28 de maig 2013

El gran soviet de Manresa

Fotografia del soviet d'Ucraïna Oriental, any 1939. Fotografia: Wikipedia

"Anselm Corrons els féu veure que l'edifici de la Seu era un lloc ben adient per a instal·lar-hi "la seu central dels sindicats de Manresa". Així, l'altar major podria servir de "presídium" i a cada altar s'hi podria instal·lar un sindicat de cada ram. Corrons els féu un dibuix, amb una imponent falç i martell a l'altar major, que recordava les multitudinàries reunions dels sòviets".

El Salvament de la Seu, Joaquim Aloy

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, Manresa va patir una revolució anticlerical que va passar per damunt a moltes petites ermites i també esglésies que havien donat significat històric a la ciutat durant molts anys. El Comitè Antifeixista de la ciutat havia pres el poder, relegant a l'ajuntament local a mera comparsa. Una ciutat industrial no podia tenir elements religiosos, per tant, s'havien de substituir per altres edificacions més properes al proletariat: biblioteques, hospitals o fins i tot velòdroms. La basílica de la Seu, del Puigcardener, era el gran tòtem clerical, la basílica gòtica seria motiu de discrepància entre partidaris de l'enderrocament i el manteniment.

La controvèrsia dels mitjans

Durant la tardor de 1936 es va encetar un debat en els mitjans de la ciutat, amb postures que anaven des de l'enderrocament total de la Seu, la transformació del recinte en el presídium dels soviets de Manresa o el manteniment intacte de la basílica amb tota la seva col·lecció artística. El periòdic el Pla de Bages, que havia estat encauat pel POUM, es van escriure diferents raonaments i postures contraposades sobre quin futur li esperava a la Seu, seria derruïda per encabir-hi un gran parc públic o convertida en el nou soviet de Manresa?

Jo crec que la Seu, en lloc d'ésser una gran joia d'art, és un casal hon hi fan niu les òlives, una casa en la qual no hi pot viure ningú de tant fosca com és, i que representa l'acumulament d'un fanatisme de generacions i generacions. Ara és hora d'acabar amb tot el que ens pugui recordar els anys d'esclavitud en els quals s'obligava a la gent a construir aquests grans edificis, que algú ha dit que són d'un valor històric incalculable. "Ara que el poble ha trencat les cadenes que l'oprimien i va en camí de la seva llibertat, és molt millor construir edificis moderns, plens de sol, llum i alegria. "El passat és la mort, el pervindre és la vida; instaurem, doncs, un règim de llibertat i d'igualtat. "El meu vot és en pro de l'enderrocament de la Seu. 

Pere Fitó, "Mariné" ("El Pla de Bages", 3-10-36)

"Veig que la Seu està en perill. Quatre analfabets anticlericals, però casats per l'església i amb els fills batejats i sustentant per vergonya el nom d'un sant del santoral religiós, se les donen per fer el "furibundo" a deshora, enderrocant tot el que els sembla sense mirar prim. Feu-los anar una temporada a voltar món o a Barcelona a veure si enderroquen la Sagrada Família i la Seu d'allà o aparten de la vida artística i arquitectònica els valors que fins a la U.R.S.S. han respectat deixant-ho per museu del poble". 

Zurita Cervelló ("El Pla de Bages", 28-10-36)

"...segueixo opinant que la Seu s'ha de enderrocar, i un cop fora, al seu lloc hi hauria una bona miranda i regular Parc, que ara Manresa no té, i que a algun veïnat que ara no hi toca el sol hi tocaria" 

Pere Fitó ("Mariné") "El Pla de Bages", 31-10-36)

"L'edifici de la nostra Seu, amb la Cova per pedestal, és la millor vista artística del país. La Seu pot ésser un museu, una biblioteca -àdhuc si voleu un magatzem de serradures- però seguint l'exemple de Barcelona, mai es pot enderrocar, com tampoc enderrocaran allí les muralles romanes, ni la plaça del rei. "Lamentem que no tinguem idealistes capaços de saber el que és l'art, perquè si un poble no sap apreciar això, tampoc no sabrà comprendre que és el valor poètic, musical o literari. "Jo, Zurita Cervelló, naturista, bohemi, poeta, pintor i anarquista des de l'any 1909, desitjo i aspiro que encara que els meus óssos es quedin al camp de batalla, els pobles com Manresa, en la qual he passat els millors anys de la meva vida i on vàreig venir a buscar terra per plantar el meu fill, sigui un poble sempre progressiu i espiritual, on hi hagi anarquistes, de cultura sòlida i cor lleial. 

"Per Manresa i per l'ideal, no enderroqueu la Seu. Zurita Cervelló ("El Pla de Bages", 5-10-36)

En aquest debat dels mitjans, sorprèn la postura de l'òrgan oficial del sindicat CNT, Solidaridad Obrera que veia contraproduent el derrocament de la Seu. Com veurem a continuació, des del diari del sindicat es feia el símil amb les fàbriques, que es van fer per ordre del capitalisme i no s'havien de destruir o erradicar per aquest motiu.

"...¿qué razón asiste a los que han ordenado demoler la catedral de Manresa, por ejemplo, una de las principales obras arquitectónicas de Cataluña?... nadie tiene derecho a destruir lo que otros hombres, en otras épocas, construyeron, máxime cuando son obras que fueron regadas con el sudor de esclavos hermanos nuestros, que vive en ellas aún el espíritu de los artistas que la crearon y le debemos nuestro respeto. ¿Qué importa si fueron dedicadas a la religión? Las fábricas se hicieron para el capitalismo; la máquina se perfeccionó para anular al hombre, ¿es que lo destruiremos por eso? 

"Solidaridad Obrera" (octubre del 1936)


Bibliografia i documentació:

21 de maig 2013

El patró dels estudiants

Apedrega el penó a la torre Santa Caterina

"Santa Caterina, menjarem sardina, ous i botifarra, visca Santa Caterina"

El dia 25 de novembre era la diada de Santa Caterina d'Alexandria, patrona dels estudiants. Els estudiants de Manresa celebraven el dia amb una sèrie d'activitats. Al matí tocava la missa de rigor, i a la tarda, després del dinar, es reunien a l'escola per sortir amb els pendons o estendards fets de papers de colors, que tenien als balcons de casa seva, i que havien realitzat per aquesta festivitat. Anaven acompanyats dels mestres i professors, junts es dirigien al puig de Santa Caterina, on hi havia l'ermita de la patrona a resar.

Un cop finalitzat el rosari, venia la millor part de la festa estudiantil. Les obligacions religioses havien acabat i era moment del berenar i l'esbarjo, i sobretot, d'apedregar el penó. Apedregar el penó era un costum de la ciutat que es va mantenir pràcticament fins als anys 50 del segle XX. Abans aquesta tradició consistia a apedregar el "cap de ferro". El joc anava així: un noi es posava una cuirassa al cap mentre la resta tiraven pedres. Existeixen diferents versions en la qual, el qui encertava el cap havia de substituir el que duia la cuirassa, o una altra versió, era que el "cap de ferro" perseguia els altres i quan n'agafava un l'havia de substituir.

Aquest costum tan salvatge i macabre, típicament manresana, va variar substancialment al segle XIX, s'apedregava el penó que havien construït dies abans, en comptes de llançar pedres al "cap de ferro", és a dir, de llançar pedres a un noi amb el risc que implicava si erraves en el tir.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Més jocs amb pedres:

- Jugar a pedrades al Raval de Barcelona: Jugar a pedrades, aquí

16 de maig 2013

Manresans a la División Azul

Al servei del feixisme internacional

El juliol de 1941 el diari Ciudad anunciava el comiat de voluntaris de Manresa i també de Berga que emprenien un viatge cap a la Unió Soviètica "para combatir al lado del formidable Ejército del III Reich en la Cruzada emprendida contra el comunismo". Aquests voluntaris s'enrolaven a la División Azul, un cos de voluntaris organitzat pel mateix règim franquista i que tenia com a destinació el front oriental. El seu objectiu era combatre el comunisme al costat de l'exèrcit alemany juntament amb altres països que estaven sota l'òrbita dels nazis, com els romanesos, búlgars o finlandesos. Molts joves feixistes exultants amb el triomf de Franco el 1939 van apuntar-se ràpidament a la crida de la División Azul, d'altres els "recomanaven" que s'apuntessin a les famoses llistes per evitar tenir problemes amb les autoritats, una espècie de penitència per purgar els pecats de joventut i agradar a les noves autoritats.

A casa nostra el consistori municipal així com la delegació local de la Falange no van dubtar en exaltar el patriotisme dels herois de Rússia i la seva creuada contra el marxisme internacional. Els diaris i la ràdio narraven les batalles d'aquests soldats com si fossin autèntiques epopeies d'herois mitològics que lluitaven contra terribles monstres de dos caps que llançaven raigs de foc incandescent.

El 1943 Fulgencio Antonio Audina moria en ple combat i esdevenia el primer manresà que moria sota les ordres de Hitler, l'alcalde de Manresa li entregaria la Medalla de Bronze de la Ciutat pòstumament en reconeixement a la seva tasca. Un any abans un altre manresà, José María Checa Jiménez s'incorporava a la Unitat 250 de la Wehrmacht, que corresponia a la División Azul. Mentrestant també es va batejar la "Plaza División Azul" a l'actual Plaça 11 de Setembre, nom que es mantindria fins a l'any 1979.

Malgrat que havien passat quasi 10 anys de la Segona Guerra Mundial, el 17 de juliol de 1954 (coincidint amb el Día del Alzamiento Nacional) el banderí de la División Azul fou homenejat amb tots els honors en un gran acte d'adhesió al règim. Un any més tard, la ponència de Governació de l'Ajuntament de Manresa proposava lliurar la Medalla de Bronze de la Ciutat als excombatents de la "Centúria Audina" (nom del primer soldat manresà mort a la División Azul) que no havien estat condecorats l'any 1943.

Bibliografia:

- "Manresans i la División Azul": El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) realitzat per memoria.cat

09 de maig 2013

La llar antifeixista

Segona Part: Derrota i resignació 

L'arribada de l'autèntic gruix de refugiats va continuar al cap de quatre mesos d'esclatar la Guerra. El mes de novembre de 1936 van arribar més de mig miler d'andalusos provinents de la ciutat de Còrdova distribuïts en diferents pobles de la comarca del Bages. Bona part d'ells eren infants enviats pels seus pares.

L'èxode massiu va obligar la Generalitat a coordinar una estratègia comuna amb els ajuntaments més grans del país per atendre les persones que s'instal·laven a tot el territori. Els consistoris de les ciutats més importants van crear centres assistencials pels refugiats, entre els quals hi havia Manresa que l'any 1936 era la setena ciutat més gran de Catalunya, per davant de les ciutats de Lleida, Tarragona, Girona, Mataró i Reus.

El mes d'abril de l'any 1937 seguien arribant més refugiats a casa nostra, més canalla de Madrid foren acollits per famílies manresanes. La Generalitat concedia un subsidi mensual de 52 pessetes a totes les famílies catalanes que acollissin els infants. Tot i els esforços que es feien, la situació cada cop es feia més insostenible a finals de l'any 1937. Manresa no estava preparada per rebre a tants refugiats, gent de Santander, Astúries i Euskadi van allotjar-se a la ciutat. Calia prendre mesures més contundents si es volia seguir alimentant als refugiats.

L'alcalde Josep Corbella va publicar un ban on afirmava que Manresa estava preparada per rebre 3.000 refugiats més i instava a la població a donar llits, coixins, mantes i matalassos per acollir als nouvinguts que s'ubicaven dintre la basílica de la Seu. La Seu s'havia convertit en un autèntic camp de refugiats improvisat. A l'atri de la façana principal s'hi va construir una gran cuina; al baptisteri s'hi va fer el magatzem de llenya; la capella del Santíssim es va convertir en rebost i les capelles laterals es van convertir en dormitoris.

L’11 de febrer del 1938, el diari La Vanguardia informava de l’inici de les activitats de la primera cantina per a nens refugiats creada al país. Però la gana i la falta d'aliments feia cada vegada més difícil alimentar la ciutat. El subsidi d’una pesseta el dia que rebia cada persona va portar les finances municipals a la fallida, l’Ajuntament va haver de demanar dos crèdits, de 250.000 i 300.000 pessetes, a la Banca Arnús. A principi de juliol del 1938 hi havia a Manresa 2.750 refugiats sota el control de l'Ajuntament.

L'última onada de refugiats arribats eren de l'Aragó i es van distribuir als pisos alts del convent de Sant Francesc i a les Germanetes dels Pobres. En aquells moments se superaven ja els 3.000 refugiats, xifra màxima que havia anunciat l'alcalde Corbella.

"Era tan escàs, el menjar, a Manresa, que els familiars amb el qui estàvem no es van veure amb cor de continuar tenint-nos a casa. A Manresa, als darrers temps, la majoria dels nostres àpats consistien en faves seques bullides, que calia posar prèviament en remull, de les quals, amb unes grosses agulles d'empalomar, s'extreien, un a un, els nombrosos -i fastigosos- corcs que contenien".

"La Guerra Civil a Arenys de Munt". Jacint Arxer i Estanislau Torres

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936): aquí

- "Un estudi busca testimonis dels tres mil refugiats que va dur la guerra civil a Manresa" (Diari Regió7, 28/02/09)

03 de maig 2013

La llar antifeixista

Primera Part: Els nens refugiats durant la Guerra Civil

La Guerra Civil Espanyola va afectar com mai la població civil, per primera vegada les armes dels bàndols enfrontats eren tan potents que el risc a morir era molt més elevat que en guerres anteriors. L'aviació, els tancs, les bombes i els enormes canons podien perforar qualsevol edifici o fortificació amb una facilitat exultant. Un centenar de nens procedents del front de Madrid va ser, l’octubre del 1936, el primer contingent de refugiats que va acollir Manresa. Pocs dies després hi van arribar sis-centes persones des de Còrdova (Andalusia).

La ciutat de Manresa fou la llar de milers de nens i nenes provinents de tot l'estat que fugien del feixisme, o estaven en la primera línia del foc. Molts d'ells venien de la capital espanyola que patia les ràtzies dels revoltats nacionalistes. Eren els primers dies de la guerra i l'eufòria republicana era elevada. Els "nens madrilenys" van ser rebuts com petits herois i amb altes dosis d'entusiasme, la CNT i la UGT de Manresa va assegurar que qualsevol fill d'un antifeixista espanyol no li faltaria de res durant la seva estança a la ciutat.

La canalla fou allotjada a l'Hotel Mundial, que estava al Passeig de Pere III, i a l'Hotel Sant Domènec. D'altres foren traslladats a la casa-alberg Joan Selves, l'actual Casa Caritat, confiscat per l'ajuntament l'estiu de 1936. L'alimentació dels refugiats anava a càrrec de la CNT, als menjadors del sindicat els nens i nenes podien menjar calent. No només els sindicats i els partits van mobilitzar-se per acollir els refugiats, també molts ciutadans anònims van obrir les portes de casa seva per fer-se càrrec dels nanos.

Els nens madrilenys van ser repartits també per particulars que havien demanat cuidar-los. Aviat es va crear una nova institució, "La Llar de l'Infant", el setembre de 1936, amb l'objectiu d'acollir els fills dels milicians que lluitaven al front o dels orfes que havien perdut els seus pares, i ara, també a fills de refugiats de tota la península. Fora de Manresa també es van fer esforços per acollir més refugiats. La Masia Noguera de Rajadell (coneguda amb el nom de Cal Gallifa) va ser el lloc de descans de molts d'ells. La masia havia estat confiscada per l'ajuntament de Rajadell i pel Comitè Antifeixista.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- "Un estudi busca testimonis dels tres mil refugiats que va dur la guerra civil a Manresa" (Diari Regió7, 28/02/09)

26 d’abril 2013

La marxa dels treballadors de la Lemmerz

Cap a Barcelona!

La vaga de la Lemmerz Española SA de l'any 1981 havia encès els ànims de tota la classe treballadora de la ciutat de Manresa. Els obrers de la fàbrica de llantes estaven en vaga indefinida des del 16 d'octubre, no acceptaven la proposta de la patronal d'una reducció de 187 treballadors, d'una plantilla total de 630. Un mes després de l'inici de la vaga, el dia 16 novembre la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. El resultat final fou la gran manifestació del 28 de novembre. Més de 6.000 manresans i manresanes van sortir al carrer a donar suport als treballadors en vaga, en una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la ciutat dels últims 40 anys. Fins i tot l'extrema dreta local va aprofitar aquest clima reivindicatiu per fer propaganda contra els sindicats obrers, sense molt d'èxit.

La situació no semblava millorar el gener de 1982, l'Ajuntament de Manresa fracassaria en el seu paper de mediador entre sindicats i empresa. Enmig d'aquest panorama tan crispat, els dies 26, 27 i 28 de gener, la federació del metall del sindicat Comissions Obreres (CCOO) va convocar una marxa fins a la ciutat de Barcelona. Aquesta marxa estava formada pels obrers de la Lemmerz Española S.A. de Manresa, així com d'altres factories com Estampaciones Sabadell i Fabra i Coats. La marxa no fou secundada pels dos altres sindicats més importants com la UGT o la CNT, que consideraven que la politització de la lluita obrera no era l'estratègia a seguir per resoldre el conflicte.

Finalment la manifestació de tres dies es va realitzar malgrat la prohibició del Govern Civil de Barcelona. Durant aquests tres dies es van viure moments de tensió entre la policia i els manifestants com explica Josep Rueda, membre del comitè de CCOO a la Lemmerz al llibre El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982) de Gala García i Casarramona:

"Unes 80 persones es van reagrupar a les andanes de l'estació de la Renfe, i al tramvia de les 9 del matí van emprendre el viatge fins a baixar a Sant Vicenç de Castellet, on van creuar el pont sobre el riu Llobregat i van reorganitzar la marxa per la carretera comarcal 1411. La marxa fou interrompuda a uns cinc quilòmetres d'aquella població, amb el trànsit tallat i una enèrgica carga de la Policia Nacional, amb diferents ferits i contusionats, entre ells el secretari general de CCOO de Catalunya, Lopez Bulla, i el diputat al Parlament de Catalunya per Terrassa, Celestino Sanchez, que va haver de retirar-se de la marxa. 

Durant la marxa de Manresa a Barcelona ens van parar a molts llocs. Ens acompanyava el secretari general de la CONC. Vam fer nit a Terrassa, al sindicat de CCOO a la plaça de l'ajuntament. Va ser la "noche de los cuchillos largos". Ens deien que estàvem rodejats per la policia. Érem unes trenta persones, totes amb molta por. L'endemà vam continuar i vam entrar a Barcelona amb companys d'Estampaciones Sabadell i companys de CCOO de Terrassa  fins a la Via Laietana (al lloc dels sindicats) i allà ja hi havia la policia i es va acabar la manifestació".

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982)". Ed. Zenobita, Manresa 2010

- Hemeroteca diari Regió7, anys 1981-1982

Més informació de la vaga de la Lemmerz de 1981 al bloc:

- Lemmerz, el malestar obrer de 1981: aquí

21 d’abril 2013

Assalt armat a la caserna de Berga

La gran fuga de la Catalunya central

El 16 de novembre de 1980, mentre la ciutat de Berga dormia, un escamot format per deu independentistes catalans de l'òrbita del PSAN, amb l'ajut de membres bascos de la banda ETA, intentava fer un assalt a la caserna militar de la capital del Berguedà. L'objectiu eren les instal·lacions militars del Batalló de Muntanya Catalunya IV. L'acció va resultar ser un fracàs, i l'escamot es va veure obligat a fugir per evitar caure al cercle policial.

El pla d'assalt va topar des del principi amb obstacles que van acabar frustrant-lo. D'entrada, l'acció s'havia previst per al mes d'agost d'aquell any, però es va acabar endarrerint uns mesos a conseqüència de les declaracions públiques que va realitzar l'aleshores vicepresident del govern central, Manuel Gutiérrez Mellado, quan va manifestar públicament que hi havia sospites que ETA estava preparant alguna acció terrorista en un quarter militar. Refets els plans, tot estava a punt per al divendres 14 de novembre a la nit, però un sobtat canvi de guàrdia a la caserna berguedana va fer endarrerir un dia més l'operació.

L'operació va esdevenir un cúmul d'errors i despropòsits. D'una banda, perquè a l'hora de la veritat els uniformes que els assaltants s'havien comprat dies abans al mercat del Rastro de Madrid no es van ajustar a la mida dels qui a la pràctica havien de perpetrar l'assalt, la qual cosa va motivar que l'executessin els que no ho havien de fer, i que per contra els més experts es quedessin a fora realitzant tasques de suport logístic. Una vegada es van veure descoberts, els assaltants van fugir, però poc temps després la Policia Nacional detindria sis membres a Sant Joan de Vilatorrada i a la masia de Cal Subirana del poble de Fals, municipi de Fonollosa. Les detencions van portar les investigacions policials cap a Manresa, on els membres de l'escamot tenien un pis franc, gràcies al suport i entrenament que havien rebut per part de membres de l'ETA mesos abans.

L'autèntic mòbil del grup armat no era cap altre que aconseguir armes i "donar un cop espectacular que fos un veritable baptisme de foc per part de l'organització", segons va declarar posteriorment Miquel Cura Morera, un dels manresans implicats en l'assalt fallit de Berga. El llogater del pis era Robert Ara, de Sant Fruitós del Bages.

Autors, còmplices i condemnes

Robert Ara i Miquel Cura van aconseguir fugir a França sense que la policia pogués donar amb ells. El primer actualment és membre de Solidaritat per l'Independencia (SI) i el 2011 es va presentar a les eleccions municipals com a cap de llista per Manresa, sense sortir escollit. Ara va estar a França 12 anys, abans de tornar al seu poble de Sant Fruitós de Bages on s'integraria a ERC.

Per la seva banda Miquel Cura va estar fora de l'estat espanyol fins al 6 de juny de 1986, en què es va presentar voluntari davant el jutge, acollit a les mesures de reinserció social acordades entre Juan María Bandrés, diputat d'Euskadiko Ezquerra, i Juan José Rosón, llavors ministre de l'Interior, i una vegada que va entrar en vigor el nou codi de Justícia militar pel qual aquest delicte era competència de la jurisdicció ordinària.

Per l'assalt frustrat a la caserna del batalló "Catalunya LV" a Berga van ser condemnats set presumptes membres d'ETA i un independentista català a penes que oscil·len entre vuit i 41 anys de presó, en un consell de guerra celebrat a Lleida. El 29 d'abril de 1986 el Tribunal Constitucional no va admetre a tràmit el recurs que van presentar, per entendre que la inadmissió d'algunes proves en el consell de guerra no va vulnerar drets fonamentals dels processats ni va violar el principi d'igualtat davant la llei.

Més informació:

- "La nit en què ETA va entrar a Berga" (Aquí, novembre 2011, núm.6): aquí

Recerca:

- Diari Regió7: "L'assalt frustrat a Berga i el llarg segrest d'un bagenc, empremta de la banda" (21/10/11)

- Diari El País: "Absuelto el último acusado del asalto al cuartel de Berga" (10/02/1988)

13 d’abril 2013

Okupació i resistència (2002-2015)

L'onada okupa manresana: una cronologia d'espais alliberats

El dissabte 18 de maig del 2002, una cercavila amb més de 40 assistents sortí de la Plaça Gispert fins al carrer de Na Bastardas amb l'objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer centre social okupat de la ciutat de Manresa, d'aquesta iniciativa de caràcter festiu, peró alhora reivindicatiu, naixia el Centre Social Okupat Na-Bastardes. Malgrat la rapidesa de l'acció, es van necessitar dos mesos per preparar-ho. Els participants formaven part de diferents associacions i col·lectius que promovien les experiències organitzatives i autogestionàries, com el Txani-Assemblea Llibertària, el Casal Independentista de la Fona, l'Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d'Estudiants del Bages. D'altres participants de l'acció mai havien format part de cap col·lectiu. 

Un any més tard, el 2003, un grup de dones de la comarca del Bages, van començar a trobar-se per compartir la necessitat de parlar, experimentar i debatre sobre com afectava les dones el fet de viure sota les regles d’una societat patriarcal, eren la "columna clitoriana". El seu local o punt de trobada era La Tremenda, situat al carrer Sant Salvador, xamfrà amb el carrer de l'Hospital, un edifici abandonat propietat de l'empresa Fecsa-Endesa

El desembre del 2004 s'ocupa un nou immoble que restava abandonat i que era propietat dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, ubicat a la Carretera de Santpedor. El nou espai alliberat passa a denominar-se Can Kristu. L'octubre del 2005 la secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de Manresa (CNT-Manresa) allibera una vella fàbrica en desús al carrer Jorbetes, situada al barri de Valldaura, i crea el Centre Social Okupat Valldaura. L'espai alliberat era el punt de treball dels membres de la CNT, entre les seves funcions de difusió i propaganda també hi havia advocats que assessoraven treballadors sobre legislació laboral.

El setembre del 2009 el diari Regió7 feia balanç del moviment okupa a la ciutat i elevava el nombre de cases ocupades a Manresa fins a 12. La regidora d'Habitatge de l'ajuntament, Aida Guillaumet, deia al diari, "hi ha més pisos que estan ocupats que fa un o dos anys"; i atribuïa aquest fet a la situació econòmica. La pròpia regidora assegurava que entre els okupes i la resta dels veïns no s'havien registrat disturbis greus ni problemes de convivència. En total s'havien identificat sis edificis que servien d'habitatge als okupes: una casa al carrer de l'Era del Firmat, 31; una casa just també en aquest carrer, al número 20, anomenada Kan Soroll; una casa, batejada amb el nom de Kan Pixa, al carrer del Remei de Dalt; Kan Xinès, al carrer del Camp d'Urgell; La Distri, una casa al carrer de Puigterrà de Dalt cruïlla amb el carrer de Llussà; i una casa amb jardí al passatge de la Trieta.

Tot i que algunes cases okupades no eren més que immobles ocupats per individus que decidien residir-hi de forma temporal o fixa fins que l'ordre judicial els expulsés, en algunes d'aquestes si es tenia constància de que es fessin trobades i reunions de caràcter polític i sobretot cultural, com per exemple tallers artístics o sessions d'audiovisuals.

L'Ateneu la Sèquia: de la Casa Llisach al Carrer Amigant

El 3 de setembre del 2009 una vintena de joves de l'esquerra independentista (Assemblea de Joves de Manresa, Maulets i l’Esquerra Independentista) de Manresa van ocupar la Casa Llissach, ubicada al xamfrà entre Alfons XII i Plaça Llisach. L'espai comprenia l'antiga fusteria Pich i la totalitat dels pisos de l'immoble. Cinc setmanes més tard es va celebrar una jornada de portes obertes al nou espai alliberat, anomenat Ateneu Popular la Sèquia.

La intenció dels joves era alliberar l’espai i obrir un ateneu popular proper a tot el jovent manresà, amb la voluntat d’esdevenir un punt de trobada jove, on es realitzessin jornades i activitats, tant lúdiques com culturals. Els joves denunciaven amb la campanya "l’oci no és negoci, construïm alternatives!", que les ofertes d’oci privades a Manresa, eren abusives econòmicament i criticaven la deriva consumista del món de l'oci i de la cultura.

L’any 2011 se celebrà el procés judicial que va emetre una sentència de desallotjament. Els col·lectius que usaven l'ateneu, veient una possible intervenció policial van decidir okupar un nou espai situat entre els carrers Sant Miquel, Na Bastardes, Amigant i la Baixada dels Jueus. Aquest espai era una antiga residència de les Monges Carmelites. El dia 1 de desembre del 2012 es va realitzar l’obertura al públic, i l'endemà es va celebrar la primera reunió de la PAHC del Bages.

Sentència de desallotjament de l'Ateneu Popular la Sèquia

El 22 de novembre del 2013 es va celebrar un nou judici, després que el primer judici del maig del 2013 s'ajornés per "motius tècnics". Segons havia informat Ràdio Manresa, una de les encausades no disposava d'advocat i no s'havia pogut celebrar la vista. En el judici del dia 22 l'Ateneu va intentar demostrar que la possessió de l'edifici on s'allotjava "no era efectiva ni continuada" en el moment de l'ocupació. L'advocat dels demandats, David Casellas, va proposar una solució acordada, però la congregació religiosa propietària de l'immoble la va rebutjar taxativament.

L'immoble ocupat del barri antic -la casa Amigant- feia vuit anys que estava abandonat quan integrants de l'Ateneu Popular La Sèquia hi van entrar el gener del 2012. Durant aquest temps s'hi han instal·lat vuit col·lectius de la ciutat com ara la PAHC Bages, la cooperativa de consum responsable La Guixa, l'ecoxarxa del Bages de moneda social o el col·lectiu feminista Acció Lila.

Finalment, el 28 de novembre es va emetre la sentència del Jutjat de Primera Instància número 2 de Manresa que ordenava el desallotjament immediat de l'Ateneu Popular la Sèquia en l'acceptar íntegrament la demanda de les Religiosas Hijas de San José. El jutge advertia que en cas que els col·lectius no abandonin l'edifici del carrer Amigant voluntàriament ordenaria el desallotjament forçós de l'immoble. El mateix jutge considerava que per entrar a la casa Amigant (seu de l'antiga residència) els col·lectius van haver d'utilitzar la força, ja que l'habitatge estava tancat, i que les Josefines estaven en un procés de venda de l'immoble i hi tenien una persona delegada responsable del seu manteniment, de manera que no es pot considerar que estigués abandonada. L'Ateneu Popular La Sèquia amb la resolució final del jutge va anunciar, mitjançant un comunitat al seu bloc el divendres dia 29, que desobeiria la sentència que els obligava abandonar l'edifici. Els col·lectius de l'Ateneu havien avançat que interposarien un recurs i que la "sentència injusta" i "la negació de diàleg per part de la propietat" els portaria a "la desobediència per continuar construint el projecte".

La setmana prèvia al judici del dia 22 de novembre, els col·lectius i individus que utilitzaven l'Ateneu van efectuar una setmana de lluita, amb mobilitzacions pacífiques com l'acampada amb tendes a la plaça Major, sessions i xerrades sobre temes de propietat i okupació i finalment una manifestació pels carrers de la ciutat, on van participar-hi mig miler de persones. Des del diumenge 17 fins al divendres 22 de novembre, l'Ateneu Popular de la Sèquia pretenia agafar forces, pressionar les institucions i fer palesa la seva tasca dinamitzadora al Barri Antic de Manresa.

L'enderroc de la Tremenda

La Tremenda acollia des de feia nou anys diferents moviments que simpatitzaven amb el moviment anarquista autogestionari i també amb el moviment feminista contra el patriarcat, que ocupava un immoble sense pisos al carrer Sant Salvador 24-26, xamfrà amb el carrer Hospital. Aquest edifici, i altres del voltant són propietat de Fecsa-Endesa i el 3 de març del 2014 van entrar operaris de l'empresa per retirar els objectes de l'interior de l'edifici per procedir al seu enderroc. L'enderroc que s'havia de portar a terme es va aturar gràcies a la quarantena de persones concentrades a la Tremenda que van recollir les seves pertinences de dins del local. Els okupes havien fet córrer la seva veu per les xarxes socials i s'hi havien presentat una vintena de persones, que s'havien anat incrementant al llarg del matí. La tarda del mateix dia 3 de març es va convocar una manifestació pels carrers de Manresa on es van concentrar uns dos centenars de persones en suport a la Tremenda.

Malgrat l'ocupació del col·lectiu feminista "columna clitoriana", l'Ajuntament de Manresa va atorgar una llicència municipal d'enderroc a Endesa. Els veïns de la zona es van mostrar sorpresos ja que, segons havien afirmat, mai no havien tingut problemes amb les persones que utilitzaven l'espai social ocupat. L'empresa Endesa assegurava que tenia la llicència per l'enderroc i que no tenia constància que hi hagués ningú. L'11 de març, una setmana després els operaris de Fecsa-Endesa van tornar a l'edifici de la Tremenda i van començar les obres d'enderroc. Aquesta vegada els okupes no van poder evitar les obres per tirar a terra l'edifici del carrer Sant Salvador.

L'Ateneu la Sèquia a mans del ajuntament

El 8 de maig del 2014 el diari Regió7 informava que la Casa Amigant de Manresa, on actualment hi ha l'ateneu popular La Sèquia, passava a ser propietat municipal en una operació que pujava a 685.000 euros. L'Ajuntament de Manresa havia arribat a un acord amb la propietat de l'immoble, l'Instituto de las Religiosas Hijas de San José, per fer una permuta de l'edifici per un solar al polígon industrial Els Comtals que era municipal, i compensar la diferència de valor entre els dos béns, que era de 128.703 euros. D'aquesta forma es desactivava el desallotjament dels col·lectius que hi havia a l'immoble que havia decretat un jutjat de Manresa el 28 de novembre del 2013.

La permuta es basava en una valoració de la casa Amigant per 685.886,25 euros, mentre que el solar tindria un preu de 557.183 euros. La diferència entre els dos imports, els esmentats 128.703 euros, es pagaria en dos terminis: una meitat el 2015 i l'altra el següent any.

El nou ateneu anarquista "La Ruda" i l'okupació de la Sala Ciutat

Un nou ateneu anarquista, "La Ruda", va obrir les portes el dissabte 17 d'abril del 2015. L'edifici on s'havia instal·lat el nou ateneu era un bloc d'habitatges de nova construcció totalment buit i en desús des del 2007, situat al carrer Verge d'Alba de Manresa davant l'edifici Cots. L'edifici en qüestió fou ocupat el 22 de setembre del 2014, per diferents individus i usuàries de l'antic espai de "La Tremenda" que havien estat desallotjats per operaris de Fecsa-Endesa per enderrocar-lo. Mesos abans de la seva inauguració els col·lectius i individus que havien ocupat l'immoble (víctima del saqueig, vandalisme de tot tipus i robatori de tot el coure de la instal·lació elèctrica) l'havien rehabilitat i netejat a fons.

D'altra banda el 24 de gener del 2015, l'antic teatre municipal de la Sala Ciutat, clausurat des del 2007, fou ocupada per un grup de persones constituït sota el nom "Recuperem la Sala Ciutat". Un grup d’unes 40 persones havien fet públic l'okupació de la Sala Ciutat, situada a la Plaça de Sant Ignasi del barri de les Escodines. Les persones, agrupades davant l’antic teatre que havia de ser enderrocat pròximament per ampliar el Museu Comarcal de Manresa, van llegir un manifest abans de fer l’entrada. En un primer moment l'Ajuntament de Manresa va ordenar el desallotjament immediat de les persones que havien ocupat l'espai, al·legant que l'edifici estava en mal estat, i fins i tot la Policia Local va precintar els accessos exteriors al recinte i l'alcalde de Manresa va publicar un ban municipal informant de l'estat pèssim que presentava l'edifici. Poques setmanes després de l'okupació, el consistori i l'assemblea de Recuperem la Sala Ciutat van engegar un procés de mediació per intentar arribar algun acord sobre l'ús de l'equipament. A principis del mes d'abril del 2015, el procés de mediació es va trencar, sense arribar a cap tipus d'acord.

(Entrada actualitzada el 21/04/2015)

Bibliografia:

- Apunt.info: "Inauguració a Manresa de l'Ateneu Anarquista La Ruda" (20/04/2015)

- Apunt.info: "Okupen la Sala Ciutat de Manresa" (24/01/2015)

- Diari Regió7: "El símbol que avisa" (19/09/09)

- Diari Regió7: "Ajornat el judici contra l'Ateneu la Sèquia" (08/05/13)

- Diari Regió7: "L'Ateneu popular La Sèquia desobeirà la sentència que l'obliga a abandonar l'edifici" (30/11/13)

- Diari Regió7: "Els ocupes de la tremenda eviten l'enderroc" (03/03/2014)

- Diari Regió7: "Endesa reprèn l'enderroca de La Tremenda" (12/03/2014)

- Diari Regió7: "L'Ajuntament compra la casa Amigant en una operació per valor de 685.000 euros" (08/05/2014)

- Diari Regió7: "Els ocupants de la Sala Ciutat tallen en sec el diàleg amb l'Ajuntament de Manresa" (09/04/2015)

- Manresainfo.cat: "El jutge dóna l'esquena a l'Ateneu la Sèquia i n'ordena el desallotjament" (28/11/13)

- Manresainfo.cat: "El judici contra l'alliberament de l'Ateneu la Sèquia, vist per sentència" (22/11/13)

- Manresainfo.cat: "Endesa entra a enderrocar sense previ avís el local social La Tremenda" (03/03/2014)

- El Pou de la Gallina: "L'Ateneu Popular La Sèquia ultima els preparatius per inaugurar el nou local" (24/11/12)

- El Pou de la Gallina: "Tendes i actes a la plaça Major per lluitar a favor de l'Ateneu Popular La Sèquia" (18/11/13)

- Setmanari La Directa: "L’Ateneu Popular La Sèquia inaugura nou espai en el tercer aniversari" (03/12/12)

- Revista El Pèsol Negre: "Deu anys d'okupació a Manresa" (juny 2012)

08 d’abril 2013

En terra perillosa

Julio. Ciclo dei mesi. Maestro Wenceslao, c. 1400. Castello del Buonconsiglio, Trento.
Borrell II i els colons de Manresa 

A finals del segle IX, la futura Catalunya estava dividida en deu comtats que responen, encara avui, al de les comarques actuals: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. L'any 985 el comte Borrell II va abandonar Barcelona pel temor a caure derrotat davant les tropes del cabdill musulmà Almansor i es va refugiar a la ciutat de Manresa. El comte Borrell II estava amb la flor i nata dels cavallers catalans, que decebuts per la seva fugida de Barcelona li van proposar parar les ràtzies d'Almansor de forma contundent. El comte decidit a recuperar la glòria perduda va enviar ambaixadors al papa Esteve V i al rei de França Lotari I. A més el mateix comte es va assegurar de firmar un edicte on afirmava concedir "llibertat, franquícia i honor" a tothom a qui acudís a la seva crida.

De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona.

La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien els nous colons, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i espècies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura. 

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil, ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

Més informació al bloc:

- La repoblació del comtat de Manresa: (I), (II)
- Almansor i la destrucció de Manresa: aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Revista Dovella, núm. 2, Any 1981

04 d’abril 2013

Els últims de la Fàbrica Nova


L'assemblea de treballadors de la Fàbrica Nova, va rebutjar el 6 de novembre de 1989 el pla de viabilitat presentant per l'empresa, que consistia a acomiadar 100 treballadors dels 340 llocs de feina. La decisió era ferma: "Tots o ningú". El resultat  final de la negociació entre sindicats i empresa fou un desastre, que va finalitzar amb el tancament definitiu del referent tèxtil de Manresa dels darrers 50 anys.

(Fotografia: Arxiu P. Belmonte / Diari Regió7)

01 d’abril 2013

Sant Ignasi de Loiola i els Amigant

La residència dels malalts

Un dia venint del santuari de Viladordis Sant Ignasi de Loiola, va tenir una visió que li va fer veure que no feia prou abstinència, va tornar a Viladordis per practicar més abstinència i oració i allà el varen haver d’anar a recollir al cap d’uns quants dies, quan finalment el van trobar pràcticament no podia valer-se per ell mateix. El varen portar cap a l’hospital dels Amigant. Aquest lloc ja des de l’any 1364 pertanyia a aquesta família i hi tenien reservat un espai per persones pobres que acollien alguns dies fins que es refeien.

Sant Ignasi, durant la seva breu estada a la nostra ciutat, va estar dues vegades malalt, una el 22 de juliol i una altra a l'agost del mateix any 1522. Va passar les dues malalties a la casa Amigant, al carrer anomenat de la Taverna. Aquella bona família manresana, formada pel matrimoni Àngela Seguí i el seu consort Pere Amigant, tenia per tradició, des de feia dos segles, tenir cura a casa seva de pobres malalts. Des de la Plaça Major per un dels carrerons laterals hi podem accedir, és una casa que avui en dia té el número 6 de la pujada que condueix directament a l'església del Carme.

El pare Pedro de Ribadeneira, en una carta dirigida al pare, Pedro Gil, el 6 d'abril de 1595, li escrivia: "El padre Ignacio se reconocía muy deudor de la señora Ángela y el Sr. Pedro Amigant, de Manresa, a sus hijos y a toda la casa, los cuales en santa porfía le sirvieron en las enfermedades que tuvo en su casa misma. Era tanto lo que debía nuestro Padre Ignacio a los señores Amigant, según el Santo ponderaba, que no era menos que la vida misma, y que, después de Dios Nuestro Señor, si no por los señores Amigant, habría muerto muchas veces".

L’habitació on s’havia hostatjat el sant aviat va ser objecte de culte i el 1703 Francesc Amigant la converteix en capella, anomenada de Sant Ignasi Malalt. El 1778 fou renovada després que fos destruïda durant la Guerra de Successió.

El quadre de Sant Ignasi Malalt

Stus. Ignativs de Loyola languens. Haec omnia evenerunt 22 jvlii anno 1522

Si observem el famós quadre Stus. Ignatius languens (Sant Ignasi malalt), veurem Àngela Seguí i Pere Amigant assistint al capçal del llit el sant penitent, i també els seus dos fills, als peus del llit. Aquest quadre a l'oli es conserva a la capella de Sant Ignasi malalt. Amb el temps, casa i capella van passar a ser propietat dels marquesos de Palmarola i comtes de Fonollar, legítims successors de la casa Amigant. El quadre que podem observar en l'actualitat és una còpia realitzada pel pintor manresà Josep Mestres.

Bibliografia en línia:

- Bloc Arquitectura medieval: Ignasi, de Loiola a Manresa
- Biblioteca Amigant: El nom d'Amigant

Printfriendly