Històries d'una prostituta manresana

La prostituta del pont de la Reforma

En la història de les ciutats i dels pobles, existeixen una sèrie de personatges que trenquen la dinàmica estàtica i rutinària de milers de persones normals. La ciutat de Manresa fou protagonista de la vida d'una d'aquestes persones. Durant molts anys vam veure a les proximitats de la plaça de la Reforma, la figura de Francesca Pesarrodona Tomasa (nascuda a Sant Joan de Vilatorrada), coneguda com la Quica, una prostituta mare de família, que va exercir el seu ofici a peu de carrer, de forma voluntària i sense estar controlada o explotada per terceres persones. A altes hores de la nit, en dies festius o caps de setmana, la Quica feia "guàrdia" al Pont de la Reforma (al costat de l'estació del Nord de la Renfe), al Passeig del Riu o a l'hotel Pere III, buscant clients. Eren zones de pas, de curta durada: estacions, carrers allunyats del centre i habitacions d'hotel, els manresans la coneixien bé, però els forans que visitaven la nostra ciutat, no tant.

Un dels sectors on hi havia més activitat era el format pel carrer d’Arbonés i la plaça de la Reforma, amb els mítics bars Jairo, Tívoli, Buengusto i Málaga. Entre les cases de cites, es parlava d'una al carrer de Camp d’Urgell, una altra a la plaça de Valldaura, i també a la plaça del Pedregar, a més del club Oasis, al carrer de les Beates. La Quica compaginava l'exercici de la prostitució, tant al carrer com en cases de cites. Francesca Pesarrodona va morir l'any 2006, a l'edat de 71 anys, va començar als 24 anys a prostituir-se i es va retirar passats els 60 anys d'edat, la seva vida és un recull de llegendes, històries casuals i trobades fortuïtes. 

La prostitució a peu de carrer 

La vida de Francesca Pesarrodona no va ser gens fàcil. Pionera en la pràctica de la prostitució a peu de carrer, encara són molts els qui la recorden esperant al passeig del Riu i la plaça de la Reforma. Un dels episodis més negres de la seva història recent és quan va haver d'anar a judici després d'haver rebut una agressió sexual, l’any 1995. Els dos acusats d'haver-la agredit físicament i d'haver-la violat, van ser condemnats a sis anys de presó. Entre les nombroses penúries que va haver de suportar durant els anys de professió hi ha un episodi d'atropellament a la carretera i la terrible vivència de veure morir un client als braços víctima d'un atac de cor.

La Quica mai no es va amagar de la seva professió. Va començar a fer de prostituta quan tenia 24 anys, després de veure frustrat el seu matrimoni i haver de fer front a importants problemes econòmics. No es va voler retirar fins que va ingressar a la residència, ja malalta. En les entrevistes que va concedir, la Quica sempre es va mostrar orgullosa d'haver mantingut la seva independència, de no haver treballat a compte de ningú i sense macarres a l'esquena.

Entrevista al Regió7 (12/12/1985)

Entrevista a Francesca Pessarrodona al diari Regió7 (1985).

- Pepa, prostituta, dona de la vida, dona de l’ofici… què t’agrada més? 

A vegades em diuen: puta! I jo els contesto "tu madre!", o no els dic res. És perdre el temps. No ho trobo bonic, però me’n faig càrrec. Si ho ets, ho ets, d'alguna cosa has de viure a la vida. 

- D’on et venen els clients? 

Alguns em venen de lluny. Algun d’Andorra i d’aquí mateix i de la comarca. 

- Per a tu és una necessitat, hobby, vici o una vocació com una altra? 

Quan vaig començar ho feia per necessitat. No tenia res per donar als meus fills. Ara com aquell qui diu és per vici, més ben dit, per calés.

- Has comptat mai quants homes has fet al dia? 

Cinc o sis anys enrere n'havia comptat de quinze en amunt.  

- Quants fills tens? 

Quatre i cinc avortaments. La primera filla és d’un vei del meu poble. Ah! i tinc sis néts tan puta que sóc encara! Les meves filles em diuen: Mare: com t'ho fas per aguantar tants homes? 

- Quan et retiraràs? 

Si pogués ho faria ara, hi ha coses que ja les faig a força de voluntat. No compto arribar als seixanta amb aquesta marxa que porto ara. No ho sé. Tinc una raó per continuar mentre pugui. Mira, és que estic sola, em trobo sola i m’he de distreure, i si de passada faig algun duro… Jo no tinc edat d’anar al cine o al ball. 

- No sé si és possible però, t’has enamorat mai d'un client? 

De client de la feina, no, ni mica. Enamorada? Enamorada ho havia estat de jove d'un xicot amb el que no em vaig poder casar… Ara, que sóc molt gelosa encara que no ho sembli. Sóc trapella amb els homes, perquè n'he tocats tants! Fa poc temps que en vaig conèixer un... n'estava contenta, no és que n'estigués enamorada però em pensava que només era per mi... el vaig descobrir amb una altra i li vaig fotre quatre hòsties!

- T’ha passat mai cap accident? 

Collons, si. Se me'n va morir un del cor. Dic, què fas?, no em va contestar. Va fer uns moviments estranys i va caure a terra mort.

- De dones te n'han vingut a veure? 

Si, ho havia fet amb dones? Amb moltes però ara ho he deixat. El que faig encara és fer parelles, matrimonis, ell i ella. 

- Ets sents bé fent parelles? 

Si, molt és lo meu. 

- Creus en Déu? 

Sí, i molt. Jo sóc religiosa però m‘han fer tornar dolenta. Jo, mala dona no ho hagués volgut ser mai. 

- Ho ets de mala dona? 

No. Jo em tinc per bona. Però porto una vida de circumstàncies dolentes.

Recerca i bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 (1985)
- Diari Regió7: notícia de la seva mort (08/01/2006)

- Bloc Striptease d'Històries: El sexe, una dona, una història
- Revista El Pou de la Gallina. Any 2012, núm. 278

Fotografies actualitzades el 17/11/2016:

- Carrer Arbonés: proens.cat
- La Reforma: Sònia Martín, tècnica de turisme de l'Ajuntament de Manresa

Més informació sobre la prostitució manresana:

- Manresa i la rebel·lió de les prostitutes: aquí
- La prostitució a la ciutat de Manresa: aquí

La filla d'un idealista

A la Rosa ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. Emès a l'espai "Taller" del Canal 33 l'11/07/12.

Sota el títol La filla d'un idealista, Canal 33 ha emès recentment un documental basat en la història de Jaume Arnau Cos, sindicalista manresà d'ideologia llibertària, que va patir privació de llibertat i exili interior a conseqüència de la repressió franquista. Produït per TransformaFilms i dirigit per Jordi Oriola, el documental pren com a eix el relat de Rosa Arnau, filla de Jaume Arnau, a qui ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. El film compta amb la intervenció de Josep Alert, membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que juntament amb Joaquim Aloy va assessorar en la realització del treball.

Veure la fitxa de Jaume Arnau Cos:

- Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975), aquí

Recerca:

- Memoria.cat: "Canal 33 emet 'La filla d'un idealista', documental sobre la història del sindicalista manresà Jaume Arnau Cos, amb la intervenció de Josep Alert" - (Notícia 18/08/12)

- TransformaFilms: La Filla d'un Idealista 

Els cossos sants

L'origen de la Festa Major

Com en molts temples d'estil gòtic, la basílica de la Seu té una cripta a la part inferior de l'Altar Major, on es guarden les relíquies dels Cossos Sants. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós ens descriu que durant la construcció de la Séquia (canal artificial que porta aigua a la ciutat provinent del riu Llobregat), el bisbe va obsequiar la fe i la constància de la ciutat.

"Atenent que dits cossos sagrats estaven en aquell lloc amb l'abandó que s'al·legava, fou donada autoritat i llicència als Consellers de Manresa per a traslladar aquestes santes relíquies de l'Església de Sant Fruitós a la Seu, com així es verificà el 30 d'agost de 1372 amb solemne i molt devota processió. Es disposaren les relíquies a l'altar major lloc en el qual estigueren més de dos segles, fins que es construí l'hermosa i artística cripta sota el baptisteri."

Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa, pàg. 66

Altar de la cripta amb les relíquies dels Cossos Sants (La Vanguardia)

Abans la festa patronal era la diada de Santa Maria (La Mare de Déu d'Agost) titular del temple de la Seu i va començar a celebrar-se en la nova data (30/31 d'agost) l'any 1431 pel gremi dels paraires, teixidors i sastres commemorant el trasllat de les caixes sagrades de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici de Sant Fruitós de Bages a la basílica de la Seu.

La "tirallonga dels Cossos Sants"

Dibuix de Joan Vilanova al llibre "La Història de Manresa, explicada als infants" 

Quan els homes de la meva edat érem petits; jugàvem a la tirallonga dels Cossos Sants. Era un joc molt senzill: qüestió de formar una llarga fila ("la tirallonga") donant-los les mans, i anar amunt i avall del carrer o pati bo i cantant:

La tirallonga dels Cossos Sants,

xics i grans,

tots són sants:

santa "Ignès", sant "Frictós",

sant Maurici gloriós!

(En dir "gloriós" final, que es feia cridant una mica més, ens deixàvem caure asseguts a terra).

Si anàvem d'excursió a Sant Fruitós de Bages, o algun altre lloc ens trobàvem amb quitxalla d'aquest poble, ells cantaven:

Manresans,

lladres, pillos i gormands,

que heu robat els Cossos Sants;

santa "Ignès", sant "Frictós",

sant Maurici gloriós!

A nosaltres, la gent gran ens ensenyava a replicar-los:

Forasters,

putiners,

que els tenieu en galliners... 

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J. (1984). Coneguem la Séquia. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

Més informació:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- La Seu de Manresa: aquí

- Notícia: "Los desconocidos cuerpos santos de la Seu de Manresa, en una visita" (La Vanguardia, 22/08/12): aquí

Una cara nova

La remodelació de l'institut Lluís de Peguera 

Remodelació de l'ala de l'institut Lluís de Peguera, propera al Passeig Pere III (Fotografia Ajuntament de Manresa)

Aspecte de l'antiga ala de l'institut Lluís de Peguera propera al Passeig Pere III, amb les "famoses" finestres blaves (Fotografia 'Manresa Calidoscopi)

Després d'anys d'espera i promeses, les obres de reforma de l'històric institut Lluís de Peguera, ubicat a la Plaça Espanya, van començar el mes de juliol de l'any 2008, amb mig any de retard segons dates oficials. Les obres van comportar l'enderroc del menjador del centre i la construcció d'un gimnàs nou, i com a principal reforma, la remodelació de les ales del vell institut que dataven dels anys 60. La remodelació de les ales es va fer per parts: primer el desmuntatge i reconstrucció de l'ala més propera al Passeig de Pere III, i posteriorment es va fer la mateixa operació a l'altra ala de l'institut, la del carrer Soler i March. El departament d'Ensenyament, a través de l'empresa pública GISA, va adjudicar les obres de reforma i ampliació de l'institut a la Constructora d'Aro. 

Nau principal de l'institut Lluís de Peguera, projectada per l'arquitecte Alexandre Soler i March (Fotografia 'Tot Passejant')

Per executar les obres de reforma de les dues ales es van desmuntar parets (especialment conegudes pel color blau de la part exterior), terres i sostres i només van restar dempeus llurs estructures, a partir de les quals es van reconstruir cadascuna de les ales del que havia de ser el nou institut. La durada oficial de les obres, segons fonts municipals, havia de ser de 25 mesos i havien de començar el 10 de desembre del 2007. Els treballs tenien un cost de 4.621.843 euros.

Durant el temps que van durar les obres, els alumnes que tenien les aules a les ales afectades van fer classe en unes caragoleres que van trigar a arribar provinents del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Al llarg de les obres de remodelació, les caragoleres provisionals van portar més d'un mal de cap. Els mòduls prefabricats van trigar a arribar, posteriorment es va haver de substituir l'arquitecte director de les obres (i autor del projecte) per part de GISA i, a més, perquè en un primer moment el departament d'Ensenyament no tenia previst fer la pista esportiva que tenia l'institut al seu pati. 

Fonts consultades:

- Diari Regió7: "La Generalitat adjudica per fi les obres de reforma i ampliació del Lluís de Peguera" (04/05/2008)

- Diari Regió7: "El Lluís de Peguera completa les obres de remodelació" (01/08/2011)

- Manresa Calidoscopi: "Manresa posa't lletja: La reforma de l'institut Lluís de Peguera" (05/02/2008): aquí

Més informació sobre el centre en aquest bloc:

- L'institut dels metges: aquí
- L'institut Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc: aquí

Més informació de l'arquitecte Alexandre Soler i March:

- Bloc TOT PASSEJANT: Alexandre Soler i March: aquí

Els jocs al carrer

Grup de gent jugant a la petanca durant les Enramades de 1981 al carrer Aiguader del barri de les Escodines. Les Enramades són les festes del barri per excel·lència, s’escauen el cap de setmana després de Corpus.  

Arxiu: Fotografia Claret Font - Escodines mil anys d'història

La ciutat dels ultres

L'agressió a David Martínez 

El dissabte 16 de gener de 1988, tres filo-feixistes vestits amb roba i equipament militar van assaltar el militant de la MDT (Moviment de Defensa de la Terra) David Martínez Sala, que llavors tenia 18 anys i tornava sol cap a casa seva pel Passeig Pere III. Sense avís i amb traïdoria van començar a apallissar-lo a cops de puny i puntades fins a deixar-lo ferit greu amb una commoció cerebral i diverses fractures a les costelles i a l'estèrnum. El 19 de gener de 1988, la premsa manresana es feia ressò de l'atac, la portada del diari Regió7 no deixava lloc a dubte sobre el significat de la pallissa.

"Pallissa 'ultra' a un independentista al mig de Manresa" (Regió7 - 19/01/1988)

L'atac contra David Martínez fou preparat amb antelació, en cap cas fou aleatori, els agressors eren de tendència ultranacionalista espanyola i marcadament feixista, reaccionaria i retrograda, coneixien perfectament la víctima. Després de ser colpejat amb duresa, Martínez va aconseguir arribar fins a la plaça Sant Domènec on va caure inconscient, una patrulla de la Policia Local va rebre l'avís d'un ciutadà on alertava a les forces de seguretat que hi havia un noi tirat a la plaça greument ferit, la Guàrdia Urbana el va trobar i immediatament el van traslladar a dependències hospitalàries. Aquell gener de 1988 un total de 34 col·lectius cívics, polítics i culturals del Bages van sortir al carrer per donar suport a David Martínez. El dia 21 de gener de 1988, el mateix diari Regió7, publicava la notícia de la detenció d'una persona que va participar en l'atac a Martínez, l'autor va manifestar que l'atac era per motius personals i no polítics.

El mateix David Martínez explica a la revista el Pou de la Gallina, l'octubre del 2012, com es va produir l'atac: "El 16 de gener de 1988 em van agredir tres skins fatxes davant del quiosc del Quimet al Passeig, al crit de "rojo, separatista i hippy". Em vaig poder arrossegar fins a Sant Domènec, on em va recollir la parella de la Policia Local, formada pels caporals Tàpies i Sánchez. Em van dur al Centre Hospitalari, amb diverses fractures i amb pronòstic greu".

Atacs polítics

La qüestió de fons, s'emmarcava més enllà d'una pallissa per sentiments personals, si no en un atac polític estudiat, analitzat i degudament programat, en una ciutat de poc més de 65.000 habitants que veia com moria lentament la indústria del tèxtil i de la metal·lúrgica, com el barri antic es deteriorava sense que l'ajuntament actués per frenar-ho i molts joves es relacionaven dintre les tribus urbanes de diferent estètica i ideologia, tan característiques de les ciutats postindustrials de finals del segle XX. L'agressió va actuar com la benzina sobre el foc, va radicalitzar postures i les paraules pujades de to i amenaces es van convertir en atacs, la ciutat havia esdevingut un laboratori social, de 1988 fins a 1990, els atacs ultres serien tristament notícia en més d'una ocasió.

El bienni dels "ultres" (1988-1990)

A finals de l'any 1987 i fins a pràcticament a les acaballes del 1990, la ciutat de Manresa, i també la comarca del Bages, havien patit diversos atacs de caràcter ultra feixista: agressions pels carrers i places públiques, davant els centres d'educació (alguns a les portes de l'institut Lluís de Peguera), a l'estació del Nord (Renfe), en concerts de caràcter antimilitarista i antirepressiu, a l'entrada de bars manresans o fins i tot amb la col·locació d'un artefacte explosiu a la seu de l'MDT del carrer Àngel Guimerà (a l'eix comercial de la ciutat més important) el novembre de 1989. L'artefacte en qüestió va produir diversos desperfectes però sense ferits de consideració. En un primer moment ningú es va atribuir l'acte i la concentració de rebuig va acabar amb la policia carregant contra els assistents. Posteriorment el grup Milícia Catalana en reivindicà els fets.

Recerca:

- Hemeroteca diari Regió7 (Anys 1988/1989)
- Manresainfo.cat: "Més de 20 anys des del darrer atac feixista organitzat" (26/03/12)
- El Pou de la Gallina, octubre 2012, núm. 240, p.23

Més informació que et pot interessar:

- L'atemptat contra el MDT i el final del comando Manresa, aquí
- Una trucada anònima a Ràdio Manresa, aquí
- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure, aquí

- Quan explotaven bombes a Manresa, aquí

(Post actualitzat i revisat el 11/01/2013)

Ricard Lladó i Font

L'experiència dels Fets de Maig, el POUM fora de la llei i la repressió franquista

Ricard Lladó i Font va néixer a Manresa l'any 1915, quan va esclatar la Guerra Civil tenia 21 anys. La trajectòria de Ricard Lladó era la d’una persona que de jove desitjava transformar la societat de la seva època i fer-la més solidària i justa. Va actuar sempre d’acord amb aquests principis i a favor de les classes socials més necessitades, com en la vaga de la Telefònica de Manresa de l'any 1931, on treballava o als Fets d'Octubre de 1934 amb el bloc Aliança Obrera. Uns principis, una lluita, una militància que va dur fins a les últimes conseqüències i que el van portar a ser empresonat primer pels agents secrets estalinistes (NKVD) destinats a l'estat espanyol durant la Guerra Civil i més tard (i en dues ocasions) pels agents de seguretat franquistes. Fou membre de la Columna Lenin del POUM i el 19 de juliol de 1936 s'integrà al Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, durant els primers mesos de la guerra treballava a la Maquinària Industrial de Manresa que s'havia transformat en una important fàbrica de guerra al servei de la Generalitat de Catalunya.

Perseguits durant el conflicte bèl·lic per uns (com tan bé denuncia l’obra “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell) i durant la postguerra pels altres, per sobreviure psíquicament a aquella atmosfera política tan asfixiant, calia tenir una gran enteresa moral. I ell va demostrar tenir-la. També va tenir la sort de poder comptar amb una persona que li va oferir sempre un suport incondicional, la seva esposa, Filomena Esclusa.

La seva militància política el va portar a viure un temps a Barcelona i ser testimoni privilegiat del període revolucionari durant el primer temps de guerra especialment dels Fets de Maig del 1937 i la posterior persecució i aniquilació del POUM, de resultes de la qual ell seria empresonat a València per la policia soviètica que operava amb les forces republicanes espanyoles a la rereguarda. Enviat dues vegades a la presó, primer el 1941 sota l'acusació de rebel·ió militar “fue inductor de crímenes y desmanes pero debido a que se le considera muy ducho y con una extraordinaria habilidad política, guardóse mucho de comprometerse directamente dejando traslucir hechos concretos” i posteriorment l'any 1952 juntament amb 19 companys més del POUM.

Com a nota curiosa, les dues ocasions que Franco va visitar Manresa (la primera el 1947 i la segona el 1966), la policia s’emportava Ricard Lladó a comissaria, "per seguretat" i el deixava anar pocs dies després que el dictador abandonés la ciutat. Seguia sent una persona marcada pel règim.

L'any 2004, moria a Manresa, a l'edat de 89 anys.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Ricard Lladó, lluita per la llibertat" (17/11/2004)
- Joaquim Aloy, Jordi Basiana i Pere Gasol: La República a Manresa en un clic (1931-1936)
- Joaquim Aloy, Joan Albert Pons: Cens de manresans privats de llibertat (1939-1975)
- VV.AA.: "Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans" Universitat de Barcelona, 2000

Una ciutat de museus

Els espais de cultura locals 

Avui en dia la ciutat de Manresa hi podem trobar quatre museus que presenten una mostra de la història local, de la comarca i la seva relació amb la història del país.

Mostra Una ciutat de museus en un mapa més gran

El Museu Comarcal de Manresa està situat a l'antic col·legi i internat de Sant Ignasi que la congregació dels jesuïtes van ocupar des de la seva arribada a la ciutat, a mitjan segle XVIII, fins al final del segle XIX. En les seves onze sales podem veure una mostra de geologia i paleontologia presidida per una defensa d'Elephas antiquus; una sala d'arqueologia amb mostres neolítiques de les Marcetes (Viladordis) i del món iber-romà del Bages (com el mosaic romà de Sant Amanç), o fins i tot la necròpolis del Puigcardener, puig que ocupa la basílica de la Seu. La resta de sales expositives podem veure-hi objectes religiosos medievals, i peces de ceràmica que es va trobar a l'església del Carme (que es coneix com a ceràmica "manresana"). El Museu Comarcal de Manresa també té dues sales destinades a la història de la ciutat i l'art modern. La sala de pintura i escultura barroca ens recorden el pes que jugaven els tallers manresans del segle XVII. Els objectes importants a visitar són el retaule barroc del Roser del segle XVII que era a l'església de Sant Pere Màrtir, que es va salvar del foc i les runes del 1936. També hi destaca la figura del pintor i escenògraf manresà Josep Mestres Cabanes. L'edifici també compta amb l'Arxiu Històric de la Ciutat amb material i fons documental del segle XII fins a l'actualitat.

El Museu Històric de la Seu està ubicat a la basílica de la Seu i té una important varietat d'objectes religiosos. Es va inaugurar l’any 1934 per tal de conservar i exposar les obres d’art sacre, que havien quedat en desús, fora del culte quotidià. Entre els més importants a mencionar, un crucifix romànic, un frontal florentí (fet amb tela de lli i decorat amb brodats de seda amb fils d'or i argent) i les arques d'argent realitzades per l'argenter manresà Antic Lloreda dels cossos sants dels patrons de Manresa d'estil plateresc, que contenen les relíquies de Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès. Hi ha també fragments de retaules barrocs dels famosos tallers manresans dels Grau i el Sunyer, un retaule dedicat a Sant Ponç (segle XVI), una imatge de la Immaculada (segle XVII) així com nombrosos objectes d’orfebreria i d’indumentària litúrgica.

El Museu de Geologia Valentí Masachs és a l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa i està especialitzat en mineralogia i paleontologia. Hi podem trobar una col·lecció de minerals dels Països Catalans, un recull de les explotacions més importants peninsulars on destaca la secció de la conca potàssica del Bages, i vitrines sobre les aplicacions industrials dels minerals i a la secció de paleontologia, fòssils de diversos indrets de Catalunya. El museu també compta amb un espai anomenat "Taulell de Reflexió", ambientant en les problemàtiques mediambientals com l'exhauriment dels recursos naturals i la relació entre humans i minerals.

El Museu de la Tècnica de Manresa està ubicat als antics dipòsits de la ciutat, construïts al segle XIX. La nau té dues exposicions fixes, una dedicada al món de la cinteria i l'altre a la Séquia i l'Aigua. El visitant pot conèixer tot el procés de fabricació de teixits, la maquinària que s'utilitzava i les característiques de la indústria de confecció de cintes, vetes i passamaneria. També pot descobrir la història de la Séquia de 1345, la seva llegenda, l'arribada de l'aigua a la ciutat de Manresa i els seus usos.

Bibliografia i recerca:

- Comas, F.; Segon, J: "Visions de Manresa" Ed.Parcir/Zenobita, Manresa 2010

Més informació:

- Museu Comarcal de Manresa: aquí

- Museu Històric de la Seu: aquí

- Museu de Geologia Valentí Masachs: aquí

- Museu de la Tècnica de Manresa: aquí

Altres mapes i rutes de la ciutat:

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí
- Un viatge medieval: aquí

Les dones de Cal Torrents

Fotografia de 1949 dels treballadors de l'empresa Manufactures Torrents S.A. de la ciutat de Manresa. Podem comprovar que quasi la totalitat de la plantilla era personal femení. L'edifici actual avui en dia és la seu del diari de les comarques centrals: Regió7.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

Vacances a la Unió Soviètica

El viatge al país del pèndol de 1977

El llibre "El viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977", publicat a l'editorial manresana Zenobita l'abril del 2010, és un recull de les vivències i anècdotes que el manresà Lluís Grifell visqué durant un viatge de turisme a la Unió Soviètica, l'estiu de l'any 1977. El relat és senzill i alhora clarificador, partint d'un vocabulari autodidacte a tall de dietari i dels apunts recollits sobre el terreny, té com a objectiu principal fer una exposició de les vistes d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant els anys de plom del franquisme.

Grifell valora de forma positiva les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic, però també expeditiu mentre realitzava unes vacances programades amb un grup de turistes espanyols aquell estiu de 1977. 

A continuació un recull del seu particular dietari:

Dijous 11 d'agost

"Avui la cosa ja pinta d'una altra manera. D'entrada, cal destacar l'arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se'n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem [...]"

Dimecres 17 d'agost

"Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d'onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d'Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps [...]"

Dissabte 20 d'agost

"Avui s'aprofita el temps de valent, al contrari d'ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l'ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d'Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l'Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus".

Lluís Grifell 

L'autor del llibre

Lluís Grifell Pons neix l’any 1925 a Manresa en el si d’una família menestral. Cursa estudis de primària i de secundària, als catorze anys, comença una novel·la i una comèdia musical, intents que no arribaran a terme. Durant la Guerra Civil i la postguerra, estudia comerç i peritatge mercantil mentre treballa a la botiga dels seus pares. Després treballa de comercial en uns grans magatzems i viatja per Catalunya i País Valencià. El 1973 funda una empresa, que regenta fins a setanta-cinc anys, moment en què en delega la direcció en un seu fill. Llavors comença la seva etapa d’escriptor, publicant Sants i mites de Catalunya (en tres volums), Petites històries per matar el temps i Memòries i aventures d’un temps i d’un país (Catalunya 1930-1950).

Més informació:

- Editorial Zenobita, aquí

- Pàgina web de l'autor, aquí

- El Banc de la Memòria: Lluís Grifell, aquí

Els empaitabisbes

Ceballots al cap del bisbe de Vic

Els manresans mai han estat prou bé amb els bisbes. Així ho explica una rondalla explicada per Mateu Valls de Manresa de l'any 1911, i que recull el folklorista Joan Amades en el seu llibre "Rondallística".

"El bisbat que avui radica a la ciutat

de Vic diuen que en altres temps

havia estat a Manresa.

En una ocasió els manresans estaven

disconformes amb la conducta del seu

bisbe. Aquest hagué d'anar a Vic

a fer una visita, i, en retornar al 

seu palau de Manresa, els manresans

sortiren a retrobar-lo i l'apedregaren

a cops de ceba, amb tant de delit

que no el deixaren entrar a la ciutat.

El bisbe se'n tornà a Vic, on fou molt

ben rebut, i decidí quedar-s'hi a viure.

Els manresans, penedits de llur fet,

moltes vegades han reclamat el retorn

del bisbe, però ell mai més no hi ha

volgut tornar".

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J.: "Coneguem la Séquia", Caixa d'Estalvis de Manresa, 2a edició, Manresa 1984

Altres entrades al bloc relacionades amb el folklore:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- Entre Tots Sants i Manresa: aquí