30 d’agost 2010

El fortí de Santa Isabel

Fotografia del fortí de Santa Isabel, al turó de Puigterrà, conegut com el Castell, a principi del segle XX. Es pot observar la manca absoluta de vegetació, els primers arbres no es plantarien fins a la dècada dels quaranta.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

29 d’agost 2010

1860

Vista de Manresa de la vora del riu Cardener, l'any 1860. És la fotografia datada més antiga de la nostra ciutat de què es té constància, es va realitzar el 6 d'octubre de 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Manresa. Al capdamunt a l'esquerra, podem observar l'església del Carme.

Actualització 06/10/2010 - Les fotografies més antigues de Manresa, "150 anys de la primera postal": aquí

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Patrimonio Nacional

22 d’agost 2010

El call de Manresa

On vivien els jueus de la nostra ciutat?

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om.

El call de Manresa, documentat des de 1266, comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a la zona de l'actual plaça Onze de Setembre. La comunitat hebraica manresana estava vinculada a l'aljama de Barcelona, però aviat desenvolupà una gran xarxa comercial que la va col·locar com una de les més importants de Catalunya, prestadors i metges eren la condició per la qual eren coneguts els jueus manresans, i al mateix temps odiats per la població cristiana. Dels jueus de Manresa se'n perd la pista documental en els aldarulls de 1391, que van començar a la ciutat andalusa de Sevilla i més tard van arribar als regnes de València, Aragó i terres catalanes.

L'antic call de Manresa, a tocar de l'ajuntament i la Plaça Major.
(Edició pròpia amb Google Maps)

Entre els carrers de la ciutat cal destacar un que porta el seu nom: la Baixada dels Jueus, antigament anomenat el Grau dels Jueus pel desnivell que presenta i sobretot pels graons que hi va haver fins a l'any 1887, moment que es va reformar l'entorn de l'ajuntament. Aquest carrer té l'entrada principal per la plaça Major, concretament en l'indret on una placa recorda l'aixecament de la ciutat de Manresa contra els francesos el 1808, amb la Crema del Paper Segellat. El carrer era el nucli principal de la comunitat jueva de Manresa.

Un altre punt on encara hi ha vestigis jueus és el carrer del Balç, uns dels carrers més antics de la ciutat de Manresa i alhora un autèntic tresor arquitectònic de l'època medieval.

Joaquim Sarret i Arbós i els jueus

La visió de l'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós en una conferència realitzada el 1917 al Centre Excursionista de Manresa, ens aporta quelcom d'informació més precisa d'on residien els jueus de la ciutat de Manresa. Descriu quines eren les zones habitades pels hebreus manresans. Destaca: el cementiri jueu, ubicat fora de l'enclavament de les muralles, coneguda amb el nom de "Fossana dels jueus" darrere el turó de Puigterrà, el que avui en dia ocupa la Plaça Onze de Setembre.

Sarret i Arbós també menciona que la proximitat del call o aljama amb la casa del veguer (actual edifici de l'ajuntament de Manresa) feia d'escut protector a les famílies jueves, evitant rebre insults i atacs de la resta de la població, i alhora era un mitjà de control directe de les autoritats sobre aquesta comunitat.

Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Organització de l'aljama (call) catalana. (Font: HOSTA, A.; MORA, V.: "La Catalunya Jueva", 2009)


Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Els Jueus a Manresa. Manresa: Esparbé y Sèrra

14 d’agost 2010

La rebel·lió de les prostitutes de 1987

Un barri vell empobrit i un bordell municipal

La proposta de l'alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any.

Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al nucli antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla de pressió social difícil de controlar.

Vostè ha vist la SIDA per aquí?

Aquesta era la resposta dels cambrers que atenien la barra del bar Màlaga als desconfiats clients, que preguntaven alarmats, després de llegir les notícies als diaris. El bar Màlaga hi freqüentaven les prostitutes en cerca de clients
, eren un dels bars on les males llengües deien que les prostitutes que hi rondaven tenien la sida.

El cas va aixecar un gran escàndol, l'alcalde va declarar posteriorment: "Jo no vaig dir que tinguessin la SIDA", sorprès pel ressò que les seves manifestacions havien tingut en els mitjans de comunicació. Segons diferents informes clínics i d'hospitals, la majoria de prostitutes que treballaven a Manresa eren portadores del virus de la sida, tot i no patir les conseqüències de la malaltia.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava:
"Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal.

Fins i tot el rector de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

El debat va anar perdent força a mesura que transcorrien les setmanes, i el problema de fons era l'estat de deixadesa del nucli antic manresà, que a finals dels anys vuitanta estava en una situació de degradació i abandonament absolut.

Montserrat Margarit, vicepresidenta de l'associació de veïns del nucli antic, explicava als mitjans: "Si es dugués a terme una bona política de rehabilitació del barri, les persones que han viscut sempre aquí no marxarien i les prostitutes no tindrien lloc per instal·lar-se".

Llegeix més sobre prostitució a Manresa:

- La prostitució a la ciutat de Manresa: històries de l'ofici més antic del món, aquí
- Històries d'una prostituta: la "Quica" prostituta del pont de la Reforma, aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: El País (12/8/1987)

- Hemeroteca: Diari Regió7 (Carpeta - Any 1987)

07 d’agost 2010

Vestir amb mida industrial

Les botigues Señor, els vestits a mida

Fotografia: Josep Maria Ribas Prunés, fundador de Señor el 1961 (manresainnova.cat)

Señor comença la seva història l’any 1961, amb una primera botiga de roba per a home creada per Josep Maria Ribas Prunés. Ben aviat, l'empresa és volcà en la seva activitat que es convertirà en el seu veritable senyal d’identitat: la mida industrial, un servei professional al client, a l’estil de la sastreria més tradicional, que parteix d’un patró base que s’adapta a les mides del client per a la seva posterior producció industrial.

Vestir a Manresa és sinònim de Señor, tal com deia la seva publicitat a la botiga del carrer del Born: "Señor viste mejor".

La primera botiga i la "mida industrial"

Fotografia: Inauguració de la primera botiga, any 1961 (trajessenor.com)

Señor comença la seva aventura comercial l'any 1961 amb l'obertura de la seva primera botiga de roba al carrer d'Àngel Guimerà, una botiga dedicada a vestir per l'home, en un carrer que es convertiria en el pulmó comercial de la ciutat. En un primer moment l'objectiu era realitzar confecció per senyors, però aviat es decantaria en l'activitat que el faria pioner a la ciutat de Manresa, la mida industrial. El resultat de la mida industrial és un vestit (traje) pràcticament a la mida, escollint entre un ampli sortit de mides, colors i dissenys, a un preu reduït d'un vestit de mida convencional. Un altre factor important seria la sastreria, que permetia als seus clients vestits de les últimes tendències adaptats a cada consumidor, amb una ràpida i àgil entrega. Señor adaptava cada vestit a cada consumidor.

Mass Costumization

Imatge moderna, amb el barret sobre la essa en fons de color negre.

Señor a partir de la dècada dels vuitanta utilitza el mètode "mass Costumization", aplicant el vell treball artesà del sastre amb la nova tecnologia. El resultat són vestits a mida i personalitzats amb una despesa inferior a un vestit convencional. Fragmentar la professió de sastre (prendre mesures, tall, cosit...) amb la industrialització posterior permet crear vestits a mida en un termini de 15 dies, evitant les contínues visites per ajustar i rectificar els patrons, que anteriorment eren necessàries, el mètode de mass costumization minimitza les despeses dels consumidors i compradors.

Actualment, Señor compta amb set establiments (a Manresa, Terrassa, Barcelona i Badalona), que combinen el concepte de mida industrial, que ha donat el seu prestigi a la marca, amb la comercialització de primeres marques internacionals, per tal d’oferir la més àmplia gamma de productes al client.

05 d’agost 2010

Tirans i mandrosos

"Anomenat Minorisa o Minoresa en temps antic, i Menresa al segle X, se suposa que és l'origen preromà a causa del sufix -esa, que trobem en altres topònims. La llegenda explica que un guerrer la va destruir en combatre contra el tirà que la posseïa, i que després la tornà a edificar; aquest guerrer fou qualificat de Mà rasa pels seus procediments expeditius. També expliquen que els primers pobladors de l'indret eren molt mandrosos, i d'aquí vingué Man(d)resa."

Manuel Bofarull i Terrades: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes. Cossetània Edicions. Valls, 2002

02 d’agost 2010

Les Muralles, el perímetre fortificat

El perímetre de les muralles de la ciutat de Manresa. Restes arqueològiques de l'antic mur de la ciutat: 1) Plaça Valldaura, 2) Carrer Arbonés, 3) plaça de la Reforma i 4) plaça de Sant Ignasi.

Com moltes de les principals ciutats catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV
(Museu Comarcal de Manresa)


La singularitat, la densitat i la coherència d'aquest conjunt d'elements de la ciutat medieval posicionen Manresa com un dels nuclis catalans que conserva un patrimoni més rellevant de l'edat mitjana. Manresa va tenir diversos recintes de muralles que s'anaren expandint a mesura que la ciutat va créixer. El primer recinte és dels segles X i XI, tancava el Puig Cardener (on després es va construir la Seu); entre els segles XII i XIII es va construir un recinte de muralles, conegut com el Mur Vell, que, a més a més del Puig Cardener, protegia els barris nascuts al voltant de Sant Miquel i del Mercadal.

Gravat històric de Manresa emmurallada de Bernat Espinalt, any 1786
(Arxiu Comarcal del Bages).

La fi de les muralles

Manresa, tot i conèixer el seu traçat originari, són pocs els trams de muralla que es conserven, i no tots pertanyen al període medieval original, sinó que, sovint, es tracta de reconstruccions posteriors, sobretot dels segles XVI i XIX. Fins a les darreries del segle XIX, els conflictes bèl·lics tenien entre els seus principals objectius l’assetjament prolongat de les ciutats i la seva població. Comptar amb un sistema de muralles era essencial per protegir la població dintre muralles, i evitar caure en mans enemigues. Però com combinar la protecció d'una ciutat amb el sistema defensiu de muralles i alhora potenciar el creixement urbà?

L'any 1841 es publicava l'obra de Pere Felip Monlau, metge barceloní, Abajo las murallas, que defensava la necessitat de destruir les muralles de les grans ciutats per posar fi a les infeccions que provocaven estralls en la població. Era tot un decàleg que apostava per obrir les ciutats cap a un nou model sostenible d'urbs. D'aquesta obra en vindria el Pla Cerdà barceloní de 1859.

(Si voleu llegir més sobre l'enderrocament de les muralles a la ciutat de Barcelona, podeu llegir l'article de l'historiador Dani Cortijo: "Abajo las murallas", al seu bloc Altresbarcelones.com: enllaç)

A mesura que avançava el segle XIX, l’urbanisme apostava per una ciutat oberta, lluny del tancament medieval, que era origen de malalties infeccioses de signe divers. Els nous aires urbanistes del segle XIX animaven a l’enderroc de les muralles i la creació d’eixamples. L'augment demogràfic dels nuclis urbans i sobretot la consolidació del procés d'industrialització feien cada vegada més difícil encaixar les muralles dintre la ciutat. Senzillament, no hi havia espai per tothom. Les muralles ja no eren un escut protector contra l'enemic, sinó un impediment a l'expansió dels nuclis urbans ofegats amb la puixança de la demografia que es desplaçava a viure a les ciutats industrials en auge (Barcelona, Terrassa, Mataró o Manresa). L'èxode del camp cap a les ciutats era un fet.

L’Ajuntament de Manresa ordenà l’enderroc de les restes de la muralla que encara quedaven en peu l’any 1877 després de la Tercera Guerra Carlina. El consistori manresà projectà la conversió de l'antic traçat de la muralla en grans avingudes arbrades, que donarien lloc a l'actual tram del Passeig de Pere III i a les avingudes, que hem anomenat precisament "Muralla", i que els més grans recorden també com l'Avenida del Caudillo en temps de la dictadura franquista.

Més informació al bloc:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí.
- L'eixample manresà de 1933, aquí.
- Muralles amunt!, aquí.

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

Bibliografia en línia:

- Catalunya Medieval: Muralles de Manresa, aquí

31 de juliol 2010

31 de juliol de 1556

Fotografia de la Santa Cova. Autor: Jordi Bonvehí
Aquesta és la data de l'efemèride d'avui, el 31 de juliol de 1556, la mort als 65 anys de Sant Ignasi.

Sant Ignasi de Loiola -el pelegrí guipuscoà Iñigo López de Recalde y Loiola- visqué a Manresa durant deu mesos llargs. Hi arribà, procedent de Montserrat, el 25 de març de 1522 i se n'anà, arribada l'hora d'embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren a la nostra ciutat, és monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El principal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova: Una balma de flanc meridional del Puig de Sant Bartomeu o de les Codines, oberta sobre el Cardener i de cara a Montserrat, en la qual és fama que Sant Ignasi s'hi recollia per fer oració i escriure el llibre dels "Exercicis Espirituals".

Sant Ignasi, que va veure aprovada la Companyia de Jesús l’any 1540 pel sant pare Pau III, va morir a Roma l’any 1556. Fou canonitzat el 1622, cent anys després de passar per la ciutat de Manresa.

La Manresa de Sant Ignasi

En aquest mapa podem fer-nos una idea de com era la ciutat de Manresa, l'any 1522, moment de la seva arribada a la nostra ciutat. A Manresa tingué experiències místiques i raptes espirituals que l’ajudaren a transformar-se de cavaller reial a Cavaller de la Mare de Déu. Ell mateix reconeixia que a la cova prop del riu va rebre una revelació divina que és coneguda com "Eximia Il·lustració del Cardener" a partir de la qual va escriure el seu llibre d’Exercicis Espirituals.

Plànol parcial d'Antoni Rovira (1847). Exposició Pla General d’Ordenació de Manresa, any 1980. Cartografia i llegenda realitzada per Jaume Espinalt Sellarès

1/ Ermita de la Guia
2/ Creu de la Guia i Pont Vell
3/ Capella de sant Marc i camí de Montserrat (al costat de la Via Sant Ignasi)
4/ La Seu
5/ La Cova
6/ Col·legi de Sant Ignasi, Hospital de Santa Llúcia i Església de Sant Ignasi
7/ Casa Amigant
8/ Convent Predicadors

L'auca de Sant Ignasi

Quan Ignasi va arribar a Manresa, la ciutat tenia uns 1.500 habitants i començava a refer-se de la greu crisi del segle XV. Feia uns 150 anys que la Séquia portava aigua del Llobregat i assegurava una important producció agrícola. Malgrat que la majoria de la població era pagesa, s’hi concentrava un influent nucli de menestrals (adobers, paraires...) i professionals relacionats amb els serveis. Envoltada per una muralla, era una ciutat d’aspecte medieval, amb carrerons estrets i tortuosos. Els principals edificis –la Seu, el Carme, els Predicadors...- eren d’estil gòtic i havien estat construïts durant l’època de prosperitat dels segles XIII i XIV. Als afores, dos hospitals donaven acollida a aquells que estaven de pas o no tenien recursos, com era el cas del mateix Ignasi, que el 25 de març de 1522 va entrar a la ciutat travessant el Cardener a través del Pont Vell.

Mapa de la Manresa ignasiana, extreta de l'auca de Sant Ignasi, dibuixos i edició de Jaume Gubaians

Més informació de Sant Ignasi de Loiola:

- Web oficial, Cova de Sant Ignasi: enllaç
- Biografia de Sant Ignasi de Loiola (en castellà): enllaç
- Ignasi, de Loyola a Manresa: enllaç
- L'auca de Sant Ignasi: enllaç

Bibliografia:

- Vida del B. Ignacio de Loyola, fundador de la Religión de la Compañia de Jesús, Pedro de Ribadeneira (1583) (primera edició en "Romance") 

- Crónica General de la Orden de San Benito, Fr. Antonio de Yepes (1613)

- Origen y Instituto de la Compañia de Jesús, Fr. Lorenzo Ortiz, (1679)

- Epitome Historico de la Muy Ilustre Ciudad de Manresa, Juan Gaspar Roig i Jalpí (1692)

- Ensayos Históricos sobre Manresa, J. M. de Mas i Casas (1836)

- Los frailes y sus conventos, tomo II, Victor Balaguer (1851)

- Obras Escogidas del Padre Pedro de Rivadeneira, Vicente de la Fuente (1868)

- Sant Ignasi de Loyola, P. Lluis Vidal S.J. (1914)

- Manresa Ignasiana, J. Nonell S.J. (1915)

- História de la Compañía de Jesús, P. Antonio Astrain (1916)

04 de juliol 2010

Josep Maria Mas i Casas

"Los judíos o hebreros, esa gente infeliz y desgraciada, que anda errante, espulsa de su patria, y sin formar nación, en castigo a su atroz crimen, que cometieron sus padres, y de su loca temeridad, sufrió en todas ultrages, desprecios y denigrante baldon por parte de de las demás naciones."

Memòria Històrica dels Jueus a Manresa: Ensayos-históricos sobre Manresa, José M. Mas y Casas (1837)

Josep Maria Mas i Casas fou un d'aquells manresans que van entrar al compuls món de la política del segle XIX, on destacà com a alcalde de Manresa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), concretament als primers mesos de la Revolució de 1868, però sobretot per deixar un important llegat com a escriptor en el camp de la història local.

Biografia

En Josep Maria Mas i Casas va néixer a Manresa l'any 1803 procedent d'una família benestant, aviat va començar a escriure articles als periòdics de la ciutat El Lacetano i La Correspondencia Periódica. Els grans dots per escriure van portar-lo a publicar dues obres cabdals per entendre la història de la nostra ciutat: Ensayos históricos sobre Manresa (en dues parts, la primera el 1836 i la segona pocs mesos abans de la seva mort, 1882) i Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa (1837). Un gran fons que posteriorment, ja al segle XX, un altre historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs utilitzaria en llurs estudis.

El 1852 entraria al consistori manresà procedent de les llistes unitàries on romandria fins al 1858. Durant els primers mesos de la Revolució de 1868, en Josep Maria Mas arribaria a l'alcaldia de Manresa. L'ajuntament de Manresa es va adherir el 30 de setembre de 1868 al cop d'estat del general espanyol Topete de la badia de Cadis, poc després de la ciutat Barcelona, que posava fi al regnat d'Isabel II. Es crearia una Junta Revolucionaria on el nostre protagonista formaria part d'aquesta per escollir un nou alcalde.

A les eleccions del desembre de 1868, amb el triomf de les llistes monàrquiques, Josep Maria Mas i Casas es convertiria en el nou batlle fins a l'octubre de 1869. El gener de 1870 la victòria de les candidatures republicanes, portaria a Esteve Burés i Soler a l'alcaldia de Manresa.

Finalment Josep Maria Mas i Casas moriria a Manresa el 1883, però abans tindria temps per revisar i reescriure una de les obres més importants de la seva polifacètica carrera, Ensayos históricos sobre Manresa, d'on he extret el text inicial que il·lustra la història de la comunitat jueva de la nostra ciutat al capítol Memoria-Historica de los Judíos de la Ciudad de Manresa.

Bibliografia:

- Rubí i Casals, Gemma (2003): El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- Enciclopèdia Catalana, Josep Maria Mas i Casas.

- Josep Maria Mas i Casas, a Google Books: Ensayos-históricos sobre Manresa (1837)

01 de juliol 2010

El Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei

Segona Part. Adéu a la Copa!

En el darrer post vam deixar al Centre d'Esports Manresa a punt de jugar la següent ronda de la competició de la Copa del Rei. En aquesta segona part explicaré com va acabar l'aventura del Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei.
 
Portada del rotatiu El Mundo Deportivo, 2 d'octubre de 1986. Amb els resultats del F.C. Barcelona contra el Flamurtari Vlorë albanès en partit de la Copa de la UEFA i dels equips catalans que disputaven la Copa del Rei. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

El rival seria el poderós Centre d'Esports Sabadell (que en la temporada 86-87 jugava a la Primera Divisió) i el repte era major i més competitiu, eliminar un equip de la màxima categoria. El partit jugat el dia 1 d'octubre de 1986 al Congost, va acabar amb derrota manresana per 0-4. Els gols vallesans van arribar a la segona part, els jugadors del Sabadell va fer tot un recital al segon temps en endossar els quatre gols als bagencs. Els gols els van marcar Nacho, Lino, Rafa i Ribes. S'acabava el somni de la Copa. El partit va comptar amb un públic de 2.000 espectadors, cosa inusual avui en dia en qualsevol camp de futbol de la ciutat de Manresa, i el més espectacular és que les persones que es van reunir al camp van patir un aiguat d'aquells que marquen història els deu primers minuts del partit.
 
Crònica del partit C.E.Manresa - C.E.Sabadell jugat al Congost l'1 d'octubre de 1986, destaca la notícia amb dues fotografies, amb declaracions postpartit i amb tota la pàgina 18 dedicada a l'encontre. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

Aquell partit ha estat el darrer que el Centre d'Esports Manresa va jugar a la Copa del Rei i l'última frase de l'entrenador manresà Eduard Texeiro referent aquest partit: "Ahora vamos a olvidarnos de la Copa ya centrarnos en la Liga". L'entrenador no sabria que aquella ronda de Copa seria l'última que disputaria el Manresa i que el nivell del futbol a casa nostre, malgrat l'enorme quantitat d'equips de futbol de la ciutat, ha fet un retrocés molt important, primer en l'aspecte esportiu (disputant categories molt inferiors) i en el nivell econòmic perquè no hi ha un rendiment positiu ni al terreny de joc ni en les grades. Efectivament ens hem oblidat de la Copa del Rei, l'única Copa del Rei és la del TDK Manresa de 1996, la que vam aconseguir a Múrcia.
 
Arxiu: ElMundoDeportivo.com - Hemeroteca Digital

25 de juny 2010

El Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei

Primera Part. La darrera participació, any 1986

El Centre d'Esports Manresa feia poc més d'un any que s'havia traslladat a les noves instal·lacions del Congost (carretera de Sant Joan de Vilatorrada - Avinguda de la Pirelli) i la temporada 1986-1987 la jugava a la Tercera Divisió. Sens dubte un tot un repte, però en aquelles dates el CE Manresa disputava també la competició del K.O. la Copa del Rei, competició interprofessional, o participen equips de diferents categories del futbol espanyol, des de la Primera Divisió fins a Tercera, passant per Segona A i Segona B. Seria la darrera ocasió que els manresans participarien en el torneig. El sistema actual d'eliminatòries directes entre equips de diferents divisions professionals i semiprofessionals no ha variat molt avui dia, el sistema de la Copa del Rei de fa 25 anys l'únic punt afegit que disposava és que els equips filials o "equips B" podien disputar la competició, cosa que en l'actualitat queda reservat tan sols als primers equips de cada plantilla.

El Manresa tomba a tot un Figueres, equip de segona divisió

El C.E. Manresa es plantava a la següent eliminatòria de Copa, després que l'equip entrenat Eduard Teixeiro, guanyés a tot un Figueres (que militava a la Segona Divisió) per un resultat de 6-2. La victòria manresana el va portar a la següent eliminatòria, contra un altre històric del futbol català, el Centre d'Esports Sabadell (que en aquell temps era una plantilla professional) equip "ascensor" entre la Primera i Segona Divisió espanyola, ambdues professionals. El resultat d'aquesta eliminatòria el deixarem per més endavant! Per tant a jugar!

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo, 30-9-86

21 de juny 2010

Període de votacions obert!

Ja podeu votar "Històries Manresanes" en els Premis Blocs Catalunya del 2010, secció Millor Bloc de Cultura. La fase de votació popular s’allarga fins el 9 de setembre. Moltes gràcies per votar!

Per votar, aquí.

15 de juny 2010

Un itinerari al patrimoni industrial



La nostra ciutat conserva encara avui un gran nombre d'edificis que són testimoni de l'impuls industrial que durant més de 150 anys ha representat Manresa. Aquest recorregut permet fer un viatge que es remunta als orígens de la industrialització a Catalunya, i que s'explica a partir de la Fàbrica dels Panyos, la segona fàbrica més antiga de l'estat espanyol, després de la dels Germans Bonaplata de Barcelona. Manresa si pot presumir és d'un pretèrit fabril de primer nivell, on les fàbriques es fusionaven amb el teixit urbà, conjuntament amb les esglésies i capelles que fins a 1936 eren el retrat d'una ciutat religiosa i alhora amb un fort sentiment obrerista.

Edificis i maquinària, tallers, molins i fàbriques, mines i llocs per processar i refinar, magatzems i dipòsits, llocs on es genera, es transmet i es fa servir energia, mitjans de transport i tota la seva infraestructura, així com els llocs on es desenvolupen les activitats socials relacionades amb la indústria, com ara l'habitatge, el culte religiós o l'educació són el Patrimoni Industrial.

Museu de la Tècnica de Manresa

Ocupa els espais del monumental edifici dels Dipòsits Vells, que recollien i emmagatzemaven l'aigua de la Séquia. El Museu ofereix una visita teatralitzada: Cintes de 1900. La visita teatralitzada gira al voltant de la història de la cinteria en general, però més concretament a la ciutat de Manresa. La Cinteria és la primera exposició monogràfica permanent dedicada a la cinteria, el nom amb què es coneixen els anomenats teixits estrets, una especialitat tèxtil relativament poc coneguda però amb una gran importància i un fort arrelament al país, sobretot a Manresa.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica Balcells

Els Balcells eren empresaris de la seda que treballaven a Manresa des dels inicis del segle XIX seguint la forta i antiga tradició a la nostra ciutat amb els teixits o "vels" de seda.
L’any 1891 Sederies Balcells aixequen aquesta gran fàbrica, que acollí una de les poques sederies encara vigents després del gran apogeu d’aquesta indústria el segle XVIII. L’activitat industrial cessà definitivament el 1965. L’any 2002 es va rehabilitar com a conservatori de música, actuació que li ha tornat tota la seva esplendor.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica Nova

Inaugurada el 1926, va ser la fàbrica més emblemàtica de l'empresari tèxtil Bertrand i Serra, i va assolir una posició líder en la indústria comarcal. Ella sola resumeix i simbolitza el passat industrial, el treball de generacions de manresanes i de manresans a les fàbriques. Dels vint edificis que tenia el complex industrial de la Fàbrica Nova solament queda dempeus la magnífica nau de l’any 1925. Són moltes les fàbriques tèxtils de Manresa que s’han ensorrat en els darrers anys i que sols es poden veure en velles fotografies.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica dels Panyos

Situada a la vora del riu Cardener, la fàbrica dels Panyos és un edifici excepcional. El 1820 es va iniciar la construcció per part de Pau Miralda i companyia. Posteriorment, va passar a mans d'una companyia egarenca, que va decidir el tancament l'any 1976. Actualment representa un dels monuments industrials moguts per força hidràulica més antics dels que es conserven a tot l'estat espanyol. A més és un exemple arquitectònic únic de la seva època, ja que té una nau de més de 100 metres de llargada i de cinc pisos d’alçària.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica del Salt, "la fàbrica de l'Aranya"

Projectada el 1861, aquesta fàbrica tèxtil aprofitava la força del principal salt d'aigua del torrent de Sant Ignasi. Posteriorment, també es va conèixer com a fàbrica de l'Aranya, que era el nom de l'empresa de cintes elàstiques que va ocupar una part durant els anys 70 i 80. El 2006 es va enderrocar la part modernista d'aquesta fàbrica, el que va causar una inclinació de la gran xemeneia de maó vist. Actualment la planta baixa de l'edifici acull la mesquita de la comunitat islàmica de Manresa.

Les farineres, Albareda i La Florinda

Farinera Albareda

Farinera Albareda: Construïda el 1909 per Alexandre Soler i March, la fàbrica original va ser ampliada dues vegades posteriorment, per altres arquitectes. Aquesta farinera fa gairebé cent anys que funciona ininterrompudament a càrrec de la família Albareda.

Farinera La Florinda

Farinera La Florinda
: Construïda el 1911 i inaugurada el 1913, aquesta farinera va deixar de funcionar als anys 70. Actualment, és la seu de la Policia Local i dels Serveis Municipals de Manresa, encara es conserva la seva estructura original.

La Séquia i l'Escorxador Industrial, joies arquitectòniques

L'Escorxador, avui en dia acull la Biblioteca Universitària de la FUB

L'Escorxador
: El 1906 va acabar el projecte de construcció de l'Escorxador. Partint d'un terreny pla, en aquell moment situat a la perifèria de la ciutat, l'arquitecte Ignasi Oms Ponsa va crear un espai unitari i funcional, amb acabats propis de l'estil modernista. El 1992, l'escorxador va tancar les portes i es va començar a rehabilitar la nau central; que des de 2005 hi ha la Biblioteca Universitària.


Canal de la Séquia, amb l'escut de la ciutat de Manresa

La Séquia: Un canal de 26 km construït al segle XIV, que segueix portant el subministrament d'aigua a Manresa. Per traure profit el camí que envolta la Séquia, així com altres elements de patrimoni industrial com el mateix Museu de la Tècnica, es va crear el Parc de la Séquia, entitat que vetlla per la dinamització i promoció d'aquests recursos de patrimoni industrial.

11 de juny 2010

Tito era manresà?

En Josep Gros, "el Tito" del carrer del Cós

Feia temps que a casa meva m'havien explicat que la nostra ciutat era l'autèntic lloc de naixement del líder croat (iugoslau en aquell temps) Josip Broz Tito. La gent gran de Manresa afirmava que Tito, el partisà que havia lluitat contra els nazis i els havia expulsat de la zona dels Balcans, havia nascut al carrer del Cós, o el carrer del Puerto Rico pels amants dels clàssics de les aventures locals.

El cert és que ara no vull donar suport a l'estrambòtica hipòtesi que el dirigent comunista, conegut més popularment per Mariscal Tito (que va presidir la Federació de Iugoslàvia de 1946 fins a 1980), fos realment un ciutadà manresà de nom Josep Gros. No hi ha per on agafar-ho, ni amb les pinces més grans. Sens dubte una de les llegendes, més explicades de la ciutat, i que fou recollida en premsa local, quan el dirigent socialista va morir l'any 1980. Senzillament és una d'aquelles històries surrealistes que sempre m'han fascinat i agradat d'escoltar. És una llegenda manresana cent per cent, que els veïns i veïnes més grans del carrer del Cós i els seus voltants encara deuen recordar, i que un servidor humilment ha tornat a rescatar del calaix d'aquelles "altres històries".


Carrer del Cós (Google Maps)

Per acabar aquest post tiraré d'hemeroteca, concretament del diari Regió7, on en dedica una pàgina, en l'edició del 6 de maig de 1980, pocs dies després de la mort de Josip Bros Tito a Ljubljana.

"LLEGENDA I VIDA D'UN SUPOSAT MANRESÀ"
(Diari Regió7, 6/05/1980)

01 de juny 2010

La Pista Castell

Polivalència al parquet

Construïda el 1966 des de l'àmbit privat, la Pista Castell va ser cedida pels seus propietaris, el CB Manresa, a l'Ajuntament que no tenia cap mena d'intenció de mantenir les instal·lacions, o si volem dir-ho d'una altra manera, va començar a maquinar com es podria de treure de sobre la històrica Pista Castell des del mateix instant en què va caure a les seves mans. D'ensorrar la Pista Castell se'n parlava fa ja deu anys, el 29 de novembre de l'any 2000, quan els representants de la societat Pista Castell SL (Tomàs Dalmau, Joan Prat i Albert Torras) van signar el conveni pel qual cedien gratuïtament a l'Ajuntament de Manresa els més de 1.400 m² del recinte esportiu del carrer de Circumval·lació. La Pista Castell definitivament ha passat a la història, i ara només en quedarà el record d'aquell pavelló on els partits de bàsquet i els concerts (de tota classe i ideologia urbana) es fusionaven cada cap de setmana, o fins i tot de les pantalles gegants instal·lades per veure les gestes del TDK Manresa en els seus anys de màxim rendiment (Copa del Rei de 1996 i Lliga ACB de 1998).

El tancament de la pista manresana feia anys i panys que s'arrossegava pels diferents despatxos de l'ajuntament manresà, però sempre es deixava el tema en suspens perquè la ciutat no ha anat mai sobrada d'equipaments per jugar a bàsquet i es feia necessari mantenir-la operativa fins a l'últim moment. Ara, la construcció del nou pavelló al Congost (zona esportiva dels afores de Manresa), que ha de començar a funcionar el setembre del 2010, ha deixat la mítica "Pista Castell" com a aquell punt de trobada pels amants del bàsquet (que som molts a Manresa), dels concerts amb el seu corresponent "botellón" i més últimament dels ascensos del Ricoh Manresa a l'ACB (concretament de l'any 2002 i del darrer, el 2007).

 

Articles relacionats amb la Pista Castell i el món del bàsquet manresà:

- "Un Derbi a la màxima categoria", enllaç
- "El Vell Congost", enllaç

Fotografies: Diari Regió7 / a manresa no hi fan res

Printfriendly