01 de novembre 2019

El monopoli del vi, l'ascens a "civitas" i l'inici de la rivalitat amb el bisbat de Vic

"Autèntic vi manresà, pels manresans"

Entre els anys 1311 i el 1315, el rei Jaume II, va engegar un paquet de mesures fonamentals per a l'increment de l'estatus legal de la ciutat de Manresa i dels seus habitants. Una epístola del monarca amb data de l'any 1311 donava als manresans el monopoli de la venda del vi dintre muralles, cosa que va significar que tot el vi que es venia a la ciutat de Manresa havia de venir de la parròquia (municipi) de Manresa, i també la celebració d'una segona fira (mercat) de "tardor", la de Sant Andreu que significava el reconeixement explícit de la categoria geogràfica, política, econòmica o comercial del lloc on se celebrava.1 Aquest monopoli del vi va ser un cop molt dur per a tots els senyors feudals de la rodalia de Manresa, perquè de cop i volta, van perdre el seu mercat principal. Per exemple, el vi provinent de les terres del bisbat de Vic quedava exclòs de la venda a la ciutat de Manresa. Si fou pèssim pels senyors feudals de l'entorn de Manresa, fou una autèntica benedicció per les elits terratinents de Manresa que podien permetre's cobrar una prima per les seves collites.

Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venda del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, ja que els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder de les propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.
El rei Jaume II ratifica el títol de ciutat a Manresa, any 1315. Arxiu Comarcal del Bages.

Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic

Un altre privilegi del rei Jaume II d'aquell 1311, encara va ser més gratificant econòmicament per Manresa. El monarca va atorgar el privilegi a Manresa de col·lectar (cobrar) impostos sobre tota persona que tingués propietats dintre el terme de la ciutat. La formulació utilitzada per aquest privilegi, segons explica l'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 (2017) no s'hi especificava el tipus o quantitats de béns, de manera, que teòricament qualsevol persona que tingués una propietat per irrisòria o miserable que fos, podia ser obligat a contribuir plenament en els impostos reials o urbans. La frase in eius territorio no precisa tampoc el territori real, ni "parròquia" ni "batllia" són usats, deixant una interpretació indecisa. Probablement, el document del rei deixava la porta oberta a cobrar impostos a tota la vegueria, cosa que finalment es va fer l'any 1360 gràcies a la documentació rescatada.

Finalment, el rei Jaume II, l'any 1315, va decidir ampliar el poder de la ciutat de Manresa. La ciutat va passar de vila a ciutat (civitas), o sigui a ciutat de ple dret2. Igualment, la ciutat va rebre l'autorització per formar un govern conciliar. L'ascens de rang de la ciutat va fer aixecar la llebre als competidors i rivals econòmics de Manresa. El bisbat de Vic era considerat pels patricis manresans com el senyor de la ciutat rival, que tenia una dimensió similar o una mica més petita que Manresa, el qual s'interposava continuadament al camí dels manresans. Amb l'ascens de Manresa a "ciutat", es va adquirir un nou nivell. La representació manresana a les corts es va doblar, passant d'un a dos representants. La ciutat de Manresa s'equiparava a altres ciutats catalanes del moment com Lleida, Tortosa, Tarragona o Girona. D'altres viles de mides similars de Manresa, com Vilafranca del Penedès o Cervera no van tenir el mateix èxit. La ciutat de Vic també va ascendir al rang de civitas, ja que els ciutadans de Vic no hagueren tolerat l'ascens de Manresa si no fos que la seva ciutat tingués el mateix estatus legal, a diferència de Manresa, la ciutat de Vic era capital episcopal.

Bibliografia:

- BENET, Albert (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona.

- BENET, Albert (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.


- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881 [Consulta: 01-11-2019].

1 TORRAS, Marc. «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, 2012, Núm. 109, p. 34
2 A finals del segle XVII tenien el títol de "ciutat" totes les seus episcopals, i Manresa i Balaguer. [FERRO, V. (2015). El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Barcelona: Societat Catalana d'Estudis Jurídics. Col·lecció Estudis Núm.2, p.178]

31 d’octubre 2019

Memoria.cat publica 8 fotografies inèdites de Manresa i de Sant Benet de Bages del fotògraf Joan Artigues i Carbonell

El portal web Memoria.cat publica sis fotografies inèdites de Manresa i 2 de Sant Benet del Bages, del fotògraf Joan Artigues i Carbonell (Vilanova i la Geltrú 1894 – Barcelona 1953), procedents del seu fons, que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Amb molta probabilitat aquestes fotografies deuen correspondre a la visita que el fotògraf Joan Artigues devia fer a Manresa i a Sant Benet de Bages el 21 de maig de 1922. Aquell dia se celebrava a Sant Benet l’Aplec Excursionista de Catalunya, organitzat pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Hi assistiren excursionistes de tot Catalunya. A 2/4 de 8 del matí els excursionistes podien oir missa a l’església de Sant Pere Màrtir, al centre de la ciutat. A les 9 sortien amb “autocamions” cap a Sant Benet. Al migdia tornaven a Manresa i dinaven als voltants del Grup Escolar (l’actual plaça d’Espanya), on després se celebrava un acte amb diferents parlaments i proves atlètiques.

A les fotos de Manresa podem veure retratats parcialment l’església de Sant Pere Màrtir i l’edifici del Teatre Conservatori (amb una pancarta del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, que hi tenia el local); el torrent de Sant Ignasi (amb “les Fontetes” i la fàbrica de l’Areny); la capella del Rapte i el Pont Vell. A Sant Benet de Bages, a part d’un detall del claustre, s’hi pot veure el mateix "autocamió", ple d’excursionistes, que apareix fotografiat a Manresa.

- Les fotografies es troben en aquest web: 

23 d’octubre 2019

Records taurins


Fotografia del solar que havia ocupat la plaça de braus de Manresa, entre els carrers Primer de Maig i Camps i Fabrés i el passeig de Pere III de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, hi ha el pati d'una llar d'infants. Fotografia de mitjans dels anys 70.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-18 / Antoni Quintana i Torres

09 d’octubre 2019

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana se celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del qual ara en diem Centre històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins a arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascensió, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluís de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

GALOBART, Josep (2015). Les Fires de Manresa. Història de Manresa, [en línia], https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

28 de setembre 2019

Nou curs de genealogia del Centre d'Estudis del Bages

Coneixent la història familiar

El Centre d'Estudis del Bages (CEB) ha programat, per aquest mes de novembre, un curs de genealogia que té la voluntat de donar eines i facilitar recursos per a l'elaboració d'arbres genealògics. Es tracta d'una proposta dividida en tres sessions de tres hores cadascuna (de deu del matí a una del migdia): la primera es durà a terme el dissabte dia 9; la segona, el dissabte 16, i la tercera, el dissabte 23. Les dues primeres tindran lloc a la seu del CEB i la darrera, que serà la més pràctica, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

En la primera sessió, que estarà conduïda per la historiadora Raquel Valdenebro, els participants aprendran com començar un arbre genealògic (fonts orals i escrites) i estudiaran els models de família i polítiques matrimonials. Pel que fa a la segona classe, impartida per l'investigador Ernest Molins, l'alumnat descobrirà quins recursos hi ha per editar les dades recollides durant la recerca i es familiaritzarà amb el concepte d'implexió. Finalment, la darrera sessió, a càrrec de l'historiador i director de l'Arxiu Comarcal del Bages, Marc Torras, posarà en pràctica tots els conceptes apresos amb una sessió de pràctiques a l'Arxiu Comarcal del Bages (Via Sant Ignasi 36-40).

El curs de genealogia té un preu de 60 euros per a les persones no sòcies del Centre d'Estudis del Bages, i de 30 euros per a les que ho siguin. Aquest curs de genealogia, és la repetició del curs que es va fer a principis del 2019. Degut a l'èxit d'assistència, es va decidir repetir aquest curs, ja que les 30 places es van omplir amb dues setmanes.

Les inscripcions per a prendre-hi part ja estan obertes i es poden formalitzar enviant un correu electrònic a cebages@cebages.org, des del web de l'entitat o trucant al 93 873 65 25.

21 de setembre 2019

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys setanta, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims quaranta anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins a l'any 1975, ja que el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix, la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, puix que faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que estava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment, passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges encara funcionaven amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial per als seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns feia anys que reclamaven millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària pública fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, ja que amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denúncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir béns immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Nucli Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Nucli Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, carretera de Vic i carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic van lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendat durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, perquè els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment, l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb l'elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca:  

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

09 de setembre 2019

Un teatre des de l'aire: el Conservatori


Vista panoràmica i parcial de la ciutat de Manresa l'any 1962 on, es destaca el Teatre Conservatori, la Plaça de Sant Domènec i el Passeig de Pere III.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-564 / TAF HELICÒPTERS, SA

31 d’agost 2019

Els ponts de la retirada republicana

El pont de Sant Francesc de Manresa, el gener del 1939. Els explosius col·locats pels soldats sapadors republicans durant la retirada van fallar i només van ocasionar alguns desperfectes a l’arcada de la dreta. (Col·lecció Família Singla)

El portal www.memoria.cat, de l’Associació Memòria i Història de Manresa, publica 28 fotografies dels ponts destruïts a la ciutat la matinada del 24 de gener de 1939 per les forces republicanes per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes i facilitar la retirada de l’exèrcit i la població civil, i també imatges de la reconstrucció d’alguns d’aquests ponts. Les explosions destruïren el Pont Vell, la passarel·la de l'Estació del Nord, el pont de Can Poc Oli, el pont del ferrocarril, el Pont Fumat, el Pont Llarg i el Pont Nou. A causa d’un problema tècnic amb les càrregues de dinamita, el pont de Sant Francesc no es volà. Algunes d’aquestes estructures tardaren molts anys a ser reconstruïdes.

- Podeu veure les 28 fotografies i tota la informació corresponent en aquest enllaç: www.memoria.cat/pontsdestruits

19 d’agost 2019

La ciutat deserta: l'estiu de 1348

Els efectes mortals de la Pesta Negra: una ciutat sense govern

A l'hivern de l'any 1362 es va fer evident els efectes devastadors de la Pesta Negra a la ciutat de Manresa, malgrat que feia més de deu anys s'havia estès per tota la península Ibèrica. Els seus efectes no van ser aïllats ni a la nostra ciutat, ni al Principat ni fins i tot a l'espai del Mediterrani, sinó que va esdevenir un dels primers fenòmens globals del període baix-medieval, una autèntica pandèmia que va afectar Europa, Àfrica i Àsia durant segles, i amb cicles continuats. El punt més àlgid de la Pesta Negra a Manresa es va produir en la tercera onada, a partir de 1374, si fem cas als medievalistes que han estudiat aquest fenomen (Samuel K. Cohn Jr, Epidemiology of the Black Death and Successive Was of Plague, 2008), i ens confirmaven que els cicles de la pesta a Europa, anaven entre els 10 i 15 anys. La tercera onada de la Pesta va afectar una ciutat com Manresa de la pitjor forma, asfixiada pels impostos i els deutes (censals), amb una economia pràcticament de subsistència, amb una carestia d'aliments bàsics, la crisi del blat (1374-1376) i una població que s'havia reduït a la meitat.

Un any clau: 1348

Una carta del rei Pere el Cerimoniós del 20 d'abril de 1348 mostra que les autoritats ja estaven en estat d'alerta per les greus notícies que arribaven del regne de França. A començaments de maig d'aquell any ja hi havia algunes morts a ciutats com Mallorca, Perpinyà, Girona, Lleida i Barcelona -on també s'havia atacat el call-. Al juny la pesta ja havia superat les fronteres catalanes i afectava la família reial que es movia entre Saragossa i València1. La "primera" pesta de 1348 fou la més mortal per Manresa, fins al punt que la ciutat es va quedar sense govern (ni batlle ni veguer), durant quasi un any i causà una sèrie de greus desprevistos legals, econòmics i judicials que no es van arribar a solucionar dècades després, com els pagaments de la construcció de la futura Séquia o les obres de la Seu de Manresa, per posar un parell d'exemples definidors. Tot i aquests efectes pèssims, el funcionament de la societat medieval i llur sistema econòmic es va mantenir intactes. Gràcies a la documentació de la família Sarta, tant el rei Pere III com els consellers de Manresa no van dubtar ni un instant en anar a la guerra amb la poderosa república mercantil de Gènova l'any 1351 i 1352. Fou precisament en aquests anys quan els salaris i preus no paraven de créixer i que les pressions causades amb la Guerra de Castella no cessaven. La càrrega fiscal per mantenir ambdues guerres seria mortal per la ciutat de Manresa, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc. Els excessius tributs per mantenir soldats i vaixells en una guerra llarga, es pagaven molt cars.

La pesta arribà al port de la ciutat de Barcelona el maig de 1348 i en una setmana o dues ja s'havia instal·lat a Manresa. La malaltia s'apoderà de les cases ràpidament durant tres mesos. Cap a finals de l'estiu de 1348, la meitat dels manresans "criaven malves" i els supervivents estaven en males condicions per treballar. La Pesta Negra no feia distincions de gènere ni tampoc d'estament, rics i pobres, nobles i esclaus, queien per igual. Aquest fenomen va despertar un fort sentiment anti jueu, que culminà amb els primers assalts en calls i sinagogues.

Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània

La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent, però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan s'afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Més informació:

- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/

Bibliografia:

- BENEDICTOW, Ole. (2011). La Peste Negra (1346-1353). Madrid: Akal.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- JP i Feliu. (1988). La Pesta Negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 9, 271-285.

- TORRAS, Marc. (1999). El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana. A: "Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval" / coord. per Sánchez Martínez, Manuel, 155-183.

1 Riquer, B. de. [Coord] (2018). Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. p. 259

12 d’agost 2019

El dia que els japonesos ens van felicitar

Solidaritat imperial amb Manresa


L'Associació Memòria i Història de Manresa va descobrir l'any 2011 a l'Arxiu Municipal de Manresa, mentre estava realitzant un dels seus projectes d'investigació, una carta datada del 16 de setembre de 1923, del consolat imperial japonès de Barcelona, on donava les gràcies per escrit a l'alcalde de la ciutat de Manresa, per testimoniar-li el condol per les víctimes d'un terratrèmol que es va produir al Japó l'1 de setembre d'aquell any.

Carta del cònsol:
"Tan pronto fué en mi poder la attª Comunicación de V.E. de 7 actual dándome el sincero pésame en nombre del Excmo Ayuntamiento de esa fabril y heróica Ciudad, la trasladé al Excmo Sr. Ministro del Japon a Madrid, quien me encarga trasmita a V.E., al Excmo Ayuntamiento de su digna Presidencia y a la Ciudad toda, su mas sincero y profundo agradecimiento por las cariñosas y sentidas palabras de afectuosa simpatia de consuelo para la nación japonesa con motivo de la tremenda catástrofe sismica que ha cortado como una flor tantos miles y miles de vidas en plena laboriosidad. Uno mi modesta pero viva gratitud a la de la nación japonesa y en tan luctuosa circunstancia ruego a V.E. se digne aceptar el testimonio de mi consideración personal mas distinguida".
L'1 de setembre de 1923 s'havia produït un dels pitjors terratrèmols de la història, que va colpejar la regió de Kanto i va destruir gran part de Tòquio, Yokohama i els voltants. El total de víctimes fou de més de 140.000, entre morts i desapareguts.

Font documental: http://www.memoria.cat/

31 de juliol 2019

Les dones de Sant Ignasi

L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa

La historiadora Mireia Vila Cortina (Artés, 1985), arxivera de Santpedor, va presentar el dilluns 29 de juliol el llibre Les ínyigues, que busseja en la vida de les dones que van tractar el futur sant Ignasi de Loiola durant l’estada que va fer a la ciutat de Manresa l’any 1522. El projecte ha estat impulsat des de l’associació Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa i les Terúlies a la Cuina.

Les ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa analitza amb profunditat qui eren les dones que van acompanyar el futur sant durant els onze mesos que va deambular emmalaltit i famèlic pels carrers de la ciutat de Manresa. L’autora posa noms i cognoms a les dones que van ser importants durant aquesta etapa de la vida d’Ignasi de Loiola, que el van alimentar, vestir i curar, però que també el van aconsellar espiritualment i li van obrir nous horitzons en el seu autoconeixement. En l'entrevista realitzada al diari Regió7 el 26/07/19 assegurava que: "només ha consultat el vint per cent dels protocols notarials d’entre final del segle XV i inici del XVII que hi ha a l’arxiu de Manresa, i per això encara es pot indagar molt més en la vida de les dones que van tractar Íñigo de Loiola l’any 1522 a la ciutat."

Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

- Llegir l'entrevista sencera a Mireia Vila: aquí

Printfriendly