La Manresa medieval com mai la podràs llegir

El dilluns dia 12 de desembre, a dos quarts d’una del migdia, a l’Espai 1522 (Plaça Sant Domènec), el Centre d’Estudis del Bages farà una roda de premsa als mitjans de comunicació locals per presentar el llibre de Jeffrey Fynn-Paul (professor de la Universitat de Leiden, Països Baixos) The Rise and Decline of an Iberian Bourgeoisie. Manresa in the Latter Middle Ages, 1250-1500, publicat per Cambridge University Press el novembre de l’any 2015. Com indica el subtítol, aquesta obra de nivell acadèmic analitza la ciutat de Manresa a les acaballes de l'edat mitjana. Atès l'innegable interès per a la ciutat, l’estudi de Fynn-Paul es traduirà al català per iniciativa del Centre d'Estudis del Bages amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, i és previst que estigui a la venda per la diada de Sant Jordi. 

El llibre suposa una fita destacada en la historiografia medieval de la ciutat i del país perquè dóna a conèixer al públic anglòfon la història política, social i econòmica d’una capital regional del Principat de Catalunya a finals de l’edat mitjana. Amb aquest llibre, Manresa es converteix en una de les primeres ciutats catalanes i de la península Ibèrica que disposa d’una anàlisi tan completa i detallada d’aquest període històric.

Pel que fa al contingut de l'obra, les més de 350 pàgines que té el llibre estan organitzades en dos grans blocs temàtics. El primer bloc tracta l'organització política de la ciutat, especialment centrada en la gènesi del règim municipal a principis del segle XIV basada en la sinergia entre la burgesia urbana i els monarques del Casal de Barcelona. Aquesta unió d'interessos entre el rei Jaume II i els seus successors i la burgesia urbana va néixer com a contraposició al feudalisme secular representat per la noblesa i l'estament eclesiàstic.

El segon bloc analitza l'evolució econòmica de la ciutat i l'efecte dels diversos esdeveniments del segle XIV, com ara la irrupció periòdica de la Pesta Negra a partir de maig de 1348 o la guerra contra el Regne de Castella de 1356-1375. En l'àmbit econòmic, també hi té un paper destacat l'anàlisi de les conseqüències que va tenir en l'àmbit local l'anomenada “revolució financera de la Corona d'Aragó” del segle XIV, és a dir, la implantació per primer cop en la història medieval d'un sistema de deute públic a escala “nacional”. Gairebé com un subbloc de la part econòmica, el llibre també conté una anàlisi comparativa del nivell de vida durant el primer terç del segle XV entre la ciutat de Manresa i Pistoia, una ciutat de mida similar a tocar de Florència. Aquesta comparació és possible gràcies a l'existència de sengles documents fiscals detalladíssims únics a Europa (el Liber Manifesti de 1408-1411 en el cas de Manresa; i del Catasto de 1427 en el cas de la ciutat toscana). Sorprenentment, la conclusió és que a principis de segle XV es vivia millor a Manresa que a la Toscana en termes de nivell de vida.

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'edat mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'edat mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que, d'altra banda, inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones una i l'altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les súpliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle se succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de l'Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord amb el temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'edat mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que continuessin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades de l'Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època en què es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés les persones que coneixia. Se'ls mostraven monedes. Se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. I també s'analitzava la seva vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:

• Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)

Bibliografia:

• Horacio Boló: ¿Cómo trataban a los locos en la Edad Media? [Consulta a: http://www.elmanifiesto.com/articulos.asp?idarticulo=745 el 01/12/2016]
• Joaquim Sarret i Arbós: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa, 1917 
• Ricardo G. Villoslada: El antisemitismo en la Edad Media [Consulta a: http://luxdomini.net el 01/12/2016]

Parada i fonda a...

L'Hostal d'en Gorvins, del camí ral de Barcelona

El nom "Escodines" prové de les llenques de roca a flor de terra, les "codines" damunt les quals es va obrir el camí ral de Barcelona i es construïren les cases que van donar nom al barri. Fotografia Jordi Bonvehí. 

Un bloc altament recomanable és Antics hostals de camí ral de Carles Fígols, un recull dels hostals catalans més importants al llarg de la història. Un espai a la xarxa on descobrir antics hostals que havien format part de les nostres viles, pobles i ciutats. En aquesta entrada us parlaré de l'Hostal d'en Gorvins del barri de les Escodines, partint de l'excel·lent informació que s'ha recollit en el bloc mencionat. Un hostal que al segle XVI arribaria a ser l'allotjament dels assistents de la Generalitat de Catalunya.

Al segle XVI la casa d'en Gorvins ja feia d'hostal i estava situat fora de les muralles de la ciutat de Manresa, al peu del camí ral de Manresa a Barcelona, al pont de les Codines, situat a tocar de l'antiga l'església de Santa Llúcia. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós ja esmentava l'hostal "Gotvins" al seu llibre Història Religiosa de Manresa. Iglésies i convents (1924), quan parlava de l'ampliació de l'esglèsia de Santa Llúcia de l'any 1428. El portal de Santa Llúcia (o de les Cuireteries, nom dedicat a l'ofici principal de la zona) es trobava enmig de dues torres quadrades al final del carrer de Santa Llúcia, cantonada amb la Baixada dels Drets. En l'actualitat tan sols es mantenen les restes d'una de les torres formant part de l'estructura del primer pis de la casa hostal la Masia, ja que la seva estructura és va utilitzar per reforçar l'edifici, molt semblant a la torre del portal de Sobrerroca, que va aparèixer quan es van enderrocar els edificis que hi havia annexats davant seu a la dècada dels 60 del passat segle.

Església del Rapte de la plaça de Sant Ignasi, l'any 1964. Col·lecció particular, anònim.

L'antic pont de les Codines, on avui trobem la plaça de Sant Ignasi, era l'inici del camí ral de Manresa a Barcelona, que transcorria pel carrer Escodines, Sant Bartomeu, i s'enfilava cap a Santa Clara. El camí de Barcelona continuava cap a la Culla i el pla de Cal Gravat (o de Coscollola) i anava a cercar el pas del Llobregat pel Pont de Vilomara. Al voltant del que ara és la Via de Sant Ignasi des de les Piscines Municipals fins a la plaça de Sant Ignasi, el recorregut travessava el torrent de Mirabile (o de Mirabitlle) per un petit pont, i al seu entorn s'hi van anar emplaçant petits obradors de cuireters i adobers de pells que feien servir l'aigua del torrent per desenvolupar la seva activitat. El lloc que desprenia fortes olors, es coneixia com les "cuireteries sobiranes" o superiors. De fet quan es van ensorrar la Sala Ciutat a finals del 2015, van reaparèixer els dipòsits d'aigua que donaven fe d'aquella activitat en la zona.

Antics dipòsits d'aigua, als rebaixos de la roca, que utilitzaven els cuireters (pell) de la Via de Sant Ignasi. Van tornar a sortir a la llum, amb l'enderroc de la Sala Ciutat. Fotografia pròpia.

Al cap del "pont de les Codines" i al costat de l'església de Santa Llúcia s'emplaçava la casa d'en Gorvins que feia d'hostal. En aquest indret hi havia l'hospital inferior (l'hospital superior és l'hospital de Sant Andreu) o hospital de Santa Llúcia, un hospital de pobres dedicat a Sant Llàtzer allunyat de la població per evitar els contagis. Va ser el primer lloc on es va allotjar Sant Ignasi de Loiola quan va arribar a Manresa l'any 1522, una església que finalment fou enderrocada durant la guerra civil.

Pocs anys després de l'arribada de Sant Ignasi a la nostra ciutat, l'any 1530, Manresa fou provisionalment la seu de la Generalitat de Catalunya. La ciutat de Manresa es trobava lluny del focus de la pesta a diferència de Barcelona, on l'epidèmia havia obligat a marxar molta gent de la ciutat comtal. Aquest fet que va comportar el trasllat provisional del poder i part dels assistents es van allotjar a l'hostal d'en Gorvins.

Tal com estava previst, el 6 de maig de 1530 es dugué a terme el trasllat del consistori de Barcelona a una de les localitats previstes segons l’acord de l’11 de març, que no fou altra que la ciutat de Manresa. D’aquest fet se’n desprèn indirectament que la pesta segurament havia arribat a la vila de Vilafranca del Penedès. Al Dietari de la Generalitat hi consta:  

"Divendres, a VI. En aquest dia, que és lo termini de la porrogació feta de la mutació del consistori per a Vilafranca del Penedès, Manresa, Vich, Cervera, etcètera, per causa de la peste que és en la ciutat de Barcelona, foren presents en la present ciutat de Manresa, per haver-hi bona sanitat, los reverents e magnífichs senyors micer Francesch Solsona, canonge de Barcelona, diputat ecclesiàstich, mossèn Perot de Monredon, diputat militar, mossèn Joan Piquer, prior de Orguenyà, oÿdor ecclesiàstich, e mossèn Carles Puigcerver, oÿdor militar, en Miquel Colunya, pare, e Rafel Colunya son fill, e Barthomeu Conill, porters, e Bernat Canaletes, notari e ajudant de mossèn Barthomeu Ferrer, scrivà major. E encara que diga alt que foren presents los sobredits en la ciutat de Manresa, per no ésser aquella hora presents tots los deputats y altres officials del concistori junts en la dita ciutat, per estar més a pler, foren aposentats tots quatre en la casa d’en Gorvins, qui stà fora la dita ciutat, al cap del pont de les Cudines, al costat de la yglésia de Santa Lúcia. E los porters e notari foren aposentats en altres cases del raval de dita ciutat".

Bibliografia:

• Sánchez de Movellán Torent, Isabel. La Diputació del General de Catalunya (1413 – 1479). Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la secció Històrico-arqueològica, LXIII. Barcelona, 2004
• Sitges Molins, Xavier. Els portals de les Muralles de Manresa. Revista Dovella, núm. 83-84. Centre d'Estudis del Bages, 2004.

Bibliografia en línia:

• Antics hostals del camí ral
• Història de Manresa, la història documentada de la ciutat de Manresa

Passejant per la Muralla del Carme

Un recorregut pel perímetre medieval

A les acaballes del segle XIX, el poc que quedava de les antigues muralles medievals foren enderrocades per tal de poder donar sortida al nucli antic, i poder eixamplar la ciutat de Manresa. La urbanització de fora muralles va començar per la mateixa muralla, o més ben dit, pel recorregut que havia ocupat la muralla, amb l'obertura d'una avinguda que estava repartida amb tres noms: Muralla del Carme, Muralla de Sant Domènec i Muralla de Sant Francesc. Juntament amb aquesta avinguda que resseguia les parets de l'antiga muralla medieval de Manresa, la Muralla del Carme fou, i de fet encara és, la part que unia els dos grans vials d'entrada: la carretera de Vic i la carretera de Cardona. D'aquí l'origen de la seva importància.

L'església de Sant Pere Màrtir -enderrocada el 1936-, era el punt on s'unien la Muralla de Sant Francesc amb la Muralla del Carme. En aquest espai és on es trobaven una sèrie d'establiments històrics, com el restaurant Perdiu o l'Hotel (Fonda) Sant Domènec, i també bars com el Majestic o la Cerveseria, lloc de reunió molt popular d'entitats culturals i dels veïns de la zona on es discutia de tots els temes possibles. La muralla del Carme esdevingué, a principis del segle XX, el lloc de parada de tartanes i carros, davant l'Hotel de Sant Domènec. Era el que avui seria la parada d'autobusos. Potser el més conegut de la muralla del Carme, per tots nosaltres i també pels visitants, eren els magatzems de Cal Jorba. Tenien els tallers i la secció de fotografia instal·lats al començament de la muralla. També hi havia el taller de l'ebenista Josep Pich i va ser el lloc escollit per aixecar el nou edifici dels magatzems Jorba, que avui en dia ocupa un gran espai, fent xamfrà amb el carrer Nou. Un altre establiment molt popular, era la ferreteria dels germans Sol, la casa Portabella o la Casa de la Cultura de la Caixa de Pensions. Tot un conjunt d'establiments i edificacions que van convertir la muralla del Carme en una zona cèntrica, un indret molt fàcil per accedir des de qualsevol punt de Manresa.

La muralla del Carme, igual que la de Sant Francesc i Sant Domènec, van ser les primeres vies que es van pavimentar. La possibilitat d'arribar amb vehicle de forma senzilla des de qualsevol indret des de la muralla del Carme va ser un factor decisiu perquè el nou parc de bombers s'ubiqués a la plaça Infants, cantonada amb muralla del Carme (avui en dia Plaça Europa i antic espai del mercat de les Mandongueres), l'any 1932. Durant la dictadura franquista es canvià el nomenclàtor pel de "Avenida del Caudillo", un nom que perdurà fins al 1979, quan fou restablert de nou, el nom primitiu.

Comparativa històrica de la Muralla del Carme, realitzada per Jordi Masdeu.

Bibliografia:

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Volum 1. Ed. Zenobita, Manresa

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed. Efadós. El Papiol

Parada al cor de la ciutat

La Plana de l'Om, la plaça de l'arbre

L'avui Plana de l'Om -antigament plana de Sant Miquel- és probablement l'espai que més agrada als manresans i manresanes. Una plaça petita però molt còmode, una plaça carregada d'històries de comerços i botigues innovadores al seu temps. Com va dir un amic meu de Sabadell: "la plaça és just on toca". Però deixem la retòrica, i comencem amb la història. Cap a finals del segle XIX la Plana de l'Om ja era, juntament amb els carrers Sobrerroca, plaça Major, el Born, Urgell, Sant Miquel i Vilanova, un gran espai de les activitats econòmiques de Manresa. En aquest espai hi podíem trobar el comerç especialitzat i al mateix temps el servei de moltes professions liberals (metges, advocats, notaris...) i fou sens dubte, l'espai de la ciutat on es va instal·lar el mercat setmanal.

La Plana tenia el privilegi de ser un dels primers punts neuràlgics de la ciutat, de fet el primer document que trobem sobre la plana és ja del segle XIII. El nom de plana de l'Om, cal rescatar-lo de l'any 1869 (en ple èxit liberal de la Revolució de 1868) quan es va decidir plantar-hi un om per commemorar la "Revolució de la Gloriosa" (que havia expulsat a la reina Isabel II de la corona de Madrid). L'arbre va esdevenir l'autèntic leitmotiv de l'indret, amb el permís de l'estàtua d'una noia prenent la fresca sota l'arbre, de Ramon Oms, anomenada "A l'ombra". Tot i això l'arbre original fou arrancat el 1937, quan el consell municipal de Manresa va decidir aprofitar la llenya per passar el dur hivern de la guerra. La plaça es quedava sense el seu "om", i aviat es va quedar sense nom també. Una trista orfandat que duraria 45 anys. Durant els anys posteriors, la Plana va rebre diferents noms, la plaça del Combatent (en període de la Guerra Civil) i més tard, sota el poder franquista, va rebre el nom del "director", General Mola, màrtir de la causa facciosa. El nom feixista perduraria fins al juny de 1979, quan el primer ple democràtic del nou ajuntament de Manresa, encapçalat pel socialista Joan Cornet, va suprimir tots els noms franquistes de la ciutat i va tornar a restaurar el nomenclàtor original. La Plana recuperava el nom, però de moment encara no hi havia el famós arbre. Però la ciutat de Manresa no hauria d'esperar molts més anys, el 1982 s'hi va plantar de nou el popular arbre.

Un espai comercial de primer ordre

Són moltes les botigues i negocis que s'han ubicat en aquesta plaça, però en destaca un i de fet és el més important, la Farmàcia Esteve, que ja hem vam parlar en una altra entrada. També han passat altres negocis, com la de la Pepita Jorba en modes, la primera botiga de moda a l'estil prêt-à-porter que es va instal·lar a Manresa; la carnisseria Llorenç (cal Llorencet); els teixits Badia; la sastreria Guilà; la cotilleria Just Pastor (anomenada "La Ville de Paris"); la carnisseria Buch; els frigorífics Devant; l'antiga casa senyor Jaume (en l'actualitat la sala d'Exposicions de la Fundació BBVA); i la noble casa Oller, on hi despatxaven importants industrials. Hi encara més, la primera impremta de la ciutat, es va instal·lar a la Plana de l'Om, era la impremta de Pau Abadal. I dos més, Ràdio Manresa i Aigües de Manresa també havien tingut l'oficina a la Plana de l'Om. Com veieu, una plaça amb tots els ingredients possibles per fer-hi una bona recepta!

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa, Ed.Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol, Ed. Efadós

La Casa Jorba com mai l'hauràs vist

La Casa Jorba, les fotografies de tota una història

L’Associació Memòria i Història de Manresa presentarà dimarts vinent, dia 8 de novembre, una web amb 2.500 fotografies de la històrica Casa Jorba, el símbol del comerç manresà per excel·lència del segle XX, que estava plenament arrelat a la ciutat i a Catalunya. 

A l’acte, que tindrà lloc a les 7 del vespre a l’Auditori de La Plana de l’Om, es projectarà una àmplia mostra d’aquest fons. Hi participaran Ricard Jorba Garcia i Ignasi Bosch Jorba, en representació de la família Jorba; Joan Maria Serra, responsable del tractament documental i autor dels textos del web, i Joaquim Aloy, president de l’Associació. 

El fons fotogràfic de la Casa Jorba –que procedeix de l’Arxiu Lluís G. Jorba Gomis- és d’una gran riquesa i varietat. Mostra l’evolució de l’empresa entre els anys 1900 i 1970. Aplega fotos de la família Jorba, dels seus edificis comercials planta per planta, de personalitats que els visitaren, dels seus variadíssims aparadors, de múltiples actes comercials, promocions, rebaixes, modes (en què foren capdavanters), de nombrosos actes culturals, socials, esportius i festius que impulsaren i amb un protagonisme molt destacat per a les cavalcades de Reis, que van organitzar durant 32 anys. També conté algunes fotografies antigues de Manresa i de diferents esdeveniments ciutadans.

La gran història viva del comerç manresà

Van ser un dels símbols per excel·lència del comerç manresà del segle XX: els Magatzems Jorba. Pere Jorba Gassó (1849-1927) i el seu fill Joan Jorba Rius (1869-1938) van obrir el 1904 uns grans magatzems a la plaça de Sant Domènec, Casa Jorba, que serien el centre principal fins a la inauguració, el 1936, de la primera fase del nou can Jorba, a l'encreuament de la Muralla del Carme i el carrer Nou. L'edifici, exemple d'art déco català, va ser projectat per l'arquitecte barceloní Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952). L'activitat dirigida per la família Jorba es perllongaria fins al 1971, quan l'empresa es va vendre a Gicos SA. Can Jorba tancaria portes el 1984.

- Per veure la web:
http://www.memoria.cat/jorba/

Quan aixeco el cap...

Els ulls de Santa Llúcia, el símbol maçònic de la Seu?

Santa Llúcia i els maçons, la simbologia maçònica és present a la Seu. (Fotografia: Salvador Redó)

Sabies que els maçons van deixar molts elements a la Seu de Manresa? Un dels més evidents resta amagat, tot i que amb paciència aviat es pot descobrir. Un d'aquests elements que conté una simbologia clarament maçònica és la clau de volta situada a tocar el retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa. El retaule de la Santíssima Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia de l'any 1501, consta de sis taules en tres carrers i una predel·la de cinc taules, tot i que només n'hi ha quatre. Un cop situats davant el retaule de Gabriel Guàrdia tan sols heu d'aixecar el cap. La tradició popular ens explicava que es veu des de baix, en un punt no gaire il·luminat de la basílica de la Seu, la safata amb els ulls de Santa Llúcia de Siracusa, màrtir i patrona de molts oficis, com el de les modistes. Potser us sonarà la popular dita que ens deien les cosidores: "Que Santa Llúcia t'aclareixi la vista!". 

Vist de prop es veu que a l’interior del cercle de la clau hi ha dos ulls fets molt iguals als del marc del retaule del Sant Esperit, i situats als extrems d’una representació esfèrica que pot significar la safata amb què la iconografia cristiana la presenta, però no hi ha ni la palma del martiri ni tampoc l’espasa amb què se l’acompanya, en canvi en els quatre costats de l’interior del cercle hi ha un martell, un escaire, un compàs i un triangle o cartabó; tots quatre elements, com sabem, utilitzats en la simbologia maçònica. I tot això... aixecant el cap!

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador: "La Seu curiosa: Del melic d'Adam als maçons". Revista Regió7, (04/06/2011)

La ruta dels "viatgers a Manresa"

El mapa per seguir-los a tots!

El projecte del Centre d'Estudis del Bages Els viatgers a Manresa que un servidor està coordinant arriba als seus últims mesos de vida, de moment! El camí iniciat el novembre del 2015, està a punt d'arribar als 70 viatgers, amb una gran tasca de recuperació de documentació i de fonts de tota mena, amagades en arxius, vells opuscles i calaixos plens de pols. El projecte té la finalitat de recuperar tota la constància possible tan escrita, visual, fotogràfica i artística de les cròniques, cartes, llibres, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos que ens van deixar aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local manresana, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, classificar i ordenar tot aquest material i fer valdre a través de la pàgina web del Centre d'Estudis del Bages per conèixer tots els detalls. 

La maleta dels viatgers de Manresa inclou una compilació del màxim de material possible de personatges públics i també de desconeguts (escriptors, polítics, músics, artistes, però també passadors, maquis, supervivents de l'Holocaust...) que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. Molts d'ells van passar poques hores a la nostra ciutat, però el seu testimoni és clau per entendre la ciutat en molts aspectes: antropologia, urbanisme i en alguns casos fins i tot a tall folklòric. Tots els testimonis recollits tenen la particularitat de no haver nascut a Manresa ni tampoc viscut a la ciutat. Conèixer la ciutat de Manresa amb ulls dels seus visitants, és una experiència nova i del tot emocionant, que fa del projecte els Viatgers a Manresa, un descobriment constant de nous episodis amagats de la nostra ciutat. La novetat del projecte, és la nova ruta, que s'està preparant per conèixer tots aquells indrets, carrers i places que personatges de la talla com Antoni Gaudí van descriure o fotografiar. Un viatge que segur que a molts ens permetrà descobrir noves perspectives de la ciutat, i nous punts de vista poc comuns.

Comencem la ruta... bon viatge!

Les guerres contra els sarraïns: amos i esclaus

El gran negoci de la Mediterrània occidental

Des de les primeres dècades del segle XI, l’esclavitud va renéixer a la Mediterrània occidental cristiana amb una força i una intensitat que augmentaria a mesura que avançaven els segles i sobretot les guerres. En un primer moment, les guerres entre territoris islàmics i cristians a la península Ibèrica, sumat amb la guerra de cors (pirates que saquejaven en nom del rei als vaixells enemics de la corona), abastien als territoris catalans amb un bon nombre d'esclaus que foren destinats a la realització de nombroses tasques. Però, des de mitjan segle XIV, el negoci d'esclaus s’integrà dins les xarxes comercials internacionals que provocaren la migració, cap a Occident, de nombrosos contingents d’esclaus procedents d’Àsia, els Balcans, el Magrib i l’Àfrica subsahariana.

Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus al Principat es remunten a principis del segle XI. Els esclaus eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam de la península Ibèrica. Barcelona era un dels més importants mercats d’esclaus de la Mediterrània occidental cristiana. Diversos indicis així ho suggereixen. El 1062, per exemple, el comte Ramon Berenguer III es reservà la dècima part sobre els botins i els esclaus que fossin capturats a les campanyes contra els infidels (sarraïns), i l'any 1128, els mercaders de Barcelona havien demostrat tenir capacitat per vendre sarraïns a la rica ciutat comercial de Gènova. L'escriptor i gran viatger jueu, Benjamí de Tudela cap al 1150, deia el següent sobre el mercat d'esclaus i l'arribada de mercaders a la ciutat comtal provinents de tot el Mediterrani:

Una petita i bonica ciutat tocant el mar a la que acudeixen mercaders de tot arreu: de Grècia, Pisa, Alexandria d’Egipte, de la terra d’Israel, d’Àfrica i els seus confins.¹

A inicis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de Barcelona era esclava

Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica. Com hem explicat en altres entrades, l’epidèmia havia fet estralls entre la població, la mà d'obra escassejava, i per tant s’exigien salaris més alts, faltaven treballadors qualificats. Per contrarestar les demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam. El port de Barcelona era un tràfic constant d'esclaus provinents de les costes dàlmates (l'actual costa de Croàcia) i al mar Negre, que se sumaven als esclaus de les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica van generar un important botí d'esclaus. A la guerra civil catalana de 1462-1472 el tràfic d’esclaus també fou moneda de canvi en els negocis dels dos bàndols. Sarraïns, tàrtars i subsaharians compartien penes i treballs en els magatzems i conreus catalans on se'ls feia treballar sense aturador, amb càstigs inhumans i en alguns casos, la mort instantània aquells que intentaven fugir dels seus amos.

L'esclavitud ha estat un dels negocis més lucratius que ha existit mai, i molts Imperis (sense excepció) es van aixecar sobre aquest horripilant negoci. Hi havia diverses maneres per acabar sent un esclau: ser presoner de guerra, ser atrapat robant o cometent algun altre delicte menor i ser segrestat al teu lloc d'origen pels esclavistes, aquest últim era reservat pels africans, ja que el territori africà fou el mercat més gran d'esclaus del món fins entrat el segle XIX. En els primers dos casos l'Església catòlica podia justificar que a aquestes persones se'ls donés aquest tracte per ser considerats enemics i pecadors, però, ¿com justificar el tercer? Els amos d'esclaus domèstics, els que amb el temps acabaven encapritxant de les seves "possessions" per tenir amb elles un tracte més directe, podrien arribar a qüestionar-se la idea que aquestes persones no tinguessin ànima i no mereixessin l'auxili i la salvació que el ministres de Déu predicaven.

Esclaus a la ciutat de Manresa?

A la nostra ciutat, a partir de dades fragmentàries d'altres documents, s’han identificat trenta propietaris d’esclaus entre 1408 i 1453. Els esclaus es trobaven repartits entre els sectors predominants a la ciutat medieval i mantenien una certa correspondència amb els oficis que durant la primera meitat del segle XV tenien més pes demogràfic i econòmic dins del teixit social de la ciutat: mercaders, pelleters, advocats i, en menor presència, paraires. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures.

Podem mencionar el cas d'un esclau capturat a la ciutat de Manresa. L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau d'origen sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a represàlia, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar l'esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer (avui Plaça Major), perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits i aquells que els hi donessin suport o refugi. Fou a petició del propietari de l'esclau evadit, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona que van evitar el sever càstig. Van enviar una carta al veguer de Manresa demanant que l'esclau no fos castigat. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic, ja que un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- MARIMON, Sílvia: "Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània". Diari ARA, 14/04/2016.

- MARTÍNEZ-ARMENTEROS, Ivan (2011). Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català. Universitat Catalana d'Estiu, 2011.

- TORRAS, Marc (1999). "L’esclavisme a Manresa en el segle XV". De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col·loqui internacional celebrat a Barcelona, del 27 al 29 de maig de 1999.

- VENTEO, Daniel (2013). Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Efadós.

---

1 TUDELA, B. (1994). Libro de Viajes. Gobierno de Navarra. Fondo de Publicaciones.

La Pesta Negra i els prestadors jueus

La ciutat dels morts

A mitjans de segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar l'epidèmia de pesta més gran de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. A Barcelona la pesta va arribar la primavera del 1348. Al maig d'aquell any va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobretot, uns estranys bulbs (d'aquí ve també el nom de "Pesta Bubònica") sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven grans quantitats de sang i també de pus. Una visió esgarrifosa acompanyada de les rates i les puces que duien a sobre, les portadores del bacteri que causava aquesta mortaldat.

Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.

Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.

Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.

Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.

Carta del rei Pere al batlle i el veguer de Manresa (1343). Prohibeix constrènyer als jueus del call de Manresa els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços.
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)

La Pesta Negra i els negocis interromputs al call: Abraham Vidal i Arnau Blancús

Abans de la gran mortaldat de la Pesta Negra, el comerç, els mercats, les grans construccions i els préstecs havien convertit Manresa en una important ciutat del Principat de Catalunya. Fins a mitjan segle XIV la ciutat gaudia d'un creixement pròsper, tant en l'àmbit demogràfic com econòmic. Tot es va acabar de cop quan la Pesta Negra va arribar a la ciutat, convertint la mort en una tragèdia rutinària. Ningú s'escapava a les seves terribles urpes. Un exemple d'aquesta mortaldat sense aturador, la podem trobar en el cas de l'Arnau Blancús, de la Casa Blancús, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages i el jueu manresà Abraham Vidal. L'any 1343, poc abans de l'arribada de la Pesta Negra a casa nostra, el rei Pere III i el veguer de Manresa havien prohibit amenaçar als jueus de l'aljama manresana d'obligar-los a fer els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços. Arnau Blancús havia acudit al call de Manresa a demanar un préstec, hipotecant un tros de terra que li havia establert el Monestir de Sant Benet. Blancús es va comprometre a plantar-hi en tres anys, vint tires de ceps i vint d'oliveres. Arnau Blancús no va arribar a plantar mai els ceps i vinyes que havia acordat amb Abraham Vidal. D'altra banda, Vidal tampoc veuria el seu acord completat satisfactòriament.

La Pesta Negra es va emportar ràpidament els dos protagonistes de la història. Tan Blancús com Vidal van morir per culpa de la Pesta Negra, una pesta que no feia distincions religioses i se n'enduia tothom sense miraments, malgrat els agitadors que afirmaven que la malaltia l'havien portat els peregrins, seguint les ordres d'una suposada conxorxa on els jueus catalans enverinaven l'aigua dels pous i els recs per assassinar els gentils. Tampoc els rics i privilegiats de l'edat mitjana podien aconseguir esquivar la mort de la Pesta per moltes possessions, terres i diners que tinguessin. Fins i tot el Papa Climent VI va haver de dictar una butlla (Vitae Paparum Avenionensium) exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.

Finalment el tros de terra hipotecat per Blancús, va passar als descendents del manresà Abraham Vidal, que va acabar sense cultivar i el monestir de Sant Benet sense rebre res a canvi. L'any 1361 l'abat de Sant Benet va prendre el tros de terra als fills d'Abraham Vidal, i va restablir el tros de terra a un fill d'Arnau Blancús, amb la clàusula que els hereus de Vidal podien tornar a recuperar el tros de terra si pagaven les despeses fetes pel restabliment de la terra, amb el vistiplau de dos prohoms.

Més informació al bloc:

- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí

Bibliografia en línia:

- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"

- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"

- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)

Arxiu:

- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718

Bibliografia:

- Salvador i Montoriol, Joan (2003). "Història medieval d'un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI)". Sant Fruitós de Bages: Abadia de Montserrat.

- Sardans i Rovira, Laura (2005). "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140.

- Rafat, i Selga, Francesc (1985). "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Revista Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

Fotografiant la ciutat de Manresa durant 30 anys

Antoni Quintana i Torres

Antoni Quintana i Torres va néixer al carrer del Call de Capellades el 20 d’abril de 1920. De petit va viure un temps a Sant Pere de Riudebitlles. El seu pare treballava a la companyia de llum “Fuerza y Alumbrado Sociedad Anónima” (FASA) i el van desplaçar primer allí i poc després a Manresa. A la capital del Bages el petit Antoni va estudiar dels 9 als 11 anys als Germans de les Escoles Cristianes fins que de nou, i a conseqüència d’un altre desplaçament laboral del pare, va retornar a Capellades. Era l’any 1931 i s’hi va estar fins a 1951 (justament fins als seus 31 anys), que és quan es va establir a Manresa de manera ja definitiva, però va mantenir sempre la casa de Capellades. La passió per la fotografia li va venir d’un oncle, que era fotògraf a Igualada i que va vendre-li una càmera amb la qual agafà l’afició de capturar les imatges del seu entorn. Ja durant la Guerra, com a soldat de la mítica Lleva del Biberó, Quintana Torres va començar a fer les primeres fotografies, però la seva passió autèntica pel món de la fotografia es faria famosa a la nostra ciutat.

Al cap de poc d’arribar a Manresa va començar a col·laborar a la revista manresana “Oliana”, a la “Gazeta de Manresa” i al diari “Manresa”, i de seguida es convertí en fotògraf oficial de premsa que prenia imatges de tots els esdeveniments públics i socials del moment. També treballà al cinema Olímpia i també esdevingué secretari de la Federació Catalana de Futbol des de l’oficina de Manresa. Igualment es convertí en corresponsal del “Diari de Barcelona” i als anys 60 col·laborà gràficament per a l’agència de notícies “Europa Press”, sobretot en temes esportius. En els primers temps de la televisió va publicar també moltes fotografies per a noticiaris, i tot plegat sense deixar la seva tasca professional a la companyia elèctrica. Avui en dia, les seves fotografies es poden trobar als Arxius en Línia, la web de la Generalitat de Catalunya on s'apleguen tots els arxius públics del nostre país. L'arxiu Quintana Torres el componen 39.169 negatius i des de l'Arxiu Comarcal del Bages, encarregat de la seva custòdia i classificació, s'està fent una important feina per datar correctament totes les fotografies.

L'home de la "lleva del Biberó"

L’any 1982, i una vegada jubilat, va col·laborar en l’entitat “Justícia i Pau”, i juntament amb el Josep Oliveras, van tenir la pensada de fer una crida a tots els nascuts l’any 1920 que havien combatut a la guerra formant part de la lleva més jove. Resultat? A la primera trobada s’hi van aplegar més de 600 i la xifra no va parar de créixer. Com a màxim responsable d’aquesta lloable iniciativa, l’Antoni Quintana fou nomenat president de la Lleva del Biberó-41 i exercí el càrrec des de 1982 fins a la seva mort. L’entitat (amb seu al número 34 del carrer de sant Francesc de Capellades) ha organitzat multitud d’actes arreu del territori i, sota l’empenta incansable del seu president, des de fa més de mig segle treballa per a la Memòria Històrica d’una manera tan constant que l’any 1999 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. 

Cada 25 de juliol els supervivents d’aquesta lleva de l’Exèrcit Popular es troben a la cota 705 de la Serra de Pàndols on, en record dels combats sagnants que s’hi produïren al final de la guerra, erigiren un monument a la Pau. Durant la seva presidència l’Antoni Quintana va tirar endavant diferents publicacions relacionades amb la Lleva del Biberó-41 (que l’any 1995 comptava amb 3326 socis d’arreu del país) i va aparèixer en diferents mitjans informatius d’abast nacional per donar compte dels fets esdevinguts durant la guerra. També en aquest sentit, una part de la seva documentació com a soldat es troba al Museu de la Batalla de l’Ebre situat a Gandesa. L'Antoni Quintana i Torres va morir l'any 2007.

Entrevista a l'Antoni Quintana i Torres, realitzada per memoria.cat l'any 2006:

Informació extreta de:

- Bloc de Joan Pinyol: "Antoni Quintana Torres (1920-2007), onzena estampa" (27/12/2007)

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.

(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 

(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

El castell de Puigterrà

Un castell destruït pels sarraïns?

Al Puigterrà o al turó del Castell hi ha restes del que havia estat probablement una fortalesa o castell, fora del recinte ciutadà primitiu i de la ciutat emmurallada del període medieval. Grans carreus, força ben escairats, constitueixen una romanalla d'antigor, dalt del Puigterrà, i es presumeix que l'obra inicial pot ser anterior al segle XII. En aquesta altura (un puig a 281 metres per sobre el nivell del mar) pogué estar situat el castell de la ciutat de Manresa, devastada pels genets sarraïns del cabdill Almansor entre els anys 1000 i 1002.

L'historiador Pere Català creu que podria tractar-se del castell de Manresa destruït pels sarraïns entre el 1000 i el 1002: "Vastata est civitas Minorisa, destructae que sunt Eclesiae et a fundamentis evulsae", segons un document de l'any 1020, "El conde D. Sancho el Prior lo hizo levantar de nuevo en 1074, rodeándole de fuertes muros de piedra sillar, flanqueados de torres... Se le distinguía con el nombre de Castillo de Manresa" (Mas i Casas). Sobre la localització del castell de Manresa, l'historiador i arxiver de la ciutat Joaquim Sarret i Arbós deia: "El puig del Mercadal (Carme) i el puig Cardoner, on s'aixeca avui la Seu, eren probablement les dues fortaleses dels primers temps". Al Puig Cardoner, hi hauria la paleòpolis; al Carme, la neàpolis, "lligant ambdós recintes amb fortes muralles defensades per torres circulars. Del Puig Mercadal, se n'ha escrit alguna cosa, atribuint al visigot Recared la fundació del castell, que després va reedificar el comte Wifred".

Un altre autor manresà, Josep Mas i Casas, va escriure al segle XIX: "En el año 1300, la ciudad de Manresa cedió a la orden del Monte Carmelo el castillo, que reedificó Recaredo en 590 para defensa de la población, en la cumbre de una colina que se eleva al norte de la ciudad. El conde Wifredo el Velloso al recobrarla de los árabes en 876, lo tuvo que reedificar".

El fortí de Santa Isabel i les guerres carlines

El rastre del castell es perd quasi set segles. L'any 1761 l'Ajuntament de Manresa compra una part de terreny, per fer un magatzem o dipòsit de pólvora sobrant de la venda al detall. L'enclavament es converteix en militar l'any 1822 (en el període del Trienni Liberal) quan es construeix un fortí equipat amb canons per a la defensa de la ciutat davant un possible atac. Més endavant el 1834, el fortí es va millorar de forma contundent: fortificació amb bones parets, parapets, fossat i troneres, anomenant-se Fort de Santa Isabel, un equipament militar de primer ordre pels cànons d'aquella època.

El 31 de desembre de 1862, el governador Civil de Barcelona va cedir a l'Ajuntament el castell i torre de Puigterrà amb la condició que la ciutat se'n fes càrrec, ergo, el seu manteniment. En la revolució, dita de la "Gloriosa" de 1868, es traslladà la Verge a la capella dels Infants, quedant tot el terreny en propietat de l'Ajuntament. Durant les carlinades es va fer servir el fortí per a la defensa de la ciutat, ja que la seva posició era ideal per bombardejar l'enemic, igual que la Torre Santa Caterina, Manresa podia ser bombardejada per grans canons sense cap mena d'impediment.

El dia 7 d'octubre de 1880 el Capità General del Districte militar va disposar en tornar "el castell" a l'Ajuntament. El fortí quedaria ben aviat rodejat de cases i de carrers, ja que la ciutat havia decidit enderrocar les muralles, per donar resposta al seu creixement demogràfic. Abans de la guerra civil encara es podia veure les ruïnes del fortí del Castell. Avui en dia tan sols es pot veure les restes del que era una paret del castell. Per la guerra civil fou considerat el lloc més indicat per a la construcció d'un refugi per salvar la població dels bombardeigs aeris franquistes. En el seu interior s'hi va obrir una xarxa de galeries comunicades entre elles. Les obres van començar, a la banda del carrer de Circumval·lació i també per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius per a la construcció dels túnels i galeries. Tanmateix, l'any 1936 s'hi començà a instal·lar el centre emissor del castell de Puigterrà, que entrà en servei l'abril del 1937.

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Restes de la fortalesa al Puigterrà. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia:

- SERRET i ARBÓS, Joaquim (1984): Història de Manresa, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Ynda el grafiter més buscat de Manresa

El grafiter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del grafiter o grafitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafiter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus grafits. Aquest grafiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest grafiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom d'una banda juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal que no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El grafiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El grafiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els grafiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre grafiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el grafiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i postindustrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de grafiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "grafiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats grafiters dubten si la paraula és universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els grafits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com un vessant expressiva de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva tot plegat és un cercle viciós que és retro-alimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 

"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".

Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

Els hostalers de la Casa Fàbregas

Els orígens de la Fonda de Sant Antoni

Els primers hostalers de la popular fonda de Sant Antoni van ser el Martí Camprubí Molins nascut a Gósol (Berguedà) i la seva dona Margarida Puigneró Pardols de Sallent. El 1902 van obrir un establiment en el número 1 del carrer dels Jueus de Manresa, prop de la plaça Major. Pocs anys després l'ajuntament va comprar l'immoble i es van haver de traslladar. El 1908 el negoci hostaler ja estava situat a la plaça major número 20, on hi havia el cafè de cal Cases. L'edifici on hi havia la fonda Sant Antoni es coneixia com a Cal Fàbregas.

En aquells anys a Manresa hi havia set hotels i fondes: Fonda San Antonio, Hotel del Centro (carretera de Vic), Universo (Born 8 i Nou 15), Hotel Comercio (Urgell), Fonda de España (Sobrerroca, 40), Posada de la Polla (Drets) i Fonda Santo Domingo i vuit restaurants i cases de menjars. El 1929 a l'exterior de la fonda hi havia un rètol amb el nom de "Posada San Antonio". La fonda aleshores era coneguda pels seus menjars casolans, econòmics i abundants. Al frontispici d'una porta es podia llegir "Centro Federal", una clara referència als temps de la primera República. Després la fonda Sant Antoni fou regentada per la segona generació familiar, sota la direcció de la Trinitat Camprubí i el seu marit Josep Bruguera Inés. Aquest era músic, tocava la trompeta. En una ocasió van anar a tocar a Manresa i es va allotjar a la fonda Sant Antoni on es va enamorar de la filla. Ben aviat esdevingué el gendre de la casa i manresà d'adopció. Ja de gran, era una mica panxut i feia d'aguatzil, i de cridador i fou el darrer pregoner de la ciutat de Manresa. El matrimoni va tenir dues filles. Una d’elles Laura Bruguera Camprubí es va casar amb Pere Massegú Selga i va ser la tercera generació que va regentar l’establiment després de la guerra.

El seu fill gran Josep Maria Massegú Bruguera es va incorporar als anys seixanta i va mantenir l’establiment fins al 1984. Una curiosa anècdota relaciona l'humorista Joan Capri amb la Fonda Sant Antoni. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tant prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. El 1984 Josep Maria Massegú va traspassar tot el negoci hostaler al cambrer Isidoro de Gregorio. El setembre del 2006 la fonda Sant Antoni fou precintada per la policia local de Manresa seguint l'ordre dels serveis tècnics d'urbanisme de l'Ajuntament, ja que les pluges havien provocat filtracions d'aigua en el seu interior, amb el risc que caigués un fals sostre de l'edifici. De Gregorio al jubilar-se va intentar trobar algú idoni a qui traspassar l'establiment emblemàtic, però no va trobar ningú que se'n fes càrrec. La fonda va tancar portes el 13 de març de 2014, finalitzant un negoci amb més de cent anys d'història. Ha estat un establiment on s’hi ha celebrat nombrosos àpats socials i familiars.

Text adaptat per Francesc Comas Closas

Llegeix més al bloc:

- L'Isidoro de la Fonda de Sant Antoni: aquí

- Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània: aquí

Bibliografia d'interès:

- Estudi històric de can Fàbregas, fet per Àqaba documentació històrica Montserrat Villaverde i Jordi Ortega Barcelona, 2005-2006 

- Pàgina web: Antics Hostals de Camí Ral, la fonda Sant Antoni

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

El triomf de la burgesia manresana del XIX

Una societat de classes i el sufragi censatari

En general el nom de "burgesia", el grup dominant que sorgeix amb la societat industrial i el final de l'Antic Règim, no s'acabaria imposant fins als anys 70 del segle XIX. A Manresa la primera descripció de la burgesia la podem trobar en la lectura d'aquest text publicat al diari La Antorcha Manresana el 5 de setembre de 1858:

A las 10 de la noche abriéndose sus espaciosos y magníficos salones (els del Casino de Manresano) brillantemente iluminados por centenares de bujías y decoraciones con gusto y con riqueza. Una hora más tarde infinidad de parejas danzaban al son de armoniosa orquesta entre torrentes de luz y suaves perfumes que despedían las aromáticas plantas del jardín iluminado a la veneciana con numerosos vasos u faroles de colores. Entre otras, descollaban por su belleza o por sus adornes las señoras de Ristol (el jutge), de Prat (el coronel), de Suaña, de Torres, de Puig, de Lluch, de Godoy, de Rovís, de Pons (entre d’altres families burgeses de Manresa).

A la nova Manresa del segle XIX, el lloc ocupat per cadascú ja no era causat pel naixement com passava a l'Antic Règim i els estaments (noblesa, clergat i tercer estat), sinó per la riquesa. Tenir diners, capital financer, vendre i comprar era clau per obrir portes en la nova societat de classes que s'anava imposant de mica en mica. Els diners eren el termòmetre del poder, a més diners més poder. A cada lloc concret el grup social que ostentava el capital i posseïa els mitjans de producció dominava a la resta de la societat, fossin pagesos, menestrals, assalariats o els cada vegada més nombrosos obrers que omplien les fàbriques de Manresa. 

Per comprovar com era la ciutat de Manresa, i el seu desigual grau de distribució i riquesa podem mencionar el cens electoral de 1864. Per a les eleccions a diputats de Corts, on consten els manresans amb dret a vot d'acord amb les rendes que pagaven, només podien votar els propietaris i sempre que paguessin una nombrosa contribució al fisc públic. Amb xifres a la mà, no hi ha dubtes. Manresa amb una població aproximada de 16.000 habitants tan sols podien votar 295 persones, en total 1,84% de la població. Una xifra ridícula.

Els majors contribuents, a més de la seva participació en la vida política local, tenien un gran d'influència en els ajuntaments de l'època, ja que en temes que afectaven els pressupostos i la hisenda municipal havien de ser aprovades conjuntament pel consistori i la Junta de Majors de Contribuents. Aquesta junta la componien 25 persones, els 25 "manresans" més rics: fabricants, hisendats, comerciants, administradors i amb residència fixa als carrers més importants de Manresa: Sobrerroca, Sant Miquel o Plana de l'Om, per citar els més destacats. Ben segur que els més rics en diners no eren els que més impostos pagaven i que possiblement els terratinents eren els més beneficiats. L'impost sobre la renda era summament beneficiós pels grans amos de terrenys, ja que si bé eren rics en patrimoni, no generaven les mateixes rendes que els amos de les grans fàbriques tèxtils de Manresa.

De 1840 a 1870 la burgesia manresana estava en ple zenit, la seva satisfacció es manifesta de forma clara en els mitjans de comunicació, diaris i revistes, molts dels quals ells n'eren propietaris. D'aquell període es coneixen diaris com: La Antorcha Manresana, El Manresano o La Crónica de Manresa. A Manresa es fundaren casinos per esbarjos de les famílies notables i es realitzaven funcions de teatre i de cant, que servien per mantenir la cohesió de les grans famílies manresanes i fer els contactes necessaris per aconseguir més poder econòmic i social. L'èxit de classe de la burgesia, era tal, que l'hisendat Ramon d'Argullol va protestar en un diari pel soroll que feien les sirenes de les fàbriques de Manresa cada cop que s'acabava un torn de treball. Les mateixes fàbriques que els feien guanyar molts diners, però que a les nits no els deixaven dormir.

Més informació al bloc:

- Els orígens de la burgesia: La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs 

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita: Manresa.

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.