21 de desembre 2011

La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre

La loteria de Nadal de l'any 1962

El sorteig del 22 de desembre de la Loteria era i continua sent un costum de les festes nadalenques, un pròleg abans de les grans celebracions en família. Els punts més emblemàtics de la Loteria a Manresa encara són el carrer del Born i la Plaça Sant Domènec. Però l'any 1962, molts manresans no va comprar loteria a Manresa, ho van fer a la veïna ciutat de Terrassa. El tren s'omplia amb milers de persones que anaven a la capital vallesana a comprar Loteria de Nadal. Però per què? Quin sentit tenia anar fins a Terrassa i comprar loteria?

S'estengué un estrany costum popular de comprar Loteria en ciutats i pobles on passaven tragèdies: per exemple les riuades del setembre de 1962 de Terrassa, on més de mil persones varen perdre la vida, d'altres van perdre la casa i alguns fins i tot la feina. Segons aquest costum, les tragèdies eren una avantsala del "gordo" de la Loteria de Nadal.

Recerca:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965". Ed.Efadós

16 de desembre 2011

Els dotze capons del Castell de Balsareny

La festa dels galls capons

Fotografia: L'alcalde de Manresa, Josep Camprubí, fent l'ofrena de capons l'any 2009 al Castell de Balsareny. (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Ja fa més de 200 anys que cap manresà no talla arbres en propietats del senyor de Balsareny, però, tot i això, Manresa continua pagant religiosament un cens anual de dotze capons al baró. Un deute que es remunta des de 1584, quan es va signar un pacte en virtut del qual els manresans quedaven autoritzats a tallar arbres del baró a canvi de pagar-li dotze pollastres l'any.

La història del lliurament de capons es remunta a finals de l'any 1583, quan una riuada es va emportar la resclosa on s'inicia la Séquia que uneix Balsareny i Manresa, precisament just a sota del castell de Balsareny. Els operaris manresans van tallar, sense permís, els arbres que eren propietat del baró del castell. El baró va posar un plet a la ciutat de Manresa, que va guanyar. Per això, el 1584 es va signar un pacte en virtut del qual els manresans podien tallar arbres si a canvi pagaven
un cens de 12 capons. El cens es va pagar fins que, amb la desamortització del segle XIX, s'aboliren els títols i drets senyorials. Així i tot, al principi dels ajuntaments democràtics (1979) es va restablir l'acte de lliurament de capons, com una mostra d'agermanament entre Balsareny i Manresa.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Camprubí entrega els dotze capons a Balsareny en una festa que passa a ser anual" (23/12/10)

14 de desembre 2011

La Guàrdia Urbana i els obsequis de Nadal


En la fotografia hom pot observar els obsequis a la Guàrdia Urbana al mig de la muralla de Sant Domènec, durant la dècada dels 50. Antigament les empreses de transport i altres entitats de la ciutat obsequiaven la Guàrdia Urbana com a mostra d'agraïment per la seva tasca als carrers i places de Manresa, amb menjar i begudes sempre que s'acostaven les festes nadalenques.

(Font: GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001)

05 de desembre 2011

L'eix Diagonal

Un nou accés a la capital del Bages

Fotografia: L'Eix Diagonal a la comarca del Bages (territori.scot.cat)

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital comarcal. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat. El cas concret de les ciutats de Manresa i Igualada era difícil d'entendre, perquè la connexió d'ambdues ciutats, restava en un estat molt primitiu, amb una carretera estreta i plena de revolts, fins a la construcció i finalització de l'Eix Diagonal.

La construcció d'aquesta gran infraestructura a la comarca del Bages es va efectuar en dues velocitats, el primer tram inaugurat el 2005, unia Salelles (Sant Salvador de Guardiola) i el poble de Castellfollit del Boix; i la segona fase es va iniciar el segon semestre del 2009, i es va acabar abans del termini previst, en concret el tram pendent d'executar era el que connectava l'Eix Diagonal amb l'Eix Transversal (C-25) molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada.

L'Eix Diagonal uneix des del divendres 2 de desembre del 2011 les ciutats de Manresa i Vilanova i la Geltrú (juntament amb dues altres capitals comarcals com són Igualada i Vilafranca del Penedès), una infraestructura que ha comptat amb un pressupost de 368,4 milions d'euros. Els vehicles podran fer aquest trajecte en un temps de 45 minuts de mitjana. L'eix viari en total, suma 67 quilòmetres.

Circuli ara, pagui després

Fotografia: Viaducte sobre la riera de Rajadell, de 740 metres.

Si l'autopista Terrassa-Manresa inaugurada el 1989, l'antiga A-18, fou una obra costosa que es va finançar amb un peatge de cabines que obliga a aturar-se obligatòriament, el nou vial utilitza una forma de pagament conegut com el peatge a l'ombra. L'Eix Diagonal tindrà un cost total de 1.400 milions d'euros, a causa del sistema de pagament del peatge a l'ombra, malgrat que el cost de les obres és de 368,4 milions d'euros. Aquest sistema suposa que l'empresa concessionària de les obres, en aquest cas ACS, no comenci a cobrar fins que no es posi en marxa la via. Llavors, rebrà una quantitat econòmica per cada vehicle que hi circuli. Per aquest motiu, el peatge a l'ombra fa que el cost de l'obra acabi sent molt més elevat, evita un peatge "real" incòmode pels usuaris, i accelera les obres fins al punt de finalitzar-les abans del termini oficial previst.

L'impacte visual

Fotografia: Accessos a la Riera de Rajadell i el Gorg Blau.

La construcció de l'Eix Diagonal al seu pas per Manresa ha comportat importants ferides a alguns dels paisatges més emblemàtics de la ciutat i en concret de la seva anella verda (els espais i valors naturals del rodal de Manresa). Des de l'entitat ecologista Meandre asseguren que l'obra ha causat un important impacte ambiental i visual. En el terme de Manresa, el traçat triat, l’orogràficament més complex i car, ha tingut unes repercussions mediambientals irreversibles en l’entorn i paisatge d’un dels llocs més ben conservats de l’Anella Verda de Manresa: Els plans del Suanya i de Maria, el camí del Gorg Blau, i la falda de Collbaix.

Recerca:

- Vilanovadigital.cat: "La nova realitat de l'Eix Diagonal" (consultat el 5/12/11)
- Diari Regió7 (diverses consultes)
- Diari digital lamalla.cat (diverses consultes)

02 de desembre 2011

Manresa capital del absolutisme català

La guerra dels malcontents: "El Catalán Realista"

Fotografia: Monarca espanyol Ferran VII.

Entre abril i octubre de 1827 va esclatar a Catalunya un aixecament armat ultrareialista denominat la Guerra dels Malcontents, que consideraven massa suau la política repressiva del monarca Ferran VII contra els liberals. Aquest aixecament es va estendre per moltes zones de Catalunya de manera ràpida i finalment la substitució del marquès de Campo Sagrado pel comte d'Espanya com a capità general de Catalunya, la condemna dels bisbes i el viatge del rei fins a la ciutat de Tarragona varen contribuir a pacificar el país a finals d'octubre. La política reial d'atracció per mitjà de l'indult va acabar amb una maniobra repressiva, la deportació a Ceuta de 300 ultrareialistes i el posterior afusellament dels principals insurrectes.

Manresa com a capital dels ultres-reialistes

En un primer moment, el març i abril de 1827, van aparèixer algunes partides en diverses zones de Catalunya, però la seva acció va resultar un fracàs i, a l'abril, es van acollir a un indult reial. Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada les comarques del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital a Manresa, on el 29 d'agost van formar una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar el pamflet El Catalán Realista. Una de les figures més importants d'aquesta Junta fou el manresà Maurici Carrió, heroi de la Guerra del Francès i fidel defensor de l'absolutisme borbònic.

El diari El Catalán Realista, publicat íntegrament en castellà, va aparèixer per primera vegada el 4 de setembre de 1827, va tenir una durada molt efímera, tan sols 13 publicacions fins a la darrera aparició el 2 d'octubre de 1827. El diari El Catalán Realista tenia com a subtítol:

"Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta".

Aquesta publicació es considera com una de les primeres edicions escrites, que postulava els ideals del que més endavant seria el carlisme polític català: "Pàtria, rei i furs".

Recerca:

- Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, p.637
- Wikipedia.org
- Dadescat.info

Més informació:

- Catalunya durant la dècada Ominosa, aquí

30 de novembre 2011

La Palanca de la Reforma

Pont per a vianants o "palanca" que travessava el riu Cardener per comunicar l'estació del Nord (Renfe) amb el nucli urbà de Manresa a principis del segle XX. Interessant detall fotogràfic on es pot observar la Seu sense la torre del Baptisteri ni la façana neogòtica actual.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

21 de novembre 2011

160 anys al servei de la ciutat

El rellotge de la Seu

Fotografia: Operaris netejant el rellotge del campanar de la Seu (Diari Regió7)

El campanar de la basílica de la Seu de Manresa té un rellotge més antic que el famós Big Ben de Londres. El 17 de novembre del 1851 el van posar en marxa per primera vegada. Segons la recerca feta pel manresà Jaume Espinalt, que s'encarrega de tenir-ne cura, la decisió de renovar el giny horari de la Seu es va prendre el març del 1851, quan es va contractar el rellotger alemany resident a la ciutat de Barcelona Carlos Werhle. Es va comprometre a fer-ho per "460 duros" de l'època (uns 13,82 euros de l'actualitat). La instal·lació original encara hi ha guardat el petit motor original, el mateix enginy es va instal·lar tres anys després al rellotge Big Ben de Londres.

Recerca:

- Diari Regió7:
"160 anys marcant les hores des del campanar de la Seu" (20/10/2011)
- Diari Regió7:
"Netegen el rellotge de la Seu a fons perquè no s'aturi més" (22/09/2011)

14 de novembre 2011

L'assassinat de la cooperant Flors Sirera

Rwanda 1997

Fotografia: La manresana Flors Sirera sosté un infant en un hospital.

El 18 de gener de 1997 al matí, tres cooperants de Metges del Món es van dirigir a un llogarret del nord-oest de Rwanda on treballaven. Un d'aquests cooperants era la infermera manresana Flors Sirera.

Quan van arribar-hi, es van trobar un munt de cadàvers escampats a la vora del camí. El mateix batlle del poble els va dir que havien estat els militars feia poc i que no gaire lluny hi havia un punt on hi amuntegaven altres cadàvers, per evitar contagis i epidèmies. Hi van anar i van veure un espectacle dantesc i inhumà. Un informador del govern ho va saber i es va convocar una reunió urgent dels alts càrrecs militars de la zona que, prèvia informació a les altes instàncies governamentals, van decidir que s’havia d’executar les tres persones abans de la nit per evitar problemes majors. Es va formar un comando especial i a quarts de nou del vespre del dia 18 de gener de 1997 es presentaven a llur casa i mataven a trets Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luís Valtueña. Els tres havien vist el genocidi de primera mà, i se'ls havia de fer desaparèixer.

El testimoni de la seva mort: "assassinats selectius"

Fotografia: Paul Kagame (actual president de Rwanda), general tutsi el 1997, va ordenar la mort de la cooperant manresana Flors Sirera i dels seus dos companys.

T004 és la clau que protegeix la identitat d’un testimoni que es considera clau per aclarir l’assassinat de Flors Sirera, el 1997 a Rwanda, i vuit cooperants i religiosos més de l’estat espanyol.

El seu testimoni avala que van ser dirigents del Front Patriòtic Rwandès (FPR), sota l’autoritat del general tutsi Paul Kagame, els autors de l’assassinat. El T004 va assegurar que dos dies abans de l’assassinat de Flors Sirera va ser convocat a una reunió urgent en el destacament format per agents del servei secret i militars de l’exèrcit regular. En la reunió es va exposar que membres dels serveis secrets havien seguit a Flors Sirera mentre aquesta anava a repartir medicaments en dispensaris de la zona en conflicte i que un supervivent de les massacres va explicar a la infermera manresana el que havia passat i va donar indicacions precises de llocs on es podien trobar cadàvers. Aquella nit, van ser cridats deu militars a una reunió secreta i va ser allà on es va decidir posar fi a la seva vida fent un atac més ampli per dissimular la voluntat de l’assassinat selectiu de cooperants internacionals, entre ells Manuel Madrazo i el fotògraf Luis Valtueña.

L’objectiu secundari era que les organitzacions no governamentals abandonessin el terreny i buidar l’escenari de les matances d’observadors internacionals i així prosseguir amb les seves operacions de desestabilització al nord-oest de Rwanda. Van aconseguir el seu objectiu entre les 8 i les 9 del vespre, a Ruhengeri, i les primeres informacions van atribuir a extremistes hutus la matança.

Més informació:

- Les matances de Rwanda de 1994, aquí
- El genocidi de Rwanda, aquí

Casa Flors Sirera:

- La seva web, aquí

Bibliografia:

- Inshuti.org
-
Diari Regió7: "L’esfereïdor relat de l’assassinat de Flors" (04/05/2006)

08 de novembre 2011

La Torre Lluvià

Una joia modernista oblidada

Fotografia: Els Lluvià eren amos d'una fàbrica tèxtil a Manresa a l'indret conegut com a "Manresa Centre" entre el carrer Àngel Guimerà i el Passeig de Pere III davant de l'església de Crist Rei. (imatge de "Tot Passejant")

La torre Lluvià va ser construïda el 1896. Josep Lluvià i Vidal va adquirir la finca a Agustí Ribas i Roviralta. La casa original era més petita que l'actual, només de planta baixa i una planta de pis. Lluvià, l'any 1896, va confiar el projecte d'ampliar-la a l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, que va projectar una casa-torre amb baixos, primer pis i golfes, anomenada Vil·la Emília.

Josep Lluvià i Vidal va morir el 22 d'abril del 1913, i va deixar en testament a la seva dona, Emília Serramalera i Oller, entre altres pertinences, l'ús d'una de les habitacions de la casa. Va disposar diferents béns als seus fills Josefina Lluvià i Ramon Lluvià i la casa-torre Vil·la Emília (aquest era el seu nom original) la va deixar al seu fill Josep Lluvià i Serramalera.

Fotografia: La Torre Lluvià destaca per la seva posició, situada en un indret de camps de conreu, amb vistes magnífiques sobre una bona part del pla de Bages i les muntanyes de Montserrat al fons. (imatge de "Tot Passejant")

El 23 de març del 1922 va morir Josep Lluvià i Serramalera sense haver fet testament, i els hereus en van ser a parts iguals els seus fills Josep i Emília Lluvià i Roy, i usufructuària, la seva vídua, Anna Roy i Ponsa. El febrer del 1954, la família Lluvià va decidir vendre la finca, ara anomenada Vil·la Maria, per un import de 210.000 pessetes, a un matrimoni d'Avià, Joan Casòliva Marsinyach i Dolors Giralt Quer. Aquests, el 26 de juny del 1959, van vendre la propietat a Ignasi de Ventós i Rocafiguera, que en morir, el 1965, la va deixar en herència a les seves filles.

El 1975 hi va haver un canvi de propietat, concretament el 30 de setembre hi va haver la venda a la Immobiliària Ralop SA i Explotacions Agrícoles Urbanes SA, que van adquirir per un valor de 730.000 pessetes. Aquestes societats van hipotecar la finca l'any 1978 per un valor de 10.000.000 pessetes, i aquesta hipoteca va ser cancel·lada l'abril del 2004, just quan hi va haver la transmissió de la finca a les societats Pisleta SL, Els Salomons SL i Domar 75 SL.

Extracte original:

- Diari Regió7: "L'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (7/11/11)
- Diari Regió7: "El delegat dels arquitectes diu que l'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (4/11/11)

Més informació:

- Tot Passejant: La Torre Lluvià o Vil·la Emília, aquí

03 de novembre 2011

Les riuades de 1982

El Pont Vell de Manresa, amb el riu Cardener quasi desbordat el dia 8 de novembre de 1982. L'aiguat va arrancar els arbres situats al Passeig del Riu, que estaven més a prop del riu, i va obligar a evacuar les persones que habitaven al carrer Sant Marc i al Passeig del Riu.

(Fotografia: REVISTA DEL COLEGIO DE INGENIEROS DE CAMINOS, CANALES Y PUERTOS, n.47. Any 1999, "RÍO Y CIUDAD", Volum II)

02 de novembre 2011

La Salle de Manresa

Les noves instal·lacions del col·legi

Fotografia: Maria Carme Macià Fabregas, pubilla de Manresa i de la província de Barcelona l'any 1968, tallant la cinta de l'entrada de les noves instal·lacions educatives. (Arxiu Antoni Quintana Torres)

Després d'aplanar la terra dels camps on es construiria el col·legi La Salle, es beneí i col·locà la primera pedra, el dia 20 de maig de 1967. Immediatament començaren les obres de construcció del nou edifici que, al cap de vuit mesos i mig, seria capaç d'encabir 1500 alumnes, amb les instal·lacions dels laboratoris, capella, auditori, oficies, etc. Tanmateix, els alumnes de batxillerat el van ocupar a principis del curs 1967-1968, i a partir del segon trimestre es va traslladar la resta d'alumnes, amb els de l'escola Caritat. La inauguració solemne fou el diumenge 18 de febrer de 1968, en què el bisbe Doctor Ramon Masnou va beneir l'edifici, en presència de les autoritats locals, germans exdirectors, antics alumnes i sota l'atenta mirada dels germans Carles Joan, director l'any 1967, i Joaquim Morató, director l'any 1968 encarregat d'executar l'obra.

Les festes d'honor de Sant Joan Baptista de la Salle de l'any 1969 es van celebrar en diversos actes, cicle de conferències pedagògiques a la Sala Loiola, dels dies 2 al 14 de maig amb una massiva afluència de pares i alumnes de tota la ciutat de Manresa. Entre d'altres, la celebració principal fou el duia 17 de maig, en què es va oficiar una missa al pati de l'escola i, tot seguit, competicions esportives entre els alumnes de l'Institut Lluís de Peguera i els alumnes de La Salle.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, n. 268, setembre 2011, p.27

Printfriendly