, n'hi havia una de ben significativa, "la construcción de un eje que uniria las ciudades de Lérida y Gerona, pasando por las ciudades de Cervera, Manresa y Vich", curiosa reclamació va ser també el "expediente de crisis" que la factoria Pirelli va plantejar a la seva plantilla laboral, que l'any 1975 era de 2.500 treballadors.

Soldevila i "l'eix transversal" de Franco

El règim franquista va intentar durant els seus quaranta anys de sistema totalitari solucionar les comunicacions entre les comarques centrals de Catalunya. Va emprendre la construcció de la Nacional 141B, una via de caràcter "nacional" que havia de comunicar les poblacions de la Segarra, l'Alta Anoia, el Bages i Osona. La construcció es va aturar a principis dels setanta, i diferents trams pendents mai van arribar a construir-se, una carretera que avui en dia ha quedat reduïda al pas de tractors i vehicles especials, i que fins a la construcció de l'eix transversal, (1994-1997) era l'única via de comunicació dels manresans per anar a Calaf o a Vic.

Us heu preguntat mai perquè va tardar tants anys a construir-se el tram d'Eix Transversal entre Manresa i Calaf? Potser l'exalcalde de Manresa Ramon Soldevila, n'és el principal protagonista. Per què a Rajadell es va abandonar la construcció de l'N-141 fins a Manresa?

Bibliografia:

- Hemeroteca: "Diari Manresa" (Any 1975)

- Hemeroteca: "La Vanguardia Española" (Any 1975)

"Manresa Desconeguda" donarà a conèixer indrets relacionats amb els bombardejos franquistes

El programa de la Festa Major d’enguany inclou una nova edició de les Visites a la Manresa Desconeguda. Es tracta d’una iniciativa que va néixer l’any 1996 amb l’objectiu de donar a conèixer a la ciutadania indrets de Manresa poc coneguts però no per això amb poc interès.

En aquesta ocasió, les Visites a la Manresa Desconeguda proposen dos itineraris:

1. Les defenses de la Manresa medieval: del segle X al XIV (dijous dia 27 d’agost, de 17:00 a 20:00 h). L’itinerari es realitzarà pels trams més ben conservats de les muralles de Manresa, des de la Torre de Sobrerroca fins al Parc de la Seu, i també servirà per a donar a conèixer la nova senyalització de les muralles de la ciutat.

2. Bombes sobre Manresa (divendres dia 28 d’agost, de 17:00 a 20:00h). Serà un itinerari guiat pels espais de memòria històrica de la ciutat relacionats amb els bombardejos de l’aviació franquista al final de la guerra civil. Recentment s’ha commemorat el 70è aniversari dels dos bombardejos que va patir la ciutat amb diverses activitats, entre les quals s’hi inclou aquesta visita.

Els dos itineraris seran guiats i tindran una durada aproximada d’una hora. El punt de sortida en els dos casos serà el Museu Comarcal de Manresa (Via de Sant Ignasi, 40). Els dos dies, sortiran grups cada 15 minuts fins a les 19:45 h.

En la realització dels dos itineraris col·laboren les entitats Associació pel Museu Comarcal de Manresa, Associació Memòria i Història de Manresa i Centre d’Estudis del Bages.

Els itineraris

Bombes sobre Manresa: Els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener de 1939, l’aviació franquista va bombardejar Manresa i va provocar la mort d’un mínim de 35 persones, tots civils: homes, dones, nens i nenes. Amb motiu del 70è aniversari d’aquests fets, s’ha organitzat una visita guiada que recorrerà alguns indrets relacionats amb aquests fets. En concret, el recorregut inclourà els següents indrets:

- Antic Col·legi de Sant Ignasi: L’antic col•legi de Sant Ignasi és un indret d’especial significació ja que durant la guerra va ser utilitzat com a centre de detenció de persones i va acollir diverses dependències militars. Les traces que va deixar la metralla en un dels bombardejos a la façana del carrer de Viladordis, junt al portal que dóna al claustre de l’antic col·legi de Sant Ignasi, representen una de les poques restes materials visibles que es conserven d’aquests fets.
- Exterior de l’Anònima. Era un objectiu militar i va ser metrallada, tot i que no la van tocar de ple.
- Refugi de l’antic Parc de Bombers (arran de la paret de la Muralla).
- Exterior de la Ferreteria Armengou, a la carretera de Vic, que va ser bombardejada el 19 de gener del 1939.
- Baixant pels Esquilets, la visita farà una parada a la confluència Guimerà/Casanova. S’explicarà que, també en el segon bombardeig, va caure una bomba a la part posterior de la Gran Saldadora (l’actual Creadora) i que va afectar a la façana de darrera d’una casa del carrer Casanova (núm. 7).
- Refugi del Grup Escolar Renaixença, que va ser un dels més importants de la ciutat.

Els historiadors Pere Gasol i Joaquim Aloy parlant amb el regidor de cultura, Ignasi Perramon.

Les defenses de la Manresa medieval: del segle X al XIV: La visita inclourà un recorregut pels trams oriental i nord de les muralles que van envoltar la ciutat medieval de Manresa. També serà una oportunitat per veure la nova senyalització de les muralles de la ciutat. En concret, l’itinerari serà el següent:

- Museu Comarcal de Manresa
- Plaça de Sant Ignasi
- Pujada cap al carrer de la Codinella
- Camí que passa sota la muralla del Parc de la Seu fins a veure la portella tapiada del cementiri antic
- Retorn cap al carrer la Codinella
- Parc de la Seu
- Carrer de Santa Llúcia fins a la plaça de Sant Ignasi
- Baixada dels Drets
- Torre de Sobrerroca
- Carrer Joc de la Pilota
- Plaça d’Europa
- Muralla del Carme

Recordem que Manresa ha tingut tres recintes emmurallats diferents, segons les èpoques:

- Un primer recinte murat, del segle X, del qual no queden restes visibles, envoltava el turó del Puig Cardener, adaptant-se a la seva orografia irregular. Aquest recinte estava habitat al seu interior i comptava amb una torre, anomenada vescomtal, que feia les funcions de castell.
- Un segon recinte murat va ser aixecat a l’entorn del segle XII. Encabia a dintre els turons del Puig Cardener i el Puig Mercadal, així com també l’església de Sant Miquel i el populós barri que havia crescut al voltant del mercat.
- El tercer circuit murat va ser aixecat entre el 1362 i el 1380, i tot i que aprofitava part de dels vells murs del segle XII, suposava una ampliació dels límits de la ciutat en incloure els nous carrers d’Urgell, d’Arbonés, de Vilanova, de les Barreres i el convent de Sant Domènec.

Entre els segles XVII i XVIII, sense importants situacions bèl·liques o de perill, les muralles van perdre la seva funció defensiva i van tenir un deteriorament progressiu, essent, molt sovint, utilitzades com a façana de les cases o bé desmuntades per a reutilitzar les pedres en la construcció de noves vivendes. També s’hi obriren nous portals per facilitar la comunicació amb l’exterior, on hi havia nous ravals o bé zones de camps i horts.

En la tercera Guerra Carlina (1872-1874) es van tornar a recuperar per al seu ús defensiu, però al 1877 ja se’n va autoritzar l’enderroc. La funció de les muralles era, evidentment, bàsicament defensiva en front a amenaces exteriors en moments de conflictes bèl·lics o episodis violents. Però també servien de sistema de control de la població. En moments d’epidèmies, com ara la pesta, les portes de les muralles servien per controlar l’accés a la vila i evitar que hi entressin aquelles persones susceptibles de ser contaminades.

Les restes que es veuran en la visita de dijous es corresponen bàsicament a:

- els murs del segle XIV, que en alguns trams van ser refeccions dels murs del segle XII (la diferència constructiva entre les dues èpoques és molt difícil d’observar a simple vista, ja que els materials i les tècniques utilitzades eren molt similars). Estan fets de carreus regulars, de mida mitjana, disposats en filades alineades i, en els del segle XIV, reforçats amb morter de calç que els relliga. Tenen un gruix d’entre 80 i 90 cm. Aconseguit mitjançant un doble mur farcit de pedruscall i morter.
- les parts de mur o els murs corresponents a les refeccions i modificacions de les muralles dels segles XVI al XVIII. Sovint són fets de pedres molt petites, poc o gens desbastades, que s’aguanten gràcies al morter de calç, molt més abundant. Són menys visibles, acostumen a ser fragments afegits
- alguns panys de murs del segle XIX (muralla del Carme), fets amb la mateixa tècnica del doble mur farcit, però amb carreus de mides més irregulars i amb fragments de maó com a falques.

Font: Memoria.cat (20/8/09)

La Generalitat destina 188.000 euros per a la recuperació de la memòria històrica

Recuperant la memòria perduda

Museus, fosses comunes, centres d’interpretació històrica i restauració de trinxeres són alguns dels projectes en que el Departament d’Interior ha invertit per tal de recuperar de la memòria històrica del segle XX a diverses localitats de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i l’Osona. Són cinc projectes que es duran a terme en els dos propers anys i als quals Interior ha destinat un total de 188.000 euros. D’aquests, 120.000 finançaran cinc projectes de recuperació del patrimoni memorial de Catalunya i la resta s’invertirà en homenatges i investigacions històriques. Fins ara la Direcció General de Memòria Democràtica ha destinat 3,5 milions d’euros a la recuperació de la memòria històrica.

Els de Manresa i Pujalt són els projectes més destacats dels 21 que rebran ajudes de fins a 188.000 euros per a recuperar la memòria històrica del segle XX a les comarques centrals de Catalunya. Així, a Manresa es crearà l’Espai Memòries, que explorarà el paper de l’art com a transmissor de la memòria i es centrarà en la història de la capital del Bages des de la II República fins al període de Transició. L’Espai Memòries ocuparà part de la segona planta de l’edifici històric del Museu Comarcal de Manresa i tindrà una superfície total de 396,71 m2.

També en el marc de les noves ajudes hi ha el projecte d’acondicionament del Memorial de l’Exèrcit Popular, a Pujalt (Anoia). La situació estratègica del municipi, a la carretera de Cervera a Calaf, a mig camí entre el front i les grans ciutats de la rereguarda, van propiciar que a la primavera del 1938 es creés un centre d’instrucció republicà. Al llarg dels darrers anys s’han anat restaurant diversos espais emblemàtics del campament. El nou projecte té com a objectiu crear un centre de recepció i atenció al visitant, una exposició del campament, una zona audiovisual i una botiga. Tot plegat permetrà articular les diferents àrees de la base.

Altres projectes destacats són el del Consorci Parc Fluvial del Parc del Llobregat, que recuperarà la memòria dels maquis del Berguedà i del Bages amb el projecte "Territori maquis a la Catalunya Central". D’altra banda, l’ajuntament de Gurb proposa restaurar els materials trobats durant l’excavació de la fossa comuna d’aquesta localitat al juny del 2008. A més, s’emprendran obres per a l’adequació d’un cementiri i s’instal·laran dues làpides commemoratives als difunts d’aquesta fossa comuna.

A més d’aquests grans projectes, la Direcció General de Memòria Democràtica destinarà 58.000 euros a la commemoració de diferents fets històrics i a les persones que hi van participar. Així, el Centre d’Estudis Lacetans investigarà sobre la reraguarda al Solsonès, el Grup d’Estudis per a la Recerca Difusió de la Memòria Històrica de Manresa crearà una web sobre Jacint Carrió, supervivent del camp de Mauthausen, el Grup de Recerca en Ciències Socials editarà biografies a partir d’entrevistes filmades per al treball "Formes de vida quotidiana i consciència cívica: el pas de les generacions al nucli antic de Santa Margarida de Montbui", el Centre d’Estudis del Bages treballarà en la història del moviment obrer i sindical al Bages entre el 1939 i el 1980 i el Consell Comarcal d’Osona recollirà en una web la història dels alcaldes de la ciutat durant la Segona República.

La Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat ha atorgat 3,5 milions d’euros en ajudes a la recuperació del patrimoni històric català. D’aquests, 2,5 milions han estat destinats a 62 projectes de restauració de trinxeres, refugis i búnkers i 1 milió per a commemoracions, homenatges i activitats de recerca i difusió. Aquests projectes estan impulsats per ajuntaments i consells comarcals de tot Catalunya.

Font: ACN (13/8/09)

El Llibre Verd de Manresa

El Llibre Verd de Manresa és un manuscrit on es recullen tots els privilegis atorgats a la ciutat pels reis de la Corona d'Aragó i d'Espanya, des de Jaume I fins a Maria Cristina d'Habsburg-Lorena. La primera data de l'any 1218 i el darrer del 1902. És, doncs, un llibre singular, possiblement el de major significació i interès per a la història local.

Des d'octubre de 1358 —quan el rei Pere el Cerimoniós va donar permís perquè el Consell de Manresa comencés la redacció d'aquest llibre de privilegis— fins a 1902 s'han copiat en aquest volum 194 privilegis complets i 2 fragmentaris, essent especialment nombrosos els instruments de l'època baix medieval. En definitiva, constitueix un treball essencial per donar a conèixer el funcionament del règim municipal de Manresa durant l'esmentat període.

Més informació:

— PRAT, Vicenç: Un «llibre verd». Visió parcial de Manresa, reedició del llibre editat l'any 1932, ed. Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages, 2002.

Una imatge peculiar: Correus el 1963

L'edifici de correus

La fotografia de l'edifici de Correus i telègrafs correspon a l'any 1963. Abans el servei de Correus havia estat al número 44 del tram del passeig nou, a tocar del davant de l'anomenada plaça de la Farola, ara etiquetada com a plaça de Crist Rei. La inauguració oficial i corresponent benedicció divina es va fer el dissabte dia 7 de setembre de l'any 1957, per bé que uns mesos abans ja hi funcionaven diversos serveis. El nou edifici de grans dimensions alçat a la plaça Espanya, fou construït pensant en l'increment constant del servei postal i telegràfic de la ciutat i la Catalunya central. Manresa era el primer centre postal de la província de Barcelona i en depenien 42 agències o carteries, sobretot de l'entorn del Llobregat i Cardener.

Retirada de la placa, el 25 de març del 2009 (Fotografia: David Vidal - Regió7)

L'any 1956 el nombre de carters era de 22, els quals havien repartit 2.700.000 cartes a domicilis, procedents de tots els punts de l'estat espanyol, sense incloure la correspondència rebuda de l'estranger. En l'ocasió de la inauguració oficial es va estrenar el nou segell de franquejar amb el nom de Manresa. Al mateix edifici quedaren instal·lats els nous apartats de correu i l'oficina de Telègrafs que va despatxar 28.000 telegrames. La imatge desèrtica que ofereix la fotografia de 1963, contrasta amb la constant circulació de cotxes del moment. En aquests darrers mesos s'han instal·lat rampes als accessos i s'ha reformat totalment l'edifici, s'ha modernitzat del tot i s'ha tret l'àguila franquista que havia estat tapa amb una planxa de ferro que estava situada a la part superior de l'entrada principal.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, Maig 2009, núm. 243