12 de març 2011

Història d'un pneumàtic

Males companyies i trobades fortuïtes a l'hospital de Manresa

El 1933, un simple accident de cotxe sense conseqüències greus esdevindria en el catalitzador d'un fosc drama "de faldilles" que acabaria per esclatar del tot tres anys després, el 1936. Els que viatjaven en aquell automòbil sinistrat camí a la nostra ciutat eren dos dirigents de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya): Miquel Badia, més conegut entre els seus seguidors i amics com "Capità Collons" i Carles Duran. Aquest últim, un protagonista secundari, únicament significat per ser el marit d'una jove, també militant del partit, Carme Ballester i Llasart (futura segona esposa de Lluís Companys). El trencament d'un pneumàtic a la carretera que uneix Barcelona amb Manresa obrirà, doncs, la primera escena d'una obra que acabaria amb la mort a trets d'en Miquel i el seu germà Josep a mans de pistolers de la FAI el 28 d'abril de 1936.

Després d'aquell accident, Miquel Badia va ser traslladat a l'hospital de Manresa. Allí es trobaria amb Carme Ballester, que, alarmada, hauria anat al centre a la recerca del seu espòs. No obstant això, Carme no coincidiria amb el seu marit, ja que aquest no hauria considerat necessari rebre assistència mèdica i optaria per retornar immediatament cap a Barcelona. Inesperadament sols a l'habitació hospitalària, segons sembla, en determinat moment, de la trobada del tot casual entre Miquel Badia i Carme Ballester, el tema "es va escalfar" més del compte. Fins aquí, la peripècia semblava acabar en una anècdota privada de resultat eròtic. I així hauria estat de no irrompre en l'argument principal un tercer protagonista, el recentment nomenat president de la Generalitat, Lluís Companys.

Rivals polítics

Miquel Badia i Capell (1906 - 1936)

Així
les coses, el xoc entre els dos homes només podia ser una qüestió de temps. D'un temps que l'atzar va voler que coincidís amb la Revolució d'Octubre del 1934 ("Sis d'Octubre"). Una revolució en què Companys assumiria el protagonisme des de les institucions i l'altre, Badia, el lideratge al carrer com a cap de les milícies i forces d'ordre de Catalunya. Aquest seria el repartiment de papers, tot i que un mes abans, el setembre de 1934, Companys havia decidit cessar al seu competidor, fins a aquest moment comissari general d'Ordre Públic de la conselleria de Governació.
Va ser aquesta una maniobra en la qual el president Companys no va calibrar suficientment la força real del seu enemic personal i polític dins d'ERC. En efecte, la pressió dels partidaris a Miquel Badia forçaria a Companys a anunciar públicament que la seva decisió havia estat un error, i la disposició presidencial a reposar Badia en el seu lloc al comandament de les forces de seguretat de la Generalitat, compromís que Badia es va afanyar a exigir-li que complís en una acalorada entrevista personal plena d'insults i amenaces.

"Aquest càrrec no és per a un home com tu", crida Companys.

"Què vols dir amb això?", replica enfurismat Badia.

"Ella és una santa!", clama fora de si Companys.

I aquí, en el ple clímax de l'enfrontament verbal, és quan Badia esclata i procedeix a relatar al president la confraternització manresana amb tot luxe de detalls. En aquest instant de la discussió, segons pregonarien després els amics i partidaris de Miquel Badia, aquest podia haver signat la seva pròpia sentència de mort.
El més desagradable de tot aquest affair era que Carme Ballester s'havia convertit en la segona esposa de Lluís Companys.

La relació entre Companys i Badia quedà marcada per l'affair Ballester; rivals i competidors, dintre ERC, Lluís Companys i Miquel Badia no tornarien a confiar l'un en l'altre.

Més informació que us pot interessar:

- Complot per assassinar a Lluís Companys, aquí
- La mort dels germans Badia,
aquí
- Mitges veritats i amors polítics, aquí
- Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester, aquí

Bibliografia:

- "El complot nacionalista contra Companys", La Vanguardia, p.45 (5/11/04). Consulta l'article: aquí

- VV.AA.: "La Guerra Civil a Catalunya", Edicions 62, Barcelona 2006

10 de març 2011

1912, l'any de la Justicia

Portada de la revista ¡La Justicia!, febrer 1912 - núm. 2
(Vilaró, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX, p.93)

La revista local independent, escrita en castellà que va aparèixer l'any 1912 que portava per nom ¡La Justicia!, fou una publicació dedicada principalment als afers econòmics, administratius i artístics de la ciutat de Manresa. La revista en qüestió no depenia de cap partit polític, ni de cap societat ni associació cultural. De sortida mensual a partir del mes de juliol de 1912, fins al mes de desembre del mateix any, en què finalitzà la seva publicació, aquest mitjà escrit pretenia ser una eina social que estaria per sobre de les batalles polítiques, econòmiques i els interessos personals dels més poderosos, on es defensarien tan sols els assumptes importants de la ciutat que tinguessin un caràcter administratiu i econòmic d'interès comú per la ciutadania manresana. La redacció de la revista estava a la Baixada del Carme i s'imprimia als tallers dels Germans Viñals del carrer del Bruc, amb el peu d'impremta de "Sociedad Editorial Manresana".

06 de març 2011

Muralles amunt!

La Manresa medieval i les seves muralles

Dibuix original realitzat per Lluís Comallonga

Em complau anunciar-vos que he obtingut una joia literària que feia temps que cercava. El llibre en qüestió porta per títol: "La història de Manresa explicada als infants", publicat l'agost de 1975 (en segona edició) per la Llibreria Símbol, en llengua catalana i escrit per Josep Maria Gasol i Almendros. L'obra és un compendi, redactat de forma molt planera i didàctica, que repassa la història de la ciutat sense complexos per als més petits. A continuació entrarem de ple a les muralles de Manresa, des del Puig Cardener fins al Puig Mercadal, gràcies a aquest fantàstic llibre. Cap dintre!

Del Puig Cardener al Puig Mercadal

Desfeta i reconstruïda, refeta i tornada a destruir..., però sempre creixent. Així es podria resumir la història de Manresa, sobretot la d'aquells anys de l'edat antiga i de l'edat mitjana.

Hem vist com la nostra ciutat va ser destruïda totalment, a la darrera envestida dels musulmans. Ara hem de veure de quina manera va refer-se, amb el mateix esforç i l'ajut dels que tenien poder i autoritat.

Com que els comtes Berenguer Ramon, la seva mare Ermessenda i els successors seus van tenir ganes d'ajudar-nos -al capdavall, Manresa era possessió d'ells-, la ciutat malmesa es va anar recuperant. Talment un malalt que ha tingut una greu malaltia o ha sofert una operació important, i n'està passant la convalescència. Sense cases, la gent no hauria pas pogut viure a Manresa, ni enlloc. I, sense gent, una ciutat no té vida; és ben morta. Per a fer-la ressuscitar, s'han de fer cases i s'ha de buscar personal que s'hi vulgui estar. Els comtes donaven facilitats a les famílies dels seus guerrers, perquè vinguessin aquí i ells, que podien, hi construïssin casals. Les "facilitats" que els oferien eren terres, que passaven a ser seves. Així, per exemple, van instal·lar-se a Manresa unes famílies nobles, anomenades Aimeric, Planella, Peguera, Desfar, Boixadors, Descatllar..., i d'altres, que van continuar-hi fins ben entrada l'edat moderna.

Eren famílies, ja ho hem dit, nobles; que vol dir riques i poderoses. No podien viure en qualsevol casalot. Per això van edificar cases senyorials, que van donar una nova fesomia a la població, una fesomia que segurament no havia tingut mai.

Cent anys després d'aquella reunió del bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda, a principis de segle XII, Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

El nom del Puig Mercadal prové de quan estava despoblada i apartada de les muralles de la primitiva ciutat, i s'utilitzava com espai per celebrar-hi els mercats de bestiar.

El carrer Na Bastardes (fotografia Ajuntament de Manresa, any 2011)

En el segle XII, la població manresana estava encerclada per una muralla que, baixant del Puig Cardener pel cantó de ponent per darrere de les cases de la Vallfonollosa, anava cap a l'actual carrer de Fontanet i pujava pels darreres de l'edifici que és ara l'Ateneu i pel carrer de Sant Pere fins a la placeta que forma el carrer de Sant Miquel. Des d'aquí, trencava cap a la plaça del Pedregar, des d'on enfilava el turó del Puig Mercadal. Per l'altra banda d'aquest puig, baixava cap al cantó del carrer del Cap del Rec, travessava el que és ara la Plaça Major, seguia per la baixada de Pòpul i retornava, pel carrer de Galceran Andreu, al turó de la Seu o Puig Cardener.

Dintre aquest recinte hi havia tres esglésies: la de Santa Maria, la de Sant Martí i una darrera dedicada a la Santa Creu. Fora muralles "els suburbis de la ciutat", diuen les escriptures, a tocar de les tres anteriors, hi havia l'església de Sant Miquel.

Més informació:

- Les Muralles, el perímetre fortificat, aquí
- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí
- L'eixample manresà de 1933, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Extracte original (mapa inclòs):

- GASOL, Josep M. (1975). La història de Manresa explicada als infants. Manresa: Llibreria Símbol

02 de març 2011

Vista a cop d'ocell

Vista aèria dels anys setanta de la Plaça Catalunya, l'inici de l'Avinguda Tudela i el seu entorn. La plaça mostra l'antic casalot (utilitzat com a gossera durant força anys) abans del seu enderroc.

(Font: Arxiu Jaume Pons - Revista "El Pou de la Gallina", novembre 2005)

22 de febrer 2011

El Banc Mercantil de Manresa

Expansió i absorció

Anunci d'una nova sucursal al municipi de Callús del Banc Mercantil de Manresa (Diari Avui, desembre de 1979).

L'expansió de Banca Catalana a la dècada dels setanta del segle XX, entitat creada el març del 1959 per Florenci Pujol i Brugat pare de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, va comportar la compra l'any 1980 del Banc Mercantil de Manresa, anomenat antigament Padró Hermanos Banqueros, registrat des de 1947. Banca Catalana adquiria el banc manresà després que l'entitat havia donat senyals negatius a partir del juny de 1979. Tot i la compra del Banc Mercantil de Manresa, si mirem l'hemeroteca, podem comprovar que cinc anys enrere abans de l'absorció definitiva, el banc gaudia d'una bona salut financera.

Una notícia d'un diari de Madrid l'1 d'abril de 1975, com l'ABC, ens descriu com va ser el balanç del Banc Mercantil de Manresa de l'exercici corresponent a l'any 1974. Amb cinc anys van passar moltes coses, no creieu? Banc Mercantil de Manresa (notícia traduïda al català) S'ha celebrat a la capital del Bages la Junta general ordinària del Banc Mercantil de Manresa, S.A. corresponent a l'exercici de 1974. De la memòria cal destacar els increments experimentats en els comptes de capital i reserves i creditors. El compte de capital i reserves, després de ser aprovada per la Junta el repartiment dels beneficis, queda en una xifra superior als 500 milions de pessetes, un increment del 80% respecte a l'any anterior. Els comptes dels creditors en data del 31 de desembre de 1974 fou de 4.134 milions de pessetes, amb un augment relatiu del 33%, superior a qualsevol mitjana bancaria. L'entitat se situa en un índex d'1,4 sobre el total passiu del Banc, millorant la de l'anterior any 1973. En el seu discurs, el president del Banc Mercantil de Manresa, Joan Basablancas Bertrán, va destacar la gran expansió que està realitzant l'entitat bancària. De nou oficines que tenia el 31 de desembre de 1974 ha passat a setze i té previst instal·lar una vintena més de sucursals amb la intenció d'arribar a les 36. La presidència també va fer referència a l'acord de compra del 30% de les accions del Banc Mercantil de Manresa per part de Banca Catalana. L'assistència de 600 accionistes, que representaven el 80% del capital va aprovar totes les propostes del Consell.

Bibliografia:

- Diari ABC, 1/4/1975. p 68

- Carretón Ballester, MªCarmen: "Las Relaciones Públicas en la Comunicación Interna de la Banca Española". Netbiblo, La Corunya 2007

- Imatge del principi: Enciclopèdia Catalana, aquí

17 de febrer 2011

La reobertura del carrer del Balç

Molt medieval, molt manresà!

El carrer del Balç és el carrer medieval per excel·lència de la ciutat de Manresa, queda soterrat pels edificis de la plaça Major donant-li un aire totalment especial a la resta de carrers, places i avingudes. En el carrer encara podem observar nítidament com eren els baixos dels habitatges del segle XIV i algunes peces arquitectòniques interessants com un pou o les tines. El carrer del Balç acollirà en un futur immediat un centre d'interpretació de la història medieval, un espai museïtzat en un carrer de més de set segles d'història. Es pretén d'aquesta manera, entendre com era la vida social al segle XIV. Entre aquest mes de febrer del 2011 i el proper quedarà acabada del tot la part arquitectònica del carrer. Les obres del futur centre d'interpretació de la història medieval que s'està fent al carrer del Balç, ja han superat la seva primera fase i ara s'han iniciat les obres de rehabilitació dels futurs espais del centre.
 

Fotografies

El carrer medieval del Balç, cobert pels edificis de la plaça Major (fotografia Carles Jódar)

Porta d'accés al carrer del Balç, a la Baixada del Pòpul (fotografia Ajuntament de Manresa)

Obres a l'interior del carrer del Balç (fotografia Ajuntament de Manresa)

Més informació:

- El carrer del Balç: aquí
- El carrer del Balç i la Llum (vídeo): aquí

14 de febrer 2011

Jo vaig anar a escola a Manresa

Tu també vas anar-hi? Vas treballar-hi com a mestre o tens fills escolaritzats?

Enguany, aquesta setmana s'inauguren una sèrie de xerrades a l'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa dedicades a l'escola. Per participar-hi tan sols, heu de visitar el Museu Comarcal de Manresa, en concret l'última planta de l'antic edifici del col·legi Sant Ignasi, on trobareu l'Espai Memòries, un enorme taller d'art i història per a la recuperació de la memòria democràtica i la reflexió sobre el segle XX, impulsat per l’Ajuntament de Manresa a través del Museu Comarcal i amb el suport del Memorial Democràtic i forma part de la Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.

Històries per a explicar: Aportació d’objectes i documents

Vine a l’Espai Memòries, al Museu Comarcal de Manresa, i participa en la recerca col·lectiva sobre la història de l’educació a la nostra ciutat. Tens material escolar, objectes personals, fotografies, quaderns, llibres de text, etc., de quan vas anar a escola?

A l'Espai Memòries estem elaborant un arxiu amb aportacions de materials i experiències relacionades amb l'educació a Manresa des de principis del segle XX. Pots fer-ho arribar a l'Espai Memòries fins al 17 d'abril, de dijous a diumenge de 10 a 14 h, i divendres i dissabte també de 17 a 20 h.

Debats oberts: Sessions participatives per a treballar entorn de la memòria del sistema educatiu. Et convidem a participar en un seguit de trobades on avis, àvies, adults, adolescents, nens i nenes puguem compartir experiències i conversar sobre els canvis dels models educatius a Manresa al llarg del segle XX i XXI.

Les converses seran els dijous 17 de febrer, 17 de març i 14 d’abril, a les 19 h a l'Espai Memòries. Totes les aportacions contribuiran a conèixer millor la història del segle XX de la ciutat i a enriquir l’exposició de la primera temporada de l’Espai Memòries, que es presentarà el dijous 9 de juny.

T’HI ESPEREM! Museu Comarcal de Manresa Via Sant Ignasi, 36 – 40 Tel/Fax: 93 874 11 55

Visita la pàgina web de l'Espai Memòries:

http://www.espaimemories.cat

06 de febrer 2011

Llevadures i carns

L'alimentació dels jueus i cristians manresans: la carn i el pa

Els cereals eren la base de l’alimentació de la població en l’edat mitjana, inclosos els jueus. Es consumia principalment blat, sègol i civada, en forma de pa, també com sèmola o farinetes. El consum de cereal era elevadíssim entre les famílies de recursos econòmics limitats, tant entre els cristians com entre els jueus. La ració mitjana de cereal podia ser d’un quilo i mig per persona i dia. Gairebé no existien diferències entre el pa que menjaven els cristians i el que menjaven els jueus, excepte durant els set dies de la Pasqua jueva, en els que els jueus tenen terminantment prohibit el consum de pa amb el llevat corresponent.

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians catalans respecte als musulmans i jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida, però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: "No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs" (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans: "perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, [...] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là" (Sura 2:173).

Consells per l'obtenció de carn no jueva i l'impost de Pasqua, el "dret de fornatge"

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador.

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans se centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat juntament amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa, i també la de Lleida, del 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor feudal per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. El problema religiós, per tant, es podia solucionar sempre que es pagués l'impost corresponent.
«Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos»
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372. 

(Entrada actualitzada el 02/05/2015)

Bibliografia:

- García Marsilla, J. V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. València: Universitat de València.

- Riera i Sans, Jaume. (1988). La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals

Bibliografia en línia:

- Medievalistes en bloc: "A cada porc li ve el seu Sant Martí" 

01 de febrer 2011

Un asfalt amb molta història

L'actual Muralla de Sant Domènec, Avenida del Caudillo en temps del franquisme, en una imatge de l'any 1969, en què el consistori manresà, amb Ramon Soldevila al capdavant, va engegar una gran obra de pavimentació de les grans vies de la ciutat: Carretera de Vic, carretera de Cardona i el tram de la Muralla Sant Domènec fins la Plaça Infants.

L'obra de pavimentació de les grans vies d'entrada i sortida de Manresa, engegada per l'ajuntament la primavera de l'any 1969, corresponia al gran nombre de vehicles que van començar a circular la dècada dels 60. Aquest augment del trànsit motoritzat va provocar que es decidís pavimentar de nou les principals avingudes i carreteres de la ciutat. Unes màquines impressionants van arribar a la capital del Bages per executar unes obres que 42 anys després, encara podem trepitjar i gaudir diàriament. Un paviment que ha resistit i continua resistint tones de vehicles, autobusos i camions. En definitiva, un asfalt que pràcticament continua com el primer dia.

Font:

- Revista El Pou de la Gallina, fotografia Antoni Quintana Torres.

26 de gener 2011

Els primers vint anys de dictadura franquista

Des d'avui, a partir de les cinc de la tarda, ja es pot consultar la nova web de l'Associació Memòria i Història dedicada als primers vint anys de la dictadura franquista a la ciutat de Manresa. Aquesta és la 19ena web que presenta l'Associació, que porta per títol: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)".

Tot va canviar el 24 de gener del 1939 i res no va tornar a ser igual durant molt temps. Dos dies abans de Sant Jordi del 1943, Josep Dedeu va demanar per instància a l'Ajuntament de Manresa que li concedís el dret a retolar el cartell d'entrada al seu establiment amb el nom Bar Tranquils. Una peça d'1,50 m de llargada i 30 cm d'alçada aparentment innocent. Però per al franquisme no hi havia res menys ingenu que una petició per exhibir públicament la llengua catalana, i l'alcalde Domènec Prunés va denegar-ne el permís. Era el 24 d'abril del 1943 i a la capital del Bages, com a la resta del país, bufaven uns aires de restricció cultural, penúries econòmiques i misèria moral que trigarien molts anys a amainar.

Els documents de l'anècdota relatada es podran llegir a partir d'avui dia 26 de gener a la nova pàgina web El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959), que l'Associació Memòria i Història de Manresa ha elaborat en els darrers tres anys paral·lelament a altres projectes com el que es va presentar fa unes setmanes sobre les detencions de militants anarquistes del 1975. El principal atractiu del nou espai sobre la memòria històrica de la ciutat és la inclusió de dos mil documents inèdits procedents de l'Arxiu Municipal.

El primer franquisme a Manresa és un exhaustiu treball que amplia la recerca que Joaquim Aloy i Pere Gasol van realitzar el 2006 amb motiu de la filmació del documental "Viure en una dictadura". Els primers anys del franquisme a Manresa (1939-1959), un llargmetratge de 67 minuts de durada en el qual també van intervenir els realitzadors Jorge Caballero i Laura Casaponsa. L'autoria del nou web, que es podrà consultar aviat també en castellà, és de Josep Castilla, Oriol Luján, Jordi Basiana i els esmentats Aloy i Basiana, amb la col·laboració de Jordi Bonvehí i Miquel Àngel Alfaro.

Les dimensions de la pàgina fan que Joaquim Aloy equipari el resultat final amb el web: La República a Manresa en un clic (1931-1936), del 2006, tot un referent en el camp de la recerca sobre la memòria històrica. Per al nou treball, "ens vam posar a la feina l'any 2008 amb el buidatge sistemàtic, prestatgeria per prestatgeria i lligall per lligall, del fons de l'Arxiu Municipal de Manresa corresponent als anys del franquisme, una cosa que no s'havia fet mai fins aleshores". La pàgina també es nodreix de papers i fotografies extrets de l'Arxiu Comarcal del Bages i de l'Archivo General de la Administración, situat a Alcalá de Henares.

El disseny ha estat d'Arnau Aloy, i en aquesta ocasió s'ha disposat també del suport de Josep Alert i Sílvia Berengueras en qüestions lingüístiques i de Marta Pich en la digitalització dels documents. A més, la pàgina inclou un article de Xavier Rubio sobre la demografia de l'època a la ciutat.

La pàgina manté l'estructura dels altres webs de memoria.cat, amb un índex que permet navegar amb fluïdesa pels nombrosos espais que parlen tant de l'entrada de les tropes a la ciutat -abans d'ahir va fer 72 anys- i del canvi de règim com de la vida quotidiana, amb especial incidència en la persecució de la llengua i la cultura catalanes i al poder que va exercir l'església sobre l'educació i la moral social, entre altres aspectes.

La lectura dels documents ofereix una fotografia acurada de la Manresa dels anys 40 i 50 del segle passat. Plens de salutacions a Franco i de lemes com "¡Arriba España!" en l'encapçalament, molts papers oficials palesen l'estat de la qüestió. En un que va ser emès el 14 de juliol del 1942, s'avisa les autoritats locals que "en algunas localidades de esta Provincia se vienen efectuando representaciones teatrales en catalán por Asociaciones y grupos Escénicos". Una manifestació cultural que calia eradicar segons aquests, que, en un altre document de l'11 d'abril del 1939, pocs dies després del final de la guerra, ordenaven que "se proceda en el plazo de cuarenta y ocho horas a la desaparición de cuantas huellas, carteles, propaganda, etc. existan en las paredes y vallas, procedentes de la dominación roja, advirtiendose que la contravención de tal orden será sancionada y que a los respectivos propietarios se les exigiran las responsabilidades a que su incumplimiento diere lugar".

La nova adreça és: www.memoria.cat/franquisme

Font:

- Diari Regió7, "Un nou web del franquisme a Manresa incorpora material inèdit" 26/1/11

Arxius de la ciutat de Manresa:

- Arxiu Municipal de Manresa, aquí
- Arxiu Comarcal del Bages, aquí

Pàgina web de l'Associació Memòria i Història de Manresa:

- memoria.cat, aquí

18 de gener 2011

El ferrocarril de la prolongació Guimerà

Les barreres de l'apeaderu

Encara que sembli impossible fins a l'any 1969 la línia dels Ferrocarrils Catalans tenia l'última parada comercial al darrer tram del carrer Àngel Guimerà (conegut també com a prolongació Guimerà), les seves barreres van ser un dels seus símbols més rellevants de la ciutat. El pas de combois obligava a vianants i vehicles a esperar religiosament a cada banda del pas a nivell.

Precisament aquest pas a nivell de l'apeaderu (batejat així per la mateixa població), juntament amb d'altres com el de la carretera de Cardona davant la Guàrdia Civil, fou un dels principals motius perquè el consistori manresà decidís finalment anul·lar el recorregut per l'interior de Manresa dels catalans, des de l'apeaderu de Guimerà fins a l'estació terminal Manresa-Riu (al Passeig del Riu, on avui s'alcen les Carpes del Riu) a causa de la barrera arquitectònica i de mobilitat urbana que suposava el pas de trens pel nucli urbà. L'estació-baixador del carrer Àngel Guimerà (avui en dia és un pàrquing de vehicles) es va substituir per l'actual estació dels FGC, Manresa-Baixador.

Fotografies

El baixador dels catalans va ser fins que es va clausurar l'estació de terme de tots els trens de viatgers de la línia Barcelona-Manresa i de Manresa-Guardiola de Berguedà. L'ajuntament presidit per Ramon Soldevila va demanar que se suprimís "l'apeaderu" i traslladar-lo al carrer Sant Josep, emplaçament on es troba el baixador dels FGC actual.


Últim tren de passatgers al "apeaderu" de Guimerà, 6 d'octubre de 1969.

L'alcalde de Manresa, Ramon Soldevila amb les autoritats al pas a nivell del carrer Saclosa, la fotografia és de l'any 1964. Un any després, el 1965, es van aixecar definitivament les vies entre l'apeaderu del Guimerà i l'estació Manresa-Riu.

Avinguda Francesc Moragas (amb els populars pisos del "Avecrem"), la calçada lateral en estat d'abandonament correspon a l'antic traçat dels Ferrocarrils Catalans que continuava del baixador de Guimerà, travessant el nucli urbà de Manresa, fins a l'estació Manresa-Riu (actual Passeig del Riu). Aquest últim tram estava clausurat als passatgers i només s'utilitzava per a mercaderies fins al seu tancament definitiu l'any 1963.


Més informació:

- L'antic recorregut dels catalans a Manresa, aquí
- L'estació Manresa-Viladordis, aquí

Fotografies extretes del llibre:

Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

17 de gener 2011

Entrevista del Historiador Vital

Reproducció de l'entrevista de Ferran Vital, autor del bloc "Històries d'un món real"

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central. Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador el febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

- Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?
Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.
Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.
- Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?
La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.
- És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?
La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.
- I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?
La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.
Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu
És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.
-Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?
Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.
-Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?
La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.
La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”. Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.
-Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de l'hostilitat de les classes populars?
La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.
La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.
Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.
Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.
- En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?
Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.
Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.
- El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?
Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.
El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.
- Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?
La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.
Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.
- Sovint s’ha dit que hi ha massa periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?
L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història. 
Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…
- Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?
La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!
Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.
-Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?
Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna. A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.
- Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?
Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)
No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.
Moltes gràcies i molta sort!

Entrevista realitzada per Ferran Vital, autor del bloc Històries d'un món real, el podeu seguir als blocs Sàpiens: http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital

14 de gener 2011

HistoTube, a l'Espai Internet de TV3



L'"Espai internet" d'aquest diumenge 9 de gener va presentar l'HistoTube al TN Migdia, des d'aquí vull donar les gràcies aquest portal de la Televisió de Catalunya per mencionar aquest projecte en comú amb tres companys (Dani Cortijo, Agus Giralt i Lorién Casasús) que van estudiar amb mi la llicenciatura d'història a la Universitat de Barcelona.

- Pàgina web d'HistoTube: www.histotube.cat

- Segueix també HistoTube al twitter @histotube i al facebook.

Printfriendly