La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya"

Fotografia: Teler de rem o patacada al Museu de la Tècnica de Manresa, dintre l'exposició permanent "La Cinteria" (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya).

El 1892, la ciutat de Manresa era una ciutat-fàbrica, una d'aquestes ciutats de Catalunya que formava l'anomenada per Jordi Nadal "la fàbrica d'Espanya". La població treballadora era gairebé la meitat de la població total, xifra absoluta i percentatge relatiu molt alts i que només podem entendre si tenim en compte que entre les famílies treballadores l'activitat començava en edat infantil (8-10 anys). Els nens començaven a treballar a prop dels deu anys i les nenes cap als dotze, i així mentre hi hagués feina i el cos aguantés les exigències laborals del moment.

Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. L'any 1890, Manresa disposava de 105 establiments industrials, dels quals 27 eren fàbriques mecanitzades de filar i teixir cotó o ambdues coses. Els establiments de cinteria de cotó a mà eren 22, i a més hi havia 11 establiments de teixits de seda a mà i 6 de cinteria de seda. A la relació de les fàbriques de filats i teixits de cotó que figura en el quadre (més avall) podem comprovar el repartiment de fusos de filar i dels telers mecànics, així com l'import de les contribucions que les fàbriques pagaven i la seva localització dins l'espai de la ciutat.

Font: AHCM, Cens de la "Contribución industrial", 1890 (revista Dovella, núm. 41, p.53)

Les fàbriques se situaven bàsicament al costat del riu Cardener, del torrent de Sant Ignasi (actual Via Sant Ignasi) o bé als ramals de la séquia que comptaven amb un salt d'aigua, l'energia del qual podia aprofitar-se per mitjà d'una turbina i transformar-se d'hidràulica en mecànica. Totes les fàbriques disposaven també amb màquina de vapor, la majoria eren superiors als 50 CV, però l'energia de l'aigua s'aprofitava tant com es podia pel fet que era gratuïta i ajudava d'aquesta forma a fer més competitius els productes tèxtils de la nostra ciutat.

Il·lustració de l'Auca de Manresa, es van tirar a terra les muralles de Manresa per encabir nous edificis, carrers, avingudes i per descomptat, fàbriques ("La meva primera història de Manresa" F.Comas i D. Hernàndez, Ed.Zenobita, 2006).

A començaments de la dècada del segle XIX, la indústria tèxtil havia experimentat una lleugera recuperació gràcies a l'evolució de la demanda i als aranzels proteccionistes del govern espanyol. El resultat aviat es va traduir en més inversió per part dels propietaris de grans fàbriques i marques tèxtils. S'ampliaren les fàbriques del Pujolet i de cal Torra, es col·loquen noves màquines de vapor, com la de la fàbrica dels Panyos que podia produir a 200 CV de força, i l'any 1893 començaria la construcció de la nova fàbrica de Manuel Bertrand a la partida del Remei, que esdevindria la més gran i important de la ciutat, i fins i tot de l'estat espanyol.

La indústria tèxtil del cotó era el motor de l'economia i el creixement urbà de Manresa, el sector que generava més rendes. El resum era fàcil, si les fàbriques anaven bé, Manresa anava bé. Augmentava la població i l'ocupació; es construïen nous edificis, augmentava la demanda de paletes, fusters, pintors i gent d'altres oficis, també augmentava el nombre de professions liberals (advocats, metges, administratius...), així com la demanda de productes bàsics com hortalisses, blat i carn de tota mena, s'obrien nous comerços, l'ajuntament recaptava més impostos i es podia fer més obra pública. Un creixement mai vist en una ciutat d'interior al llindar del canvi de segle.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts, aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

El viatge a Saarbrücken

La ciutat dels tramvies?

Imatge: El futur Tram-Man a la ciutat de Manresa. En color blau la línia R5 i estacions dels FGC operatives; en color vermell el projecte de tramvia amb llurs estacions a construir (Imatge reproduïda al diari Regió7).

Durant els dies 28 i 29 de setembre de l'any 2006, l’alcalde de Manresa, el socialista Josep Camprubí, va fer un viatge a la ciutat alemanya de Saarbrücken amb una delegació d’ajuntaments i consells comarcals catalans convidats per la direcció General de Ports i Transports i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La visita es va centrar a conèixer la integració dels vehicles en els carrers i les places de la ciutat, així com un curt recorregut amb el tren-tram fins a la frontera francesa situada a pocs quilòmetres. L'objectiu de la ciutat de Manresa era encaixar l'impacte d'un tramvia pels carrers i places de la nostra ciutat. Efectivament, érem l'any 2006, i als ajuntaments catalans tot era possible.

L'any 2009, tres anys més tard, Manresa anava directament cap al tramvia urbà, era possible capgirar la cultura del vehicle privat per un sistema de transport col·lectiu. Aquesta era la conclusió del projecte elaborat per la delegació del Bages, Berguedà i Anoia del Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació. Fins i tot algunes ments havien batejat el projecte de tramvia a la manresana, amb el nom Tram-Man. La proposta de Tram-Man, era una aposta ciutadana nascuda d'un col·lectiu professional per aconseguir una ciutat menys contaminada i amb millor mobilitat mitjançant un sistema de transport més sostenible i ecològicament més eficient. Des d'aquest àmbit professional es considerava que seria adequat un tramvia d'una sola via i amb una dotació de dos combois, un en cada sentit, que es creuarien amb una doble via aproximadament al punt mitjà del recorregut. Les estacions de sortida i arribada també serien dotades de doble via amb doble andana.

El viatge de l'alcalde Camprubí a la ciutat de Saarbrücken aquell setembre del 2006 fou un brindis al sol, les expectatives reals quedaven molt lluny, perquè el tramvia de Manresa es va anar diluint amb el pas dels mesos. Els projectes de tramvia a la ciutat de Manresa i per extensió a la comarca del Bages, avui dia, ha caigut en l'ostracisme polític i per més inri, l'economia municipal de Manresa no pot ni tan sols somiar amb un futur Tram-Man, sense abans ajustar el seu deute i d'altres obres de més prioritat per la ciutadania.

Recuperar l'antic recorregut dels Catalans?


Fotografia: Estació Manresa-Baixador dels FGC, darrere parada comercial de la línia R5 Barcelona-Manresa. Antigament aquesta línia seguia el seu trajecte per l'interior de la ciutat de Manresa fins a l'any 1965 (wikiloc).

Les vies que s'estenien des de l'actual baixador dels FGC Manresa-Baixador fins a Manresa-Riu (antiga estació on avui hi ha la discoteca Les Carpes del Riu) van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En una visita de l'alcalde Prat a Madrid l'any 1947, la ciutat de Manresa, ja es proposava suprimir el recorregut dels Ferrocarrils Catalans per dintre la ciutat, perquè causaven molesties al trànsit rodat dels vehicles de motor: "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo". Més info, aquí.

Recerca:

- Camprubí visitarà Saarbrücken per conèixer experiències de tramvies (diaridemanresa.cat, 28/09/2006)

- Construir un tramvia és una bona opció a Manresa? (Diari Regió7, 05/11/2009)

- Les administracions valoren la proposta del tramvia (Diari Regió7, 17/11/2009)

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts 

Encetem aquest primer capítol de la sèrie "La ciutat de les Bases de Manresa" on farem un resum de la nostra ciutat durant l'any 1892, any en què es va celebrar les Bases de Manresa. Com era Manresa en aquesta data tan assenyalada del catalanisme polític?

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries.

El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època. La ciutat tenia una piràmide de població amb més dones que homes, 89 homes per 100 dones, i especialment entre els 11 i 50 anys, fet que està relacionat amb la importància del treball femení en la indústria cotonera.

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

Aquest ascens de la població manresana no anava lligat a un augment de la natalitat de la ciutat sobre les defuncions, sinó conseqüència de la migració i la despoblació de la Catalunya rural que anava a les ciutats a la recerca d'un millor nivell de vida: pa i treball. Els naixements d'aquella època a Manresa eren molt elevats, de l'ordre del 30%, però hi havia anys en què la mortalitat era superior i el creixement vegetatiu era negatiu, és a dir, hi havia més defuncions que naixements, cosa impensable al nostre temps.

L'any 1892 van néixer 663 criatures i van morir 590 persones, diferencia que dóna un saldo positiu, la dada canvia si anem l'any anterior, el 1891, on el nombre de naixements va ser de 642 i el nombre de defuncions de 774, per tant un saldo negatiu. Segons els metges de l'època, les causes de la mortalitat eren variades, però la humitat d'una ciutat entre dos rius i encerclada per conreus de regadius n'eren les causes més probables: "Las enfermedades catarrales y reumáticas y las infecciones han de formar el primer elemento de mortalidad: no faltan enfermedades crónicas del sistema respiratorio debidas a lo accidentado del terreno y pasivas cerebrales, debidas ya a éstos ya a los cambios de presión. Los catarros de las vías respiratorias y gastrointestinales ocupan el primer lugar y las enfermedades infecciosas se ponen luego a su lado".

Per taula d'edats la mortalitat afectava els infants, la meitat dels morts en cinc anys, eren nens i nenes de menys de cinc anys. De cada deu infants manresans de menys d'un any, només vuit tenien probabilitats d'arribar als dos anys de vida. Les dades de mortalitat juvenil feien estralls, sobre cent infants nascuts el 1892 era gairebé segur que la meitat no arribava als 20 anys. Catarros, xarampió, tuberculosi, tifus, verola i altres malalties infeccioses mataven als joves manresans a finals del segle XIX.

Fotografia: Vista actual de l'Estació del Nord, els immigrants que arribaven a la ciutat de Manresa ho feien amb tren, sobretot de la província de Lleida i de la Franja d'Aragó.

Per tant si el creixement natural de Manresa era tan irregular, com s'explica aquest augment de la població de la ciutat? Per la migració. El creixement migratori era motivat per la demanda d'obrers a les fàbriques, pels pagesos procedents de la perifèria de la comarca del Bages i àrees prepirinenques que s'instal·laven al regadiu manresà, i per persones procedents de zones muntanyenques del país que es llogaven com a peons pel camp, a la construcció o allà on realment fes falta per fugir de la fam. Quan les fabriques tenen molta feina la població augmenta i quan hi ha crisi les famílies sense feina es traslladen a altres comarques on hi hagi possibilitats de treball, segons un document d'aquell temps de l'ajuntament de Manresa on s'estructura la migració al creixement industrial de les manufactures de cotó.

D'on procedien aquests immigrants? Bàsicament de la mateixa comarca del Bages i les comarques veïnes, especialment de l'Anoia, però també de la Segarra, l'Alt Urgell, els Pallars i de la franja aragonesa (de parla catalana, gràcies al tren de la línia Barcelona-Saragossa que passava per Manresa). 

Ens podem fer una primera idea que el ferrocarril fou un dels motius de la procedència dels immigrants, especialment de la província de Lleida, i fins i tot de fora Catalunya. Les comunicacions de tren feien possible l'arribada de nous immigrants a casa nova per treballar a les fàbriques tèxtils.

Bibliografia i recerca:

- Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

- Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

Els metges municipals

La medicina pública 

Fotografia: Placa històrica que es conserva a l'entrada de la residència de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de Manresa (del bloc Manresanes que han fet història)

El setembre de 1868 tot estava preparat perquè es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin els governs liberals de la reina Isabel II. A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter antiborbònic i republicà. La nova Junta de Catalunya esdevindria en la nova autoritat política i prendria una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governadors civils, alcaldes i presidents de Diputacions), formació d'una milícia per a controlar l’ordre públic, i una sèrie de mesures que anaven encaminades a implantar un model públic assistencial gratuït en educació i en medicina general.

Amb la caiguda d'Isabel II el setembre de 1868, apareix en l'àmbit estatal un Reial Decret per a l'assistència als pobres i organització dels partits mèdics peninsulars, és a dir, la creació del cos de metges de beneficència o titulars, el cost dels quals era sufragat amb l'erari públic. L'Ajuntament de Manresa va creure que aquests partits mèdics eren innecessaris per a la ciutat, afirmava que existien molts centres benèfics i assistencials per pobres, lisats i orfes, i que la seva creació suposaria una despesa al pressupost municipal difícil d'encaixar. Es fa difícil entendre aquesta decisió avui dia, però els primers metges "públics" de la ciutat de Manresa no començarien a treballar fins 20 anys més tard, fou el 21 de setembre de 1888, quan el consistori manresà va crear una plaça de metge municipal i un altre de suplent pel mateix, que havien de cobrir-se mitjançant el concurs públic via oposició entre els facultatius de la ciutat de Manresa. La convocatòria l'anunciava el mateix ajuntament als mitjans locals.

Es varen presentar a aquest concurs els metges Soler i Camillo, Ponti, Suaña, Miró, Piniella, Francesc Pallás i Pejoan i Víctor Melcior i Farré. Els dos últims foren els nomenats per unanimitat per l'ajuntament de Manresa; el primer metge titular municipal va ser el doctor Pallàs i Pejoan i el metge suplent Melcior i Farré.

La feina del metge municipal 

Fotografia: El metge Francesc Pallás, al mig de la fotografia, amb altres metges de la ciutat de Manresa (Revista Dovella).

Les tasques i obligacions d'aquests metges municipals eren les següents: assistència facultativa a les urgències, accidents i necessitats que succeïssin als carrers i llocs públics. Controlar i informar de les malalties sospitoses. Vacunar i revacunar els pobres amb limfa vacunal. Prestar els serveis gratuïts als pobres en cas d'epidèmies. Control sanitari de la prostitució. Auxiliar en cas d'incendi i acompanyar els bombers. Donar l'alta i la baixa medica als treballadors municipals.

Bibliografia:

- Armand Rotllan i Verdaguer: "La Sanitat Pública manresana del segle XIX", Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1990

- Ciències Socials en Xarxa: "La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868"

Veure més entrades relacionades amb higiene i medicina:

- El món medieval: l'assistència als necessitats, aquí

- Un hospital de 750 anys, aquí

- Els metges jueus, aquí

- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

El Casino dels Senyors

 Joaquim Amat-Piniella va publicar la novel·la "El casino dels senyors" el 1956, per a la redacció de la qual s'inspirà en l'edifici modernista i el grup social que el freqüentava. (Wikipedia.org)

"(…) el que sí puc assegurar és que el fer sedentari arrelà molt fort en mi, durant els anys que vaig ésser l’Administrador (nom oficial i una mica sumptuari del meu càrrec de Conserge) del Casino de la ciutat. No té res de particular, doncs, que a desgrat del llençol amb què ara em tapo i de la immaterialitat de la meva naturalesa, hagi conservat l’habitud de seure moltes hores al dia i de no bellugar-me més de l’indispensable (…)"

Joaquim Amat-Piniella, El Casino dels Senyors (1956)

La biblioteca del Casino, inaugurada l'any 1999, després d'una batalla legal entre els propietaris i l'Ajuntament de Manresa, es va construir el 1909 com una obra de transició cap al modernisme sota l'atenta mirada de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. Aviat va adquirir un alt contingut social, quan els manresans i manresanes van popularitzar el seu nou amb el de "El casino dels senyors" perquè funcionava com a club social i local de joc de les classes benestants de l'època. Els anys 60 amb l'aparició de les grans sales de festes i discoteques, i la progressiva democratització d'aquests espais juntament amb el poder adquisitiu cada cop més alt de les classes populars, els dirigents del Casino de Manresa van decidir obrir portes al públic en general per tal de seguir mantenint l'hegemonia.

El Casino és l'edifici modernista més representatiu de la ciutat de Manresa; construït el 1909, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. (Ajuntament de Manresa)

Finalment el Casino de Manresa va tancar portes a finals dels 70, els manresans ja no anaven al Casino, l'oferta d'oci a la ciutat es va multiplicar i l'edifici va caure ràpidament en desús. L'emblemàtic "Casino dels Senyors" va deixar de ser rendible econòmicament. Els dirigents i llurs propietaris, davant aquest panorama tan desolador, van decidir tancar portes definitivament.

Veure més informació:

- El Casino, un final inesperat (al bloc Històries Manresanes): aquí

- "El Casino dels Senyors" (J. Amat-Piniella), aquí

- Lletra de batalla: "Amat-Piniella torna al Casino" (Diari Regió7, 28/04/12), aquí

- Indrets: "En obrir una de les finestres de la saleta...", aquí

Joaquim Amat-Piniella:

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich (al bloc Històries Manresanes): aquí

- Web del portal memoria.cat dedicat a l'escriptor: www.memoria.cat/amat 

Les escales del Casino:

- Manresa Calidoscopi: L'escalinata del Casino, aquí

Que vénen els americans!

Visita de la banda musical de la VI Flota Americana, ubicada al Mar Mediterrani, al centre de Sant Joan de Déu de la ciutat de Manresa, 6 de febrer de 1961.

Fotografia: Rotlland, Armand: "La Sanitat a Manresa. Recull gràfic de 1876-1976"

Feu callar aquest periodista!

Josep Maria Planes i Martí (1907-1936)

La mort de Josep Maria Planes 

Set trets de pistola al parietal esquerre va posar fi a la seva vida la matinada del 25 d'agost de 1936. Josep Maria Planes, de 29 anys, havia destacat pel seu periodisme modern i de recerca als diaris la "La Publicitat" i "Mirador" i era el director del setmanari satíric "El Bé Negre".

Les informacions de Josep Maria Planes sobre les activitats dels gàngsters de Barcelona, ​​els anarquistes de la FAI, els falangistes i els "sicaris" d'Estat Català li havien fet guanyar no pocs enemics i problemes. Però seria una patrulla d'"incontrolats", de marrecs faieros (segons el seu amic Tísner, pseudònim d'Avel·lí Artís-Gener), els que li propinarien "el paseíllo" aquella tràgica matinada d'agost a la carretera de l'Arrabassada i li dispararien set trets al cap. Es complia així l'amenaça que des de les pàgines de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT i la FAI, se li havia fet: "Feu-lo callar!" per les seves denúncies de la violència anarquista, especialment a causa de l'assassinat dels germans Badia, el 28 d'abril de 1936, per pistolers de la FAI.

Carretera de l'Arrabassada

El mes d'agost de 1936 va ser extremadament calorós a la ciutat de Barcelona, Planes va cometre la ingenuïtat de sortir a fumar un cigarret al balcó d'un pis del carrer Muntaner on estava amagat, la tarda del 24 d'agost de 1936. Estant aquí, va ser vist per algú que, en veure la seva pell blanquinosa, el va confondre amb un capellà i va donar l'avís. Quan es va presentar una patrulla de la FAI, van trobar el seu passaport a la taula del menjador, un error garrafal que el portaria a la mort. Fou arrestat, i quan arribà la nit, fou abatut a trets a la carretera de l'Arrabassada.

L'endemà van trobar el seu cadàver, les seves restes foren traslladades a l'hospital Clínic.

"Sóc un periodista que comet la imprudència de dir en veu alta el que el 90% diu en secret. Nombrosos amics em diuen que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits en els meus articles sàpiguen si aquest advertiment és fonamental."

Josep M. Planes. La Publicitat, 1 de maig de 1936

"(Planes, de "La Humanitat", ha de rectificar sota pena) d'obligar-lo a emmudir si no adopta una postura d'imparcialitat i noblesa en tot el que es refereix a la CNT i l'anarquisme."

Solidaritat Obrera, 7 de juliol de 1936

"Si no ho entenc malament, això és una amenaça de mort. No conec altre sistema de obligar-me a emmudir (...). Jo signo els meus articles. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça que sóc objecte."

Josep M. Planes. La Publicitat, 9 de juliol de 1936

Bibliografia i recerca:

- "El asesinato de un periodista" (Fragments de Josep Maria Sòria, La Vanguardia 05/03/01) 

- "La penúltima crònica de Josep Maria Planes" (Diari Regió7 10/05/12)

- "Una camelia para Josep Maria Planes" (Marcos Ordóñez, El País - Cultura 21/03/12)

- Memoria.cat/planes

- "Josep Maria Planes, 7 trets a un periodista", aquí

Més informació sobre Josep Maria Planes al portal memoria.cat:

- Josep Maria Planes i Martí, una personalitat excepcional: memoria.cat/planes

La Festa del Foc

La fotografia correspon probablement al drac de Comediants, de l’espectacle "Dimonis" de l'any 1982. Aquell any seria el primer que se celebraria la festa pirotècnica del "Correfoc" dintre els actes de la Festa Major de Manresa.

Fotografia: Jordi Pasqual - Arxiu Diari Regió7

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'una nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè de l'Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Però si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tan fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava a punt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77

- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí

- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Arxiu: Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'últim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (vegeu el capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'ànima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb què els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps, podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 

- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991