El darrer alcalde de la Segona República

Emilià Martínez Espinosa

El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà), on va fer de minaire, i després a Manresa. A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). El 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans -la primera a tot l'Estat- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou membre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa.

Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d'octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l'ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per "rebel·lió militar", dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardener.

Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins a la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat al cap de sis mesos i considerat "cremat", va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella.

Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge juntament amb la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Bibliografia de referència:

- Anarcoefemèrides: Efemèrides anarquistes (Emilià M. Espinosa)

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. La República (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa 1990

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará

Segona Part: El topònim "Manresa"

El topònim Manresa, trobem que el nom emprat pels escrivans i notaris des de mitjan segle X fins al segle XVIII; en què el llatí desapareix de les escriptures notarials, és el de Minorisa. Aquesta grafia ha fet pensar que no fos un topònim llatí, un derivat de minorminoirs; aleshores seria la ciutat petita. Però era necessari una ciutat gran, així es creà la hipòtesi de l'existència d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, com a complement d'una altra de coneguda com a Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on se citava un príncep i uns cònsols, a més d'un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata; a més seria una gran contradicció anomenar Minorisa-Rubricata a una ciutat on pels seus peus passa el riu Cardener.

També un altre aspecte important: les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949, i podria encara tractar-se de còpies posteriors de finals de segle X. Després, es pot constatar que a mesura que ens endinsem en la segona meitat de segle X augmenta el nom de Minorisa, i disminueix el de Menresa, i en el darrer quart de segle X, el primer ja és dominant, si bé el segon no desapareix. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment, i el nom indígena de Menresa s'utilitza sovint per donar nom a carreteres, relleus geogràfics, edificis i altres referències de caràcter popular, ultra algun cop apareixen les dues formes en un mateix document. Àdhuc tenim uns nuclis de població que ha pres el nom de la torre de defensa característica de la de Manresa, així tenim dues poblacions anomenades, una La Manresana al municipi de Prats de Rei, i un altre del mateix nom al de Sant Ramon, el primer a la comarca de l'Anoia, i l'altra a la de la Segarra; i encara hom coneix més torres manresanes, una a Linyola i un altre a Juneda, utilitzant el nom indígena no el llatinitzat.

Així, doncs, l'existència d'una ciutat romana anomenada Bacasis, tocant a Manresa, i junt amb el fet d'aparèixer primerament la grafia Menresa i no la de Minorisa permet afirmar que el primer, el de Menresa, és el nom original, i d'origen indígena com ja hem avançat, i el segon, Minorisa, es tracta d'una llatinització feta a mitjan segle XI totalment postissa, que no arrelà, emprant-se sols en l'escriptura llatina i prou.

Per tant creiem que Menresa, és un topònim indígena, ibèric, segurament.

Llegir la primera part:

- Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Bages

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará:

- Dialnet: aquí

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clarà

Primera Part: El topònim Bages

Els orígens de Manresa van lligats el seu nom, ja que sovint les primeres dades d’un nucli de població no es refereixen a gaire més que a donar-nos la seva filiació i prou. També ens trobem amb algun problema de sortida, ja que hom pensa en l’existència d’una ciutat romana com a origen de l’actual de Manresa, però l’existència del topònim Bages també fa pensar en una altra ciutat romana, la ciutat citada el segle I d.C. per Ptolomeu, centrada a la Lacetània, amb el nom de Bacasis. Aleshores dues ciutats, l’una tocant a l’altra no es pot admetre per ningú. Però com que interessava generalment atribuir a Manresa l’honor de gaudir d’un passat romà, es rebutjava la possibilitat que Bages correspongués a la Bacasis de Ptolomeu, tot cercant altres llocs que poguessin tenir alguna semblança fonètica. Així, s’ha atribuït a la vila de Bagà o bé a la població de Vacarisses, tot i que cap dels dos topònims no apareix a l’alta edat mitjana fent referència a una situació anterior relacionada amb una ciutat o municipi romà. Bagà surt citada com a Bagazano, Bagazanense, Bagada o Bagado, lluny, per tant, en cas de relacionar-se amb Bacasis, a més estaria en el territori del Bergusis, no en els dels Lacetans com la cita Ptolomeu. I sobre Vacarisses, ni el lloc, molt muntanyós, ni cap altre indici permet d’atribuir a aquesta població la ubicació d’una ciutat o municipi romà, per tant creiem que cal cercar-lo en el lloc de Bages.

Primerament anem a escatir el topònim Bages, i després ja tindrem una possibilitat eliminada pel de Manresa. Partim de la ciutat citada per Ptolomeu en el segle I dC en la seva Geografia, que centra en la Lacetània, a la qual dóna el nom de Bacasis que podem comparar amb topònim Bages que durant els segles X-XI es situa en el sector entre els rius Llobregat i Cardener, i va des del Guix fins als termes de Sallent, Castellnou i Callús per les zones sud i nord respectivament. Aquest sector quasi coincideix amb el que hom coneix avui com a Pla de Bages, i que en segles esmentats era anomenat com a Campo Bagas. Al mateix temps hem d’aclarir que no té cap fons de veritat l’atribució del topònim Bages a un mas de Sant Joan de Vilatorrada.

Per tal de relacionar el Pla de Bages actual i el Campo Bagas dels segles X-XI amb la ciutat romana de Bacasis, tenim diferents indicis. Primerament trobem una plena concordança lingüística, car si a Bacasis li trèiem el gentilici, tenim el nom de la ciutat de Bacas, i en els segles esmentats apareix en Bagas i Baias com a formes més generals, i a finals ja trobem la forma actual de Bages. Aleshores l’evolució fonètica és ben senzilla la k o c, segons estigui escrit en grec o en llatí, passà a la g o a la i consonàntica. Totes quatre són consonants gluturals, i l’evolució ha estat molt poca i senzilla, sense haver de buscar grans canvis que sovint resulten difícils d’explicar. Després a finals del segle XI la a àtona es neutralitza i es converteix en e, donant així la grafia actual de Bages. Per tant no tenim cap problema que el nom de la ciutat romana de Bacasis hagi esdevingut el de Bages.

En segon lloc tenim el valor d’aquest nom que sovint complementa el topònim Bages, ens referim a la paraula Campo. Aquest mot el trobem en altres llocs durant el segle X i XI. Concretament el 954 tenim la cita d’un Campo Sagarrensi i un Campo Barberano. El primer Campo es refereix a la zona de Prats del Rei, on s’ha trobat algunes inscripcions romanes, i en una d’elles la cita un municipi de Segarra (MVNICIPI SIGARRENS); en el segon Campo correspon a la zona de Barberà, on el mot Campo perdurà fins al segle XII, i si bé no es coneix cap inscripció citant el municipi de Barberà en època romana, en canvi en aquesta zona es coneixen moltes vil·les d’aquesta època, la qual cosa fa pensar en alguna organització municipal.

Per tant, creiem que el mot Campo significa el mateix que territoria, el terme municipal d’una ciutat o d’un municipio romà sense estructura urbana, aquest nom perdurà en llocs on no es restaurà la ciutat o municipi, com Bages, Segarra, Barberà, i en altres de repoblació tardana, com Tarragona que, al contrari dels altres, s’ha mantingut fins avui en dia, designant la comarca de la ciutat de Tarragona. Així doncs, no hi ha dubte, el Campo Bages designava el terme de la ciutat o municipi de Bacasis, la qual cosa es veu reafirmada per una gran xarxa de vil·les de tradició romano-visigòtica per tota la zona del Pla i dels seus voltants, ja que no pensem que fos una ciutat amb estructura urbana sinó un municipi rural, amb un temple i un seguit de vil·les disperses pel pla i les valls. Encara tenim una ciutat que, si bé no la prenem com a determinat, ens fa veure que ja en el segle XI hom considerava que en el lloc de Bages hi havia hagut una ciutat. Aquesta afirmació la trobem en un text que conté una relació de miracles fets per Sant Benet en el seu monestir del Bages, i referint-se al monestir diu: “per la fertilitat dels vinyers li han posat el nom de Bages, en commemoració de la ciutat que l’havia portat un dia”.

En resum, afirmen que la ciutat romana de Bacasis estava situada en el Pla de Bages, comprenent un àmbit imprecís, si bé el nucli d’entre-rius del Guix als termes de Sallent, Castellnou i Callús. Tots els indicis ho confirmen, sols manca una inscripció per convèncer els més escèptics, però nosaltres no tenim cap dubte que el municipi romà de Bacasis estava situat al Pla de Bages, i que Bages deriva del nom de la ciutat. Sols tenim el dubte de si el seu nom té origen en un temple dedicat a Bacus, déu del vi, que seria el patró de la ciutat, per la gran abundor de vinya ja en època romana, que portà a Plini a dir que: “Els vinyers lacetans a Hispània són famosos per la quantitat de vi que n’obté”. A l’època medieval la vinya era una font de riquesa important, estenent-se arreu, després en els segles XVII-XVIII i, sobretot, en el segle XIX no restà serra o pendent sense vinya. Per tant, ben bé podria ser que, malgrat els nostres dubtes, fos cert que el nom de Bacasis fos el d’una ciutat romana que tingué protector a Bacus déu del vi, a causa de la seva riquesa vinícola.

Llegir segona part:

- Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Manresa

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará: 

- Dialnet: aquí

La Guerra Civil, punt final (4a part)

Els centres culturals, les escoles i els canvis de nom

Avui fa exactament 70 anys que les tropes franquistes entraven a la ciutat de Manresa, aquell dia era el 24 de gener de 1939. Seguint els anteriors posts de "La Guerra Civil, punt final", avui faré una breu descripció del quart i últim punt, les escoles i els centres culturals, que van patir el canvi de noms que instauraren les noves autoritats municipals franquistes. El 20 de maig de 1939, després d'acordar el canvi de noms dels carrers i avingudes de la ciutat, es comença a encetar una nova sèrie de canvis en els noms dels grups escolars i escoles estatals. L'objectiu era esborrar qualsevol record del període anterior l'Alzamiento, i recordar a la població quins noms eren els triomfadors de la Cruzada contra els rojos.

Finalment el 22 de juny de 1939 s'aproven els canvis de nom de les següents escoles:

- Generalísimo Franco a l'escola Renaixença.

- Padre Algué al Grup Escolar Bonavista (aquest canvi continua vigent actualment: "Pare Algué").

- José Antonio al del Parc.

- San Jaime a les escoles dels nens del Poble Nou.

- Pilar Primo de Rivera a les escoles de nenes del Poble Nou.

- Calvo Sotelo a l'escola de la carretera de Santpedor.

- Victor Pradera a les escoles de Viladordis.

- Sagrada Família a l'escola de la barriada de les Farreres. 

Pel que respecta als monuments, Manresa mai ha estat una ciutat amb conjunts monumentals de gaire envergadura, però la placa de bronze en honor a Àngel Guimerà va ser retirada. L'ensenyament primari i mitjà es va reduir, ja que de moment, els seus locals havien estat destinats a les necessitats militars primordials. Si bé es van rehabilitar els locals de Sant Francesc, a les Dominiques van tornar-hi les monges i a les Escoles Cristianes de la Salle els "hermanos", Sant Ignasi, entre d'altres, van deixar de ser escola durant un cert temps. A les escoles de l'Estat, les noves autoritats hi van portar mestres forasters perquè els de la Generalitat de Catalunya van ser depurats.

A l'escola Renaixença es va depurar tot el quadre de mestres. En general, les escoles particulars van continuar treballant, però la del senyor Albagés -potser la més important- no va poder comptar amb el seu il·lustre mestre que també es veié obligat a marxar. Les entitats culturals també van patir el canvi de règim, així l'Ateneu Obrer de Manresa es transformà en Ateneo Cultural Manresano, però no així la Cooperativa Obrera de Manresa que va restar amb el mateix nom. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages i el Centre Excursionista Montserrat van haver-se d'afiliar de forma forçosa a la Federación Española de Montañismo que depenia del Movimiento-JONS. Aquestes entitats i algunes altres van continuar llurs activitats, si bé moltes van haver de castellanitzar el seu nom, com per exemple la Sociedad Coral San José i d'altres similars.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.32

La Guerra Civil, punt final (3a part)

Canvis al consistori

En l'última entrada vam descriure l'erradicació de tot símptoma de cultura catalana de la nomenclatura dels carrers de Manresa, en aquesta tercera part de "La Guerra Civil, punt final" vull parlar de les persones, els obrers i treballadors de l'ajuntament de la nostra ciutat, que l'any 1939 van patir les conseqüències de la nova administració franquista.

El dia 26 de gener de 1939 la Comissió General de Manresa va acordar adherir-se a Franco i al seu Movimiento, a partir d'aquell instant es van crear una sèrie de comissions municipals: Finances, Foment, Governació, Cultura i Passaports. Escorxador, Salubritat, Places i Mercats. Proveïments i Transports. Beneficència, Sanitat i Neteja. Séquia i Aigües Potables. Allotjaments. Juntes d'Hospital i Casa d'Infants.

El dia 7 de febrer de 1939 es pren l'acord de declarar cessants a tots els empleats i obrers de l'Ajuntament nomenats del 18 de juliol de 1936 fins al 24 de gener de 1939, mentre que els ingressats anteriorment havien de sol·licitar la readmissió. A partir del 29 de març comencen a produir-se les suspensions de sou i feina a molts empleats municipals a conseqüències del seu expedient personal, aquest fet s'allargarà fins al 1940. En resum, podem dir que es va produir la destitució de tots els empleats i funcionaris que havien treballat durant quasi els tres anys que va durar la Guerra Civil.

D'altra banda, tots els empleats que havien estat acomiadats durant la II República i la Guerra -tots obertament d'orientació dretana- van ser readmesos de nou, sense cap classe de sol·licitud ni tràmit burocràtic. El 12 de maig s'obliga als comerciants i industrials a reinstal·lar els rètols i inscripcions "en español". Però també es reconeix el superàvit de la caixa municipal en "moneda roja". També s'obligà a totes les escoles a col·locar el Crucifix, la imatge de la Immaculada Concepció i el retrat del Caudillo, cosa que a partir de juny es va complir de forma immediata per tots els centres escolars manresans. En la següent edició, la 4a sobre la Guerra Civil, parlaré dels canvis i restriccions de les escoles per part de l'administració franquista.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.31

La Guerra Civil, punt final (2a part)

L'espoli franquista

Dies abans de l'entrada de l'exèrcit franquista a Manresa (desembre 1938 - 24 de gener 1939) es van produir una sèrie de saqueigs a diferents establiments de la ciutat, el més important va ser el dels magatzems Jorba degut a l'estricte racionament. Aquest racionament estava dedicat als homes que lluitaven al front, els cupons d'alimentació van deixar de ser útils per obtenir menjar i productes bàsics d'higiene, a més cal recordar que els salaris ja no serien els mateixos de l'any 1936. D'aquest nivell de vida tan baix se'n van aprofitar els soldats moros que van entrar juntament amb els nacionals, venien la xocolata i les galetes a un preu més alt, la fam obligava a rascar-se la butxaca.

 L'obrer era explotat de forma continuada i no era excepcional el fet de veure molts treballadors fent 18 hores diàries per poder portar menjar a la família. Si bé és cert que les restriccions d'energia elèctrica van perjudicar la indústria manresana, el gran enganyat va ser el treballador, ja que durant molts anys tan sols podia disposar de llum un parell de dies a la setmana, aquesta situació pràcticament seguiria fins a finals de 1950, quan el govern franquista posà els tecnòcrates al govern i s'inicia el que en historiografia es coneix com el "Desarrollismo".

Les restriccions eren justificades mitjançant la versió oficial que deia que els pantans eren buits, però molt sovint plovia, i la realitat cal cercar-la en les pugnes del govern i les companyies d'electricitat, que eren un poder paral·lel que moltes vegades imposava la seva llei.

Identitat robada

Vegem a continuació, com la nova política municipal franquista de la Comissió Gestora es va centrar en una sèrie d'acords que anaven contra la classe treballadora (la més afectada pel conflicte, en faré referència a la 3a part, de La Guerra Civil, punt final) i contra la personalitat de la cultura catalana.

Pel que fa a en el canvi de noms de carrers cal fer esment dels que les noves autoritats ja portaven estudiats, així el 26 de genet (dos dies després d'ocupar la ciutat), la comissió gestora acorda la supressió de la plaça de la República, i el 25 de febrer canvien la nomenclatura dels següents carrers:

- Avenida del Caudillo, als tres trams actuals de la Muralla.

- Paseo José Antonio, des del carrer Àngel Guimerà fins a l'actual Pla. Espanya.

- Paseo García Valiño, des de la Pla. Espanya fins a la carretera de Vic.

- Plaza España, a la Plaça Grup Escolar. (Aquest canvi continua vigent a Manresa, després de 30 anys de democràcia).

- Plaza de los Mártires, l'actual Plaça Major.

- Plaza General Mola, l'actual Plana de l'Om.

- Calle Tercio Nuestra Señora de Montserrat, al carrer de les Piques.

- Calle 24 de enero, data de l'entrada dels nacionals a Manresa, a l'actual carrer Francesc Juanola.

- Plaza División Azul, a la Plaça 11 de setembre.

- Avenida de la Cruzada Española, a l'avinguda de les Bases de Manresa.

- Calle Comunión Tradicionalista, al carrer Oms i de Prat.

 

La política de substitució de noms i figures del franquisme no pararia durant tot l'any 1939, fins a esborrar qualsevol rastre de la cultura catalana, fet històric que no comportés un èxit espanyol o simplement perquè s'havia de posar el nom del general de torn per ordre directe del governador civil de Barcelona.

Així l'1 d'agost es canvia el nom del carrer de Circumval·lació pel de Calvo Sotelo, i el de Fermín Galán i García Hernàndez pel d'Obispo Comas. El 22 d'agost, el carrer de la Llibertat passa a denominar-se calle General Sanjurjo. El 10 d'octubre, el nom de Martí Julià desapareix en profit de Victor Pradera i el carrer Cap del Rec passar a ser Virgen del Pilar. El 21 de novembre, la Baixada de Puigterrà es converteix en Nuestra Señora del Buensuceso, i el 19 de desembre el carrer de la Sabateria passa a ser Tercio de Montejurra.

En una valoració global, els carrers del Barri antic es van respectar els noms dels carrers, però amb una matisació, es van castellanitzar. L'actual carrer Jaume I, es deia Jaime I, per posar un exemple d'aquesta situació. Cal dir que molts dels canvis es van fer sense cap mena de criteri, la qual cosa va provocar una sèrie de disbarats i malentesos, en el sentit que al mateix temps que es respectava el nom del Carrer Àngel Guimerà, es feien barbaritats com les conegudes "calle de la Bajada" i "calle de la Subida", però no dir el nom d'aquest carrer. En el següent capítol de La Guerra Civil, punt final ens centrarem en l'administració municipal, sobretot a partir del 26 de gener quan la Comissió Gestora acorda l'adhesió incondicional a la figura del dictador Francisco Franco.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), pp.30-31

La Guerra Civil, punt final (1a Part)

El compte enrere

"És una constatació i un fet evident la manca de qualsevol mena d'estudi sobre aquest període de la Història manresana. No hi ha articles en profunditat. Encara avui és difícil trobar les fonts documentals".

Jordi Sardans, any 1982

Era comprensible que amb el triomf dels franquistes, la censura fes acte de presència en tota mena de treballs històrics, la tesi dels guanyadors era l'única possible: la cruzada contra los rojos en España.

Sovint hi ha historiadors locals que prefereixen oblidar abans que explicar. Cal obrir forats per seguir investigant i arribar a descobrir el passat sigui quina sigui la finalitat. Sobre la Guerra Civil Espanyola existeixen moltes versions, des de l'historiador-investigador perspicaç en tots els detalls fins al revisionisme de pseudohistoriadors que passen més pels platós de televisió i ràdios que per les biblioteques i arxius.

Després de fer aquest breu speech sobre com enfocar la Guerra Civil, anem al que ens toca que és l'impacte de la Guerra Civil a la ciutat de Manresa, en el seu desenllaç: desembre 1938 - gener 1939.

El 21 de desembre de 1938, un mes abans de l'entrada dels nacionals a la ciutat, es produïa un bombardeig que causà 24 víctimes mortals. Aquest va ser el moment clau, on el pessimisme, la frustració i sobretot la decepció es van apoderar de la gent. La resta de dies, la població civil va haver de fugir als refugis antiaeris, el túnel de Santa Clara dels Ferrocarrils Catalans va ser decisiu per la població que vivia a les Escodines i el Barri antic per exemple.

Tant és així que la defensa de la ciutat va esdevenir totalment irrisòria, tan sols a la plaça de la Reforma existia una barricada feta amb maons de l'empedrat. Els darrers plens de l'Ajuntament de Manresa també demostren una falta de rigor i de decisió davant la derrota imminent que es respirava. Les discussions entre partits ja no eren importants, llevat del cas "assumpte del safrà" en la qual estava implicat l'alcalde de la CNT Joaquim Fornells.

Composició del darrer ajuntament republicà de la ciutat de Manresa (31 de desembre de 1938)

L'alcalde de la ciutat era Emilià Martínez i Espinosa, de la Confederació Nacional del Treball (CNT); més vuit consellers: Joan Ricarte, Florenci Ruiz, Josep Aliet, Hilari Mir, Josep García, Lluís Segarra, Antoni Camps i Francesc Sala.

L'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) també tenia vuit consellers: Ramon Gorgui, Lluís Sala, Jesús Font, Joan Casasayas, Andreu Alsina, Jacint Fainé, Joan Feliu i Ramon Serra.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la seva central sindical (la UGT) tenia nou representants: Marcel·lí Font, Montserrat Planas, Benet Orriols, Ramon Mata, Ermenter Franco, Josep Samper, Francesc Davant, Joan Coma i Jesus Mª Paredes.

La Unió de Rabassaires i l'Acció Catalana Republicana hi aprotaren cadascuna tres representants. Per la UR eren Valentí Brunet, Josep Viadiu i Josep Soler. Per ACR eren Enric Alcañiz, Valentí Escalé i Fermí Vinyes.

Aquest ample ventall de partits i sindicats, hi predominava gairebé la classe treballadora, posat el cas que l'alcalde de Manresa Emilià Martínez era de la CNT, organització anarcosindicalista. És més, des d'octubre de 1936, tots els alcaldes de Manresa havien pertangut a la CNT, excepte el darrer alcalde republicà, Jeroni Ferrer i Roca que era d'ERC.

Un trist final

L'exèrcit nacional, havia iniciat l'ofensiva a Catalunya, pels voltants de Nadal. Un cop passat el riu Segre i ocupat la primera ciutat important de Catalunya, Lleida, van començar a caure les altres poblacions com Tàrrega, Cervera i per la carretera de Sant Guim van arribar fins a Calaf. El dia 23 de gener de 1939 van arribar a Collbaix, i l'endemà el matí ja estaven a les portes de Manresa. L'única via que quedava a l'exèrcit republicà era volar tots els ponts, i carreteres per retardar l'entrada de l'exèrcit franquista, durant els dies 22 i 23 de gener, van ser volats la majoria de ponts que travessaven rieres, valls i rius. Els ponts destruïts van ser: El Pont Vell, la passarel·la de ferro de la Reforma, el pont Fumat, el pont que enllaçava l'estació Riu dels ferrocarrils catalans amb l'estació del Nord i el Pont Nou.

El dia 24 les tropes franquistes comandades per Julio Pérez de Salas entren a Manresa, aquestes forces estaven compostes per tan sols una columna formada per unitats marroquines i alguns requetès (carlistes). També hi havia diferents falangistes que vestits de paisà van entrar amb l'exèrcit.

_____________
Fonts consultades: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982) / Pere Gasol i Pujol, Els Bombardeigs franquistes a Manresa 1938 - 1939 (2008)

Fotografies: Túnel de Santa Clara fotografiat des de l'estació de FGC Manresa-Viladordis (trenscat) / Refugi de la Plaça de la Reforma obert arran les obres de la Plaça

El Cardener desbordat

L'aiguat de 1907

El 12 d’octubre 1907, dia de la Mare de Déu del Pilar, aproximadament a les set de la matinada va esdevenir la catàstrofe quan de cop i volta entre un continu redoblar de trons i d'incessants llamps descarregà una trompa d’aigua sobre la conca del riu Cardener que afectà de ple la ciutat de Manresa, i també els pobles de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Martí de Torroella, i la resta de fàbriques fins a Monistrol de Montserrat (ja al riu Llobregat) on escampà el plor i la desolació. Quatre dies després de la tragèdia encara continuava plovent, però en menys intensitat. El riu Cardener va augmentar el seu cabal de tal manera que en arribar a Manresa pujava uns nou metres del seu nivell normal. El desastre no fou major perquè el dia de l’aiguat era dissabte i la majoria de les fàbriques no treballaven. Sols se sap de dues pèrdues humanes mare i filla, captaires que l’aiguat se les emportà en estar en aquells moments sota el pont vell. La calamitat vingué després de la riuada.

Les fàbriques quedaren parades a causa de la inundació i sobretot, aquelles situades a la vora del riu Cardener, amb un total de 44. Les fàbriques parades volien dir: obrers sense treball, sense sou i sense pa per a menjar. Els pagesos amb els camps arrasats i totes aquestes ruïnes completaven un trist panorama desolador. Per algunes fàbriques dels voltants del riu, l’aiguat, els va representar el seu trist i inesperat final. Un exemple és el cas del Paperer. L’aiguat va arruïnar l’empresa i va obligar-la a tancar. L’aiguat també va portar la ruïna industrial al Molinet que en aquella època explotava en Lluís Roca Casals. Aquesta indústria no va tornar a funcionar fins que el fill del propietari de l’edifici, Eudald Fígols es va decidir a fer-ho com a indústria tèxtil. Les Autoritats van recórrer les riberes del riu Cardener, contemplant tanta desolació. Tota aquesta situació de desastre fou comprovada i correguda pel Bisbe, Torres i Bages, pel cap de govern Antoni Maura i pel mateix rei Alfons XIII, sempre acompanyants per les autoritats locals.

 

(Fotografies gentilesa del bloc MANRESA CALIDOSCOPI)

La Setmana Santa

La Processó de Divendres Sant

El Dia de Divendres Sant de l’any 2000 marca una nova etapa de la processó de Setmana Santa a Manresa. Es tancava el segle XX i feia exactament 50 anys que la ciutat de Manresa havia recuperat una antiga tradició de finals del segle XVI, coneguda per la "Processó dels Gremis" en la qual participaven els diferents grups d’obrers i menestrals, a l’aixopluc de llur estendard gremial i acompanyant el "pas" o misteri que tenien en patronatge i tutela. Un acte pietós, segons els cronistes, que en descriuen el silenci i respecte, trencat per la pregària dels religiosos, alternada amb el públic que la presenciava. Tradicionalment es feia el Dijous Sant fins a l’any 1868 en què es va suprimir a causa dels avatars polítics, constitucions i pronunciaments, desplegats al llarg del segle XIX que culminarien amb el destronament de la reina Isabel II.

Fins a l’any 1950, Manresa tenia una sola processó de Setmana Santa, la dels Dolors, el diumenge de Rams al vespre, celebrada fins al 1931, recuperada l’any 1946 i suprimida l’any 1968, La del Divendres Sant va resistir fins a l’any 1978. L’any 2000 va suposar la consecució de la suma d’esforços i voluntats, recuperant una antiga tradició. L’aclamació popular i, sobretot, el respectable nombre de concurrents, després de vint-i-dos anys sense processó, són l’evidència d’una ciutat que vol recuperar les tradicions, i mostrar-les als petits i als joves, perquè o bé les explicàvem o les perdíem per sempre.

Informació extreta de:

- Festa.cat

- Ajuntament de Manresa

Mapa de la Manresa medieval

On era el Raval Saragossà?

Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar. A continuació un breu repàs de nou carrers i places que ja no es troben al mapa de la ciutat de Manresa.

1. Plaça Peguera, Andreu Peguera, fill d’una família de cavallers, va comprar una casa prop del monestir del Carme, i encara avui hi resten vestigis gòtics, aquesta plaça estava prop de l’actual plaça del Carme.
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes, seria l’actual carrer d’Amigant prop de la plaça Major, era un carrer que es prolongava fins al carrer Sant Miquel.
3. Carrer de Socarrats, documentat l’any 1322, seria l’actual carrer Llussà o el carrer Dama.
4. Carrer de Senioses o de Seniosa, sabem que l’any 1326 hi vivia un sabater anomenat Bernat Seniós, aquest carrer correspondria a l’actual carrer Hospital.
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada, que s’anomenava d’aquestes tres formes, correspondria al segle XIV a l’actual plaça de Sant Miquel.
6. Raval Saragossà, documentat entre els anys 1021 al 1278, estaria situat aquest raval a la zona del Pont Vell i hi vivien mossàrabs provinents de Saragossa.
7. Carrer de la Cuireteria, l’adoberia de pells era l’ofici més important a la Manresa dels segles XIII i XIV, estaria situat a l’actual zona de Santa Llúcia.
8. Carrer de la Bosseria, l’any 1374 aquest carrer, comunicava l’actual plaça Major, amb la plaça dels Especiers, plaça desapareguda al segle XVIII i situada al costat de la plaça Major, era on hi tenia lloc el mercat de les espècies.
9. Era d’en Codina, situat a l’indret de l’actual carrer Campanes als segles XIV-XV, i anterior al convent de Sant Francesc.

Aquests són noms de carrers i places avui ja desaparegudes, n’hi havia, però encara més que no els hem esmentat. Cal afegir també que alguns dels noms dels carrers actuals de la zona del barri antic, i fins a la zona de dins les muralles, hi havia carrers que a l’època medieval tenien una altra denominació, com és per exemple el carrer de Galzeran Andreu, el qual s’havia anomenat en època medieval com a carrer de Jaume Andreu, o Na Romia, o Pere Andreu o Jaume Solà. D’altres carrers en canvi, des del seu origen sempre han conservat la mateixa toponímia, entre d’altres, és el cas del carrer Sobrerroca que ja surt documentat l’any 1281, o al carrer de Talamanca que l'any 1322 sabem hi vivia Pere de Talamanca, provinent del castell de Talamanca, o també el carrer Vilanova, que és el primer eixample de la ciutat de l’època baix medieval, es tracta de la primera expansió de la ciutat fora del recinte de les muralles, i d’aquí li prové el nom de carrer Vilanova.

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel. «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], 2007, Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

La Balconada

Un breu repàs històric

Al darrer post, vaig parlar una mica d'un dels barris més populars de Manresa, la Font dels Capellans. Doncs ara vull seguir aquest recorregut pels barris de Manresa, aquest cop ens aturarem al barri de la Balconada.

El monument de Josep M. Subirachs hi dóna la benvinguda. Mostra les quatre barres catalanes, que es projecten cap al cel. Aquest és el signe distintiu de la Balconada per als qui hi accedeixen amb vehicle venint del centre de Manresa.

La Revolució Industrial, que va tenir lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, va trobar a la conca del Llobregat una força energètica privilegiada, i es va omplir de seguida de fàbriques tèxtils, sobretot cotoneres, amb la introducció de la màquina de vapor per tecnificar el procés de producció.

El Pla general d’ordenació urbana de Manresa de l’any 1964 partia del supòsit que la capital del Bages l’any 2000 arribaria als 100.000 habitants. A partir d’aquí es feien unes previsions de necessitat de creixement de la ciutat i d’expansió urbanística. Entre 1963 i 1972 s’aproven 12 plans parcials, quatre dels quals corresponen a polígons d’habitatges (Balconada, el Xup, la Parada i la Font dels Capellans) i cinc més reben l’aprovació inicial.

El Pla parcial del polígon residencial la Balconada s’aprova el 24 de juny de 1968, es construeix a partir del 1975 i rep els primers veïns el 1980. Les necessitats d’habitatge eren, llavors, molt diferents. S’havia aturat l’allau immigratòria i no calia fer pisos a correcuita. De manera que la Balconada no es reservava a la mà d’obra acabada d’arribar al Bages o a les parelles a punt de casar-se, sinó que fou ocupada per famílies ja residents des de feia anys i que desitjaven millorar d’estatus; gent procedent, en una part molt important, del nucli antic.

La Balconada als anys 80 i 90

Quan, el juny de 1980, es va adjudicar la construcció de 496 pisos de la primera fase de la Balconada, després de cinc anys de l'inici de la seva construcció, va néixer un nou barri considerat "perifèric", tot i que els seus habitants no tenien aquesta perspectiva. El barri de la Balconada era un polígon d'habitatges allunyat dels serveis, comerços i del centre de Manresa.

Igual que a la barriada del Xup, els inicis al nou barri de la Balconada no foren especialment agradables. No hi havia escola, patia greus deficiències en la recollida de brossa i els busos no hi paraven. La raó per entendre perquè aquests nous pisos es van omplir tan de pressa fou la gran demanda d'habitatge social que hi havia als anys 80. Entre les parelles joves que cercaven una llar i les famílies que havien abandonat els seus pisos del barri antic (Escodines, Barri Antic i Barriada Mion) sumaven 1.700 sol·licituds per a menys de 500 habitatges. Molta gent va quedar-ne fora, perquè no hi havia suficients pisos per tothom.

El primer hivern que van passar els nous veïns al barri van descobrir que els habitatges tenien deficiències a les teulades i als sifons. L'aïllament tèrmic era horrible. El Instituto Nacional de la Vivienda, empresa pública constructora, hauria de solucionar tots els desperfectes. Quan es va resoldre aquest problema van sorgir nous problemes, aquesta vegada amb l'ajuntament de Manresa. L'ajuntament encapçalat pels socialistes va voler cobrar a la força l'impost de contribució als habitants de la Balconada, que es negaven a pagar-li, ja que argumentaven que els propietaris dels pisos eren l'empresa pública que els havia construït. L'Associació de Veïns del barri de la Balconada es negaria a pagar fins que als seus veïns no se'ls entregués l'escriptura del pis.

El mes de juny de 1985, l’Estat, mitjançant el Reial decret 1009/85, va traspassar a la Generalitat de Catalunya el control de la qualitat de les edificacions dels habitatges construïts fins al 1980 i la promoció pública dels habitatges. D’aquesta manera començava la feina per a ADIGSA que, des de 1985, ha administrat més de 77.000 habitatges, distribuïts en 513 grups, 201 corresponents als barris traspassats i 312 a les noves promocions fetes per l’Institut Català del Sòl.

Entre 1987 i 1995 es van adjudicar 310 habitatges més al barri. Els nous veïns farien créixer considerablement el barri. El 1996 l'origen de la població de la Balconada es repartia amb un 63% de veïns que havien nascut a Catalunya i un 36% de la resta de l'estat espanyol. De fet, la Balconada era el barri amb més població immigrada, sobretot de les províncies de Sevilla i Còrdova. A partir d'aquell any el padró municipal de la ciutat dividiria els barris de la Balconada i Cal Gravat-Bufalvent en dues unitats estadístiques diferents.

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Federació d'AV de Manresa, 1996

- FAVIBC (Federació d'Associacions de Veïns d'Habitatges Socials de Catalunya)

Els capellans, les noies i la font

La Font dels Capellans

Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d'aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d'ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d'anissos a la butxaca. Solia anar a una font que hi havia al marge d'un camí de carro amb molta herba i arbres, per la rodalia de Manresa. Allà es reunia amb una colla de tercerons de la Cova i d'altres capellans de la ciutat.

En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s'hi acostés alguna noieta a buscar aigua. Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D'aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes. -Era el nostre pecat- deia mossèn Camilo somrient. Mentre les noietes s'allunyaven amb el càntir ple d'aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d'aquelles noietes tan boniques en aquella petita però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l'indret com "la font dels capellans".

Avui la Font dels Capellans és un barri de Manresa, entre el Pont de ferro de la línia dels FGC Barcelona-Manresa i la Sagrada Família. El barri té 800 habitatges construïts fa més d'anys per l'Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l'antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l'indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d'anys enrere.

Font: Festa.cat

La consodilació industrial

Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX

El segon volum de l'obra, La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900), és part de la tesi doctoral que, sota el títol Indústria i desenvolupament urbà en una ciutat catalana de tipus mitja: Manresa en el segle XX, va presentar l'autor a la Universitat de Barcelona. Aquest volum presenta unes característiques diferents respecte de l'anterior.

A més d'analitzar aspectes de l'organització econòmica i de l'estructura urbana del període, l'autor s'entreté més –a causa, en part, de l'abundància més gran de les fonts- en els aspectes de la construcció de la ciutat amb tots els seus condicionant, i insisteix especialment en l'expansió d'aquesta cap al regadiu i en l'estudi de la propietat urbana.

En aquest període, la industrialització s'accentua, però varia la intensitat del procés segons la conjuntura econòmica i política. Amb aquesta es donarà una major diversificació d'altres activitats i serveis, entre els quals adquireix gran importància el comerç a l’engròs. Es reforça, per tot això, el paper de capital de Manresa, que augmenta la seva àrea d’influència.

Augmenta, doncs, la demanda d'habitatges i, després de l'última guerra carlina, el creixement de la ciutat serà ja horitzontal i fora del recinte emmurallat. El desenvolupament urbà es farà seguint les carreteres de Vic i de Cardona, a les quals s'afegiran carrers transversals. La ciutat resultant tindrà uns espais més diferenciats que els de la ciutat manufacturera. Així, sense que hi hagi una separació total i brusca de l'espai, trobarem zones industrials i zones de comerç especialitzat. També els artesans tenen una localització pròpia, igual que els serveis. Els espais residencials se separen segons la situació econòmica de la família, i dins de la ciutat vella hi ha una clara diferenciació social en funció de l'alçada del pis que s'ocupa dins la casa.

L'obra presenta també un estudi d'altres factors que han incidit en la construcció de la ciutat. Així, analitza les atribucions municipals en matèria urbana resseguint la legislació espanyola al llarg del segle XX, especialment les lleis d'alineacions i d'eixample i les d'expropiació forçosa.

Continua amb l’anàlisi de les propostes concretes per ordenar la ciutat en el cas de Manresa: el Pla d'Alineacions i la seva realitat, i també els diversos intents frustrats d'elaborar un pla d'eixample, que no s'arriba a realitzar. Un altre reflex de la problemàtica ciutadana són les normes que s'imposen per al millor funcionament de la ciutat. Oliveras analitza les ordenances municipals de Manresa i els problemes que hi va haver per adequar-les i posar-les al dia. Unes normes massa estrictes haurien estat un fre per al creixement de la construcció i una limitació dels guanys que el sòl urbà possibilitava. Precisament, el paper dels agents urbans i dels diferents grups socials és comentat àmpliament, abans de resumir en un model interpretatiu el desenvolupament de Manresa a la llum de les teories utilitzades i dels resultats concrets de la investigació.

Text adaptat de Rafael Llussà.

Bibliografia:

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- SOLÀ PARERA, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

Indústria i urbanisme de Rafael Llusà i Torra

Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870)

En el primer volum, Desenvolupament industrial i evolució urbana de Manresa (1800-1870), Josep Oliveras ens mostra com les característiques essencials d'una ciutat industrial del segle XIX es van donar també a Manresa, i com un canvi en la manera de producció, que anava acompanyat de l'aparició de la indústria moderna va provocar el creixement demogràfic i urbà de la ciutat.

Per això, després de descriure'ns el model teòric de desenvolupament urbà al segle XIX seguint les teories de Pred i de Jacobs, l'autor s'atura a analitzar les característiques de la ciutat manufacturera.

La ciutat preindustrial conté una població jove i en una bona part flotant, mostra de la importància de les migracions. La manufactura sedera i el comerç són la base econòmica de la ciutat. Amb el canvi de producció de la seda al cotó, naixeran les primeres fàbriques que introduiran la nova manera de producció.

L'agricultura, d'exportació en una bona part, serà un element bàsic perquè contribuirà a l'acumulació de capital i alhora serà un complement molt important dels ingressos de les famílies treballadores. L'estructura urbana és analitzada a través de la localització de les diferents activitats i de les transformacions que tenen lloc a la ciutat. L'estructura és la pròpia d'una ciutat preindustrial, en la qual no hi ha distinció entre lloc de treball i residència, i on trobem una zona o uns carrers de més prestigi social, ja que s'hi situen les residències de les capes més benestants, les funcions comercials i de serveis més especialitzades i els centres de poder. La ciutat que se'ns presenta a la segona part del llibre no és gaire diferent de les descrites per Charles Dickens en la seva obra. Hi trobem concretat el model de ciutat industrial a partir dels canvis que experimenta en l'estructura interna i de l'aparició de barris obrers al costat de les fabriques. L'eliminació dels obstacles per al creixement urbà i les transformacions provocades per l'aparició de nous mitjans de transport -el ferrocarril i les noves carreteres- són conseqüència i alhora causa del desenvolupament urbà.

Després d'analitzar les característiques de la població, l'autor descriu la transformació de les activitats econòmiques: l'enfonsament de la veleria i l'ascensió de la indústria cotonera, sobretot la filatura. S'estudien també les possibilitats energètiques de l'aigua manresana i els conflictes que es van derivar de la lluita pel seu control i l'estructura econòmica de la ciutat és analitzada a partir del Cens de Contribucions comercials i industrials de 1860.

El sector tèxtil apareix com a motor de l'economia urbana i generador de noves activitats. L'expansió econòmica va acompanyada d'una millora important dels transports i de les comunicacions, la qual cosa ajuda a la potenciació del mateix sector tèxtil.

Són interessants l'estudi de l'edificació i la tipologia de cases que hi trobem. A més de la casa pagesa i de l'artesanal, pròpies de períodes anteriors, hi trobem un nou tipus de casa, la de pisos de lloguer.

A continuació segueix l'estudi de la propietat urbana, i de la localització de les activitats en l'espai urbà, que ens mostra l'estructura de la ciutat. S'hi diferencia ja un espai industrial (prop del riu Cardoner i dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors) i un espai comercial i de serveis que configura el centre de decisions de la ciutat.

En una ciutat en creixement i transformació apareixen nous problemes i noves necessitats. Per això es van realitzar, en uns pocs anys, grans obres d'infraestructura que havien de canviar la fesomia de la ciutat: la fàbrica de gas i la xarxa d'enllumenat públic, els dipòsits i la xarxa d'aigua potable, les clavegueres, l'empedrat dels carrers. Les noves carreteres i l'arribada del ferrocarril acaben de transformar una ciutat que es dota, també, d'equipaments escolars i assistencials regits fonamentalment per ordes religiosos. Pel que fa a la societat del moment, ens trobem ja amb una burgesia industrial estructurada, sense oposició política i conscient del seu paper, i amb una important classe obrera formada majoritàriament per dones, especialment a la filatura.

El govern de la ciutat es troba en mans de fabricants i d'advocats, que constitueixen una minoria emprenedora que intervé activament en els processos socials i en la construcció de la ciutat.

Més informació:

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Una truita de tres ous

El tripartit arriba a la ciutat

El 1995 va ser l'any de l'entrada a l'Ajuntament de Manresa del pacte de les esquerres, entre PSC, ERC i ICV. Els tres partits van donar l'alcaldia al socialista Jordi Valls, que es convertia així en el tercer alcalde manresà de la democràcia i que va governar fins al 2006, moment en què va passar a ocupar la conselleria de Treball i Indústria i posteriorment ocupar la presidència de l'Autoritat Portuària de Barcelona. La cadira de l'alcalde de Valls la va passar a ocupar el socialista Josep Camprubí, que va sortir reelegit a les últimes municipals del 2007.

Les eleccions van donar 9 regidors a CiU; 8 al PSC, 3 a ERC, 3 al PP i 2 a ICV. Malgrat guanyar, doncs, el candidat convergent Pere Oms (el fins llavors alcalde, Juli Sanclimens, no es presentava en la reelecció) no va aconseguir mantenir l'alcaldia. En general, a tot arreu, el PSC resistia la crisi estatal, el PP ascendia i CiU obtenia resultats irregulars.

El tripartit al consistori manresà repetiria la mateixa fórmula l'any 1999, 2003 i 2007, CiU guanya en vots, però acaba sempre perdent davant la coalició de les esquerres: PSC, ERC i ICV.

Resultat, eleccions municipals de 1995 a Manresa:

Cens electoral: 56.325
Regidors: 25
Participació: 56,09 %
Abstenció: 43,40 %

Resultat, eleccions municipals de 1995 a Manresa | Històries Manresanes

Candidatures: CiU (vots: 11.066, % de vots: 35,22, regidors 9), PSC (vots: 9.731, % de vots: 30,87, regidors 8), ERC (vots: 4.233, % de vots: 13,47, regidors 3), PP (vots:3.389, % de vots: 10,78, regidors 3) i ICV (vots: 2.486, % de vots: 7,91, regidors 2).

Font: Municat, SIAL.

Entre Tots Sants i Manresa

Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses

A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany -i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada- fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita.

Bibliografia:

- AMADES, Joan (1951): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

El Casino, un final inesperat

La capsa dels trons es comença a destapar, el Casino pagat a preu d'or

"L'estat en què es trobava el Casino era una cosa depriment i terrorífica."

Josep Emili Hernández Cros, arquitecte que va redactar el projecte de recuperació del Casino.

Feia un any, el 1990, que l'Ajuntament de Manresa havia expropiat el simbòlic Casino, situat en un dels laterals del primer tram del passeig Pere III. L'objectiu era treure'l de la degradació i restaurar-lo de cap a peus per la futura ubicació d'equipaments municipals. Una de les polèmiques inicials va ser el retard de l'inici de les obres, que, si bé s'havien d’haver posat en marxa a principi d'aquell any 1991, finalment no ho van fer fins ben entrar l'any següent, tot i que el novembre de 1990 l'arquitecte de la Diputació de Barcelona que havia presentat l'avantprojecte d'utilització del Casino havia advertit que, sense esperar la redacció definitiva del projecte, calia actuar en l'estructura de l'edifici perquè la degradació avançava dia a dia. La capsa dels trons es va començar a obrir l'octubre del 1992. El PSC va demanar la dimissió de l'alcalde Juli Sanclimens pel perill que l'expropiació del Casino costés 700 milions de pessetes, la quantitat més elevada que en aquells moments es temia si el Tribunal Superior de Justícia no modificava la valoració de la finca feta pel Jurat Provincial d’Expropiacions. L'afer no feia sinó començar i culminaria amb la sentència, uns quants anys després de prop de 1.500 milions de pessetes. L'ajuntament governat per Sanclimens (CiU) havia comptat inicialment que n'hauria de pagar poc més de cent.

Un breu repàs històric

El Casino de Manresa és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, el cos principal es va construir en tres anys, de 1906 a 1909 com una obra de transició cap al modernisme. Amb l'aparició d'altres sales de festa i sobretot de les discoteques a la dècada dels 60, va deixar de ser rendible tot i obrir les portes a tothom, fins al moment només era permès l'entrada als cercles burgesos manresans, era conegut com el "Casino dels senyors". Va tancar les portes com a club a mitjans dels 70 i s'aprofità només el bar que junt amb la resta de l'edifici entrà en un període de decadència fins al seu tancament definitiu a finals dels anys 80. L'any 1980 va ser declarat Monument Històric Artístic, evitant que l'edifici fos derruït per mitjà d'una operació especulativa.

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys)

Una història per descobrir, el feminisme

Les arrels del moviment feminista manresà

Les arrels del moviment feminista a Manresa i el Bages es troben en l’Associació de Dones del Bages, el grup de dones que va encapçalar a la comarca -des del 1978 i fins al 1992- el despertar d’un moviment feminista durant la transició democràtica. L’entitat va néixer en un moment crucial: just després de la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976.

La primera i més important lluita que va dur a terme l’entitat va ser la reivindicació d’un Centre de Planificació Familiar, que es va aconseguir i va ser dels primers de Catalunya. Les seves propostes, expectatives i inquietuds relacionades amb la sexualitat lliure i el dret a decidir: anticonceptius i avortament, fi de la violència sexual, eliminació de les traves sexistes al camp laboral, de l’educació i polític, es plasmaren en un intens treball d’anys oferint a les dones de Manresa i comarca assessorament psicològic i sexològic, promovent l’estudi i divulgació de temes feministes; facilitant assessoria legal a la dona; organitzant actes, xerrades i conferències; treballant per solucionar el tema de l’avortament i denunciant tots els fets discriminatoris, mitjançant recursos jurídics i d’altres. Alguns dels lemes del moviment feminista en aquells anys són tota una declaració de principis: “dret al propi cos”, “Anticonceptius per no avortar. Avort lliure i gratuït per no morir”, “Jo també sóc adúltera”, “Igual salari per igual treball”, “Dona: si t’agredeixen, respon!”, “Lliure en la maternitat, autònoma en el treball, protagonista en la societat”.

Moltes d’aquestes dones duien una doble militància: política i feminista, religiosa i feminista, associacionista (moviment veïnal) i feminista, etc. Així, l’entitat aglutinà des del principi gent molt diversa: des de dones provinents de moviments cristians fins a militants d’esquerres i capdavanteres de moviments associatius i veïnals. Compartint, això sí, una visió femenina i feminista de la societat. Però l’Associació de Dones del Bages, com la majoria d’entitats amb un nucli humà i social de base i acció, va passar per alts i baixos, i el 1992 l’associació va tancar portes definitivament. Va desaparèixer com a entitat, i la seva lluita va quedar truncada.

Quatre anys més tard, el 1996 i des de l’àmbit de les institucions municipals, s’endegà un nou projecte que, sense abanderar els ideals del moviment feminista, si pretenia cobrir una mancança latent: el suport a la dona. D’aquesta manera es va posar en funcionament a Manresa el Punt d’Informació i Atenció a la Dona de la ciutat (PIAD) Montserrat Roig.

Però, i el moviment feminista a la ciutat, fora de l’àmbit institucional? Ha existit i existeix, amb alts i baixos, amb major o menor projecció social, però latent al cap i a la fi. Durant uns anys va ser el moviment feminista de dones Inkietes. Avui en dia, el col·lectiu Columna Clitoriana, i també d’altres grups de dones emmarcats en àmbits d’actuació diversos.

Perquè tot i viure en ple segle XXI, la igualtat real –que no formal- encara és una assignatura pendent a la nostra societat.

Bibliografia:

- GARCIA I CASARRAMONA, Gal·la (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Manresa: Ajuntament de Manresa | Centre d'Estudis del Bages.

Història d'un franquista manresà

Mariano Calviño de Sabucedo Gras

Il·lustració: Caricatura de Calviño extreta del "Diario de Barcelona" del 6 d'octubre de 1964 (Revista Dovella, p. 7, octubre 1991, núm. 39)

Mariano Calviño, manresà nascut l'any 1907, fou un dels falangistes catalans més reconeguts dintre l'esfera de poder i clienteles que va sorgir amb el triomf franquista l'any 1939. En Mariano era fill d'un tinent coronel d'artilleria de l'exèrcit espanyol i de la filla dels propietaris dels magatzems Gras. Es casà amb Enriqueta Manén Maynou, copropietària de Manufacturas Manén S.A. i cosina d'un cunyat del falangista català José Ribas Seva.

Calviño es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i exercí com a tal primer a la ciutat de Barcelona i posteriorment a Manresa. Fou precisament a Manresa on començà la seva carrera com a polític, fou secretari de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa, assessor de la Unió Mercantil, advocat de la Mútua Patronal i de l'Associació de Propietaris Rústics de Manresa i Berga. Durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera es va mostrar fidel al nou govern de caràcter dictatorial, la seva addicció al règim li comportà presidir la Joventut d'Unión Patriótica a Manresa, però en proclamar-se la Segona República va ingressar de forma molt fugaç a Acció Catalana. El 1933 fundà la Unión Social Hispánica, amb la que el 1934 s'integrà al nucli barceloní de la Falange Española.

Calviño no participà de forma directa en l'aixecament del 18 de juliol de 1936 de l'exèrcit rebel, va aconseguir amagar-se i fugí a Barcelona, d'on escapà per via marítima gràcies al consolat d'Itàlia i ràpidament passà a zona nacional. Manuel Hedilla l'envià a Portugal a recollir fons i el març de 1937 s'establí a Burgos (capital de l'autoproclamada España Nacional), on substituí Carlos Trías Bertran com a secretari territorial de la Falange catalana. El març de 1939 Raimundo Fernández Cuesta, ministre del secretariat General del Moviment, el designà Cap Provincial del Movimiento Nacional a Barcelona, però fou destituït pocs mesos després, el novembre de 1939, per les pressions de Trías i Luys Santa Marina.

Calviño va formar part del cos de voluntaris espanyols, l'anomenada División Azul, que Franco envià a l'URSS per lluitar al costat de Hitler. L'estada de Calviño a la División Azul fou breu, de juny a octubre de 1943. Mariano Calviño fou un dels 40 de Ayete, consellers directes del dictador Franco.

La seva postura a la mort del dictador

Fotografia: Mariano Calviño a la revista Mundo l'abril de 1974, dins del dossier "Els Patricis del Franquisme" (Revista Dovella, p. 11, octubre 1991, núm. 39)

Mariano Calviño fou un fervent valedor de la candidatura monàrquica d'Alfons de Borbó-Dampierre a la corona espanyola, en detriment del futur rei Joan Carles I. El 1976 fou un dels procuradors en Corts que votà contra la Llei de Reforma Política. Pel que fa al sector empresarial, Calviño presidí la Societat General d'Aigües de Barcelona, el Comité Sindical del Cacao, i fou vicepresident de la Sociedad Anónoma CROS SA, i conseller del Banco Español de Crédito, entre altres càrrecs que ostentà fins a la seva mort als 73 anys.

Bibliografia:

- Joan Maria Thomàs: "Feixistes! Viatge a l'interior del feixisme català". L'Esfera dels Llibres, Barcelona, 2008

- Gemma Rubí i Casals: "Mariano Calviño de Sabucedo i Gras (1907-1980): algunes dades biogràfiques" (Revista Dovella, Octubre 1991 núm.39, p. 7-12)