Tercera part: L'eixample manresà i les fàbriques

La Fàbrica de Cal Cura (1917)

La seva imponent xemeneia, de 50 metres d'alçada, és una referència des de tot el sector nord-est de la ciutat de Manresa i el punt més visible de les grans calderes d'una fàbrica d'aiguardent i licors. La família Cura, originaria del poble de Navarcles, havia iniciat una empresa per a la destil·lació de vins el 1898, any de la pèrdua de les colònies espanyoles del Carib. El 1917 Valentí Cura, amb l'ajuda dels seus fills, va construir una nova fàbrica.

L'empresa va gaudia de bones expectatives comercials, en períodes de plena producció com els del final de l'estiu entrava unes 150 tones diàries de brisa, el residu que resta del raïm després de trepitjat o premsat, que transformava en 2.000 litres d'alcohol. D'aquests aiguardents purs, l'empresa en fabricava el popular Anís Bages, entre d'altres productes.

La fàbrica Cura es va clausurar l'any 1961 a causa de la decadència del sector dels aiguardents. La xemeneia resta dempeus al principi de la carretera del Pont de Vilomara número 9, però si us ubiqueu al darrer tram del carrer Sant Joan del Coll la podreu veure millor.

Mostra un mapa més gran

Fàbrica Perramon i Badia (1932)

Perramon i Badia és una fàbrica de cintes de seda fundada l'any 1926. El creixement de l'empresa va fer que entre el 1932 i 1934 es reformessin el vestíbul i les oficines i es va construir una nau annexa per a 90 telers. La nau es va convertir en una instalació modèlica, amb un estil d'arquitectura funcional, pràcticament únic a la ciutat de Manresa. El sistema d'il·luminació zenital i els elements decoratius interiors són especialment innovadors. L'edifici el podem trobar a la Carretera de Vic, numero 99, al costat de la COPE de Manresa.

Perramon i Badia empresa innovadora en el camp de la cinteria i les noves tecnologies va créixer fins la crisi del mercat tèxtil als anys 70 i 80. En la dècada dels 60 havia tingut una plantilla de 300 treballadors. Avui en dia tot i seguir una línia de producció moderna i informatitzada amb productes d'alt valor afegit per combatre la competència asiàtica, l'empresa pateix la crisi internacional dels mercats i s'ha vist obligada a reduir la seva plantilla per fer front a les despeses.

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Cal Cura / Perramon i Badia, googlemaps.com

L'antic edifici de Cal Jorba

Edifici de Can Jorba a l'indret de l'actual edifici del Banco Central Hispano. Al fons, ca la Buresa, i a la dreta de la imatge podem veure els contraforts de l'església de Sant Domènec enderrocada durant la Guerra Civil. Imatge reproduïda en una targeta postal, sense datar, firmada amb les inicials J.G.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Berlanga a Manresa

El rodatge de Plácido

Avui ha mort a l'edat de 89 anys el gran director Luis García Berlanga a la seva llar de Madrid. Berlanga és potser el millor director que ha tingut el cinema espanyol juntament amb un altre director nascut a la província de Terol, i que es deia Luis Buñuel.

Berlanga té un passat que Històries Manresanes no podia ometre. El que desconeix molta gent de la biografia del gran Luis García Berlanga és que va passar una temporada entre nosaltres, concretament fa 50 anys en el rodatge d'una de les seves pel·lícules. Estem parlant del film Plácido, que es va estrenar l'any 1961. De ben segur que els amants del bon cinema recordaran els lavabos de la plaça de Sant Domènec o l'estació del Nord de la Renfe que apareixen en l'obra rodada a la nostra ciutat.

Les obres del director valencià van ser filmades en el franquisme (excepte títols com La Escopeta Nacional, Todos a la cárcel, etc.) i representen una imatge crítica, cruel i realista de la societat franquista imperant a l'estat espanyol. El toc permanent d'humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denúncia permanent feta amb molt ofici, que malgrat que la seva cruesa en molts aspectes la censura no va poder evitar esborrar de la memòria col·lectiva.

Per què a casa nostra?

L’estada de Berlanga a la ciutat i la seva capacitat per extreure dels nostres carrers un decorat cinematogràfic que va portar a la pel·lícula a ser nomenada per l’Oscar de 1962 a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no ha estat mai oblidada pels manresans. Berlanga va explicar que l’elecció de la nostra ciutat va ser purament estratègica i que els productors van triar Manresa, sense cap complicitat amb la ciutat. Molts manresans i manresanes van col·laborar com a extres, mentre que altres van arribar a interpretar petits papers. Tots eren ciutadans normals, sense experiència prèvia en la interpretació i sense relació amb el món del cinema, però el seu entusiasme va contribuir al gran èxit artístic i cinematogràfic que va suposar Plácido, arribant a guanyar-se els elogis de Berlanga per les seves prestacions com a actors.

Fotogrames del rodatge del film Plácido als carrers de la ciutat de Manresa (encadenados.org)

Més informació:

- Plácido (1961), enllaç

- La ciutat de Plácido, enllaç

- Fitxa de Plácido a IMDb (en anglès), enllaç

Fotografies del rodatge:

- Fotografies cedides per Joan Soler, enllaç

Segona part: L'eixample manresà i les fàbriques

La fàbrica Torrents (1942)

Aquest edifici va ser construït per Marià Torrents i Oliveres l'any 1942. Pocs anys després de la Guerra Civil, el tèxtil manresà va experimentar una fase de gran expansió, afavorida per la política comercial de restricció d'importacions estrangers i sobretot per l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Torrents va contractar persones que no podien demostrar que eren "adictos al régimen", i a la fabrica es va formar un ambient curiós amb treballadors i treballadors marginats per haver estat republicans o catalanistes. Els inspectors policials havien de fer la vista grossa davant la situació de manca de mà d'obra que patia Manresa durant la postguerra.

L'estructura també és característica de l'època. Es va projectar la fàbrica en una conjuntura econòmica en la que era barata la mà d'obra però cars els materials. Per això es va fer una combinació de tècniques dl moment, com el formigó armat i l'acer, i de més tradicionals com el forjat amb voltes de maó pla reforçades amb tirants transversals.

El 1990, després d'anys d'oblit, l'edifici es va restaurar i es va rehabilitar com la seu del diari Regió7.

Mostra un mapa més gran

El Pont de Ferro (1927)

El pont de Ferro està situat en un tram de la línia de Manresa a Martorell que es va construir entre 1922 i 1924. El va fer la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes, creada el 1919 per la fusió del Ferrocarril Económico de Manresa a Berga i la potent companyia belga Solvay, que explotava una línia entre Barcelona i Martorell. Els ponts de la nova línia es van construir amb la tècnica dels trams metàl·lics amb estreps de formigó i obra, que era prou eficient i més econòmica que la construcció d'arcs de formigó.

El pont en qüestió malgrat no ser estrictament una "fàbrica", té una longitud total de 43 metres, amb un tram central metàl·lic de 16 metres de llum i dos estreps de formigó i obra. En un dels seus costats té acoblada una casella de guardaagulles de l'estació. El pont de Ferro forma part del ric patrimoni industrial de la ciutat, és un referent molt característic i sobretot conegut per la immensa majoria de manresans alhora de situar un dels trams de la carretera de Vic. Aquest pont està ubicat en el tram de l'actual línia R5 (Manresa-Barcelona) dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, entre les estacions manresanes, de Manresa-Alta i Manresa-Viladordis.

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Torrents, googlemaps.com
- Pont de Ferro, Pius Cisa

Primera part: L'eixample manresà i les fàbriques

Al llarg del segle XIX, la ciutat de Manresa s'obre enfora de les muralles medievals cap a l'Eixample configurat per dues vies que porten el nom de les carreteres, una és la carretera de Vic i l'altre la carretera de Cardona. Ambdues vies s'establiran nombrosos tallers i fabriques que aprofitaran la capacitat de transport de l'energia elèctrica gràcies a l'electrificació de centenars de metres de cables que al segle XX ompliran els carrers i espais de Manresa.

L'escorxador municipal (1906)

Des de la dècada de 1880, l'ajuntament manresà ja plantejava el trasllat i l'ampliació de l'antic escorxador municipal, que estava situat al mig de la ciutat i n'encarregà el seu projecte a l'arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa.

El Nou escorxador significava millors condicions higièniques que milloraven la salubritat de la ciutat, limitaven el risc d'infecció en el consum de carn i suposaven també una major producció càrnica. El 1906 s'inicià el projecte d'edificació, que acabaria dos anys més tard, el 1908.

A l'interior hi destaquen la clara planificació racional del conjunt per facilitar el moviment dels animals, la separació de les cambres en funció de la seva utilitat i el pas d'aire fresc entre els murs. Al mateix temps, l'arquitecte Oms va dotar el conjunt d'una estètica admirable, amb la combinació de contrastos cromàtics amb materials com la pedra, l'enrajolat i el maó.

L'escorxador va tancar l'any 1992, i el 2005 es va inaugurar amb la seva nova funció, la rehabilitació per convertir-la en la nova universitat de la Fundació Universitària del Bages (FUB).

Mostra un mapa més gran

Fàbrica Alcoholera Manresana (1914)

La gran xemeneia que testimonia el passat industrial d'aquesta zona era de l'alcoholera de Baldomer Casas i Sala. En els mesos d'estiu, aquestes fàbriques d'esperit de vi es dedicaven a extreure alcohols de vins malaguanyats. Les fàbriques d'aiguardent són instal·lacions perilloses per l'elevada inflamabilitat del producte fabricat, i aquesta va patir un incendi a primers del segle XX en el que diversos treballadors van resultar ferits.

Després de la Guerra Civil, l'empresa va establir una fàbrica de licors embotellats amb marques curioses i populars com el nom d'un frare evangelitzador de les amèriques i homònim del propietari -Bartolomé de las Casas-, el licor "Gold Waser" també anomenat "Agua de oro de Danzing", el licor estomacal "Honisch" i l'anís "la Manresana".

Mostra un mapa més gran

Font de consulta:
- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Radiografia d'una ciutat comercial l'any 1991

La gran botiga de la Catalunya Central

Manresa s'ha consolidat aquests últims anys com una ciutat comercial i de serveis, en un procés irreversible que ha deixat en un segon lloc una indústria autòctona afectada per la crisi. A falta d'un reconeixement de la seva capitalitat política i administrativa, Manresa s'ha convertit en una capital comercial capaç d'atraure un continu flux de visitants de les comarques veïnes.

La capital del Bages, ja tradicionalment comercial, ha viscut una profunda reconversió d'aquest sector, amb l'obertura de nombrosos establiments i la realització d'abundants inversions per renovar els comerços ja existents. Molt aviat, un hiper completarà la infraestructura comercial de la ciutat. Segons el secretari general de la Cambra de Comerç de Manresa, Josep Ribera, "el moment d'aquest sector és bo i puixant, i amb una forta tendència a avançar més en el futur". Aquest espectacular auge comercial, però, comporta els seus riscos. Per no "morir d'èxit", la Cambra de Comerç assenyala la necessitat de planificar el futur creixement del sector, per tal d'adequar-se a la demanda real. A més de la mateixa Cambra, l'Ajuntament, la Unió de Botiguers i la Caixa de Manresa han impulsat un conveni de "crèdits tous" perquè les firmes comercials puguin efectuar inversions en renovació. En total, 1.000 milions de pessetes en préstecs, els interessos seran subvencionats pel Consistori. L'alcalde de Manresa, Juli Sanclimens, destaca també la "forta reactivació del comerç" com a paràmetre més destacat de la ciutat en els darrers anys, fenomen que atribueix "a les inversions realitzades i la posada al dia dels establiments".

L'altra cara de la moneda és la progressiva pèrdua de pes específic de la indústria, que ha viscut durs cops amb el tancament de diverses empreses històriques de la ciutat: Bertrand i Serra, ATM... Per a Josep Ribera, la indústria manresana, dominada pel tèxtil i el metall, necessita "un important reciclatge" per garantir la seva supervivència. A Manresa no han aterrat empreses procedents de l'exterior, que sí que ho han fet en altres municipis de la seva perifèria gràcies a la disponibilitat de sòl industrial i a les bones comunicacions, pel que aquest sector segueix depenent del capital autòcton. Per Sebastià Vives, secretari general de CC.OO. del Bages, "és un error voler convertir Manresa en una ciutat gairebé exclusivament comercial i de serveis, ja que el creixement demogràfic és gairebé negatiu, mentre que les indústries tanquen i no es produeixen en compensació noves inversions industrials". Manresa ha guanyat en els últims anys molt en matèria de carreteres. L'autopista de Terrassa ha acostat aquesta ciutat al Vallès i a Barcelona; l'Eix del Llobregat, al Berguedà, a la Cerdanya i a Andorra. En canvi, l'Eix del Cardener, que enllaça les localitats de Manresa, Cardona i Solsona, deixa encara molt a desitjar i les comunicacions amb Igualada són tercermundistes.

- Extracte original traduït al català:

La Vanguardia, "MANRESA: Adiós al pasado industrial y bienvenida al presente comercial y de servicios", 6/5/1991, p.32

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 3: Producció artesanal i canvi de rumb

Un dels factors que el PTV aguantés tan sols cinc anys, era la fabricació del seu producte final, el sistema de producció de l'utilitari manresà no va poder competir comercialment amb la fabricació mecanitzada de la factoria SEAT a inicis de la dècada de 1960. El cotxe PTV començava a la taula del dissenyador; ell dissenyava totes i cadascuna de les peces que componien l'utilitari. AUSA fabricava tot el que podia, i si alguna peça no la podien fabricar ells mateixos, la donaven a encàrrec a un taller. Llavors reunint totes les peces, muntaven de forma manual els cotxes individualment, és a dir, cada cotxe es construïa de forma artesanal, peça a peça. La plantilla al complet (els mecànics) es dedicaven exclusivament a la construcció d'un vehicle. No hi havia especialització radical ni tampoc diversificació mecànica per tant els "muntadors" havien de col·locar les peces exactament igual com ho havien fet amb la unitat anterior.

El cop definitiu, fou l'any 1958. Aquell any l'estat espanyol crea l'empresa automobilística a imatge de la FIAT italiana, la SEAT (Sociedad Española de Turismos y Automobiles) per comercialitzar el vehicle privat entre la nova classe mitjana-consumidora, un nou vehicle a les expectatives de la classe treballadora. Seat disposà de totes les innovacions d'aquell moment, d'una font econòmica de proveïment, quasi inesgotable, i alhora es dedicà a la producció massiva d'un turisme, el Seat 600, que no donava opció a totes les petites empreses d'automòbils, com l'AUSA, a intentar arribar al màxim de clients en el mercat dels automòbils privats. Senzillament, les petites empreses no van poder competir amb la producció en cadena i mecanitzada dels utilitaris marca Seat.

Progressivament el nombre de vendes de PTV es va reduir i a inicis de la dècada dels 60, la competència amb la marca Seat, era del tot impossible per la manresana AUSA. L'any 1961 la producció manual dels PTV s'atura definitivament, juntament amb els Biscuter, de Capi, d'Iseta, etc. La il·lusió dels seus fundadors no minva, el regust de la mecànica i el motor els crida a noves possibilitats, on no existia tanta competència comercial, la fabricació de vehicles destinats a la construcció (un altre mercat a l'auge als anys 60) com els elevadors i els dúmpers. S'inicia d'aquesta manera un canvi de rumb definitiu en l'empresa AUSA.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 7

La Casa d'Exercicis

Obres de construcció de la Casa d'Exercicis de la Cova, darrere la basílica. Fotografia de l'any 1895, on podem observar que les arcades estaven construïdes damunt la balma.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 2: Els inicis del PTV fins a l'aparició del SEAT 600

El 1956 surt el primer model del PTV (Perramon-Tachó-Vila). La seva potència no és excessiva, i l'anunci que posen els seus fabricants a la primera plana del llibre d'instruccions és prou definidora: "Debe tenerse en cuenta que este coche es solamente de 250 c.c., y por tanto, no debe desafiarse en velocidad a otros coches de potencia superior. Recomendamos dejarlos pasar y siempre saldrán beneficiados en la seguridad de los pasajeros y en el rendimiento del coche". Malgrat aquesta definició, el cert és que, en la dècada dels 50, era un cotxe que no tenia res d'envejar als turismes més valorats del seu temps. Al llarg del quinquenni de la seva producció (1956-1961) van arribar a la producció de 1325 unitats. Comptant amb la feina que donaven als petits tallers secundaris (avui en dia en diríem llocs de feina indirecta), podem afirmar que AUSA, marca fabricant del PTV, va arribar a crear la xifra de 400 llocs de feina, una quantitat important i gens insignificant.

 

PTV model 25o, publicitat de 1960 de l'empresa AUSA

El preu de l'utilitari PTV oscil·lava entre 50.000 i 55.000 pessetes, un preu considerable si el comparem amb els sous i nòmines d'aquell temps. El PTV va vendre's per tot l'estat espanyol, i amb ell, el nom de la ciutat de Manresa va començar a ser conegut per tota la Península. Però l'expansió va ser un breu període d'èxit, arribaria el nou utilitari que esdevindria el rei de les carreteres, el Seat 600, i amb ell el Plan de Estabilización del govern central. Començava el període econòmic conegut de forma popular amb el nom de desarrollismo, la casa SEAT (Sociedad Española de Automobiles y Turismos) començaria a produir en serie els Seat 600. El PTV no va resistir al Seat 600, i de seguida es va veure relegat del mercat.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 6-7

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 1: Perramon, Vila i Tachó

Fotografia: Guillem Tachó conduint el seu utilitari per l'actual plaça de Crist Rei ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

La història de l'automoció manresana cal centrar-la en la fabricació del model anomenat PTV. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, era fàcil veure passar pels carrers un cotxe menut, de dues places, que no corria gaire (no superava els 80 km/h), però que era estimat per tots, perquè era un cotxe fet completament a la nostra ciutat: Manresa. El seu nom era PTV. La marca AUSA (Automobiles Utilitarios S.A.), mare del PTV, neix el 1955 en un petit taller de reparació d'automòbils situat al començament de la Muralla de Sant Francesc. En aquell taller sorgeix la primera idea de crear prototips de cotxe utilitari, que serveixi per omplir el temps de lleure d'aquells aficionats a la mecànica i al món del motor. Encoratjats per la seva pròpia il·lusió, i sense cap afany de lucre, creen el primer model de cotxe fabricat total i artesanalment a Manresa. El 1956, el petit cotxet de dos cilindres batejat amb el nom de Tachó, surt al carrer. Solament en sortirà un exemplar, però serà suficient perquè en Tachó (veritable pare de l'automobilística manresana) es posés en contacte amb dos clients, dels quals coneixia la seva afició pel motor, per tal de crear una entitat prou forta per comercialitzar un cotxe. Aquests dos clients eren en Vila i en Maurici Perrramon.

 

Fotografia: Bartomeu Català, Josep Tachó, Antoni Tachó i Ramon Biosca, entre d'altres. ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

Aquests tres socis creen la societat AUSA, i el primer treball que fan és el de transformar el primitiu model "Tachó" de dos cilindres en un altre prototipus, d'idèntiques característiques, però d'un sol cilindre. En surt un sol número. Després de dissenyar i preparar-se decididament a la comercialització del seu nou projecte, el PTV, no sense dificultats, tots els requisits que la burocràcia de Madrid exigeix. Finalment amb els permisos pertinents, es traslladen a un nou local, concretament al carrer Mossèn Cinto Verdaguer i comencen a fabricar els primers cotxes que els farien famosos, els PTV.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 6.

- GARCÍA CASARRAMONA, G.: Manresa, Recull gràfic 1876-1965, Ed. Edaifós, 2001

On hem aparcat?

La revolució dels 60: el vehicle privat

Fotografia: La Plaça Fius i Palà plena de cotxes l'any 1968 (Revista "El Pou de la Gallina" núm. 257 - Arxiu Quintana i Torras)

Manresa a finals dels anys 50 es va endinsar en el pla econòmic dels tecnòcrates del govern franquista, un pla econòmic que crearia la classe social més nombrosa fins al moment: la classe mitjana-compradora. Aquest fenomen es va iniciar oficialment l'any 1959 amb el Plan de Estabilización. De 1950 a 1973 la taxa de creixement per habitant a l'estat espanyol fou de 5,9%, la més alta que mai s'ha registrat en un país europeu durant la segona meitat del segle XX. La renda per capita l'any 1960 era de 35.791 pessetes (en pessetes constants de 1970), i quinze anys més tard, el 1975 aquesta havia augmentat fins a 83.238 pessetes. Amb poc més de 15 anys, s'havia quasi duplicat.

La dècada dels 60 i el sistema franquista es van aliar amb el famós desarrollismo. L'estat espanyol amb tan sols deu anys (1956 - 1966) es col·locaria com el desè país més industrialitzat del món. Els anys 60 el consumisme arribà a les classes mitjanes, gràcies a la bonança econòmica (l'atur pràcticament era una xifra ridícula en un despatx de Madrid), la fi de l'autarquia, l'obertura als mercats mundials de les empreses espanyoles i el consegüent rendiment a l'alça de les fàbriques que cada vegada s'anaven construint en sòl industrial, el que més tard esdevindria en els polígons industrials tal com els coneixem avui en dia.

Manresa com a ciutat nítidament industrial va notar satisfactòriament aquest pla econòmic, els obrers de les nostres fàbriques tenien sous més alts i es podien permetre luxes que els seus pares no haguessin imaginat mai: televisions, ràdios, tocadiscos, frigorífics, rentadores.... i l'estrella del consum, els cotxes. En efecte, els cotxes es van fer els amos i senyors dels nostres recorreguts, trajectes i excursions al camp o amb tot un ritual manresà: anar a la platja, que d'hora ens havíem de llevar per no trobar embussos! Tothom anava amb cotxe, tothom tenia un d'aquells mítics vehicles: Seat 600, Seat 850, Simca 1000...

L'any 1968 la xifra de vehicles de la ciutat de Manresa era de 5.300 vehicles, és clar que comparada amb l'any 2010 pot semblar una broma matemàtica. En l'actualitat per cada dos manresans hi ha un utilitari, el parc mòbil manresà arriba als 35.000 vehicles, quasi set vegades més que fa 42 anys.

Bibliografia:

- Revista el Pou de la Gallina, núm. 257.

Memoria.cat rep un dels Premis d'Història Sàpiens 2010

Premi Sapiens 2010 a la divulgació a través de les noves tecnologies a l'Associació Memòria i Història de Manresa. (memoria.cat)

El portal de webs memoria.cat de l'Associació Memòria i Història de Manresa ha rebut aquest dissabte, dia 2 d'octubre, un dels Premis d'Història Sàpiens 2010, concedits per la revista especialitzada del mateix nom. Concretament, ha estat el premi a la divulgació de la Història a través de les noves tecnologies. Han recollit el premi, en nom de l'Associació, en Joaquim Aloy, en Pere Gasol i la Conxita Parcerisas.

Històries Manresanes felicita a tots els seus membres per la gran tasca que fan a la ciutat de Manresa. Endavant amb la història!

Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric

Passeig previst a la muralla del Carme segons Rovira i Trias, any 1847
(Arxiu Comarcal del Bages)

Una profusió de formes i d'edificis s'escampa arreu dels carrers i places de la nostra ciutat, ens deixà veure nítidament, aquelles construccions tan quotidianes, construccions que han marcat el nostre caràcter. Tot i que són part de la nostra història col·lectiva, el seu marc cronològic arranca el 1900, és a dir el segle XX, el segle dels grans canvis. A continuació, en aquest post, els arquitectes que han donat forma a Manresa durant el segle passat.

El Teatre Kursaal i Josep Firmat

L'edificació del teatre Kursaal fou promoguda per Andreu Cabot i Puig, qui confià els plànols a l'arquitecte Josep Firmat Serramalera. Construït dins els cànons noucentistes, vigents encara en la segona dècada del segle XX, el teatre fou inaugurat el 26 d'agost de 1927 i, quatre dies després, es va fer la primera representació: l'òpera Aïda, de la música de la qual s'encarregà l'orquestra del Liceu.

Josep Firmat obtingué el títol d'arquitecte a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Aquesta escola, fundada oficialment el 1875, era continuadora de l'Escola de Llotja o de les antigues escoles de mestres d'obres. Però, a diferència de les seves antecessores, la nova escola estructurava l'ensenyament en assignatures, donant molta importància a les tècniques i a les de dibuix.

La Renaixença i Pere Armengou

El GATCPAC, Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, es fundà l'any 1930. Era format per professionals que pretenien renovar l'arquitectura i utilitzar aquesta com una via per a la reforma social. La Generalitat republicana confià plenament en el GATCPAC i la seva combinació de racionalitat, funcionalitat i disseny. Així, li encarregà projectes socials com el Dispensari Antituberculós o la Casa Bloc de Barcelona i diversos edificis escolars arreu de Catalunya, com ara el CEIP La Renaixença, inaugurat l'any 1934 pel president Lluís Companys.

Pere Armengou, membre del GATCPAC, projectà aquesta escola amb una concepció moderna i funcional, preveient espais per al menjador, la biblioteca, el gimnàs o la sala d'actes.

- Més informació: aquí

La Casa Lluvià i Ignasi Oms

Ignasi Oms, l'arquitecte modernista manresà per excel·lència, projectà aquesta casa l'any 1908. La Casa Lluvià és un habitatge representatiu d'una època i una classe social determinades: principis del segle XX i la burgesia industrial, elements que a Catalunya solen confluir en el Modernisme.

L'ús de la casa ha anat variant al llarg del temps, ja que després d'allotjar la família Lluvià, va ser una escola i actualment és ocupada per la seu del Col·legi d'Arquitectes de la demarcació del Bages i el Berguedà. Fins ben entrat el segle XIX els arquitectes catalans encara s'agrupaven en gremis i confraries. A partir d'aleshores, tingué lloc la fundació de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya (1874) i després la del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (1931).

- Més informació: aquí

Cal Jorba i Arnald Calvet

Amb el desenvolupament comercial, les ciutats catalanes començaren a imitar-ne altres d'Europa i dels Estats Units, aplegant els petits comerços en edificis destinats a grans magatzems. A Catalunya, un dels principals impulsors d'aquesta tècnica de mercat va ser l'empresari Joan Jorba i Rius, que primer obrí els magatzems Jorba de Barcelona, i després Cal Jorba a Manresa, construït en diverses fases entre 1936 i 1952, constituint un dels millors exemples de l'art déco català.

L'arquitecte Arnald Calvet seguí les característiques principals d'aquests edificis comercials: construccions de diverses plantes amb façanes monumentals, grans finestrals i aparadors a la part baixa. La utilització de nous materials com el formigó armat i l'acer permeteren espais més diàfans amb una clara visió consumista.

- Més informació: aquí

Font: "Manresa. Arquitectes i mestres d'obra". Circuits, Passejades per la ciència i la història de Catalunya

Apareix documentació inèdita del president Companys

Localitzat a Amsterdam un manuscrit inèdit de Carme Ballester sobre la detenció de Lluís Companys

El manuscrit, de 8 pàgines, d'un excepcional valor històric, fou redactat directament per la vídua de Companys i narra com es va produir la detenció i l'empresonament del seu marit. El document ha estat localitzat a l'Institut Internacional d'Història Social, d'Amsterdam.

Al portal de Memòria i Història de Manresa, Memoria.cat podeu veure el manuscrit i la seva transcripció. A més, hi trobareu una seixantena de documents inèdits relacionats amb Lluís Companys i la seva segona esposa, també de gran interès, trobats al mateix Arxiu. Alguns dels textos són escrits en alemany i francès i els presenten amb les respectives traduccions.

La revista Sàpiens número 96 d'aquest mes d'octubre del 2010 en dedica un dossier especial al president Lluís Companys i fa un ampli tractament del manuscrit.

Per poder accedir a aquests fons s'ha creat un web específic, "Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester", que podem veure en aquest enllaç:

http://www.memoria.cat/companys

Josep Gros, història d'un guerriller manresà

El periple d'en Josep: de Manresa a la gran Unió Soviètica

Josep Gros Camisó, més conegut a Rússia com Antonio "el Català", va ser soldat de l'Exèrcit de la República Espanyola en la lluita contra els facciosos feixistes, entre els anys 1936 i 1939 i guerriller a l'URSS, entre el període comprés de 1942 fins al 1945. Un manresà que mereix una menció especial a Històries Manresanes.

En Josep va néixer a Manresa, el 26 de novembre de 1913. Els seus pares eren activistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenien set fills, un d'ells el nostre protagonista. Amb tan sols 9 anys en Josep deixa l'escola i comença a treballar en un taller de bicicletes i motos. Deu anys més tard, era mecànic a les mines potàssiques de Súria. Entre els miners de Súria el jove Josep coneix un comunista que visitava l'URSS habitualment. Aquest fet seria cabdal per entendre la seva biografia i el seu posterior viatge a terres russes.

El 1934 a les protestes d'obrers de Barcelona que no van tenir èxit i van ser dispersades per les autoritats en Josep fou interceptat a Terrassa durant el trajecte amb el tren fins a la capital catalana per membres de la Guàrdia Civil que van disparar a l'aire per dispersar-los. Al novembre d'aquell any va entrar al servei militar a l'aeròdrom de Larache (Marroc), d'on es va llicenciar després d'un any de permanència. Quan va tornar a la ciutat de Barcelona, moltes coses havien canviat: creixia el moviment sindical i la tensió entre partits de signe divers, feien dels carrers uns autèntics polvorins. En Josep es posiciona políticament i s'afilia a la secció catalana del PCE (Partit Comunista d'Espanya).

La Guerra Civil

Quan el 18 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil, en Josep de seguida forma part de la primera columna del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que s'havia creat el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. Gros lluitava a Tardienta, província d'Osca (Aragó), a les ordres del comandament de Manuel Trueba i després a Madrid amb el regiment Engels. A finals de desembre de 1936 torna a Aragó, on va iniciar la seva formació com a guerriller.

El febrer de 1937 va ser enviat a una escola de cossos especials a Barcelona, dirigida per instructors soviètics, que preparaven als sabotejadors per combatre en les línies enemigues des de la rereguarda. Aviat va posar en pràctica els seus dots com a sabotejador al Front d'Aragó durant el període de 1938.

Josep Gros estava a l'escola de guerrillers del XIV Cos de l'Exèrcit, en el moment que les tropes republicanes exhaustes a principis de 1939 es retiraven davant la imminent victòria dels facciosos liderats pel general Franco.

Final de la Guerra, deportació al camp de concentració i arribada a l'URSS

Dibuix del camp de concentració de Saint Cyprien d'Eduardo Robles Piquer (1939)

El 10 de febrer de 1939, Josep Gros juntament amb 15 republicans van entrar a França. Allà, va ser retingut al camp de concentració de Saint Cyprien. Els mecanismes comunistes internacionals van començar a carburar i la Unió Soviètica li prestà ajuda per arribar a la pàtria comunista. Embarcat al port francès de Le Havre el 4 de maig de 1939, va arribar a la ciutat de Leningrad l'11 de maig de 1939. A l'actual Sant Petersburg va treballar com mecànic en una fàbrica de producció de camions i turismes per l'exèrcit soviètic.

La Gran Guerra Pàtria

El 22 juny de 1941 es produeix el tret de sortida de la Gran Guerra Pàtria: començava l'atac per sorpresa del III Reich a la gran mare Rússia. L'operació Barbarossa van enviar milers de soldats alemanys en direcció a l'URSS, el somni d'Adolf Hitler i el seu Lebensraum (espai vital), implicava conquerir els immensos territoris i repúbliques de la gran Unió Soviètica.

Fotografia dels guerrillers a les ordres del comandant Medvédev: moment on realitzen el jurament d'exterminar implacablement als feixistes alemanys. (Arxiu RT)

Josep Gros anava al front per lluitar contra el feixisme per segona vegada. Al principi, realitzava funcions d'enllaç i posteriorment va ingressar en un grup guerriller que es dedicava a fer operacions de destrucció a la rereguarda. Va participar en la defensa de la capital: Moscou. Va combatre en un cos d'elit a les repúbliques soviètiques de Bielorússia i Ucraïna. Durant aquest espai de temps, en una població, va ser ferit en un pulmó per una bala, que li va entrar per l'espatlla. En una entrevista recordava que el van deixar al pati i l'endemà, quan es va despertar, va veure un carro ple de flors pensant que havia mort, davant aquest panorama va cridar: "¡Joder!, ¡Si no estoy muerto! ¡Aún estoy vivo!".

Actuava a les ordres de l'alt comandament del famós comandant guerriller Dmitri Medvédev, juntament amb molts altres guerrillers que parlaven castellà. Va ser un combatent antifeixista europeu a gran escala, va lluitar a la península Ibèrica i a Rússia, a pràcticament 5.000 quilòmetres de diferència entre els dos punts. Gros va lluitar com a guerriller fins al triomf de les forces soviètiques el 1945, quan van penetrar a la ciutat de Berlín.

Heroi de la Unió Soviètica

Fotografia d'en Josep Gros, acompanyat per Rafael Vidiella (un dels fundadors del PSUC) i de la "superespia" del KGB Africa de las Heras. (Arxiu Diari Público)

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va entregar medalles als fervents i lleials combatents. Josep Gros fou dels molts d'aquests combatents que va rebre les medalles atorgades pel règim soviètic per lluitar contra els invasors nazis, destaquen la Medalla del Valor de la Unió Soviètica el novembre de 1941, per la defensa de Moscou, la Medalla del Guerriller de primer grau, atorgada per fets heroics a la rereguarda alemanya, l'Ordre de la Bandera Roja, la Medalla de la defensa de Moscou i la Medalla de la Victòria.

Els anys de plom: el franquisme i la transició espanyola

El 1946, va abandonar l'URSS per tornar a l'estat espanyol. Allà va actuar com a combatent antifranquista des de 1946 a 1951, fent diverses operacions rellevants, en destaca la retirada de l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó, l'última guerrilla que va tenir el Partit Comunista d'Espanya a la península Ibèrica. Va abandonar les armes definitivament i a la dècada dels 60 va tornar a Madrid en la clandestinitat fins a la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975. Mai va ser detingut, degut a les tècniques que havia après de lluita a la rereguarda, d'ocultació a l'enemic i de contraespionatge.

Del 1964 al 1975 era membre del comitè central del partit a Madrid i posteriorment es va encarregar de la seguretat externa del partit, defensant els seus líders dels atacs d'ultres, primer dels franquistes i més tard dels feixistes. Quan va arribar a l'edat de 70 anys, va publicar el llibre ''Abriendo caminos: relatos de un guerrillero comunista español", amb el pròleg firmat per Dolors Ibarruri.

El 13 de juliol del 2009, va morir a l'hospital de Sierrallana, a Torrelavega (Cantàbria). En Josep Gros estava casat, tenia dos fills i molts néts.

Bibliografia:

- Notícia de la mort d'en Josep a la pàgina web del PSUC (14/7/2009), enllaç
- Més informació en aquest enllaç (en francès)

La història del bàsquet manresà a Televisió de Manresa

Televisió de Manresa ha realitzat un audiovisual sobre la història del bàsquet a la capital del Bages a partir de la vida del pavelló del Vell Congost.

Coincidint amb la recent visita ciutadana a les obres del complex esportiu del Congost, Televisió de Manresa ha emès l'audiovisual que es va poder veure durant aquestes visites.

Més articles relacionats amb el bàsquet de la ciutat de Manresa:

- La Pista Castell, enllaç
- Un derbi a la màxima categoria, enllaç
- El Vell Congost, enllaç

- La final perduda del Ferrol, enllaç

- "The Iceman" arriba al TDK, enllaç

La Volta Ciclista Catalana de 1912

Fotografia de l'edició de la Volta Ciclista Catalana de 1912 que va sortir de la ciutat de Manresa per la carretera d'Igualada, els corredors pujant per la rampa de la Catalana.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Mort entre les vies d'un milicià del POUM

Estació de Sant Vicenç de Castellet, on va morir el milicià Valentí Vila (Font: Trenscat.com)

El 23 d'abril de 1938 a les vuit en punt un tren arrencà en direcció a Cervera, era el famós tren dels "presos antifeixistes" provinents de la presó Model de Barcelona, circulava amb molta lentitud i parava gairebé en totes les estacions, moments en els quals els guàrdies baixaven ràpidament a l'andana vigilant que ningú s'escapés. En una d'aquestes parades, concretament a l'estació de Sant Vicenç de Castellet, un dels presos desobeint les ordres, va treure el cap per fora la finestra del vagó en veure una noia jove, un soldat en veure l'actitud fatxenda va disparar un tret des de l'andana. La bala afortunadament li travessà l'espatlla, però en Valentí, un jove milicià del POUM, que anava al costat va rebre l'impacte al clatell, la mort fou instantània, la bala li va rebentar el cap.

El bàndol republicà, la lluita a la rereguarda

La CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona amb les forces d'ordre públic de la Generalitat, que tenien el suport del PSUC i Esquerra Republicana, defensors de donar prioritat a la guerra. Finalment els partidaris de la revolució van ser derrotats i detinguts, durant els primers dies del mes de maig de 1937, d'aquí en surt el seu nom als llibres d'història: Els Fets de Maig. El govern de la República va prendre el control dels carrers i el poder de la Generalitat quedà en un segon marge. Després dels tràgics Fets de Maig de 1937, el POUM (el Partit Obrer d'Unificació Marxista) fou declarat il·legal per les forces republicanes i els seus membres detinguts per associació il·lícita i deportats en camps de Treball.

Apareix un cadàver sense cap a l'Estació del Nord

En Valentí Vila i Anet, era un jove de 16 anys, veí d'Aiguafreda, membre de la Joventut Comunista del POUM. Fou detingut al seu poble per suposadament repartir propaganda subversiva al cinema. El seu fatal assassinat és víctima d'un accident, comés per un soldat republicà que es va excedir disparant amb el seu fusell. A l'estació de Sant Vicenç de Castellet un tret disparat des de l'andana, va provocar el fatal accident d'en Valentí, la bala va rebentar-li el cervell, esquitxant de sang tot el compartiment.

L'alarma davant la magnitud del crim va causar pànic entre els presos que es van témer el pitjor. Els soldats espantats van ordenar que el tren no parés fins a arribar a l'estació de Manresa. Arribats a l'estació manresana, els soldats veient el cadàver quasi sense cap d'en Valentí donen l'ordre d'embolicar-lo amb una manta, davant la fressa que provocava la imatge. El cos fou impunement abandonat pels soldats a l'Estació del Nord, però el més sorprenent vindria a continuació. Segons els arxius de la Presó Model, Valentí Vilà havia ingressat a la presó procedent de Vic, el 20 de febrer de 1938, acusat de derrotisme. El Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, tres dies després del seu assassinat, i amb "tota normalitat legal" el declarava innocent dels càrrecs que se li imputaven. La crueltat el va castigar amb la llibertat.

Bibliografia:

- BADIA, Francesc: "Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939". Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001 - Enllaç: "El ruido de la lluvia", aquí

Ĉefa pordo de la Preĝejo del Carmen kaj Kazerno. Manresa

Entrada principal de l'església del Carme, al costat esquerre podem observar la caserna militar de Manresa amb soldats a l'exterior. L'uniforme dels soldats i la incursió en esperanto de la descripció de la fotografia-postal, ens detalla que fou presa a la primera dècada del segle XX.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Postal de Fototípia Thomas (Col·lecció Jaume Pons)

La misteriosa desaparició dels germans Pires

El cas "Pires Òrrit"

"Fa 9 mesos que van desaparèixer els germans Isidre i Dolors Pires". Arxiu: Diari Regió7 (13/06/1989)

El 5 de setembre de 1988, la ciutat de Manresa va ser la protagonista d'informatius de ràdio i rotatius amb l'enigmàtica desaparició de dos germans de l'Hospital de Sant Joan de Déu.

Dolors i Isidre Pires Òrrit, de 17 i 5 anys respectivament, van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu, quan el petit Isidre feia més de dos mesos que estava ingressat. La desaparició del nen (el benjamí d'una família de 14 germans) i la noia es va denunciar a primera hora del matí quan el servei d'infermeria de l'hospital van comprovar que ni el malalt ni l'acompanyant eren a l'habitació. La policia només tenia una pista: la recepcionista. Segons la seva versió, havia vist una noia sortir per la porta, que responia a la descripció de la Dolors, duent un nen en braços a altes hores de la nit.

La família, cossos de la Policia Nacional, veïns i parents van fer una batuda per intentar trobar els germans a tots els barris de Manresa. La mare i els germans deien que havien estat víctimes d'un segrest i asseguraven que els menors en el moment de desaparèixer no portaven diners ni objectes de valor a sobre. Malgrat la resposta familiar i ciutadana, la Policia Nacional posava en dubte la hipòtesi del segrest, tenint en compte que la família no tenia ingressos de cap classe. Els Pires Orrit vivien en un bloc de pisos molt humil, de la zona coneguda popularment com "La Fabrica Blanca" allunyat del centre urbà de Manresa, en condicions de pobresa, i sovint eren assistits pels serveis socials de l'Ajuntament de Manresa. El pare de la família, d'ètnia gitana i nacionalitat portuguesa, havia mort feia pocs mesos i la mare estava en tràmits d'adquirir la pensió de viudetat.

 

Fotografia de la família Pires Òrrit. (Arxiu: Hemeroteca Regió7)

A finals del gener de 1989, la família va denunciar per negligència a l'hospital Sant Joan de Déu, però el jutge arxivà la denúncia per falta de proves. El 7 de setembre de 1989, quan feia un any de la desaparició de la Dolors i l'Isidre, la Policia arxivava el cas. El 1994, sis anys després de la desaparició dels germans, van aparèixer noves pistes que apuntaven sobre una fugida voluntària dels germans a Portugal, país natal del pare. Segons fonts policials la Dolors havia decidit endur-se el seu germà petit per començar una nova vida a Portugal amb la seva parella. Avui en dia, el cas continua pendent de resoldre's, la família sempre ha denunciat que la Policia Nacional i les institucions de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mai van prendre's seriosament aquest cas, en considerar que el seu origen humil i la seva condició d'ètnia gitana els feia responsables del que els havia succeït.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari Regió7 (Anys: 1988-1989)

El fortí de Santa Isabel

Fotografia del fortí de Santa Isabel, al turó de Puigterrà, conegut com el Castell, a principi del segle XX. Es pot observar la manca absoluta de vegetació, els primers arbres no es plantarien fins a la dècada dels quaranta.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

1860

Vista de Manresa de la vora del riu Cardener, l'any 1860. És la fotografia datada més antiga de la nostra ciutat de què es té constància, es va realitzar el 6 d'octubre de 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Manresa. Al capdamunt a l'esquerra, podem observar l'església del Carme.

Actualització 06/10/2010 - Les fotografies més antigues de Manresa, "150 anys de la primera postal": aquí

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Patrimonio Nacional