05 d’agost 2013

Una partida inacabada

La mort del gran mestre dels escacs

El 10 de setembre de 1983 va succeir un fet luctuós durant la disputa de l'Open Internacional Ciutat de Manresa, el Gran Mestre Internacional romanès Victor Ciocâltea va morir víctima d'un vessament cerebral. Havia guanyat les sis primeres partides i tres derrotes consecutives el van separar del primer lloc, quan intentava arribar a l'última ronda del campionat va morir tràgicament. Ciocâltea va quedar tombat sobre el tauler, tenia 51 anys. La Federació Catalana d'Escacs, amb molt bon criteri, va córrer amb totes les despeses, des de la incineració al trasllat de les restes als seus familiars del país natal.

Victor Ciocâltea va ser campió romanès els anys 1952, 1959, 1961, 1969, 1970, 1971, 1975 i 1979 i va disputar les olimpíades d'escacs durant el període 1956-1982 representant el seu país. El romanès va ser guardonat amb el títol de Mestre Internacional el 1957 i el títol de Gran Mestre Internacional el 1978. Entre els seus jocs notables destaca la Setzena Olimpíada d'Escacs, celebrada a la ciutat de Varna (Bulgària) el 1962, on va derrotar a Bobby Fischer, el famós escaquista nord-americà.

Bibliografia:

- Wikipedia.org
- Història: "Escacs Club Catalònia"
- Ajedrez 365: "Los primeros pasos del ajedrez en Manresa, una mirada al pasado", aquí

01 d’agost 2013

El final d'una estació?


El nou Pla Urbanístic de Manresa, ha tornat a posar a debat l'estació de Manresa-Baixador dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, una instal·lació que escapça un espai central i que talla dues de les principals avingudes obertes durant els darrers anys, la de la Font del Gat i la de l'Abat Oliba. A la fotografia, inauguració de l'estació de la discòrdia l'estiu de 1969. 

(Fotografia: Arxiu Jaume Quintana i Torras)

21 de juliol 2013

Consells d'un amic

Antoni Gaudí i la basílica de la Seu

La façana principal que la basílica de la Seu (la que dóna a la plaça de la Reforma) havia tingut fins a inics del segle XX no s'adeia gens a la majestuositat i característiques del temple, havia estat molt criticada per molts sectors de la societat manresana. La construcció d'una de nova era una assignatura pendent de la ciutat. Recollint aquest sentiment generalitzat, i gràcies al mecenatge extraordinari del patrici manresà Prudenci Comellas i Sala, la constitució d'una Junta de "notables" de la ciutat i el suport del bisbe Torras i Bages, s'encarregà els plànols de l'obra a l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

La idea va agradar molt entre els canonges de la Seu, el mateix alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà i una bona colla de diputats i senadors del districte així com importants industrials i burgesos de la ciutat. L'acceptació era absoluta, quan es van començar a fer pressupostos, és a dir, alhora "d'afluixar la mosca" la cosa va canviar de forma abrupta, molts es van tirar enrere. Prudenci Comellas volia un mecenatge col·lectiu per la reforma de la façana de la Seu, però les seves prèdiques van quedar en no res, finalment va decidir que ell seria l'únic mecenes de l'obra, per tant, podia fer i desfer com volia.

Un cop elaborat l'avantprojecte, el bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí. La intervenció i els suggeriments de Gaudí van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials d'Alexandre Soler i March. Per tant, es pot dir que Antoni Gaudí va ser l'inspirador de la façana principal de la basílica de la Seu, un fet que en l'actualitat bona part de la ciutat encara desconeix.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. La construcció de la façana duraria pràcticament 20 anys.

Les obres s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933, en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El somni del mecenes Prudenci Comellas

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. La construcció d'aquesta basílica, acabada substancialment a finals del segle XV, restava incompleta pel que fa a la façana principal o de ponent. Potser no seria com la majestuosa façana de la catedral de Barcelona, però la façana de la Seu no era digne dels anhels del senyor Comellas.

Bibliografia:

- Arquitectura medieval: "Construcció de la Seu de Manresa, el temple de Berenguer"

- Gasol, Josep M.: "Gaudí i la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm 77, Tardor 2002, pp. 5-8

- Memoria.cat: "Antoni Gaudí i la Seu". El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Tot Passejant: "Antoni Gaudí a la Seu de Manresa"

12 de juliol 2013

Els diables del Pont Vell

Una presència maligna


"Vet aquí que una vegada els dimonis es van fer els amos de Manresa 
i es van instal·lar a sota el Pont Vell"

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s'atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s'hi custodiaven, pensant que, la presència d'un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s'obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d'aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d'un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s'hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l'esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

Bibliografia:

- Joan Amades: Costumari Català. Barcelona, Ed. Salvat, 1950

08 de juliol 2013

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis Garcia Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat pels ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del seu director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un càsting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en què transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.


Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

04 de juliol 2013

La crema de Manresa

La ciutat dels focs 

La ciutat de Manresa i la seva comarca, el Bages, engeguen dissabte 6 de juliol del 2013 els actes de commemoració dels 300 anys dels fets de la Guerra de Successió. "L'incendi de Manresa" és la peça central dels actes de commemoració, un esdeveniment escènic on més de 450 voluntaris de la cultura popular i tradicional recrearan un dels fets més transcendents de la història de Manresa: la crema de prop de la meitat de les cases de la ciutat per part de les tropes borbòniques el 13 d'agost de 1713. 

El dia 5 de juliol de 1713 comença la Junta de Braços a Barcelona on s'opta per la guerra a ultrança. Un dels participants de la Junta de Braços és el síndic de Manresa doctor Josep Sala i de Miralles, sogre del germà de Rafel Casanova, conseller en cap de Barcelona. Durant el mes de juliol la ciutat de Manresa es posa sota l'obediència del generalíssim borbònic duque de Populi. Una setmana més tard, però, el coronel Josep de Peguera i de Cortit va arribar a Manresa a reclutar homes per lluitar a favor de la resistència catalana. Aquest fet va motivar la voluntat de l'alt comandament borbònic de castigar la ciutat. 

El 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del generalíssim borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. Prop de la meitat de la ciutat va quedar afectada per aquest incendi. L'acció va representar una clara voluntat d'exemplificar la repressió estenent el terror per tal d'obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central i va motivar que moltes poblacions es passessin a l'obediència de Felip V. L'incendi es produïa tres setmanes més tard d'iniciar-se el setge de Barcelona i va ser el principal exemple de repressió i de barbàrie contra la societat civil catalana.

Més informació: 

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Els incendis de la Guerra del Francès:

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

01 de juliol 2013

Jueu no toquis la carn!

Miniatura sefardí barcelonesa del segle XIV.
Prohibicions alimentàries: el problema de la carn

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb menjar o beguda que havia de ser consumit pels fidels cristians foren la tònica general en moltes ciutats medievals. Existien normes, edictes i lleis feudals que també delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però és el cas concret dels jueus on les autoritats de la Corona d'Aragó van legislar de forma restrictiva quins comestibles havien d'adquirir els jueus catalans. El consum de carn a l’edat mitjana era molt més freqüent del que sovint ens imaginem i els conflictes que va originar entre la comunitat jueva i la cristiana van perdurar al llarg de tot aquest període.

A la ciutat de Manresa l'oligarquia local era qui capitanejaven la campanya contra les carns jueves. L'any 1338 els consellers de la ciutat publicaren una ordre, ratificada pel rei Pere III, prohibint als jueus manresans tocar la carn abans d'haver-la comprat, tot i que se'ls permetia vendre la seva als mercats sempre que anunciessin que l'animal havia estat sacrificat per un jueu"que negun juheu no menjaràs pa, fruita ne erbolam tro que'n haja comprat".

Com hem vist, la ciutat de Manresa aplicava filtres morals a la carn i d'altres aliments com la fruita i el pa. Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a "contaminar-los", per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats els dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se en les zones on es venien les carns i viandes més barates, de fet era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Els consellers de Manresa aplicaven una tolerància delimitada amb les viandes jueves, probablement era de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la carn jueva era tolerada, però no era promoguda.

La pesta negra i el temor a la contaminació

Els jueus eren considerats "cofre i tresor" del senyor rei, depenien exclusivament del poder reial i se'ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir atacs violents en forma d'assalts. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants, el temor a morir a causa d'una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra, la població cristiana va acusar els jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L'aspecte econòmic i fins i tot comercial, també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d'un producte més dolent i poc adequada per la taula. A prop de Manresa, a Tàrrega els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: "quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur"1 (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians).

Mestre de Santa Coloma de Queralt, Retaule dels sants Joans, (detalls del ball de Salomé) c. 1356, Museu Nacional d’Art de CatalunyaUn text curiós el targarí, perquè obligava els jueus a vendre la carn més barata, però deixava al descobert que els fidels cristians no tenien cap escrúpol ni prejudici moral a l'hora d'estalviar-se uns calerons quan feien la compra al carnisser jueu de torn. La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla, en resum no els quedava més remei a destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. D'altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l'Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l'any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena, de confiscar-los el raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: "No comprar d'ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta".2

El porc durant l'edat mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació fa que es passés cap a un tancament progressiu de l'animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat la carn de porc salada, era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals, per tant durant el període estival la carn porcina de temporada se salava per la seva conserva i es destinava pels dies més freds de l'any.

Els jueus no poden menjar porc ni cavall, donat que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d'una forma concreta i ritual (xehità) i la carn sempre ha de ser remullada amb aigua almenys mitja hora i salada, a fi de ser convenientment dessagnada. Tots els aliments que puguin incloure sang, com els embotits, estan estrictament prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians, no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l'anguila o els caragols.

Bibliografia:

- Banegas López, Ramon A. (2008): «L’Aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV». A: Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, [en línia], p. 167-7, https://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/view/60292

- García Marsilla, Juan Vicente (1993): «Puresa i negoci: el paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures en la Corona d'Aragó». A: Revista d'història medieval, 1993, No. 4. Exemplar dedicat a: Jueus, conversos i cristians: mons en contacte: 161-182

- Llop i Jordana, Irene (2001): Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Girona: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLU.

- Muntané Santiveri, Josep X. (2008): L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. 22, pp. 105-127

- Riera i Sans; Jaume (1988): La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals.

- Sarret i Arbós, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Impremta Anton Esparbé y Serra.

1 MUNTANÉ, Josep Xavier: L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. Núm. 22 (2008), p. 114
2 FERRER, Vicent: Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14.

26 de juny 2013

Manrusionica

Música electrònica a la ciutat

L'any 2010, amb els efectes de la crisi econòmica, naixia a la ciutat de Manresa el festival Manrusionica, concebut per promoure la música electrònica. Un festival que van iniciar Alfons Rodríguez i David Brossa després d'haver fet un curs de DJ. Amb ganes i idees van demanar a l'Ajuntament suport logístic i a través de les xarxes socials van trobar diferents col·laboradors, sis dels quals, Sergio Garcia, Dídac Travé, Dani Sánchez, Pere Bacardit, Marc Galí i Aleix Martín, han acabat integrats al rovell del col·lectiu. Manrusionica s'organitza com un festival social i col·laboratiu 2.0 que barreja música electrònica amb qualsevol classe d'expressió artística (dansa, circ, treballs manuals, pintura...)

L'edició d'enguany, els vuit promotors, que han convertit les xarxes socials en un aliat més, han aconseguit una trentena de col·laboradors i convèncer els artistes -alguns dels quals han passat pel prestigiós Sònar- que o bé actuïn de forma gratuïta o baixant els seus incentius de forma considerable. L'any passat ja van portar 7.000 persones (xifra considerable, per una ciutat de 75.000 habitants) i es van crear fórmules de col·laboració i micromecenatge per evitar passar per la taquilla. La crisi, però, ha acabat passant factura i la tercera edició no han pogut repetir un gran patrocinador que, tot i els micromecenes aconseguits, els ha obligat a fer, per primera ocasió, un festival de pagament. L'edició del Manrusionica Xics, destinat als més petits, s'ha anul·lat per manca de logística i pressupost.

Els organitzadors han apostat, novament, per implicar la ciutat: les seves sales (sales Stroika i Sielu) però, també, espais no pensats per a concerts com el Parc de la Seu. Si l'any passat era la plaça de la Reforma com a escenari principal per a la música electrònica, en aquesta edició, l'emblemàtica Cova de Sant Ignasi s'apunta a la proposta.

Pàgina web: http://manrusionica.com

Bibliografia en línia:

- Diari Regió7: "Manrusionica, festival de ciutat" (20/06/13)

- El Pou de la Gallina: "El 30-J, la capital del Bages serà Manrusionica" (26/06/12)

22 de juny 2013

Els hippys, el LSD i la Santa Cova

Retrobaments místics a la Santa Cova 

Des del mes de febrer d'enguany, amb l'elecció del papa jesuïta Francesc, la ciutat de Manresa ha revifat l'experiència ignasiana i els seus edificis més emblemàtics, com és el cas de la Santa Cova. Els manresans pràcticament hem obviat tot el que feia referència als jesuïtes i la Santa Cova, més enllà dels miracles d'Ignasi de Loiola i el vessant religiós que es ven als turistes que arriben a la ciutat. 

Recuperant un antic post del gran bloc a manresa no hi fan res, que repassa la figura del manresà Claudi Montanyà en el llibre Los 70 a destajo de Pepe Ribas, l'entrada del bloc mencionat fa referència a una colla de hippys californians que impregnats de l'aspecte tètric i gèlid de la Santa Cova, s'aventuraven a venir fins a ella i a experimentar amb la droga psicodèlica que estava de moda en aquells moments, l'LSD.

“Manresa, donde había nacido Claudi, existía un edificio de los jesuitas, lúgubre y enorme, levantado sobre una cueva santa. Cuenta la leyenda que San Ignacio de Loyola tuvo en ellas unas revelaciones. A este lugar llegaron algunos hippies californianos a tomar LSD. Los pelos largos, las mochilas y los tejanos raídos alternaron las calles de Manresa desde mediados de los setenta. Los californianos intercambiaron con unos pocos nativos experiencias contraculturales y grabaciones de Pink Floyd o King Crimson por bocatas. La existencia de Fusioon, uno de los grupos más fascinantes de la progresía entre 1972 y 1975, no se explicaría sin este intercambio de imaginarios. El batería Santi Arisa, el teclista Manel Camp, Joan Descarga, el primer hippy local y hasta Claudi, cuyos padres tenían un horno de pan en la plaza del Ayuntamiento, aspiraron las vitaminas de aquellos contactos psicodélicos” 

(pàg. 235-236, "Los 70 a destajo")

Més "històries" de la Santa Cova:

- Els espiritistes de la Santa Cova: (I), (II), (III)
- 31 de juliol de 1556: aquí
- La Casa d'exercicis: aquí
- Sant Ignasi de Loiola i els Amigant: aquí

18 de juny 2013

Lluís Maruny i Curtó

Combatre el franquisme des de dintre 

Lluís Maruny i Curtó va néixer a Manresa el 1947 i era el marit de Conxa Comas (militant antifranquista i destacada figura del feminisme de la comarca del Bages) que el 1979 va ser elegida regidora pel PSUC al primer ajuntament democràtic de Manresa. El seu pare, un falangista desenganyat amb el règim, es dedicà professionalment al negoci de majorista de vins i colonials. De petit va rebre una estricta educació religiosa. Igual que els seus dos germans, Lluís Maruny participà activament durant l'adolescència als moviments cristians de caràcter progressista. El 1964 inicià estudis d'enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya (que abandonà per continuar amb els de Filosofia i Lletres, acabats el 1971).

El 1966 va entrar al PSUC. Durant l'estat d'excepció del 1969, ell i la seva companya es van amagar en un pis de l'escriptora Montserrat Roig a Barcelona. Va treballar de psicòleg a l'Hospital de Sant Joan de Déu. Prengué part a les activitats clandestines del PSUC a la comarca del Bages fins a la legalització del partit el 1977. Des d'aleshores i fins al 1979, dins la Comissió de Salut Mental del partit. Participà en la creació del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (1975). El 1983 s'instal·là a la Bisbal d'Empordà amb la seva família, formant part d'un nou Equip d'Assessorament Psicopedagògic actiu al Baix Empordà, que dirigí entre 1988 i 1992. Especialment entre 1986 i 1993, treballà en educació especial, la promoció de nous serveis, la formació de professors, els seminaris de recerca i la recerca a l'aula. L'any 2012 a la jove edat de 64 anys, moria a la capital del Baix Empordà.

Maruny és autor d'una extensa obra científica entorn de la psicologia i l'educació, dins la qual, la qüestió de l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura ha estat central. En destaca al respecte, l'obra Leer y escribir (1997), de la qual se n'han fet edicions en espanyol, grec i portuguès. Durant els darrers anys ha publicat preferentment treballs d'història local.

El PSUC a Manresa: la dècada dels seixanta, reunions al centre i la repressió de 1975

Paràgraf de Lluís Maruny al llibre Lluites Secretes: Testimonis de la clandestinitat antifranquista on explica com eren les relacions del PSUC a la ciutat de Manresa a la dècada dels 60 i principis dels 70:

"Jo abans ja havia mamat tot el rotllo progre [...]. Els quatre gats que teniem aquest tipus d'inquietud a Manresa ens coneixem tots: les relacions eren molt endogàmiques [...]. El meu pis del carrer Magnet, l'havíem utilitzat molt perquè era molt cèntric. Era l'equivalent als pisos dels rics, no, de rics no, perquè era de lloguer i era de La Caixa, però vull dir que el veïnat era veïnat de classe mitjana. Semblava que al centre de la ciutat protegia més que no ficar-se en una barriada, on sempre hi havia més xafardeig."

Vídeo de Memoria.cat on apareix Maruny explicant les detencions que es van efectuar a Manresa la tardor de 1975. Com a mínim 25 militants antifranquistes de Manresa i Berga, vinculats a les Plataformes Anticapitalistes, el PSUC i CCOO principalment, van passar per la Caserna de la Guàrdia Civil manresana en una sola setmana –del 9 al 16 d’octubre de 1975- en la darrera gran operació repressiva de la dictadura a la Catalunya central, que va acabar amb el desmantellament de bona part del Comitè local del PSUC i amb la caiguda del seu aparell de propaganda com a elements més visibles.

Maruny era el responsable polític del Comitè Comarcal del PSUC al Bages des del 1974. Va ser retingut el 10 de desembre de 1975 i alliberat el mateix dia, després de fugar-se a Barcelona durant les detencions. (Llicència Memoria.cat)

Bibliografia:

- "Mor el manresà Lluís Maruny, lluitador antifranquista" (Regió7, 25/01/12)

- Memoria.cat:  Mor Lluís Maruny i Curto, psicòleg i destacada figura del PSUC manresà al final del franquisme i en la Transició (24/01/12)

- Les últimes detencions del franquisme a Manresa (octubre-desembre 1975): aquí

- Servei d'Arxius de Ciència (SAC)

10 de juny 2013

Una trucada anònima a Ràdio Manresa

Els incendis de la muntanya de Montserrat del 1986

El 19 d'agost de 1986 la muntanya de Montserrat fou el tràgic escenari d'un incendi forestal, que tant de mal han fet a la comarca del Bages aquests últims 40 anys. Un incendi provocat va aïllar més de mil persones al santuari de Montserrat, però el més estrany de tot plegat va ser la trucada que va rebre Ràdio Manresa, on l’extrema dreta, concretament el grup Milícia Catalana, va reivindicar diferents focs produïts a la serralada de Montserrat aquell mateix any. La policia arribaria a trobar diferents conills amb cotó untat amb líquid inflamable com a causant dels focs. En total durant tot l'estiu de 1986, s'arribarien a cremar més de 5.000 hectàrees de massa forestal de la muntanya.

La tarda del 18 d'agost de 1986 els treballadors de Ràdio Manresa van rebre una trucada anònima amb una veu gravada que afirmava: “Soy el responsable de las llamas” i en trucades a altres mitjans de l'època es va reivindicar en nom de Milícia Catalana. La veu anònima era d'un home jove que parlava un català central que afirmava ser membre del grup terrorista d'ultradreta Milícia Catalana, i que la dita organització havia decidit provocar el foc a Montserrat perquè la muntanya era un niu de separatistes catalans i també com a resposta als actes que perpetraven els escamots de Terra Lliure pel Bages.

Els paranoics de la conspiració van afirmar que molts incendis s'havien iniciat en dates pròximes al 18 de juliol com a possible celebració del Alzamiento Nacional franquista. El conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat l'estiu de 1986, Josep Miró Ardèvol, havia subratllat aquesta hipòtesi com a possible fil conductor dels incendis, no obstant això, el mateix conseller afirmava que no era una via d'investigació a seguir tot i que la data en qüestió si tenia un alt significat polític per l'extrema dreta.

Incendis del Bages a partir de l'any 1970 
(Il·lustració: Federació ADF del Bages)

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades)

- "Un incendio provocado aislo a mil personas en Montserrat" (Diari el País, 19/08/1986)

- "Tres mil personas, atrapadas durante varias horas al monasterio" (Diari La Vanguardia, 19/08/1986)

Més informació:

- Fotografies dels incendis de Montserrat de 1986: aquí
- Notícia del telenotícies de TV3 del 19/08/1986: aquí
- Montserrat, un polvorí: aquí
- 25 anys dels incendis de Montserrat: aquí

06 de juny 2013

L'assassinat de Joana Garrucho

La caixera del restaurant McDonald's

La nit del 4 al 5 de desembre de 1994, la caixera del restaurant de la cadena McDonald's Joana Garrucho Valle de 30 anys es dirigia a una oficina bancària per dipositar la recaptació de la jornada (728.000 pessetes) un cop finalitzat el seu horari laboral. Era de matinada, les dues de la nit tocades, quan a pocs metres del caixer la van abordar tres individus i la van obligar a introduir-se en un vehicle amb el qual es van traslladar al poble de Castellfollit del Boix, on es va produir el robatori i possiblement l'assassinat a mans de Javier Amaya.

El cadàver es va trobar el 3 de gener de 1995 en un terraplè del terme municipal de Sant Salvador de Guardiola (Bages). Un conductor d'un camió va trobar casualment el cadàver de Joana Garrucho entre uns matolls al costat de la carretera que va de Manresa a Igualada mentre orinava. El cadàver de la noia, en avançat estat de descomposició, feia pensar a la policia que va ser assassinada el mateix dia de la desaparició. 

Durant el mes que va durar la seva desaparició la ciutat de Manresa va desplegar un operatiu de recerca intensiu de la noia, milers de persones coordinades per les autoritats policials van buscar-la, en especial al barri de la Font dels Capellans d'on era la Joana.

Un excés de confiança i una banda criminal

La mort de la caixera del McDonald's podia haver-se evitat si no l'haguessin enviat, de matinada i sola, a ingressar en el caixer les 728.000 pessetes de la recaptació. Una negligència que li va costar la vida, difícil d'entendre i d'assumir per una ciutat que s'havia bolcat en les tasques de recerca. L'any 1996, l'empresa que explotava la franquícia del McDonald's Bages Food SA, fou sancionada per una inspecció de treball per no oferir protecció als treballadors que ingressaven les recaptacions en entitats bancàries, fora de les hores d'obertura al públic. La inspectora Mercedes Vidal va afirmar que l'empresa fou la responsable de la mort de Joana Garrucho per no escortar-la amb seguretat privada fins a l'entitat financera.

Durant el judici, els tres processats per la mort de Garrucho van responsabilitzar dels fets a un quart acusat que es trobava fugitiu. Els processats també estaven acusats de dos assassinats més, però havien negat qualsevol implicació i havien atribuït els fets al fugitiu de la banda, Francisco Ruiz, àlies el Pocero. 

Bibliografia:

- "La empleada de la hamburguesería de Manresa murió el día de su desaparición" (Diari el País, 5/01/1995)

- "Restos de un medicamento calcinado llevan hasta una banda de atracadores y asesino" (Diari La Vanguardia, 15/06/1997)

- "Unas joyas conducen hasta el último acusado del crimen de Manresa y de dos muertes más" (Diari La Vanguardia,  28/09/1996)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades)

28 de maig 2013

El gran soviet de Manresa

Fotografia del soviet d'Ucraïna Oriental, any 1939. Fotografia: Wikipedia

"Anselm Corrons els féu veure que l'edifici de la Seu era un lloc ben adient per a instal·lar-hi "la seu central dels sindicats de Manresa". Així, l'altar major podria servir de "presídium" i a cada altar s'hi podria instal·lar un sindicat de cada ram. Corrons els féu un dibuix, amb una imponent falç i martell a l'altar major, que recordava les multitudinàries reunions dels sòviets".

El Salvament de la Seu, Joaquim Aloy

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, Manresa va patir una revolució anticlerical que va passar per damunt a moltes petites ermites i també esglésies que havien donat significat històric a la ciutat durant molts anys. El Comitè Antifeixista de la ciutat havia pres el poder, relegant a l'ajuntament local a mera comparsa. Una ciutat industrial no podia tenir elements religiosos, per tant, s'havien de substituir per altres edificacions més properes al proletariat: biblioteques, hospitals o fins i tot velòdroms. La basílica de la Seu, del Puigcardener, era el gran tòtem clerical, la basílica gòtica seria motiu de discrepància entre partidaris de l'enderrocament i el manteniment.

La controvèrsia dels mitjans

Durant la tardor de 1936 es va encetar un debat en els mitjans de la ciutat, amb postures que anaven des de l'enderrocament total de la Seu, la transformació del recinte en el presídium dels soviets de Manresa o el manteniment intacte de la basílica amb tota la seva col·lecció artística. El periòdic el Pla de Bages, que havia estat encauat pel POUM, es van escriure diferents raonaments i postures contraposades sobre quin futur li esperava a la Seu, seria derruïda per encabir-hi un gran parc públic o convertida en el nou soviet de Manresa?

Jo crec que la Seu, en lloc d'ésser una gran joia d'art, és un casal hon hi fan niu les òlives, una casa en la qual no hi pot viure ningú de tant fosca com és, i que representa l'acumulament d'un fanatisme de generacions i generacions. Ara és hora d'acabar amb tot el que ens pugui recordar els anys d'esclavitud en els quals s'obligava a la gent a construir aquests grans edificis, que algú ha dit que són d'un valor històric incalculable. "Ara que el poble ha trencat les cadenes que l'oprimien i va en camí de la seva llibertat, és molt millor construir edificis moderns, plens de sol, llum i alegria. "El passat és la mort, el pervindre és la vida; instaurem, doncs, un règim de llibertat i d'igualtat. "El meu vot és en pro de l'enderrocament de la Seu. 

Pere Fitó, "Mariné" ("El Pla de Bages", 3-10-36)

"Veig que la Seu està en perill. Quatre analfabets anticlericals, però casats per l'església i amb els fills batejats i sustentant per vergonya el nom d'un sant del santoral religiós, se les donen per fer el "furibundo" a deshora, enderrocant tot el que els sembla sense mirar prim. Feu-los anar una temporada a voltar món o a Barcelona a veure si enderroquen la Sagrada Família i la Seu d'allà o aparten de la vida artística i arquitectònica els valors que fins a la U.R.S.S. han respectat deixant-ho per museu del poble". 

Zurita Cervelló ("El Pla de Bages", 28-10-36)

"...segueixo opinant que la Seu s'ha de enderrocar, i un cop fora, al seu lloc hi hauria una bona miranda i regular Parc, que ara Manresa no té, i que a algun veïnat que ara no hi toca el sol hi tocaria" 

Pere Fitó ("Mariné") "El Pla de Bages", 31-10-36)

"L'edifici de la nostra Seu, amb la Cova per pedestal, és la millor vista artística del país. La Seu pot ésser un museu, una biblioteca -àdhuc si voleu un magatzem de serradures- però seguint l'exemple de Barcelona, mai es pot enderrocar, com tampoc enderrocaran allí les muralles romanes, ni la plaça del rei. "Lamentem que no tinguem idealistes capaços de saber el que és l'art, perquè si un poble no sap apreciar això, tampoc no sabrà comprendre que és el valor poètic, musical o literari. "Jo, Zurita Cervelló, naturista, bohemi, poeta, pintor i anarquista des de l'any 1909, desitjo i aspiro que encara que els meus óssos es quedin al camp de batalla, els pobles com Manresa, en la qual he passat els millors anys de la meva vida i on vàreig venir a buscar terra per plantar el meu fill, sigui un poble sempre progressiu i espiritual, on hi hagi anarquistes, de cultura sòlida i cor lleial. 

"Per Manresa i per l'ideal, no enderroqueu la Seu. Zurita Cervelló ("El Pla de Bages", 5-10-36)

En aquest debat dels mitjans, sorprèn la postura de l'òrgan oficial del sindicat CNT, Solidaridad Obrera que veia contraproduent el derrocament de la Seu. Com veurem a continuació, des del diari del sindicat es feia el símil amb les fàbriques, que es van fer per ordre del capitalisme i no s'havien de destruir o erradicar per aquest motiu.

"...¿qué razón asiste a los que han ordenado demoler la catedral de Manresa, por ejemplo, una de las principales obras arquitectónicas de Cataluña?... nadie tiene derecho a destruir lo que otros hombres, en otras épocas, construyeron, máxime cuando son obras que fueron regadas con el sudor de esclavos hermanos nuestros, que vive en ellas aún el espíritu de los artistas que la crearon y le debemos nuestro respeto. ¿Qué importa si fueron dedicadas a la religión? Las fábricas se hicieron para el capitalismo; la máquina se perfeccionó para anular al hombre, ¿es que lo destruiremos por eso? 

"Solidaridad Obrera" (octubre del 1936)


Bibliografia i documentació:

21 de maig 2013

El patró dels estudiants

Apedrega el penó a la torre Santa Caterina

"Santa Caterina, menjarem sardina, ous i botifarra, visca Santa Caterina"

El dia 25 de novembre era la diada de Santa Caterina d'Alexandria, patrona dels estudiants. Els estudiants de Manresa celebraven el dia amb una sèrie d'activitats. Al matí tocava la missa de rigor, i a la tarda, després del dinar, es reunien a l'escola per sortir amb els pendons o estendards fets de papers de colors, que tenien als balcons de casa seva, i que havien realitzat per aquesta festivitat. Anaven acompanyats dels mestres i professors, junts es dirigien al puig de Santa Caterina, on hi havia l'ermita de la patrona a resar.

Un cop finalitzat el rosari, venia la millor part de la festa estudiantil. Les obligacions religioses havien acabat i era moment del berenar i l'esbarjo, i sobretot, d'apedregar el penó. Apedregar el penó era un costum de la ciutat que es va mantenir pràcticament fins als anys 50 del segle XX. Abans aquesta tradició consistia a apedregar el "cap de ferro". El joc anava així: un noi es posava una cuirassa al cap mentre la resta tiraven pedres. Existeixen diferents versions en la qual, el qui encertava el cap havia de substituir el que duia la cuirassa, o una altra versió, era que el "cap de ferro" perseguia els altres i quan n'agafava un l'havia de substituir.

Aquest costum tan salvatge i macabre, típicament manresana, va variar substancialment al segle XIX, s'apedregava el penó que havien construït dies abans, en comptes de llançar pedres al "cap de ferro", és a dir, de llançar pedres a un noi amb el risc que implicava si erraves en el tir.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Més jocs amb pedres:

- Jugar a pedrades al Raval de Barcelona: Jugar a pedrades, aquí

16 de maig 2013

Manresans a la División Azul

Al servei del feixisme internacional

El juliol de 1941 el diari Ciudad anunciava el comiat de voluntaris de Manresa i també de Berga que emprenien un viatge cap a la Unió Soviètica "para combatir al lado del formidable Ejército del III Reich en la Cruzada emprendida contra el comunismo". Aquests voluntaris s'enrolaven a la División Azul, un cos de voluntaris organitzat pel mateix règim franquista i que tenia com a destinació el front oriental. El seu objectiu era combatre el comunisme al costat de l'exèrcit alemany juntament amb altres països que estaven sota l'òrbita dels nazis, com els romanesos, búlgars o finlandesos. Molts joves feixistes exultants amb el triomf de Franco el 1939 van apuntar-se ràpidament a la crida de la División Azul, d'altres els "recomanaven" que s'apuntessin a les famoses llistes per evitar tenir problemes amb les autoritats, una espècie de penitència per purgar els pecats de joventut i agradar a les noves autoritats.

A casa nostra el consistori municipal així com la delegació local de la Falange no van dubtar en exaltar el patriotisme dels herois de Rússia i la seva creuada contra el marxisme internacional. Els diaris i la ràdio narraven les batalles d'aquests soldats com si fossin autèntiques epopeies d'herois mitològics que lluitaven contra terribles monstres de dos caps que llançaven raigs de foc incandescent.

El 1943 Fulgencio Antonio Audina moria en ple combat i esdevenia el primer manresà que moria sota les ordres de Hitler, l'alcalde de Manresa li entregaria la Medalla de Bronze de la Ciutat pòstumament en reconeixement a la seva tasca. Un any abans un altre manresà, José María Checa Jiménez s'incorporava a la Unitat 250 de la Wehrmacht, que corresponia a la División Azul. Mentrestant també es va batejar la "Plaza División Azul" a l'actual Plaça 11 de Setembre, nom que es mantindria fins a l'any 1979.

Malgrat que havien passat quasi 10 anys de la Segona Guerra Mundial, el 17 de juliol de 1954 (coincidint amb el Día del Alzamiento Nacional) el banderí de la División Azul fou homenejat amb tots els honors en un gran acte d'adhesió al règim. Un any més tard, la ponència de Governació de l'Ajuntament de Manresa proposava lliurar la Medalla de Bronze de la Ciutat als excombatents de la "Centúria Audina" (nom del primer soldat manresà mort a la División Azul) que no havien estat condecorats l'any 1943.

Bibliografia:

- "Manresans i la División Azul": El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) realitzat per memoria.cat

Printfriendly