25 de gener 2015

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes de 1992

El 3 de novembre del 2004 el diari Regió7 publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans: David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luis Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta del "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

Printfriendly