18 de març 2010
Josep Maria Espinàs explica els records del servei militar a Manresa en un nou web de Memòria i Història de Manresa
14 de març 2010
Història d'una bufetada a la Manresa republicana
Als voltants de l’any 1934 van succeir a Manresa uns fets que val la pena relatar. Al Col·legi dels Infants, catòlic, una monja va donar una bufetada a una nena, cosa gens estranya llavors, en aquell sistema educatiu i social. La feblesa de la nena afavorí que caigués i es colpís lleument l’altra galta amb un pupitre. Al cap de cinc dies el Doctor Alabern rebia al seu consultori una mare que li duia la seva filla perquè presentava una equimosi sobre el malar. La visità i li manifestà la seva escassa importància, i li receptà un ungüent. La senyora, no satisfeta, li demanà si li podia fer una certificació del traumatisme, a la qual cosa Alabern accedí. Al cap de pocs dies, el jutjat citava el metge a declarar. Resultà que eren l’esposa i la filla d’un sindicalista exaltat de la Fàbrica Nova i detractor de l’escola catòlica; per això van buscar la manera d’implicar Alabern en aquest cas que instrumentalitzaren per agitar les masses i provocar un gran enrenou.
La Fàbrica Nova es va aturar, i els obrers, al carrer, estaven revoltats contra l’Església i les seves escoles. El clima, afavorit per la premsa local, era molt perillós pel Doctor Alabern, al qual família i amics li pregaven que no comparegués davant del jutge perquè no hi arribaria viu. Malgrat la súplica de la seva esposa, davant del risc de la monja detinguda, preferí anar-hi i no abandonar-la a la seva sort. En compte d’anar-hi amb el seu automòbil, conegut de tothom, hi va anar amb taxi, essent escridassat quan ja hi arribava. En la compareixença, preguntat pel jutge, li respongué, emfasitzant, que li donava al cas la mateixa importància que la família de la nena, que trigaren cinc dies a portar-li-la de visita. Finalment, el jutge, no trobant causa incriminatòria, va absoldre la monja i la deixà en llibertat.
L’endemà, un diari publicà en portada amb títol de gran format “Doctor Alabern: ha defensat una monja, però s’ha equivocat”. El cas no s’oblidà.
Isidre Alabern i Viñals va néixer l’any 1890 a la vora de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Fill d’una família pagesa, va estar dotat d’una gran intel·ligència i cursà els primers estudis amb brillantor, i la carrera de Medicina a Madrid, que acabà amb Premi Extraordinari, sent alumne de Ramón y Cajal. Doctorat en la mateixa universitat, exercí la seva professió a Manresa amb molt èxit. La seva religiositat i el fet de ser un propagandista catòlic i de l’escola confessional, el va dur a morir assassinat per ordre del Comitè Antifeixista de Manresa l’1 d’octubre de 1936.
- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa
09 de març 2010
La nevada del 2001 i la gelada de 1985
La nevada del 2001
La gran nevada de Manresa de l'any 2001 es va produir entre la nit del 14 i 15 de desembre, una nevada que va començar a les nou del matí, i es va allargar fins a pràcticament 12 hores, a les nou del vespre. Els gruixos acumulats de neu van arribar als 35 centímetres de neu. Els efectes de la neu van durar dues setmanes, les plaques de gel van provocar caigudes i relliscades fins a les festes nadalenques.
La gelada de gener de 1985
Valors de les mínimes registrades a l'estació meteorològica de la UPC de Manresa durant la gran gelada de gener de 1985, on es van arribar a mínims de 17 sota zero, el 9 de gener de 1985.
DIA
|
TEMPERATURA MÍNIMA
|
07.01.1985 08.01.1985 09.01.1985 10.01.1985 11.01.1985 12.01.1985 13.01.1985 14.01.1985 15.01.1985 16.01.1985 17.01.1985 | - 13 °C - 16 °C - 17 °C - 13 °C - 7 °C - 3 °C - 10 °C - 12 °C - 12 °C - 16 °C - 11 °C |
01 de març 2010
L'antiga estació dels Comtals
Els orígens industrials dels Comtals arrenquen d’uns molins paperers instal·lats en aquell paratge. El 1804 es forma una societat entre Marià Sagristà i Joan Baptista Vilaseca per edificar i fer funcionar una fàbrica de filar cotó a la partida dels Comtals. La Guerra del Francès perjudicà molt Vilaseca, inculpat d’afrancesat, i això portà a separar la societat explotant la fàbrica per separat. El 1816 tota la propietat passà a mans de Sagristà, però aquest es veié obligat l’any 1830 a cedir part del capital de la fàbrica al seu germà Josep Ignasi Sagristà, a causa del cobrament de la legítima que Marià no havia satisfet Josep Ignasi. Finalment, el fill de Marià, Francesc Sagristà i Font, en nom seu i en el dels descendents del seu oncle, la va vendre el 1861 a Vidal, Vallès i Solà per 240.000 rals, aquesta aviat quedaria en mans d'una sola família, els Vidal, que també estaven vinculats a l'activitat tèxtil cotonera en un altre establiment industrial del Llobregat de renom, la Colònia Vidal. L'any 1918, estant la colònia en mans d'una altra família, la Bach, es construeix una nova fàbrica.
Després de la Guerra Civil, l'any 1942, passà de nou a uns nous propietaris, la família Villa, assolint la colònia industrial el seu màxim creixement econòmic i productiu. Aquest fet comportà que les autoritats ferroviàries del moment, RENFE, iniciessin la construcció d'un baixador a peu de carretera que donés accés a la barriada manresana dels Comtals, juntament amb les instal·lacions fabrils mitjançant la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa. És a mitjan segle XX quan s'obre el baixador del ferrocarril definitivament, amb el nom de "Manresa-Los Condales" alhora que s'amplien les naus industrials i es construeixen nous habitatges.
Malgrat la nova construcció, el baixador quedà reduït a un nombre gairebé insignificant de passatgers, el poc ús comercial, va provocar que l'any 1990 es clausurés definitivament, i el tren hi passés de llarg per sempre més. La crisi tèxtil dels 70 fou alhora un altre fet important, ja que cada vegada menys trens de mercaderies efectuaven parada als Comtals. Es dóna la casualitat, que la següent estació, direcció Barcelona, la de Castellgalí també fou tancada per les mateixes dates a causa del mateix problema, l'escassetat de viatgers i la llunyania de la parada i el centre urbà. Durant la dècada dels 70 fins als 90 del segle XX, la xarxa de ferroviària, va patir un estat de degradació i abandonament, fruit de la constant deixadesa i la manca de recursos econòmics, alhora que el cotxe privat entre les classes populars guanyava pes a costa del tren. L’última gran empresa que s’instal·là als Comtals, l’any 1975, fou la Metal·lúrgica Textil, que fins llavors estava instal·lada a l’antiga fàbrica del cal Lluvià al passeig de Manresa, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil. A finals dels 70 i la dècada dels 80 s'abandonen molts habitatges i la colònia entra en decadència i abandonament.
Avui en dia l'estació del tren dels Comtals ja no existeix. L'únic intent per salvar aquest baixador de la destrucció definitiva la va sol·licitar l'associació de veïns dels Comtals, que va demanar a ADIF (empresa que gestiona les infraestructures de RENFE) l'ús i la rehabilitació del baixador com a centre social pel barri. L’Associació de Veïns dels Comtals no disposava de local de reunions i havien de desplaçar-se a la Font dels Capellans, cada cop que tenen reunió.
Fonts consultades:
- Ajuntament de Manresa, web
27 de febrer 2010
A la revista Sàpiens...
15 de febrer 2010
Refugiats a casa nostra
Fotografia: ARXER, Jacint; TORRES, Estanislau: "La Guerra Civil a Arenys de Mar", Publicacions Abadia de Montserrat, 1999
Un centenar de nens i nenes procedents del front de Madrid va ser, l’octubre del 1936, el primer contingent de refugiats que va acollir Manresa durant la Guerra Civil Espanyola. Un mes després hi van arribar sis-centes persones des de la ciutat andalusa de Còrdova. Una allau humana que va tenir un dels punts culminants el 9 d’octubre del 1937 a la nit, quan van entrar a la ciutat 2.300 refugiats. El subsidi d’una pesseta el dia que rebia cada persona va portar les finances municipals a la fallida, i l’Ajuntament va haver de demanar dos crèdits, de 250.000 i 300.000 pessetes, a la Banca Arnús.
El cens de la ciutat, el 1936, era de 36.478 habitants, fet que implica que la població hi va créixer entre el 8% i el 9%. L’Ajuntament va haver d’habilitar diversos espais per acollir la gent que arribava, com el convent de Sant Francesc, la Seu, Casa Caritat... Es van hostatjar persones en cases particulars i es van confiscar habitatges i locals de gent desafecta a la República. Un esforç de guerra de què la premsa donava notícia. A la pàgina 3 de l’edició de La Vanguardia de l’11 de febrer del 1938 s’informava de l’inici de les activitats de la primera cantina per a nens refugiats creada al país. Però la gana i la falta d'aliments feia cada vegada més difícil alimentar la ciutat.
A principi de juliol del 1938 hi havia a Manresa 2.750 refugiats sota l’empara de l’Ajuntament. Del dia 3 de juliol de 1938, ens podem fer una idea de la situació de carestia d'aliments de la ciutat de Manresa, segons la publicació "La Guerra Civil a Arenys de Mar" de Jacint Arxer i Estanislau Torres:
"En aquesta època la meva germana i jo ja havíem tornat de Barcelona. Era tan escàs, el menjar, a Manresa, que els familiars amb el qui estàvem no es van veure amb cor de continuar tenint-nos a casa. A Manresa, als darrers temps, la majoria dels nostres àpats consistien en faves seques bullides, que calia posar prèviament en remull, de les quals, amb unes grosses agulles d'empalomar, s'extreien, un a un, els nombrosos -i fastigosos- corcs que contenien. Naturalment el menjar a Barcelona anava tant o més escàs que a Manresa."
Fonts consultades:
- Els nostres papers a Salamanca, memoria.cat/republica
- Diari Regió7, 28/02/09 "Investigació de Josep Alert"
Més informació:
- Pàgina web dels 2300 refugiats a Manresa, memoria.cat/refugiats
11 de febrer 2010
La immigració del canvi de segle (1999 - 2004)
07 de febrer 2010
Els metges jueus
En l'època medieval, a les ciutats i viles dels regnes que constituïen la Corona d'Aragó, els metges jueus formaven el grup de metges més preparats i eficients entre tots els professionals de la medicina. Des de molt antic sabem de l'existència de metges a Manresa, un d'ells era Joan Dais el 1169 i el "mestre" Alfons el 1314, si bé el primer metge titular va ser Bernat de Frigola (Medici phisici minorisae) el juny del 1365. Però és el segle XIV, el segle dels metges jueus ubicats a Manresa, en destaquen en especial sis: Astruc Jucef, Cresques Malet (1391), Bonsenyor Malet (1391), Salomó-Vidal Cesacaleta (1391), Bojuhà Caravida (1395) i Vidal Caravida (1347).
Els metges hebreus consideraven el cor com a seu de l'ànima, el que concorda amb els ensenyaments aristotèlics. La sang era per ells el principi vital. Els mestres del Talmud sabien que la por produïa palpitacions cardíaques i alteracions del pols i que el contagi directe de les malalties passava a través d'aliments en mal estat, dolços, secrecions, begudes, vestits, l'aigua bruta i de l'aire putrefacte. Els mètodes de tractament eren la dieta, compreses calentes i fredes, sudoració, cures de repòs, banys, canvis de clima, hidroteràpia, psicoteràpia, massatges i gimnàstica. Feien servir herbes per tractar el restrenyiment. La principal importància era la prevenció mitjançant mesures higièniques, sempre en relació amb el religiós. Les mesures d'higiene abastaven també a la construcció de ciutats i la convivència social. Coneixien la "desinfecció" d'instruments amb fumigació, rentat i ignició.
Cal destacar curiosament que el call de Manresa era un dels més importants del principat de Catalunya en l'àmbit de medicina. Al segle XII una cinquena part de la població manresana era jueva, segons l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós. Fins a pràcticament als darrers anys del segle XIV quan van esclatar els primers pogroms a la península Ibèrica, els metges hebreus tenien fama de bons professionals i d'una contrastada formació. Per tant no és gens estrany que reis i senyors feudals requerissin els seus serveis en cas d'absoluta necessitat.
Bibliografia:
- GARRIGA i PARES, Carles (1991). Origen i fundació de la Clínica Sant Josep i el Context Sanitari de l'època. Gimbernat, núm. 15, p. 129
- PITA i MARCÉ, Roderic (1981). Els metges jueus al regne de la Corona d'Aragó. Lleida: Actes III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Vol. 111.
04 de febrer 2010
Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich
Durant els anys 1930 i 1931 formà part dels grups democràtics que van participar activament en la proclamació de la República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El dia de la proclamació de la República, per exemple, es trobava al balcó de l'Ajuntament manresà; més tard es va convertir en secretari personal de l'alcalde Francesc Marcet i posteriorment també va intervenir en els Fets d'octubre de 1934, motiu pel qual fou empresonat. Va combinar els seus ideals i la seva passió per la literatura amb el compromís actiu contra els règims dictatorials, tant al seu país com en l'àmbit europeu.
Després de l'esclat de la Guerra Civil s'allistà voluntàriament a l'Exèrcit Popular, on fou tinent d'artilleria, i va defensar la República en tot el front mediterrani.
Amb la desfeta de 1939 va exiliar-se a França, va anar a parar a diferents camps de concentració (al fatídic camp d'Argelers) i després fou mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estrangers" de la línia Maginot. El nou conflicte bèl·lic, la II Guerra Mundial, va caure en mans de l'Alemanya nazi. Així, amb l'etiqueta d'"apàtrida indesitjable" i amb el vistiplau del règim franquista –que es va desentendre de la sort de tots els exiliats- el 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen, on hagué de combatre l'amenaça diària de la mort fins al 6 de maig de 1945, en què el camp fou alliberat per les tropes aliades. Immediatament va començar a escriure la seva obra K.L.Reich, per denunciar la barbàrie dels camps de concentració.
Entre 1945 i 1946 resideix al Principat d'Andorra, on va escriure els 17 capítols de K.L.Reich amb la intenció de passar comptes escrits a la barbàrie patida durant quatre anys. Però la censura franquista no li va permetre publicar fins al març de 1963.
Oblidat gairebé de tothom fins a la seva mort –el 3 d'agost de 1974-, va fundar l'Amical de Mauthausen i col·laborà amb l'escriptora Montserrat Roig per al seu llibre "Els catalans als camps nazis", dedicat a la seva memòria i en el qual trobem les següents paraules de l'autora:
"He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de Joaquim Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi."
K.L. Reich, de la censura a la publicació de 1963
Quan Amat torna del seu periple de quatre anys i mig dels camps de concentració nazi (1941-1945) té clar que cal escriure sobre el que li ha passat per tal de donar-ho a conèixer i que no es pugui tornar a repetir. Amat opta per la novel·la ("forma novel·lada") i no per les memòries o l'assaig perquè pretén transmetre alguna cosa més que el testimoniatge.
El seu editor Albertí intenta dues vegades entre finals del quaranta i principis del cinquanta de publicar-la, però malgrat de presentar-la mutilada i retallada, no és fins al 1963 que podrà veure la llum gràcies a l'interès del seu amic Carles Barral i al fet que els òrgans censors ja no la veuen perillosa.
A partir d'aquí, resseguir el procés de construcció i reelaboració de la novel·la resulta prou simptomàtica. Amat i Piniella parteix d'una sèrie de companys reals dels camps de concentració per tal de crear un ventall reduït de personatges que configuren el model de les diferents actituds i caràcters que hi podem trobar. K.L. Reich reflexiona sobre l'experiència diària de diferents 'kommandos' (reclusos destinats a feines properes al camp, com en fàbriques i mines) del camp de concentració de Mauthausen.
Referències i fonts bibliogràfiques consultades:
- Web d'Amat i Piniella, Memoria.cat
http://www.memoria.cat/amat/
- Escriptors.com
http://www.escriptors.com/autors/amatpiniellaj/
- Auques.cat, Amat i Piniella
http://www.auques.cat/tot.php?auca=amat
- Diari Regió7, 4/5/1985, pag.16
03 de febrer 2010
Entrevista a Vicenç Circuns Cuadros, condemnat a mort el 1938 al castell de Montjuïc
18 de gener 2010
Assumpta Montellà presenta dimarts 'Contrabandistes de la llibertat' al Casino
17 de gener 2010
El Vell Congost
L'any 1998 es va construir un escenari fix i es van habilitar sortides d'emergència per poder acollir l'organització d'espectacles musicals i altres esdeveniments culturals.
La reforma de l'entorn del Vell Congost (2009- )
El projecte contempla la construcció d’un pavelló al costat del Pavelló Vell i una nova edificació que unirà els dos pavellons i allotjarà vestuaris i dutxes que serviran per als dos espais. El nou pavelló permetrà centralitzar-hi la programació d’activitats de bàsquet que en l’actualitat es realitzen a la Pista Castell, el Pujolet i el Pavelló Vell del Congost. D’aquesta manera, aquestes pistes podran ampliar la seva activitat en altres esports de pavelló com el futbol sala i el voleibol.
Paral·lelament, el Pavelló Vell del Congost podrà especialitzar-se com a equipament de gimnàstica i d’esports que es practiquen sobre parquet.
"L’Ajuntament fa una crida a les persones i entitats que disposin d’imatges històriques del bàsquet manresà perquè en lliurin còpies a la ciutat"
Manresa acomiadarà el Vell Congost com a pista de bàsquet i donarà la benvinguda al nou complex esportiu. L’acte consistirà en la projecció d’un audiovisual que farà un repàs a la història del Bàsquet a Manresa, als 42 anys d’activitat del pavelló del Congost i presentarà les noves instal·lacions.
- Llegir la notícia a la web de l'Ajuntament de Manresa: enllaç
14 de gener 2010
El divendres 22 es presenta el web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen"
11 de gener 2010
Memòries de Pedro Flores
Efectivament, obres anteriors com Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner (1981), Tipos manresanos I (1994) i Tipos manresanos II (1995) ja formen part de la bibliografia històrica manresana. Amb un estil molt personal, i amb un bagatge intel·lectual plenament autodidacte i idealista, sempre va tenir interès a donar a conèixer la seva visió dels fets que va viure intensament, com també l’opinió que li van merèixer. Tot plegat fa que qualsevol investigador que vulgui estudiar aquella època a casa nostra hagi de repassar els escrits d’en Flores, encara que no combregui amb la seva particular manera de veure els fets i els personatges.
Pedro Flores va escriure les seves memòries entre els anys 1982 i 1984 quan vivia retirat a Águilas (Múrcia). Són escrites en llengua castellana, en un estil planer. Amb elles volia reviure la seva vida. El lector podrà veure la trajectòria personal d'un treballador immigrat que es va formar en les lluites socials de la Manresa industrial dels anys republicans.
La seva vida va anar estretament lligada al moviment anarcosindicalista i al nucli de companys afins. A través de les seves pàgines es va desgranant les vivències de la revolució i dels fronts de guerra, de la retirada i dels camps de concentració francesos, la lluita dels maquis, també la duresa de la vida de l'exili a Lió, les divisions entre els mateixos exiliats i finalment el seu retorn un cop caiguda la dictadura. Flores ens explica els fets, però també vol explicar-ne les causes, alló que movia els seus protagonistes.
Pedro Flores i el barri de les Escodines
Records de l'anarquista Pedro Flores, que retrata a les seves memòries la Manresa de principis del segle XX. El fragment fa referència a l'Adela, una popular prostituta del barri.
Referència bibliogràfica:
- FLORES, Pedro: Memòries. A la recerca de l’ideal anarquista, col·lecció «Memòria» núm. 8, Centre d’Estudis del Bages i Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Manresa 2003
06 de gener 2010
Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure
De fet durant els quinze anys que van estar en actiu, el seu balanç en víctimes mortals, és la mort accidental d'Emilia Aldomà a les Borges Blanques l'any 1987 i quatre membres de la mateixa organització mentre manipulaven explosius, o bé tirotejats per la policia nacional. En aquest macabre balanç, deu ser de les poques organitzacions terroristes del món que té més morts que víctimes. El final definitiu de l'organització es va produir l'any 1995.
Pere Bascompte, el retorn a Manresa
Tal com explicava el seu pare, Esteve Bascompte, el seu fill ja no tenia comptes pendents amb la justícia, i que ara els podria visitar sense cap mena de problema.
Bascompte fou sentenciat el juliol de 1983 a nou anys de presó per atemptar contra Jiménez Losantos, autor intel·lectual del Manifiesto de los 2300. Un error de la justícia va permetre a Bascompte escapar a França (Catalunya del Nord) pocs mesos després. L'any 1990 el govern espanyol en va demanar l'extradició, però el govern francès s'hi va negar al·ludint que havien passat més de cinc anys i el seu delicte havia prescrit.
El talp manresà, Josep Maria Aloy
Es dóna la casualitat, que Aloy era aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró (Castellbell i el Vilar) on ensenyava mètodes de conducció dissuasiva, però sobretot era conegut per molts manresans i manresanes per treballar a l'entitat financera del Banc Popular situat al Passeig Pere III. També duia a terme tasques en la investigació privada i era un conductor d'helicòpter experimentat.
Avui en dia Josep Maria Aloy, viu fora de l'estat espanyol amb una identitat falsa, tot i que en alguna ocasió ha viatjat a Manresa.
Bibliografia:
- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" (11/01/07)
- Hemeroteca digital ElPais.com
- Hemeroteca Diari Regió7
- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)
- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" (03/08/12)