Durant el mes de juny, amb l'arribada de l'estiu, es generalitza de nou el malestar, no hi ha cap mena de dubte: 1890 esdevé l'any de les vagues. El nombre d'aturats el juny de 1890 ronda ja els 4.000 treballadors. A causa del tancament d'algunes fàbriques i de l'acomiadament d'alguns torns de feina, especialment a la conca del riu Llobregat. Al poble de Súria, a 15 quilòmetres de Manresa, unes afiliades de les Tres Classes del Vapor pateixen maltractaments físics i són acomiadades dels seus llocs de feina.
Durant la primera setmana de juliol, uns 800 treballadors es concentren al local social de les Tres Classes del Vapor, al carrer del Born, i es manifesten de forma pacífica cap a l'ajuntament, on lliuren un document al batlle de la ciutat. El consistori tracta la qüestió, i acorda nomenar dos representants que juntament amb dos dels treballadors es dirigeixen al governador civil de la província per demanar ajuda.
Durant aquest període estival, existeixen a la ciutat de Manresa dues opcions a l'associacionisme obrer: la
Federació de Societat d'Oficis d'àmbit local, a la qual pertany la Societat de Cintaires, i les Tres Classes de Vapor que havia entrat amb molta força en el sector tèxtil de la ciutat. Fins al moment, les relacions entre ambdós sindicats havien estat agradables i totes les accions de protesta anaven coordinades pels dos sindicats. La conflictivitat del moment farà que comencin les discrepàncies entre les Tres Classes del Vapor i la Societat de Cintaires, cosa que provocarà certa confusió i desunió entre la classe treballadora local.
Fragment de suport per les vagues de Manresa i on es demana ajuda en l'àmbit català.
En la petició d'ajuda al governador civil, es crea una
Comissió d'Auxili per socórrer els obrers sense feina. Aquesta comissió, que ja existeix a la ciutat de Barcelona, demanarà ajuda al Govern de Madrid i a la premsa, per tal que obri una subscripció a Manresa.
El
20 de juliol de 1890 s'inicia una vaga general a Manresa. Dins d'un ambient molt carregat, i amb una calor sufocant, el sometent ataca a un grup d'obrers de les fàbriques de Cal Gallifa de Manresa i del poble de Sant Joan de Vilatorrada, el resultat final és una batalla campal entre les forces de l'ordre i els treballadors.
Els punts que reivindiquen el conjunt de Societats Obreres davant el batlle són els mateixos que havien estat pactats anteriorment, feia encara no dos mesos, i que els fabricants i propietaris no van respectar i es concentraven en:
- Respecte a la Societat Tres Classes del Vapor, legalment constituïda.
- Regularització del preu de la mà d'obra.
- Fixació del nombre d'hores que durant la setmana han de treballar els operaris.
El 21 de juliol, (l'endemà de la batalla campal entre treballadors i forces del sometent), tancaran en solidaritat totes les botigues, i els gremis pagesos de Manresa s'organitzaren per donar suport als vaguistes, repartint aliments al Centre Local Obrer del carrer Vestales.
Per primer cop a Manresa, una vaga obrera
compta amb el suport de tots els sectors populars de la població, fins i tot amb la dels gremis, que s'havien caracteritzat per la seva actitud reaccionaria i reticent als canvis socials. També per primera ocasió, el clergat local es mostra a favor de les reivindicacions dels treballadors. La vaga s'allarga 15 dies.
Finalment la situació de misèria i de desesperació, obliga el govern a intervenir, i la vaga es dóna per acabada
el 3 d'agost de 1890 amb la derrota de les posicions obreres i amb un nou triomf de la burgesia propietària. Les reivindicacions dels obrers són oblidades, la repressió de la patronal és dura (acomiadaments en massa, detencions...) i no es perdona als responsables. Als pobles del Bages, de Sallent i el Pont de Vilomara, famílies senceres són expulsades de les seves cases. S'elaboren "llistes negres" de treballadors indesitjables, dificultant que els expulsats trobin feina en un altra fàbrica de la comarca.
Veure els capítols anteriors:
- Capítol 1. Explotació i salaris baixos,
aquí
- Capítol 2. Que volen els treballadors,
aquí
Bibliografia:
-
Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.
- Les vagues de Manresa (1890),
aquí
Rwanda 1997
El testimoni de la seva mort: "assassinats selectius"
Una joia modernista oblidada
Fotografia: La Torre Lluvià destaca per la seva posició, situada en un indret de camps de conreu, amb vistes magnífiques sobre una bona part del pla de Bages i les muntanyes de Montserrat al fons. (imatge de "Tot Passejant")
El Pont Vell de Manresa, amb el riu Cardener quasi desbordat el dia 8 de novembre de 1982. L'aiguat va arrancar els arbres situats al Passeig del Riu, que estaven més a prop del riu, i va obligar a evacuar les persones que habitaven al carrer Sant Marc i al Passeig del Riu.
Les noves instal·lacions del col·legi 
El tren de la Festa Major 
Capítol 3: Vaga total i derrota 
Fragment de suport per les vagues de Manresa i on es demana ajuda en l'àmbit català. 
Nois i noies al pati de l'escola Renaixença (en aquell temps Grupo Escolar Francisco Franco) l'any 1964, en una jornada esportiva dels dissabtes al matí. A la dreta de la fotografia es pot observar la ja desapareguda fàbrica de cintes Manubens (enderrocada el 2001). A l'esquerra de la mateixa es pot veure la casa Torra (1910) i al fons de tot, la casa Lluvià.
Capítol 2. Que volen els treballadors 
El "Primer de Maig" és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món. 
Capítol 1. Explotació i salaris baixos 
Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'última dècada del segle XIX.