26 d’abril 2013

La marxa dels treballadors de la Lemmerz

Cap a Barcelona!

La vaga de la Lemmerz Española SA de l'any 1981 havia encès els ànims de tota la classe treballadora de la ciutat de Manresa. Els obrers de la fàbrica de llantes estaven en vaga indefinida des del 16 d'octubre, no acceptaven la proposta de la patronal d'una reducció de 187 treballadors, d'una plantilla total de 630. Un mes després de l'inici de la vaga, el dia 16 novembre la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. El resultat final fou la gran manifestació del 28 de novembre. Més de 6.000 manresans i manresanes van sortir al carrer a donar suport als treballadors en vaga, en una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la ciutat dels últims 40 anys. Fins i tot l'extrema dreta local va aprofitar aquest clima reivindicatiu per fer propaganda contra els sindicats obrers, sense molt d'èxit.

La situació no semblava millorar el gener de 1982, l'Ajuntament de Manresa fracassaria en el seu paper de mediador entre sindicats i empresa. Enmig d'aquest panorama tan crispat, els dies 26, 27 i 28 de gener, la federació del metall del sindicat Comissions Obreres (CCOO) va convocar una marxa fins a la ciutat de Barcelona. Aquesta marxa estava formada pels obrers de la Lemmerz Española S.A. de Manresa, així com d'altres factories com Estampaciones Sabadell i Fabra i Coats. La marxa no fou secundada pels dos altres sindicats més importants com la UGT o la CNT, que consideraven que la politització de la lluita obrera no era l'estratègia a seguir per resoldre el conflicte.

Finalment la manifestació de tres dies es va realitzar malgrat la prohibició del Govern Civil de Barcelona. Durant aquests tres dies es van viure moments de tensió entre la policia i els manifestants com explica Josep Rueda, membre del comitè de CCOO a la Lemmerz al llibre El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982) de Gala García i Casarramona:

"Unes 80 persones es van reagrupar a les andanes de l'estació de la Renfe, i al tramvia de les 9 del matí van emprendre el viatge fins a baixar a Sant Vicenç de Castellet, on van creuar el pont sobre el riu Llobregat i van reorganitzar la marxa per la carretera comarcal 1411. La marxa fou interrompuda a uns cinc quilòmetres d'aquella població, amb el trànsit tallat i una enèrgica carga de la Policia Nacional, amb diferents ferits i contusionats, entre ells el secretari general de CCOO de Catalunya, Lopez Bulla, i el diputat al Parlament de Catalunya per Terrassa, Celestino Sanchez, que va haver de retirar-se de la marxa. 

Durant la marxa de Manresa a Barcelona ens van parar a molts llocs. Ens acompanyava el secretari general de la CONC. Vam fer nit a Terrassa, al sindicat de CCOO a la plaça de l'ajuntament. Va ser la "noche de los cuchillos largos". Ens deien que estàvem rodejats per la policia. Érem unes trenta persones, totes amb molta por. L'endemà vam continuar i vam entrar a Barcelona amb companys d'Estampaciones Sabadell i companys de CCOO de Terrassa  fins a la Via Laietana (al lloc dels sindicats) i allà ja hi havia la policia i es va acabar la manifestació".

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982)". Ed. Zenobita, Manresa 2010

- Hemeroteca diari Regió7, anys 1981-1982

Més informació de la vaga de la Lemmerz de 1981 al bloc:

- Lemmerz, el malestar obrer de 1981: aquí

21 d’abril 2013

Assalt armat a la caserna de Berga

La gran fuga de la Catalunya central

El 16 de novembre de 1980, mentre la ciutat de Berga dormia, un escamot format per deu independentistes catalans de l'òrbita del PSAN, amb l'ajut de membres bascos de la banda ETA, intentava fer un assalt a la caserna militar de la capital del Berguedà. L'objectiu eren les instal·lacions militars del Batalló de Muntanya Catalunya IV. L'acció va resultar ser un fracàs, i l'escamot es va veure obligat a fugir per evitar caure al cercle policial.

El pla d'assalt va topar des del principi amb obstacles que van acabar frustrant-lo. D'entrada, l'acció s'havia previst per al mes d'agost d'aquell any, però es va acabar endarrerint uns mesos a conseqüència de les declaracions públiques que va realitzar l'aleshores vicepresident del govern central, Manuel Gutiérrez Mellado, quan va manifestar públicament que hi havia sospites que ETA estava preparant alguna acció terrorista en un quarter militar. Refets els plans, tot estava a punt per al divendres 14 de novembre a la nit, però un sobtat canvi de guàrdia a la caserna berguedana va fer endarrerir un dia més l'operació.

L'operació va esdevenir un cúmul d'errors i despropòsits. D'una banda, perquè a l'hora de la veritat els uniformes que els assaltants s'havien comprat dies abans al mercat del Rastro de Madrid no es van ajustar a la mida dels qui a la pràctica havien de perpetrar l'assalt, la qual cosa va motivar que l'executessin els que no ho havien de fer, i que per contra els més experts es quedessin a fora realitzant tasques de suport logístic. Una vegada es van veure descoberts, els assaltants van fugir, però poc temps després la Policia Nacional detindria sis membres a Sant Joan de Vilatorrada i a la masia de Cal Subirana del poble de Fals, municipi de Fonollosa. Les detencions van portar les investigacions policials cap a Manresa, on els membres de l'escamot tenien un pis franc, gràcies al suport i entrenament que havien rebut per part de membres de l'ETA mesos abans.

L'autèntic mòbil del grup armat no era cap altre que aconseguir armes i "donar un cop espectacular que fos un veritable baptisme de foc per part de l'organització", segons va declarar posteriorment Miquel Cura Morera, un dels manresans implicats en l'assalt fallit de Berga. El llogater del pis era Robert Ara, de Sant Fruitós del Bages.

Autors, còmplices i condemnes

Robert Ara i Miquel Cura van aconseguir fugir a França sense que la policia pogués donar amb ells. El primer actualment és membre de Solidaritat per l'Independencia (SI) i el 2011 es va presentar a les eleccions municipals com a cap de llista per Manresa, sense sortir escollit. Ara va estar a França 12 anys, abans de tornar al seu poble de Sant Fruitós de Bages on s'integraria a ERC.

Per la seva banda Miquel Cura va estar fora de l'estat espanyol fins al 6 de juny de 1986, en què es va presentar voluntari davant el jutge, acollit a les mesures de reinserció social acordades entre Juan María Bandrés, diputat d'Euskadiko Ezquerra, i Juan José Rosón, llavors ministre de l'Interior, i una vegada que va entrar en vigor el nou codi de Justícia militar pel qual aquest delicte era competència de la jurisdicció ordinària.

Per l'assalt frustrat a la caserna del batalló "Catalunya LV" a Berga van ser condemnats set presumptes membres d'ETA i un independentista català a penes que oscil·len entre vuit i 41 anys de presó, en un consell de guerra celebrat a Lleida. El 29 d'abril de 1986 el Tribunal Constitucional no va admetre a tràmit el recurs que van presentar, per entendre que la inadmissió d'algunes proves en el consell de guerra no va vulnerar drets fonamentals dels processats ni va violar el principi d'igualtat davant la llei.

Més informació:

- "La nit en què ETA va entrar a Berga" (Aquí, novembre 2011, núm.6): aquí

Recerca:

- Diari Regió7: "L'assalt frustrat a Berga i el llarg segrest d'un bagenc, empremta de la banda" (21/10/11)

- Diari El País: "Absuelto el último acusado del asalto al cuartel de Berga" (10/02/1988)

13 d’abril 2013

Okupació i resistència (2002-2015)

L'onada okupa manresana: una cronologia d'espais alliberats

El dissabte 18 de maig del 2002, una cercavila amb més de 40 assistents sortí de la Plaça Gispert fins al carrer de Na Bastardas amb l'objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer centre social okupat de la ciutat de Manresa, d'aquesta iniciativa de caràcter festiu, peró alhora reivindicatiu, naixia el Centre Social Okupat Na-Bastardes. Malgrat la rapidesa de l'acció, es van necessitar dos mesos per preparar-ho. Els participants formaven part de diferents associacions i col·lectius que promovien les experiències organitzatives i autogestionàries, com el Txani-Assemblea Llibertària, el Casal Independentista de la Fona, l'Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d'Estudiants del Bages. D'altres participants de l'acció mai havien format part de cap col·lectiu. 

Un any més tard, el 2003, un grup de dones de la comarca del Bages, van començar a trobar-se per compartir la necessitat de parlar, experimentar i debatre sobre com afectava les dones el fet de viure sota les regles d’una societat patriarcal, eren la "columna clitoriana". El seu local o punt de trobada era La Tremenda, situat al carrer Sant Salvador, xamfrà amb el carrer de l'Hospital, un edifici abandonat propietat de l'empresa Fecsa-Endesa

El desembre del 2004 s'ocupa un nou immoble que restava abandonat i que era propietat dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, ubicat a la Carretera de Santpedor. El nou espai alliberat passa a denominar-se Can Kristu. L'octubre del 2005 la secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de Manresa (CNT-Manresa) allibera una vella fàbrica en desús al carrer Jorbetes, situada al barri de Valldaura, i crea el Centre Social Okupat Valldaura. L'espai alliberat era el punt de treball dels membres de la CNT, entre les seves funcions de difusió i propaganda també hi havia advocats que assessoraven treballadors sobre legislació laboral.

El setembre del 2009 el diari Regió7 feia balanç del moviment okupa a la ciutat i elevava el nombre de cases ocupades a Manresa fins a 12. La regidora d'Habitatge de l'ajuntament, Aida Guillaumet, deia al diari, "hi ha més pisos que estan ocupats que fa un o dos anys"; i atribuïa aquest fet a la situació econòmica. La pròpia regidora assegurava que entre els okupes i la resta dels veïns no s'havien registrat disturbis greus ni problemes de convivència. En total s'havien identificat sis edificis que servien d'habitatge als okupes: una casa al carrer de l'Era del Firmat, 31; una casa just també en aquest carrer, al número 20, anomenada Kan Soroll; una casa, batejada amb el nom de Kan Pixa, al carrer del Remei de Dalt; Kan Xinès, al carrer del Camp d'Urgell; La Distri, una casa al carrer de Puigterrà de Dalt cruïlla amb el carrer de Llussà; i una casa amb jardí al passatge de la Trieta.

Tot i que algunes cases okupades no eren més que immobles ocupats per individus que decidien residir-hi de forma temporal o fixa fins que l'ordre judicial els expulsés, en algunes d'aquestes si es tenia constància de que es fessin trobades i reunions de caràcter polític i sobretot cultural, com per exemple tallers artístics o sessions d'audiovisuals.

L'Ateneu la Sèquia: de la Casa Llisach al Carrer Amigant

El 3 de setembre del 2009 una vintena de joves de l'esquerra independentista (Assemblea de Joves de Manresa, Maulets i l’Esquerra Independentista) de Manresa van ocupar la Casa Llissach, ubicada al xamfrà entre Alfons XII i Plaça Llisach. L'espai comprenia l'antiga fusteria Pich i la totalitat dels pisos de l'immoble. Cinc setmanes més tard es va celebrar una jornada de portes obertes al nou espai alliberat, anomenat Ateneu Popular la Sèquia.

La intenció dels joves era alliberar l’espai i obrir un ateneu popular proper a tot el jovent manresà, amb la voluntat d’esdevenir un punt de trobada jove, on es realitzessin jornades i activitats, tant lúdiques com culturals. Els joves denunciaven amb la campanya "l’oci no és negoci, construïm alternatives!", que les ofertes d’oci privades a Manresa, eren abusives econòmicament i criticaven la deriva consumista del món de l'oci i de la cultura.

L’any 2011 se celebrà el procés judicial que va emetre una sentència de desallotjament. Els col·lectius que usaven l'ateneu, veient una possible intervenció policial van decidir okupar un nou espai situat entre els carrers Sant Miquel, Na Bastardes, Amigant i la Baixada dels Jueus. Aquest espai era una antiga residència de les Monges Carmelites. El dia 1 de desembre del 2012 es va realitzar l’obertura al públic, i l'endemà es va celebrar la primera reunió de la PAHC del Bages.

Sentència de desallotjament de l'Ateneu Popular la Sèquia

El 22 de novembre del 2013 es va celebrar un nou judici, després que el primer judici del maig del 2013 s'ajornés per "motius tècnics". Segons havia informat Ràdio Manresa, una de les encausades no disposava d'advocat i no s'havia pogut celebrar la vista. En el judici del dia 22 l'Ateneu va intentar demostrar que la possessió de l'edifici on s'allotjava "no era efectiva ni continuada" en el moment de l'ocupació. L'advocat dels demandats, David Casellas, va proposar una solució acordada, però la congregació religiosa propietària de l'immoble la va rebutjar taxativament.

L'immoble ocupat del barri antic -la casa Amigant- feia vuit anys que estava abandonat quan integrants de l'Ateneu Popular La Sèquia hi van entrar el gener del 2012. Durant aquest temps s'hi han instal·lat vuit col·lectius de la ciutat com ara la PAHC Bages, la cooperativa de consum responsable La Guixa, l'ecoxarxa del Bages de moneda social o el col·lectiu feminista Acció Lila.

Finalment, el 28 de novembre es va emetre la sentència del Jutjat de Primera Instància número 2 de Manresa que ordenava el desallotjament immediat de l'Ateneu Popular la Sèquia en l'acceptar íntegrament la demanda de les Religiosas Hijas de San José. El jutge advertia que en cas que els col·lectius no abandonin l'edifici del carrer Amigant voluntàriament ordenaria el desallotjament forçós de l'immoble. El mateix jutge considerava que per entrar a la casa Amigant (seu de l'antiga residència) els col·lectius van haver d'utilitzar la força, ja que l'habitatge estava tancat, i que les Josefines estaven en un procés de venda de l'immoble i hi tenien una persona delegada responsable del seu manteniment, de manera que no es pot considerar que estigués abandonada. L'Ateneu Popular La Sèquia amb la resolució final del jutge va anunciar, mitjançant un comunitat al seu bloc el divendres dia 29, que desobeiria la sentència que els obligava abandonar l'edifici. Els col·lectius de l'Ateneu havien avançat que interposarien un recurs i que la "sentència injusta" i "la negació de diàleg per part de la propietat" els portaria a "la desobediència per continuar construint el projecte".

La setmana prèvia al judici del dia 22 de novembre, els col·lectius i individus que utilitzaven l'Ateneu van efectuar una setmana de lluita, amb mobilitzacions pacífiques com l'acampada amb tendes a la plaça Major, sessions i xerrades sobre temes de propietat i okupació i finalment una manifestació pels carrers de la ciutat, on van participar-hi mig miler de persones. Des del diumenge 17 fins al divendres 22 de novembre, l'Ateneu Popular de la Sèquia pretenia agafar forces, pressionar les institucions i fer palesa la seva tasca dinamitzadora al Barri Antic de Manresa.

L'enderroc de la Tremenda

La Tremenda acollia des de feia nou anys diferents moviments que simpatitzaven amb el moviment anarquista autogestionari i també amb el moviment feminista contra el patriarcat, que ocupava un immoble sense pisos al carrer Sant Salvador 24-26, xamfrà amb el carrer Hospital. Aquest edifici, i altres del voltant són propietat de Fecsa-Endesa i el 3 de març del 2014 van entrar operaris de l'empresa per retirar els objectes de l'interior de l'edifici per procedir al seu enderroc. L'enderroc que s'havia de portar a terme es va aturar gràcies a la quarantena de persones concentrades a la Tremenda que van recollir les seves pertinences de dins del local. Els okupes havien fet córrer la seva veu per les xarxes socials i s'hi havien presentat una vintena de persones, que s'havien anat incrementant al llarg del matí. La tarda del mateix dia 3 de març es va convocar una manifestació pels carrers de Manresa on es van concentrar uns dos centenars de persones en suport a la Tremenda.

Malgrat l'ocupació del col·lectiu feminista "columna clitoriana", l'Ajuntament de Manresa va atorgar una llicència municipal d'enderroc a Endesa. Els veïns de la zona es van mostrar sorpresos ja que, segons havien afirmat, mai no havien tingut problemes amb les persones que utilitzaven l'espai social ocupat. L'empresa Endesa assegurava que tenia la llicència per l'enderroc i que no tenia constància que hi hagués ningú. L'11 de març, una setmana després els operaris de Fecsa-Endesa van tornar a l'edifici de la Tremenda i van començar les obres d'enderroc. Aquesta vegada els okupes no van poder evitar les obres per tirar a terra l'edifici del carrer Sant Salvador.

L'Ateneu la Sèquia a mans del ajuntament

El 8 de maig del 2014 el diari Regió7 informava que la Casa Amigant de Manresa, on actualment hi ha l'ateneu popular La Sèquia, passava a ser propietat municipal en una operació que pujava a 685.000 euros. L'Ajuntament de Manresa havia arribat a un acord amb la propietat de l'immoble, l'Instituto de las Religiosas Hijas de San José, per fer una permuta de l'edifici per un solar al polígon industrial Els Comtals que era municipal, i compensar la diferència de valor entre els dos béns, que era de 128.703 euros. D'aquesta forma es desactivava el desallotjament dels col·lectius que hi havia a l'immoble que havia decretat un jutjat de Manresa el 28 de novembre del 2013.

La permuta es basava en una valoració de la casa Amigant per 685.886,25 euros, mentre que el solar tindria un preu de 557.183 euros. La diferència entre els dos imports, els esmentats 128.703 euros, es pagaria en dos terminis: una meitat el 2015 i l'altra el següent any.

El nou ateneu anarquista "La Ruda" i l'okupació de la Sala Ciutat

Un nou ateneu anarquista, "La Ruda", va obrir les portes el dissabte 17 d'abril del 2015. L'edifici on s'havia instal·lat el nou ateneu era un bloc d'habitatges de nova construcció totalment buit i en desús des del 2007, situat al carrer Verge d'Alba de Manresa davant l'edifici Cots. L'edifici en qüestió fou ocupat el 22 de setembre del 2014, per diferents individus i usuàries de l'antic espai de "La Tremenda" que havien estat desallotjats per operaris de Fecsa-Endesa per enderrocar-lo. Mesos abans de la seva inauguració els col·lectius i individus que havien ocupat l'immoble (víctima del saqueig, vandalisme de tot tipus i robatori de tot el coure de la instal·lació elèctrica) l'havien rehabilitat i netejat a fons.

D'altra banda el 24 de gener del 2015, l'antic teatre municipal de la Sala Ciutat, clausurat des del 2007, fou ocupada per un grup de persones constituït sota el nom "Recuperem la Sala Ciutat". Un grup d’unes 40 persones havien fet públic l'okupació de la Sala Ciutat, situada a la Plaça de Sant Ignasi del barri de les Escodines. Les persones, agrupades davant l’antic teatre que havia de ser enderrocat pròximament per ampliar el Museu Comarcal de Manresa, van llegir un manifest abans de fer l’entrada. En un primer moment l'Ajuntament de Manresa va ordenar el desallotjament immediat de les persones que havien ocupat l'espai, al·legant que l'edifici estava en mal estat, i fins i tot la Policia Local va precintar els accessos exteriors al recinte i l'alcalde de Manresa va publicar un ban municipal informant de l'estat pèssim que presentava l'edifici. Poques setmanes després de l'okupació, el consistori i l'assemblea de Recuperem la Sala Ciutat van engegar un procés de mediació per intentar arribar algun acord sobre l'ús de l'equipament. A principis del mes d'abril del 2015, el procés de mediació es va trencar, sense arribar a cap tipus d'acord.

(Entrada actualitzada el 21/04/2015)

Bibliografia:

- Apunt.info: "Inauguració a Manresa de l'Ateneu Anarquista La Ruda" (20/04/2015)

- Apunt.info: "Okupen la Sala Ciutat de Manresa" (24/01/2015)

- Diari Regió7: "El símbol que avisa" (19/09/09)

- Diari Regió7: "Ajornat el judici contra l'Ateneu la Sèquia" (08/05/13)

- Diari Regió7: "L'Ateneu popular La Sèquia desobeirà la sentència que l'obliga a abandonar l'edifici" (30/11/13)

- Diari Regió7: "Els ocupes de la tremenda eviten l'enderroc" (03/03/2014)

- Diari Regió7: "Endesa reprèn l'enderroca de La Tremenda" (12/03/2014)

- Diari Regió7: "L'Ajuntament compra la casa Amigant en una operació per valor de 685.000 euros" (08/05/2014)

- Diari Regió7: "Els ocupants de la Sala Ciutat tallen en sec el diàleg amb l'Ajuntament de Manresa" (09/04/2015)

- Manresainfo.cat: "El jutge dóna l'esquena a l'Ateneu la Sèquia i n'ordena el desallotjament" (28/11/13)

- Manresainfo.cat: "El judici contra l'alliberament de l'Ateneu la Sèquia, vist per sentència" (22/11/13)

- Manresainfo.cat: "Endesa entra a enderrocar sense previ avís el local social La Tremenda" (03/03/2014)

- El Pou de la Gallina: "L'Ateneu Popular La Sèquia ultima els preparatius per inaugurar el nou local" (24/11/12)

- El Pou de la Gallina: "Tendes i actes a la plaça Major per lluitar a favor de l'Ateneu Popular La Sèquia" (18/11/13)

- Setmanari La Directa: "L’Ateneu Popular La Sèquia inaugura nou espai en el tercer aniversari" (03/12/12)

- Revista El Pèsol Negre: "Deu anys d'okupació a Manresa" (juny 2012)

08 d’abril 2013

En terra perillosa

Julio. Ciclo dei mesi. Maestro Wenceslao, c. 1400. Castello del Buonconsiglio, Trento.
Borrell II i els colons de Manresa 

A finals del segle IX, la futura Catalunya estava dividida en deu comtats que responen, encara avui, al de les comarques actuals: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. L'any 985 el comte Borrell II va abandonar Barcelona pel temor a caure derrotat davant les tropes del cabdill musulmà Almansor i es va refugiar a la ciutat de Manresa. El comte Borrell II estava amb la flor i nata dels cavallers catalans, que decebuts per la seva fugida de Barcelona li van proposar parar les ràtzies d'Almansor de forma contundent. El comte decidit a recuperar la glòria perduda va enviar ambaixadors al papa Esteve V i al rei de França Lotari I. A més el mateix comte es va assegurar de firmar un edicte on afirmava concedir "llibertat, franquícia i honor" a tothom a qui acudís a la seva crida.

De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona.

La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien els nous colons, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i espècies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura. 

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil, ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

Més informació al bloc:

- La repoblació del comtat de Manresa: (I), (II)
- Almansor i la destrucció de Manresa: aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Revista Dovella, núm. 2, Any 1981

04 d’abril 2013

Els últims de la Fàbrica Nova


L'assemblea de treballadors de la Fàbrica Nova, va rebutjar el 6 de novembre de 1989 el pla de viabilitat presentant per l'empresa, que consistia a acomiadar 100 treballadors dels 340 llocs de feina. La decisió era ferma: "Tots o ningú". El resultat  final de la negociació entre sindicats i empresa fou un desastre, que va finalitzar amb el tancament definitiu del referent tèxtil de Manresa dels darrers 50 anys.

(Fotografia: Arxiu P. Belmonte / Diari Regió7)

01 d’abril 2013

Sant Ignasi de Loiola i els Amigant

La residència dels malalts

Un dia venint del santuari de Viladordis Sant Ignasi de Loiola, va tenir una visió que li va fer veure que no feia prou abstinència, va tornar a Viladordis per practicar més abstinència i oració i allà el varen haver d’anar a recollir al cap d’uns quants dies, quan finalment el van trobar pràcticament no podia valer-se per ell mateix. El varen portar cap a l’hospital dels Amigant. Aquest lloc ja des de l’any 1364 pertanyia a aquesta família i hi tenien reservat un espai per persones pobres que acollien alguns dies fins que es refeien.

Sant Ignasi, durant la seva breu estada a la nostra ciutat, va estar dues vegades malalt, una el 22 de juliol i una altra a l'agost del mateix any 1522. Va passar les dues malalties a la casa Amigant, al carrer anomenat de la Taverna. Aquella bona família manresana, formada pel matrimoni Àngela Seguí i el seu consort Pere Amigant, tenia per tradició, des de feia dos segles, tenir cura a casa seva de pobres malalts. Des de la Plaça Major per un dels carrerons laterals hi podem accedir, és una casa que avui en dia té el número 6 de la pujada que condueix directament a l'església del Carme.

El pare Pedro de Ribadeneira, en una carta dirigida al pare, Pedro Gil, el 6 d'abril de 1595, li escrivia: "El padre Ignacio se reconocía muy deudor de la señora Ángela y el Sr. Pedro Amigant, de Manresa, a sus hijos y a toda la casa, los cuales en santa porfía le sirvieron en las enfermedades que tuvo en su casa misma. Era tanto lo que debía nuestro Padre Ignacio a los señores Amigant, según el Santo ponderaba, que no era menos que la vida misma, y que, después de Dios Nuestro Señor, si no por los señores Amigant, habría muerto muchas veces".

L’habitació on s’havia hostatjat el sant aviat va ser objecte de culte i el 1703 Francesc Amigant la converteix en capella, anomenada de Sant Ignasi Malalt. El 1778 fou renovada després que fos destruïda durant la Guerra de Successió.

El quadre de Sant Ignasi Malalt

Stus. Ignativs de Loyola languens. Haec omnia evenerunt 22 jvlii anno 1522

Si observem el famós quadre Stus. Ignatius languens (Sant Ignasi malalt), veurem Àngela Seguí i Pere Amigant assistint al capçal del llit el sant penitent, i també els seus dos fills, als peus del llit. Aquest quadre a l'oli es conserva a la capella de Sant Ignasi malalt. Amb el temps, casa i capella van passar a ser propietat dels marquesos de Palmarola i comtes de Fonollar, legítims successors de la casa Amigant. El quadre que podem observar en l'actualitat és una còpia realitzada pel pintor manresà Josep Mestres.

Bibliografia en línia:

- Bloc Arquitectura medieval: Ignasi, de Loiola a Manresa
- Biblioteca Amigant: El nom d'Amigant

27 de març 2013

Tres religions i una ciutat

Manresa i la interreligiositat


Un espai obert amb cristians, jueus i musulmans és una prova que la convivència entre religions és possible. I també ho és que les paraules dels ponents que el 4 d'octubre del 2010 van participar en l'acte que es va fer a la nostra ciutat en el marc de la 24a Trobada Internacional per la Pau que acollia la capital catalana, van atraure unes 170 persones, que pràcticament van omplir l'auditori de la Plana de l'Om.

La taula rodona tenia per objectiu parlar sobre la convivència i els ponents, que van aportar reflexions i experiències des del seu context personal, van coincidir que el problema no està en les religions, i que per avançar en l'entesa entre persones s'ha de fer més i parlar menys. Els assistents foren Jesús Delgado, vicari episcopal a El Salvador; Amy Konish, assessora cinematogràfica que ha posat en pràctica a Israel i Palestina de fer pel·lícules que ajudin "a viure junts amb els nostres veïns, amb totes les religions i grups ètnics"; Siti Musdah Mulia, promotora d'una campanya sobre la renovació de la dona a l'islam a Indonèsia i Shlemon Warduni, bisbe catòlic a l'Iraq.

Recerca:

- Diari Regió7: "Cristians, jueus i musulmans diuen a Manresa que la convivència avança més amb fets que amb paraules" (05/10/10)

18 de març 2013

La Ciutat Aïllada

La no-Manresa: espais clausurats

Estrenem un nou apartat al bloc, titulat: "La Ciutat Aïllada" on podrem contemplar mitjançant fotografies, espais que una vegada van formar part de la ciutat, i que avui en dia ja no es poden visitar o resten tancats per portes, parets o murs de formigó enterrats sota terra.

En aquest primer post, dues fotografies i dos espais de la ciutat de Manresa aïllats del seu entorn. La primera fotografia correspon a les antigues escales d'accés dels FGC del baixador de Viladordis i la segona fotografia l'interior de la Sala Ciutat, antigament coneguda com a sala Loyola. Dos espais que hem perdut, dos llocs que ja no podem visitar.

Antigues escales d'accés al Baixador de Viladordis dels FGC. Avui en dia estan tapades per portes i murs de formigó. Des del 2008 únicament s'utilitzen com a sortida d'emergència i per l'ús intern dels treballadors del Baixador. (Fotografia original d'Enric Casas)

Més informació: aquí

Aspecte interior de la Sala Ciutat. Avui en dia roman tancada i en un futur s'ha de destruir per donar més espai al Museu Comarcal del Bages. Les darreres setmanes s'han vist cossos de Bombers fent pràctiques i simulacions d'incendis. (Fotografia original de Modest Francisco)

Més informació: aquí

15 de març 2013

Un camió a les Marcetes

El jaciment funerari del Pla del Riu de les Marcetes 

El 1980 van aparèixer, a conseqüència del pas d'un camió que realitzava tasques forestals, tres sepulcres d'una fossa al Pla del Riu de les Marcetes (a prop de l'alzinar de les Marcetes o conegut per la seva forma més popular, Bosc de les Marcetes). La màquina excavadora que es va utilitzar per treure el camió del sot, va remoure la terra i va deixar al descobert la troballa. 

No fou fins sis anys més tard, el 1986, que es va realitzar una excavació d'urgència a càrrec del Servei d'Arqueologia de la Generalitat. L'excavació es va fer amb dues campanyes, la primera va durar 16 dies (22 de març al 6 d'abril) i la segona campanya 21 dies (del 3 de juliol al 24 de juliol). La necròpolis del Pla del Riu de les Marcetes es troba en un planell com indica el seu nom, a 200 metres del vessant dret del Riu Llobregat. La finca on es va realitzar la troballa pertany a la família Altimiras i està situada a Viladordis, entitat de població del municipi de Manresa. 

El material procedent de la troballa accidental, constava d'una destral de serpentina polimentada, un ganivet de sílex blanc, dues fulles de sílex retocades, un caragol foradat doblement que servia com a penjoll, un micròlit trapezoïdal i dos ullals de senglar. El 1986 es van trobar cinc tombes que, junt amb les tres anteriors, sumen un total de vuit. Les fosses no tenien cap mena de protecció lateral i eren cobertes amb simples lloses. En una de les fosses s'hi va trobar una inhumació doble. Com a característica comuna a totes les fosses cal dir que el material estava dipositat a la meitat superior del mort. La seva datació es remunta al 4000 aC, per tant en període Neolític. 

Bibliografia: 

- 100 anys d'Arqueologia al Bages. Web realitzada pel Museu Comarcal de Manresa 

- Guitart Perearnau, Imma: "Memòria d'Excavacions de la Necròpolis neolítica del Pla del Riu". Biblioteca del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya 237 (1986)

09 de març 2013

Manresa i el vi jueu

L'elaboració del vi hebreu 

La participació dels jueus catalans en el comerç de vi durant els anys de major expansió de la Corona d'Aragó (després de la conquesta de València i Mallorca), és a dir els segles XIII i XIV, va estar molt restringida pel caràcter kasher que aquest tenia, el que va poder induir a què, per por de "contaminar", no s'aplicaran a tractar amb vins cristians, cosa que no sempre van complir. En algunes ocasions, i sens dubte per raons de la distància, el raïm no era transportat fins a les bodegues jueves de Barcelona sinó que es transformava en vi, això sí jueu, al mateix lloc d'origen de la mercaderia. Així va passar amb la compra que va fer el jueu Sentou Domasc al vinicultor Pere de Manresa. Als calls catalans hi havia també tavernes on els jueus que no tenien celler propi podien comprar el vi. Per abastir se servien de comerciants també jueus, segurament per assegurar la puresa del vi.

La tendència a assegurar la producció domèstica de vi limitava les possibilitats de compravenda entre jueus, fora d'algunes grans ciutats on aquest autoabastiment era insuficient. Aquests serien els casos de les ciutats de Barcelona i València. Ambdues ciutats amb importants calls delegaven la responsabilitat a altres comunitats hebraiques més petites, però alhora importants com Manresa o Tortosa de proveir de vi les tavernes dels calls barcelonins i valencians. Manresa tenia bones vinyes (a la comarca del Bages la vinicultura estava molt arrelada) i els jueus locals ho van aprofitar per fer negocis amb els seus compatriotes de la capital catalana. La nostra ciutat gaudia d'una tolerància amb l'aljama jueva per obra i servei de la protecció reial i del batlle, com demostra que l'actual Baixada dels Jueus està tocant a l'edifici de l'actual ajuntament, a la Plaça Major. 

Aquest és un exemple més que el call de Manresa era un important focus de comerç i productivitat, de fet els jueus manresans van ser grans mestres de l'intercanvi i els seus negocis s'estenien fora dels murs de la ciutat i arribaven a bona part de les ciutats catalanes que gaudien de la protecció del rei envers els jueus. Un detall que no podem passar per alt és que el lliurament de raïm per part dels cristians viticultors es feia com a pagament pels préstecs de diners que els havien avançat els jueus de Barcelona. Els cristians tenien prohibit la usura (préstec amb interès) i estaven obligats arribar acords amb els jueus de llurs ciutats, en cas que aquestes tinguessin un call o desplaçar-se a altres poblacions amb un call.

Bibliografia:

- Piqueras Haba, Juan: "Los Judíos y el Vino en España. Siglos XI-XV. Una Geografia Histórica". Cuadernos de Geografia, núm.75. València, 2004

Més informació:

- "Llevadures i carns", disposicions per menjar carn hebraica a Manresa: aquí
- "El call de Manresa", on residien els jueus de Manresa?: aquí

04 de març 2013

L'any Amat-Piniella (1913-2013)

L'exili forçós i el reconeixement posterior

Fotografia: Portada del suplement "La Revista" del diari Regió7 (23/02/2013) 

La vida de Joaquim Amat i Piniella a Manresa fins a l’esclat de la guerra civil, el 1936, va estar marcada pel seu activisme cultural, social i polític. Després de l’exili i Mauthausen, Manresa ja no va ser la seva ciutat. Tot era diferent.

Un fet va marcar profundament la vida d'Amat i Piniella. L'any 1960, quan va venir a Manresa a signar exemplars del seu llibre El Casino dels Senyors, va ser expulsat de la capital del Bages per una colla de feixistes i falangistes locals, que no van dubtar a posar-li la mà a sobre i conduir-lo a l’estació de tren del Nord. Amat i Piniella no va tornar mai més a Manresa. Josep Tomàs Cabot rememora l’incident de l’expulsió en una entrevista a l'historiador Joaquim Aloy.


El web de Joaquim Amat-Piniella ens ofereix una entrevista de 25 minuts de durada, gravada el 2006, en què Marcel·lí Llobet i Carles Llussà parlen de l'expulsió de Joaquim Amat-Piniella de Manresa. Els dos entrevistats formaven part del col·lectiu CC (conegut com a Cristians Catalans), que havia organitzat la parada del llibre català a la plaça de Sant Domènec, on l'escriptor supervivent de Mauthausen va anar a signar obres seves.


El desgreuge amb la figura de Joaquim Amat i Piniella va començar després de la seva mort, el 1974, amb una conferència de l'escriptora Montserrat Roig (autora de diverses obres sobre camps de concentració nazis), però no fou fins onze anys més, l'any 1985, en què se celebrà el 40è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, i la ciutat de Manresa va homenatjar-lo, a ell i a tots els deportats, com Jacint Carrió. L'any 2004, fou declarat "manresà il·lustre" i el seu quadre va passar a formar de la galeria dels manresans il·lustres que hi ha a l'edifici de l'ajuntament.

La seva obra

Fotografia: "K.L.Reich" publicat l'any 1963 sota la firma Seix-Barral. L'edició en català fou traduïda per Baltasar Porcel

El maig de 1945, en ser alliberat el camp de Mauthausen, s'establí durant uns mesos al Principat d'Andorra, on va escriure la seva obra més coneguda, K.L. Reich sobre l'horror nazi que acabava de viure. L'obra, per problemes de la censura, no fou publicada fins al 1963 i obtingué, dos anys després, el premi Fastenrath. Fins a la seva mort, esdevinguda el 1974, publicà quatre títols més: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), que se sumen a Ombres al Calidoscopi, publicada abans de la guerra. Pòstumament, el 1990, amb el títol Les llunyanies, aparegué un recull de poemes, alguns dels quals foren escrits durant la seva estada a Mauthausen i a altres camps de la ribera del Danubi.

Centenari del seu naixement (1913-2013)

Perspectiva de l'escultura de Ramon Oms, instal·lada al Casino de Manresa

La ciutat de Manresa ha inaugurat l’Any Amat i Piniella el febrer del 2013, dotze mesos per situar l’autor manresà i llur obra en el lloc que els correspon en la història i en la literatura catalana. En els mesos vinents s'organitzaran conferències sobre la seva figura, amb la presència d'historiadors com Joaquim Aloy (fundador del portal memoria.cat), escriptors com Vicenç Villatoro o professors com David Serrano, també s'ha dissenyat un projecte educatiu d'itineraris virtuals a través de geolocalització i telefonia mòbil.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Amat-Piniella, l'home i el creador" suplement La Revista (23/02/2013)

- 100 Joaquim Amat-Piniella: 1913-2013 Centenari del naixement
http://www.lasequia.cat/centenari-amat-piniella

- Memoria.cat, web temàtica de Joaquim Amat-Piniella
http://memoria.cat/amat/content/portada

Més informació al bloc:

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich: aquí
- El Casino dels Senyors: aquí

Printfriendly