Les parets que ens parlen

Personatges sense cara i amb mal nom

Ara que han començat, per fi, les obres al Museu Comarcal de Manresa, que deixaran un espai més obert i sobretot més presentable d'aquest equipament públic, us vull parlar en aquesta entrada del Draculino, un personatge conegut gràcies a pintades que van realitzar els soldats que s'havien allotjat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi. Us preguntareu amb tota la bona fe del món, qui és en Draculino? Aquest peculiar nom apareix escrit unes quantes vegades, aquí i allà, amb frases amenaçadores com "Draculino Draculino no te duermas" i "Draculino pelao es un cagao". La identitat de l'individu que va merèixer aquest nom funest, va sortir a la llum per primer cop l'any passat, durant les visites de la Manresa Desconeguda que se celebren amb èxit cada Festa Major de Manresa. Un enigma que també podria afectar els motius pels quals l'apel·latiu es podia llegir a la paret d'una escala que porta al segon pis de l'edifici de Sant Ignasi que en el seu moment va ser una escola i ara acull les dependències del Museu i l'Arxiu Comarcal del Bages. El nom real del nostre amic Draculino és una incògnita que difícilment podrem resoldre. Durant part del segle XX, aquest edifici, fundat al segle XVIII per jesuïtes, va ser un apèndix de la caserna del Carme. Les inscripcions com aquesta d'en Draculino, i d'altres de contingut més obscè i sexual, eren guixades de militars amb moltes hores d'avorriment a sobre.

Dibuix obscè de grans dimensions, al Museu Comarcal de Manresa. Fotografia: Salvador Redó (Regió7)

Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna del Carme (avui alberg) per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar, que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina. Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Visita guiada del passat mes de maig (coincidint amb el Dia Internacional dels Museus) al pati interior de l'edifici de Sant Ignasi. Fotografia: Jordi Bonvehí

Històries de soldats a Manresa, "gent que va fer la mili a casa nostra"

- Victor Papo, jueu italià supervivent de l'Holocaust: aquí
- Josep Maria Espinàs, escriptor català: aquí

Bibliografia:

- MATA RIU, Toni: "El Museu de Manresa posa al descobert unes pintades dels seus anys de caserna" (Diari Regió7, 30/08/2015)

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial, 2001

El mercat del Puigmercadal

Un nou espai a la ciutat

El mercat Puigmercadal tal com el coneixem avui, es va inaugurar el 29 de novembre de 1987. Després de diversos anys de lluita, els paradistes, comerciants i treballadors que abans formaven el mercat de les Mandongueres, a la Plaça Infants, es van traslladar al nou mercat Puigmercadal, situat a escassos metres de l'antic mercat. El mercat de les Mandongueres, a la plaça Infants, va ser el primer mercat cobert de Manresa i es va construir a la primeria del segle XX. Va ser la prolongació dels antics mercats que hi havia durant l'època medieval a Manresa situats a la plaça Major, la Plana de l'Om, als Infants, el Carme i la plaça Gispert i contenia una desena de parades.

A causa de la necessitat d'un espai més higiènic i gran i en un context en què la ciutat creixia demogràficament i exercia un paper de lideratge i una clara influència comercial i de serveis, es va construir finalment el Puigmercadal. Amb poc temps, el nou mercat es va convertir en un referent comercial amb clients vinguts de Manresa, i de les poblacions i comarques veïnes. La situació, però, ha canviat en aquesta última dècada. En l'actualitat, el mercat municipal ha entrat en un període de decadència per diversos motius, entre els quals hi ha la crisi econòmica, la proliferació de grans àrees comercials als afores de la ciutat amb accessos i pàrquings molt còmodes per la clientela i també els nous establiments com els basars d'autoalimentació que allarguen l'oberta durant hores. De les 39 parades que hi havia al mercat, 12 havien tancat i 6 ho feien en els últims mesos segons informava el diari Regió7 a principis del febrer del 2016.

El nom de Puigmercadal prové de principis del segle XI, a l’indret on ara tenim la Plaça Major, és a dir, als peus del turó, s’hi hauria instaurat el mercat. Durant la primera meitat del segle XII, per protegir els diversos ravals fora del perímetre murallat del Puigcardener que s’havien anat desenvolupant, es va construir un segon perímetre de muralles que englobava el raval del Puigmercadal i els ravals situats vora els actuals carrers de Sant Miquel, de Sobrerroca i de Santa Llúcia.

El mercat de les Mandongueres

L'actual plaça d'Europa de Manresa és el resultat de l'enderrocament de dos edificis que hi va haver en aquest espai al llarg de tot el segle XX. L'un era destinat a mercat de peix fresc i menuts, i conegut amb el nom de les Mandongueres o les Mocaderes; i l'altre, edificat durant la Segona República, com a Parc de Bombers. El nom de l'edifici més antic està relacionat amb les activitats que s'hi portaven a terme, ja que una "mocadera" era la persona que en la matança del porc s'encarregava de preparar la moca o les entranyes i que feia les botifarres; i la paraula "mandonguera" fa referència a la senyora que s'encarregava de fer el "mandongo". El mandongo era l'elaboració de productes derivats de la matança del porc, com la llonganissa i les botifarres.

A prop de la Plaça Europa -des de feia molts anys- s'hi celebrava un mercat a l'aire lliure. Per això no és estrany que en les actes municipals del 1885 consti que una colla de propietaris, comerciants i industrials van presentar un informe a l'Ajuntament de Manresa demanant: 

La instalación de una plaza Mercado en la Plaza de los Infantes y bajos del Cuartel del Carmen. Atendiendo que dicho punto es sumamente céntrico y verdaderamente el de enlace entre la ciudad alta y la baja, no cabe duda de que reune todas las circunstancias apetecibles para un mercado. 

La demanda per part de la ciutadania d'un mercat tancat estava relacionada amb la construcció d'aquest tipus d'edificis que s'estaven edificant en aquells anys a les grans ciutats. La idea d'aquest tipus de construccions va aparèixer durant el segle XIX, en l'època de la divisió social de l'espai, quan es van començar a adoptar models urbans més racionals i més ben adaptats al desenvolupament demogràfic i industrial de les ciutats europees.

La brutícia dels mercats i els horaris deslleials

La construcció d’un mercat a Manresa feia temps que es demanava a causa del desenvolupament del comerç i l’expansió de la ciutat durant el fulgurant segle XIX. La brutícia que generaven, la falta d'higiene i les pèssimes condicions de moltes parades de fruites i viandes als carrers i places de Manresa justificava aquesta petició. També existien d'altres problemes, com els horaris comercials. La principal preocupació del Ram de l’Alimentació i de l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria era la competència deslleial per la desavinença d'horaris amb la resta de comerços, ja que era tradició a Manresa que el diumenge fos dia de mercat.

L’Ajuntament manresà va intentar frenar aquest desordre i va aprovar a finals de 1931, un dictamen de la Comissió de Places i Mercats que proposava regular la venda ambulant tant pel que fa al lloc com els horaris. Així, s’habilità la plaça de la Independència (davant l'escola Renaixença) per a finalitats comercials. El 1932 es demana a l'Ajuntament la construcció d'una plaça-mercat per:

[...] acabar amb el depriment espectacle d'un mercat quotidià que comença a la plaça Gispert escampant per tot aquest trajecte tots els residus propis d'un mercat a l'aire lliure. 

Tres anys després el problema encara no estava resolt. Tot i la pressió de diversos sectors de la ciutat per tal de construir la plaça de mercat, el projecte no s’acabà materialitzant. Això no obstant, pel que fa a la venda ambulant, l’agost del 1935, la Comissió de Govern Municipal va prendre l’acord de fixar el divendres de cada setmana com a dia en què es permetria fer-ho a la plaça de Cots i als Docs, un espai que hi havia darrere la carretera de Vic i la Bonavista.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2012). El mercat Puigmercadal. 25 anys d’història (1987-2012). Manresa: Zenobita.

Bibliografia en línia:

- Història de Manresa: La història documentada de la ciutat de Manresa

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

La remodelació de la plaça Sant Domènec

Un espai de transició

La remodelació de la plaça de Sant Domènec va ser l'actuació urbanística més important de la ciutat de Manresa durant el bienni 1996-1997. El dia 20 de desembre de 1997 la nova plaça s'inaugurava de forma oficial. La remodelació total de la plaça va tenir una inversió de 100 milions de pessetes. Les obres es van efectuar en dues fases, van començar l'octubre de 1996 i van ser inaugurades 14 mesos més tard. La reforma va consistir a refer l'antiga plaça Sant Domènec, i fer-la créixer cap a la plaça Fius i Palà, el carrer del Born i reordenar l'espai lliure davant de l'edifici de Can Jorba. Espais que un cop reformats quedarien com a zones de vianants, exempts de la circulació de vehicles.

Fotografies realitzades per l'equip arqueològic, a encàrrec de l'Ajuntament de Manresa, prèvies a la urbanització. El paviment blanc i negre de l'esquerra de la fotografia inferior era de la capella barroca del Roser. Les estructures enganxades a la paret del Teatre Conservatori són les restes del refugi antiaeri de 1937 aprofitant els contraforts de la part est de l'església de Sant Pere Màrtir, enderrocada l'any anterior. Fotografia: Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Durant la primera fase de les obres, es van fer importants treballs arqueològics. L'espai que ocupa l'actual plaça Sant Domènec, era fins a l'any 1936, l'església de Sant Pere Màrtir. La plaça de Sant Domènec es trobava fora de l'espai emmurallat del segle XIII, fora del nucli urbà, entre el puig Mercadal i el puig Cardener. L’any 1305, el Consell de la Ciutat decidí enviar una delegació al prior de l’Orde dels dominics o Predicadors per sol·licitar-ne l’establiment a la ciutat. L’Ordre es va mostrar molt interessada en l’oferta, però calgué el beneplàcit del Papa Climent V i del rei Jaume II el dia 14 de febrer de 1318 per tal que Manresa pogués fer donació a l’Ordre dels terrenys i diners per començar les obres.

Fotografia a les acaballes dels anys 40, on es veu la Plaça Sant Domènec un cop urbanitzada després de la fi de la Guerra Civil. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages

L'execució de l'obra, però, va tenir la polèmica de torn, sobretot quan el govern local de la ciutat, format en aquell temps pel pacte entre el PSC, ERC i ICV, va anunciar als propietaris i veïns que havien de pagar 26 milions de pessetes de la darrera fase d'obres per mitjà de contribucions especials. Durant el 1997, també es va anunciar un nou projecte urbanístic al sector de Sant Domènec que permetria revifar el triangle d'or format per can Jorba, ca la Buresa i l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Pensions de Barcelona. Els propietaris dels edificis del xamfrà del carrer de Guimerà amb la Muralla de Sant Domènec van anunciar que ensorrarien les antigues cases i, en el seu lloc, van dir que tenien la intenció d'aixecar un bloc de pisos de 23 metres de façana.

Actual plaça de Sant Domènec, amb el quiosc de l'Arpa a l'esquerra de la imatge: Fotografia: Turisme Manresa

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (anys 1996-1997)
- Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat (calaix.gencat.cat)
- Bloc "Història de Manresa": La història documentada de la ciutat de Manresa

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocasions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduïts en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la mateixa guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)

L'impost del cadastre i el corregiment

La nova Manresa borbònica: "pagar i callar" i els nous alcaldes

En finalitzar la Guerra de Successió (1700-1714) i en el marc del Decret de Nova Planta instaurat per al Principat de Catalunya, va arrancar un procés de recompte oficial de la gent, els béns, les rendes i les càrregues tributàries que existien a Catalunya, que havia de servir de base per a fixar una nova contribució fiscal per al sosteniment de la Corona borbònica de Madrid. Aquest nou tribut rebria el nom de cadastre i tindria com a principal impulsor José Patiño, aleshores intendent general de Catalunya. L'impost era un càstig per haver recolzat a l'arxiduc Carles d'Àustria.

Manresa es va veure afectada per l'impost del cadastre, ja que els manresans van haver de contribuir més que mai a les arques de la corona a través del nou tribut imposat per l'administració borbònica, amb una vocació repressiva davant d'un país abatut per la guerra, les pestes i la misèria imperant. Les famílies de la capital del Bages, moltes de les quals havien perdut els seus habitatges, éssers estimats, rendes i propietats durant l'incendi borbònic de l'agost del 1713, van haver d'afrontar la nova fiscalitat amb moltes dificultats i mortaldats. Una repressió econòmica molt dura i totalment draconiana, fruit de l'ànsia de revenja. En la declaració cadastral de l'any 1720 figuraven a Manresa un total de 1.604 homes, amb edats compreses entre 12 i 70 anys, la qual cosa fa suposar que la població se situaria aleshores, sis anys després de la guerra, entre les 4.700 i les 5.500 persones, havent perdut probablement entre un 10 i un 15 % de la població durant els anys de la guerra.

Amb el triomf borbònic i l'establiment definitiu del Decret de Nova Planta, el gener de 1716, s'abolien les vegueries com a unitats territorials administratives de Catalunya, instaurades en època medieval, i passaven a ser substituïdes per corregiments, una administració típicament de Castella. La vegueria de Manresa, existent ja des dels segles medievals, era substituïda pel corregiment de Manresa, que s’estructuraria a partir del territori que comprenia l’antiga vegueria més els territoris de les sotsvegueries de Berga, el Lluçanès i també de Moià. El nou corregiment manresà, que tenia una superfície de 2,689 km² i agrupava unes 118 poblacions, tenia una població de 30.000 habitants aproximadament.

Mapa de Catalunya amb els "corregiments", divisió administrativa típica del Regne de Castella, imposada a Catalunya amb el Decret de Nova Planta (1716). Els corregiments van abolir la divisió en vegueries del Principat de Catalunya.

Des del segle XIV, Manresa era governada per un consell format per quatre consellers, que eren renovats anualment. El consell es reunia a la Casa de la Ciutat i era presidit pel conseller en cap. Els consellers cobraven un sou important per a les seves tasques de govern i vestien gramalles vermelles. Havien de tenir un mínim de 30 anys d'edat i el conseller en cap n'havia de tenir un mínim de 35. La seva elecció es feia per insaculació, un mètode on s'escollien els càrrecs pel sorteig. Per posar ordre i evitar les lluites intestines entre els grups de poder en els processos d'elecció dels dirigents de les corporacions institucionals, de les confraries i dels gremis, el rei Alfons el Magnànim va importar d'Itàlia el sistema de la insaculació. Aquest mètode del tot innovador consistia a posar el nom de totes les persones que podien optar a un càrrec determinat dins d'una bossa o sac. Per tenir dret a poder introduir el nom dins del sac (és a dir, a ser "insaculat"), els aspirants havien de complir una sèrie de condicions. Per exemple, no es podien tenir deutes pendents i, en general, hi havia una estricta limitació de mandats i calia esperar uns quants anys abans de poder tornar a ser insaculat. A més, era imprescindible el vistiplau reial a tots els noms que anaven al sac per evitar qualsevol suspicàcia o frau.

Aquest règim municipal català va ser vigent fins al gener de 1715, quan el capità general de Catalunya va suprimir els consellers i jurats de la ciutat de Manresa, substituint-los per persones addictes a la causa borbònica. Personal afí a la causa borbònica per fer la transició a un nou sistema de govern de tall castellà. Des d'aleshores, l'organització i administració municipal canviaria totalment, els nous integrants de la corporació municipal adoptarien el títol d'alcaldes (encara vigents avui en dia) i de regidors, adoptant la denominació que rebien els càrrecs municipals al regne de Castella. L'aplicació del Decret de Nova Planta (1716) posaria fi a tot el sistema municipal català per sempre més, així com a tot el sistema institucional i constitucional català, és a dir, l'Estat català.

El dia 23 d'agost de 1718 els prohoms manresans Jaume de Llissach, Joan Rou i de Pastor, Carles Riu i Rovira, Jacint Torras de Bages, Josep Soler de la Plana, Bernat Casas i Joan Ignasi Daví van dirigir-se fins al monestir de San Lorenzo El Real (Escorial) a prestar fidelitat al monarca Felip V. Des del 1719 l'Ajuntament de Manresa va passar de tenir quatre regidors a tenir-ne vuit. Aleshores el càrrec de regidor, amb el suport del rei, podia esdevenir vitalici, cosa que succeí amb els regidors borbònics de la ciutat. Començava una nova època, la decadència borbònica. En convertir-se els càrrecs en vitalicis, la manca de renovació i de substitució d'aquests càrrecs, va aparèixer una corrupció de tall despòtic i un règim de clientelisme associat al nepotisme, afavorint les noves elits burgeses de les ciutats preindustrials que havien donat suport als Borbons, la qual cosa els va comportar l'obtenció de suculentes rentes, obtenció de capitals (més tard invertits en el tèxtil, la vinya o l'elaboració d'aiguardent) i privilegis.

* Més informació, amb l'etiqueta: La Guerra de Successió

Bibliografia de referència:

- CLOTET, Jaume: "La insaculació o la sort d'una mà innocent". Diari ARA, 10/11/2012

- SERRA SELLARÉS, Francesc: "Les conseqüències de la Guerra de Successió a Manresa" a TORRAS, Marc (coord): Miscel·lània d’Estudis Bagencs. Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran. Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista DOVELLA, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

Manresa i les manufactures de cotó

El procés de manufactura del cotó en la indústria tèxtil de Manresa

Captura del vídeo "El Telar" de Angel Villatoro

Històries Manresanes ha recuperat el vídeo de la Filomteca Española: "El telar" (1931), del director Angel Villatoro, on podem veure com es treballava en la indústria de manufactures de cotó de Manresa. El vídeo dura poc més d'onze minuts. Un document que val la pena visionar!

El carbó de Sant Ignasi?

Els símbols ignasians en una mina abandonada 

L'any 2012 un excursionista descobria unes inscripcions religioses en una cova, gran i profunda, que estava situada a l'altra banda del riu Cardener a on hi ha l'edifici neoclàssic de la Cova de Sant Ignasi de Loiola. L'excursionista es deia Toni Fernández i es va aventurar a inspeccionar l'entrada d'una cova. Allà va descobrir, marcades a l'entrada, unes inscripcions que li van cridar l'atenció i que tenien un aire profundament religiós. Després de comentar-ho amb amics i coneguts va decidir posar-se en contacte amb La Cova de Sant Ignasi, un dels centres jesuïtes més importants del món i que es va aixecar just a la cova on el sant va escriure els seus exercicis espirituals.

El jesuïta Xavier Malloni i el director de la Fundació La Cova, Pol Valero, van visitar l'espai descobert per Fernàndez. Els símbols eren clars segons Pol Valero: un crismó, un símbol en forma de peix, un típic signe ignasià AMDG ("A major glòria de Déu") i un quadrat que a primera vista era més difícil d'identificar el seu sentit. Poques setmanes després de la troballa, el mateix Pol Valero, afirmava que quedava completament descartat que uns gravats amb simbolisme religiós apareguts en una balma a prop de la Renfe tinguessin quelcom de vincle amb la tradició eremítica que hi havia als segles del XIV al XVII en aquell indret, que va tenir com a màxim exponent sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús.

Una mina de carbó

El director del Museu de Geologia Valentí Masachs de Manresa, Joaquim Sanz, fou informat per la premsa local de la troballa de l'excursionista i va recordar que el doctor en Ciències Geològiques i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, Josep Maria Mata Perelló havia localitzat una mina de carbó per aquella zona. Josep Maria Mata va confirmar sobre el terreny que no es tractava de cap cova, ja que no sorgeixen en aquest tipus de roca, sinó que era una excavació humana, més concretament una mineta de carbó d'uns 25 metres de fondària explotada a principi del segle passat i a la qual ell va fer referència en el llibre "Els minerals de Catalunya" (1990), i no hi havia tornat des dels anys 80.

Efectivament Josep Maria Mata havia fet referència en el seu llibre Els minerals de Catalunya, en el qual feia un repàs de minerals trobats en diferents punts de Catalunya, l'indret exacte de la mineta descoberta per Fernández. Mata explicava al seu llibre que la zona on s'havia trobat les inscripcions es tractava d'unes petites eflorescències de lignit en què es troben també pirita, limonita, calcita i melanterita, tot i que el geòleg reconeixia que eren molt pobres. Mata explicava també el perquè de les construccions de pedra seca antiga que es trobaven al voltant de la gruta i que evidenciaven l'activitat humana en aquest espai.

Hemeroteca:

- Diari Regió7: "Una troballa que és més mina de carbó que cova ignasiana" (05/04/2012)

- Diari Regió7: "La Cova descarta que hi hagi valor religiós en les inscripcions d'una mina" (25/04/2012)

- Diari La Vanguardia: "Un excursionista descubre unas inscripciones ignacianas en una cueva de Manresa" (30/0/2012)

- Diari La Vanguardia: "Las inscripciones religiosas encontradas cerca de la Cova de Sant Ignasi evidencian un pasado de minería del carbón en Manresa" (03/05/2012)

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Segona part: Problemes a l'escola i depuracions

L'evolució de la Guerra Civil va comportar una sèrie de problemes i maldecaps. El curs escolar 1936-1937 i gairebé tot el 1937-1938 es van poder donar amb relativa normalitat gràcies a la tasca organitzativa del CENU (vegeu capítol anterior), a la fi del curs 1937-1938 i al principi del curs 1938-1939 es va agreujar l'absentisme escolar, ja que en alguns centres no passava del 20% dels alumnes matriculats. Un altre problema va ser la substitució dels docents i professors que eren mobilitzats per les successives "quintes" per persones que no tenien la formació pedagògica suficient i la necessitat d'escolaritzar molts nens de famílies refugiades procedents de diferents llocs de l'estat espanyol. L'institut de segon ensenyament també es va veure afectat per aquests problemes, ja que a mitjan 1938, va ser habilitat com a hospital de sang i l'alumnat es va haver de traslladar a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi, confiscat als jesuïtes, per començar el curs 1938-1939. A mesura que la Guerra Civil avançava les necessitats militars van reduir considerablement els recursos destinats a l'ensenyament.

Un altre tema que va generar desordre i caos a l'ensenyament va ser la instal·lació a Manresa dels serveis centrals de l'Exèrcit de l'Est a l'abril de l'any 1938. Els edificis dels grups escolars Renaixença, Natura, Llibertat, Cardener i Catalunya van ser habilitats com a oficines i centres d'instrucció militar o com hospitals d'evacuació. Això va obligar al Consell Municipal de Cultura a traslladar l'alumnat del Grup Escolar Natura al Grup Escolar Joan Selvas i Carner, i l'alumnat dels grups escolars Llibertat i Cardener a l'Ateneu Cultural Popular amb el consegüent problema de sobrecarregar les aules amb més nens del que en un principi s'havia atès. Per ordre del Ministeri d'Instrucció Pública es va crear una Comissió Depuradora d'alumnes en l'institut de segon ensenyament integrada pel Centre Federal, Acció Catalana Republicana, ERC, la UGT, el PSUC i la CNT. Durant el mandat del comissari-director Aniceto León, l'any 1938, es va dur a terme la depuració dels alumnes que eren fills de pares que es consideraven contraris a la República; aquesta depuració va generar molta controvèrsia i polèmica entre els mateixos partits d'esquerres antifeixistes i posteriorment, un cop dimitit el comissari-director, els expedients de depuració dels alumnes afectats van ser revisats i anul·lats. Aniceto León va dimitir a l’octubre del mateix any i, interinament, va ser substituït per la professora de Francès Maria Bachs, fins que el 9 de gener de 1939 es nomenà comissari-director el mestre de la preparatòria Josep Martínez Aguado.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65 

Bibliografia en línia: 

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Primera part: La revolució de les aules

La derrota de l'alçament de l'exèrcit espanyol del 19 de juliol de 1936 a Catalunya va accelerar els canvis que impulsava la Generalitat republicana, des de la seva reactivació el març de 1936, quan el Front Popular va guanyar les eleccions del febrer. Les competències educatives van ser assumides finalment per la Generalitat de Catalunya i es va crear el Comitè de l'Escola Nova Unificada, el CENU, pel decret del 27 juliol 1936. El mes d'agost de 1936 es va constituir a Manresa la delegació comarcal del Bages del CENU. Estava formada per professionals de l'educació. Els seus membres eren: dos representants de la CNT, dos representants de la UGT i dos de la Generalitat. Els representants de la CNT eren el mestre racionalista Felip Díez i el mestre Ignasi Codina, els de la UGT el mestre Jaume Sellarès i el professor de l'Escola d'Arts i Oficis Josep Font, i els de la Generalitat el director de l'Escola d'Arts i Oficis, Antoni Invers, i el mestre Josep Torra. La presidia Felipe Díez i era secretari Antoni Invers.

La primera tasca a la qual es va dedicar la delegació comarcal del CENU va ser procurar que, en cada municipi del Bages, es constituís una subdelegació local del CENU, que havia d'estar formada per un representant de la CNT, un de la UGT i un altre de la Generalitat. Cada subdelegació havia de transmetre a Manresa el cens escolar del municipi, la llista d'edificis disponibles per ser utilitzats com a escola i les necessitats més urgents de cada centre educatiu. A Manresa, el canvi revolucionari en l'àmbit pedagògic es va traduir en l'increment de l'escolarització, impulsant l'escola racionalista, d'inspiració anarquista, el naixement de centres educatius obreristes, com l'Ateneu Popular Manresà i la confiscació d'escoles religioses que van passar a mans de la Generalitat de Catalunya.

L'inici del curs 1936-1937 en aquests centres va ser una mica caòtic i es va retardar diversos dies per les circumstàncies de la guerra. Un dels problemes més greus era la falta de docents, el que va obligar a nomenar com a mestres interins a batxillers i tècnics sense el títol oficial de magisteri. No obstant això, el maig de 1937, la qüestió dels nomenaments ja estava resolta a partir de l'establiment de les proves del Certificat d'Aptitud Pedagògica per poder impartir classe.

L'ensenyament públic ofert en aquests centres educatius va ser complementada per centres educatius destinats a fills d'obrers i treballadors amb pocs recursos econòmics. Aquests centres eren l'Ateneu Obrer Manresà; l'Escola del Poble, situada a l'edifici dels Infants i que depenia de la secció de cultura del PSUC/UGT, i l'Ateneu Cultural Popular, situat a l'edifici confiscat a les monges Josefines, on se seguia el mètode d'ensenyament racionalista.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

El mercat de la Plaça Gispert

La plaça on hi havia de tot

A l'avui renovada plaça de Gispert s'hi havia celebrat el popular mercat de la llenya, que antigament s'havia fet a la Muralla del Carme. Durant uns anys els manresans coneixien la plaça Gispert -que ha tingut diferents noms- com a la "plaça de la llenya", ja que es venia el combustible vegetal aconseguit mitjançant la combustió anaeròbica d'alzines. A les acaballes del XIX el mercat de la llenya de la Gispert es va passar a la plaça de Valldaura. Tot i això a la Gispert, no tan sols es venia llenya, sinó que la plaça també es destinava a parades de queviures que complementaven les que hi havia a les places Major i de l'Om.

L'any 1877 un grup de veïns del districte tercer -Quatre Cantons- van demanar a l'Ajuntament de Manresa un nou espai per fer un mercat que ampliés la de la plaça Major i la Plana, i assenyalaven la plaça de Gispert com un punt ideal, com per exemple perquè set carrers hi desembocaven: 

"como punto a propósito por reunir muy buenas condiciones y ventajas, ya por hallarse situada al centro del distrito tercero, ya también por que desembocan en ella siete calles". 

Una plaça amb set boques 

A la plaça Gispert hi arriben set carrers: Vilanova, Talamanca, Santa Maria, Sant Francesc, Barreres, de la Roñeta (ara Camp d’Urgell) i Roldonisses (ara Cirera). L'ajuntament va acceptar la petició dels veïns i va autoritzar la plaça Gispert per a la venda ambulant sense que haguessin de pagar cap arbitri al municipi. Aquell any 1877 es feia un pas més per donar un contingut més ampli i variat al mercat de la plaça Gispert, a part dels queviures, fruita i alimentació de tota classe, s'hi van començar a vendre teixits de tota mena: 

"a instancias de los mercaderes de tejidos de esta ciudad se ha dispuesto que todas las que con carácter ambulante se dedicaban la venta de aquellos en puestos públicos se trasladen a la plaza Gispert". 

La normativa redactada per la Comissió de Mercats l’any 1892, que regulava les places-mercats, fixava en el punt tercer el següent: 

"quedará prohibida en las plazas-mercado y demas calles de esta ciudad la instalacion de puestos ambulantes que no sean de artículos de primera necesidad debiendo los de esta clase concurrir a la plaza Gispert en cuyo punto se les permitirá la venta sin exigirles arbitrio alguno".

Una ciutat d'interior i amb mercat de peix

Durant un temps les parades de pesca salada de la plaça Major van ser dutes a aquest a la Gispert i també es va demanar que hi anessin les dels planters. Això va provocar que els veïns del sector del Carme no estiguessin d'acord i protestessin al consistori: "de tiempo immemorial tienen señalado dicho puesto para la venta de tal producto". El 1879 l’Ajuntament va aprovar instal·lar parades de peix a la plaça de Gispert "sin construir en dicho sitio ni una mesa para la venta de pescado", així com a la Plana i Sant Domènec. 

El diari El Cardoner relacionava aquest fet amb què tres regidors municipals, Pons, Ballart i Clotet, vivien, respectivament, a la plaça de Sant Domènec, a la Gispert i a l’Om. Un equilibri polític que mantenia a tots tres contents. Així que a cada plaça hi havia el seu mercat, i tots satisfets. Les parades de pageses de la plaça de Gispert van ser suprimides per l’alcalde Josep Moll el desembre del 1963, com el mercat de la Plana de l’Om, argumentant problemes de circulació per als cotxes. I és que als anys 60, Manresa vivia una autèntica febre del cotxe, les classes populars van començar a adquirir béns de luxe i el cotxe (producte estrella del Desarrollismo franquista) treia l'espai a les parades dels mercats.

La Muralla del Carme i les parades de la fira al Passeig Pere III

Durant els primers anys del segle XIX es feia el mercat de la llenya "desde la puerta de santo Domingo hasta la torre del Carmen", però va ser mogut poc temps despres cap a la plaça de Gispert. Els venedors ambulants que antigament es col·locaven al carrer de Sant Miquel i placeta de Santa Magdalena es van traslladar a la Muralla del Carme a mitjan segle XIX. Era un mercat amb parades de tota mena com eines de pagès, roba, fusteria, ferreteria, llauners, bates i davantals, roba per a la llar, joguines, plats i olles, cordills, vetesifils, sabates i espardenyes, entre altres. Amb alts i baixos es va mantenir l’activitat comercial en aquest vial fins a la dècada dels setanta del segle XX. 

Quan hi havia les fires de l’Ascensió i de Sant Andreu les parades de la plaça Major i la Plana de l’Om s’havien de posar a la Muralla del Carme i deixar aquells espais per als venedors de la fira. Això provocava moltes queixes i malentesos dels quals tenien parada fixa a les places. Quan es va urbanitzar el primer tram del Passeig de Pere III l’alcaldia va decidir que les parades dels firaires es posessin al nou carrer acabat de construir, un espai més ample i que havia de ser l'espai de referència de la burgesia manresana. Als firaires els va agradar la nova ubicació, però la majoria de venedors de la ciutat van protestar perquè van dir que estaven massa separats del centre de la ciutat.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Manresa: Zenobita

- Diari Regió7: "La plaça de Gispert, un mercat polifacètic" (28/07/2014)

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Manresa en xifres a l'any 1900

Evolució de Manresa a la segona meitat del XIX

Evolució de la ciutat de Manresa. (Font: Ajuntament de Manresa) 

El procés de creixement de la ciutat de Manresa durant la segona meitat del segle XIX té dos punts d'estudi molt identificadors: l'augment de la població del seu nucli urbà i de llurs activitats econòmiques. En aquest bloc, n'hem parlat de forma extensiva i al final de l'entrada he deixat els enllaços més destacats sobre aquest període. De fet la ciutat de Manresa i la comarca del Bages, foren les úniques que a la Catalunya central van augmentar la seva població respecte a les comarques veïnes durant el període citat, de 1850 a l'any 1900.

Comarques	Any 1860	Any 1900
Bages	60.041	67.381
Anoia	42.581	35.937
Solsonès	16.065	9.837
Berguedà	30.667	27.217
Osona	61.143	56.941

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

La població de Manresa va augmentar, però també ho feren els pobles com Sant Vicenç de Castellet, Súria, Castellbell i el Vilar o Navàs. L'any 1900 Manresa era el nucli urbà més important de la Catalunya Central, amb un avantatge sobre les altres ciutats (Vic o Igualada).

Evolució població de Manresa:

Any	Habitants
1857	15.264
1887	22.685
1900	23.252

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Comparem ara la ciutat de Manresa amb les de Vic i Igualada:

Ciutats	1860	1900
Manresa	16.193	23.252
Vic	13.036	11.628
Igualada	11.896	10.442

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Més informació:

- La Manresa de 1860: (I), (II)

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)
- L'eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)
- Les filatures: (I), (II), (III)
- Indústria i urbanisme: aquí
- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- D. a. (1991). Història de Manresa 1900-1950. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- FERRER, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. Efadós Editorial

- OLIVERAS, Josep (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Pujant a la cova de Sant Ignasi

Obres d'eixamplament del camí de la Cova. (Fotografia: Diari "Manresa" - Fons ACBG)

El camí que portava cap a la Cova presentava un aspecte deplorable a la dècada dels anys 40, res a veure amb el d'avui en dia. El diari Manresa, únic diari autoritzat pel règim franquista i sota el control directe de la Falange, del 7 d’agost de 1945 deia: 

“No comprendemos como Manresa no haya tenido hasta hoy la ocurrencia de adecentar el camino de acceso a la Cueva. Porque el defecto no es de hoy ni de ayer sino ya muy antiguo aún cuando las ruinas de la revuelta roja lo hayan hecho más visible e intolerable”. 

L'any 1955, deu anys després de la funesta crítica al periòdic, es va planificar la construcció d’un carrer de vuit metres que havia de pujar pel torrent cobert i el carrer de Sant Marc, on calia tirar a terra algunes cases i fer una corba per girar cap a la Cova. Per eixamplar-lo es va fer un mur de més de set-cents metres de longitud.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: "Manresa la ciutat transformada 2". Ed. Zenobita: Manresa, 2007

El viatge d'en Sinesio Delgado

"¿Entiendes el castellano?"

La canalla manresana desfilant amb la Creu Roja a la Baixada de la Seu, l'any 1914. (Arxiu Creu Roja - AHCM)

Dintre el projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa que un servidor coordina des del novembre de 2015 amb l'ajuda dels socis i bons amics del Centre, no em podia estar de fer alguna entrada al bloc d'Històries Manresanes relacionada amb aquest apassionant projecte. Durant aquests mesos he recollit fotografies, gravats, notícies, cròniques i sobretots molts texts, de viatgers que van deixar quelcom escrit de la ciutat de Manresa. Són molts, des d'erudits britànics experts en art de l'època victoriana, militars francesos de Napoleó fins a maquis que ajudaven als jueus que s'escapaven dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i passaven per l'estació del Nord de Manresa.

“Els viatgers a Manresa” és un projecte de treball interdisciplinari a partir de la compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit, en imatge, en fotografia o en qualsevol representació artística. El recull ha de ser de persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs, amb l’objectiu de guanyar una visió de la història local diferent, conèixer la nostra ciutat en els ulls d’un viatger o visitant a Manresa. La cronologia màxima és fins a l’any 2000, a partir d’aquest any es descarta qualsevol text, imatge o relat. Descriure Manresa es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta última, la del viatger-visitant, la que estem posant en relleu i de marc de treball en aquest apassionat projecte.

He escollit una descripció de la Manresa de finals del XIX explicada pel viatger palentí Sinesio Delgado a la seva obra España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje, on narra amb detalls prou rellevants com era la festivitat de la Llum de Manresa l'any 1897, així com els carrers i comerços d’aquella època. També podem comprovar la incomprensió de l’autor en veure que molts manresans de finals del XIX, els costava entendre el castellà, sobretot la canalla del carrer.

El contraste entre el silencioso, el sublime recogimiento de Montserrat y la animación bulliciosa con que nos encontramos á las siete de la tarde á nuestra llegada á Manresa no pudo ser más fuerte. Éntrase en la populosa y riquísima ciudad catalana por un estrecho puente sobre el río, y en seguida hay que subir empinadísimas cuestas por calles embaldosadas hasta la cumbre del ribazo en que se asienta.

Al llegar á una plazoleta notamos el sordo rumor de la multitud, estampido de cohetes, son de músicas…

– ¿Qué es eso?—pregunté al mozo que portaba la cajeta.

– La procesió de la llum.

– ¿De la llum? ¿Y por qué se hace hoy esa procesión?

Se atarugó el hombre al ver que yo insistía en hablar en castellano, masculló unas cuantas palabras ininteligibles y calló como un muerto. Pero en cuanto dejamos los equipajes en la posada del Centro, situada en el paseo del Borne, corrimos espoleados por la curiosidad hacia donde el confuso rumor seguía percibiéndose. Y vimos desfilar en la plaza, frente al consistorio, adornado con colgaduras de terciopelo ó iluminado con profusión de mecheros de gas encerrados en grandes bombas, una lucidísima procesión con el cortejo siguiente: Dos heraldos á caballo con ricos y flamantes trajes; guardias municipales con uniforme de toda gala, botas altas, pantalón color blanco, levita con cordones y casco, con plumero; guardas de acequias con chaquetones y gorras de vivos encarnados, serenos, bomberos; hasta media docena de cabezudos que bailaban que se las pelaban; dos gigantones con trajes de telas brillantes y costosas recamados de oro y pedrería gorda; banderas y pendones; el alcalde y los concejales de rigurosa etiqueta; infinidad de personas respetables con bandas, cruces y hachas de viento en las manos, y por último el clero y una escultura representando la Santísima Trinidad. Cerraba la marcha un piquete de infantería con charanga. Aquella era la procesió de la llum, que desfilaba lentamente entre apiñada muchedumbre, bajo los balcones en que se agrupaban algunos centenares de muchachas bonitas.¿Y qué significaba aquello?

[…]

Cuando se deshicieron en un laberinto (para nosotros al menos) de callejas oscuras los últimos restos de la procesión eran próximamente las diez de la noche, y nos encontramos desorientados y perdidos en una población grande, absolutamente desconocida, y por la fatal manía de no preguntar nada á nadie, estuvimos á punto de tener un grave disgusto. 

No sé el tiempo que empleamos en caminar á tientas por calles abandonadas y silenciosas, de prisa unas veces, creyendo haber encontrado el hilo que había de conducirnos al paseo del Borne, despacio y desalentados otras, desalentados y sin esperanza de dar con el alojamiento. A la puerta de una casa jugaban unos cuantos chiquillos.

            – Dí, pequeño – me atreví á preguntar al mayor, – ¿hacia dónde cae la plaza Mayor, el ayuntamiento, vamos?

Desde la plaza ya estaba yo seguro de saber el camino. El muchacho nos miró en silencio, haciendo grandes esfuerzos para contener la risa, y en vista de que yo repetía la pregunta por si no me había entendido bien, se dirigió á sus compañeros, les dijo no sé qué y todos rompieron á reir como locos. Pero de la contestación pedida… ni jota. Por suerte, un transeúnte que acertó á pasar por allí se paró en la acera de enfrente, atraído sin duda por la escena cómica, y viendo que no podíamos salir del atolladero, se acercó á nosotros y tuvo la amabilidad de guiarnos á la posada cuando ya casi no podíamos tenernos de pie. Nuestro salvador resultó ser un viajante murciano que nos acompañó durante la cena, nos presentó en el casino y hasta nos invitó á presenciar con él una sesión de la Lliga de Catalunya que se celebraba aquella noche. Declinamos el honor de escuchar los discursos de la Lliga, que habían de pronunciarse en catalán, por añadidura, dimos las gracias á nuestro acompañante y nos retiramos á reposar tranquilamente 

[…] 

Manresa es una ciudad grandísima, con calles tortuosas, de respetable antigüedad, en rápidas y ásperas pendientes, paseos de primer orden, callejones intrincados y ramblas muy extensas… Es tal vez la ciudad más rica de la provincia de Barcelona, donde hay tantas y tan florecientes, porque además de contar, con infinidad de fábricas dedicadas á diferentes industrias, que producen grandes cantidades de mercancías, es el núcleo del comercio menudo de toda la comarca y, gracias á la acequia de la cuestión, su suelo fértil, bien aprovechado, da rendimientos cuantiosos en cereales y vinos. Además, sus montes son abundantes en arbolado. 

De modo que lo reúne todo, y si á esto se añade que sus habitantes son catalanes de pura raza, dicho se está que saben sacar partido de tan excelentes condiciones.

Bibliografia:

- DELGADO, Sinesio: España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje por Sinieso Delgado. Dibujos de Ramón Gilla. Hijos de M.C. Hernández, impresores. Madrid, 1897. pp 134-135-136

- Els viatgers a Manresa: www.cebages.org/els-viatgers-a-manresa

Manresa-Mathausen

Sobrevivint a l'extermini

L'any 2013 es va celebrar el centenari del naixement de l'escriptor manresà supervivent al camp de concentració de Mauthausen, Joaquim Amat-Piniella, amb diversos actes i homenatges arreu de la ciutat impulsada per l'Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural, la Institució de les Lletres Catalanes i l'associació Memòria.cat. Davant d'aquesta efemèride els instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera, juntament amb el Centre de Recursos Pedagògics del Bages, es van implicar estretament en la celebració, aportant-hi el seu vessant pedagògic. Va ser a partir de llavors que va començar a prendre forma el "Projecte Manresa-Mauthausen", una iniciativa que no va quedar només amb actes d'homenatge durant el 2013, sinó que va tenir i ha tingut continuïtat. I és que ambdós instituts es van integrar, el 2015, a la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme "Mai Més", una proposta de treball plantejada per l'Amical Mauthausen i altres camps, així com van decidir ampliar el seu focus d'interès a la deportació bagenca i manresana.

L'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa acull del 31 de març fins al 8 de maig una exposició sobre les experiències dels viatges que fan cada any alumnes dels instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera als camps nazis on van anar a parar els bagencs deportats. Un total de 24 bagencs que fugien de la dictadura franquista es van trobar enmig de la Segona Guerra Mundial i van acabar en camps de concentració nazis. Només en van sobreviure vuit. El visitant que vagi a l'Espai Memòries es trobarà el terra ple de siluetes, d'humans de diferents edats, inclosos nens petits. Haurà de prendre la decisió de xafar-les o bé sortejar-les. L'exposició Projecte Manresa-Mauthausen, organitzada pels instituts manresans Lluís de Peguera i Pius Font i Quer, l'Escola d'Art i l'Ajuntament de Manresa, és oferir un espai de reflexió. Després de l'impacte de les siluetes, al fons de la sala, hi haurà dos projectors. Un amb imatges de les activitats dels viatges fets pels alumnes; i un altre amb imatges de conflictes actuals. Als dos costats, un espai dedicat a Amat-Piniella i un altre amb treballs il·lustrats pels alumnes a partir de K.L. Reich. La mostra proposa tot un seguit d’activitats com projeccions, xerrades, col·loquis, etc. que giren al voltant de l’holocaust i el camp de concentració de Mauthausen.

Més informació:

- Manresans assassinats en camps de concentració: aquí

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La reflexió del vincle Manresa-Mauthausen" (31/03/2016)

- Naciomanresa.cat: "El Projecte Manresa-Mauthausen torna amb força per recuperar la memòria històrica" (29/03/2016)

- Web Ajuntament de Manresa: Demà el Museu Comarcal inaugura l'exposició "Projecte Manresa-Mauthausen" (30/03/2016)

Mones, padrins i caramelles

La Pasqua Florida: el diumenge de Resurrecció

El Diumenge de Pasqua era joia i alegria, s'acabaven els dejunis, les penitències i les abstinències de la Setmana Santa. Començava la Pasqua Florida, que es caracteritzava per l'esclat de festa i el cant de les populars caramelles. El Diumenge de Resurrecció els nois i les noies es vestien amb el seu millor vestit i anaven a visitar els seus padrins a buscar la popular Mona. Fa anys les mones eren de merenga, pasta de brioix o de pa de pessic i tenien forma de tortell. A sobre d'ella s'hi col·locaven els ous durs. Fins abans de la primera comunió del nen o nena es ponia cada ou per cada any que tenien. Les pastisseries manresanes com l'Englantina, cal Ribera, Sant Miquel i el Cingle, exposaven les seves mones dies abans, perquè els padrins i padrines poguessin escollir la mona pel seu fillol o fillola. La tradició religiosa catòlica prové del regal que feien els padrins als infants que havien fet aquell diumenge la vetlla esperant la resurrecció de Crist i que, de bon matí, rebien la primera comunió. Com a premi i per tal de recuperar forces se'ls donava "l'altre pa" de Crist en forma de coca dolça i el símbol del naixement a una nova vida: els ous.

Un altre costum típicament manresà fins entrat el segle XIX del diumenge de Pasqua, a l'església de Sant Pere Màrtir, quan encara hi havia els dominics, era la processó de sang i fetge. En aquella data per esmorzar, es feia un gran àpat a còpia de menjar sang i fetge d'anyell. La processó feia una volta pels carrers del costat i a la Plana de l'Om s'aturava perquè un noi entonés cants des d'un cadafal. Les festes seguien, en la vigila i fins a la matinada del diumenge de Resurrecció es feien les caramelles (cants de tint religiós i d'ambient alegre on es feia sàtira de personatges populars, en moltes ocasions), que encara són ben vigents en molts pobles del Bages, com Súria, Callús, Cardona, Aguilar de Segarra o Fonollosa, per citar les més importants. Molts caramellaires anaven acompanyats pels trabucaires, que amb la seva pólvora avisaven de la seva arribada als masos de pagès i les viles de la comarca. La canalla de les parròquies de Manresa, congregacions i d'altres entitats recorrien els carrers de la ciutat cantant i recollint ous o diners que la gent els oferia al seu pas, sovint actuaven en espais amples com en places, i també en ateneus, cafès i algun teatre. Amb els ous o diners aconseguits el Diumenge acostumaven a fer un gran àpat quan acabava el dia. Molts cants de caramelles anaven acompanyats de balls tradicionals i dels balls de bastons o de cascavells.

Més informació:

- D'on prové la tradició de regalar la mona de Pasqua? aquí
- Auca de les Caramelles: aquí
- Les caramelles de Súria: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós