A mitjans de segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar l'epidèmia de pesta més gran de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. A Barcelona la pesta va arribar la primavera del 1348. Al maig d'aquell any va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobretot, uns estranys bulbs (d'aquí ve també el nom de "Pesta Bubònica") sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven grans quantitats de sang i també de pus. Una visió esgarrifosa acompanyada de les rates i les puces que duien a sobre, les portadores del bacteri que causava aquesta mortaldat.
Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.
Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.
Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.
Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.
Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.
Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.
Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.
Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.
Carta del rei Pere al batlle i el veguer de Manresa (1343). Prohibeix constrènyer als jueus del call de Manresa els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços.
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)
La Pesta Negra i els negocis interromputs al call: Abraham Vidal i Arnau Blancús
Abans de la gran mortaldat de la Pesta Negra, el comerç, els mercats, les grans construccions i els préstecs havien convertit Manresa en una important ciutat del Principat de Catalunya. Fins a mitjan segle XIV la ciutat gaudia d'un creixement pròsper, tant en l'àmbit demogràfic com econòmic. Tot es va acabar de cop quan la Pesta Negra va arribar a la ciutat, convertint la mort en una tragèdia rutinària. Ningú s'escapava a les seves terribles urpes. Un exemple d'aquesta mortaldat sense aturador, la podem trobar en el cas de l'Arnau Blancús, de la Casa Blancús, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages i el jueu manresà Abraham Vidal. L'any 1343, poc abans de l'arribada de la Pesta Negra a casa nostra, el rei Pere III i el veguer de Manresa havien prohibit amenaçar als jueus de l'aljama manresana d'obligar-los a fer els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços. Arnau Blancús havia acudit al call de Manresa a demanar un préstec, hipotecant un tros de terra que li havia establert el Monestir de Sant Benet. Blancús es va comprometre a plantar-hi en tres anys, vint tires de ceps i vint d'oliveres. Arnau Blancús no va arribar a plantar mai els ceps i vinyes que havia acordat amb Abraham Vidal. D'altra banda, Vidal tampoc veuria el seu acord completat satisfactòriament.
La Pesta Negra es va emportar ràpidament els dos protagonistes de la història. Tan Blancús com Vidal van morir per culpa de la Pesta Negra, una pesta que no feia distincions religioses i se n'enduia tothom sense miraments, malgrat els agitadors que afirmaven que la malaltia l'havien portat els peregrins, seguint les ordres d'una suposada conxorxa on els jueus catalans enverinaven l'aigua dels pous i els recs per assassinar els gentils. Tampoc els rics i privilegiats de l'edat mitjana podien aconseguir esquivar la mort de la Pesta per moltes possessions, terres i diners que tinguessin. Fins i tot el Papa Climent VI va haver de dictar una butlla (Vitae Paparum Avenionensium) exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.
Finalment el tros de terra hipotecat per Blancús, va passar als descendents del manresà Abraham Vidal, que va acabar sense cultivar i el monestir de Sant Benet sense rebre res a canvi. L'any 1361 l'abat de Sant Benet va prendre el tros de terra als fills d'Abraham Vidal, i va restablir el tros de terra a un fill d'Arnau Blancús, amb la clàusula que els hereus de Vidal podien tornar a recuperar el tros de terra si pagaven les despeses fetes pel restabliment de la terra, amb el vistiplau de dos prohoms.
Més informació al bloc:
- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí
Més informació al bloc:
- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí
Bibliografia en línia:
- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"
- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"
- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)
Arxiu:
- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718
Bibliografia:
- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"
- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"
- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)
Arxiu:
- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718
Bibliografia:
- Salvador i Montoriol, Joan (2003). "Història medieval d'un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI)". Sant Fruitós de Bages: Abadia de Montserrat.
- Sardans i Rovira, Laura (2005). "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140.
- Rafat, i Selga, Francesc (1985). "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Revista Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247