13 de maig 2018

Els últims del Carme

La darrera guàrdia de la caserna

El 24 de març de 1965 es va fer l'última guàrdia a la Caserna del Carme. El 1965 una reestructuració de l'exèrcit va obligar a traslladar el Batalló Catalunya de la Divisió d'Urgell 42 a Lleida i a Berga. D'aquesta forma Manresa "desapareixia dels mapes" de l'estructura militar espanyola. La ciutat deixava de ser un lloc on es feia la mili. Isaac Rodríguez, comandant d'infanteria, es va quedar com a vigilant del quarter fins que se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Manresa, que el va destinar a alberg. Des del 1849, a conseqüència de la desamortització dels governs liberals de torn de Madrid, el convent de les carmelites (d'aquí ve el nom del Carme) va ser cedit pel govern central a la ciutat perquè el destinés a caserna militar.

L'antiga caserna del Carme de Manresa era clau, per la muntanya catalana, ja que, gràcies al ferrocarril -que va arribar a la ciutat l'any 1859- hi podien anar tropes militars de diferents indrets de forma ràpida, si ho comparem abans de l'arribada del tren a Manresa. L'aparell i complex militar del Carme ocupava la major part del Puigmercadal. Les quadres del bestiar i altres dependències s'estenien pels carrers de l'entorn de la caserna: carrer Pedregar, la Canal i la Canaleta. Un altre espai, fortament vigilat, era el polvorí, que al principi estava situat al carrer del Pedregar. Posteriorment va ser ubicat al costat de la torre de Santa Caterina l'any 1949. A partir d'aquell mateix any la plaça militar de Manresa es va constituir en seu de la 42 Divisió, amb els batallons Barcelona IV i Catalunya IV.

Trobades d'antics soldats

Fa poques setmanes el diari Regió7 publicava que els darrers soldats que van fer la "mili" a Manresa encara es trobaven un cop a l'any. Una dotzena de soldats voluntaris (juntament amb les seves parelles) es reunien anualment en una trobada per recordar els vells temps i les antigues batalletes de la mili. El grup de voluntaris va entrar el setembre del 1963 a la caserna del Carme, d'aquí els van destinar dos mesos al campament de Talarn (Pallars), en el qual van jurar bandera i van tornar al novembre del mateix any a Manresa. Els darrers anys a la caserna del Carme, només hi havia uns 116 soldats i es feia molt poca instrucció.

Bibliografia:

- CASAS, Eva (08/05/2018): Més de mig segle preservant el record de la caserna militar del Carme de Manresa. Diari Regió7.

- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Manresa: Zenobita. 

03 de maig 2018

L'estació, la fàbrica i finalment la ciutat


Vista aèria de Manresa l'any 1929, amb l'estació de Manresa-Alta al bell mig de la fotografia. Al fons es pot observar la Fàbrica Nova. 

Fons: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fotografies aèries de Catalunya. (Gaspar i Serra, Josep)

22 d’abril 2018

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueva l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'instava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fóra encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat després d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament, poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, perquè eren atacs ben perpetrats, amb un gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prèdiques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat a avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, una altra font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, i també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rapinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment, a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares en l'àmbit d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, per tant, els jueus estaven sota la jurisdicció directa del monarca. Qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929). Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016). Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

13 d’abril 2018

L'obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos

Els quioscos de begudes

Una de les fites del creixement urbanístic de la Manresa industrial fou la construcció del Passeig de Pere III. Un vial en forma d'avinguda arbrada que rodeja el puig de Puigterrà i que fa poc més d'un quilòmetre. Amb les velles muralles a terra, a la dècada dels anys 80 del segle XIX es va planificar una gran via que obrís la ciutat i deixés enrere el traçat de la vella Manresa medieval, de carrers i carrerons estrets. El primer tram del Passeig Pere III es va inaugurar el 1891, pel dia de Sant Pere. Aquest tram transcorre de la Plaça Sant Domènec fins a la cruïlla amb el carrer Àngel Guimerà, i bona part circula per sobre de l'antic torrent dels Predicadors.

El nou Passeig va esdevenir en un dels espais favorits d'oci de les noves classes socials de Manresa. Un símbol d'identitat popular on la societat es trobava tot caminant, rics i pobres, obrers i amos, tothom volia transcorre per una gran avinguda ampla i que aviat s'ompliria de nous espais d'esbarjo com cafès, teatres, quioscos de begudes i fins i tot cadires a l'aire lliure per prendre la fresca sota l'ombra dels grans arbres. Podem fer un breu repàs dels nous espais d'esbarjo que es van instal·lar al primer tram del Passeig Pere III. Els més coneguts eren el Teatre Nou (1904) o el Kursaal (1927); cinemes com el Principal (1903), el Catalunya (1948) o l'Atlàntida (1976) i fins i tot places de toros (fins a cinc repartides per tot el Passeig, la més recent a darrere l'institut Lluís de Peguera).

L'estrella del Passeig: els cafès elegants (1894-1922)

El 1894, tres anys després de la inauguració del Passeig, l'Ajuntament de Manresa va autoritzar obrir un quiosc destinat a vendre i servir begudes a la via pública. Les primeres fotografies del Passeig ens mostren la primera ubicació d'aquest quiosc. L'any 1922 se sap que aquesta concessió anava en nom d'un tal Picarol segons els acords municipals d'aquell any. La segona referència d'un quiosc al Passeig la trobem l'any 1901. Carlos Ruiz va demanar permís per instal·lar un quiosc de refrescos al Passeig. L'ajuntament el va obligar a presentar plànols i l'espai on volia ubicar la seva parada. Es va atorgar la llicència municipal per col·locar un quiosc a canvi de pagar una pesseta diària. A mitjans de juny de 1916 sortia publicat al diari Pla de Bages la construcció d'un tercer quiosc. Aquest era un quiosc de ferro, fet pels tallers de serralleria Epifani Armengol i fills. Més tard aquest quiosc es coneixeria com el quiosc Canaletas.

Si un tipus d'establiment va ser característic en el primer tram del Passeig, foren els cafès. El més antic és el cafè L'Alhambra de 1896 de l'Ignasi Oms i el Jardín Español. El primer es coneixia popularment amb el nom de "la Gàbia" perquè hi havia una gran glorieta de fusta i canyes que hi van posar. En ambdós locals també es feien balls i espectacles en directe, la qual cosa els va convertir en molt populars ràpidament pels manresans. Pocs anys més tard els cafès estaven en plena expansió, l'any 1911, trobem el Gran Cafè Mundial, als números 16 i 18. El cafè és obra de Josep Coll i Villaclara, i la premsa de l'època el descrivia com un espai de luxe de primer nivell: "El más céntrico, comodo y mejor decorado. Servicio de toda clase de bebidas y refrescos. Helados de varias clases. Servicio a domicilio". Aquests no serien els únics cafès que aterrarien al Passeig de Pere III, d'altres noms serien l'American Bar (1922), el Plat del Dia, el Café-Royal-Bar i el Perdiu.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, 2. Manresa: Zenobita.

08 d’abril 2018

El vicari de la Seu de Manresa


Fotografia d'un grup de gent a les escales de la façana principal de la Seu a la dècada dels anys 40. Al mig de la imatge, al costat d'altres capellans i mirant a la càmera, el vicari de la Seu de Manresa, Genís Padrós i Pladevall. Per sobre de la gent hi ha una traca. 

(Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-218 / Genís Padrós i Pladevall)

28 de març 2018

Educats, rics, manresans i... polítics!

El mirall manresà de finals del XIX

L'alternança pacífica del poder durant el període històric conegut com la Restauració Borbònica fou un sistema polític espanyol implantant l'any 1876 que va durar fins a l'any 1923, per alguns historiadors i per altres va acabar l'any 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. De fet aquest és un període que va durar molts anys, la constitució aprovada l'any 1876 que legitimava aquest sistema és la constitució que ha estat més anys vigent a l'estat espanyol i no pas l'actual de 1978, però tornem al cas que ens pertoca que és la nostra ciutat. El sistema de partits d'aquest període es tractava bàsicament en un "intercanvi" entre liberals i conservadors, seguint el model britànic, o cosa que és el mateix, i en argot mundà dels castellans: "quítate tu, que me pongo yo". Un intercanvi pacífic entre aquests dos partits que acceptaven de bon grat estar a l'oposició i al govern, mentre d'altres de més minoritaris no fessin la guitza, com els republicans, socialistes, carlistes o els primers partits catalanistes. Per donar joc aquesta trampa es feien unes eleccions de vidre, que fins a l'any 1890 no es van obrir a la ciutadania general, la masculina, les dones haurien d'esperar quaranta anys per votar. L'any 1890 l'estat espanyol recuperava el sufragi universal masculí (implantat per primera vegada al Sexenni Democràtic 1869-1874) a tots els homes majors de 25 anys. L'electorat passava de 800.000 electors a cinc milions d'electors a tot l'estat.

Dintre el món manresà, els anys 90 del segle XIX foren molt importants, la nova política de masses va suposar un canvi en la mentalitat de moltes persones: des dels més rics fins als més pobres. Es deixava de fer política en salons, casinos i cafès pels amics, familiars, socis i coneguts, i es portava la política al carrer, en bars, cantines i ateneus, ja que la majoria del nou electorat era de la classe treballadora. Calia exercir un control ideològic sobre aquestes noves capes de població, que no vivien precisament en l'abundància i el treball ben remunerat. La funció de la política manresana a grans trets, seguia sent la mateixa, protegir els drets dels amos, fabricants, grans comerciants i cacics locals. Grans propietaris agrícoles i amos de fàbriques aviat van donar importants sumes de diners als partits del torn dinàstic (liberals i conservadors), perquè aquests defensessin llurs interessos. Calia assegurar el poder, i el trampolí a la política municipal primer, i qui sap, potser estatal més tard. La carrera política era un camí per mantenir el poder i tenir contents als teus amics.

Igualment, la qüestió social va condicionar tota la política d'aquell període, i per exemple en les grans vagues de 1890 i 1897 de Manresa, molts treballadors van quedar-se sense feina, esdevenint la ciutat de Manresa en un autèntic polvorí, on fins i tot moltes famílies burgeses de Manresa van optar per abandonar la ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la nova ciutat que s'havia annexionat els pobles del costat i havia construït un barri residencial de primer ordre com l'Eixample o el Passeig de Gràcia. Barcelona era on fer negocis i ampliar les xarxes amb noves oportunitats de fer més diners. Manresa s'havia quedat petita i encara més, hi havia una gran massa d'obrers, que en cas que es revoltessin podrien fer-se amb la ciutat. Manresa era una ciutat allunyada de tot, de fet als anys 30 del segle XX, les grans fortunes de la ciutat ja havien tocat el dos de Manresa i s'havien instal·lat a la ciutat comtal, on havien construït les seves grans cases modernistes, tot i això la nostra ciutat encara gaudeix de certs elements d'aquest tipus d'arquitectura, sobretot en l'espai que ocupa el primer tram del Passeig Pere III. Un petit regal en comparació amb les opulentes cases de Barcelona.

També cal mencionar un altre fet rellevant: el paper dels diaris, que treballaven al servei de grans partits polítics, fabricants i amos de la ciutat. Quan us diuen que un diari es basa en la llibertat d'expressió, és mentida, la llibertat d'expressió del diari és la de l'amo de la impremta i no la de la voluntat de la majoria. Un eufemisme recorrent dels periodistes per salvar el seu terreny i l'ofici. Paral·lelament les formes d'expressió populars van començar a expressar les seves idees polítiques mitjançant els fulletons i les proclames, i fins i tot es feia servir una paraula anglesa com míting per a les noves celebracions i concentracions d'obrers, que cada cop estaven més conscienciats políticament. Tanmateix per acabar, cal remarcar que la política local es feia exclusivament en castellà, arraconant el català en un estat d'abandonament administratiu, de fet era recurrent veure les plaques instal·lades, com la de l'alcalde Manel Oms i de Prat a la sala de plens de l'Ajuntament de Manresa en motiu de la seva reforma, en un perfecte castellà digne de Zorrilla. El català estava proscrit de la judicatura, la política i evidentment de tot el sistema educatiu espanyol, tot i que el poble de peu parlava exclusivament en català, el català no s'escrivia per enlloc i existien pocs diaris en català, un idioma que tothom escrivia com podia. Fins i tot els primers turistes espanyols que visitaven la ciutat es feien creus que els manresans i manresanes de carrer no entenguessin ni "papa" de castellà. El periodista Sinesio Delgado, natural de Palència (Castella), l'any 1897 explicava mig de broma, mig indignat, que quan va arribar a Manresa amb el tren, la gent no l'entenia!

Per saber-ne més:

- L'èxode burgès manresà cap a Barcelona. L'emigració a Barcelona: aquí
- El noble art de la política manresana. A tres quarts d'auca: aquí
- Carlistes i catalanistes en el consistori manresà: aquí

Bibliografia bàsica:

- PERRAMON, Montserrat (1990). Les vagues del 1890 a Manresa. Revista Dovella, núm.35, pp. 33-36.

- RUBÍ, Gemma (2005). El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875- 1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages/Arxiu Comarcal de Manresa.

18 de març 2018

Dintre i fora, la ciutat medieval

Els quarters i els ravals de la Manresa medieval

A les acaballes del segle XIII diversos factors van portar la ciutat de Manresa cap a un sorgiment d'unes noves elits econòmiques. Els impostos reials eren relativament baixos i els rics de la ciutat van poder invertir-los en millores de caràcter urbà, sobretot en l'arquitectura local que havia d'esdevenir un símbol de llur poder de la ciutat en la regió central de Catalunya. Foren anys d'esplendor econòmica on les classes dirigents, les grans famílies manresanes i els patricis van dedicar esforços en construir o més aviat bastir una imatge de ciutat rica, seguint els paràmetres medievals de l'època. El resultat de tot això fou que entre 1290 i 1330, segons ens diu Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una ciutat medieval (2017), Manresa va iniciar la construcció de cinc esglésies gòtiques i un nou pont de pedra. Els campanars de les noves esglésies de pedra eren la viva imatge d'una ciutat en expansió. A partir de 1330, la ciutat va patir una important sequera que va obligar a emprendre un projecte ambiciós per portar aigua del riu Llobregat cap al riu Cardener, dissenyat per millorar la productivitat agrícola de Manresa, la famosa "Séquia".

Aquells anys foren d'un ritme de creixement frenètic, la ciutat havia quedat petita i van començar a sortir nous espais habitats fora del perímetre fortificat de les muralles. La ciutat augmentava fora muralles molt de pressa, per la impossibilitat d'encabir més gent dintre el nucli habitat. Les muralles del segle XII eren insuficients i aviat van néixer dos nous ravals, un a cada costat, a l'est i l'oest de Manresa. Cap a l'any 1320, els suburbis de Manresa eren gairebé tan grans com la ciutat de les muralles. D'aquesta manera, podem entendre que a principis del segle XIV la ciutat fos dividia en quatre quarters. Els quarters eren una espècie de districtes moderns, i eren utilitzats per fer lleves de tropes per la milícia del veguer, i per repartir els impostos a recaptar, i en alguns casos, fins i tot per escollir els consellers de la ciutat. Dos d'aquests quarters formaven part de la ciutat emmurallada, el de Santa Maria al sud i el de Sobrerroca al nord, mentre que els altres dos consistien en el raval oriental, Sant Miquel, i l'occidental, el de les Cudines, més conegut avui pel seu nom com Escodines.

Les noves muralles: Sant Miquel a dins, les Escodines a fora

L'any 1360 el temor a diferents invasions va obligar la ciutat a construir un nou teixit de muralles que protegís a tots els manresans, fou la darrera reforma que va efectuar la ciutat de Manresa respecte al tema de les muralles. Una declaració de 1362 diu que les ciutats non est clausa, tenien un sistema defensiu del tot insuficient. Sis anys més tard, van iniciar-se les obres per construir les noves muralles. El nou recinte emmurallat envoltava íntegrament el quarter de Sant Miquel, i cap al 1375, seguint la documentació del temps, les obres pràcticament ja havien quedat acabades. No fou el cas del quarter de les Cudines, el raval oriental de Manresa no va ser inclòs dintre les muralles. Els motius eren financers, tot i que també hi havia una explicació més fàcil. La part oriental de la ciutat era difícil de defensar, ja que s'estenia entre la part més alta dels barris de Santa Maria i Sobrerroca i el turó de Santa Clara a l'est. Les noves muralles de finals del segle XIV no protegien a tots els manresans, i la construcció de les muralles va deixar la ciutat exhausta econòmicament. Fins i tot els caps de casa de les parròquies hagueren de suportar la càrrega fiscal de la construcció.

Les divisions de la ciutat medieval

Durant el període medieval era freqüent dividir les grans ciutats en parròquies, i no en districtes o quarters. El cas de Manresa era peculiar, ja que la ciutat tenia una única parròquia que englobava la ciutat i un radi de cinc quilòmetres. Les autoritats locals van recórrer a un nou mètode de divisió, la dels "carrers" o quarters, una divisió administrativa que com hem dit abans, era per fins econòmics, defensius i més endavant, militars.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

- VALDENEBRO, Raquel (2007): El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

10 de març 2018

Presentació del projecte "Apugem la Persiana"

La història feta pels seus protagonistes

Apugem la persiana. Comerços històrics de Manresa és un recorregut en el temps, un projecte de recuperació d’història oral de la ciutat de Manresa. A través d’entrevistes a antics propietaris/es, dependents/es i altres testimonis, el projecte iniciat per la historiadora del Centre d’Estudis del Bages Lluïsa Font fa dos anys, ha recuperat la memòria d’establiments que han tancat i que han traçat la història comercial de la capital del Bages. Són establiments que, per raons diverses, han finalitzat la seva activitat, alguns fa molts anys. Tanmateix, el projecte vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que han deixat la seva empremta en els comerços de la ciutat. 

Per aquest motiu el proper dimecres 14 de març, a la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, a les 19:30 l’equip de treball del projecte presentarà el seu web a la ciutat de Manresa. Amb aquest acte es vol fer un homenatge i un reconeixement a totes les persones que van col·laborar i participar en aquest projecte de recuperació de la història oral de la ciutat de Manresa. Un projecte d’investigació de llarg recorregut que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Manresa i que el Centre d’Estudis del Bages ha apadrinat. 

- Més informació: 

26 de febrer 2018

Les cartes de franquesa

Els immigrants de Manresa durant el període medieval

El període que va de mitjans del segle XIV fins a pràcticament entrat el segle XVI els consellers de Manresa tenien clar que la crisi demogràfica que tenia lloc a la ciutat era un llast que afectava greument a l'economia. Calia repoblar la ciutat amb nous habitants. Ben aviat es va restaurar i recuperar una vella pràctica provinent de les guerres contra els sarraïns, les cartes de franquesa. Les cartes de franquesa eren excepcions fiscals a tots aquells qui volguessin venir a viure a Manresa amb la seva família, amb la particularitat que estaven exempts de pagar impostos a la corona durant un període estipulat.

Per tal d'aconseguir aquesta fita, els prohoms, caps de les grans famílies de Manresa i consellers, van començar a concedir l'exempció temporal o de per vida del pagament d'impostos reials directes, que assumia la ciutat de Manresa, a tots aquells que es traslladessin a viure a la ciutat amb la seva família. Amb aquesta mesura, els afranquits només haurien de pagar les poques talles i els "impostos municipals" que bàsicament eren obres de manteniment a les muralles i la séquia, i els impostos indirectes que gravaven sobre diversos productes del mercat. Normalment els períodes d'exempció d'impostos anaven del 5 a 15 anys. Un cop finalitzaven aquests períodes, els afranquits ja pagaven els mateixos impostos que "els autòctons". Alguns d'aquests afranquits van gaudir de per vida de l'exempció d'imposts reials.

Totes aquestes mesures van afavorir l'arribada d'immigrants a la ciutat, destaquen els "veïnats de França" els occitans i catalans del Rosselló que van venir a viure a la nostra ciutat. Encara en queden vestigis en la nomenclatura de la ciutat, com el carrer Arbonés, que és una derivació de la ciutat de Narbona. Tot i això, la majoria d'afranquits de Manresa eren catalans de l'interior. En aquest aspecte, a l'Arxiu Comarcal del Bages encara podem revisar el llibre on s'inscrivien tots els immigrants que arribaven a Manresa. Allà s'hi apuntava els seus noms, l'origen i l'ofici. En aquest llibre no hi trobem tots els inscrits que van rebre entre el 26 de maig de 1363 i 20 de desembre de 1512 atès que qui només s'apuntaven els immigrants afranquits pel consell de la ciutat i no tots els immigrants que s'instal·laven a Manresa.

De la llista d'afranquits podem observar que la majoria de noms i cognoms són originaris de la Catalunya dels segles XIV i XV. Trobem noms comuns com Joan, Bartomeu, Bernat, Pere, Ramon o Guillem, i també cognoms habituals com Ferrer, Oliveres, Grau, Morera, Pla, Riera, Puig o Roca. Hi ha una importància d'immigrants del Bages i de les comarques de l'entorn. Això es pot saber gràcies als cognoms típics de cada zona. Per exemple, el cognom Abadal era molt típic de la comarca del Moianès, un Brocart era un cognom originari de Sant Fruitós de Bages; els cognoms Quer, Fábrega i Salipota eren típics de Súria; un Canadell de Viladecavalls de Calderes; un Cirenencs era de Monistrolet (Rajadell); un Graner de Navarcles; un Grau de Fals (Fonollosa); un Llobet de Sant Joan de Vilatorrada; un Riera de Callús i un Ullastrell, de Rocafort. Molts d'aquests cognoms fan referència als masos, alguns d'ells avui encara es mantenen en peu. Molts d'aquests afranquits no van instal·lar-se dintre les muralles de la ciutat de Manresa sinó als ravals i als afores. Els cognoms d'aquests afranquits eren Angle, Guix, Comtals o Corrons, alguns d'aquests noms avui són noms de barris de Manresa.

Bibliografia bàsica:

- BOLÒS, Jordi (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, p. 130.

- TORRAS, Marc (2001). Els noms dels immigrants a la Manresa Medieval. XXVII Col·loqui general de la societat d'onomàstica. pp. 343-358. Volum II.

13 de febrer 2018

No és Israel... és Manresa: el mur d'en Jaffa

I més històries de les muralles!

En aquest bloc hem parlat molt de les muralles de la ciutat de Manresa, un tema apassionant sens dubte i que encara ens donarà per fer un parell més de bones històries. Com moltes de les principals ciutats i viles catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Si ens situem al tram on encara podem veure l'antic mur medieval de Manresa, entre el Puig Cardener i el final del carrer de Galceran Andreu, un nom surt als panells explicatius i turístics del recorregut, és el nom de “mur d’en Jaffa”. Un nom peculiar i que avui en dia molts visitants de la ciutat i també molts manresans despistats, es pregunten quin és l'origen d'aquest nom. El tram de muralla de Manresa dita, mur d'en Jaffa era, i de fet encara hi és, just al darrere de la casa de la família Jaffa, que ocupava el solar dels jutjats vells de la Baixada de la Seu. El nom venia d'un important llinatge manresà, amb una llarga tradició de càrrecs públics al Consell de la Ciutat. Aquest tram de mur del segle XII fou refet el 1380 aprofitant les pedres del tram del mur que anava de Sant Miquel al Puig Cardener, que s’estava desmuntant.

En vermell, el mur d'en Jaffa. Dibuix de Lluís Comallonga
"Aquest fragment de muralla era conegut com el mur d’en Jaffa, per trobar-se proper a la casa de la família Jaffa. En aquest tram, tot i la vegetació, s’aprecia un mur que pertany clarament al circuit de muralles del segle XII. Actualment és un dels trams més antics conservats de la muralla. A la part posterior encara es pot apreciar el que podria haver estat el corredor interior del mur, convertit actualment en un carreró entre el mur i les cases".
Raquel Valdenebro, Les muralles de Manresa. Itineraris per la història de la ciutat.
Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1975). La història de Manresa explicada als infants. Manresa: Llibreria Símbol.

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97.

04 de febrer 2018

Es col·loquen tres noves stolpersteine en record a més manresans deportats als camps nazis

Construint el record i la condemna 

Col·locació d'una llamborda stolpersteine a Manresa
El passat dia 26 de gener, en la vigília del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, es van col·locar tres llambordes stolpersteine més davant de domicilis dels deportats manresans als camps nazis. Justament feia un any a Manresa se’n van posar 21 i va venir a col·locar-les el seu creador, l'alemany Gunter Demnig. En aquesta ocasió Demnig no va assistir a la ciutat i fou el mateix Ajuntament de Manresa qui va instal·lar les llambordes. Els tres manresans homenatjats el dia 26 de gener eren Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill). Tots tres van sobreviure l’infern del camp de concentració de Mauthausen. 

Ubicacions:
  • Àngel Sànchez López, al carrer de Folch i Torres número 18 (a tocar del Passeig del Riu). 
  • Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena, al carrer del Bruc número 41, prop de les Dominiques.
Alumnes de diferents instituts de Manresa van participar en els diferents actes i prèviament van realitzar un recorregut per diverses llambordes stolpersteine, acompanyats de Jordi Pons, professor, historiador i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa.



Més informació:

- Manresans deportats en camps nazis 
www.memoria.cat/deportats

- Les stolpersteine ja són a Manresa! La memòria dels deportats
historiesmanresanes.blogspot.com.es/2017/01/stolpersteine-ja-son-manresa.html

Printfriendly