La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista

"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles

"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Qui va matar a Juan Manuel Sarmiento Somoza?

Terrorisme antiturístic?

El manresà Juan Manuel Sarmiento Somoza, de 63 anys, va morir el 13 de febrer del 1999 a conseqüència de l’explosió d’un artefacte explosiu (un cilindre metàl·lic de 30 cm) a la platja de Cala Cranc de Salou. Una setmana després un guàrdia civil va quedar ferit quan intentava desactivar un explosiu a la mateixa platja. Des del punt de vista judicial, el cas no va tenir avenços ni tampoc hi havia informació de l’autoria del succés, de fet tan sols un periodista fou detingut per aquest succés. Per la seva banda la família continuava esperant que el ministeri d’Interior reconegués l'acció com a atemptat terrorista, cosa que no havia fet perquè no va ser reivindicada mai per cap organització terrorista o grup criminal. L'any 2007 finalment fou reconegut oficialment pel govern espanyol, com a víctima d'un atac terrorista.

Segons el diari Regió7 del 13 de febrer del 2003, l'atemptat que li va costar la vida a Sarmineto era part d'una campanya contra el turisme a la localitat de Salou. L'alcalde de la localitat, Esteve Ferran, revelava que el Patronat Municipal de Turisme havia rebut recentment dues cartes anònimes en què s'amenaçava de col·locar bombes a les platges si no s'entregaven 100 milions de pessetes. Els patronats de turisme de Salou, Cambrils i Tarragona havien rebut els anònims, signats per Robin i Malena, en els quals se'ls exhortava al pagament de 100 milions de pessetes que havien de lliurar si no volien que es col·locaran nous explosius a les platges. La carta exigia la publicació en la secció de desapareguts d'un diari local del nom i la foto d'una terrorista dels GRAPO juntament amb el número de telèfon. Si la foto era publicada, l'autor de l'anònim hagués descobert que els patronats s'havien posat en contacte amb la policia (l'única que podia tenir en el seu poder la imatge de la terrorista).

"Sarmiento, de 63 anys, feia dos mesos que residia a Manresa, on s’havia traslladat des de Sant Jordi de Cercs. El cas de l’explosió que va costar-li la vida de seguida va convertir-se en un misteri, ja que els investigadors van descartar que una banda armada hagués col·locat l’explosiu i enviés als anònims que van arribar al Patronat de Turisme per exigir el pagament de 100 milions de pessetes sota l’amenaça d’una campanya de bombes contra interessos turístics. Només un jove periodista tarragoní va ser detingut com a presumpte autor de l’enviament dels anònims, però va ser posat el llibertat sota fiança".

El jove periodista detingut era Sergi Uzquiano, corresponsal del diari Avui. Després d'aquestes explosions, Uzquiano va signar un ampli reportatge al diari Avui amb relació a aquestes amenaces i oferint tota mena de detalls dels anònims. Una crònica massa perfecta. Dos anys més tard, el 2001, la fiscalia de Tarragona no havia trobat proves que impliquessin el periodista a la col·locació dels artefactes explosius a les platges de Salou i Cambrils que van causar la mort de Sarmiento i ferides greus a la mà a un guàrdia civil. La fiscalia considerava que Uzquiano, era el responsable de l'enviament de les amenaces anònimes que va rebre el Patronat de Turisme de Salou. El periodista sempre va negar la seva implicació en els atemptats a les platges, encara que va reconèixer l'autoria dels escrits amenaçadors.

Uzquiano va ser condemnat a un any i mig de presó per haver enviat el 2000 "cartes anònimes extorsionant" als tres patronats de turisme de la Costa Daurada. En elles afirmava que faria esclatar bombes en platges i al parc temàtic Port Aventura si no li pagaven 100 milions de pessetes. El periodista va confessar que va actuar per reactivar el cas de l'explosió de dues bombes a Salou el 1999. El jutge va exonerar Uzquiano de tenir res a veure amb aquell episodi, encara que mai es va detenir a ningú.

Càndida Lasbats, la vídua de Juan Manuel Sarmiento Somoza, estava convençuda que la mort del seu marit es devia en gran part al fet que l'Ajuntament de Salou no va informar que hi havia una campanya contra els interessos turístics de la costa en aquest municipi per evitar generar pànic entre la població i els turistes. S'havien pres les mesures necessàries i fins i tot la Diputació de Tarragona, amb coordinació amb els municipis afectats, havia preparat un dispositiu per tal de contrarestar les informacions que poguessin sortir a la llum i poder evitar l'alarmisme i les repercussions negatives en el sector turístic en unes dates de gran afluència de visitants com són les de Setmana Santa. Lasbats, no només va perdre el seu marit, sinó que va viure un malson quan va veure que en un primer moment s'apuntava la peculiar hipòtesi, descartada per la Guàrdia Civil amb posterioritat (tot i que havien registrat el seu domicili a Manresa), que podia haver estat el seu marit el que estava manipulant l'artefacte per deixar-lo a la platja.

Convençuda de l'absoluta innocència del seu marit, Càndida Lasbats no entenia com es va relacionar la col·locació de l'artefacte explosiu amb el treball del seu marit, perquè només havia treballat a la central tèrmica de Cercs i no havia tingut mai ni una escopeta de balins, segons manifestava poques setmanes després del tràgic succés al diari El País. La seva vídua i les seves dues filles, Lídia i Irmina, van sol·licitar acollir-se a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. No obstant això, el Ministeri d'Interior, havia considerat en una resolució de 12 de desembre de 2000 que la mort de Sarmiento no era "conseqüència d'un atemptat terrorista", ja que no havia estat reivindicat per ningú, per la qual que va desestimar indemnitzar i donar una pensió extraordinària als seus familiars.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari "Regió7" / Diari "El País" / Diari "La Vanguardia"

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes de 1992

El 3 de novembre del 2004 el diari Regió7 publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans: David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luis Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta del "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

L'Isidoro de la Fonda Sant Antoni

Persiana avall

La mítica Fonda Sant Antoni del número 20 de la plaça Major, al principi de la Baixada dels Jueus de Manresa va tancar portes la primavera del 2014, per la jubilació del seu responsable, Isidoro de Gregorio. Es posava final d'aquesta forma a un negoci amb més de cent anys d'història, que va iniciar i mantenir fins als anys vuitanta del segle passat la família Camprubí-Puigneró i els seus hereus.

Isidoro de Gregorio, nascut a Sòria (Castella), va arribar fa mig segle a Manresa, on va desenvolupar una llarga trajectòria com a cambrer en coneguts establiments locals fins que, el 1984, es va fer càrrec de la Fonda Sant Antoni, especialitzada en menjars casolans, econòmics i abundants. El negoci ha mantingut l'activitat en un edifici, la Casa Fàbregas, construïda damunt unes antigues cisternes d'aigua anteriors al segle XIV. L’edifici va ser construït per la família Fàbregas, propietaris d’una botiga de teixits, després de comprar al segle XVIII els quatre immobles que formen la finca actual, dos orientats al carrer Amigant i dos a la plaça, i els arranjà fins a convertir-los en un sol edifici a partir de 1718. Al segle XIX s’hi practicà una reforma per unificar la façana de la plaça Major i fer una nova escala.

L'edifici, molt malmès, i només ocupat ja pel bar-restaurant els últims anys, va haver de ser consolidat l'any 2006 després que unes filtracions d'aigua en fessin perillar l'estructura interna. La Fonda Sant Antoni fou fundada a finals del segle XIX a la baixada dels Jueus per Martí Camprubí i Margarida Puigneró, que li van posar aquest nom en honor de la capelleta del mateix carrer en la qual hi havia una talla de Sant Antoni (que avui es pot veure al Museu de Manresa). El negoci es va traslladar a començament del segle XX al seu actual emplaçament de la plaça Major, fins llavors ocupat pel cafè Cal Cases.

La fonda va ser regentada per successives generacions de la família Camprubí-Puigneró, i comandada així directament per Trinitat Camprubí, primer (esposa del músic, agutzil i pregoner de la ciutat Josep Bruguera), i per Pere Massegú, el seu gendre, un cop acabada la guerra civil. L'últim de la nissaga a fer-se càrrec del bar-restaurant va ser Josep Maria Massegú, que en va ser el responsable des del començament dels anys 60 fins al 1984, quan, acabat de llicenciar en Belles Arts, es va començar a dedicar a la docència, i el va traspassar a Isidoro de Gregorio.

Una peculiar anècdota corre des de fa temps per Manresa, no sabem si és realment certa o obra de la competència. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tant prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. 

També podem mencionar diferents situacions que avui en dia donarien per editar una nova edició de la Rue del Percebe, en versió manresana. En ple franquisme, en el punt més àlgid de la fonda, al restaurant i cafeteria, podien coincidir sota el mateix sostre, però en racons diferents de la casa i ignorant-se mútuament, joves revolucionaris, falangistes i militars, funcionaris del règim, grisos i guàrdies civils, catalanistes, anarquistes... 

Bibliografia:

- BLAYÀ, Carles: Tanca la centenària Fonda Sant Antoni de la plaça Major de Manresa. Manresa: Diari Regió7 [14/03/2014]

- El Pou de la Gallina: Rèquiem per una fonda. Setembre 2014

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

Més informació:

- Antics Hostals de Camí Ral: Fonda Sant Antoni, aquí

El manresà que va dominar Barcelona

Jaume Castell i Lastortas

Jaume Castell i Lastortras va nàixer a Manresa el 1915 i era fill d'un industrial que ja havia acumulat un bon capital i es dedicà a la banca i la indústria. De ben jovenet, en Jaume va estudiar enginyeria a Barcelona a la Universitat Politècnica de Catalunya, però el que realment l'apassionava eren les finances i en especial, el món de la banca privada.

Creà el Banco de Madrid, amb gent com Porcioles, Viola o Samaranch i parents del mateix dictador Francisco Franco, ja que estava ben connectat amb el palau del Pardo (residència oficial del dictador) a través de la família Martínez-Bordíu. A inicis de la dècada dels 70 tenia un importantíssim conglomerat (Grup Castell, el que es coneix com un holding) de 120 empreses (tèxtil, metall, editorial o turisme, entre d'altres) i 20.000 treballadors. Creà el diari Tele-exprés el 1964, amb els seus amics Viola, Samaranch, Sentís i Agustí. Arribaria a controlar (deien) la vida barcelonina amb dos dels seus homes forts, Joaquim Viola i Joan Antoni Samaranch. Només el famós Muñoz Ramonet, tenia més poder i influència que en Jaume Castell.

A principis dels anys 70, la plaça Sant Jaume de Barcelona era coneguda com "la plaça de Jaume Castell", ja que com hem dit, era íntim amic del president de la Diputació de Barcelona, Samaranch, i de l'alcalde de Barcelona, Viola, per cert, assassinat durant la Transició. Castell tenia el seu elegant despatx a l'edifici ocupat ara pel Grup Godó, que va ordenar construir ell mateix, a la plaça de Francesc Macià, que en el ple franquisme duia el nom de Calvo Sotelo.

La vida de l'empresari perfecte

Castell va començar la seva activitat industrial al sector tèxtil, però amb els anys es va dedicar també a altres àrees econòmiques i va prendre part en la constitució d'empreses gràfiques, editorials, navilieres, metal·lúrgiques, petrolieres i de l'automòbil. Dins de la seva activitat com a empresari destacava la seva faceta en el món periodístic, fundant el diari Tele Expres i el setmanari en català Tele Estel. En l'àmbit financer i banquer, va promoure el Banco de Madrid i el Banc Català de Desenvolupament (Cadesbank), que donarien suport a les nombroses empreses que el grup Castell va crear. Segons les memòries, el 1971 el fons propis de què disposaven les seves empreses eren de 553 milions de pessetes, convertint a Castell en un dels homes més rics de l'estat espanyol.

Les seves empreses eren un conjunt de diferents inversions, accions i participacions en borsa. Els noms més importants eren el Banco de Madrid, el Banc Català de Desenvolupament, la indústria alimentària La Piara de Manlleu, l'editorial Argos Vergara o la cinematogràfica Cinesa, entre altres noms. També tenia interessos en el sector turístic, que els anys 70 fou una de les entrades de divises més forta a la península Ibèrica.

El desenvolupament urbanístic de la capital catalana va influir en el declivi de les activitats constructores de Jaume Castell. Diferents projectes, urbanístics als afores de Barcelona, mai veurien la llum. El mateix Col·legi d'Arquitectes es va oposar als seus projectes de construir polígons d'habitatges a Can Cuyàs, enfront de Ciutat Meridiana, i al Prat de Llobregat. Cap a 1978, Jaume Castell va decidir autoexiliar-se definitivament, va vendre la majoria dels seus negocis a l'estat espanyol, i es va dedicar a activitats financeres a Suïssa i Estats Units. En el llibre, Samaranch. El deporte del poder, se li atribueix a Castell una frase que descrivia perfectament la situació d'aquells convulsos anys de Transició.

"Venía [Castell] a Barcelona para cerrar las operaciones o para despachar con sus apoderados. Pero no pasaba del aeropuerto. Historia o leyenda, de él se explica que, en la despedida hacia su dorado exilio helvético, rodeado de medidas de seguridad, lanzó la frase de folleu, folleu, que el món s’acaba."

Jaume Castell Lastortras va morir a Suïssa el 1984 ensorrat i marginat, però en cap cas arruïnat. Per cert, per donar punt final a la seva biografia, el seu nebot és en Joan Rosell, el president de la patronal espanyola.

Bibliografia:

- Cabana, Francesc: "La burgesia emprenedora" Editorial Proa, Barcelona 2011. Pàg. 237-245

- Riera, Ignasi: "Els catalans de Franco" Plaza y Janés Barcelona 1998. Pàg. 345-350

- Hemeroteca El País (Diverses entrades)

Les imatges inèdites del cop d’estat

El manresà que va fotografiar la Guerra Civil

Josep Maria Rosal i d’Argullol (Manresa, 1908 - Bogotà, 1983) va capturar amb les seves fotografies alguns dels moments més convulsos dels primers dies de la Guerra Civil. Es va moure pels carrers de Barcelona, hores després que Franco s’alcés contra la República. Apassionat pel patrimoni artístic i arquitectònic, va immortalitzar la destrucció d’algunes esglésies durant els aldarulls. Després de la derrota republicana, va realitzar i dirigir diferents documentals. De tota la seva obra, però, se’n va perdre el rastre quan el 1955 va marxar a viure a Colòmbia. Des del 19 de setembre fins al 5 d'octubre, part d’aquest material inèdit es podrà veure al Centre Cultural el Casino de Manresa.

“És un testimoni excepcional dels anys 1920 a 1940”, assegura l’historiador Joaquim Aloy, comissari de l’exposició amb Conxita Parcerisas. Part de tot allò que va captar la mirada de Rosal s’ha pogut recuperar, perquè el juliol del 2012 els familiars manresans del fotògraf i cineasta van donar a l’Ajuntament de Manresa unes 3.000 imatges que va deixar a Catalunya. “Tot aquest material havia quedat oblidat a la seva residència manresana. L’obra que es va endur a Colòmbia no ha tornat”, diu Aloy. L’historiador i comissari de l’exposició explica que es va cartejar amb Rosal a principis dels anys 80: “Tenia moltes ganes de venir a Manresa i portar el material que tenia a Colòmbia, però no hi va ser a temps perquè va morir el 1983”, afegeix.

Fogueres a la plaça Catalunya 

Rosal va retratar la vida quotidiana i política de la Manresa de la dictadura de Primo de Rivera i de la República. Però les fotografies més impactants són les que va fer el 19 i 20 de juliol del 1936 a Barcelona. Els franquistes creien que la capital catalana seria una presa fàcil. Però es van trobar amb una oposició difícil: les forces d’ordre públic i les importants masses de militants obrers. Aquelles hores van ser convulses i es van enderrocar temples i esglésies.

El fotògraf i cineasta manresà en va ser testimoni: “Sempre duia la càmera a sobre. Va captar les destrosses produïdes a l’església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol del 1936, o les fogueres amb mobiliari eclesiàstic a la plaça Catalunya”, detalla Aloy. Rosal va continuar com a cineasta després de la derrota republicana: “Era fill d’una família adinerada i de dretes. El seu pare havia sigut alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera. Josep Rosal era progressista i catalanista, la peça que no encaixava a la família. Però si ell va poder continuar treballant i no va ser represaliat segurament va ser gràcies a la influència de la seva família”, reflexiona Aloy. El fotògraf i cineasta es movia en el cercle intel·lectual manresà. Es va casar amb una actriu i escriptora argentina, Nina Martín. “Segurament es van conèixer perquè ella era a Manresa mesos abans de la Guerra Civil buscant escenaris per a una pel·lícula. Quan, a partir del 1940, Rosal es va dedicar pràcticament només al cinema, ella li escrivia els guions”, explica Aloy.

Premiat a la Biennal de Venècia 

El manresà es va dedicar especialment al cinema de divulgació mèdica i científica, amb documentals com La rabia, Epilepsia o La transplantación de córnea en España. Aquest últim film es va rodar a la Clínica Barraquer de Barcelona i va ser guardonat a la Biennal de Venècia l’any 1950. El color de tus ojos, que es va filmar a Lloret de Mar el 1952, va estar durant més de dos mesos al Coliseum de Barcelona. Rosal també va fer documentals sobre la música de Montserrat o els habitatges del Congrés Eucarístic. El 1955, però, va decidir emprendre el camí cap a l’exili: “Si va marxar a Colòmbia segurament és perquè va veure que allà hi havia més possibilitats professionals. A ell l’apassionava el cinema”, assegura Aloy.

A Colòmbia va aconseguir viure de la seva passió. Va continuar fent documentals de temes científics, però també sobre patrimoni i antropologia. Col·laborava amb diferents revistes i va ser el fotògraf oficial del Teatro Colón: “Era força reconegut. El 1966 a la inauguració d’una exposició de fotografies seves, hi va anar el president de Colòmbia”, detalla Aloy. Les pel·lícules de Rosal es van entregar a la Filmoteca de Catalunya, mentre que les fotografies es van dipositar a l’Arxiu Comarcal del Bages. Amb l’exposició, que ha tret de les caixes imatges oblidades durant 59 anys, es recupera el testimoni de Rosal.

L'exposició 

El juliol de 2012 els familiars manresans de Josep M. Rosal van fer donació a l'Ajuntament de Manresa dels negatius i fotografies en paper que, a mitjans dels anys 50, va deixar a la residència familiar, en marxar cap a Colòmbia, que la família ha conservat durant tot aquest temps. Les fotografies van ingressar a l'Arxiu Comarcal del Bages, on han constituït el fons Josep M. Rosal i d'Argullol, per tal de conservar-lo, fer-lo accessible als usuaris i investigadors i difondre'l en benefici de tota la ciutadania. 

Format per unes 3.000 imatges, entre negatius en vidre i suport flexible i fotografies en paper, el fons presenta un alt valor històric i cultural, idoni per als investigadors. Constitueix un testimoni excepcional de la Manresa dels anys 1920 a 1940. A través seu podem veure diversos aspectes de la vida quotidiana. Ens permet contemplar com era la ciutat a l'etapa anterior a la guerra i també durant els anys de la contesa civil. Ofereix imatges d'alguns actes socials, esportius i polítics de la Manresa de l'època de la dictadura de Primo de Rivera i la República, com també un interessant i extens recull d'instantànies on es pot veure l'enderroc d'edificis religiosos durant els primers mesos de la Guerra Civil. 

També conté impactants fotografies de les destrosses produïdes a l'església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol de 1936. El fons també aplega imatges d'actes i llocs de diversos municipis i moltes fotografies de caràcter personal i familiar.

Bibliografia:

- Diari Ara: "Les imatges inèdites del cop d’estat" (19/09/2014)

- Diari Regió7: "Manresa veu una selecció de l'extens llegat fotogràfic de Josep Maria Rosal" (16/09/2014) 

- Memoria.cat: La república en un clic (1931-1936)

Antònia Burés i la sal del Cardener

La impurificació de les aigües

L'explotació de la sal comuna (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà en època dels romans i en la medieval, per decaure al segle XIX. L'explotació de la sal tornaria a renàixer a principis del segle XX, mitjançant les mines subterrànies de sal potàssica a la població de Súria, a 15 quilòmetres de la ciutat de Manresa. Les deposicions dels residus del clorur sòdic aviat es convertirien en un problema, el runam salí sense impermeabilitzar, i l'any 1925 els rius Cardener i Llobregat augmentarien la seva salinitat natural de forma preocupant.

Seguint el riu, els usuaris aviat es van queixar de l'excés de sal a les conques dels rius, dels vessaments que es realitzaven sense cap mena de control. La primera persona a queixar-se públicament de l'excés de sal al riu, fou Antònia Burés i Borràs, dona de l'hisendat Llogari Torrens, propietari de la Casa Torrents. El govern de Madrid, sota les mans de Primo de Rivera semblava que no estava gaire posat en el tema i deixava màniga ampla.

Antònia Burés i Borràs era una dona de caràcter, tant que va ser la primera persona notable en denunciar "la impurificació de les aigües" del riu Cardener en una denúncia contra les Minas de Potasa de Suria SA, l'any 1926. Sense saber-ho encara, Antònia Burés es van convertir en la primera persona influent que denunciava un delicte de contaminació de l'aigua. Un delicte ecològic que, en aquells moments, no estava ni configurat dins el sistema judicial de l'estat espanyol. Posteriorment, més grups agrícoles i industrials s'hi van sumar a aquesta denúncia contra la contaminació dels rius Cardener i Llobregat. Una pressió que faria efecte, ja que aviat des de Barcelona més gent s'uniria a la causa.

En la dècada dels 1930, Aigües de Barcelona també va pressionar al govern per controlar les efluents de les mines per tal d'evitar la contaminació de la principal font d'aigua potable de la ciutat de Barcelona. La sal esdevenia un problema de caràcter públic. No fou fins a l'any 1931, amb la proclamació de la Segona República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya quan es començarien a redactar lleis contra la salinitat dels rius, com la Llei de Salinitat de 1933.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dos industrials del Bages van denunciar la salinització del riu per la mineria el 1926" - [01/06/2012]

 - Gorostiza, Santi. "Les lleis de salinitat (1933)". Espiadimonis. Associació Hàbitats, 21, setembre 2010

- Vila-Masana i Portabella, Joan. "Postals de Manresa. Imatges per a la història". Revista Dovella 101, tardor 2009

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel mateix Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no-creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La caixa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del qual es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra de l'artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda la "Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel la "Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Bibliografia en línia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí

La lletadora màgica de la Carretera de Vic

Torneu-me la llet si us plau!

En un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1906 es feia una breu descripció d'una dona instal·lada a Manresa que tenia un estrany do, el de tornar la llet a les dones que l'havien perdut i no podien alimentar als seus fills. També s'atrevia amb animals com cabres i vaques. El poder d'aquesta lactífera fins i tot arribaria a pertorbar el poder públic, quan l'alcalde li va prohibir repartir targetes on anunciava els seus poders. 

Els saludadors podien caminar sobre les brases sense cremar-se, enfonsar les mans en oli bullent, entrar en un forn encès, prendre un ferro candent amb les seves mans, o allotjar en la seva boca un tió encès, i com en aquest cas, obrar autèntics "miracles" i fer rebrotar de nou la llet a les dones que l'havien perdut.

L'extracte on descriu els oficis d'aquesta lletadora màgica es troba a l'apartat Folklore Mèdic Català, del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya número 137, del mes de juny de l'any 1906. 

Ara de poc he sabut que a la nostra terra també hi ha saludadores. A primers del present any 1906 se repartiren per Manresa unes tarjetes d'una saludadora que s'hi havia establert, consistint la seva gracia en fer tornar la llet a les dònes, cabres, vaques y burres que se'ls hagués retirada. L'Alcalde no's degué convèncer del poder lacltíer de la saludadora y li féu plegar el ram al sentdemà d'haver-se anunciat. Les tarjetes diuen textualment: "Gran Saludadora de nacimiento. Se devuelve la leche á las mujeres que la han perdido, cabras, vacas y burras. Verdad. Horas: de 9 á 12 y de 2 á 5. Días festivos: de 9 á 1. Carretera de Vich, 231, casa de Viola, con dos puertas de hierro, frente la capilla de los Dolores, Manresa.

Referència original:

- Dipòsit Digital de documents de la UAB: Centre Excursionista de Catalunya.

Josep Cayuela Cayuela

El motorista de la CNT

L'any 1907 va néixer Josep Cayuela Cayuela a Carboneras, un petit poble d'Almeria. De ben petit, va marxar a França, on més tard va contraure matrimoni amb Isabel Garcia i va tenir tres fills: el Ramon, la Paquita i la Bárbara.

Durant la seva estada a França, va treballar com a mecànic de bicicletes, fins que l'any 1935, durant la República, es va traslladar a viure a Manresa amb tota la seva família. Un any més tard, passejant per Manresa, va veure un home que estava traient un cotxe d'un garatge, però no se'n sortia, així que es va posar a ajudar a aquell home i li va treure el cotxe. Aquell home, en veure que el Josep dominava la mecànica i sabia conduir bé, li va oferir treballar per la CNT. Ell va acceptar, ja que treballava per mantenir a la seva família. Així que es va afiliar a la CNT i en nom de l'organització va conduir un cotxe amb el qual portava els milicians de l'organització a impartir conferències i mítings.

Tota la seva estada a la comarca del Bages li va anar força bé, tenia feina i la seva família estava adaptada a la nova residència. El 19 de juliol de 1936, però, en Josep Cayuela, la seva esposa i els seus fills, van comprar passatges per marxar de nou a França, ja que la sublevació militar contra el govern de la República s'havia produït el dia anterior i en Josep es temia les conseqüències.

La sort no va estar a favor de la família Cayuela, perquè aquell vaixell el qual havien de viatjar va ser requisat per evacuar els capellans i les monges de Barcelona i no van poder agafar-lo. Després d'aquest fet, el 1937, va néixer la seva quarta filla, la Isabel, en plena Guerra Civil. Aquell mateix any, el van cridar a files, va ser llavors quan va treballar fent tasques de vigilància com a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó i els voltants. Més tard, va seguir treballant de motorista a Igualada, Manresa i Solsona.

Els germans de Josep es va poder exiliar, però ell, tot i voler marxar, va tenir un accident amb la moto i es va trencar una cama i va estar ingressat a l'hospital de Lleida i li va impedir partir. Quan li van donar l'alta, els franquistes ja havien ocupat Catalunya.

El 18 d'abril de 1939 el rumb de la seva vida va emprendre un caire ben diferent, ja que el cap falangista del poble d'Avinyó, Florencio Guiteras Morera, es va presentar a la comandància de la Guàrdia Civil per denunciar en Josep. Guiteras el va acusar de presentar-se voluntari per defensar "la causa marxista" els primers dies de l'anomenat Glorioso Movimiento Nacional, així com d'haver requisat cotxes del poble i de fer de xofer de la CNT. Altres denúncies de diversos veïns de Manresa es van presentar també contra ell, fet que va provocar la seva detenció el mateix 18 d'abril i el seu posterior empresonament.

"Durant els dies següents, es van anar rebent acusacions contra Josep Cayuela, i el dia 6 de maig de 1939 va ser interrogat pel jutge".

Quan la policia el va detenir, el van portar pres a Avinyó i, després de quinze dies, el van traslladar a Manresa. El 24 de maig es va celebrar el seu consell de guerra, juntament amb 19 presoners més. La condemna de Josep Cayuela Cayuela va ser contundent: pena de mort. Aquell dia, altres cinc persones més que van rebre judici van ser condemnades a la mateixa pena. Durant la seva estada a la presó, Josep Cayuela no va poder veure a la seva família, i tampoc no els va poder enviar correspondència per mantenir el contacte. El dia 15 de juliol de 1939 va arribar la sentència del judici sumaríssim; va ser acusat, basant-se en testimonis no confirmats, de conduir el cotxe denominat pels falangistes "de la Muerte", en el que portava les persones de dretes als llocs on eren assassinades. També en el mateix document se'l va acusar de requisar cotxe i motos a Manresa emprant la violència i la repressió.

La mort de Josep Cayuela Cayuela és inscrita al Registre Civil de Barcelona. Com a causa de la defunció, s’hi fa constar "hemorragia interna". (Tribunal Militar Territorial Tercer. Barcelona)

La matinada del 19 de juliol es va complir la condemna i Josep Cayuela Cayuela de 32 anys, va ser assassinat al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. La família va poder assabentar-se de la seva detenció, però no de l'afusellament. Dies més tard, la seva esposa Isabel es va desplaçar des de Manresa fins a Barcelona amb l'esperança de veure per primer cop des del seu empresonament, però allà va rebre les pitjors notícies; li van entregar la roba i les pertinences del seu marit i li van comunicar que l'havien afusellat.

Bibliografia:

- Adaptació del text de Joan Porras Álvarez, 'In Memoriam', dedicat a l'afusellament del seu besavi: Josep Cayuela Cayuela

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat, aquí

El sumari Corvinos

Fragment de l'entrevista dels historiadors Joaquim Aloy i Jordi Sardans a Rafael Corvinos publicada al diari Regió7 el 30 de setembre de 1984

El portal de webs de l'Associació Memòria i Història de Manresa, sota el títol El sumari Corvinos, recull des del 30 d'abril del 2014 una documentació inèdita i de gran interès: el sumari del consell de guerra contra Rafael Corvinos Barraca, que fou president del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa i tinent d'alcalde a la capital del Bages durant la Guerra Civil. Corvinos -que després d'evadir-se de tres camps de concentració franquistes fou detingut a Saragossa, denunciat per una persona que el reconegué- hagué d'afrontar un consell de guerra en què el fiscal li demanà la pena de mort, en atribuir-li la responsabilitat política de 35 assassinats. 

Tanmateix, gràcies als testimonis i avals de nombroses persones que acreditaren que els protegí durant la guerra, pogué salvar la vida i fou condemnat a trenta anys de reclusió. La documentació aportada -procedent del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona i de l'Arxiu Nacional de Catalunya- permet resseguir el fil que va des de la detenció del protagonista fins al seu llicenciament definitiu -l'any 1972-, passant per la condemna, la denegació de l'indult i l'obtenció de la llibertat condicional "con destierro de Manresa".

Visita la web:

- El Sumari Corvinos: memoria.cat/corvinos

Més informació:

- Rafael Corvinos Barraca, aquí
- Entrevista (completa) de Rafael Corvinos (Diari Regió7), aquí

- Els Papers de la Guerra, aquí

- El gran soviet de Manresa, aquí

- Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil, aquí

Salut, república... i futbol!

Capítol 2: L'octubre roig de 1934

El 6 d'octubre de 1934, el president Companys emula a Macià (mort feia encara no un any) i proclama l'estat català. La declaració de Companys i la revolta dels miners d'Astúries són considerats pel govern de dretes de Madrid com dos actes subversius. A Catalunya els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia d'Assalt (cos policial de la República) es posen sota les ordres de la Generalitat comandada per Escofet. Els militants del partit Estat Català dels germans Badia també es posen al seu servei.

A casa nostra es reclamen armes per lluitar, però el president Companys tem armar el poble i que al final s'acabi produint una contrarevolució. El Bloc Obrer i Camperol, el partit del Magí Gamisans, assalta una armeria del carrer del Cos i s'apodera d'escopetes de caça i cartutxos. Manresa es preparava per fer la Revolució i proclamar també l'Estat Català des de l'ajuntament de la ciutat. Es desborda l'eufòria, la seu del partit de Lerroux és assaltada, destrossada i saquejada. Els revolucionaris manresans es llancen a conquerir els carrers de Manresa, l'objectiu arribar a l'ajuntament i proclamar l'Estat Català, obligant a l'alcalde a reconèixer l'Estat Català de Companys com a única administració i govern dels catalans. 

A Barcelona es comença a girar la truita, i aviat són molts els que veuen que l'Estat Català de Companys és massa dèbil i temen ser esclafats pels militars seguint les ordres del govern de Madrid. La feblesa de Companys propicia la traïció de Coll i Llach, que havia substituït a Badia a la Secretaria d'ordre públic i, d'acord amb el general Batet (cap de la regió militar de Catalunya), fa que les forces d'Escofet renunciïn a lluitar. La revolta s'acabava amb enfrontaments i un bombardeig de bateria a la seu del CADCI de la rambla de Santa Mònica.

El fracàs de Barcelona, empeny d'altres capitals catalanes a seguir el mateix camí. Magí Gamisans i els seus amics revolucionaris fracassen en l'intent d'apoderar-se de l'Ajuntament i han de fugir de la ciutat per evitar ser caçats pels policies i per perillosos individus que actuen amb total impunitat, les JAP. En Gamis s'amaga al poble de Castellfollit del Boix i després gràcies al seu amic taxista Ignasi Roca, aconsegueix arribar fins a Barcelona. El clima que es respirava pels carrers de Barcelona l'empeny a abandonar el país, travessar la frontera i refugiar-se al Principat d'Andorra. El seu amic Josep Prat amb un estrafolari i fantàstic viatge amb moto el porta fins a la Seu d'Urgell, on es troba amb el Salvador Sala, que el fa passar a Andorra.

Les forces parapolicials: la dreta manresana s'organitza

A Manresa, amb la normalitat restablerta, les JAP (Juntes d'Acció Popular) parapolicials de les formacions dretanes del govern de Madrid actuen amb total impunitat jurídica seguint els passos d'en Gamis i els seus amics. Les inspeccions, detencions, registres arbitraris sense avís, assalts a domicilis privats sense ordres judicials i una infinitat més d'actes antidemocràtics són la tònica habitual durant tot el mes d'octubre, fins que gràcies a una filtració d'un confident aconsegueixen obtenir la informació preuada: Magí Gamisans s'amaga a Andorra. Les JAP per tal de caçar-lo, organitzen un pla maquiavèl·lic. Involucren a Magí Gamisans en un assalt en una caixa d'estalvis de Gironella (Berguedà), per tal d'inculpar-lo en un delicte tipificat pel codi penal. L'autèntic assalt de Gironella fou perpetrat per delinqüents comuns sense cap vincle i ni enllaç polític amb cap partit. En aquells dies, pels carrers i places, es feia bromes de l'estil, com "si demà plou, segur que el Gamis en té la culpa" o "si el tren arribava tard, segur que el Gamis hi està involucrat".

Les JAP arriben fins a la Seu d'Urgell on s'entrevisten amb el bisbe i copríncep d'Andorra (l'únic amb suficient autoritat per dictar a la policia espanyola entrar en territori andorrà) on intenten convèncer que al Principat pirinenc s'hi amaga un perillós delinqüent i fins i tot li aporten proves falses sobre el robatori organitzat a Gironella. Finalment el bisbe Montsenyor Guitart ordena a la Guàrdia Civil entrar a Andorra i procedir a la detenció de Magí Gamisans. Començava un nou capítol de la vida del Gamis, i també un conflicte internacional entre la República Espanyola i el Principat d'Andorra. La detenció i extradició a la presó de la Seu d'Urgell no complia amb la Llei Internacional. En el tercer capítol en traurem tot l'entrellat.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble, aquí

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41 

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

La rata i el pianista

El músic Arthur Rubinstein

Una gran figura de la música universal va tocar al Kursaal de Manresa el 13 de març de 1931, es tractava del gran pianista Arthur Rubinstein. Rubinstein provinent d'una família jueva de Łódź (Polònia), havia nascut el 1887 i aviat va esdevenir un dels millors pianistes del món. El 1904, abandonà Polònia fugint dels connats d'antisemitisme en forma de pogrom i de l'opressió russa a la cultura polonesa. S'instal·là al còmode París on residien molts intel·lectuals i artistes polonesos exiliats. El 1912 va debutar a Londres de solista i company del gran violoncel·lista català Pau Casals. Durant la Primera Guerra Mundial viuria a la capital britànica fins que el 1916, i gràcies a les simpaties del rei Alfons XIII, li entregà un passaport espanyol (país neutral a la Gran Guerra) per poder fer un tour complet de concerts per a Europa i també Llatinoamèrica. Dels quatre concerts previstos a la península Ibèrica passà a fer-ne un centenar. El The New York Times el va qualificar dels millors pianistes del segle XX. El mateix Thomas Mann el va descriure com un "virtuós feliç" per la seva fama de vividor i humanista, amant de la bona vida.

De fet, siguem justos, Arthur Rubinstein va actuar dues vegades a la ciutat de Manresa. La primera vegada va fer-ho al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de novembre de 1916, gràcies a les gestions realitzades per l'Orfeó Manresa, i la segona vegada al Teatre Kursal el divendres 13 de març de 1931, organitzat per l'Associació de Música de Manresa. La primera vegada que va visitar Manresa va actuar al Conservatori per una raó elemental, el teatre Kursaal encara no existia, i el Conservatori era l'únic teatre amb un aforament important per poder gaudir d'un dels genis de la música.

En el primer concert, el programa que va interpretar va ser: Fantasia i fuga en Sol menor de Bach, Escenes de Carnaval de Schumann i el repertori de Chopin: Balada (en La bemoll), Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa (en La bemoll). També La Maja y el Ruiseñor de Granados, Ondina de Ravel, Nocturn per a la mà esquerra sola d’Scriabine i Rapsodia húngara núm. XII de Liszt.

Per la segona actuació, la de 1931, l’eminent pianista polonès va cobrar 1.300 pessetes, una xifra estàndard pels barems de l'època. La xifra exacta s'ha conegut perquè el mateix Rubinstein va firmar el rebut de l'Associació de Música de Manresa. També va deixar presència de la seva estada al llibre d'honor de l'Associació i com a nota curiosa, l'entrada només era permesa als socis de l'associació.

En l'hemeroteca ha quedat l'anècdota de la rata que es va passejar per la barana del Teatre Conservatori quan Arthur Rubinstein va venir per primera vegada a Manresa el novembre de 1916. El públic en veure l'animal va respondre amb fermesa i indiferència, no es va deixar emportar per l'impacte de trobar-se una rata passejant-se tranquil·lament pel teatre com un espectador que s'aixecava de la seva cadira i volia tornar a seure. Amb un estoic i pragmàtic silenci per part dels assistents al concert, la rata va seguir el seu prolífic camí i el pianista va seguir amb el recital. Tot un espectacle digne de veure. El mateix músic explicaria més tard que en una ocasió, i en to jocós, que les rates fins i tot venien a escoltar-lo.

Les Cròniques de l'Orfeó Manresà de 1916 recorden el fet. Explica com la rata es va passejar sense causar el pànic entre els assistents i el desconcert "de xisclets de dona".

"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."

Vicenç Prat al llibre Un llibre Verd també esmenta la trobada entre la rata i el pianista del Teatre Conservatori, sense esmentar la seva mida similar a la d'un conill tal com afirmava la crònica de l'Orfeó.

"(...) un ratolí va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." 

Bibliografia:

- BALLÚS I CASÒLIVA, Glòria (2008): El teatre Kursaal, receptor de grans personalitats musicals. Revista Dovella, núm 95, pp. 38-46

Salut, república... i futbol!

Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble

El Passeig de Pere III i tota la Muralla era una munió de gent festejant la proclamació de la República. Al balcó de la Plaça Sant Jaume el president Macià acabava de proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. La gent aplaudia pels carrers i les ràdios dels bars estaven a tot volum a les terrasses. Manresans il·lusionats sortien de la feina i les botigues per celebrar l'efemèride. Entre tota aquella munió de gent hi havia el jove Magí Gamisans, i els seus amics, el Llorens, el Nonit, els Perramon i el seu cosí en Quiquet Renalies. Tots ells havien deixat d'amagar-se al bosc i de celebrar en la clandestinitat les reunions del sindicat CNT, un dels que va patir més durament la pressió de la Guàrdia Civil durant la dictadura de Primo de Rivera.

La biografia del manresà Magí Gamisans és el testimoni més directe d'un home d’acció, d'un activista obrer dels anys tan intensos de la Segona República. Magí Gamisans i Saulí, vaig néixer a Manresa el 26 de maig de 1906. La seva infància va transcórrer com la de la majoria dels altres nois. Gamisans va fer estudis de comptabilitat que no va acabar mai. Als 13 anys va entrar a treballar en una serradora. Estava afiliat a la CNT (Confederació Nacional del Treball) i era el responsable de vigilar si venia la Guàrdia Civil quan es feien reunions clandestines. Una de les seves passions era el futbol, una pràctica que amb els anys guanyava més adeptes i sobretot seguidors i admiradors. La lectura també fou un important hobby per a ell. Doncs a través d'ella, es va poder instruir en la matèria sindical i sobretot política. Calia estar informat i tenir una bona dialèctica i comprensió real de la societat.

Tornem al 1931, enrere quedaven moltes coses, però quedava molt per fer. Era necessari tornar a començar de nou, organitzar-se i assolir els ideals obrers, trepitjats pels pistolers de la patronal i els sindicats grocs organitzats per debilitar la base obrera afiliada a la CNT. En Magí volia formar part de la nova societat que representava la proclamació de la República. Deixa la CNT, a la que havia estat afiliat des de l'any 1930 i de la qual en va arribar ser secretari durant un temps com a membre del Sindicat de la Fusta, quan la CNT va expulsar l'esmentat Sindicat per connivència política amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i s'afilià a la UGT. De la mà del seu amic Joan Rubís, al qual havia ajudat més d'una ocasió amagant-lo a casa seva quan la Dictadura, va ser peça important en l'extensió i mobilització de les bases del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurin que el 1935 es fusionà amb l'esquerra trotskista d'Andreu Nin formant el partit que acabà sent el seu ideal polític el Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM.

La ciutat i la vida seguia el seu frenètic pas. En Magí era un apassionat del futbol o foot-ball, en aquella època, un esport que havia esdevingut el gran esport de les masses, juntament amb la boxa i el ciclisme. Magí Gamisans havia estat porter del Flor de Lis (primer equip de futbol de la ciutat de Manresa), després del Sabadell i finalment del Centre d'Esports Manresa, on aviat se'l va conèixer amb el sobrenom del Gamis. S'havia convertit, per desolació del seu propi avi, home apassionat i actiu de la causa Carlista, un activista d'esquerres, un home amb ideals que anaven més enllà de la cosa eminentment política per sublimar l'ajut als desarrelats i maltractats per la fortuna. En Gamis anava per tota la comarca del Bages fent proselitisme del BOC amb altres destacats membres del partit com Arqué, Gironella o Estartús.

Els avis i els pares del Magí, ajudaven en les tasques logístiques, subministrant menjar i begudes per a la gent que anava els mítings polítics que organitzava el seu fill, alguns d'ells amb la panxa prou buida per a donar bon compte de tot allò que se'ls oferia.

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

Records de Jaume Navarro i Torras

La història de la ciutat

Nascut a Manresa l'any 1920, Jaume Navarro i Torras és un testimoni vivent de gairebé un segle d'història manresana. Les entrevistes realitzades per Joaquim Aloy i Pere Gasol a Navarro el setembre del 2009 a la residència Montblanc, recuperen la memòria de diferents fets, episodis i personatges que han marcat el passat recent de la ciutat, des de la fi del regnat d'Alfons XIII fins a pràcticament als nostres dies, passant per la República, la Guerra Civil i el franquisme. 

Aspectes de la vida quotidiana com el menjar, l'educació, el cinema, la sanitat i d'altres formen part dels records aportats pel protagonista, juntament amb vivències associades a episodis intensos com la persecució religiosa durant la guerra, les vivències del front, la repressió sobre els vençuts, el racionament, l'estraperlo, les visites de Franco a Manresa, etc. Can Jorba ocupa una part molt important dels records de Jaume Navarro, que va treballar tota la vida als populars magatzems manresans, on va entrar d'aprenent i on va exercir càrrecs directius. 

És, doncs, testimoni directe d'una empresa que marcà tota una època de la vida econòmica i social de la ciutat. Els seus records de l'antic i del nou edifici de Can Jorba, de l'extraordinària personalitat de Joan Jorba Rius, de la detenció d'aquest durant la guerra o de la seva voluntat de crear una sucursal a Perpinyà en previsió per als treballadors que s'haguessin d'exiliar tenen un interès extraordinari.

- Veure la nova pàgina: www.memoria.cat/navarro

Els metges jueus i la conversió

Astruc Jucef, el cirurgià jueu

L'historiador i arxiver més important de Manresa del segle XX, Joaquim Sarret i Arbós parlava d'ell com un metge que va exercir durant molts anys a la ciutat i fou un dels jueus manresans més influents del call, fins al punt que el mateix rei l'eximia de la qüèstia, un dels impostos més habituals de l'edat mitjana. La història d'Astruc Jucef és la d'un jueu manresà que exercia la medicina de forma brillant, que fou estigmatitzat per les denúncies de Jaume Desfar, un manresà convers, a l'inquisidor dominic i mestre d'astrologia Bernat Armengol, contra Astruc, el qual intimidà verbalment la seva filla, de nou anys, i a la seva esposa per haver-se batejat dues vegades, renegant de la fe jueva.

Abans de ser denunciat per un convers ressentit, Astruc i els metges jueus de Manresa col·laboraven amb els seus homòlegs cristians, a practicar la seva ciència, la medicina, que a l'edat mitjana era pràcticament associada a la màgia, la bruixeria i fins i tot, a la superstició religiosa del santoral de torn. Guillem de Socarrat, un apotecari de la ciutat, venia les seves espècies als jueus del call de Manresa, sense cap mena de problema religiós, i sobretot als metges, entre els més destacats al cirurgià del qual parlem en aquesta entrada, Astruc Jucef. No tan sols el metge Astruc comprava espècies i col·laborava amb metges cristians de la ciutat, d'altres metges jueus de Manresa com Bonjudà Baró i Vidal Caravida, també eren clients habituals de l'apotecari de Guillem de Socarrat. Fins i tot els físics i els universitaris acudien als jueus del call manresà a consultar els seus dubtes pràctics. Els físics manresans, Pere de Gostemps i Enric de Santpedor, havien visitat al mateix Astruc Jucef en més d'una ocasió i el seu pare, quan estava malalt, per ampliar els seus coneixements.

La conversió religiosa a la Manresa del segle XIV

El segle XIV, la nostra ciutat ha estat anomenada per la historiografia local com el gran segle de Manresa o el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. El call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266, tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona de l’actual plaça de l’Onze de Setembre), en aquell temps fora del perímetre fortificat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe al Talmud i que probablement havia exercit de metge, denuncià a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

En definitiva, queda clar que una part dels jueus no acceptaven que els seus es convertissin al cristianisme. Una situació difícil de pair pels jueus del nostre call, tot i que al segle XIV encara existia una certa tolerància interreligiosa als carrers de Manresa, els metges jueus es negaven a atendre als conversos jueus, tot i que si actuaven i practicaven la medicina amb cristians sense cap classe de problema. El problema de la conversió fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms van començar a expulsar els jueus de les ciutats catalanes més importants. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans i fins i tot tenia una assignació del batlle de 30 sous.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven contínuament, forçaven els jueus catalans a impetrar provisions reials de defensa. El 27 d'agost de 1343 els jueus de Manresa obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres.

Més informació sobre conversions a la Corona d'Aragó:

- La trista història del metge Lluís Alcanyís, aquí
- La doble condemna dels conversos, aquí
- La disputa de Barcelona de 1263, aquí
- Els xuetes, la història dels jueus conversos de Mallorca, aquí

Bibliografia consultada:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- RIERA i SANS, Jaume (1987). "Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV)" dins a Calls 2, pp. 114-131

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

A bord de "la Manresana"

L'aventura colonial i comercial de les Amèriques

Durant el segle XVIII, en assumir el tron de l'imperi espanyol la dinastia dels Borbons, el reformisme il·lustrat borbònic va impulsar una sèrie de mesures administratives, militars i comercials per refermar el control polític i econòmic dels seus dominis americans. Respecte del comerç, fins llavors, la corona espanyola havia intentat exercir un estricte monopoli comercial mitjançant l'anomenat sistema de flotes i galions. No obstant això, el creixement de les colònies, l'augment de les seves necessitats materials, el desenvolupament industrial d'Anglaterra i la producció massiva de béns manufacturats, van tendir a debilitar el monopoli comercial i incentivar el contraban. Com una manera d'adequar-se als nous temps, de controlar les relacions comercials de les colònies i d'incrementar la producció industrial peninsular, els Borbons es van veure obligats a aprovar una sèrie de disposicions que van permetre un contacte comercial més fluid entre la península Ibèrica i les seves colònies. 

Així mateix, en la dècada de 1740 es van introduir els navilis de registre que van posar fi al sistema de flotes i galions i el 1778 es va implementar un decret de lliure comerç entre Amèrica i els diferents ports de la Península, un d'ells el de Barcelona. Aquest decret no va pretendre obrir els mercats americans a les potències estrangeres, sinó tot el contrari, assegurar el mercat de la corona espanyola. El seu objectiu primordial va ser disminuir el contraban, canalitzant el comerç estranger i l'activitat marítima a través dels ports espanyols.

La fragata Nuestra Señora de los Dolores, "la Manresana" 

El comerç amb Amèrica es va intensificar en el decurs del segle XVIII fruit a la possibilitat d’obrir nous mercats, la liberalització del comerç i de l’activació constructiva naviliera. En aquest període –sobretot a partir de mitjans del XVIII– trobem una gran quantitat de vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i, curiosament, portaven la denominació extreta del santoral. Un d'aquests vaixells el “Nuestra Señora de los Dolores” àlies “La Manresana”, serà el protagonista d'aquest post.

Al darrer terç del segle XVIII a la ciutat de Sant Sebastià, en el port de “pasajes” s’hi va construir, amb pi del nord peninsular, una fragata que duia el nom de: “Nuestra Señora de los Dolores”. Després de la primera travessa d’aquest vaixell fins a Cadis va haver de ser calafatejada novament per alguns problemes amb la fusta. No se sap si aquesta notícia fa referència a “la Manresana”, la que capitanejarà poc després Josep Maristany, perquè de fragates amb el mateix nom de “Nra. Sra. de los Dolores” n’hi havia a cabassos. La primera notícia segura sobre la fragata “la Manresana” apareix l’any 1794, en la premsa de l’època. Aquesta anotació ens permet deduir que a finals del XVIII hi havia un vaixell de transport de mercaderies, que portava el nom de Nra. Sra. de los Dolores i, a més es feia dir “La Manresana”. La pregunta que ens bé el cap és la següent: tenia alguna relació amb Manresa? La resposta, sí.

Una carta signada l’any 1796, pel fabricant de vetes manresà Solernou i Farrés, dirigida als també fabricants manresans Pau Miralda i Companyia, confirma la relació dels fabricants amb el vaixell en qüestió. Per aquesta carta i altres referències indirectes, se sap que la societat Pau Miralda i Cia. era propietària –almenys tenia capital dipositat– del vaixell “La Manresana”. Per tant, el sobrenom li venia de la procedència dels seus propietaris manresans. Aquest vaixell era utilitzat per col·locar, aprofitant el lliure comerç, els productes propis com teixits, vins i com no, l'aiguardent cap a Amèrica. També se sap que la societat de Pau Miralda i Companyia utilitzava altres vaixells per transportar els seus productes. L’any 1805, en unes lletres del Reial Consulat de Barcelona adreçades a Manel Torrents, Pau Miralda i Salvador Puig, es feia relació detallada de l’apressament, per part dels anglesos, de la fragata espanyola “La Causalidad”. Cauria també en mans enemigues La Manrersana o és pedreria el seu rastre a les immensitats dels mars?

El 1816 trobem novament la societat Miralda i Companyia mercadejant blat, però, amb una altra fragata diferent, amb el Nra. Sra. de Montserrat. Per tant, què se n’havia fet de “La Manresana”? On havia anat a parar? A partir del 1810 no la trobem més documentada, hauria patit algun naufragi, havia estat víctima d’un atac dels pirates o desballestada? En tot cas, abans de la seva misteriosa desaparició sí que va deixar constància d’alguns dels trajectes realitzats a Amèrica, com també de la seva mercaderia. 

Bibliografia:

- PLANS i MAESTRA, Jaume: "Un vaixell amb denominació d’origen bagenc: la fragata Nuestra Señora de los Dolores àlies la Manresana", Revista Dovella, núm.105, Hivern 2010