Records taurins

Fotografia del solar que havia ocupat la plaça de braus de Manresa, entre els carrers Primer de Maig i Camps i Fabrés i el passeig de Pere III de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, hi ha el pati d'una llar d'infants. Fotografia de mitjans dels anys 70.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-18 / Antoni Quintana i Torres

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana se celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del qual ara en diem Centre històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins a arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascensió, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluís de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

- GALOBART, Josep (2015). Les Fires de Manresa. Història de Manresa, [en línia], https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

Nou curs de genealogia del Centre d'Estudis del Bages

Coneixent la història familiar

El Centre d'Estudis del Bages (CEB) ha programat, per aquest mes de novembre, un curs de genealogia que té la voluntat de donar eines i facilitar recursos per a l'elaboració d'arbres genealògics. Es tracta d'una proposta dividida en tres sessions de tres hores cadascuna (de deu del matí a una del migdia): la primera es durà a terme el dissabte dia 9; la segona, el dissabte 16, i la tercera, el dissabte 23. Les dues primeres tindran lloc a la seu del CEB i la darrera, que serà la més pràctica, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

En la primera sessió, que estarà conduïda per la historiadora Raquel Valdenebro, els participants aprendran com començar un arbre genealògic (fonts orals i escrites) i estudiaran els models de família i polítiques matrimonials. Pel que fa a la segona classe, impartida per l'investigador Ernest Molins, l'alumnat descobrirà quins recursos hi ha per editar les dades recollides durant la recerca i es familiaritzarà amb el concepte d'implexió. Finalment, la darrera sessió, a càrrec de l'historiador i director de l'Arxiu Comarcal del Bages, Marc Torras, posarà en pràctica tots els conceptes apresos amb una sessió de pràctiques a l'Arxiu Comarcal del Bages (Via Sant Ignasi 36-40).

El curs de genealogia té un preu de 60 euros per a les persones no sòcies del Centre d'Estudis del Bages, i de 30 euros per a les que ho siguin. Aquest curs de genealogia, és la repetició del curs que es va fer a principis del 2019. Degut a l'èxit d'assistència, es va decidir repetir aquest curs, ja que les 30 places es van omplir amb dues setmanes.

Les inscripcions per a prendre-hi part ja estan obertes i es poden formalitzar enviant un correu electrònic a cebages@cebages.org, des del web de l'entitat o trucant al 93 873 65 25.

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys setanta, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims quaranta anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins a l'any 1975, ja que el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix, la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, puix que faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que estava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment, passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges encara funcionaven amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial per als seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns feia anys que reclamaven millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària pública fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, ja que amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denúncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir béns immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Nucli Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Nucli Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, carretera de Vic i carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic van lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendat durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, perquè els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment, l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb l'elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca:  

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

Un teatre des de l'aire: el Conservatori

Vista panoràmica i parcial de la ciutat de Manresa l'any 1962 on, es destaca el Teatre Conservatori, la Plaça de Sant Domènec i el Passeig de Pere III.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-564 / TAF HELICÒPTERS, SA

Els ponts de la retirada republicana

El pont de Sant Francesc de Manresa, el gener del 1939. Els explosius col·locats pels soldats sapadors republicans durant la retirada van fallar i només van ocasionar alguns desperfectes a l’arcada de la dreta. (Col·lecció Família Singla)

El portal www.memoria.cat, de l’Associació Memòria i Història de Manresa, publica 28 fotografies dels ponts destruïts a la ciutat la matinada del 24 de gener de 1939 per les forces republicanes per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes i facilitar la retirada de l’exèrcit i la població civil, i també imatges de la reconstrucció d’alguns d’aquests ponts. Les explosions destruïren el Pont Vell, la passarel·la de l'Estació del Nord, el pont de Can Poc Oli, el pont del ferrocarril, el Pont Fumat, el Pont Llarg i el Pont Nou. A causa d’un problema tècnic amb les càrregues de dinamita, el pont de Sant Francesc no es volà. Algunes d’aquestes estructures tardaren molts anys a ser reconstruïdes.

- Podeu veure les 28 fotografies i tota la informació corresponent en aquest enllaç: www.memoria.cat/pontsdestruits

La ciutat deserta: l'estiu de 1348

Els efectes mortals de la Pesta Negra: una ciutat sense govern

A l'hivern de l'any 1362 es va fer evident els efectes devastadors de la Pesta Negra a la ciutat de Manresa, malgrat que feia més de deu anys s'havia estès per tota la península Ibèrica. Els seus efectes no van ser aïllats ni a la nostra ciutat, ni al Principat ni fins i tot a l'espai del Mediterrani, sinó que va esdevenir un dels primers fenòmens globals del període baix-medieval, una autèntica pandèmia que va afectar Europa, Àfrica i Àsia durant segles, i amb cicles continuats. El punt més àlgid de la Pesta Negra a Manresa es va produir en la tercera onada, a partir de 1374, si fem cas als medievalistes que han estudiat aquest fenomen (Samuel K. Cohn Jr, Epidemiology of the Black Death and Successive Was of Plague, 2008), i ens confirmaven que els cicles de la pesta a Europa, anaven entre els 10 i 15 anys. La tercera onada de la Pesta va afectar una ciutat com Manresa de la pitjor forma, asfixiada pels impostos i els deutes (censals), amb una economia pràcticament de subsistència, amb una carestia d'aliments bàsics, la crisi del blat (1374-1376) i una població que s'havia reduït a la meitat.

Un any clau: 1348

Una carta del rei Pere el Cerimoniós del 20 d'abril de 1348 mostra que les autoritats ja estaven en estat d'alerta per les greus notícies que arribaven del regne de França. A començaments de maig d'aquell any ja hi havia algunes morts a ciutats com Mallorca, Perpinyà, Girona, Lleida i Barcelona -on també s'havia atacat el call-. Al juny la pesta ja havia superat les fronteres catalanes i afectava la família reial que es movia entre Saragossa i València¹. La "primera" pesta de 1348 fou la més mortal per Manresa, fins al punt que la ciutat es va quedar sense govern (ni batlle ni veguer), durant quasi un any i causà una sèrie de greus desprevistos legals, econòmics i judicials que no es van arribar a solucionar dècades després, com els pagaments de la construcció de la futura Séquia o les obres de la Seu de Manresa, per posar un parell d'exemples definidors. Tot i aquests efectes pèssims, el funcionament de la societat medieval i llur sistema econòmic es va mantenir intactes. Gràcies a la documentació de la família Sarta, tant el rei Pere III com els consellers de Manresa no van dubtar ni un instant en anar a la guerra amb la poderosa república mercantil de Gènova l'any 1351 i 1352. Fou precisament en aquests anys quan els salaris i preus no paraven de créixer i que les pressions causades amb la Guerra de Castella no cessaven. La càrrega fiscal per mantenir ambdues guerres seria mortal per la ciutat de Manresa, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc. Els excessius tributs per mantenir soldats i vaixells en una guerra llarga, es pagaven molt cars.

La pesta arribà al port de la ciutat de Barcelona el maig de 1348 i en una setmana o dues ja s'havia instal·lat a Manresa. La malaltia s'apoderà de les cases ràpidament durant tres mesos. Cap a finals de l'estiu de 1348, la meitat dels manresans "criaven malves" i els supervivents estaven en males condicions per treballar. La Pesta Negra no feia distincions de gènere ni tampoc d'estament, rics i pobres, nobles i esclaus, queien per igual. Aquest fenomen va despertar un fort sentiment anti jueu, que culminà amb els primers assalts en calls i sinagogues.

Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània

La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent, però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan s'afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Més informació:

- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/

Bibliografia:

- BENEDICTOW, Ole. (2011). La Peste Negra (1346-1353). Madrid: Akal.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- JP i Feliu. (1988). La Pesta Negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 9, 271-285.

- TORRAS, Marc. (1999). El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana. A: "Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval" / coord. per Sánchez Martínez, Manuel, 155-183.

---

1 Riquer, B. de. [Coord] (2018). Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. p. 259

El dia que els japonesos ens van felicitar

Solidaritat imperial amb Manresa

L'Associació Memòria i Història de Manresa va descobrir l'any 2011 a l'Arxiu Municipal de Manresa, mentre estava realitzant un dels seus projectes d'investigació, una carta datada del 16 de setembre de 1923, del consolat imperial japonès de Barcelona, on donava les gràcies per escrit a l'alcalde de la ciutat de Manresa, per testimoniar-li el condol per les víctimes d'un terratrèmol que es va produir al Japó l'1 de setembre d'aquell any.

Carta del cònsol:

"Tan pronto fué en mi poder la attª Comunicación de V.E. de 7 actual dándome el sincero pésame en nombre del Excmo Ayuntamiento de esa fabril y heróica Ciudad, la trasladé al Excmo Sr. Ministro del Japon a Madrid, quien me encarga trasmita a V.E., al Excmo Ayuntamiento de su digna Presidencia y a la Ciudad toda, su mas sincero y profundo agradecimiento por las cariñosas y sentidas palabras de afectuosa simpatia de consuelo para la nación japonesa con motivo de la tremenda catástrofe sismica que ha cortado como una flor tantos miles y miles de vidas en plena laboriosidad. Uno mi modesta pero viva gratitud a la de la nación japonesa y en tan luctuosa circunstancia ruego a V.E. se digne aceptar el testimonio de mi consideración personal mas distinguida".

L'1 de setembre de 1923 s'havia produït un dels pitjors terratrèmols de la història, que va colpejar la regió de Kanto i va destruir gran part de Tòquio, Yokohama i els voltants. El total de víctimes fou de més de 140.000, entre morts i desapareguts.

Font documental: http://www.memoria.cat/

Les dones de Sant Ignasi

L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa

La historiadora Mireia Vila Cortina (Artés, 1985), arxivera de Santpedor, va presentar el dilluns 29 de juliol el llibre Les ínyigues, que busseja en la vida de les dones que van tractar el futur sant Ignasi de Loiola durant l’estada que va fer a la ciutat de Manresa l’any 1522. El projecte ha estat impulsat des de l’associació Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa i les Terúlies a la Cuina.

Les ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa analitza amb profunditat qui eren les dones que van acompanyar el futur sant durant els onze mesos que va deambular emmalaltit i famèlic pels carrers de la ciutat de Manresa. L’autora posa noms i cognoms a les dones que van ser importants durant aquesta etapa de la vida d’Ignasi de Loiola, que el van alimentar, vestir i curar, però que també el van aconsellar espiritualment i li van obrir nous horitzons en el seu autoconeixement. En l'entrevista realitzada al diari Regió7 el 26/07/19 assegurava que: "només ha consultat el vint per cent dels protocols notarials d’entre final del segle XV i inici del XVII que hi ha a l’arxiu de Manresa, i per això encara es pot indagar molt més en la vida de les dones que van tractar Íñigo de Loiola l’any 1522 a la ciutat."

Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

- Llegir l'entrevista sencera a Mireia Vila: aquí

Manresa capital internacional del cotó

Retrat de tres dones assistents al XIV Congrés Internacional Cotoner, celebrat dins dels actes de l'Exposició Internacional de Barcelona, durant una visita a la fàbrica Textiles Bertrand Serra SA, a Manresa. 20 de setembre de 1929.

Arxiu Nacional de Catalunya. ANC-1-585-N-7773. Fotografia: Gaspar - Sagarra y Torrents (Barna)

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Antic?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Antic de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i d'acord amb l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se n'anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les indústries de manufactures i transformació anaven prenent forma, i la població es disparava, igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a escala econòmica. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de la ciutat. El capital econòmic d'aquests burgesos i rics fabricants va deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els suculents ingressos de les grans fàbriques de cotó s'invertien en impressionants cases modernistes del nou Passeig de Gràcia de Barcelona, tot i que la feina de les fàbriques atreia molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural. La ciutat aviat seria coneguda per la seva esplendor fabril, tal com recollia el periodista i escriptor asturià Luciano García del Real Sànchez a La Ilustració Catalana el 31 d'agost de 1892:

A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent.¹

Tot i aquesta fugida, les primeres dècades del segle XX, la ciutat de Manresa encara va ser testimoni de la puixança econòmica dels burgesos en espais tan emblemàtics com el Passeig Pere III (la construcció del Casino o el teatre Kursaal en són dos exemples), el carrer del Born, construcció de grans casals d'estil modernista, etc. En aquest llistat, elaborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se n'anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes	1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra	1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font	1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich	1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres	1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich	1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons	1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages	1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet	1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna	1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots	1915 Josep Perera Vives

Ferrer i Alós, Llorenç: "El poder de Manresa al llarg del temps", a Calidoscopi Manresa. Manresa: 2004, p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi, les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïda amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Antic. Una herència postindustrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte a vegades impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb la invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç detallista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revalorar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculents beneficis amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Antic: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Antic. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Antic per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Antic, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Antic per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant, la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies politicoideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Antic de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socioeconòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístics consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa d'economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Antic, on són els veïns?

Per acabar, tal com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Antic s'han fet sense cap mena d'incidència amb el teixit associatiu del barri:

Una certa prepotència de caràcter urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en un teixit que no és el seu, obrint una ferida de la qual la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.

Bibliografia:

- BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

- DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

---

1 “A Manresa” de Garcia del Real, L. La Ilustració Catalana. (1a etapa) | Núm. 291. 31/08/1892.