05 d’agost 2018

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com a bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965. 

30 de juliol 2018

El Casc Antic de ponent des de l'aire

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure l'església del Carme i voltants, així com el mercat de la Plaça Major.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.47120 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

11 de juliol 2018

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica el nom dels treballadors de l'Ajuntament de Manresa de 1931-1939

Els treballadors municipals durant la Segona República

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa, compta a partir d’ara amb un nou web, “Els més de 1.000 empleats de la plantilla municipal de Manresa durant la República i la Guerra Civil (1931-39)”. En aquest web podeu trobar la relació dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Manresa durant tot el període republicà. 

Es pot consultar la llista alfabèticament i també pel departament o servei al qual treballaven. Es destaca el personal empleat més conegut i també es pot consultar els noms dels treballadors que es van jubilar i també d’aquells que van morir, víctimes de la repressió republicana, a conseqüència de la guerra o per mort natural durant aquells anys. L’autora del web és Carme Botifoll Benasat, membre de l’Associació.

- Pàgina web:

07 de juliol 2018

Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472)

L'estocada definitiva: una guerra nefasta

Entre el 1462 i el 1472 Catalunya va viure una devastadora guerra civil. Havien passat cinquanta anys des del Compromís de Casp, però l'arribada dels Trastàmares al tron encara no s'havia paït. La mala relació entre el rei Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana, va ser l'excusa perfecta perquè les institucions catalanes i la monarquia mesuressin les seves forces. De rerefons, un país que encara patia els excessos del feudalisme.

Podem resumir la Guerra Civil Catalana com un cúmul de xocs entre sectors socials i polítics que, per diferents raons, va acabar configurant dos bàndols oposats. Per un cantó, en l'àmbit polític, enfrontà la nova dinastia dels Trastàmares (castellana), que anava acumulant i introduint a Catalunya tics absolutistes, amb una oligarquia que volia continuar amb el model pactista català preexistent. Per altra banda, l’oligarquia urbana, organitzada al voltant de la Biga, volia mantenir els privilegis de govern a la capital del Principat on les classes mitjanes, agrupades al voltant de la Busca, volien aconseguir alhora un major accés als càrrecs municipals. 

Finalment, al camp, des de la crisi del 1333 i l'esclat de la Pesta Negra, els senyors feudals havien incrementat les càrregues als pagesos amb l’execució dels mals usos, per tal de contrarestar la baixada de les rendes. Aquesta varietat de motius va configurar dos bàndols, que es van acabar enfrontant a nivell armat: els reialistes, partidaris del rei Joan II d’Aragó, amb el suport dels pagesos de remença, per una banda, i el Consell del Principat, integrat per les institucions catalanes –Diputació del General i Consell de Cent– per l’altra, per tal de tenir el control polític del Principat.

Els efectes de la guerra a casa nostra: empobriment, malestar rural i èxode burgès 

La guerra civil catalana va durar 10 anys, durant la qual Manresa va patir setges i amenaces de tota mena. El conflicte va significar el cop definitiu a la rica i poderosa burgesia manresana. Els habitants de Manresa ja estaven debilitats per les penúries que havien començat a mitjans del segle XIV, i el conflicte civil català va acabar per reduir a la meitat el nombre de burgesos i patricis de la ciutat. La majoria van perdre tot el seu poder econòmic i d'altres van emigrar cap a les grans ciutats del país, com Barcelona o la fastuosa València, que va rebre molts refugiats catalans que fugien de la guerra. Abans de la guerra, Manresa tenia alguns ciutadans amb unes fortunes que superaven les 3.000 lliures. Després de la guerra la fortuna del ciutadà més ric de Manresa arribava a poc més de 800 lliures.

A la dècada dels anys 80 del segle XV, segons l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul, els burgesos de Manresa pràcticament es van esfumar de la ciutat, almenys com un grup que podia igualar als nobles locals. Els cavallers del camp, que estaven limitats per l'aliança entre el veguer i el consell de la ciutat durant un segle i mig, van tornar a sorgir amb força aplicant una nova era de violència feudal contra els serfs i els remences. La pressió al món rural era molt dura, de fet, sempre fou molt dura pels serfs que estaven cansats dels capritxos dels seus senyors feudals. Tornaven a practicar-se de forma desacomplexada els denominats "mals usos" que tant mal havien fet al sistema feudal català, tot i que el rei Ferran havia redimit l'exercici d'aquests mals usos a la Sentència Arbitral de Guadalupe de l'any 1486.

El declivi de les elits burgeses manresanes, va afavorir la seva assimilació dins d'una cultura urbana menys burgesa i sobretot menys moderna, que la del segle XIV, segle cabdal per la ciutat i que la historiografia local va assenyalar com L'Època d'or manresana. Manresa hauria pogut mantenir la seva vitalitat econòmica, social i política si la població no hagués disminuït a mitjans del segle XV. Un cop més les causes principals d'aquestes pèrdues de població eren: la pesta, l'emigració a causa dels abusos dels nobles locals, el debilitament dels vincles amb l'economia local que va comportar l'arribada del sistema de censals, el desig de les elits riques locals de portar una vida més confortable tal com feien a Barcelona i finalment la natura opressiva en una ciutat petita com Manresa, on afloraven els conflictes i enveges. Amb aquest clima de decreixement i involució, la vitalitat urbana i la falta d'oportunitats i del favor reial, el govern municipal va perdre bona part de la seva importància. La guerra civil catalana va acabar de donar l'estocada a una ciutat que feia un segle i mig, havia viscut el moment més àlgid de la seva història.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià (13/01/2017). L’alimentació de la pagesia manresana a través de l’inventari del mas de la Coromina (1397)https://amascrav.wordpress.com/2017/01/13/el-mas-de-la-conomina-un-exemple-de-lalimentacio-de-la-pagesia-manresana-de-finals-del-segle-xiv/ [Recuperat el 07/07/2018]

- TORRAS, Marc (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28.

29 de juny 2018

Manresa i el ducat de Girona

Un nou ducat per un príncep

El rei de Catalunya i Aragó Pere III, el Cerimoniós, visqué molts anys preocupat per la falta de successor mascle. En néixer el seu fill Joan, volgué exterioritzar la seva satisfacció amb la creació del Ducat de Girona, a favor de l'hereu de la Corona. La creació del Ducat s'institucionalitzà amb una disposició reial signada a Perpinyà l'any 1351. Aquell mateix any, la ciutat de Manresa va entrar a formar part del ducat de Girona. D'aquesta manera el rei Pere volia copiar la creació del principat de Gal·les a Anglaterra o del Delfinat a França. Mentre el príncep era jove, la pertinença al ducat de Girona no va afectar en els afers de la ciutat.

A partir de 1360 les coses van començar a canviar quan el jove príncep Joan va començar a exercir la seva autoritat governamental amb el seu propi dret. L'any 1387 quan el príncep Joan va ser rei, el càrrec començà a ser significatiu per la ciutat de Manresa i el seu govern. La creació del ducat de Girona tan sols suposà la creació d'una nova capa de govern i burocràcia dins d'un estat que estava evolucionat cap a nivells moderns de govern. En general, l'existència del ducat de Girona va tenir un efecte positiu en el nivell de vida de les elits i prohoms de Manresa. Els ciutadans amb talent van veure com se'ls obrien les portes a un llarg ventall de càrrecs ben remunerats a la cort del duc, molt més fàcils d'aconseguir que els funcionaris reials, pels quals hi havia molta més competència.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

05 de juny 2018

La cirurgia medieval i els barbers

Els barbers de l'edat mitjana, molt més que barbes!

El 1215 va ser un any nefast per a la medicina medieval: el papa Innocenci III va prohibir als clergues practicar la cirurgia pel seu "caràcter cruent", menyspreant aquest ofici per l'aversió que l'Església tenia a la sang. La tasca manual va ser menyspreada i es va quedar en mans dels barbers i també de certs individus que van intentar fer-se passar per cirurgians. Si en aquesta època s'hagués pogut protestar, el lema podria haver estat "les retallades del barber maten", tot i que seria injust, ja que el cirurgià-barber va ser una figura essencial durant molts segles. És una època en la qual el cos és menyspreat per ser un mer recipient de l'ànima: en la qual es pensava que la malaltia era un càstig diví per la qual la majoria de les vegades només servien resos, penitència i amulets.

En tot cas, si no disposaves de molts diners i tenies un problema de salut, la teva única solució era anar al barber sangrador o mestre sangrador, una figura multidisciplinaria que el mateix podia fer-te una sagnia (activitat en la qual eren mestres consumats), treure't un queixal o donar-te un massatge i tot en una mateixa sessió. La posició social del barber estava entre aquells professionals titulats de la medicina com podien ser els metges o els cirurgians (cars), i els curanderos, santiguadors o ensalmadors que no tenien argumentació empírica i que avui entrarien en el camp dels estafadors. Igual que els altres gremis de l'edat mitjana, el barber sangrador atenia als seus clients a casa seva, mentre que a la primera planta vivia amb la seva família, i en alguns casos amb els aprenents d'aquesta singular professió que abastava activitats d'allò més diverses.

En primer lloc, el barber sangrador era el que supervisava al barber de tota la vida, la comesa era tenir cura de la higiene del client rentant i tallant els cabells i la barba. A més, aquest "lampista de la salut" treia dents i queixals, posava ventoses i sangoneres, i fins i tot tractava fractures i luxacions. Per si fossin poc, les llevadores tenien l'obligació d'avisar al barber cirurgià si el part es complicava; en aquest cas treien el cos del nen si havia mort mitjançant instruments quirúrgics, o bé realitzaven una cesària post-mortem per intentar salvar la criatura. Si les famílies eren riques, podien contractar un metge jueu, però aquest era massa car i sovint s'havia de desplaçar fora de les ciutats medievals, la qual cosa li comportava problemes. Els jueus catalans havien de complir amb l'horari establert als calls. Aquests es tancaven quan es feia fosc amb el toc de l'oració de la nit i els jueus que no tornaven a l'aljama de nit podien ser multats, o en el pitjor dels casos, arrestats.

Els clients d'aquests professionals de la salut eren majoritàriament camperols i artesans. No obstant això, els nobles també contractaven els seus serveis per recomanació dels seus metges de cambra. Al llarg del segle XIII es va constituir el gremi dels barbers sagnadors, el que va significar una estructuració dels coneixements de la disciplina fins a la seva entrada a la universitat un segle més tard. Per diferenciar-los, van col·locar, en les seves façanes, un pal pintat de vermell que simulava la sang, al qual li van lligar venes de color blanc. Alguns d'ells van passar a fer operacions considerades grans, com treure hèrnies i hemorroides. Van arribar fins i tot a realitzar perforacions en el crani (trepanacions) per "alleujar" els mals de cap o la bogeria. S'atrevien, a més, a amputar cames o reduir fractures, entre altres pràctiques quirúrgiques.

La Manresa dels barbers de finals del segle XIV

L'any 1370 Manresa comptava amb uns 690 focs (3.500 habitants) i estava recuperant-se dels efectes de la Pesta Negra i encara patia la imposició fiscal del rei Pere III per culpa de la guerra amb Castella. La jerarquia que podem establir a Manresa en l'àmbit patrimonial ens marca el patró que va ser habitual en qualsevol municipi important de la Corona catalano-aragonesa d'aquell període. A finals del segle XIV la ciutat de Manresa ja tenia documentats barbers, boticaris, astròlegs i físics. El cas dels barbers és especial, ja que molts d'ells són considerats metges en la majoria de documentació (en alguns casos podem arribar a entendre que un barber era també un cirurgià), i fins i tot un patrici manresà rellevant de l'època com Bernat de Figuerola els recomanava als seus visitants com a metges reputats.

L'esmentat Bernat de Figuerola va ser un personatge influent a Manresa, i també una persona molt rica, per exemple, la construcció de la Séquia, una bona part li devem a ell. El seu era el quart patrimoni de la vila a inicis del segle XV, i estava molt per sobre de qualsevol dels practicants de la medicina, més encara si ho comparem amb el patrimoni menys valorat, el de Joan Bassa. Bernat de Figuerola va participar en la vida política exercint càrrecs i també va estar relacionat amb la monarquia, per a la qual treballà eventualment. Els seus béns eren diversos, d'explotacions agràries d'importants dimensions, a unes rendes elevades que entraven en forma de censos cobrats per les terres i pels censals crediticis. En segon lloc, apareixen els patrimonis dels boticaris i, finalment, els dels barbers, els protagonistes d'aquesta entrada. L'any 1389 els barbers de Manresa Pere de Comalba i el seu fill Tomàs, van formar una societat amb Ferrer de Comalba, substituït després de la seva mort pel seu fill homònim, super officio barberie et art cirurgie. Els beneficis es repartirien a parts iguals tant per raure o adobar com per segnar com per offici de cirurgia. Com veieu els barbers d'aquells dies tallaven molt més que les barbes als seus clients!

Et pot interessar:

- Altres Barcelones: Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic
http://www.altresbarcelones.com/2009/02/barbers-medico-musicals-un-ofici.html

Bibliografia:

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005) Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2007) Los oficios relacionados con la medicina durante la baja edad media en la Corona de Aragón y su proyección social. Publicat per Anuario de Estudios Medievales (AEM) 37/1, pp. 107-137

Bibliografia en línia:

- Barber History: The barbers' poles and the reasons for their colors
http://wordinfo.info/unit/3364/ip:17

Arxius:

 - AHPM, "Llibre particular de la família Comalba", 1373-1434.

03 de juny 2018

Una nit de foc


Fotografia dels efectes de l'incendi que la nit del 7 al 8 de novembre de 1925 va cremar l'edifici del molí fariner de ca l'Arenys (a la planta baixa) i la fàbrica de vetes de Ramon Puigarnau (a les plantes superiors), a la plaça de Sant Ignasi de Manresa. A la imatge, l'edifici cremat vist des de la baixada dels Drets. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / N-571 / Josep Maria Rosal i d'Argullol

24 de maig 2018

La "Santeta", una verge que ningú veu

Racons indòmits de la Seu de Manresa: Santa Clara Màrtir

En una dependència a tocar de la capella dels Favets de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, fora dels focus dels visitants, turistes i feligresos despistats, s'amaga el cos momificat de Santa Clara Màrtir, coneguda popularment per les famílies tradicionals del Barri Antic com la Santeta. La Santeta és el cos d'una noia de 16 anys, verge i màrtir, que va morir apedregada, amb els cabells llargs, que la família manresana Soler i Arola va portar des de Roma fins a la nostra ciutat el segle XVII.

Els segles XVII i XVIII les famílies nobles que havien col·laborat significativament amb l'església era costum que fossin obsequiades amb relíquies durant els seus viatges a la ciutat del Vaticà. En el cas de Santa Clara Màrtir, el cadàver va arribar a Manresa com a agraïment per la participació en les Croades contra els infidels de Terra Santa. De fet, segons recordava Montserrat Moll, la seva família, a banda de la Santeta, també tenia una col·lecció de petites relíquies de sants, una per cada dia de l'any, i un Lignium Crucis, una creu feta, segons marca la tradició, a partir de la fusta original amb la qual es va crucificar Jesucrist. Tanmateix el cos de Santa Clara Màrtir anava acompanyada d'una extensa documentació en llatí, que es troba a la basílica de la Seu i es va donar amb una butlla papal que va traspassar set generacions.

De les catacumbes del Vaticà a Manresa

De les catacumbes del Vaticà, Santa Clara Màrtir va ser traslladada al pis principal d'un bloc propietat dels Soler i Arola del carrer Sobrerroca, on hi va construir un oratori presidit pel Lignium Crucis i amb la Santeta, que junt amb la corona, el calze i la palma del martiri, reposava en la mateixa estructura de l'altar protegida per un vidre frontal a la Seu. Al seu cos s'hi poden trobar restes de la seva mort: té el nas trencat i un forat al cap dels impactes de les pedres. Fins a l'esclat de la Guerra Civil era tradició de la família obrir periòdicament l'oratori a la ciutadania perquè poguessin veure la Santeta. Quan va esclatar la guerra l'any 1936, Santa Clara Màrtir va ser enterrada a la Cova per evitar-ne qualsevol dany i fins i tot la destrucció. Al cap de tres anys va ser desenterrada i tornada al pis del carrer Sobrerroca.

El 1995, els descendents de la família van decidir donar el cos de Santa Clara Màrtir a la basílica de la Seu. Per fer-ho la van traslladar discretament a les sis del matí. Allà es va deixar en una dependència al costat de casulles eclesials i altres estris religiosos històrics. Quan una família noble s'emportava un cos sant de les catacumbes del Vaticà, un monsenyor en feia un document acreditatiu. Aquest document, escrit en llatí, certificava quan i de quina manera va morir el sant o la santa en qüestió. L'antiguitat del cos d'aquesta Santa Clara, la Santeta, segueix sent un misteri, malgrat que no té menys de 500 anys: els gairebé 400 que fa que és a Manresa i, com a mínim, un segle més per aconseguir-ne la momificació.

El culte de les relíquies

El culte de les relíquies ha estat un dels elements més característics i cridaners del cristianisme des dels seus orígens. Les relíquies es defineixen com les restes dels màrtirs o els sants, ja siguin corporals -com els ossos, el cabell o fins i tot teixit orgànic- o objectes associats amb el sant en qüestió i el seu martiri. Es guardaven en recipients especials, els reliquiaris, i es col·locaven en les esglésies -sota l'altar o en una capella- perquè els fidels els veneressin en el dia de cada sant i participaran de la santedat i gràcia lligades a aquestes restes. El culte a les relíquies es va popularitzar immensament durant l'edat mitjana; les gents esperaven d'elles efectes gairebé màgics i no dubtaven a peregrinar centenars de quilòmetres per arribar a les més preuades, les dels apòstols Pere i Pau i altres incomptables sants que hi havia a Roma, o la de Santiago a Compostel·la. Fins i tot a la catedral de Colònia on hi ha el reliquiari amb els ossos dels Reis Mags que van visitar Jesucrist el dia del seu naixement.

En l'alta edat mitjana, les catacumbes romanes van donar abundant material als col·leccionistes de relíquies. Al segle IX, el diaca Deusdona va crear una associació destinada a la seva venda i va començar a exportar fora d'Itàlia. El mercat va anar creixent, però la matèria primera va començar a escassejar. Així, si al principi l'interès se centrava en objectes relacionats amb Crist, els apòstols o els màrtirs, després es va estendre a les restes d'altres sants, bisbes, abats i fins i tot de reis i aristòcrates que havien mostrat en vida alguna relació amb la causa religiosa. A vegades el trànsit s'accelerava.

Existia un autèntic rànquing de relíquies en funció del seu valor. Les més apreciades eren les relacionades amb la vida de Crist, les relíquies dels apòstols i les restes dels sants més venerats. Les Croades a Terra Santa van ser una "bona font" de relíquies. Els cossos sencers, els caps, els braços, les tíbies i els òrgans vitals tenien més importància que altres restes humanes, i la seva antiguitat incrementava el seu valor. Els llocs amb menys sants, i amb menys poder econòmic o polític, comptaven amb objectes de menor rellevància. Amb ossos, dents, pells, estelles i retalls es consagraven altars, s'encapçalaven processons i s'elaboraven reliquiaris. Els clergues els compraven, incentivats per decrets conciliars en què s'instava a posseir relíquies per consagrar amb elles els altars.

Bibliografia:

- FONTANALS, Pere: La «Santeta» el cos momificat d'una noia de 16 anys que la Seu guarda lluny de la mirada del públic [NacióManresa el 15/09/2017]

13 de maig 2018

Els últims del Carme

La darrera guàrdia de la caserna

El 24 de març de 1965 es va fer l'última guàrdia a la Caserna del Carme. El 1965 una reestructuració de l'exèrcit va obligar a traslladar el Batalló Catalunya de la Divisió d'Urgell 42 a Lleida i a Berga. D'aquesta forma Manresa "desapareixia dels mapes" de l'estructura militar espanyola. La ciutat deixava de ser un lloc on es feia la mili. Isaac Rodríguez, comandant d'infanteria, es va quedar com a vigilant del quarter fins que se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Manresa, que el va destinar a alberg. Des del 1849, a conseqüència de la desamortització dels governs liberals de torn de Madrid, el convent de les carmelites (d'aquí ve el nom del Carme) va ser cedit pel govern central a la ciutat perquè el destinés a caserna militar.

L'antiga caserna del Carme de Manresa era clau, per la muntanya catalana, ja que, gràcies al ferrocarril -que va arribar a la ciutat l'any 1859- hi podien anar tropes militars de diferents indrets de forma ràpida, si ho comparem abans de l'arribada del tren a Manresa. L'aparell i complex militar del Carme ocupava la major part del Puigmercadal. Les quadres del bestiar i altres dependències s'estenien pels carrers de l'entorn de la caserna: carrer Pedregar, la Canal i la Canaleta. Un altre espai, fortament vigilat, era el polvorí, que al principi estava situat al carrer del Pedregar. Posteriorment va ser ubicat al costat de la torre de Santa Caterina l'any 1949. A partir d'aquell mateix any la plaça militar de Manresa es va constituir en seu de la 42 Divisió, amb els batallons Barcelona IV i Catalunya IV.

Trobades d'antics soldats

Fa poques setmanes el diari Regió7 publicava que els darrers soldats que van fer la "mili" a Manresa encara es trobaven un cop a l'any. Una dotzena de soldats voluntaris (juntament amb les seves parelles) es reunien anualment en una trobada per recordar els vells temps i les antigues batalletes de la mili. El grup de voluntaris va entrar el setembre del 1963 a la caserna del Carme, d'aquí els van destinar dos mesos al campament de Talarn (Pallars), en el qual van jurar bandera i van tornar al novembre del mateix any a Manresa. Els darrers anys a la caserna del Carme, només hi havia uns 116 soldats i es feia molt poca instrucció.

Bibliografia:

- CASAS, Eva (08/05/2018): Més de mig segle preservant el record de la caserna militar del Carme de Manresa. Diari Regió7.

- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Manresa: Zenobita. 

03 de maig 2018

L'estació, la fàbrica i finalment la ciutat


Vista aèria de Manresa l'any 1929, amb l'estació de Manresa-Alta al bell mig de la fotografia. Al fons es pot observar la Fàbrica Nova. 

Fons: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fotografies aèries de Catalunya. (Gaspar i Serra, Josep)

22 d’abril 2018

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueva l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'instava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fóra encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat després d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament, poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, perquè eren atacs ben perpetrats, amb un gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prèdiques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat a avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, una altra font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, i també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rapinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment, a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares en l'àmbit d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, per tant, els jueus estaven sota la jurisdicció directa del monarca. Qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929). Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016). Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Printfriendly