Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè la instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins al moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 amperes, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica és fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que haguessin de tenir a l'Ajuntament com al seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rendibles i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

Els viatgers de Manresa

Nou projecte del Centre d'Estudis del Bages

Han estat molts els viatgers il·lustres que han visitat la ciutat de Manresa durant segles i n’han deixat constància escrita. El projecte que abordem des del Centre d'Estudis del Bages és a través d’aquesta constància escrita: les cròniques, descripcions, cartes, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos d’aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, recuperar tot aquest material i fer valdre a través d’un projecte col·laboratiu entre el Centre d’Estudis del Bages, altres entitats de la ciutat i particulars interessats. “Els viatgers a Manresa” seria una compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit. Persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. És per tant un projecte de recuperació de les impressions que han deixat destacades figures (escriptors, poetes, polítics, pintors, militars...) que van passar per la nostra ciutat i també d’altres de més anònimes. Descriure una ciutat es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta última, la del viatger, la que volem posar en relleu i de marc de treball en aquest projecte. 

Viatjar i relatar sempre van lligats de la mà, i que visitants ens relatin les seves impressions de com és casa nostra ara i abans, ens ajuda a comprendre millor la nostra realitat local i quotidiana. La disposició del viatger en emprendre un viatge ha anat canviant amb el temps. Deia l’escriptor americà John Steinbeck que no són les persones les que fan els viatges, "sinó els viatges els que fan a les persones". El viatger il·lustrat del segle XVIII havia donat pas al viatger romàntic del XIX, i al viatger aventurer al segle XX. Com veien aquests viatgers la ciutat de Manresa? Que en van escriure? Que en queda? Preguntes que amb aquest treball volem respondre.

A qui va dirigit aquest projecte?

Amb aquest projecte la intenció del Centre d’Estudis del Bages és la de dur a terme una tasca de cerca i difusió de tot el que van deixar escrit els viatgers que van passar per Manresa durant diferents etapes de la història, i comprovar amb “ulls de fora” l’evolució de la nostra ciutat. Per això, considerem beneficiaris del projecte en qüestió tota la població de Manresa, posant especial èmfasi en aquells relats/escrits que veïns i particulars en general vulguin fer-ne un coneixement a través de cartes de familiars, fotografies i retalls de premsa de tota classe. Ens interessaria que tot aquest material quedés plasmat a la xarxa (a la Viquipèdia, en un bloc...), i que esdevingués per tant, un projecte compartit 2.0, que permetés la interacció de diferents persones, entitats i administracions interessades en la temàtica abordada en el projecte. En definitiva, desitgem que aquest projecte, tingui continuïtat un cop s’hagi realitzat i pugui ampliar-se sempre que sigui necessari.

Més informació:

- Els viatgers a Manresa: http://cebages.org/els-viatgers-a-manresa/

- La línia del Temps: Cronologia

Joan Peramiquel i Sivila

TERCERA PART: El passador de Súria

Finalment arribem al tercer i últim capítol dedicat al passador de Súria, Joan Peremiquel i Sivila. En el capítol segon vam explicar com en Joan va començar a fer de passador i com se les empescava per fer arribar la gent des de la frontera andorrana fins a la nostra ciutat, seguint les rutes del contraban.

En un dels seus viatges Peramiquel va portar set aviadors i van anar a casa d'en Joan, a Manresa. Els va veure el sereno i els va dir que anéssim alerta. L'endemà van agafar el tren a l'estació del Nord, el popular "eléctrico" de Manresa a Barcelona. Els bitllets sempre els treien els guies i familiars o persones de màxima confiança dels passadors per dissimular. Que una única persona comprés molts bitllets aixecava sospites. En una ocasió, en Joan acompanya a un grup de militars belgues i dos no van pujar al tren i van tenir la pensada de tornar allà on estaven amagats, al Congost. Quan en Joan va tornar de Barcelona els va trobar, l'endemà al matí els va portar amb tren fins a Barcelona, ja que en els viatges dels passadors no se solia estar més d'una nit en un mateix lloc.

El company guia d'en Joan (durant molts viatges) es deia Salvador Calvet, era de Puigcerdà i després de la guerra es va establir a Andorra on feia de paleta i va arribar a tenir 60 paletes treballant per ell. Els seus fills viuen a Andorra; era germà del darrer alcalde de Puigcerdà durant la guerra. Quan eren a Barcelona anaven en petits grups, novament per evitar suspicàcies, i es dirigien cap al consolat anglès (els consolats dels països ocupats pels nazis hi havia substitut el personal per col·laboradors) que era a la cantonada del carrer de Consell de Cent i després anaven al carrer de Jonqueres, en una de les cases més altes de Barcelona, tenia 16 pisos. Al consolat els atenia Miss Corlin que era una secretaria i també feia d'intèrpret. Al consolat els donaven tres mil pessetes per cada persona que portaven. Cobraven una quantitat de diners elevada, però la feina era de màxim risc, no sols pels passadors sinó pels grups de persones evadits, ja que si eren descoberts i detinguts eren tornats a la frontera davant els nassos de la Gestapo. En la majoria de casos els passadors havien de repartir aquesta quantitat entre tots els que ajudaven, el que avui en dirien logística. Molts passadors no eren de fiar, i robaven als grups que ajudaven a escapar, la majoria solien ser ciutadans jueus, que duien quantitats elevades de diners i sobretot joies a sobre. Afortunadament en Joan mai va topar amb aquests estafadors. D'altres passadors eren infiltrats, que a canvi de diners o "favors", informaven la Guàrdia Civil i la Gestapo de la frontera, quins passos i rutes seguien. 

En Joan Peramiquel calcula que va portar un total d'unes cent persones entre francesos, belgues i aviadors de diversos països, anglesos, canadencs, etc. La majoria eren militars que s'havien escapat dels nazis, un cop aquests havien ocupat el seu país, i ciutadans jueus que fugien de la Gestapo per evitar ser enviats en camps de concentració. En un dels viatges en Joan va portar a una persona que feia d'enllaç del Partit Comunista, i en un altre viatge va portar un que era l'enllaç directe entre París i el Comitè Central del Partit Comunista a Espanya, que li deien el "Comprendes"; era Luis Márquez Rosillo. Quan el va agafar la policia "va cantar" tot el que sabia. Ho va explicar tot, com havia vingut des de França, com havia passat la frontera amb el grup d'en Joan que operava des de l'hotel Palanques d'Andorra i les cases per on havien passat fins a arribar a Manresa.

El recorregut d'en Joan: Andorra - Manresa

Passaven la frontera andorrana a la dreta del riu Valira i a la dreta de la Seu. Normalment passaven el riu Segre entre la Seu i Alàs, quasi sempre per dins l'aigua que els arribava fins a les cuixes. Una vegada, en Joan fins i tot va passar-lo amb una dona polonesa a coll. Després anaven cap a El Ges. Allà, a la vora de la serra del Cadí, descansaven i els feien menjar. Després anaven cap a la Vansa, després cap a Ossera i pujaven cap al Coll d'Ares. A l'altre cantó hi havia l'Alzina i Alinyà. Aquí reposaven i dormien en una fonda sense fer gens de soroll. 

L'endemà anaven en direcció cap a Solsona, cap a la serra de la Torregassa i fins a cal Rajolí, que era una casa de pagès, i allà paraven i passaven la nit. L'endemà continuaven cap a Castelltallat, fins a cal Pons on feien nit de nou. Allà hi passaven el dia i a entrada de fosc començaven a caminar fins a Manresa. Els portaven fins al Congost, molt a prop de l'estació del Nord. Després anaven a buscar bitllets i amb el primer tren del dia marxaven cap a Barcelona. En els viatges en Joan sempre portava unes espardenyes de recanvi lligades a la cintura. També portava un mocador de farcell amb la mica de menjar, que solia ser pa, xocolata i llonganissa. De beure no en portava perquè podia beure en fonts i rieres que trobava durant el trajecte.

En Joan va tenir sort i mai fou descobert. Encara que en alguna ocasió va estar en perill real. Una vegada a Cornellana els esperava la Guàrdia Civil perquè havien agafat a una persona que va xerrar per on passaven en Joan i els passadors. Però va resultar que un home de Cornellana els va avisar que havien mort un home. Es tractava d'un xicot de Fórnols que treballava de pagès i havia desertat. Aquest xicot sortia amb una noia de Cornellana i es va trobar la Guàrdia Civil, que li va demanar "l'alto". Espantat, va fugir, però la parella de Guàrdia Civil li van disparar i el van matar. Un veí de Cornellana que feia contraban va explicar als passadors l'ocorregut perquè canviessin de ruta. 

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Els dos primers capítols: "Joan Pere Miquel, el passador de Súria"

- Primer capítol: aquí
- Segon capítol: aquí

Joan Peramiquel i Sivila

SEGONA PART: El passador de Súria

Continuem amb la segona part de la vida d'en Joan Peramiquel i Sivila i com va decidir fer-se passador i fugir a les muntanyes per evitar ser capturat per la Guàrdia Civil.

El dia que en Joan va marxar, eren les deu del vespre. Cap a cal Trist, cap als Riols, tot eren camins de vinyes, cap a Pala Vell, cap a la Rata, va passar per les obagues de Valldeperes, allà va caure un xàfec que els va deixar amarats. A punta de dia cap a Cardona, en Joan va prosseguir el seu camí, passant per la vora del riu. Riu amunt va fer cap a una casa de pagès que en diuen Els Torrents. Allà el va acompanyar un altre guia fins a la Coma, una mica més amunt de Sant Llorenç de Morunys. En Joan coneixia una mica la zona perquè havia anat a Tuixent a buscar patates. Un cop allà va anar a dormir i al cap d'una mica, espantat va cridar: "Collons! Sento que enraonen en castellà i malament aquí, eh! No vols dir que és la Guàrdia Civil?" En efecte, era la Guàrdia Civil que va venir per demanar al xofer del cotxe de línia si havia pujat a ningú perquè ells n'havien agafat quatre. Per sort no va ocórrer res i en Joan es va adormir.

L'endemà va continuar sol cap a Tuixent, sense cap guia, cap al Molí de Fórnols, perquè li havien dit que en aquella zona sempre hi passaven contrabandistes i el portarien fins a Andorra. En Joan va anar cap a Cornellana. Allà va estar uns dies en una casa, un hostal que en deien Cal Roget. Allí es dedicaven a comprar fardos de contraban i després els venien avall. Hi havia un contrabandista que li deien "El Pequeño" que va ser el que li va dir que l'acompanyaria fins a Andorra, però amb el compromís de baixar un paquet des d'Estamariu fins a la Coma, a cal Joan del Batlle. Un cop a Estamariu va agafar el paquet i altre cop avall fins a la Coma. L'endemà en Joan va tornar cap a Cornellana. En aquest viatge en Joan anava acompanyat de més gent, el passador "Pequeño", un xicot de Cornellana que es llogava per portar paquets i una dona que havia marxat de l'home. Al cap de pocs dies, en Joan finalment va arribar a Andorra, on seguiria treballant.

L'estada a Andorra i els primers viatges a Manresa

En Joan un cop instal·lat a Andorra va començar a treballar per al batlle que li deien "el Cinto" i més endavant va treballar a Canillo per un fuster que es deia Jaume Garalt. Allà en Joan va tornar a treballar de fuster com quan era jove, però de tant en tant també feia algun viatge per portar gènere de contraban. Alguna vegada fins i tot havia baixat fins a la ciutat d'Igualada a portar paquets.

Va arribar un moment en què en Joan va començar a passar gent per la frontera i a baixar-los cap a Manresa. L'objectiu era l'Estació del Nord, la RENFE d'avui en dia. Un dels que hi intervenia era un que es deia Forner, que fou el pare del síndic d'Andorra anys més tard. Després de la guerra es va casar amb la pubilla de Cal Palanques, que era un hotel important que hi havia a la Massana, i així es va convertir en andorrà. Aquest és un dels que estava en sintonia amb gent de França que portaven gent i que eren aviadors i militars francesos que fugien dels alemanys i la Gestapo, i ciutadans jueus de diferents països d'Europa. A Andorra hi havia molts refugiats i hi havia una xarxa ben organitzada que els ajudava a sortir d'Andorra, travessar la frontera i arribar fins a Barcelona, on els consolats dels països aliats els aconseguien visats i tenien pisos segurs on poder amagar-se. 

En Joan aviat va formar part del grup de passadors de Cal Palanques. Els anava baixant i els portava al consolat anglès, belga o francès, depèn de l'ocasió. Quan baixaven gent ja no feien contraban. Portaven grups de persones, a vegades eren 7, a vegades 12, i en una ocasió en Joan arribaria a portar 21 persones. El trajecte era d'Andorra a Manresa a peu. Arribats a Manresa anaven fins al Congost i d'aquí cap a l'estació on agafaven el tren, el popular "eléctrico" fins a la Plaça Catalunya de Barcelona. En aquestes expedicions sempre anaven dos guies. En Joan mai va anar sol en aquests viatges, de fet en Joan no parlava francès i per tant era necessari un segon guia que parlés aquest idioma per assegurar el trajecte.

Bibliografia de referència: 

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Joan Peramiquel i Sivila

PRIMERA PART: El passador de Súria

Diferents entrades d'aquest bloc han parlat dels passadors que durant la Segona Guerra Mundial van ajudar a passar persones de la França ocupada pels nazis al nostre país, travessant els Pirineus. Els més populars foren en Joaquim Baldrich o en Joan Català Balaña, gent de muntanya i ben preparada, que van ajudar a passar molta gent: jueus, soldats aliats... Aquesta entrada és un xic diferent, parlarem d'un passador de casa nostre, en Joan Peremiquel, nascut a Súria, però que va passar bona part de la seva vida al popular barri de l'Avecrem, de Manresa. Part d'aquesta entrada ha estat possible gràcies a una entrevista que es va publicar a la Revista Dovella (que edita el Centre d'Estudis del Bages) l'hivern de 1999, on en Joan repassa els moments més importants de la seva vida i com va decidir fer-se passador.

Joan Peramiquel i Sivila va néixer a Súria (a 12 quilòmetres de Manresa) el 18 de novembre de 1910. A casa seva en deien cal "Torrenté". El seu pare era pagès i la seva mare treballava a casa. Eren petits propietaris i tenien el just per viure de les seves terres. Va anar a l'escola dels capellans al poble vell de Súria fins als 14 anys. Va començar a aprendre l'ofici de fuster i els vespres continuava estudiant. Era un privilegiat perquè molts nanos a la seva edat no podien anar a l'escola, ni tan sols la nocturna. Va treballar de fuster fins poc abans d'esclatar la Guerra Civil. Tres anys abans, s'havia casat amb la Teresa Sabaté i se n'havia anat a viure a casa els seus sogres a la Colònia Palà (Palà Vell, al municipi de Navàs). A la Colònia Palà com que no hi havia gaire feina de fuster, va anar a treballar a la fàbrica amb la seva dona, on va aprendre a fer funcionar els telers de les fàbriques. Amb poc temps en Joan ja duia ell sol 12 telers.

Vida política: inicis a la UGT de Palà i primers dies de la Guerra

El pare d'en Joan cobrava les cadires de missa, però era votant d'Esquerra. Segons explicava el seu fill a l'entrevista realitzada a la Revista Dovella:

"Era d'aquells que les matava callant. No podia pas dir que votava l'Esquerra". 

Va ser el 16 de febrer de 1936 que en Joan va començar a intervenir en política de forma activa i present. Va fer d'apoderat per a l'Esquerra a Pala; i d'interventor perquè a la colònia no es trobava gent per fer-ne. A Palà en Joan i d'altres companys de la fàbrica van organitzar les bases del sindicat de la UGT. Anaven d'acord amb els de la UGT de Súria, la majoria d'ells comunistes i treballadors de les mines. En Joan fou escollit el primer president de la UGT de Palà.

Quan va esclatar la Guerra, de seguida es va formar un Comitè Directiu a Palà i d'aquest es va fer càrrec de l'ordre a la colònia. Amb la creació del PSUC pocs dies després de l'esclat de la Guerra, en Joan es va passar al nou partit, per formar part del Comitè de l'ajuntament de Súria. La fàbrica fou col·lectivitzada pels treballadors, i tant el director com l'escrivent foren els mateixos. Aquest fet després els passaria factura, ja que ambdós foren expulsats per les noves autoritats franquistes el 1939. També la botiga de la colònia va esdevenir una cooperativa popular i els pocs camps que hi havia al costat de la colònia s'hi van plantar patates que aguantaven bé el fred i es repartien entre els habitants i treballadors de les fàbriques.

Durant les primeres setmanes de la guerra pujaven cotxes de Manresa que se n'enduien propietaris, amos, gent de dretes i de missa de Palà. Els primers mesos de la guerra a la Colònia Palà en Joan va evitar que molta gent conservadora fos presa per diferents organitzacions, partits i sindicats d'esquerres. Aquest fet, després de la Guerra, amb el triomf franquista, li suposaria un aval per les noves autoritats, tot i que molts dels que havia salvat no van actuar de la mateixa forma quan els torns van canviar en un primer moment. Ell mateix ho explicava a l'entrevista:

"No se'n van endur ningú i mentre hi vaig ser no hi va haver cap mort. Això, quan em van agafar, em va salvar molt. Perquè el nou alcalde franquista, que era un dels que se'n volien emportar, no va negar res del que jo havia fet però va dir: "considero que mentre hi va ser ell, no hi va haver cap mort degut a ell". Jo llavors era el president de la UGT i del Comitè".

El final de la Guerra i la fugida a Andorra

Durant la Guerra en Joan fou cridat a files, primer a Roses i després a Madrid, a Vicálvaro, i més endavant a Terol i València. A la ciutat del Túria és on va viure el final de la Guerra. Directament pres per l'exèrcit franquista fou enviat a Madrid. Va aprofitar un permís per marxar amb tren, primer a Saragossa, i d'allà fins a Manresa. Un cop arribat a Súria i Palà, el carnisser del poble, que havia repartit propaganda de la CEDA durant els anys 30 i que l'havia salvat de caure en mans de cenetistes, el va detenir. En Joan es va escapar saltant tres pisos i va travessar el riu, per endinsar-se dintre el bosc. En Joan no en tenia ni idea de nedar, però això no el van aturar ni un instant i va aconseguir escapar. L'aigua li arribava fins al coll, va tenir sort i no es va ofegar. Va travessar la riera de Saló i es va amagar al bosc, fins que es va trobar un antic rabassaire conegut que estava treballant a la vinya, li va comunicar que la Guàrdia Civil el buscava per la zona.

En Joan no podria tornar a casa durant una bona temporada. Va aconseguir amagar-se a casa d'una tia de la seva dona, a prop de Palà, durant quasi mig any, fins que va decidir que havia de marxar si no volia estar sempre amagat i fugint de la justícia franquista. Un veí de la zona el va posar en contacte amb una persona que passava gent per la frontera d'Andorra. En Joan decidit a marxar, va escollir prendre el camí cap a Andorra per evitar ser capturat.

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

- Història de Palà: www.paladetorroella.cat/origens.htm

El cap tallat d'un sarraí i jugar a matar jueus

La Setmana Santa, tradició de sang i venjança

A la Seu de Manresa ens deien quan érem petits, potser per fer-nos por o perquè senzillament ens portéssim correctament, que hi havia el cap d'un sarraí mort. Trofeus similars aquests es trobaven llavors en no poques esglésies, basíliques o altars com a recordatori de tants segles de lluita contra els infidels i de batalles contra turcs i pirates. El cap del sarraí de la Seu l'hi havien tallat durant la glorificada "Reconquesta" cristiana de la península Ibèrica. Així doncs, el cap d'un moro penjat a la basílica de la Seu com qui no vol la cosa i per Setmana Santa, davant els seus ulls sense vida, la canalla es dedicava "a matar jueus", tot això davant el presbiteri, ple de gent i amb tota la família. Així anaven les coses a principi dels anys seixanta a Manresa, així ens explicaven els nostres pares i avis com era la celebració i els rituals de la Setmana Santa. El que ara en dirien islamofòbia i antisemitisme, havien estat ben alimentats, generació rere generació, no només a casa nostra sinó en molts altres regnes cristians europeus fins entrat el segle XX.

La Setmana Santa és, o almenys era abans, temps de silenci, recolliment i devoció. El Dijous Sant, però, aquest silenci sepulcral es trencava per complet amb un costum entre la població creient, el de matar jueus, l'objectiu del qual era realitzar el màxim de soroll possible amb carraus, matraques o xerracs. El costum de matar jueus ja no es practica, actualment, a causa de la forta càrrega d'incorrecció política que comporta. I és que la tradició pretenia trencar el silenci de la Setmana Santa com una forma de venjar la mort de Jesucrist, culpant-ne simbòlicament l'anomenat "poble deïcida", el jueu, l'enemic tradicional i secular de tota la cristiandat.

Des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les mateixes campanes de les esglésies encara ara emmudeixen en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist. La saviesa popular explica que, durant aquest període, les campanes fan dejuni. 

Per bé que en alguns indrets ja es començava a matar jueus el Diumenge de Rams, els moments àlgids de la tradició tenien lloc el Dijous i el Divendres Sant -dia en què pròpiament es commemora la mort a la creu- durant l'anomenat "ofici de tenebres", que se celebrava en les matines dels tres darrers dies de Setmana Santa. Acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els fidels picaven de peus i sobre els bancs amb carraus, matraques i xerracs en record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.

Bibliografia:

- DALMAU, A. (2005). Les festes tradicionals que no hem de perdre. Barcelona: Columna.

- DOMENECH, X., "El cap tallat del sarraí", Diari Regió7, 04/06/2010

Història d'una decepció

10 anys del fallit avortament de "La Fàbrica Nova"

El 3 d'octubre de 2005 es donava el primer cop de mall de l'operació de la Fàbrica Nova, una intervenció que havia de dotar Manresa d'una nova centralitat i que deu anys més tard, ha acabat esdevenint la decepció urbanística més gran de la història de la ciutat. Un bluf, de proporcions èpiques, un somni d'una nit d'estiu que avui en dia s'està podrint literalment a l'aire lliure des de fa quasi vuit anys, quan les obres es van aturar l'any 2008. "Ara va de bo", va ser el missatge que autoritats i representants de les empreses promotores van llançar per deixar clar que començaven les obres d'un projecte històric que capgiraria la fesomia de sis hectàrees al nucli de Manresa havien de convertir una de les fàbriques més grans de Catalunya en un nou espai de referència a la ciutat.

L'octubre del 2008, l'emblemàtic complex fabril de la Fàbrica Nova de Manresa va canviar d'amo. La família Sanahuja es va vendre per 42 milions d'euros la seva part de l'operació a Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa, per intentar eixugar deutes de Sacresa, que va fer fallida. Deu anys després no hi ha ni el gran parc urbà projectat amb 685 arbres de 25 espècies diferents ni els 420 habitatges ni el pàrquing subterrani d'un miler de places ni 10.000 metres de superfície comercial ni les places ni els punts d'aigua ni el canal que havia de recórrer el límit del parc de Sant Ignasi i anar baixant fins a les Piscines Municipals. El que sí que hi ha és una operació a mitges que passa adormida un any rere l'altre a l'espera que es posi a lloc el mercat immobiliari després de la punxada de la bombolla del totxo que va fer fallida a la promotora Sacresa i va fer anar a parar la seva part de l'operació a mans de Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa. Més recentment el Banc Sabadell es va quedar un terreny de 2.300 metres quadrats que fins llavors era propietat de Cots i Claret, exsocis de Sacresa en l'operació.

Espais per protegir o per tirar?

Dels vint edificis que havia tingut el complex industrial de la Fàbrica Nova tan sols en queda la nau de l'any 1925; una part molt petita del total. La polèmica va sorgir quan es va començar a enderrocar tot l'interior de les grans naus de la fàbrica per deixar tan sols les façanes exteriors, avui tapades amb grans lones de roba per evitar veure la brutícia i la descomposició del seu interior. És realment un cas insòlit en un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat, es buidés completament com la closca d'un ou. De fet, per observacions de l'evolució de les obres al llarg d'aquests anys, s'ha buidat l'interior i molt més, fins i tot han desaparegut algunes façanes i una gran quantitat d'elements de ferro, víctimes de la deixadesa -tant de l'empresa privada responsable com de manca de voluntat política municipal- i sobretot del vandalisme i com no, dels saquejadors i lladres de ferro (drapaires il·legals). L'any 2006, Jaume Serra i Carné, historiador i membre de la Comissió de Defensa del Patrimoni del Centre d'Estudis del Bages, deia al respecte: 

"La Fàbrica Nova és una catedral del treball. Les naus són les plantes, els pilars són les columnes de ferro, les voltes són les encavallades i els revoltons, els nervis de pedra són les bigues de ferro, el campanar és la xemeneia i la torre de l'aigua. Cal que es conservi tot l'edifici sense mutilar-lo, sense desgraciar-lo. No val que sols es conservin les parets exteriors, que es conservi sols la façana. Com a patrimoni que és cal que es conservi íntegrament i es restauri amb respecte i rigor. Manresa no pot deixar-se destruir la Fàbrica Nova perquè és un patrimoni bàsic de la ciutat, un dels seus símbols de la ciutat moderna. És un patrimoni que forma part de la identitat de la ciutat, és història viva per a moltes generacions de treballadores i de treballadors que hi van deixar anys de vida, de treball i de lluites obreres."

La Fàbrica Nova segons l'arquitecte Batlle i Roig. 

Més informació al bloc:

- La gran marca: la Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova, aquí

Bibliografia:

- Bloc: Frank Gómez. Passat industrial (1985-2015)

- Diari Regió7: "Avui fa 10 anys de l'arrencada fallida de l'operació de la Fàbrica Nova" (03/10/2015)

- Diari Regió7: "La Fàbrica Nova de Manresa, encallada des de fa 50 mesos" (10/01/2013)

- Templos Modernos: http://www.rtve.es/alacarta/videos/repor/repor-templos-modernos/3063169/

Retrospectiva del Passeig Pere III, fàbriques i cafès

La popular via manresana amb les taules tradicionals i els cafès a la fresca, en dues instantànies dels anys 40. A la fotografia de dalt i podem veure el "Hotel Mundial" i en la imatge de sota encara s'hi pot veure la xemeneia de la fàbrica de galetes "La Polar".

Fotografies: Arxiu Comarcal del Bages - l'Abans. Manresa, recull gràfic de 1876-1965.

Els maçons de la Muralla Sant Francesc

El Triangle Rubricatus, Gemursind Sanmartí i una campanya de boicot

Carnet de resident francès de Gumersind Sanmartí (Memoria.cat - Arxiu familiar)

Som molt pocs els que sabem que a Manresa es va instal·lar una lògia maçònica: el triangle Rubricatus, sota els auspicis de la Gran Lògia de Catalunya que formava part de la Federació de la Gran Lògia Espanyola. Gumersind Sanmartí Prat, Joan Torras Morera i Lluís Mas Pons van constituir aquest triangle el 2 de febrer de 1935 en un local de la Muralla Sant Francesc numero 9. El 26 de febrer, poques setmanes després, s'acceptaven els "requisits" del triangle Rubricatus a la Gran Lògia de Catalunya. El nom "rubricatus" fou el nom que van escollir els romans per al riu Llobregat. Els sediments de fang que en aquella època transportaven els corrents del riu van motivar el nom "riu rogènc", en llatí rubricatus. 

A banda dels tres personatges abans esmentats, se'n sap poca cosa dels maçons a la nostra ciutat, un tema poc estudiat en profunditat i/o amb escasses referències que encara no han vist la llum. L'Associació Memòria i Història de Manresa va rescatar documents de l'Arxiu de Salamanca que havien servit als franquistes per desmantellar el triangle Rubricatus, en els famosos tribunals del TERMC (Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo). D'aquests documents destaquen l'informe policial a Gemursind Sanmartí Prat, comerciant que havia format part de la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa el 14 d'abril de 1931, i l'intent de boicot a comerciants de Manresa el mes de juny de l'any següent.

L'informe policial de Gemursind deia d'ell que era un subjecte perillós, membre d'ERC i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Manresa amb l'inici de la Segona República, i sobretot fundador de la lògia maçònica Rubricatus l'any 1935. Amb l'arribada dels franquistes es va exiliar i morí al Principat d'Andorra als 82 anys. Gemursind Sanmartí fou processat "en rebeldía", ja que la policia espanyola no va aconseguir atrapar-lo mai. Un altre document interessant, fou el que es va utilitzar com a prova acusatòria contra Gemursind Sanmartí a causa de les seves activitats polítiques, era aquesta recomanació a favor seu pel càrrec d'Inspector de Treball que fa, el juny de 1932, el diputat Francesc Farreres i Duran, tot justificant que:

"a causa de haberse presentado en candidaturas con la coalición republicana socialista, para las elecciones de 12 de abril [1931], vése objeto de un intenso boicot por parte de los comerciantes de Manresa, lo que le obligará a liquidar su negocio"

Bibliografia:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 27 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

Un pont insatisfet

Un desnivell a combatre i una terrassa davant l'estació del Nord

Projecte de la nova estació i del pont d'entrada a la ciutat, dels enginyers Josep Llansó i Eduard Peña.

(Arxiu Municipal de Manresa)

L'any 1911 la ciutat de Manresa confiava que l'estat es faria càrrec del pont que havia de comunicar la plaça de la Reforma amb l'estació del Nord. El temps anava passant i el Ministeri d'Obres Públiqúes no donava cap senyal de voluntat, així que l'ajuntament va iniciar gestions amb la companyia dels ferrocarrils del Nord (l'actual Renfe) perquè aquesta empresa contribuís a la realització del projecte del pont de la Reforma. Tres anys més tard, es demanaria ajuda a la Diputació de Barcelona, que finalment concedí una subvenció, sense fer-se càrrec de la direcció i execució del pont. Tot i això encara hagueren de passar 12 anys i esperar una moció de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, en què un ple especial de l'ajuntament aprovés d'urgència la redacció d'un projecte de pont nou sobre el riu Cardener, davant l'estació del Nord. El projecte el firmaren els enginyers Joaquim Llansó i Eduard Peña. Fins i tot es demanà a la Companyia del Nord, que fes una nova estació de viatgers que s'adaptés al nou pont.

El projecte presentat era espectacular i trencava tots els esquemes. El nou pont contemplava un accès directe a l'estació, mitjançant una rasant per la carretera d'Esparreguera, creant una terrassa a l'entrada de l'estació del Nord, que salvaria el desnivell entre la plaça de la Reforma i l'estació. Es construirien unes escales dintre el recinte de l'estació perquè els usuaris poguessin accedir a les andanes. La idea era genial. Tot i l'enginy presentat, el projecte no va agradar gens ni mica als comerciants i industrials de Manresa, que no els feia molta gràcia això que el nou pont passés per sobre la carretera. El projecte fou ràpidament tombat per la majoria dels regidors de l'ajuntament -que en plena dictadura era més una cambra de cacics, amos de fàbriques i propietaris que no pas la voluntat d'unes urnes- per l'alt cost de la seva construcció, per les obres que s'haurien de fer a l'estació per adaptar-la i construir-hi un terrat d'accés a les vies, i finalment perquè els honoraris exigits pels enginyers eren massa cars, més de 86.000 pessetes (un autèntic dineral per l'època). L'ajuntament es quedà amb uns bonics dibuixos i plànols, pagats a preu d'or i poca cosa més, que de fer-se realitat haurien estat una important obra, que per exemple, avui en dia, ens haguessin permès crear una genial terrassa davant del riu Cardener per observar la Seu, el Pont Vell i part de la Cova, des de l'estació del Nord.

La Guerra Civil i el "nou" pont de la Reforma

El juliol de 1936, esclatava la Guerra Civil, però això no és motiu perquè l'arquitecte municipal d'aquells dies de Manresa, Pere Armengou, aturés la seva feina. Ell i l'enginyer de camins Antoni Ochoa havien dissenyat un nou projecte de pont que unís de forma eficaç l'Estació del Nord (Renfe) amb la plaça de la Reforma, que era poc més que un monticle de terra ple d'herbes sense urbanitzar de la prolongació de la plaça de les Creus. El nou pont que s'havia de realitzar entre la plaça de la Reforma i l'estació del Nord, havia de substituir la vella palanca de ferro per un nou pont de dimensions més grans, perquè poguessin passar vehicles, camions i autobusos, però hi havia un problema, el desnivell entre la plaça i l'estació. Rebutjat el projecte de fer un pont i una terrassa a l'estació, aquest nou projecte s'ajustava més a la funcionalitat que no pas a l'espectacularitat.

La solució proposada implicava resoldre el problema del desnivell de 12,76 metres que hi havia entra la carretera d'Esparraguera (antiga C-1411) i l'entrada a la ciutat per la plaça de les Creus. Es tractava de construir un pont lleugerament inclinat amb una rasant del 3%. La rasant de la calçada del pont a la plaça de les Creus seria del 7% i d'un 9% l'accés des del Passeig del Riu; a més a més es recomanaven unes altres millores que afectaven la Companyia del Nord i la carretera, la qual cosa obligava l'ajuntament de Manresa a fer un pla conjuntament amb l'empresa ferroviària i la diputació de Barcelona, titular de la via.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Ed.Zenobita, 2009 

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- GARCIA, Gal·la: «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial, 2001

Vies fora!

L'expansió del tren al segle XX

La ciutat de Manresa començava el segle XX com un punt de referència de molts projectes de construcció de noves línies de ferrocarril. La seva posició central del país la feia la via més adient per comunicar la costa, l'interior i la muntanya. A finals del segle XIX existien molts projectes sobre la taula, la majoria estaven fora de qualsevol plantejament econòmic i molts implicaven grans obres, amb túnels, aqüeductes i ponts per salvar les valls, els rius, etc. Un dels més importants fou el Proyecto de ferrocarril eléctrico de Barcelona a Manresa, presentat el 1908, que, passant per Rubí, Olesa de Montserrat, la Puda, Monistrol, Sant Vicenç i el Pont de Vilomara, havia d'arribar a través d'un túnel sota les Marcetes a la ciutat de Manresa per just l'altre cantó per on arribava l'actual tren de la Renfe. Aquest projecte contemplava un baixador al barri de Viladordis i un recorregut més "urbà" fins a arribar a l'estació Manresa-Alta.

La rescissió econòmica dels primers anys del segle XX (on Manresa va arribar a perdre habitants) va fer que moltes companyies de ferrocarril, hagueren de fer esforços econòmics i fusions per tal de fer front a la situació econòmica. El 1919, es creava la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC), per la fusió de dues companyies: la Companyia del Ferrocarril Central Català (Igualada-Martorell) i la integració per la seva explotació conjunta del Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga. Aquesta nova societat, tenia dues línies de tren incomunicades, per la qual cosa fou necessari crear un traçat nou per fusionar els dos traçats. Amb aquest objectiu es va inaugurar el 1924 el traçat Manresa-Alta a Martorell. D'aquesta forma els trens de Berga, els de Manresa, Igualada i Martorell quedaven integrats en un sistema ferroviari únic, centralitzat a Martorell. Avui en dia formen part de la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Amb aquesta construcció també s'aconseguia enllaçar amb el tren-cremallera de Montserrat que quedava despenjat a Monistrol de Montserrat, construït el 1892.

Dos anys abans de la inauguració del traçat Manresa-Martorell, les coses seguien millorant en el que feia el tren. L'any 1922, es construïa la doble via de la línia del Nord (Renfe) de Barcelona a Manresa, una gran millora en la qualitat del servei, reduint el trajecte de dues a hores a poc més d'una. Aquestes obres, per exemple, obligaren a moure de lloc la capella de la Guia, al lloc on avui la podem veure. Seria el tercer cop que la capella havia de ser traslladada, ja que a les obres inicials del tren, al segle XIX, es va enderrocar l'original i es va traslladar uns quants metres més amunt.

Fou el bienni daurat (1922-1924) del ferrocarril, va suposar que la ciutat de Manresa, disposés de dues companyies de ferrocarril per desplaçar-se fins a Barcelona, així com a les capitals vallesanes de Terrassa i Sabadell i les ciutats de la conca del riu Llobregat, com Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Sant Boi de Llobregat, Cornellà o Hospitalet de Llobregat. De fet, hauriem de sumar una altra línia de ferrocarril. L'any 1918 la companyia belga Solvay inaugurava el ramal ferroviari industrial (tot i que havia transportat viatgers durant molts anys) que anava de Manresa-Alta a Súria per tal de transportar les sals potàssiques d'aquesta població.

* Més informació sobre el ferrocarril a Manresa, prem l'etiqueta (tag) "El ferrocarril a Manresa"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Zenobita, 2009

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- PEREARNAU, Jaume. «El carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques». Revista Dovella, 3, 1981