L'època daurada de Manresa i "lo mal any primer" de 1333
Al començament del segle XIV, Manresa era una de les ciutats més importants del Principat de Catalunya. Als seus ravals, diferenciats per gremis i grups religiosos, es respirava una atmosfera d'intensa
activitat comercial i artesanal, i un esperit de respecte i tolerància. Fruit d'aquest frenesí va ser l'augment de població, que donaria lloc a l'ampliació del recinte emmurallat i a la construcció de
grans obres civils i religioses, entre elles dos ponts (El Pont Nou i El Pont Vell), la basílica de la Seu, i les esglésies i convents, tot això dins de l'estil gòtic de l'època baixmedieval. No obstant això, una terrible sequera l'any 1333, conegut com
"lo Mal Any Primer" en les cròniques posteriors, va condemnar la ciutat a la fam, la misèria i a l'emigració de gran part dels seus habitants, les peregrinacions a Montserrat no servien de res, i la situació es va convertir en una veritable tragèdia.
Però com diu la sàvia dita les desgràcies mai solen venir soles; sense haver-se recuperat de l'anterior, tres anys després va sobrevenir una altra sequera, d'igual o pitjor gravetat. I, davant de tanta desesperació per la falta d'aigua, es va arribar a l'any 1339 on la situació era veritablement insostenible. Fregant la histèria col·lectiva, fins i tot es va pensar a devorar els cadàvers que infestaven els cementiris, els voltors voletejaven sobre les teulades de les masies i campaven al seu aire, donant-se grans festins amb el bestiar mort. Les terres delmades ningú les conreava i l'abandonament de les masies era constant.
La ciutat va perdre la meitat dels seus habitants. Ni la comunitat jueva de Manresa es va deslliurar d'aquell malson, llur cementiri situat als afores de la ciutat (el que avui seria la Plaça 11 de setembre) conegut amb el nom "La Fossana dels Jueus", ja no tenia prou espai lliure per rebre més cadàvers dels cristians que anaven morint i s'havien d'enterrar fora de la protecció de les muralles. Va ser llavors, a la primavera de 1339, quan els consellers de la ciutat -Bertran de Castellbell, Pere Vilella, Jaume d'Arters, Bernat de Sallent, Jaume Amergós i Berenguer Canet-, al no trobar cap solució, van coincidir a pensar que era vital per a la salvació de la ciutat i part de la comarca, dur a terme un transvasament d'aigua, a través d'una "séquia", que proporcionés aigua per regar els horts i per calmar la set.
Davant de tanta desesperació, el 23 d'agost de 1339, els consellers van viatjar a la Ciutat Comtal per entregar al rei Pere III "el Cerimoniós" l'ambiciós projecte; aquest no va veure cap dificultat i no va dubtar a dictar privilegi reial a la ciutat per donar llibertat de traçat a les obres de la Séquia, sempre que s'indemnitzés pels danys a tercers, a més, el monarca va concedir protecció i ajuda econòmica als manresans, a canvi d'algunes exempcions per poder pagar l'obra.
Així, el mateix any 1339 es decideix el seu traçat i comencen els treballs d'anivellament. L'obra s'encarregà el barceloní Guillem Catà i els germans Simó i Pere de Rodener.
Els primers plets vénen del bisbe de Vic i dels habitants del poble de Santpedor que es neguen a pagar els impostos per la seva construcció.
A finals de l'any 1340, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, com a senyor jurisdiccional del terme i parròquia de Sallent, es va oposar a què la séquia passés pel seu municipi i que a més provoqués una baixada de cabal al pas del Llobregat per Sallent.
Després d'un any de negociacions i discussions, arriba l'excomunió del bisbe als obrers i consellers de Manresa, comportant la suspensió de la realització de tots els sagraments i de tota la litúrgia en el territori de la ciutat.
Malgrat tot, els obrers de la séquia continuaren treballant en la construcció del canal. El conflicte amb el bisbe va durar fins a l'any 1345 i només es va poder solucionar quan, un cop mort el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor, Miquel de Ricomà, va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.
Segons la tradició; però, el final del conflicte fou degut al miracle de la Misteriosa Llum: una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins es va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum que es repartiren entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després, es van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció Montserrat.
Un misteri documentant pels notaris
|
Abadia de Montserrat l'any 1657 |
Atribuïts aquests fets a la intervenció divina, el 21 febrer 1345 es commemora
el Miracle de la Llum. Aquest fet va provocar que es posés fi a l'excomunió que pesava sobre la ciutat. Portada a terme pel bisbe de Vic, a causa del pas de la séquia de Manresa per terres del bisbat. El diumenge dia 13 de març de 1345, fra Bernat Carnicer, el Prior de l'església del Carme, va fer cridar a una sèrie de persones, les quals, sota la presència del notari Pere de Bellsolà, van recollir la declaració de vuitanta persones de Manresa que havien presenciat el prodigi de la Llum. Bellsolà van exposar:
"Que estant a l'església del Carme a prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia nou de les kalendas de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la "cadira" de Sant Pere i després de la sortida del sol, van veure a la capella de l'altar una flama o signe clar i fulminant semblant a un estel; que apareix d'aquesta capella i puja suaument i sense precipitar-se portant una trajectòria fins a la volta d'aquesta. Van sortir corrents a cridar als frares que van fer tocar la campana major de l'església, els religiosos que van veure el prodigi van cantar la Salve Regina. Aquella flama o signe lluminós va baixar pausadament a l'esmentat altar de la Santíssima Trinitat; després de sortir de la capella va pujar fins a la volta principal de l'església i sortint d'allí va pujar a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador. Després de sortir d'allà no van veure mes signe, flama o prodigi".
La segona narració descrita pels frares del Carme parla sobre la visió que té fra Saclosa directament del cel, en la qual Déu li encomana que la capella construïda anés dedicada a la Santíssima Trinitat.
"El 21 de febrer de 1345, tots els presents veuen arribar una meravellosa llum provinent de Montserrat, la qual, passa sobre la ciutat entre dos núvols cobrint els raigs del sol i dirigint-se cap on era la Mare de Déu del Carme. Quan la llum va estar davant de l'església va començar a sonar la campana per si mateixa; aquesta va entrar per un finestral i es va situar davant de l'altar major. Va prosseguir i va sorgir d'ella una altra tan gran i amb tant resplendor com la primera i prenent rumb cap a la capella de la Santíssima Trinitat, va ressorgir una tercera llum d'igual bellesa que va anar a la capella de Sant Salvador [...]
Repetint tot això per dues vegades, el poble van anar a comunicar tot el que havia passat als frares i aquests al veure-ho van cantar versos i la Salve Regina".
Els notaris de la Llum
Pere de Bellsolà, que va autoritzar el requeriment del Prior del Carme el dia 13 març 1345, en les seves transcripcions als protocols de l'
Escrivania pública va recollir el testimoni de 80 persones influents de la ciutat de Manresa que van explicar-li el miracle. Un altre notari, Francesc Gamisans, deia haver copiat de puny i lletra l'acta de Pere de Bellsolà, trobada en forma de nota o esborrany en l'
Escrivania pública, i en feu la transcripció en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat l'any 1366.
Maurici Sala, notari de Manresa en els primers anys del segle XVI fa una transcripció a un pergamí de l'acta del llibre de Gamisans, on signa el
transsumpte, però s'oblida de datar i d'aplicar les fórmules notarials de l'època.
Més informació sobre el tema:
-
Spellman i el miracle de Llum: aquí
-
Els pergamins de la Séquia: aquí
-
La gran llegenda, "la misteriosa Llum": aquí
- Arquitectura medieval:
Miracle de la Llum a Manresa,
aquí
- Auca de la Llum de Manresa,
aquí
Poema de Felip Graugés i Camprodon:
- Obra poètica completa (p. 170):
La miraculosa Llum de Manresa,
aquí
Bibliografia destacada:
- COMAS, Francesc; SERRA, Josep A. (1987). Itineraris per la ciutat (1) - Manresa, medieval. Revista Dovella. Núm.23. pp. 47-53
- COMAS, Francesc (2009).
Història de Manresa. Manresa: Zenobita.
- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1924). Historia religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Impremta Sant Josep.
- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1931). Llum!... a la Llum de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep.
- PIÑERO, Jordi:
"La Séquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat" (publicat a la seva
web)